Joan Fuster: indagació, pensament i literatura

Hi ha, en definitiva, un buit enmig de certes veritats que ja no funcionen, com ara la física d’Aristòtil, i certes veritats que encara no són prou funcionals, com ara les primeres temptatives de la nuova scienza. Si ens fem ressò de la terminologia de Thomas Kuhn, podríem parlar d’una anòmala discontinuïtat temporal entre el paradigma obsolescent i l’incipient. L’humanisme italià recull, en part, les noves inquietuds, però d’una manera insatisfactòria, vaga: mira enrere, els clàssics, no pas endavant. Ni els sil·logismes escolàstics ni l’ampul·lositat verbal de Marsilio Ficino o de Pico della Mirandola serveixen per a entendre ni per a comunicar aquell nou món vagament inquietant.

Resulta força significatiu que, a començaments de la dècada del 1980, Fuster contraposi Michel de Montaigne al llegat intel·lectual del marxisme. Ho fa en termes molts durs, directament despectius, amb un llenguatge que ja no té res a veure amb el que empra als anys seixanta. El text que reproduïm a continuació no encaixa gaire amb un cert «fusterianisme oficial». Gosaria afirmar, fins i tot, que en desmenteix el seu punt de partida.

De Michel de Montaigne en depenem tots els qui, per a bé o per a mal, diem el que pensem i pensem el que ens apassiona. La fauna periodística actual –i jo m’hi incloc– no és que un subproducte dels Essais com a mètode. Potser per això –per l’èmfasi del jo– solem proferir més bajanades de les que ens pertoquen. Però, Lukács va llegir mai Montaigne? Ho va fer Marcuse? Adorno? Lenin no: «llibertat, per a què?». Ni Stalin. Ni Althusser. Són cagallons de Hegel. Com Marx. (Fuster 2010: 260)

Sobre aquest assumpte que planteja Fuster –les arrels més fondes del periodisme, les que són fins i tot anteriors al segle XVIII– hi ha un molt interessant i recomanable recull d’articles acadèmics (Chartier 2012).

3

A Joan Fuster, li va tocar un segment del segle XX: els 70 anys que van del 1922 al 1992. Quina és la característica definitòria del pensament del segle passat? Malgrat la manca de perspectiva històrica, podríem avaluar genèricament el segle passat com l’època en què van ser consumats els grans dubtes sobre/de la cultura occidental que s’havien anat gestant des de la Il·lustració, tot i que no van ser formulades explícitament fins a la segona meitat del segle XIX. Dubtes o sospites sobre les intricades relacions entre el llenguatge i la realitat (Wittgenstein), sobre les zones fosques de la nostra ment (Freud), sobre la moral (Nietzsche), sobre el rerefons econòmic de l’estructura social (Marx i els seus nombrosos deixebles del segle XX), sobre la trajectòria –o fins i tot destí– de la filosofia occidental (Heidegger), sobre els fonaments metodològics de la ciència (Karl Popper), sobre el suposat primitivisme d’aquells éssers humans que no són com nosaltres (Lévi-Strauss). Dubtes, fins i tot, sobre la mateixa ciència i les –suposadament– inqüestionables veritats científiques.

L’any 1931, per exemple, el matemàtic austríac Kurt Gödel demostrarà la impossibilitat de decidir si un determinat sistema formal axiomàtic és o no consistent. De fet, el segle acabarà amb una veritable obsessió per l’estudi dels sistemes caòtics o imprevisibles (com ara el comportament a llarg termini dels fenòmens meteorològics) reprenent així les idees que va enunciar René Thom als anys setanta. Malgrat les justes denúncies d’Alan Sokal contra la projecció purament frívola dels conceptes científics al pla de la filosofia especulativa (Jacques Lacan, Julia Kristeva, etc.) és evident que al llarg del segle XX la ciència va estar una de les principals fonts d’inspiració de la filosofia. La ciència ha creat grans certeses però també grans dubtes, especialment pel que fa a la seva traducció en forma de tecnologia –una tecnologia ja autònoma, independent del tronc comú del saber i també del control social. Sospites, dubtes. I recels sobre els mateixos dubtes, i suspicàcies sobre les mateixes sospites: aquests cent anys es tanquen creant un cercle, una estranya simetria.

Per poder fer un inventari rigorós de tots els dubtes del segle XX necessitaríem una obra de dimensions enciclopèdiques. La font que els va inspirar, però, és molt més reduïda. Se la coneix com l’Escola de la Sospita: Nietzsche, Marx i Freud. Tots els dubtes de gran abast són hereus d’aquesta tradició, a mig camí entre el segle XIX i el XX. Fuster n’és un receptor en estat pur, dels tres, especialment a la dècada que va entre el 1965 i el 1975, aproximadament, però amb diferents modulacions en funció de l’època de què parlem.

El 21 de gener del 1973, va publicar un article a La Vanguardia on ironitzava sobre com el llenguatge de la psicoanàlisi havia arribat a tots els àmbits, fins i tot als eclesials (Fuster 1973). Freud no és per a ell un personatge bàsic, al meu entendre. Nietzsche molt més, tot i que l’estil dels aforismes d’un i l’altre són molt diferents. Marx, molt més. Joan Fuster va ser un marxista amb matisos, un marxista amb distàncies i fins i tot amb una rialleta irònica, però marxista al cap i a la fi. Penso que on això es veu millor és justament en l’assaig introductori que va redactar el 1966 amb motiu de l’Obra Completa de Josep Pla.

Aquest assaig introductori constitueix, al meu entendre, una greu errada en la trajectòria de Fuster, per tres raons diferents. La primera és que Fuster assumeix l’autocaricatura literària de Pla –és a dir, el seu personatge– com una realitat, i l’analitza com si es tractés de l’escriptor real Josep Pla i Casadevall. Pla va viure molts anys en un mas, certament, però era la pura antítesi del pagès català. Els pagesos catalans –si més no, els del temps de Pla– no llegien els moralistes francesos, ni havien viatjat per tot Europa, ni es llevaven passat el migdia, com feia Pla habitualment. Portar boina té poc a veure amb el fet de ser un petit propietari rural –un kulak, com li agrada dir a Fuster emprant l’expressió russa, tan connotada en la historiografia marxista.

En segon lloc, Fuster –no sé si de manera conscient o inconscient– fa en aquest llarguíssim estudi introductori un veritable retrat del conflicte que poden suscitar-li els seus propis orígens. L’obsessió per ubicar Pla en el si d’un estrat social, i que aquesta ubicació resulti coherent des de la perspectiva del materialisme dialèctic i la lluita de classes, sembla reflectir més aviat una profunda inquietud interna, íntima, que no pas alguna cosa que tingui a veure remotament amb els conflictes personals de Pla. El món íntim de Pla és terra incognita, però avui se sap del cert que les seves relacions amb les dones, per exemple, van ser molt turbulentes. També sabem coses sobre la seva problemàtica relació amb l’alcohol o sobre els vincles amb determinades liaisons dangereuses, especialment en termes polítics. Però res no fa pensar, absolutament res, que el Fuster situa com la clau de volta explicativa de la seva obra tingués la més mínima importància en la seva trajectòria literària ni en la seva manera de pensar.

En tercer lloc, i finalment, en l’esmentat paper, Fuster s’allunya de manera inexplicable de la seva opció –sostinguda al llarg de la seva obra– per un escepticisme lúcid, i acaba elaborant una anàlisi enquadrable en la més estricta ortodòxia de la crítica literària marxista. L’elegància habitual del seu estil literari fa que no ho sembli, però aquesta adhesió quasi escolàstica a la moda intel·lectual d’aquell moment hi és ben present. Aquest és justament el punt que Pla li retreu en una carta plena d’amables retrets –però retrets al cap i a la fi. No critica tant el marxisme, sinó el fet que en aquell moment faci la funció de moda –la moda de París.

4

L’assaig fundacional, el de Montaigne, sorgeix justament de la necessitat de pensar a les palpentes en un context de característiques tan especials que no s’han tornat a repetir mai més, si més no amb aquella radicalitat. Tal com ho va demostrar Léon Brunschvicg en una acurada i esclaridora monografia, les Meditations de Descartes o les Pensées de Pascal són hereves directes d’aquella nova manera d’argumentar i comunicar idees (Brunschvicg 1945). Els Essais estan a mig camí entre el món antic i el modern, però sens dubte inauguren l’expressivitat pròpia del segon, especialment des del punt de vista argumentatiu. Amb els recursos expressius del tractatus escolàstic o amb els de la florida eloqüència renaixentista, la Modernitat resultava, en el sentit literal de la paraula, incomunicable.

Al cap i a la fi, es tractava d’incorporar dos nous elements que, a mitjan segle XVI, no encaixaven enlloc –no hi cabien, per dir-ho planerament–: el jo modern (la nova vivència de la subjectivitat) i la noció de provisionalitat o incertesa radical, resultat d’haver constatat la insuficiència del llegat clàssic a l’hora d’explicar els canvis que hem detallat més amunt. El dubte metòdic cartesià –base fundacional de la filosofia moderna– és completament inviable sense els nous recursos expressius i argumentatius explorats per Montaigne. Quan Descartes expressa el nus de la seva argumentació –«ego co – gito, ego sum» o, en la seva pròpia traducció francesa, «je pense, donc je suis»– està assumint tàcitament el jo de Montaigne i la seva manera de comunicar-lo. Refractari als protocols sil·logístics, indòmitament aliè als feixucs dogmes llegats per la tradició, protagonista d’un naufragi històric sense precedents, crític per necessitat, aquest jo ja és irreductiblement modern. És una altra cosa. La superació d’aquest solipsisme és l’acta fundacional de la Modernitat. Aquesta idea no podia ser comunicada amb un tractatus escolàstic ni amb res per l’estil. La seva eina expressiva comença amb els Essais de Montaigne.

No tots els assagistes moderns són hereus de Montaigne, òbviament. És a dir, no tots volen descriure la papallona sense clavar-li una agulla al cap per poder observar-la millor. L’assagisme de Fuster o la literatura de Pla, en canvi, sí que disposen d’un lligam directe amb aquesta tradició. No és un lligam casual, sinó perfectament conscient. Tot plegat porta inexorablement al periodisme –més ben dit, a un cert tipus de periodisme. Molt wittgensteintianament, Fuster associa els matisos a les paraules. Pla podria afegir una cosa semblant apel·lant a la boutade segons la qual, ell fumava pica-dura per així poder triar correctament l’adjectiu. Tot es mou, i expressar el moviment per mitjà d’una cosa que serveix justament per fixar-lo és molt difícil. En aquest sentit, l’estil no és una opció entre altres, sinó l’única via que permet resoldre aquesta paradoxa. Els matisos, segons Fuster, no són doncs una qüestió merament literària o estètica, sinó que remeten a una determinada noció de realitat –a una ontologia del moviment que deriva d’una manera molt directa del pensament de Montaigne.

En el capítol ix del llibre iii dels Essais –datat per Pierre Villey el 1586, és a dir, tretze anys després d’exposar el seu projecte genèric en el primer capítol del llibre– Montaigne afirma que la varietat i la diversitat el fascinen. Pel que fa al fragment de Fuster sobre l’Obra Completa de Pla que hem citat abans («Un estil, una construcció, que segueixin el moviment natural de les coses, és el que Pla havia de crear-se»), Montaigne diu una cosa molt significativa:

Je ne puis assurer mon object.1 Il va trouble et chancelant, d’une yvresse naturelle. Je le prens en ce point, comme il est, en l’instant que je m’amuse à luy. Je ne peints pas l’estre. Je peints le passage: non un passage d’aage en autre, ou, comme dict le peuple, de sept en sept ans, mais de jour en jour, de minute en minute (Montaigne 1988: 805)

Exposar la llista completa de recurrències a aquest camp semàntic resultaria naturalment desmesurat per al nostre propòsit, que aquí és només il·lustratiu. Ara bé, ¿en quina s’acabarà traduint aquest projecte sostingut al llarg de tota l’obra del filòsof perigordí? En principi, és obvi, en un abandonament tant de qualsevol model antropològic com dels mètodes en què es gesten aquests. És aquí on apareix l’alteritat com a font de coneixença periodística a la qual al·ludeix Kapuscinski. La distinció esquemàtica entre bàrbar i civilitzat, per exemple, present en la Política d’Aristòtil, i que reneix al segle XVI per obra d’alguns escolàstics; o les curioses classificacions juridicoteològiques ideades pel cardenal Cayetà; o les diverses tipologies renaixentistes que abasten camps tan diversos com la moral (també com a ciència dels costums, però en un altre sentit: la teoria de Jean Bodin sobre els climata, per exemple) estan bastant allunyades del contingut dels Essais encara que no d’un propòsit que, en certa manera, implica «ruiner la notion anthropologique de “type”», com deia Hugo Friedrich (1970: 98). L’esmentat Jean Starobinski insistia, una dècada després, en la mateixa idea. El que abans s’aplicava a l’home, entès justament com a type, s’aplica ara a un home, a aquest –i no a aquest altre– home (de nou, l’aproximació de Kapuscinski al –diguem-ne– «periodisme del moviment»). Som davant de la molt fusteriana prevenció cap a l’estereotip. L’existència de l’expressió «estereotip periodístic» no és casual. Al·ludeix exactament a la mateixa disfunció que apunta Montaigne: la subsumpció de la diversitat humana en una còmoda, reduïda i imaginària tipologia.

5

Els estudiosos o els amics personals de Josep Pla expliquen que en moltes ocasions va descriure, amb una precisió de cirurgià, paisatges i persones que mai no havia vist. No se sap ben bé si es tractava de premonicions quasi miraculoses, de talent imaginatiu o de simple barra, però el cert és que les seves cròniques de viatges –apòcrifes o no– desprenen olors, colors i textures que només ell sabia condensar en una tríada, o de vegades en una tralla, d’adjectius. Potser Pla no va estar mai en aquell fiord noruec ni en aquella illeta grega, ni en aquell carreró de Nova York que dibuixa amb una vivacitat prodigiosa; d’allò que sí podem estar ben segurs és que va néixer, va viure al llarg de molts anys i va morir entre pagesos.

La imatge més coneguda de Josep Pla és la d’un vellet amb els ulls entelats pel fum d’un Ideales –els seus cigarrets predilectes–, una boina encastada –o potser incrustada– al cap, i una armilla o una americana d’una negror lluent, plausiblement llardosa i arnada. És la caricatura quasi perfecta del pagès tradicional. Subratllo el «quasi» perquè aquest vell pagesot de l’Empordà, a més de no agafar mai una aixada, és amb tota probabilitat l’escriptor més important del segle XX en llengua catalana. Això no vol dir, però, que la curiosa indumentària o l’actitud vital dels seus darrers anys fossin una mena de disfressa –a la manera del patètic mariner que es va inventar Carlos Barral, per exemple. En absolut: Josep Pla no construeix un personatge a còpia d’attrezzo i afectació; simplement, retorna al seu personatge original, primigeni, i a tot allò que l’envoltava: un paisatge i una manera de ser molt –alguns dirien massa– concrets i, a més, en vies d’extinció. Subratllo, en tot cas, la paraula «personatge». D’aquest retorn, que també és un exili polític intern carregat de mala consciència, en queda constància escrita: Els pagesos, un dels volums de la seva vertiginosa Obra Completa.

Per tal d’entendre el veritable significat d’aquest volum, cal deixar de banda, per moments, la caricatura que hem mostrat abans i detenir-nos en fotografies una mica més antigues i esgroguissades: aquelles que ens mostren, sobretot al llarg dels anys vint, un Pla decididament cosmopolita, vestit de gentleman amb un gran cigar de senyoràs als llavis –i no un humil Ideales– a Londres, a París o a Madrid. Tots dos personatges, òbviament, són igual de reals. Però sense cap mena de dubte un és molt més autèntic i verídic que l’altre. Pla no fou mai un burgès, ni un viatger vocacional, ni de bon tros un diletant lletraferit o un salvador de la llengua. Pla només –¿només?– va ser un periodista que escrivia millor que els intel·lectuals del seu temps. Es va fer advocat a contracor, periodista per casualitat i escriptor per vocació; i tot això sense desempallegar-se mai de la primera màscara, l’original, que cobria el seu rostre: el petit propietari rural, el kulak com deien a la Rússia presoviètica, que sap fixar-se en les magnificències d’una catedral o en l’harmonia d’una façana però també –i, de vegades, sobretot– en el preu dels naps o en la disposició d’un rusc d’abelles d’alguna remota contrada. Els seus documents privats, com les Cartes a Pere, el seu germà, ho mostren amb tota nitidesa; l’epistolari de Pla té ben pocs capficaments literaris: parla de factures, de comptes amb els masovers, de lletres –de canvi, és clar (Pla 1996).

Joan Fuster, que al meu entendre, representa la intel·ligència més lúcida de la seva generació, va arribar a fer retrats que encara avui sorprenen per la seva vivesa, i a endinsar-se per línies argumentals veritablement arriscades. Va cometre l’error de dibuixar un Josep Pla amb les ulleres del marxisme canònic partint més del personatge que de la persona i la seva obra. I no ho va fer en un context qualsevol, sinó justament en el lloc que a Pla li va saber més greu: el frontispici de la seva Obra Completa. Val a dir que el mateix Fuster havia previst aquest risc, cosa que l’honora:

Totes les teories, dutes a les últimes conseqüències, resulten absurdes. Això significa que ja ho eren en principi, almenys en part. I no cal dir que aquesta conclusió ens ha d’induir a practicar un escepticisme moderat. A practicar-lo; no a professar-lo, que no valdria la pena. (Fuster 1960: 52)

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

BRUNSCHVICG, L. (1945): Descartes et Pascal, lecteurs de Montaigne, París, La Baconnière.

CHARTIER, R. (ed.) (2012): La aparición del periodismo en Europa. Comunicación y propaganda en el Barroco, Madrid, Marcial Pons.

FRIEDRICH, H. (1970): Montaigne, París, Gallimard.

FUSTER, J. (1981): «Notes per a una introducció a l’estudi de Josep Pla», dins Obres completes de Josep Pla, vol. I (El quadern gris), Barcelona, Destino, p. 63.

— (1960): Judicis finals, Palma de Mallorca, Editorial Moll.

— (1973): «Todavía Freud. Y lo demás es literatura», La Vanguardia (21-1-1973).

— (1977): Nosaltres, els valencians [pròleg a la segona edició], Barcelona, Edicions 62.

— (1997): Correspondència, vol. i, València, 3i4.

— (2010): Discordances, Alzira, Bromera.

HAZARD, P. (1989): La Crise de la conscience européenne, 1680-1715, París, Fayard.

KAPUSCINSKI, R. (2005): Los cínicos no sirven para este oficio. Sobre el buen periodismo, Barcelona, Anagrama.

MONTAIGNE, M. (1988): Les Essais, París, Quadrige/PUF.

MORET, X. (1991): «Entrevista a Joan Fuster», El País (3-3-1991).

NAKAM, G. (1982): Montaigne et son temps. Les événements et les Essais, París, Nizet.

PLA, J. (1981): Obres completes, Barcelona, Destino.

— (1996): Cartes a Pere, Barcelona, Destino.

SÁEZ-MATEU, F. (1997): «La tradición occidental y su expresión agónica. Un replanteamiento de los orígenes del ensayo», Scriptura, 14, pp. 99-120.

STAROBINSKI, J. (1984): Montaigne en mouvement, París, Gallimard.

ZWEIG, S. (1992): Montaigne, París, PUF.

— (2001): El món d’ahir. Memòries d’un europeu, Barcelona, Quaderns Crema.

* Aquest escrit està dedicat a la memòria del pare Lluís Duch, antropòleg i monjo benedictí de Montserrat, que va morir la tardor del 2018 mentre l’estava redactant. Duch fou una de les persones més íntegres i intel·lectualment inquietes que he tingut la sort de tractar.

1. És a dir, el meu jo en un sentit sorprenentment modern.

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.