Liber ordinum de la diòcesi de València (1463-1479)

Com el bisbe de València residia a Roma els ministres de l’ordenació en aquestos anys van ser dos bisbes auxiliars i un altre d’ocasional: el franciscà fra Miquel Cascant, bisbe titular de Cristianòpoli i auxiliar de Roderic de Borja des del 3 de març de 1454, que actua des de 1463 fins a l’1 d’agost de 1468. El substitueix el 31 del dit mes i any el franciscà fra Joan Annades, bisbe titular de Dolia (Sardenya), que actua fins al 10 de febrer de 1469. El 18 de febrer d’aqueix any veiem actuar a l’agustí fra Jaume Pérez de València, bisbe titular de Cristópoli i auxiliar de Roderic de Borja, que havia sigut consagrat sis dies abans en la catedral de València.37 Un ministre ocasional va ser Bartomeu Martí, bisbe de Sogorb i Albarrasí,38 el qual els dies 9 i 10 de febrer de 1479 confereix la tonsura a Alzira i Sueca. Tots ells actuen amb la corresponent llicència concedida pel bisbe de València i pel mateix bisbe durant el temps que va estar com a llegat pontifici de Sixt IV a Castella.

LA FORMALITAT DE LES ORDENACIONS

L’admissió a la tonsura i la concessió de les ordes sagrades, com a actes públics, eren redactats pels notaris de la cúria episcopal que d’aquesta manera van oferir a la historiografia eclesiàstica i religiosa un material de gran valor. Durant els anys en què es va confeccionar aquest Liber Ordinum treballaven com a notaris o escrivans en la Cúria del Vicariat i de l’Oficialat els següents: Joan Marromà, Pere Pérez, Lluís Gallach, Joan Çabater, Mateu Cirera, Melcior Forés, Joan de Carcí, Miquel Martinez i un tal Olzina.

Els ordes generals podien conferir-se en qualsevol edifici consagrat, encara que la catedral era el lloc preferent i, dins d’ella, la capella de Sant Pere, però també se’n van celebrar en la capella de Sant Bertomeu i en la de Tots Sants i només una vegada en la capella de Sant Jeroni i Sant Ambrosi en la sala capitular. La tonsura la impartien els bisbes auxiliars en els seus respectius convents, en el de Sant Francesc fra Miquel Cascant i en el de Sant Agustí fra Jaume Pérez. El bisbe de Sogorb, Bartomeu Martí, va tonsurar a Alzira en dos cases (apud domum magnifici viri domini Berengarii Serra, militis i in domo magnifici viri domini Francisci Martí, militis) i també en Sueca, encara que ací la font no indica el lloc exacte.

Com a lloc excepcional trobem a fra Miquel Cascant que tonsura el 27 de novembre de 1465 a quatre escolars en Castilionis Xative i el 6 de juliol d’aqueix any tonsura a Catarroja quatre fills de nobles. Fra Jaime Pérez tonsura a un grup d’escolars el 17 de novembre de 1467 en el monestir de San Francesc de Xàtiva i dos dies després en aqueixa mateixa ciutat tonsura un altre grup en l’hort de na Vendrella, donat que la ciutat estava posada en entredit.39 I el 19 de setembre de 1472 tonsura un escolar en el molí dels Pilades, extra murs de la ciutat de València.

Els bisbes celebraven en dates determinades, ordes generals i s’impartien tots: tonsura, ordes menors i ordes majors. A través del Liber Ordinum s’observa com els ordes generals es van realitzar amb gran regularitat any rere any els dissabtes de les quatre témpores, que es corresponien a les quatre estacions, que en el Liber Ordinum es titulen quasi invariablement de la manera següent: Die sabbati quatuor temporum post festum Sancte Lucie (13 de desembre), referida a la primera de les quatre témpores que s’assenyala per a després del tercer diumenge d’Advent, a l’hivern; Die sabbati quatuor temporum post Cinerem, referida a la segona després del primer diumenge de Quaresma, a la primavera; Die sabbati quatuor temporum in Trinitate o Die sabbati, quatuor temporum post Neumam, que es refereix a la tercera després del diumenge de Pentecostés, a l’estiu, i Die sabbati quatuor temporum post festum Sancte Crucis (14 de setembre), referida a la quarta després de l’exaltació de la Santa Creu, en la tardor. A elles s’afegeix el dissabte «Sitientes» —anomenat així per la paraula inicial del cant de l’introit de la missa del dit diade la quarta setmana de Quaresma (Die sabbati, qua cantatur in ecclesia «Sitientes») i el dissabte de la setmana santa o vigília de Pasqua de Resurrecció (Die sabbati, vespere Pasquali).

De les 135 celebracions d’ordenacions generals hagudes durant els dèsset anys que comprén aquest Liber Ordinum, un 20’7% corresponen a les celebrades en el període quaresmal i en la quarta témpora, seguides per un 21’4% relatives a les celebrades en la primera témpora, és a dir, en Advent; per un 17% de les celebrades en la tercera témpora i, finalment, per un 10’3% i per un 9’6% de les celebrades en el dissabte «Sitientes» i en la vespra de Pasqua, respectivament.

El clericat o la primera tonsura es podia conferir en qualsevol dia, hora i lloc; excepcionalment en sis ocasions va ser en diumenge. Els dies preferents eren per aquest orde: dissabte i divendres amb molta diferència respecte a dijous, dimecres, dilluns i dimarts. Solia conferir-se habitualment a un sol escolar, excepte quan se celebraven ordes generals en la catedral on la llista de tonsurats és molt nombrosa.

Només apareix un cas d’un ordenat extra tempora.40 Va haver-hi dies en què no es van celebrar ordes generals per diverses causes: per indisposició del bisbe,41 perquè els ordenands no estaven prou preparats,42 perquè la ciutat estava posada en entredit43 o perquè el bisbe no va voler celebrar-les.44

A la persona del candidat a la tonsura i a les ordes, d’acord amb la santedat del sacerdoci que rebia i el servei que havia de prestar a l’Església i a la comunitat, se li exigien unes condicions, bé en relació a la naturalesa: legitimitat i edat, bé a la disponibilitat: presentació, ordenació i ciència, bé a altres considerants: estat, fama, ser confirmat i tindre un títol beneficial.45

Tots els aspirants a ordes eren emplaçats a passar per una investigació sobre la seua legitimitat, vida, costums i ciència davant de l’ardiaca, almenys així s’arreplega en el sínode celebrat pel bisbe Andreu d’Albalat el 22 d’octubre de 1258 en què es mana que el dimecres de les quatre témpores, tots els ordenands es presenten a l’ardiaca perquè es puga fer amb diligència escrutini tant de la vida, com dels costums i dels coneixements, si canten o llegeixen o saben parlar en llengua llatina, de manera que siguen examinats amb diligència i provats el divendres, i de com hagen de comportar-se a casa del Senyor.46 Durant els anys que comprén el Liber Ordinum que editem és el vicari general el responsable d’examinar els que desitjaven rebre la tonsura.47 D’aquells que procedien d’una altra diòcesi i presentaven la lletra dimissòria tan sols es diu que examinatum fuit transmissum per suum diocesanum cum litteris o qui eum examinatum remisit cum litteris dimissoriis patentibus, però no qui l’ha examinat.

La recepció de qualsevol orde —de la tonsura al presbiterat— implicava necessàriament al subjecte que la rebia ser ex legitimo matrimonio procreatum, tindre l’edat requerida i no patir cap defecte físic notable que impedira l’exercici de la mateixa.

L’accés a l’estat clerical per part d’alguns joves que patien algun tipus de defecte o irregularitat (d’edat, il·legitimitat, defecte físic notable,48 haver comés homicidi, etc.), requeria la concessió d’una gràcia, és a dir, una absolució, una llicència, una dispensa, un indult, la qual era comunicada a l’interessat per mitjà d’una littera dispensationis o littera Poenitentiariae, que només podia concedir el papa, el penitenciari apostòlic o el llegat papal, enviada en general a una autoritat religiosa o eclesiàstica o expedida per via postal o consignada a mà, en el cas no infreqüent que el peticionari haguera anat personalment a la Cúria papal a sollicitar amb més facilitat la gràcia desitjada. També el bisbe o el seu vicari general —en cas de seu vacant o en absència del bisbe— tenien autoritat per a això. Les més freqüents són les anomenades super defectu natalium. Entre 1463 i 1479 el vicari general de València va concedir 117 dispenses d’il·legitimitat a escolars que desitjaven rebre la tonsura.49

Una altra condició que s’exigia als aspirants a ordes és l’edat i estar confirmats.50 Es marcava un límit mínim per a l’ingrés en l’estat clerical i per a la recepció dels ordes menors en conjunt i per a totes i cada una de les majors, amb l’episcopat inclòs. Trenta anys era l’edat mínima per a la recepció del presbiterat, rebaixable a vint-i-cinc amb dispensa i amb variacions per a les restants ordes, amb vint anys per al subdiaconat, en la norma més benigna, excepte per a l’episcopat que s’exigia sempre tindre trenta anys complits.51

En el moment de la tonsura el jove prestava jurament davant del vicari general quod intencio sua est ad sacerdocium se facere promoveri. Aquesta intenció es menciona també en les lletres dimissòries que presentaven els extradiocesans. La fórmula emprada no concreta l’edat, tan sols diu et habens etatem legitimam o suficiens in litteratura et etate.52 Sobre l’edat en què s’ha rebut el diaconat només es menciona en un cas.53

ELS REGULARS I ELS SECULARS

Al final de les llistes dels ordenats de menors o majors apareixen sempre noms de monjos i religiosos, és a dir eclesiàstics, la vida dels qual girava entorn dels tres clàssics consells evangèlics de castedat, pobresa i obediència, que vivien en comunitats separades sota una regla acceptada per l’Església. Gaudien, igual que els clergues, d’un mateix fur, propi de l’Església, diferent del civil, i estaven subjectes a l’autoritat eclesiàstica respectiva, sota la supervisió del bisbe o del papa, segons es tractara de cases subjectes al diocesà o exemptes d’ell.54 Per a ser ordenats fora de la seua diòcesi necessitaven la llicència del seu superior (cum licencia sui prioris o cum licencia sui prelati).

Quant al lloc de residència, la majoria eren de la diòcesi de València, enfront d’una minoria d’altres bisbats. Destaquen els franciscans observants provinents dels dos convents de València, el de Sant Francesc i el de Jesús, situat extra murs de la ciutat; de Nostra Senyora de Rebollet d’Oliva i de San Francesc de Morvedre. Els extradiocesans d’aquesta orde provenen del convent de Sant Blai de Sogorb i de Sant Francesc de Chelva, ambdós de la diòcesi de Sogorb-Albarrasí; un ve del convent de Sant Francesc de Terol, de la diòcesi de Saragossa, un altre del de Sant Francesc de Múrcia, de la diòcesi de Cartagena, i un altre del de Barcelona.

El segueixen en número els religiosos pertanyents a l’orde de predicadors del convent de Sant Domingo de València, de Corpus Christi de Llutxet i de Sant Onofre de Museros. De fora de la diòcesi eren els dominics provinents dels convents de Sant Domingo de Chinchilla, de la diòcesi de Cartagena, de Mallorca, de Múrcia, de Saragossa i de Palerm.

A l’orde dels jerònims pertanyen els religiosos del monestir de Santa Maria de la Murta, situat prop d’Alzira, i de Sant Jeroni de Cotalba, prop de Gandia. Els cartoixans venien de la cartoixa de Portaceli i de Vall de Christ, aquest últim en la diòcesi de Sogorb-Albarrasí. Del monestir de Santa Maria de la Valldigna provenien els monjos cistercencs, i un del monestir de Sant Bernat de Rascanya. Els agustins ordenats eren dels convents de Sant Agustí de València, d’Alcoi i d’Alzira. Els mercedaris eren del convent de la Mare de Déu de la Mercè de València i els religiosos carmelites del convent de la Mare de Déu del Carme de la mateixa ciutat. Finalment, en la llista d’ordenats se citen dos religiosos trinitaris provinents del convent de la Mare de Déu del Remei i un benedictí del monestir de Sant Pere de Galligans de Girona.

Menció a banda són els tres religiosos pertanyents a l’orde de la Mare de Déu de Montesa i els dos de l’orde de Sant Jaume de l’Espasa.

El major percentatge de seculars ordenats correspon a persones domiciliades en la capital o en localitats de la diòcesi de València, encara que la major part només reben la tonsura, no sent menyspreable per una altra banda el nombre dels extradiocesans que desitgen ser ordenats ací i incardinar-se en aquesta diòcesi. Desconeixem les causes que van motivar l’elecció de la diòcesi de València per a ser ordenats, tal vegada, entre altres motius estaria l’esperança d’obtindre un benefici de major renda que els que pogueren trobar en la seua diòcesi d’origen, estar residint ja en aquesta diòcesi, disposar d’un patrimoni per a viure, tindre un benefici no residencial, la familiaritas amb un bisbe o amb un canonge55 o formar part de la capella reial.56 El recurs a la lletra dimissòria era la norma general, provocant així un fenomen de fluctuació d’eclesiàstics entre una diòcesi i una altra.

Els procedents de localitats de la diòcesi de València són majoritàriament de la mateixa capital i, per número d’ordenats, de la ciutat de Xàtiva, de les viles de Alzira, Gandia, Morvedre, Alcoi, Cocentaina, Sueca, Llíria, Cullera i Algemesí i dels llocs de Quart i Torrent.

A més dels que pertanyen a la diòcesi de València, són les diòcesis limítrofes les que proporcionen joves que passen a engrossir les llistes del reclutament del clero; són, segons el nombre dels ordenats, de major a menor, les de Tortosa, Saragossa, Cartagena, Conca, Sogorb-Albarrasí i en menor grau Tarragona, Mallorca, Urgell, Tarassona, Toledo, Pamplona, Vic, Girona i Palència; tan sols u és d’una diòcesi extrapeninsular, Baiona. Sobre l’origen geogràfic, les dades completes les ofereix el Liber Ordinum en les llistes de la tonsura i es refereixen al lloc de residència del pare utilitzant la veu vicini civitatis, vicini ville, vicini loci o civis Valencie.

El títol d’ordenació, també anomenat títol clerical, era la garantia exigida pel Dret Canònic que assegurava a un clergue els mitjans de subsistència convenients durant tota la seua vida. Açò havia de ser així, atés que l’exercici de les seues funcions espirituals absorbiria tot el seu temps, impedint-li realitzar altres tasques remunerades que asseguraren la seua sustentació, evitant d’aquesta manera la indigència del clero. L’existència del títol era doncs una de les condicions exigides perquè el bisbe poguera procedir a la col·lació d’una orde. De fet el títol d’ordenació havia de ser constituït en el moment de la col·lació de les ordes menors, per la qual el clergue s’obligava d’una manera definitiva. El mateix títol, servia per a les ordes següents, ara bé, si desapareixia, havia de ser substituït per un altre.

L’Església, des dels seus primers concilis, a l’abordar aquesta qüestió s’enfronta amb una doble problemàtica, d’una banda l’econòmica i per una altra la raó disciplinar d’organització, és a dir, la dependència de l’ordenat al qual es proveeix del títol amb relació a una església en què ha d’exercir el seu ofici. És per això que, ja la vella disciplina prohibia les ordenacions absolutes. Com aquestes es multiplicaven, el Tercer Concili de Laterà va ordenar que el bisbe carregara amb l’obligació de proveir a la còngrua sustentació dels clergues que ordenara sense el corresponent títol, a menys que tinguera patrimoni propi per a sustentar-se pel seu compte. L’efecte d’aquesta norma va ser el contrari del què es pretenia, ja que es van multiplicar les ordenacions basades precisament en el titulus patrimonii, que portava implícit la independència enfront del bisbe. La comprovació i avaluació d’aquest era a més un tant problemàtica i les coses es van complicar encara més a l’augmentar el número de bisbes que podien ordenar els clergues.57

Per al període que comprén aquest estudi, el Liber Ordinum reflecteix una gran varietat tipològica de títols d’ordenació, que se substanciaven per mitjà d’instrument públic davant de notari: els més nombrosos són els que es refereixen al patrimoni personal de l’ordenand (ad titulum sui patrimonii); segueixen en número els relacionats amb el seu ofici eclesiàstic en què es presenta com a base de sustentació un benefici (ad titulum sui beneficii).58 Són nombrosos els que ostenten un benefici en la catedral de València i, per aquest orde, en les següents esglésies de la capital: Sant Nicolau, Sant Joan del Mercat, Sant Bartomeu, Sant Martí, Sant Llorenç, Santa Caterina, Sant Esteve, Sant Salvador i Santa Creu; molts també en la col·legiata de Santa Maria de Xàtiva, menys en l’església de Sant Feliu de la mateixa ciutat, i alguns en Santa Caterina d’Alzira i en Santa Maria de Morvedre. Altres posseeixen beneficis en altres diòcesis: en la collegiata d’Oriola, de la diòcesi de Cartagena, en la catedral de Mallorca i en l’església de Sant Nicolau de la mateixa ciutat, en Santa Maria de Solsona, de la diòcesi d’Urgell, i en la Verge de l’Esperança de la diòcesi de Sogorb-Albarrasí.

Altres càrrecs que els proporcionen seguretat als nous ordenats són les canongies (ad titulum sui canonicatus),59 vicaries perpètues (ad titulum sue vicarie perpetue)60 i misses perpètues (ad titulum quarumdam missarum perpetualium).61 Diversos familiars dels ordenands proveeixen un títol d’ordenació, com són son pare (ad titulum patris sui), sa mare (ad titulum matris sue), els seus pares (ad titulum parentis sui, parentum suorum o sui genitricis) o el seu germà (ad titulum sibi factum per... germanum suum). També els que no són familiars proveeixen un títol perquè un jove puga ordenar-se. Una forma diferent de sustentació és disposar d’una renda (ad titulum xviii librarum in redditibus),62 o haver rebut una donación (ad titulum donationum).63 Per últim, un cas curiós és ordenar-se ad titulum officii sibi per civitatem dati de administrando professionem figuritatis Corporis Christi, de quo se reputat contentus.64

Als regulars que ingressen en l’estat clerical, el títol els és subministrat per l’orde religiós a què pertanyen.

Totes les famílies nobles valencianes tenien algun fill que ingressava en l’estat clerical a través de la tonsura. Cognoms com els Castellà, Vilaragut, Pardo de la Casta, Pròxita, Lançol, Lladró, Boïl, Vives, Pérez de Calataiud, Carròs de Vilaragut, Montagut, Vilanova, Rabaça de Perellós, Çanoguera, Bellvís, Centelles, Vich, etc. apareixen amb molta freqüència en les llargues llistes dels tonsurands. El gran nombre de dispenses per a ordenar-se concedides a membres de famílies d’un cert relleu sembla indicar la preocupació dels nobles per donar eixida als fills il·legítims.

Després dels fills de nobles, que representen un 8’1% del total, sobresurten els fills dels notaris (8’5%), juristes, mestres en arts i medicina i escrivans (en un percentatge molt menor) —que formaven part de la classe social intermèdia entre els nobles i els mercaders i menestrals— i els fills de mercaders (7’8%). Per damunt de tots ells predominen els fills d’agricultors (18’6%). Entre els menestrals destaquen per aquest orde els pares que professen l’ofici de paraire, sastre, blanquer, flequer, fuster, teixidor, fuster, obrer de vila, carnisser, escuder, calceter, assaonador, especier, argenter, ferrer, tintorer, apotecari, teixidor de llana, boter, peixater, seder, sucrer, corder, pellisser i teixidor de seda, i molts altres oficis com pot comprovar-se a l’índex onomàstic.

EL LIBER ORDINUM AL SERVEI DE L’ADMINISTRACIÓ EPISCOPAL

Els Libri Ordinum, a l’igual que altres registres de la cancelleria episcopal —Llibres de col·lacions o registres d’actes comuns, Libri litterarum o registres de minutes, Llibres de visita pastoral, etc.— constitueixen la memòria administrativa del triple ministeri del bisbe en la seua diòcesi: de govern, sacramental i pastoral. El Liber Ordinum és el resultat de l’administració del sagrament de l’orde sacerdotal, sagrament reservat al bisbe igual que la confirmació, i en ell els noms dels ordenats s’assenten acuradament després de rebre la corresponent orde.

Prèviament a la impartició de cada orde, almenys sobretot de la tonsura, es confeccionaven unes llistes65 per l’autoritat diocesana, amb ajuda dels rectors, segons els casos i llocs, que tenien en compte les peticions dels interessats i el resultat de l’examen al que havien de sotmetre’s, ja que la crida en el moment de l’ordenació havia de ser nominal. Després la dita llista es copiava en els registres diocesans d’Ordenacions66 amb la finalitat de tindre constància d’això i servir de comprovant. Al jove ordenat se li entregava una littera testimonialis ton-sure, en cas d’haver rebut la tonsura, o un titulum ad sacros ordines, en cas d’haver rebut altres ordes.

Gràcies a unes notes en paper que han quedat entre els folis del Liber Ordinum sabem que en alguns casos la tonsura era sol·licitada al bisbe pel vicari general67 o per un notari de la cúria.68 En la nota consten les dades del jove i sobre ella el bisbe de pròpia mà deixava constància d’haver-la impartit. Després l’interessat entregava aquesta nota al notari de la cúria,69 el qual, previ mandat del vicari general, traslladava les dades al llibre d’ordes70 i redactava la littera en forma pública, que entregava al jove tonsurat.71

En cas d’haver-se comés alguna errada al copiar el nom del tonsurat o el nom del pare, la persona afectada, tal vegada al voler rebre les quatre ordes, va advertir l’error i va presentar la consegüent reclamació davant del vicari general. Aquestes reclamacions van suposar tot un procés per a reparar les dites errades.72 Els processos se guarden entre els folis del Liber Ordinum, es ratlla i es corregeix l’errada i al marge, al costat del nom de l’afectat, el notari escriu una nota dient que hi ha el procés.

El Liber Ordinum que editem en aquest treball és un registre d’ordes sagrats (tonsura, ordes menors, subdiaconat, diaconat i presbiterat) impartits per diferents bisbes auxiliars a joves de la diòcesi de València o procedents d’altres diòcesis que aspiraven a obtindre un benefici eclesiàstic o exercir la cura d’ànimes en una parròquia. S’hi registren durant dèsset anys un total de 5.297 ordes, el detall del qual pot veure’s en el següent quadre, corresponent la primera al 5 d’agost de 1463 i l’última al 24 de desembre de 1479, totes elles impartides durant l’episcopat de Roderic de Borja.

Ordenats entre 1463-1479

El notari de la cúria s’encarregava de registrar els noms dels nous promoguts a ordes i, segurament seria ajudat per algun escrivà per a la redacció de les còpies de la littera testimonialis i del titulum ad sacros ordines, que escrivien sobre pergamí i es validaven amb el segell del bisbe o de la cúria del Vicariat, en absència d’aquest. Al marge del nom del clergue ordenat apareix una anotació notarial, l’abreviatura de Facta, indicant que s’havia expedit la littera en forma pública i entregada a cada clergue, com a document de l’orde rebut.

Els aspirants a les ordes havien d’assumir el pagament de les despeses de la cerimònia, de les quals només els regulars estaven generalment dispensats, pagament que venia justificat com a contribució per la concessió de les lletres d’ordenació.73 Ben sovint se celebrava un banquet a continuació de la cerimònia i la suma requerida incloïa aquesta vegada, així com les despeses pels materials de cancelleria, una quota per al bisbe oficiant, una altra per al barber i per al mestre del cor, si estava present. En alguns casos resultaven exempts del pagament els familiars del bisbe i els protegits de personatges influents.74

DESCRIPCIÓ DEL MANUSCRIT

El Liber ordinum, custodiat des del moment de la seua redacció en l’Arxiu Diocesà de València, es conserva actualment amb altres llibres procedents del dit arxiu, per causes que desconeixem, en l’Arxiu del Baró de Llaurí a València, Fons documentació eclesiàstica, caixa XVIII/2.

Està escrit sobre paper: 302 × 230 mm. Sense foliació; 176 folis; estan en blanc des del f. 61r fins el 63v i el f. 108r-v. Consta de 3 quaderns de 25 folis i un de 13 folis. Es poden observar les filigranes de la mà, la columna senzilla i el clavell. El primer foli fa de fulla de guarda.

L’escriptura es humanística rodona, cursiva i corrent, que correspon a cinc mans, la mà A intervé des del principi fins el f. 22v; la mà B des del f. 23r fins el f. 60v; la mà C des del f. 64r fins el f. 107v; la mà D sols escriu el f. 109r i v; des del f. 110r fins la mitat del f. 122r tornarà a aparèixer la mà C; la mà E des de la mitat del f. 122r fins la mitat del f. 129r; des d’aquesta meitat fins el final torna a intervindre la mà B, que correspon al notari de la cúria Mateu Cirera. Els 21 documents relatius a lletres dimissòries inserits al llarg del registre ho estan en escriptura humanística rodona per una mà diferent de la resta del full.