Nobles, patrimonis i conflictes a la València moderna

LA FUNDACIÓ DE VILAFRANQUESA SOBRE LES TRACES DE CRISTÒFOR ANTONELLI

María Jesús Gimeno Sanfeliu

CRISTÒFOR GARAVELLI ANTONELLI

Cristòfor Garavelli Antonelli havia nascut a Gatteo (Itàlia) (1550-1608), era fill de Catalina i Giacomo Garavelli i germà major de Francesc Garavelli Antonelli. Tots dos eren nebots i deixebles de Joan Baptista Antonelli, fundador de la saga d’enginyers italians que van treballar des del 1559 i durant més d’un segle al servei de la corona espanyola. D’aquell van aprendre les matemàtiques i l’arquitectura militar i hidràulica.

Cristòfor Garavelli Antonelli va arribar a Espanya al voltant del 1573. Després d’una dècada d’aprenentatge, acompanyant el seu oncle en tots els seus viatges a Navarra, Catalunya, València i Andalusia construint castells i fortificacions en els quals el nebot treia les plantes i les traces de tot el que disposava l’oncle, va iniciar la seua trajectòria en solitari consolidant-se com a enginyer militar al Regne de València: «Sirvió veinte y cinco años continuadamente en el reino de Valencia, donde por cédula de S. M. dada en el Escorial el año de 1583 fue por ingeniero militar, y llevó veinte y cinco ducados de sueldo al mes: en el cual tiempo hizo muchos grandes servicios, siendo su persona de gran importancia en aquel reino, ocupándose de la fortaleza de Benidorm, villa de Altea, Torres de la costa, castillo de Alicante y pantano de dicha ciudad (que dirigió en 1590 de orden de Felipe II): obra insigne y de gran beneficio, así para los vecinos como para el real patrimonio».1

Giménez Font2 li atribueix com a obres de caràcter eminentment militar les muralles d’Altea, la fortificació de Benidorm (1585) i diverses torres sentinella litorals com ara la de Foradada (1591), Santa Faç (1592) o la reedificació de la torre del Cap de Moraira i la del seu port (1585-1596),3 juntament amb actuacions de caràcter civil, com la nova població de Vilafranquesa, la parada fixa de l’Albufera de València (1607) o la seua participació en els embassaments de Tibi (1580-1594) i Relleu (1607).

Cristòfor Garavelli Antonelli és, per tant, l’autor de la magnífica col·lecció de dibuixos, plantes i alçats realitzats per a la ubicació i disseny del pantà de Tibi, així com dels que s’utilitzaren per a la construcció de nova planta del lloc de Vilafranquesa i que analitzarem a continuació.

Embassament de Tibi

Conceptuat com a modèlic en l’època, el de més capacitat en el moment de la seua conclusió i el més alt d’Europa fins al segle XX, va ser construït en el curs del riu Montnegre o Sec en una estreta gorja pròxima a la població de Tibi, amb l’objectiu d’estancar les erràtiques aigües procedents de les pluges torrencials pròpies de la zona, per tal que no es perderen en la mar i poder regar les terres de l’horta alacantina.

La presa, efectivament, va permetre assegurar el reg en aqueixes terres, incrementar-hi els cultius de vinya (panses i vi que s’exportaven pel port d’Alacant), ametlers amb el fruit dels quals es feia panfigo i torró d’Alacant, moreres per a la fabricació de la seda i cereals per al consum de la zona; ampliar-ne la superfície cultivable; atenuar el monopoli dels titulars d’antigues donacions d’aigua i, sobretot, dissenyar-hi un complex sistema de repartiment i distribució de l’aigua, controlada pel municipi alacantí de gran transcendència jurídica i econòmica. Va permetre duplicar la quantitat d’aigua disponible per al reg, que es distribuïa a raó d’un minut per tafulla de terra posseïda entre els terratinents, d’un total de 336 fils de l’aigua embassada al pantà.4

El projecte de l’embassament de Tibi va començar l’any 1579, i culminà el 13 d’octubre del 1593, quan es tanca l’estany i es considera disposat per emmagatzemar-hi aigua, però no va ser fins al 13 de gener del 1594 que, després de la visita i supervisió de l’arquitecte reial Juan de Herrera, se’n va obtenir l’aprovació corresponent.5 La paret arribava a una altura de 190 pams.6 No obstant això, en una carta que Ginés Miralles envia al secretari Pedro Franquesa el 4 de gener del 1594, és a dir, uns dies abans de l’obertura oficial, descriu que el pantà té una altura de 149 pams i «hay en él sesenta palmos y medio de agua, que está como un cristal y muy dulce y buena de beber».7

Es va sufragar majoritàriament amb les quantitats preses a cens pel govern alacantí i va suposar un desemborsament superior a 58.000 lliures. Va comptar amb l’autorització prèvia del rei Felip II, el qual, gran amant d’aquest tipus d’infraestructures, des del mateix moment que la ciutat d’Alacant li va sol·licitar permís per a construir la presa, es va mostrar favorable al projecte i va proporcionar el suport tècnic necessari. L’encàrrec del projecte i obres va estar sota la direcció de Cristòfor Antonelli, germà de Joan Baptista Antonelli segons Alberola. Encara que en realitat es tracta de Cristòfor Garavelli Antonelli, que com hem dit era nebot de Joan Baptista Antonelli, i no Cristòfor de Roda Antonelli, també nebot dels fundadors, perquè aquest últim es va traslladar a l’Havana el 1591 requerit pel seu oncle Baptista i ja no va tornar d’Amèrica. L’octubre del 1593 Felip II, seguint els consells de Cristòfor Garavelli Antonelli, ordena el tancament de la presa a fi d’embassar les aigües de les pluges tardorenques.8 Per tant, no podia ser a l’Havana i a Tibi alhora.

Sempre va signar les seues obres com a Cristòfor Antonelli, d’ací la possible confusió, perquè tots els membres de la nissaga, set en total, a excepció de Francesc, van rebre els noms de Joan Baptista, Baptista i Cristòfor.9 El paper de Cristòfor Antonelli en l’èxit de la construcció de Tibi va ser superior al de la resta d’enginyers que hi van participar. Ell va ser l’encarregat de dirigir les obres, aplicar-hi millores durant els difícils anys de la seua realització i plasmar gràficament els nombrosos plans del projecte.

El 1594 es va concloure aquesta monumental presa de picapedreria, de més de 42,7 metres d’altura, d’una amplària en la base d’uns 33 metres i 65 metres de longitud de coronació, seguint el projecte de Cristòfor Antonelli, que va fer diferents dibuixos, plantes, alçats, seccions que permeten afirmar que la presa de Tibi és una presa pionera en el tipus arc-gravetat i precursora de les primeres preses de volta del món. Un dels aspectes constructius més interessants era la torre de connexió d’aigua per al reg, que consistia en un pou vertical d’una vara de diàmetre encastat en el parament d’aigua amunt i connectat en una part més profunda amb una galeria que travessava el cos de la presa fins a aigua avall, on anava tancat amb una comporta. La torre de presa estava connectada amb l’aigua embassada mitjançant un conjunt de buits o espitlleres situades a diferents altures que garantia el subministrament d’aigua al canal, fora quin fora el nivell d’aigua embassada. Això posa de manifest que el principal objectiu de la construcció de la presa era garantir el reg de les terres alacantines i que, com veurem més avall, va servir de detonant per a la construcció de nova planta de la vila de Vilafranquesa.

LES TRACES DE VILAFRANQUESA

Els dibuixos de Cristòfor Antonelli representen un autèntic patrimoni cartogràfic de l’evolució de l’emplaçament i construcció del lloc primer denominat de Santa Magdalena i que acabaria rebent el nom del seu fundador, Vilafranquesa.

En la bella col·lecció de dibuixos, plantes i alçats amb els seus esbossos, replantejaments i modificacions duts a terme, podem saber el perquè de l’elecció de l’emplaçament; podem, a través dels codis de colors utilitzats, conèixer l’obra antiga i la nova, ja que com bé indica el mateix Antonelli, el color groc indica la traça de l’obra projectada; podem saber els costos en l’execució de les obres, les diferents variants i canvis en la realització del projecte inicial, i podem conèixer el curs de les aigües i les noves canalitzacions.

La representació del relleu va ser el gran repte del període renaixentista, ja que s’avança aconseguint una imatge més realista de l’orografia, i és gràcies a la superposició d’icones muntanyoses com s’aconsegueix aquesta representació orogràfica, delimitant-hi fins i tot la conques hidrogràfiques. Distribueix les imatges abatudes i els textos, quan l’escala és gran, en diferents direccions per a evitar-ne solapaments, aconseguint un punt de vista més elevat i allunyat. Però no sols la representació orogràfica avança, també ho fa la urbana, incorporant-hi escales o pitipies que permeten acostar-nos a les mesures reals, a més d’unes escales cromàtiques i una representació volumètrica de les obres d’enginyeria o arquitectura.10 El mapa i la descripció topogràfica era la base per a facilitar la construcció, ubicació de l’obra i l’ajust de la seua traça a les característiques morfològiques de l’entorn, amb la vigilància que el procés constructiu es realitzava pel mestre d’obres.

Per això en els dibuixos d’Antonelli observem com la traça s’adequa a la topografia del lloc, la qual cosa ens permet realitzar-ne una perfecta ubicació de l’emplaçament, conèixer l’estructura dels camins, els sistemes de reg, fonts, basses i conduccions d’aigua, els diferents cultius i sobretot la traça urbanística11 i la seua evolució constructiva.

Ens detindrem ara a analitzar els set dibuixos que entre l’1 de juliol de 1590 i el 10 d’abril de 1592 realitza Antonelli, amb dues modificacions referides a la traça urbanística i que podríem organitzar de la manera següent:

1. Mapa general de l’heretat datat pel mateix Antonelli l’1 de juliol de 1590 (fig. 1).

2. Mapa amb el plànol de la traça de Santa Magdalena datat el 18 de setembre de 1590 (fig. 2).

3. Plànol de la traça de les cases del lloc de Santa Magdalena, datat el 18 de setembre de 1590 (fig. 3).

4. Modificació del mapa amb el plànol de la traça de Santa Magdalena, sense datar, aproximadament abans de l’octubre del 1591 (fig. 4).

5. Modificació del plànol de la traça de les cases, sense datar, aproximadament abans de l’octubre del 1591 (fig. 5).

6. Mapa general de l’heretat datat el 10 d’abril de 1592 (fig. 6).

7. Mapa general de l’heretat, amb descripció de les finques comprades i els seus cultius, camins, sistema de regs i l’emplaçament del lloc de Vilafranquesa (fig. 7).

Una observació a simple vista de la planificació urbanística prevista per Antonelli ens recorda el cardo romà, és a dir, un carrer principal, el cardo maximus, amb una orientació nord-sud, que s’encreua perpendicularment amb el decumanus maximus, l’altre carrer principal, situant en el centre o intersecció la plaça pública. Idea general que va ser presa per Felip II en les seues ordenances de 3 de maig de 1576 per a la fundació i organització urbanística de la major part de les 40.000 ciutats que els espanyols van fundar a Amèrica i que segurament coneixia Antonelli. D’ací aquest traçat geomètric, en què els carrers rectes es tallen formant illes rectangulars (retícula ortogonal), en escaquer, amb l’illa central lliure d’edificació per a ser usada com a plaça major i sobre la qual s’assenta l’església i la casa del senyor. La plaça major és un element estructural bàsic i generador del lloc que s’organitza al voltant. És el centre geomètric, vital i simbòlic en el qual se situen els edificis del poder i de la religió.

El lloc de Vilafranquesa és un model de planta a cordell i regle, caracteritzat per l’ordre i la racionalitat i que respon clarament a una forma típica de parcel·lació, que consisteix a dividir les illes en quatre parts iguals i la prolongació de la quadrícula serveix de suport a l’extensió de la ciutat en totes les direccions, com podem veure en el mapa 1. En aquest primer mapa, a més d’aquesta distribució en quadrícula, amb la muralla, inicialment exempta, i amb torretes en els cantons, podem observar la configuració espacial del territori, amb muntanyes, camins, séquies (les existents i la nova que s’ha de construir per a fer arribar els fils d’aigua a l’horta i per al pantà), fonts i basses de cada una de les heretats (Orgègia, amb la font i la bassa, i el Palamó, de la qual només dibuixa una de les dues basses existents12 i les dues fonts), les cases de les heretats del Palamó de Dalt o de Vidanya, la del Palamó de Baix i la casa d’Orgègia, els cultius de cada una de les heretats, posant de manifest que només hi ha superfície cultivada al costat de les heretats antigues, açò és el Palamó i Orgègia, que disposaven de la seua corresponent font i bassa per al reg. Antonelli posa nom a les diferents portes d’accés a la ciutat i crida l’atenció l’error quant a l’orientació, error que esmenarà en els dibuixos següents. Creiem que el plànol 1 és la primera aproximació a l’estructura i ubicació del nou lloc a construir. La llegenda que figura és la següent:

Traza del lugar de Santa Magdalena, que es en forma cuadrangular, es muy buena que es lo que está en color amarillo con sus torrecillas en las esquinas para su defensa y la plaza en el medio y una calle larga y ancha que pasa de una parte a otra del lugar y otra que cruza por la dicha plaza y otras dos más pequeñas como se parece y la iglesia se [illegible] La cerca del dicho lugar [illegible].

El mapa 2 és una modificació, amb molt més detall, de la traça anterior, en què només es representava l’assentament urbà i els terrenys contigus; encara hi observem l’estructura quadrangular del nou assentament, ara ja amb escales de pams, amb l’església i la casa del senyor en la plaça central, com a eix i nucli sobre el qual es prolonguen els carrers en quadrícula, amb el carrer Major ja indicat. Amb una tanca, no exempta, o muralla de defensa i les seues corresponents portes, la porta de la Mar, la del Raspeig o de la Muntanya, la de Ponent o d’Alacant i la València, ara ja ben orientades. Segons les dites traces podrien construir-s’hi més de 200 cases, i les dimensions del nou emplaçament urbà eren de 1.000 pams per 500 pams. La traça només representa els territoris més pròxims a l’assentament, açò és el Palamó de Dalt, en la qual només inclou una bassa per a la dita heretat, amb casa i horta.

El plànol 3 és un detall únicament de la nova estructura urbana realitzada també el setembre del 1590, prescindint de la representació del territori. S’observa perfectament la configuració de les cases, de la plaça Major i la ubicació de l’església i la casa del senyor al volant d’aquella. Amb l’escala de pams i la llegenda següent:

Traza del lugar de Santa Madalena, la cerca está en color amarillo y las calles están en color colorado, el sitio de las casas que están señaladas con líneas negras el cual es capaz de mas de doscientas casas, como se parece en la dicha traza, con sus medidas en la escala de palmos, la cual escala está repartida en quinientos palmos. A 18 de septiembre de 1590. Costará la cerca del dicho lugar 1.200 ducados. Cristoval Antonelli.13

Els dibuixos 4 i 5, sense datar, creiem que poden ser d’abans de l’octubre del 1591, atès que en el revers figura la inscripció següent: «Traza del Palamón para el Sr. Damián Miralles», i aquest va morir entre l’octubre i el novembre de 1591. Permeten veure com Antonelli va canviant la configuració urbanística inicial fins a aconseguir una trama molt mes igualitària, on totes les cases tenen la mateixa orientació i, per tant, una disposició mar/muntanya per a tots els habitatges per igual, davant les primeres traces, en què una part de les noves cases, les que es configuren sobre l’eix central, tenen aquesta orientació, però per a les més pròximes a la tanca o muralla la seua orientació és nord/sud. De la mateixa manera la constitució dels carrers és molt més neta, ordenada i amb continuïtat, en comparació les primeres traces (plànols 2 i 3), en què alguns carrers secundaris no tenen la continuïtat que dona aquesta nova quadrícula molt més ordenada; a més ha crescut el nombre de carrers i la ubicació de la plaça Major s’ha traslladat cap al nord, deixant de ser el centre geomètric que era abans. Creiem que aquesta ampliació és deguda a la necessitat de construcció de la séquia nova, que apareixerà en la traça següent (mapa 6) i circularà per l’interior del lloc. A més, ha canviat la ubicació de l’església i de la casa del senyor, que s’ha traslladat a l’altre angle de la plaça Major, encara que per a l’església sembla que encara no està decidida la ubicació definitiva, i s’indica que es podria fer en dos llocs diferents de la plaça. Ja figuren les dues basses del Palamó, la qual cosa demostra un major coneixement de l’espai, i per tant aquest dibuix ha de ser posterior als anteriors.

El mapa 6, datat el 10 d’abril de 1592, igual que l’1, el 2 i el 4, permet veure la configuració orogràfica i espacial del territori sobre el qual s’emplaça el lloc ara ja anomenat Franqueza, que sembla correspondre’s amb la traça final, en què Antonelli ha dibuixat amb molta cura totes i cadascuna de les cases que es construirien en la nova població, així com la nova séquia al seu pas per l’entramat urbà indicant el lloc fins on arriba la ja recentment construïda séquia amb l’aigua procedent del pantà. Precisament aquesta séquia determina l’evolució i cronologia dels dibuixos perquè veiem que no és fins al 1592 quan pareix representada travessant la nova població de nord a sud, parallela al carrer Major, motiu pel qual l’estructura de la ciutat canvia i creix.

I és que la construcció de nova planta del lloc de Vilafranquesa no s’entendria sense la construcció del pantà de Tibi, imprescindible per a garantir el reg en unes terres incultes, que Pedro Franqueza,14 secretari d’Estat, coneixedor de primera mà del projecte de l’embassament i de la riquesa que suposaria per a aquestes terres, decideix encarregar a Damián Miralles,15 notari i síndic de la ciutat d’Alacant, la compra de 100 cafissades de terra, «las cuales estén debajo del riego de la presa o pantano que se hace en el estrecho de Tibi, tierra del marqués de Terra Nova, de las personas que mejor y a menos precio podrá concertarse a pagar...». Les primeres terres que ha de comprar han de ser les finques del Palamó i Orgègia. A partir d’aquest moment s’inicia una frenètica activitat compradora, acompanyada de múltiples informes que donen inici a l’heretat dels Palamons i Orgègia i que acabaria sent Vilafranquesa. En aquest escrit, Damián Miralles rep de Pedro Franqueza un total de vint-i-sis advertiments per a encarregar-se de la compra de les heretats de l’horta d’Alacant («... las dichas tierras han de estar en partes que las tome el agua de la presa que saldrá por los partidores del consell, guiando el agua por las cequias viejas que se han de alargar»)16 i que arreplega moltes de les indicacions que ell mateix havia descrit anteriorment en diversos informes i memorials. En l’últim advertiment diu «que llegando a la ciudad de Alicante haga hacer un dibujo del pantano y de la huerta y de todo el término con toda la realidad que se pueda para que se entienda muy en particular que es cada cosa».17

El mapa 7 és un dibuix posterior a la compra de propietats i representa un mapa detallat i general de l’heretat, amb una grandària molt major que la resta de les traces, amb descripció de les finques comprades, antics propietaris i els seus cultius, camins, sistema de regs, séquies, fonts i canals i l’emplaçament ja definitiu del lloc de Vilafranquesa. Hi aporta moltíssima informació, encara que el seu grau de deteriorament impedeix un millor estudi. Té una llegenda que resa el següent:

Descripción de las tierras que se han comprado en el término comunes de la ciudad de Alicante por orden del Ilmo. Sr. Pedro Franqueza, del consejo del rey nuestro señor y su secretario, en el supremo de Aragón. En la cual descripción se nombra los dueños de quienes se han comprado y cuantas tahullas y porque hay tierras de particulares que no se ha podido disponer en la presente descripción y para que se entienda bien cuales son las del dicho señor secretario, he señalado con estas líneas coloradas dentro de las cuales están las dichas tierras como se parece aquí en la dicha descripción y señalado cada cosa con número en guarismos [illegible].18

DAMIÁN MIRALLES

Si Damián Miralles rep l’encàrrec de comprar 100 cafissades de terra de part de Pedro Franqueza, és perquè aquest, amb la informació privilegiada que el seu càrrec li reporta, és coneixedor a més de l’agilització en la finalització i construcció del pantà, dels diferents memorials i informes que el mateix Damián Miralles ha realitzat, adreçats a la corona i, que encara que sense datar, podem situar entre la fi del 1589 i el principi del 1590 i que ens atrevim a qualificar com el punt d’inici de la compra de les terres de la hisenda que acabaria sent el lloc de Vilafranquesa. En primer lloc realitza un «Memorial de las tierras que podría regar en el término de Alicante, el agua del pantano que se suplica a su majestad mande acabar, que está principiado en el estrecho que llaman de Tibi, entre dos grandes montañas, tres leguas de aquella ciudad en tierra del Marqués de Terra Nona». Hi analitza i descriu les persones que tenen terres, el valor d’aquestes, sense aigua, i el que valdrien si es pogueren regar. Relaciona 268 propietaris de terres que es corresponen amb diferents partides de l’horta alacantina: Pla de Bonrepòs, Espartal, Toll Amunt, Racons, Raspeig,19 entre d’altres, i calcula que per al reg de totes aqueixes terres es necessitarien 670 fils d’aigua.

Un segon informe que titula Pantà i que inicia amb el text següent: «Para que entienda la merced que su majestad hace a los de Alicante y lo mal que lo agradecerán por no entenderlo, se declara en la forma que se dirá». Hi realitza un autèntic pla estratègic, anàlisi de costos –business plan, que en diríem ara–, en què fa una justificació econòmica del benefici de construir el pantà per a les terres que regaria i en què detalla els recursos mínims de terra i aigua necessaris per a establir heretats amb els seus corresponents veïns, el repartiment de la terra en funció de cada tipus de cultiu, amb el seu corresponent rendiment en funció dels preus de la seda, el vi (amb les diferents varietats), ametles, blat o ordi, les obligacions de l’amo de la terra i dels llauradors, les obligacions dels emfiteutes (si s’optés per aquesta via d’establiment), amb el seu corresponent càlcul de rendiments i sobretot calcula la quantitat de terra que podria regar el pantà, així com el profit que segons ell se n’obtindria i «además habría dado de comer a 10.000 personas».