Nobles, patrimonis i conflictes a la València moderna

Segons els seus càlculs afirma que hi haurà 800 cafissades sense procurar, perquè estan ermes i seran davall el reg del pantà que s’està construint. Qui comprés 100 cafissades20 al preu mitjà de 40 lliures,21 tindria 5.000 tafulles per un preu de 4.000 lliures. Les 5.000 tafulles es podrien partir en 50 heretats, per tant tindria 100 tafulles per heretat i podria establir-hi 50 veïns.

L’amo de les 5.000 tafulles necessita 200 fils d’aigua del pantà, «que una vez construido su majestad dará gratis», només pagant el redelme del rendiment de les terres noves. Si hagués de comprar aquests fils d’aigua costarien 225 lliures cadascun, el que representa 45.000 lliures, és dir, quasi deu vegades més que el preu de compra de les terres, la qual cosa posa de manifest la importància de la construcció de l’embassament, no només en la sostenibilitat del projecte sinó especialment en la rendibilitat i els guanys que se’n derivarien. Seguint amb l’anàlisi de costos, calcula que l’amo de les terres haurà de donar a cada veí quatre fils d’aigua per cada centena de tafulles.

El repartiment de cultius que estableix per a aquestes tafulles i el seu respectiu rendiment, és el següent:

– 20 tafulles de vinyes, les quals s’hauran de regar dues vegades a l’any. Calcula una producció de 100 cànters de vi per tafulla, encara que ell només n’estima la meitat,22 el que representaria 1.000 cànters de vi de producció i, a raó de 2 o 3 rals el cànter, representaria 200 lliures de renda.

– 10 tafulles de moreres, que s’hauran de regar tres vegades a l’any, amb una producció estimada de 10 unces per tafulla; sent el preu de la seda a 10 lliures per unça (encara que de nou n’estima un preu menor), calcula 75 lliures.

– 5 tafulles per a ametlers, a raó de 10 cafissades d’ametles de producció a 3 lliures la cafissada, són 30 lliures de renda.

– 2 tafulles de moscatells i malvasies, que ben tractades traurien 50 cànters de producció al preu de 12 sous el cànter, encara que en calcula 10 sous, suposen 25 lliures de renda.

– 1 tafulla per a la casa, corrals, cavallerisses i paller.

– 2 tafulles per a alfals per a les mules

– 60 tafulles per a guaret, deixant la meitat sense cultivar i l’altra meitat distribuïda de la manera següent:

• 10 tafulles per a blat, amb una producció de 15 cafissos a 5 lliures/cafissada.

• 10 tafulles per a ordi, amb una producció de 20 cafissos a 30 sous/cafissada, la qual cosa suposa una renda total del gra de 105 lliures.

• 10 tafulles per a hortalisses i altres cultius d’estiu, sobre les quals estima 30 lliures de benefici.

QUADRE 1

Distribució de cultius, producció i renda estimada per a una heretat de 100 tafulles

Tot l’anterior suposa que les 100 tafulles rendiran, per veí, 465 lliures. Seguint amb els seus càlculs afirma que les 50 heretats suposarien, comptant només 400 lliures de renda per heretat, 20.000 lliures de benefici. Afirma que es trobaran moltes persones que prendran les heretats a la meitat, pagant els seus delmes i primícies i el redelme; i que les obligacions del senyor seran: procurar i netejar les séquies, fer casa còmoda i celler per al vi i lloc per a la seda. Les obligacions del llaurador, de la seua dona i dels fills havien de ser conservar els béns, tractar-los bé i no deteriorar-los. Calcula que els 50 veïns representarien més de 500 persones que poblarien el lloc.

Tenint en compte el benefici calculat de 20.000 lliures, de les quals el senyor obtindria la meitat, és a dir 10.000 lliures de renda, i atès que hi ha invertit 4.000 lliures per a la compra, sempre que la renda fos superior a les dites 4.000 lliures, hi hauria rendibilitat en el projecte.

Preveu les despeses de les llavors per als cultius anuals, i estableix que les llavors de la seda se les proveirà el llaurador amb el preu de cada any. Les de blat i ordi i lli es trauran del muntó, abans de repartir-les.

Preocupat per la utilització i sostenibilitat del recurs hídric afirma que es podria fer un safareig còmode i gran en què caberen molts fils d’aigua, perquè «cuando viene de noche, los labradores la metiesen en ellas y después de día ir regando sin perder una gota de agua».

Calcula també el benefici obtingut si s’optés per establir emfiteutes a les terres al terç, donant-les amb l’aigua i sense l’obligació de fer-hi ni cases ni lloc, la qual cosa, segons Damián Miralles, seria de més utilitat per al senyor i més profitós per a l’emfiteuta perquè si la ven en trauria el lluïsme.

Per tant, 465 lliures per heretat per 50 heretats equivalen a 23.250 lliures de benefici, de les quals el terç que obtindria el senyor seria 7.750 lliures.

En aquest pla estratègic que realitza per a la justificació econòmica del benefici que suposaria la finalització de l’embassament, calcula quina seria la rendibilitat de les 800 cafissades que podria regar el pantà, que com hem dit equivalen a 40.000 tafulles i que suposarien, a raó de 465 lliures de renda per cada 100 cafissades, un total de 372.000 lliures de renda, de les quals el senyor obtindria a mitges 186.000 lliures que, descomptats el delme, primícia i redelme (34.000 ducats), deixarien nets més de 150.000 ducats de renda.

Acaba el seu informe fent un autèntic al·legat a favor de la finalització del pantà per la seua rendibilitat, i afirmant que podrien ser els mateixos veïns d’Alacant els que feren front al cost de finalització de les obres, atès el benefici que s’obtindria regant les terres amb l’aigua del pantà.

No van ser els veïns d’Alacant, com resa en el seu al·legat final, sinó el funcionari Pedro Franqueza, que seguint atentament les indicacions de Damián Miralles i vistos els grans beneficis que hi descriu, encarrega al mateix Miralles la compra de 100 cafissades de terra amb l’objectiu d’establir-hi emfiteutes.

Com hem dit, a partir d’aquest moment s’inicia una frenètica activitat compradora, precedida d’un altre informe de Damián Miralles, datat entre l’11 i el 23 de gener de 1590, en què relaciona les propietats que ha de comprar, ara ja per encàrrec de Pedro Franqueza, de l’heretat d’Orgègia,23 amb una superfície de més de 400 tafulles, i afirma que es podria comprar per 2.000 lliures. Afirma que s’haurien de comprar també altres propietats més xicotetes i que pertanyen a sis propietaris diferents per un preu total de 1.500 lliures. No s’oblida del bé imprescindible per a poder posar en rendiment les terres, l’aigua. Per això afirma que caldria comprar 12 fils d’aigua a 150 lliures, cosa que suposava 1.800 lliures més. Tot això fa un total de 5.300 lliures, a les quals caldrà sumar 150 lliures que calcula que són necessàries per a arreglar i compondre l’aigua de les fonts d’Orgègia, i 500 més per a fer un edifici de pedra, «seguro de moros». És a dir, amb 6.000 lliures com a inversió en la compra de les terres i l’arreglament i reparacions necessàries, afirma que s’obtindrà un rendiment de l’heretat del 10%, distribuïda la producció de la manera següent:

– 6.000 cànters de vi.

– 100 unces de llavor de seda.

– 2.000 arroves de garrofes.

– 40 quintars de figues.

– 40 arroves d’oli.

– 20 cafissos d’ametla.

És a dir, que dels arbres s’obtindrien segures més de 350 lliures. Del gra afirma que s’obtindrien 600 lliures per al senyor i altres 600 per als llauradors.

Arribat el moment que l’heretat estigués en plena producció, és a dir, que hi hagués 1.000 moreres i 100 tafulles de vinyes plantades, torna a repetir que se’n podrien obtenir més de 2.000 lliures de renda. De nou el pantà i els seus futurs beneficis ixen en l’informe, acabar-lo o no seria determinant per al projecte iniciat. Així doncs, afirma que «Nicolás de Sona me dijo que había estado con el virrey en el pantano y que sí se hacía». Però, sembla que aquest projecte inversor no només interessava Pedro Franqueza, Damián Miralles ens conta com hi havia altres inversors: el doctor Cucar, que tenia 3.000 lliures en diners, que volia emprar en terres. Però Damián, fidel al secretari Pedro Franqueza, li diu que no li podia servir perquè estava impedit.

No obstant això, veiem com Miralles s’ocupa intensament de dur a terme els encàrrecs del secretari. Compra 50.000 sarments, meitat blancs i meitat negres, que diu que posarà soterrats enguany i els plantarà a l’altre, perquè arrelen. També adobarà 1.500 moreres, de les quals diu que «mejor tomarlas ya rejadas para que en breve den renta», i això que encara no ha dut a terme cap compra de les terres previstes. Per això s’aclama al cel i declara el següent: «espero salir bien del negocio». Negoci que ell veia segur perquè afirma que amb les 6.000 lliures que invertirà el senyor secretari en la compra de l’heretat d’Orgègia obtindrà 2.000 o 3.000 lliures de renda.

PEDRO FRANQUEZA I LA FUNDACIÓ DE VILAFRANQUESA

El totpoderós secretari Pedro Franqueza estava molt ben informat,24 s’havia rodejat d’experts coneixedors del territori, que tenia al seu servei i que l’assessoraven en matèria d’explotació agrícola, de regs..., però també de les condicions d’explotació de les terres i dels seus rendiments. Per això dona instruccions a Damián Miralles per a iniciar un procés d’adquisició de terres, en què és prioritari començar per les heretats d’Orgègia i el Palamó, les dues amb cases, torre, font i bassa, terres de bona qualitat i gran superfície, seguides d’altres finques, de les mateixes partides encara que més menudes, en les quals, a més, actua com a notari el mateix Damián Miralles.25

Vegem a continuació aquest procés massiu de compra de les principals heretats que es du a terme al llarg del 1590 i que s’inicia el mateix dia que Felip II autoritza la finalització immediata del pantà. Damián Miralles, el mateix que representa la ciutat d’Alacant per a aquest important esdeveniment, és qui en nom i per encàrrec de Pedro Franqueza procedeix a la compra de la propietat d’Orgègia, el nucli inicial que, juntament amb el Palamó, constitueix el gros de la nova heretat del secretari Pedro Franqueza. Tot estava orquestrat i previst:

6 maig 1590compra d’Orgègia a Bernat Celfa2.200 lliures31 juliol 1590compra de terra en Orgègia a Cristòfor Mingot54 lliures27 agost 1590compra del Palamón* a Baltasar Vidanya2.300 lliures1 setembre 1590compra del Palamó de Baix a Ardança1.000 lliures6 setembre 1590compra una altra terra al Palamó a Bartolomé Marco355 lliures12 setembre 1590compra una altra terra al Palamó de baix a Juan Planelles30 lliures24 setembre 1590compra de l’Imperial a Nicolau Imperial340 lliures6 desembre 1590compra (29 tafulles) en Orgègia a Gines Llinares90 lliures 10 sous24 desembre 1590compra terra a Torre Roja a Isabel Juan Martínez de Fleixar65 lliures

* Anomenada el Palamó de Dalt. Amb casa i torre, dues fonts i dues basses i altres terres. ADPCS, DCC, 4, 3, 1.

Compres a què van seguir d’altres al llarg de 1591. Un any després de la primera compra de terres, és a dir, el maig del 1591, la suma de totes les propietats adquirides per Pedro Franqueza ascendeix ja a 2.629 tafulles, havent-se pagat per aquestes 10.522 lliures, 13 sous i 9 diners26 i tenint plantats 2.880 arbres vells en totes les heretats ja comprades. Gràcies a l’informe de Barber sabem amb detall els diferents arbres vells plantats a les noves heretats adquirides de Pedro Franqueza:

oliveres57figueres561garroferes170moreres197ametlers848magraners462tarongers47llimeres1pereres15nesprers1albercoquers10llorer1murtra2cirerers8

Alhora que es du a terme la compra de les heretats és necessari procedir a la construcció de nova planta del lloc, que primer es va projectar com a Santa Magdalena, i que acabaria rebent el nom del seu fundador, Vilafranquesa. De fet, el primer dibuix o traça que realitza Cristòfor Antonelli està datat l’1 de juliol de 1590, és a dir, menys de dos mesos després de la primera compra. En poc més de dos anys Antonelli fa la sèrie de dibuixos i plànols descrits més amunt que ens permeten conèixer l’evolució del nou lloc i la seua configuració en el territori.

La planificació i el desenrotllament urbanístic previst va anar acompanyat per la construcció dels principals edificis necessaris per a l’establiment del lloc, com són:

– Forn de coure pa, subjecte a cens del rei. Autorització per a la construcció el 20 de juliol del 1591.

– Forn de coure teula i rajola. Autorització per a la construcció el 1591.

– Magatzem. Autorització per a la construcció el 1591.

– Molí fariner amb les seues moles, subjecte a cens del rei. Autorització el 6 d’abril del 1592.

Juntament amb aquests edificis simbòlics, com a mostra del poder del nou senyor, Franqueza, amb els objectius de la seua nova hisenda molt clars i perfecte coneixedor de la situació, dona clares instruccions o advertiments a Damián Miralles –26 en total– perquè, a més de comprar les propietats, procedisca a plantar noves vinyes, moreres i altres cultius i establisca emfiteutes en les cases noves que hi construirà.27 El 4 d’octubre de 1591, difunt ja Damián Miralles, el seu fill, Ginés Miralles rep, en total, 45 instruccions o preguntes referides a les terres i els seus cultius, a la construcció de les cases, als establiments i a la situació dels regadius, en què Franquesa requereix la contestació o resposta que ha de realitzar Ginés Miralles per a informar-lo de l’evolució de la seua hisenda.28 Tenint en compte que Damián Miralles, l’impulsor i ideòleg del projecte, s’ha mort, Franquesa vol saber si el seu successor, Ginés Miralles, pot i està capacitat per a portar endavant un projecte encara incipient i en procés de desenrotllament.

CONSTRUCCIÓ DE LES CASES

Ens detindrem ara en la informació relativa a la fàbrica i construcció de les cases del lloc, les incidències en la construcció, els diferents mestres d’obres i els seus problemes de pagament amb el fundador. Ens interessa especialment estudiar, a més de l’evolució de la trama urbanística del nou lloc ja vist, les traces de les cases projectades per Cristòfor Antonelli.

Deixa molt clar Franqueza en una de les seues instruccions l’objectiu de les seues actuacions: «el fin que yo tengo es hacer una población en estas heredades y para eso labrar un buen golpe de casas y para ellas será menester buscar vecinos». Per això, de les 45 preguntes que fa a Ginés Miralles l’any 1591, les nou primeres i les quatre últimes es refereixen a la construcció dels edificis i les cases, el seu cost, pertrets que són necessaris per a l’obra i la prioritat d’aqueixes per a aconseguir nous veïns. Així sabem que una de les primeres ordres va consistir a manar construir un magatzem, per a poder posar a cobert tota la fusta necessària per a la construcció de les cases. Respecte d’això, Ginés Miralles l’informa que l’obra del magatzem està quasi acabada, a falta de 50 escuts amb què acabar l’obra.

Ha manat construir 30 cases a estall, el mestre d’obres de les quals és Lázaro Gallan. L’octubre del 1591 ja s’ha delimitat el lloc per a les 30 cases, s’hi han construït els fonaments de les parets travesseres dels carrers i part de les tàpies, a què es posarà alguna defensa per a l’aigua. Els materials utilitzats per a les cases, a més de fusta, són teules, canyes, rajoles, calç pedra i arena. El cost per a acabar cada casa amb les seues portes, teules i bigues seria poc més o menys de 100 lliures i es podrien acabar les 30 cases amb 3.000 escuts. El mestre Gallan afirma que se li deuen diners perquè ha fet més del que té rebut.

Pedro Franqueza es fa càrrec de subministrar la fusta necessària per a l’obra, fusta que procedeix de les terres del comte d’Elda (1.030 bigues)29 i de Monòver (864 bigues) i, per descomptat, vol estar informat de quanta fusta s’hi ha fet servir ja, quanta manca per portar-hi, quant s’ha pagat o quant falta per pagar.

També vol saber quantes teules necessita, qui les fabrica i a quin preu; el mateix amb la calç i la pedra. No obstant això, la resposta de Ginés Miralles a aquesta pregunta és un tant confusa. Sí que sabem que Lázaro ha rebut 4.919 reals per als jornals i que «fuera el destajo tiene ganados 1.000 reales, los demás por ahora no se puede sacar bien la cuenta porque tiene mucha piedra traída para dicho destajo y no está gastada».

Respecte al forn de coure teula, que ja havia d’estar en producció a l’octubre del 1591, Franqueza pretén que es done en arrendament, perquè no s’ocupe «siempre en hacer teja y ladrillo para mí» i puga obtenir la teula i rajola que hagués de menester a un preu moderat. Miralles li contesta que per via d’arrendament no es trobarà cap que el prenga, però que ha parlat amb Gaspar Córdova qui el té ara, perquè el prenga amb el conveni següent: per cada 10 teules bones se’n quedarà una30 i fabricarà totes les que el senyor necessite, assumint al seu càrrec traginar la terra i tallar i traginar la llenya fins al dit forn, i en pagarà el delme.

Cristòfor Antonelli estava bastant preocupat per agilitzar la construcció de les cases així com per reduir costos, per això escriu a Pedro Franqueza per a dir-li que l’obra de les cases es fera de «tapieria porque era tan durable como de la otra manera y más breve y barata», indicació que Franqueza trasllada a Ginés Miralles, però que acompanya de l’interès a saber el preu de la les dites tàpies, si hi ha alguna feta, quantes són les cases que ja estan començades, quant falta per a acabar-les i quant costaran, si hi ha prou fusta, etc. Miralles li respon que el mestre Gallan diu que les tàpies costaran tant les unes com les altres, i que amb les que ja estan fetes de terra es tindrà la cura de cobrir-les perquè l’aigua no les faça malbé.

Finalment, en la instrucció 39 diu clarament «que se pase adelante las obras de la casas sin detención, de ello depende saber si hay personas que entren en ellas...», i en la 42 «adviértese que si para hallar con más facilidad personas a quien establecer esta hacienda conviene que yo prometa de que en caso que no sucediese bien el pantano les daré agua bastante por otra vía, se les podrá prometer en mi nombre y yo me obligaré a ello si será menester».

De nou veiem la relació estreta i directa entre la construcció de Vilafranquesa i la finalització de Tibi, encara que Franqueza sabia perfectament que no seria necessari que ell personalment fera front a cap despesa addicional per l’aigua.

Calia agilitzar per tant la construcció de les cases, però sembla que no va existir molt bona sintonia entre el mestre Gallan i els promotors de l’obra, siga Ginés Miralles com a intermediari o encarregat, o el mateix Pedro Franqueza, perquè tres anys després, és a dir, el 4 de gener de 1594, Ginés Miralles rep ordres de Franqueza perquè no li entregue més diners, perquè Gallan encara li deu diners de comptes vells, i no ha treballat al gust del promotor. Tant és així que no va ser Gallan qui va dur a terme la finalització de les obres, sinó Juan Bernaldón. El 9 de maig del 1592, el secretari Pedro Franqueza i Cristòfor Antonelli encarreguen al mestre Juan Bernaldón 30 cases que s’han d’alçar en el Palamó, per 70 lliures cadascuna.31

En aquests capítols les instruccions per a la construcció són molt clares. Es faran de tàpia amb la seua crosta d’argamassa, és a dir, d’argila i calç o tàpia reial. Es faran segons les traces (dibuix 8): 34 pams de llarg i 33,5 pams d’ample, incloent-hi el gruix de les parets. En l’entrada hi haurà un arc, menjador, cuina i corral, que tindrà 36 pams de llarg i 30 d’ample, i se’n cobrirà una part per a les cavalleries. La tàpia del dit corral tindrà 10 pams.

En la cuina es farà una xemeneia i un banc d’algeps per a seure, amb un armari davall de l’escala amb porta, pany i clau. Sobre l’entrada, menjador i cuina es faran dues habitacions, les quals tindran 34 pams de llarg, 13 d’ample i 14 d’alt. Les cobertes, tant de la planta baixa com de les habitacions, seran de fusta, que subministrarà el senyor secretari. Tota la resta ho posarà Juan Bernaldón, que farà les cobertes de revoltons o revoltons d’algeps i pedra, i deixarà els sòls de les habitacions plans d’algeps i pedra. En el porxo farà un pilar també d’algeps i pedra i es cobrirà a dues aigües amb fusta, canyís i teula. L’escala per a pujar a les habitacions i al porxo serà d’algeps i pedra. Cada habitació tindrà una porta de 4 pams d’ample i 7 d’alt, així com dues finestres al carrer32 i una en l’habitació que dona al corral.

La porta principal serà de 7 pams d’ample per 11 d’alt, amb un arc de lloses i algeps, un batedor de pedra picada i «las esquinas de las calles de dichas casas se harán también de piedra picada y en las tapias de trecho en trecho se hará un pilar de las dichas losas». La porta principal serà de fusta de dues peces, amb pany i clau per a tancar per dins i per fora, i una altra porta per a entrar al corral de 5 pams d’ample i 8 d’alt, amb una porta de fusta i un pany amb clau i una altra porta perquè hi entre la cavalleria, en el qual hi haurà la seua menjadora. Totes les portes seran de fusta i tindran panys i claus.

Todo lo cual se hará con toda perfección que convenga para su perpetuidad y a la satisfacción del señor secretario, señor de las dichas casa y lugar y de Christóbal Antonelli o de la persona que el dicho señor secretario ordenara. Las cuales treinta casas dará acabadas en un año desde el día que se le dará la primera paga y porque así lo cumplirá obliga su persona y bienes.

El termini d’execució del contracte era d’un any, però de nou la diligència de l’obra no va haver de ser del grat de Franqueza, perquè el 159433 aquest dona instruccions a Josep Ávila, el nou administrador de la hisenda, i a Ginés Miralles, perquè constrenyeren els mestres a complir el concert:

Ávila y Miralles, con mucho deseo de acertar y intentos de traer preso a Bernaldón, fueron a Ibi donde les dieron aviso que estaba (travesaron de allí a Altea que es una de las peores jornadas del reino) y hallándole vieron que quería venir a buenas y así le trajeron disimulando con el que iba a prenderle, llegaron a Alicante y emplazamos otro día domingo oída misa para juntarnos en Villafranqueza y allí al ojo verlo todo.

Antonelli, Miralles, Ávila i dos mestres amics d’Ávila, obrers d’ofici d’obra i de bon judici, van estar en l’obra des de les 7 del matí fins a les 12 mesurant-la i remesurant-la pam a pam, i en van fer els seus comptes. Antonelli opinava que s’havien d’entregar als mestres més diners, «cosa que no debe escuchar vm. aunque se lo escribiere, porque yo tengo consolado a Bernaldón en esto. Espánteme mucho como siendo oficial erró tanto en su daño diciéndome que Ávila, Miralles y Antonelli le fueron empujando asegurándole que le darían esto y lo otro y que así lo hizo, y ellos confesaron que era verdad». Tant és així que Ávila i Antonelli es comprometen el 28 d’octubre de 1594 a compensar Bernaldón:

Nosotros Josep de Ávila, acedor que soy del Sr. Pedro Franqueza, secretario de su Majestad, y Cristóbal Antonelli, ingeniero del Rey, prometemos a vos Juan Bernaldón que las treinta casas que hacéis en el Palamón conforme los capítulos tenéis hechos, a razón de 70 libras la casa en las cuales estáis obligados a hacer y si por caso perdieses algo en el precio de ellas, os prometemos rehaceros una refacción justa nuestras consciencias y yo maestre Juan Bernaldón prometo hacer dichas 30 casas conforme los capítulos tengo hechos y firmados de la mano de Joan Torres menor en 9 de mayo de 1592 y por la verdad hicimos este albarán a 28 de octubre de 1594.

Respecte a aquest document, l’autor de la missiva deixa clar a Bernaldón el seu nul valor, perquè ni s’havia fet per l’amo de la hisenda, ni amb ordre ni comissió seua, encara que concerta amb el citat mestre d’obres que el dia 6 del mes següent li començarà a lliurar els diners necessaris per a comprar els pertrets que falten per a la finalització de l’obra. Finalment, el mestre Bernaldón es compromet a deixar les cases acabades el novembre, amb l’esperança que almenys se li paguen les 70 lliures previstes en el concert, «contentándose en perder un buen golpe de dinero». A més, ha de comprometre’s a partir d’ara que «ni de las casas, ni de los carpinteros, ni de otros oficiales de tejería, ladrillos, yeso, cal... habían de ver ni tratar con nosotros, ni viceversa».

Tanmateix, gràcies a uns comptes firmats entre d’altres per Ginés Miralles, Josep Ávila, Cristòfor Antonelli i Llorenç de Rocafell, el 25 setembre de 1595, podem saber la relació de la despesa de les cases de Vilafranquesa i del muntant de l’estall de 32 cases, esbrinades totes les pretensions dels mestres.