Nobles, patrimonis i conflictes a la València moderna

Pel que veiem, les 30 cases incipients s’han convertit en 32, amb un preu final semblant. Encara que les cases s’han fet de major superfície, cosa que ha suposat més tàpies, més teules i dos revoltons més en cada casa pel fet de ser més amples, com que s’ha llevat un terra a cada casa, el preu final és quasi el mateix.

– 30 cases x 70 lliures/ casa = 2.100 lliures

– 32 cases x 64 lliures/casa = 2.069 lliures 16 diners

L’execució de les cases va ser laboriosa i complexa, i quedà finalitzada a finals del 1595,34 tres anys després de la firma del concert i capitulacions amb Bernaldón, quatre des de les instruccions que Franqueza remet a Ginés Miralles i cinc des de la compra de les heretats d’Orgègia i el Palamó.

Durant aquest curt període de temps, van passar per la hisenda de Pedro Franqueza Damián Miralles, el seu fill Ginés Miralles i Josep Ávila. Tots van tindre a càrrec seu el projecte de compra de les terres, la transformació agrària, la construcció de nova planta de Vilafranquesa, l’atenció de les séquies i regadius, els establiments de veïns en les terres, i tots van anar rebent sengles instruccions firmades per Pedro Franqueza, en què molt clarament indicava quines eren les actuacions que s’havien de seguir en cada un d’aquests assumptes. Tots van ser fidels complidors dels desitjos, interessos i advertiments de Pedro Franqueza, que des de Madrid feia un estricte seguiment de la seua hisenda. Demostra ser un gran coneixedor de tota la problemàtica i qüestions relatives a les seues propietats, fins i tot d’índole agrària, per a la qual cosa es rodeja d’experts coneixedors de la terres i els seus cultius com en cas d’Onofre Barber35 o per Pere Carratalá de la Maimona,36 els quals duen a terme diversos informes sobre els cultius i arbres existents,37 els millors cultius que cal plantar en funció de les possibilitats de reg i la necessitat imperiosa d’acabar la construcció del pantà. Respecte d’això Barber, en el seu informe de 28 d’abril de 1591 afirma:

Esto es lo que hasta ahora he visto, pues por el poco tiempo y lo grande de la heredad y muchos árboles solo puedo decir una cosa a mi parecer y es que todo consiste en tener esta hacienda agua... Por eso ruego a nuestro señor salga bien el pantano porque sino el agua de la huerta es poca y venir de tan lejos se han de beber mucha las acequias que son largas y han de costar mucho de conformar y esto no se puede hacer sino es siendo el provecho mucho. También sería de mucha consideración si los Palamones fuesen primeros en riego que los lugares de Muchamiel y San Juan.

Un mes després, en un altre informe del 21 de maig, torna a remarcar la importància de l’obra del pantà i els beneficis que s’obtindran en les terres:

El pantano es cosa que no se puede creer ni dar a entender su grandeza, tengo la por muy buena obra y va muy adelante y que recogerá mucha agua, solo hay el peligro de la runa y con todo aún que costase de 10 en 10 años, 12.000 ducados o más de desenrunar lo tengo por bueno y así digo que todo el ser de esta hacienda consiste en tener agua porque aunque la tierra es muy buena de si es sequisa y necesita mucho el agua, la cual si viene por la acequia que está abierta hasta el lugar que está señalado se podrá hacer un buen molino de mucho provecho y poca costa. Veamos presto el agua como se desea.38

També Pere Carratalá de la Maimona, en la seua memòria de l’estat dels cultius de l’heretat del Palamó i de les millores que s’hi poden, datada aproximadament el 1591, analitza la viabilitat dels diferents cultius en funció de la necessitat o proximitat a l’aigua. Així doncs, estableix el següent:

Se mane plantar les vinyes en la terra més plana i amorosa de gra i si per ser la plantada molta, convendrà aplanar e igualar perquè la vinya bega per un igual i açò convé molt per al fruit. [...] Se planten el ametlles en les terres més fondes i grosses per ser arbres forts i que [...] amb un reg en lo any aprés que és criat fa son fruit i bon efecte. Mes convé que es planten figueres en les terres més primes per ser arbres que requereixen terra prima axí per a bé criar-los. [...] Mes convé se planten moreres en les terres fondes i planes per ser arbres que desitgen i volen la aigua molt prompte i que es planten a marge segun de a hon hi ha plantades que ja fan fruit. Mes si se han de plantar oliveres se planten en les terres més acostades al reg i céquia major que ve de la horta per ser arbre que requereix molt la aigua. [...] Garroferes, per ser arbres forts i que se sostenen amb poca agua i los fruits de aquelles és necessari per a les alimanyes mes convé se planten per los forans de les dites terres.

Sobre els fruiters diu que «se planten pereres, mangraners, preseguers, codonyers, albercoquers, pruneres, agrures de tarongers i llimoners los cuals ja ni ha molts i la terra los pren bé i se planten en la terra mes hortada i prompte del principi del lloch i cases».39

Indicacions i consells que eren fidelment tinguts en compte per Pedro Franqueza, que els traslladava als seus encarregats, i que, juntament amb tota la nova organització agrària, seran objecte d’un estudi detallat en una altra ocasió.

Per determinar quines condicions havien de complir els nous pobladors, es deixa assessorar per Damián Miralles, que el 1590 afirma que «las 4.000 libras de renta de los vasallos cristianos valen más de 10.000 libras en moriscos, donde cada un día se esperan idas a Argel, quedando el hijo o la hija y las reprehesions de los predicadores en los púlpitos públicos y las de los confesores secretas y tras todo esto el buen nombre por el amor de Dios». És a dir, que han de ser cristians vells, com després dirà a Josep Ávila el 1592. També prefereix que siguen llauradors que cultiven les terres amb les seues mans front als nobles o d’extracció social elevada, «mi voluntad es que no se establezcan a hombres de capa negra sino labradores que las cultiven por sus manos y que [...] se vayan a residir con su familia a las casas que se labran en las dichas heredades».

Per a finalitzar volem destacar una sèrie d’indicacions certament sorprenents que el senyor secretari remet l’abril del 159240 a Josep Ávila, el nou encarregat de la hisenda, en què, a més de les conegudes instruccions per als nous cultius, noves séquies, condicions dels establiments i persones que li han de pagar rendes, posen de manifest la personalitat previnguda i un tant reservada del nostre fundador, així com una certa desconfiança amb les gents d’Alacant, a les quals cita de gandules, preferint com a pobladors els rudes veïns de les muntanyes:

Metido en su casa en la heredad ha de escusarse de ir a Alicante sino es cuando no puede más porque de esta manera se conservará mejor viendo y tratando les pocas veces. La misa en los días de precepto la podrá oír en Santa Verónica, que es un monasterio de monjas franciscanas y escusará de meterse en amistad con ellas, pues no le podrían resultar sino pesadumbres. Se le advierte de que nadie tome costumbre de comer y beber en su casa solo algún amigo muy estrecho y aun con los tales, escusando las veces que se pudiere por el ejemplo con los otros. Como en aquella tierra suelen andar algunas veces forajidos no recogerá a dormir a nadie por la ofensa que se haría a Dios y a su Majestad y la mala reputación que eso cobraría. La mujer de servicio que hubiere de tener, hay que buscarla de edad mayor y de muy buena fama para quitar ocasiones de pesadumbres y disgustos. Porque ninguna cosa da tanto disgusto como cuentas viejas le encargo que cada tres meses o cuatro me las envíe, asentando en un libro que se llevará de aquí en la forma que yo diré. Que el fin que yo tengo es hacer una población en estas heredades y para eso labrar un buen golpe de casas como verá que están comenzadas y para ellas será menester buscar vecinos y hablando lo que siento querría que los vecinos no se tomasen de la ciudad de Alicante ni de los lugares circunvecinos a tres ni a cuatro leguas sino de otros mas lejos de hacia las montañas del Reino de Valencia, porque la gente de Alicante y de los lugares circunvecinos la tengo por holgazana y la de las montañas por de más trabajo y como vendrán tierra más ruin a mejor se hallaran más fácilmente y no tendrán las guaridas de sus deudos tan cerca, llegado allá considerará esto que digo y sin fiar a nadie este secreto me irá diciendo lo que le parecerá y yo le daré persona que vaya a las montañas a buscar gente y todos han de ser cristianos viejos y si se pudieren hallar que tengan mulas importará mucho.

CONCLUSIÓ

El 6 de maig del 1590, el mateix dia que Felip II autoritza el finançament necessari per a la finalització de la construcció del pantà de Tibi, Damián Miralles, seguint les instruccions del secretari Pedro Franqueza i en nom seu, inicia un procés de compra de terres en Orgègia i el Palamó, terres que serien beneficiades amb el reg del pantà, amb l’objectiu de fundar una població en aquesta heretat. No havien transcorregut dos mesos, quan Cristòfor Antonelli realitza la primera traça de la nova població. Un procés perfectament orquestrat i organitzat que va necessitar tres actors: Damián Miralles, l’ideòleg, Pedro Franqueza, l’aconseguidor, i Cristòfor Antonelli, el realitzador.

En només cinc anys, Pedro Franqueza du a terme en les heretats que acaba de comprar una acurada planificació, acompanyada d’una profunda transformació agrària, de la parcel·lació del territori i d’un creixement urbanístic de primer ordre. El totpoderós Franqueza va saber aprofitar la informació i el seu poder en la Cort per a agilitzar la finalització del pantà de Tibi, infraestructura que va jugar un paper determinant, ja que amb les noves canalitzacions i séquies construïdes va permetre regar unes terres fins ara ermes, passant la seua propietat a ser explotada en règim de regadiu. Reg i aigua que va atorgar un valor afegit a aquesta propietat i va facilitar l’arribada de nous pobladors, que juntament amb la construcció i urbanització del nou lloc, de la mà d’Antonelli, va permetre al seu fundador obtenir, a més de grans beneficis, la sentència de la Reial Audiència de València el 1598 que li reconeixia la jurisdicció alfonsina, culminada el 10 de setembre del 160441 quan Felip III li va atorgar la jurisdicció civil i criminal, mer i mixt imperi. Encara que aquest meteòric ascens del totpoderós secretari d’Estat tardaria molt poc a caure en desgràcia.

APÉNDIX GRÀFIC

Figura 1. Mapa general de l’heretat datat pel mateix Antonelli l’1 de juliol de 1590 (31,5 x 55,5 cm).

Figura 2. Mapa amb el plànol de la traça de Santa Magdalena datat el 18 de setembre de 1590 (55 x 41 cm).

Figura 3. Plànol de la traça de les cases del lloc de Santa Magdalena, datat el 18 de setembre de 1590 (42,5 x 29 cm).

Figura 4. Modificació del mapa amb el plànol de la traça de Santa Magadalena, sense datar, aproximadament abans de l’octubre de 1591 (55,5 x 41 cm).

Figura 5. Modificació del plànol de la traça de les cases, sense datar, aproximadament abans de l’octubre de 1591 (42,5 x 21 cm).

Figura 6. Mapa general de l’heretat datat el 10 d’abril de 1592 (55,5 x 41 cm).

Figura 7. Mapa general de l’heretat, amb descripció de les finques comprades i els seus cultius, camins, sistema de regs i l’emplaçament del lloc de Villafranqueza (110 x 76 cm).

Figura 8. Planta baixa de les cases del Palamó.

Figura 9. Alçat de la façana de les cases per als emfiteutes.

1. Eugenio Llaguno Amirola: Noticias de los arquitectos y arquitectura de España desde su restauración. Madrid, Imprenta Real, 1829, pp. 44-46.

2. Pablo Giménez Font: «Cristóbal Antonelli y la innovación de la presa-bóveda de Relleu», en Libro jubilar en Homenaje al profesor Antonio Gil Olcina, Alacant, Universitat d’Alacant, 2016, pp. 162-163.

3. Josep Vicent Boira Maiques: Las torres del litoral valenciano, València, Conselleria de Infraestructures i Transport, 2007, p. 256.

4. Armando Alberola Romá: Demanda y economía del agua en España. Las disponibilidades hídricas en la huerta alicantina: un problema tradicional, Alacant, Institut Universitari de Geografia, Universitat d’Alacant, 1988, p. 406.

5. Armando Alberola Romá: Quan la pluja no sap ploure. Sequeres i riuades al País Valencià, València, puv, 2010, p. 47.

6. Armando Alberola Romá: «La reconstrucción del Pantano de Tibi», Instituto de Estudios Alicantinos, 26 (1979) pp. 67-91.

7. Arxiu Diputació Provincial de Castelló (d’ara endavant ADPCS). Donación Conde de Cirat, DCC. 5, 2, 1).

8. Ignacio González Tascón: «Obras de regadío», en Felipe II. Los ingenios y las máquinas. Ingeniería y obras públicas en la época de Felipe II, Madrid, Sociedad Estatal para la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II y Carlos V, 1999, p. 216. Los Antonelli, arquitectos de Gatteo. .

9. Pablo Giménez Font: «Cristóbal Antonelli y la innovación de...», cit., p. 162. Graziano Gasparini: Los Antonelli. Arquitectos militares al servicio de la corona española en España, África y América. (1559-1649), Caracas, Editorial Arte, 2007, p. 242.

10. Tot açò respon, segons Aguilar Civera, a la tradició dels enginyers que treballaven per a la corona, ja que Felip II, gran aficionat a les obres d’enginyeria, va contractar els millors enginyers estrangers perquè treballaren al seu servei. Inmaculada Aguilar Civera: Construir, registrar, representar. Sendas, caminos y carreteras en la Comunidad Valenciana. Mapas y Planos 1550-1850, València, Conselleria de Infraestructures i Transport, 2009, p. LVII.

11. ADPCS, DCC, 21, 1, 24.

12. Les dues basses del Palamó comencen a aparèixer en els dibuixos 4 i 6, és a dir, que en las traces de 1590 només es ressenya una bassa en el Palamó quan realment n’hi ha dues.

13. ADPCS, DCC, 21, 1, 24.

14. Pedro Franqueza (Igualada, 1547-León, 1614), la biografia del qual ja ha prou estudiada, sembla que va viure alguns anys a València a partir de març del 1589. Allí va conèixer Francisco de Sandoval i Rojas, marquès de Dénia, futur duc de Lerma i favorit del rei Felip III, i arribà a convertir-se en un dels homes de confiança del totpoderós favorit. Francisco Tomás y Valiente: Los validos de la monarquía española del siglo XVII, Madrid, 1990. Julián Juderias: «Los favoritos de Felipe III. D. Pedro Franqueza, Conde de Vilallonga, Secretario de Estado», Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, XII (1908), p. 315. José Antonio Escudero: Los secretarios de Estado y del Despacho. 1474-1724, Madrid, Instituto Nacional de Administración Pública, 1976, p. 227. Ana Guerrero Mayllo: «D. Pedro Franqueza y Esteve. De regidor madrileño a Secretario de Estado», Pedralbes, 11 (1991), pp. 79-89. Ricardo Gómez Rivero: «El juicio al secretario de Estado Pedro Franqueza, conde de Villalonga», Ius fugit: Revista Interdisciplinar de Estudios HistóricoJurídicos, 10-11 (2001-2003), pp. 401-531. Antonio Feros: El Duque de Lerma: realeza y privanza en la España de Felipe III, Madrid, Marcial Pons, 2002. Bernardo J. García García: «Pedro Franqueza, secretario de sí mismo. Proceso a una privanza y primera crisis del valimiento de Lerma (1607-1609)», Annali di storia moderna e contemporanea, 5 (1999) pp. 21-42.

15. Damián Miralles, síndic de la ciutat d’Alacant, persona influent de la seua època, va participar en diferents esdeveniments emblemàtics per a la ciutat, com el pagament el 1578 de les quantitats necessàries per als treballs de fortificació del castell de la ciutat d’Alacant o la reactivació de la construcció del pantà de Tibi; per tant el febrer del 1590 va ser l’encarregat de traslladar-se a la Cort per a a demanar recursos al rei per a finançar els diners que faltaven fins a la seua conclusió. El 6 de maig del 1590 el rei va autoritzar el municipi per a aconseguir els diners sol·licitats, 10.000 lliures, i va ordenar immediatament que es prosseguís el pantà; s’acordà que les obres es realitzaren per subhasta, el 16 de setembre d’aquell mateix any, i s’adjudicaren als mestres picapedrers de la ciutat, Joan Torres i Gaspar Visent. Revista de Obras Públicas, Madrid, 1307, 11 octubre 1900, p. 342. Com a conseqüència d’aquesta activitat, Damián Miralles va conèixer, entre altres enginyers que treballaven per a la corona, Cristòfor Antonelli.

16. Acord per a Damián Miralles sobre les terres de l’horta d’Alacant. Entorn del 1590. ADPCS, DCC, 5, 2, 1.

17. Atès que Damián Miralles coneixia Cristòfor Antonelli, va haver de comptar amb ell per a la realització de les traces de Vilafranquesa.

18. ADPCS. DCC. 21, 1, 24.

19. En la partida del Raspeig, relaciona 84 cafissades de terra cultivada, amb un valor de 16.000 lliures, davant 258 de terres ermes: «Quant podríen valer les 258 cafisadas que están yermes si se labrasen, procurasen y regasen». ADPCS, DCC, 5, 2, 1.

20. Segons diu, 1 cafissada pot equivaler a 50 tafulles, que en quadre són 3 vares valencianes.

21. En els seus càlculs estima que algunes terres poden valer 15 lliures, d’altres 20 i d’altres fins a 50 lliures. Es considera com a preu mitjà 40 lliures/cafissada.

22. En els seus càlculs de costos sempre estima els preus, rendiments o valors més baixos, realitzant per tant una anàlisi molt ajustada i a la baixa.

23. L’heretat de Orgègia comprenia casa i torre, amb una font i una bassa, cultius de garroferes, ametlers, figueres, oliveres i altres arbres.

24. Pedro Franqueza encarrega sengles informes o memorials a diferents especialistes, al mateix Damián Miralles, però també a Onofre Barber o a Pere Carratalá de la Maimona, veïns d’Ontinyent i d’Oriola respectivament, els quals duen a terme diversos informes sobre els cultius i arbres existents, la qualitat de la terra en les diferents heretats, els millors cultius a plantar en funció dels possibilitats de reg i la necessitat imperiosa d’acabar la construcció del pantà.

25. Al voltant del 1590. ADPCS, DCC, 5, 2, 1.

26. ADPCS, DCC, 5,10,1. Informe que presenta Onofre Barber sobre les terres d’Alacant, el 21 de maig de 1591.

27. Advertiments de Damián Miralles sobre les terres de l’horta d’Alacant. Al voltant del 1590. ADPCS, DCC, 5, 2, 1.

28. De fet, les instruccions firmades per Pedro Franqueza a Madrid estan disposades en un document amb espai suficient perquè Ginés Miralles realitzés les corresponents respostes a les preguntes del senyor secretari sobre la seua hisenda. Preguntes que posen de manifest el perfecte coneixement de Pedro Franqueza sobre les seues noves propietats, el tipus i les característiques dels cultius més rendibles i adequats al terreny, les condicions dels establiments, els problemes de regadiu, les característiques de les noves cases i el procés de construcció d’aquestes, etc.

29. Per 51 dotzenes de bigues –és a dir, 612 bigues– ha pagat 600 rals, mentre que per les 864 de Monòver ha pagat 888 rals. Instrucció 5 i 6. ADPCS, DCC, 5, 10, 1.

30. Segons diu és la condició que hi ha a Elda.

31. Capítols sobre les cases que s’han d’obrar en el Palamó, per 70 lliures cadascuna. Se’n conserven tres còpies, dues amb data del 9 de maig i una de l’1 de setembre del 1592. ADPCS, DCC, 4, 6, 6.

32. En la traça d’Antonelli només figura una finestra al carrer. ADPCS, DCC, 21.1, 24 (dibuix 9).

33. Carta informativa d’autor desconegut i data posterior a l’octubre del 1594 que envia al secretari Pedro Franqueza, en què relata el seu viatge a Alacant, la visita a les obres de Vilafranquesa i els problemes en el preu i execució de les cases amb els mestres d’obres. ADPCS, DCC, 4, 6, 6.

34. Per a aquesta data el mestre Bernaldón afirma que encara li falta gastar en l’obra per a tàpies, teules, jornals, calç, algeps, portes o ferratges un total de 13.700 rals.

35. Onofre Barber, natural d’Ontinyent, va ser notari de Caudete, on es va casar el 1571, es manifesta en els seus diferents informes com un gran coneixedor de les diferents terres, els seus cultius, necessitats de reg, així com de l’interès per un o altre cultiu en funció de la qualitat de la terra.

36. De Pere Carratalá diu Franqueza que és llaurador ric molt honrat i home molt intel·ligent.

37. Onofre Barber realitza diversos informes entre abril i maig del 1590 en els quals, després de la visita a les diferents heretats, arreplega les construccions existents, si té aigua, font o bassa, la qualitat de les terres, els cultius que hi ha i quins es podrien plantar, si té pobladors i les seues condicions.

38. ADPCS, DCC, 5, 10, 1.

39. ADPCS, DCC, 4, 7, 1.

40. 1 abril del 1592. Trasllat de les instruccions de Pedro Franqueza a Josep Ávila. ADPCS, DCC, 5, 10, 1.

41. ADPCS, DCC, 4, 3, 1.

EL ANTIGUO PALACIO DE LOS CONDES DE ALMENARA

ACTUAL MUSEO DE LA CIUDAD DE VALENCIA

Ricardo Santarrufina Romero

El edificio que actualmente alberga el Museo de la Ciudad es conocido como el palacio del Marqués de Campo,1 quien lo adquirió en 1840. Posteriormente pasaría a manos de don José de Prat y Dasi, conde de Berbedel y vizconde de Viota de Arba, quien lo donó a sus hijos doña María del Carmen y don Federico de Prat y Dupy en julio de 1945. En la década de los setenta fue adquirido por el Ayuntamiento de Valencia y declarado monumento histórico-artístico de carácter local.2 Anteriormente, había pertenecido a los duques de Villahermosa y condes de Olocau, pasando después a un acaudalado hombre de negocios de origen peruano quien lo cedió en arriendo. Durante un tiempo el edificio albergó la capitanía general de Valencia, donde residieron, entre otros conocidos personajes, los generales Elío y Froilán Menéndez Vigo, cuyo trágico final es conocido.3

El cambio de titularidad, las modas y los diferentes usos a los que fue destinado el edificio conllevaron diferentes reformas que alteraron sustancialmente tanto la distribución interna como algunos aspectos de la fachada principal. No obstante, la estructura general del edificio mantiene notables similitudes con la construcción originaria y, a día de hoy, todavía se conserva una pequeña capilla abovedada similar a las que existen en la vecina parroquia de San Esteban.4 Las labores de recuperación y conservación promovidas por el Ayuntamiento han conseguido preservar uno de los edificios más emblemáticos de la arquitectura valenciana del siglo XVIII, que ha pasado a formar parte del nutrido patrimonio cultural valenciano.

LOS ORÍGENES DEL PALACIO

El 23 de diciembre de 1695, don José Antonio Ferrer de Próxita –conde de Almenara– adquirió de la administración fundada por doña María Salvador Escorcia –universal heredera de don Francisco Escorcia y Ladrón–, un espacioso inmueble en el que se incluían dos casas bajas y escalerilla, contiguas, y enfrente de la iglesia parroquial de San Esteban.5