- -
- 100%
- +
Recordo que, quan vaig viatjar a Ayacucho, en temps en què la revolta de «Sendero Luminoso» estava en ple apogeu, vaig parlar amb gent que havien rebut a la universitat l’ensenyament filosòfic d’Abimael Guzmán, el «presidente Gonzalo», i em van explicar que aquest els deia que a les obres de Marx, Engels, Lenin, Stalin i Mao estaven totes les respostes que necessitaven per resoldre els seus problemes: si estaven pensant en casar-se, o en llogar una casa, el que havien de fer era acudir als llibres sants on trobarien un guiatge que els portaria a saber quina decisió havien de prendre.
Aquesta pot semblar una anècdota extrema, però la veritat és que entre Althusser i Abimael Guzmán hi ha tota una àmplia gamma de formes de dogmatisme o de marxisme litúrgic, com el dels usuaris de les traduccions espanyoles d’El capital de Wenceslao Roces, sociòlegs, politicòlegs i d’altres científics socials, que es van passar anys i panys atribuint a Marx frases i expressions absurdes, producte d’una traducció errònia, que haurien incitat a qualsevol lector amb una mica de seny a mirar el text original alemany o, com a mínim, a contrastar l’edició de Roces amb alguna altra traducció.
No sentien la necessitat de fer-ho perquè usaven les paraules atribuïdes a Marx com una simple jaculatòria que servia per acompanyar algun tòpic o lloc comú «progressista» de moda en aquell moment. D’aquesta mena de gent, es pot dir que eren marxistes? Es pot qualificar de «crisi del marxisme» l’enfonsament de tota aquesta morralla?
Però queda clar que quan Vilar escrivia entorn de la «crisi del marxisme» n’hi havia a França una altra en ple procés: la croada que, al doble camp de la història i la política, encapçalava François Furet, que havia començat el 1977 des de la direcció de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales, que tenia per primer manifest, l’any 1978, Penser la Révolution française i que aniria en ascens, amb etapes tan significatives com la fundació del Nouvel Observateur, al front del qual havia de posar un director que compartís, com explicarà el mateix Jean Daniel, les seves tesis sobre la Revolució francesa i sobre el marxisme: una croada que havia de culminar amb el doble colofó del Dictionnaire critique i amb La République du centre que volien significar la fi, no ja del marxisme, sinó de tota la tradició progressista francesa.
Recuperar avui el marxisme, entès, a la manera de Vilar, com una eina crítica per estudiar el món en què vivim i per fer-lo intel·ligible a d’altres —perquè, com va dir Bloch, sense el passat le présent demeure inintelligible—, no té res a veure amb tornar a cap mena de vulgata. Som en moments en què necessitem recuperar unes eines vàlides per a l’anàlisi crítica del nostre entorn. Perquè aquest món de 2004 està clar que no respon a les il·lusions que ens fèiem l’any 1945 quan, després de la victòria sobre el feixisme, les esperances d’un ràpid alliberament colonial i les perspectives de creixement econòmic que semblaven oferir els avenços tecnològics d’aquells anys, començant per l’energia atòmica, anunciaven un futur de pau i prosperitat que no s’ha realitzat.
Vivim en un món més ric, i amb tecnologies molt més potents, però on segueix havent-hi pobresa i injustícia, guerres de dominació absurdes i, per part dels derrotats, un terrorisme cada vegada més salvatge i irracional, com una resposta a la violència salvatge i irracional dels seus opressors.
Cada dia hi ha, arreu del món desenvolupat, més homes i més dones que refusen acceptar aquesta situació i s’oposen puntualment als abusos que perceben. Tants com per a explicar l’interès renovat per una recuperació de la idea del contracte social, que ha dut Mary Kaldor a proposar la formació d’una nova societat civil, definida per ella com «el mitjà a través del qual es negocien i reprodueixen un o diversos contractes socials entre individus, homes i dones, i els centres de poder polític i social», que avui, ateses les característiques globals, supranacionals, dels problemes als quals cal enfrontar-se, caldria plantejar-se com l’aspiració a uns contractes socials d’una nova naturalesa que tractessin de conquerir l’esfera internacional que ha estat fins ara el territori gairebé exclusiu de les relacions entre els governs.
Una «societat civil global» que estaria integrada pels nous moviments socials que lluiten pels drets humans o pel medi ambient, les organitzacions no-governamentals, les xarxes cíviques transnacionals, els moviments anticapitalistes o els grups socials constituïts per dirigir moviments espontanis de protesta, com els que van omplir els carrers de mig món per expressar el refús a la guerra d’Iraq.
Però si aquest renaixement de la consciència cívica, que té el seu origen remot en els vells moviments per la pau, en l’actuació dels Verds o en les organitzacions de gènere, és esperançador, si resulta estimulant veure l’aparició de solidaritats globals que poden treure als carrers de tot el món milions de persones en protesta per qüestions que es produeixen a milers de quilòmetres del lloc on viuen els qui es manifesten en favor de víctimes d’altres races i cultures, no està gens clar que hi hagi cap garantia que aquesta tensió es pugui mantenir i que la protesta contra els abusos puntuals que promouen les mobilitzacions pugui servir de base a un moviment global contra un sistema injust, contra la causa primera dels problemes puntuals que han conduït a despertar les consciències.
Cal donar un sentit més profund a aquesta inquietud per tal de garantir la continuïtat d’aquesta oposició. La solució no està en combatre els abusos —Walter Benjamin ja havia assenyalat com l’humanitarisme formava part, des de l’endemà de la Revolució francesa, de l’equipament de dominació de la burgesia—, sinó en cercar-ne els orígens per tal d’atacar-los en la seva arrel.
El marxisme es proposava, des del moment de la fundació, transformar el món que estava creant el capitalisme, no pas alleujar els mals que aquest causava, i començava, per a fer-ho, a partir de l’elaboració d’una crítica global que anava molt més enllà de la denúncia dels abusos. Proposar la vigència d’aquest mètode no vol dir tornar simplement al Manifest comunista, que es va escriure per al món de 1848 i no per al de 2004, sinó a l’actitud del Marx que el 1879 escrivia a Danilson que no podia acabar el volum II d’El Capital fins que acabés la crisi que estava sofrint l’economia anglesa, perquè «cal observar el curs actual dels esdeveniments fins que arribin a la seva maduració, abans de poder ‘consumir-los productivament’, és a dir ‘teòricament’».
L’historiador ha de contribuir avui, com va fer al passat, a aquesta tasca de «consumir teòricament» els esdeveniments per tal d’organitzar l’estratègia necessària per a fer front a les seves conseqüències, és a dir, per tal d’establir una proposta alternativa que permeti de coordinar les protestes puntuals que omplen els carrers, transformant-les en una lluita col·lectiva. Penso, per exemple, en Jaurès, que havia estat el model de Labrousse, el qual ho va ésser al seu torn de Vilar.
Avui, com al passat, la veu de l’historiador devia tenir una part important en la consolidació d’aquesta nova consciència. En la tasca d’elaboració d’una crítica global li pertany, per exemple, combatre els mites amb què se’ns vol fer creure que tot intent de transformar a fons la societat en què vivim està condemnat al fracàs, com ho mostrarien, se’ns repeteix constantment, les experiències del passat, de la Revolució francesa ençà.
Sense entrar a fer la crítica de la forma en què s’acostumen a explicar aquests suposats fracassos —un tema sobre el qual Vilar va escriure abundantment— només voldria citar unes paraules amb què William Morris en commemorava un, el de la Comuna de París, unes paraules que estic segur que haurien agradat a Vilar: «La Comuna de París no és més que una anella en la lluita que s’ha desenvolupat al llarg de tota la història entre els oprimits i els opressors; i sense totes les derrotes del passat mai no podríem tenir cap esperança d’una victòria final» (Morris, 1887). O unes altres, molt més recents, amb que Eric Hobsbawm finalitzava les seves memòries: «Cal que la injustícia social segueixi essent denunciada i combatuda. El món no millorarà tot sol» (Hobsbawm 2003: 379).
En un món tan confús com aquest en què vivim, em sembla que cal recordar als historiadors la seva obligació d’abandonar els terrenys fantasmagòrics i estèrils en què s’han refugiat aquests darrers anys per tornar a ocupar-se d’allò que pugui servir per explicar els problemes essencials dels homes i les dones del nostre temps, i que serveixi per ajudar a resoldre’ls. Potser convingui recordar les paraules angoixades del Marc Bloch dels dies de la desfeta francesa: «Ens han fet por el xoc de la multitud, els sarcasmes dels nostres amics, l’incomprensible menyspreu dels nostres mestres. No ens hem atrevit a ser, a la plaça pública, la veu que crida al principi al desert, però que almenys, sigui quin sigui el resultat final, ningú no podrà retreure-li que no hagi proclamat la seva fe. Hem preferit refugiar-nos en la covarda quietud dels nostres tallers». I de recuperar aquella funció que el mateix Bloch proposava per la tasca de l’historiador: «formar-se una idea clara de les necessitats socials i esforçar-se per estendre-la».
Perquè els morts quotidians de la inacabable guerra de l’Iraq, els palestins acorralats per un govern d’Israel que els pren dia a dia la terra, l’aigua, la llibertat i l’esperança o els africans que s’ofeguen a les aigües de l’estret de Gibraltar, tractant en va de fugir de la misèria postcolonial, no són representacions ni construccions culturals, sinó homes i dones reals, de la sort dels quals som tots plegats responsables, i els historiadors especialment. Que no ens calgui dir, com el Bloch que denunciava la manca de compromís dels intel·lectuals del seu temps: «Que els nostres joves puguin perdonar-nos la sang que tenyeix les nostres mans!».
Perquè necessitem més que mai aquesta mena d’història compromesa amb el món en què vivim és lògic que recordem avui l’obra i les idees de Pierre Vilar i que assumim com un exemple a seguir la claredat i valentia amb què va exercir l’ofici d’historiador: una feina que alguns posen al servei, ben remunerat, de l’ordre establert i d’altres cultiven com un entreteniment intel·lectual, però que per a Vilar estava, deixeu-me que recordi les paraules de la seva carta de 1957, essencialment lligada «a la nostra vocació d’homes», cultivant una disciplina «capaç d’explicar i d’evocar la desgràcia i la grandesa humanes amb l’esperança, en darrer pla, d’alleujar la primera i d’ajudar la segona».
[*] Professor de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.
[1] El text va ser publicat el 1982. Vegeu Vilar 1982d.
UNA HISTÒRIA SOCIAL «TOTAL»: RIGOR TEÒRIC I CIÈNCIA DEL REAL A PIERRE VILAR
Michel Vovelle[*]
L’historiador Pierre Vilar va morir el mes d’agost de 2003, al País Basc, una de les seves pàtries d’adopció, a l’edat de 97 anys. Aquesta longevitat, enfosquida els darrers quinze anys per la ceguesa, ha contribuït a constituir-lo com un dels grans testimonis de la historiografia del segle XX i una de les personalitats que n’han marcat el curs de manera exemplar i alhora singular. La seva importància ha estat recordada arreu del món, arran de la notícia de la seva mort, però durant els darrers anys de la seva vida, Espanya i molt particularment Catalunya, ja l’havien honorat amb distincions oficials.
El nostre homenatge, a l’home i a l’investigador, no ens ha pas de conduir a una imatge falsament consensual de l’historiador. La seva carrera va ser un combat tossut i persistent al domini científic, metodològic i ideològic. Com altres mestres d’una generació que va ser particularment rica —personalitats tan diferents com Marc Bloch, Georges Lefebvre, Lucien Febvre o Fernand Braudel— Pierre Vilar tenia en gran consideració l’ofici d’historiador. Va treballar per una història «nova» perquè volia estalviar-li falses dreceres i evitar-li les trampes de les modes fàcils i fugisseres. És per això que va preferir l’expressió: història «en construcció».
Aquesta exigència no va pas obrir-li totes les portes de la notorietat i de la carrera. Pel que fa a la fama finalment aconseguida, es podria dir, endurint les expressions, que ens trobem davant dues imatges confrontades. A França, i més enllà, la tesi de Pierre Vilar ha restat com un model de tesis-obra mestra en el domini de la història econòmica, social (llegeixi’s cultural) que es van produir als anys 1960, sota la ploma de Pierre Goubert, Emmanuel Leroy-Ladurie, Pierre Chaunu... i alguns noms més, inscrits en la línia dels treballs dels seus mestres, Braudel o Labrousse. L’obra Or i moneda en la història (Vilar 1974b) va confirmar l’autoritat de l’autor al cercle dels historiadors econòmics francesos. Però la mateixa tesi, i també la Història d’Espanya (Vilar 1947) van situar Pierre Vilar en una posició excepcional (en una historiografia francesa —malgrat Braudel— volgudament «hexagonal»), d’especialista, gairebé de pare fundador, de la història d’Espanya d’avui.
En contrapartida, al nivell dels clixés rebuts o, si es vol, de la imatge de marca, Pierre Vilar resta, a la República de les Lletres de França o a l’estranger, el representant pràcticament únic de la seva generació, de la història marxista assumida sense vacil·lacions ni reticències. Aquest fet tendeix a situar-lo en la posició marginal que ara mateix ocupen tant els investigadors autènticament marxistes, com Labrousse o Soboul, o d’altres més jacobins que marxistes, com Albert Mathiez o Georges Lefebvre. Pierre Vilar, que no va militar mai políticament, va assumir amb un rar valor les seves opcions ideològiques i metodològiques. Decisió que li va valer —a més d’alguns fracassos acadèmics— el fet d’aparèixer als ulls de més d’un com un historiador de sistema. La seva constància va poder ser interpretada com a signe de no haver sabut seguir els temps, quan van triomfar les lectures crítiques del marxisme, sobretot a partir dels anys 1960-1970. I més encara després de la implosió, en els anys 1990, dels signes que es reclamaven del «socialisme real». El 1960 se’n mostrava encara admirador convençut, i contraposava les realitzacions del marxisme en acció a les especulacions de l’antimarxisme liberal (Vilar 1960b), de la mateixa manera que evocava el 1969 les «potents síntesis» de Lenin i Stalin (Vilar 1969a). Eric Hobsbawm, amb la picada d’ullet còmplice d’un marxista crític, va recordar en la nota necrològica publicada a The Guardian el 17 de setembre de 2003, que els editors de la revisa Past &Present s’havien esforçat per eliminar de la seva ploma els elogis una mica tardans a Stalin pensador. Si bé comprenc el sentit d’aquestes paraules, tenyides d’humor britànic, prefereixo alinear-me amb el propi Pierre Vilar que, aplegant els seus articles el 1982 dins Une Histoire en construction. Approche marxiste et problématiques conjoncturelles (Vilar 1982c) no va pas voler modificar-ne el text. Amb bon criteri, em sembla, perquè l’encadenament d’aquests testimonis ens confronta a una reflexió que no té res de monolítica, de fixa, o de fideista sinó que, ben al contrari, és objecte d’una perpètua reelaboració, no només a causa dels canvis experimentats pel món sinó també dels avenços de la ciència històrica i dels seus mètodes, dels nous planters oberts.
Així, doncs, si bé el plantejament històric de Pierre Vilar es recolza sobre un cert nombre de postulats teòrics no negociables —dels quals troba referències en Marx— en un projecte d’una història total, això no impedeix que, com va dir i repetir en diferents ocasions, l’aproximació concreta, l’estudi i anàlisi de casos, requereixi d’entrada el contacte escrupulós de les fons arxivístiques i la recerca dels mètodes més segurs per al tractament de les dades. Seria caricaturitzar la personalitat de Vilar si oposéssim, d’una manera antitètica, a l’historiador sobre el terreny que dóna vida, a partir dels arxius de la Corona d’Aragó, a la personalitat de Catalunya, modelada per la història, el teòric no només de fluxos i d’estructures econòmiques, sinó també de «superestructures» culturals, en una aproximació que pretén ser global.
Sense caure, així ho espero, en la trampa de la biografia, allò que desitjo evocar aquí, com una mena de descoberta progressiva al fil de les experiències de la seva vida, són les línies de força de l’aportació de Pierre Vilar al seu «encreuament» entre plantejament pragmàtic i demandes teòriques: un terme althusserià que no li agradava gaire, però que és pertinent, crec, a l’hora d’evocar-ne l’itinerari.
En aquest fill de mestres meridionals, alumne brillant i producte clàssic de l’ascensió social cap al saber, que el 1924, als divuit anys, entra a l’École Normale Supérieure, seria fàcil —potser massa— de veure-hi allò que Labrousse designava com una «preformació de simpatia» cap a un compromís ideològic d’esquerres, que dominava en aquell temps en aquell espai. Sense forçar massa les coses, tanmateix, perquè els seus condeixebles s’anomenen Jean-Paul Sartre i Paul Nizan però també Raymond Aron.
De fet, la primera vocació de Pierre Vilar el porta, no cap a una història especulativa, sinó cap a la geografia, aleshores disciplina de punta, animada pels deixebles de Vidal de la Blache. Albert Demangeon és el primer director d’una tesi suggerida per Maximilien Sorre que li dóna l’oportunitat d’un primer contacte amb Espanya, amb Catalunya. Aquesta trobada fixa de forma duradora la vocació d’investigador, al mateix temps que esdevé historiador. Sense entrar en els detalls de la biografia, cal fer algunes observacions. Becari a Madrid de la Casa de Velázquez el 1930, va ser nomenat professor de francès a l’Escola Normal i a l’Institut francès de Barcelona, ciutat d’on la guerra el va expulsar el 1936. El drama espanyol, que va viure amb passió des de l’exterior, si bé va confirmar la seva vocació, també el va allunyar temporalment de les seves fonts, ja que no tornaria a Barcelona fins el 1946 com a professor de l’Institut francès. Va ser per poc temps, perquè una denúncia anònima del seu antifranquisme, ben real, el va fer tornar a França el 1948. Entretant, no havia oblidat mai Madrid ni Barcelona, ja que, essent presoner de guerra a Alemanya de 1939 a 1945, va redactar una Història d’Espanya (Vilar 1947) que havia ensenyat als seus companys de captiveri, abans d’esdevenir la lectura clandestina de generacions d’espanyols durant els darrers anys de la dictadura de Franco. Posada al dia i editada en nombrosos llengües, aquesta síntesi brillant ens descobreix un historiador de gran volada. Però les circumstàncies adverses expliquen la lentitud de l’acabament de la gran obra. Tot i això, el 1951 Pierre Vilar ja va ser acollit com a directeur d’études en història econòmica a la sisena secció de l’École des Hautes Études, entrant a formar part, amb la seva personalitat, en allò que esdevindria l’imperi braudelià de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales.
Si bé cal esperar al 1961 per apreciar la tesi de la seva maduresa (ja té 55 anys) i al 1962 per a veure-la publicada, va proporcionar a la revista Europe, el 1956, una mena d’anunci de futura obra mestra, amb les pàgines fascinants de l’article Le temps du Quichotte (Vilar 1956), un assaig sobre el pas de la grandesa a la decadència, a l’alba del Segle d’Or, del qual el personatge emblemàtic de l’heroi de Cervantes n’és el reflex. Una mena de manifest per a una història «problema», en l’esperit dels Annales aleshores triomfants en què trobem associats els tres nivells economia-societat-civilització, els valors d’ahir confrontats a les realitat d’una crisi.
Monumental, al fil dels seus tres volums de més de 500 pàgines cadascun, la tesi sobre Catalogne dans l’Espagne Moderne. Recherches sur les fondements économiques des structures nacionales (Vilar 1962b), descobreix amb tota la seva amplitud una manera de fer història que adquireix forma de descobriment i ja de construcció. Perquè l’autor, tal com explica en un llarg prefaci, parteix d’una problemàtica molt contemporània, la identitat catalana en diríem avui, i la seva emergència com idea nacional, però comença per exposar, com es feia en les tesis de geografia regional de la seva joventut, les bases naturals del medi —relleu, clima, hidrografia— i després, tot assumint el pes feixuc d’un retorn als orígens, esbossa, amb domini, una síntesi àmplia de les etapes de la història de Catalunya fins a començaments del segle XVIII. Molt més que un exercici d’estil o una dissertació acadèmica, aquest primer volum, que no pretén pas explotar fonts originals, constitueix una demostració d’història total tal com l’ambiciona l’investigador. Els elements polítics, institucionals, i els inevitables «esdeveniments» hi tenen el seu lloc, però l’accent recau sobre les forces productives, —l’agricultura, el comerç, la demografia i el moviment dels homes—, finalment, els trets de la civilització, el pes de la religió i de les herències ètniques, el tot associat en una àmplia combinatòria: història, en la llarga durada amb els seus temps forts —la Reconquista, els grans descobriments i el seu impacte sobre l’economia local—, de l’apogeu a una decadència seguida d’un esbós de renovació.
Història «total», història «problema»: perquè després d’aquest ampli preàmbul desplegat en l’espai i en el temps, Pierre Vilar arriba al cor del problema que ha volgut confrontar: les condicions en què s’ha operat, en el temps «mitjanament llarg» (segons expressió seva) del segle XVIII, l’esforç del capitalisme mercantil a Barcelona i al seu espai, que va promoure noves forces productives, noves relacions de producció, i iniciar en un estadi de transició l’acumulació primitiva de capital gràcies a la qual s’operarà durant el segle següent el procés d’industrialització i el pas cap al capitalisme, al mateix temps que emergirà una presa de consciència pròpiament nacional. Encara que Pierre Vilar no va poder realitzar el seu projecte inicial, que hauria abraçat el segle XIX i el començament del segle XX, podem dir que va tancar el cercle i va donar una resposta a la qüestió plantejada en la introducció.
Per a fer-ho, Pierre Vilar, als volums segon i tercer, va emprendre amb decisió el treball dels arxius, als fons catalans i de la corona d’Aragó, al mateix temps que recorria a totes les fonts privades o públiques manuscrites o impreses accessibles. Encara que l’aproximació geogràfica de la primera part pugui semblar avui superada, per a alguns clàssica i una mica retro, l’autor es compromet als dos darrers volums amb les noves vies de la història econòmica, monetària, social i demogràfica, aleshores recentment obertes pels treballs de François Simiand i Ernest Labrousse, i també per investigadors anglosaxons, Earl J. Hamilton entre d’altres. Per analitzar els moviments de la conjuntura, convulsa per les crisis, o allargada per la volada d’aquest segle XVIII pròsper, Vilar construeix amb escrúpol les sèries de dades quantificables: la població a partir de corbes de natalitat i mortalitat, els intercanvis a partir del moviment del comerç, interior i exterior, els preus agrícoles dels cereals i altres mercaderies, el moviment de la renda i el dels drets senyorials. A partir de les fonts més modestes i anònimes d’una monografia regional, dóna una resposta, sinó peremptòria, almenys segura, a problemes d’amplitud general. Ni el moviment dels preus és el resultat de la inflació monetària, ni el secret del seu desenvolupament o declivi es troba a les mines de Mèxic. És a la cruïlla de la influència de diferents paràmetres que s’opera el camí complex que desxifra l’historiador: però és a l’estudi de les forces i relacions de producció i a la seva dinàmica on trobarem l’explicació en darrera instància.
Aquesta història quantitativa no és pas per això una història sense homes: el social no s’inscriu en la perllongació directa de l’econòmic. Vilar explora les estructures de la societat rural, les realitats i els límits de la sostracció senyorial i parteix d’allò que representa encara «el feudalisme» en aquesta versió local. Atent a la misèria dels jornalers i masovers, observa l’emergència d’una pagesia benestant, diguem-ne d’un capitalisme agrari. Al teixit de les ciutats petites i mitjanes, i a Barcelona, s’interessa per la multiplicitat d’oficis, d’estats i de condicions socials, i estudia amb particular atenció l’ascensió de la burgesia dels negociants i empresaris, que il·lustra a partir d’estudis de cas, gràcies a arxius privats. L’aposta per la història global té els seus límits, que són els de la problemàtica de la recerca: però en aquesta recerca l’investigador no menysprea la importància de les idees, de la seva expressió manuscrita o impresa, de les estructures de sociabilitat —famílies, grups— de les institucions. Fins i tot es permet trobar, als teòlegs, els ecos refractaris d’un pensament econòmic en estat naixent.