Pierre Vilar

El 1962, quan Vilar publica la tesi defensada l’any anterior, seria dir poc dir que ja havia superat totes les proves: el trobem al primer rang dels historiadors economistes francesos i fins i tot internacionals, perquè ha presentat a Estocolm, a la primera conferència internacional d’història econòmica, un gran informe sobre «Creixement econòmic i anàlisi històrica» (Vilar 1960a,1982), que es va convertir en una mena de manifest dels historiadors econòmics ( o almenys d’una part d’ells) contra les pretensions imperialistes dels economistes purs. Pierre Vilar és membre actiu en el Centre d’Études et Recherches Marxistes del qual havia estat un dels fundadors. El 1965, quan Ernest Labrousse, titular d’història econòmica de la Sorbona, es jubila, Vilar és cridat a assumir la successió d’aquell a qui reconeixia com a mestre, encara que els separaven pocs anys de diferència. Pierre Vilar estava a punt de complir la seixantena, la seva carrera havia de ser inevitablement breu a la Sorbona i això va limitar sens dubte la seva influència a França, malgrat l’alt nivell del seu seminari. En compensació, el seu prestigi es reforça i s’estén en el món ibèric i hispanoamericà, on les seves obres són traduïdes i fan escola. Vilar va inaugurar el seu ensenyament a la Sorbona amb un curs sobre «L’or i la moneda en la història» que posteriorment va ser editat, reeditat (Vilar 1974b) i molt aviat traduït (en espanyol el 1969, en italià el 1971), més accessible sens dubte que la tesi-monument, tot i que aquesta havia estat traduïda al català a partir de 1964.

Una nova etapa s’obra en la carrera encara molt activa de Pierre Vilar, si bé no produirà més llibres en francès fins al 1982. L’obra que edita aleshores, amb el títol Une Histoire en construction. Approche marxiste et problématiques conjoncturelles (Vilar 1982c), va aparèixer com una mena d’homenatge o de testament, i aplega una quinzena d’articles dels quals l’autor en el prefaci destaca amb una mica de sorna que alguns tenien més de trenta anys. Però aquest balanç fa la lectura encara més apassionant, perquè constitueixen un testimoni de l’activitat sostinguda de l’investigador, als anys 1960 (meitat dels títols) i encara dels 70. A la manera de Lucien Febvre o de Fernand Braudel, que l’havien precedit en una tasca semblant, es podria titular Combats pour l’histoire, o Débats et combats, perquè es tracta d’un Vilar molt punyent, que hi defensa les seves posicions teòriques, les quals ja havia avançat el 1973 en un article dels Annales que portava un títol gairebé idèntic al d’aquest llibre (Vilar 1973b).

La vivesa, sempre amable, amb què Vilar argumenta i desafia les posicions rivals en cadascun dels fronts, ens dóna l’oportunitat de passar-hi revista i remarcar no només allò que refusa sinó també la posició i les referències teòriques. I sens dubte convé, per a apreciar-ne la posició, d’esbossar els contextos ideològics i historiogràfics on s’inscriu cada article, força canviants, i on sovint es trobarà a la defensiva.

A mitjans dels anys 60, quan l’hegemonia de la història econòmica establerta per Ernest Labrousse a la postguerra, i compartida amb comoditat per Fernand Braudel i l’escola dels Annales, era indiscutible, Pierre Vilar va poder ocupar el seu lloc en un clima relativament seré. Sempre havia sentit vers Labrousse una gran admiració, i posava el mestre al mateix rang que Marx, de qui considerava que havia enriquit i precisat les anàlisis, en l’estudi de la conjuntura i la descripció de la crisi de tipus antic. Labrousse, que evitava l’escull de la descripció estèril i sense perspectiva, sense caure en la trampa de la modelització a l’americana, continuarà essent el model a seguir (Vilar1974a). Respecte a Braudel, a l’ombra del qual havia treballat un temps a l’École des Hautes Études, Vilar no manifesta pas una adhesió sense reserves. Considera que no ha pogut escapar, no pas més que altres, a l’obertura de perspectives menys sòbries que les de Labrousse, si bé més vastes, més seductores. El 1958, Braudel dirigeix el contraatac dels historiadors contra l’antropologia estructural de Lévi-Strauss —perill mortal per a la història— en llançar el tema de la longue durée (Braudel 1958). Com no havia d’estar Pierre Vilar al seu costat? Però s’hi manté amb actitud vigilant. Quan Braudel s’enlaira i s’adhereix, en un impuls líric, a les tesis monetaristes de moda, en escriure: «Aquest diner travessa l’ampli món (...) Un instant d’inatenció i ja el trobem a les Índies, a la Xina» (Braudel, 1946:22), Pierre Vilar comenta sense aixecar el to, segurament amb un somriure: «M’agrada molt l’instant d’inatenció» (Vilar 1974b, 1982: 187). Entre aquests dos monstres sagrats, Pierre Vilar segueix el seu camí, defensant sense agressivitat però amb convicció la causa de la història, que identifica amb l’anàlisi marxista. Si li trobem encara el 1969, ho hem vist abans, un homenatge a les «potents síntesis de Lenin i Stalin» (Vilar 1969a), això li serveix segurament per escapar a les crítiques dures que estan llençant a Ernest Labrousse (o a Albert Soboul) els joves stalinians de l’època (sota el seudònim de Jacques Blot, s’anomenen François Furet, Annie Kriegel, o Emmanuel Leroy-Ladurie). Però també el veiem lliure de tot sectarisme, i prou lliure, com a individu, per triar les seves pròpies dianes.

El 1960, quan escriu a Studi Storici sobre «Marxisme et histoire dans le développement des sciences humaines» (Vilar 1960b), ho fa amb una seguretat que les primeres crítiques al socialisme real després de la mort de Stalin encara no han entelat: en nom de la praxis, recusa globalment el grup heterogeni dels antimarxistes, començant pel seu antic condeixeble de l’École Normale Supérieure, Raymond Aron, de qui la filosofia de la història «remet a Tucídides» amb prou feines posat al dia. Més que a aquestes contradiccions clàssiques, l’historiador de l’economia s’enfronta directament aquell any als economistes liberals, teòrics del creixement. A Colin Clark, però també, a França, a Jean Fourastié, hi contraposa al seu treball d’Estocolm a Marx, posat al dia per Labrousse. L’any següent a «Développement historique et progrés social. Les étapes et les critères», publicat a La Pensée (Vilar 1961a), és a Rostow i a la seva teoria d’estadis del desenvolupament a qui es refereix per denunciar la feblesa dels seus conceptes —estructures? (...) «propensions»? Aquests articles reprenen la interrogació sobre els motors del creixement, tal com aleshores eren invocats. La demografia? No en recusa pas el paper però més com un signe i conseqüència que com incitació. El debat es crispa entorn de la moneda i dels preus: no és pas un tema nou ja que el 1949, en un dels seus primers articles («Histoire de prix, histoire générale»), Vilar havia ressenyat els treballs d’Earl J.Hamilton sobre la periodització en funció del moviment de preus (Vilar 1949); hi torna el 1961 amb «Quelques remarques sur l’histoire des prix» publicat als Annales ESC (Vilar 1961b), així com a «Développement historique et progrès social. Les étapes et les critères», article ja citat. Aquest interès té diverses explicacions: Hamilton, des de feia anys, havia construït el seu model a partir dels seus treballs sobre l’Espanya a l’edat moderna, i singularment sobre Castella i Andalusia. És, podríem dir, a partir del cas català que Vilar hi presenta objeccions (que també valen per a França) que relativitzen els seus resultats i contesten al fons l’explicació monetarista. Perquè, més enllà d’Hamilton, a qui respecta com a historiador, hi ha Keynes i és la moda de les seves teories en l’economia del segle XX allò que es qüestiona.

Els economistes professionals són partenaires coriacis, molt més si tenim en compte que entre els mètodes de la història quantitativa que «compta, mesura i pesa«, si seguim la fórmula de Simiand que Vilar, com Labrousse, no recusa, i les ambicions d’alguns economistes, hi ha una indiscutible zona de superposicions; però quan Marczewski (1961), a l’americana, o Toutain (1963) presenten com una alternativa a les anàlisis dels historiadors, considerades massa febles, l’ambiciós projecte d’una economia retrospectiva, reconstruïda a partir de dades de la comptabilitat nacional, Vilar denuncia la rusticitat del mètode, i no és troba sol; l’acompanyen en l’empresa Chaunu i Labrousse.

Discussions domèstiques en podríem dir, si assumim el risc de subestimar-ne el component ideològic, entre historiadors economistes i economistes historiadors. Les revisions i lectures crítiques que a partir de la fi dels anys 1960 atacaran frontalment l’hegemonia d’una certa història, no pas sempre marxista, si cal, però encara associada sota la direcció de Braudel a la trilogia «Economia, Societat, Civilitzacions» tindran un gran ressò. La moda de l’estructuralisme iniciada als volts de 1958 per l’antropologia estructural de Lévi-Strauss, adquireix una altra dimensió quan les obres de Michel Foucault (entre 1962 i 1968: Les mots et les choses, després L’Archéologie du savoir) qüestionen la continuïtat del temps històric, la mateixa legitimitat de la perspectiva històrica. No és només ell, altres encara com Michel de Certeau treballen a la mateixa direcció i Pierre Vilar contrataca a La Nouvelle Critique el 1967. «Les mots et les choses dans la pensée économique» és un atac sense miraments, no només a la feblesa de les referències històriques de Foucault, sinó a l’enfocament: «Si es deixen de banda les extrapolacions líriques, que queda de l’épistémè econòmic de segle XVI segons Foucault? A mi em sembla que ben poca cosa» (Vilar 1967b), el que li permet concloure, tot recusant la nova dictadura de les paraules: «Darrera els mots jo busco les coses».

Però Vilar té consciència d’un canvi en curs, del qual la crisi de 1968 —que va viure, em sembla, força malament, com molts altres— només en va ser l’expressió simptomàtica. A la recerca universitària, l’hegemonia de la història econòmica, certificada pel nombre de tesis, s’esvaeix al tombant dels anys 1970. La història social d’Ernest Labrousse compromesa en l’anàlisi encara classista de les estructures socials, a la recerca d’una codificació socioprofessional, es veu aviat doblegada (col·loqui de Saint-Cloud, 1964-1965) a cops dels defensors de la societat d’ordres, com Roland Mousnier i els «revisionistes» anglosaxons. A fi de comptes, el 1977 en un article aparegut al diari Le Monde, François Furet i Emmanuel Leroy-Ladurie van proclamar l’enterrament del marxisme.

El procés pren l’aire d’una desbandada i quan la nova història de les mentalitats, bulímica, envaeix el camp de la recerca, són molt pocs els investigadors de la nova generació —Maurice Agulhon, Michel Vovelle— que es mantenen fidels als seus mestres, quan sense deixar d’explorar els nous planters, afirmen que la història de la mentalitat és «la punta fina de la història social». Aïllament de Pierre Vilar? No ens avancem pas. Durant els anys setanta resta no només atent sinó obert, i el 1972 el trobem, sempre combatiu, dirigint un seminari sobre «Empresa i guany».

Vilar defensa amb preocupació pedagògica evident la seva fidelitat al marxisme, en la seva exposició al Centre catholique des intellectuels français (Vilar 1964a) en recordar algunes definicions: classes, lluites de classe, mode de producció... i el seu caràcter sempre operatiu. El 1969 (si bé el text és de 1967), és del mateix estil que escriu en la Revue de l’enseignement supérieur sobre «L’histoire après Marx»: és l’economia el qui condiciona en darrer terme els comportaments i les representacions dels homes, però no és pas l’únic paràmetre en joc (Vilar 1969a). Admet, en un article de 1964, les deficiències de la historiografia dels països socialistes, justificades encara per les realitzacions del present, que excusen negligències, llegeixi’s inexactituds, en la comprensió del passat. Però pel que fa a ell, no cedeix en res a l’essencial, demostra amb vivacitat als juristes reunits en el Congrés Internacional de Granada el 1973 (Vilar 1976a) que el jove Marx, el 1842, s’havia afirmat com a jurista... i com a futur marxista en defensar els pagesos renans acusats de robatori de llenya. Però també és interpel·lat per posicions que alguns situarien a la seva esquerra. Al moviment comunista, conscient de la necessitat de produir noves anàlisis per a respondre a nous reptes, Louis Althusser imposa la seva relectura, eventualment crítica, de l’ensenyament de Marx i d’allò que n’havien extret els historiadors. Pierre Vilar reacciona en un important article publicat el 1973 als Annales ESC, amb el títol «Histoire marxiste, histoire en construction. Essai de dialogue avec Althusser» (que reprendrà, com hem vist, en un recull posterior de 1982). Anunciava, així, una confessió? La introducció és abrupta: «tothom pot dir-se historiador, tothom pot afegir-hi marxista. Però res no hi ha més difícil i rar que ser historiador si no s’és historiador marxista...» (Vilar 1973b). La història és una estranya ciència «en via de constitució». Les observacions sibil·lines, d’un marxista a un altre marxista, perquè Vilar saluda la «potent contribució d’Althusser a l’edificació d’una ciència marxista», serveixen d’introducció a la crítica de l’acusació feta a Marx d’abstracció teòrica, deixant-se influir ell mateix per les noves teories neoidealistes —s’hi endevina l’ombra de Michel Foucault. Al cor del debat, una reflexió sobre el temps de la història, o caldria dir els temps —llarg, mitjà, curt— respecte als quals Althusser retrau als historiadors d’acontentar-se constatant la seva existència i les interferències, sense referir-se al mode de producció que mana en darrera instància. Com s’operen aquestes interferències? És legítim distingir entre diverses temporalitats autònomes, de parlar de varietat més que no pas de variacions, d’entrellaçament de temps més que d’interferències? Pierre Vilar remet a la demostració exemplar d’Ernest Labrousse a la seva tesi, quan demostra l’encaix del temps «mitjà» de l’intercicle de depressió 1774-1788, després del temps curt de la crisi de 1789, en el temps llarg del segle XVIII. Tot plegat s’inscriu al cicle original del mode de producció feudal. El que remet, com Althusser, al mode de producció. Es tractava només d’una disputa sobre paraules? Pierre Vilar ho suggereix: «No m’agraden pas els arguments d’Althusser. S’assemblen massa a imatges» Però tant com per denunciar les imatges, se sent autoritzat per donar un cop iconoclasta a la definició de Marx del mode de producció com a «Il·luminació general, èter particular que determina el pes específic de totes les formes d’existència que depenen d’ell»; no és pas, diu, el millor Marx (Vilar 1973b).

Recolzant-se sobre el concepte de mode de producció, l’historiador sabrà, en l’estudi d’un grup humà, distingir les aparences (temperaments, llengües, cultura) de les realitats —l’impuls de les forces i els modes de producció.

És dins del joc incessant que va de la teoria als estudis de cas que l’historiador ha d’operar, com també ho ha de fer el marxista de «peu». Per primera vegada Pierre Vilar deixa traslluir un dubte. El marxisme ha conegut èxits massius: Lenin, la revolució, la construcció de l’estat i la victòria, Mao, el capgirament del món tradicional, però ha pecat d’esquematisme, de simplisme de receptes que servien per a tot, revisions que corren el risc de conduir a l’empirisme... És una gran i pesada responsabilitat també per a l’historiador que analitza, i que es compromet: Pierre Vilar ho havia recordat l’any anterior a l’entrevista concedida a Antoine Casanova i François Hincker sobre els «problemes teòrics de la història econòmica» (Vilar 1972b) en evocar un diàleg de sords, a Leningrad amb els historiadors soviètics. Tota aplicació concreta remet a un estudi de cas. Ara bé el que ha produït els diferents casos és «la història (que) educa l’esperit en el joc fonamental entre teoria i pràctica».

Donador de lliçons, el vell lluitador es troba també en situació de rebre’n: quan Jacques Le Goff, el 1978 va publicar l’audaç recull-manifest de La nouvelle histoire (Le Goff, 1978, 1988), va confiar a un jove turc de la generació que pujava, Guy Bois, la tasca de presentar el «Marxisme et histoire nouvelle». Encara que Vilar hagi estat saludat per la «seva obra inmensa», el to de l’autor no és gens complaent quan es pregunta: però... «dóna el ple valor operatiu al concepte de mode de producció?» Guy Bois li retreu que «no hagi privilegiat en la seva recerca l’elaboració d’una teoria del sistema feudal» i considera que no ha sabut desfer-se d’una manera de fer historicista perquè allò que li interessava era una societat concreta i no l’elaboració d’un model abstracte. En certa manera, el mode de producció no seria per a ell «un veritable objecte de recerca sinó un marc general pressuposat» (Bois 1978, 1988:272).

Aquesta sospita, era legítima? Em sembla, després d’allò que hem citat adés, que Pierre Vilar ha estat prou explícit. Sense voler, però, girar l’esquena als protagonistes, podríem dir que Guy Bois no s’equivocava pas quan pensava que Vilar s’havia interessat més per una realitat concreta que per un model abstracte.

Amb «impaciència teòrica», el jove historiador d’aleshores esperava veure’s respost per Pierre Vilar. Però de fet, en aquesta data, el mestre ja no en tenia gens d’impaciència.

El 1982 el volum titulat Une Histoire en construction. Approche marxiste et problématiques conjoncturelles, que aplega la quinzena d’articles dels quals n’hem tret tant de profit, apareixia com un testament, un balanç sense penediment d’un camí plenament assumit. El prefaci evoca d’una manera sòbria els debats i els combats que formen la trama del llibre, tot desdoblant-se en dues posicions: una crida a mantenir-se en estat d’alerta i un acte de reconeixement a dos mestres.

La posada en guàrdia no es dirigeix pas als adversaris tradicionals en la història instal·lada, sinó als joves aclaparats pels nous manuals: «avortem de la història nova» d’un magma on es barregen dades econòmiques elementals, sociologia mal dirigida i geografia a la salsa ecologista. Després s’entreveu, en la cimera de la nova història dels doctes erudits, la seva presa de partit per les coses esotèriques i sobretot l’esmicolament (aviat es parlarà d’«història en engrunes»), i posarà fi, amb satisfacció de més d’un, a qualsevol projecte d’història total. És perquè creu no només en la utilitat sinó en la necessitat d’aquest projecte, que Vilar conclou reiterant dues grans fidelitats: a Ernest Labrousse, la problemàtica conjuntural del qual ha introduït el temps en l’observació concreta de les societats, sense oblidar que tenen una estructura de la qual la conjuntura revela solideses i febleses. La segona fidelitat es dirigeix a «la sola teoria existent de la història, la de Marx, que cal saber utilitzar. No serà justament perquè és l’única, que les teories econòmiques i sociològiques intenten defugir la història, i la pràctica positivista de la història prohibeix de pensar-la?».

Pierre Vilar espera que ningú no s’equivoqui sobre el sentit d’aquesta professió de fe: el seu marxisme «no és pas una opció políticomoral a priori, molt menys una fe cega». S’imposa a ell després de mig segle d’observació del món com una conclusió, i no un punt de partida. Dóna així una resposta, la seva resposta, a la dialèctica del concret i de la teoria que hem intentat de seguir «en construcció».

El vell historiador va viure encara més de vint anys, confiant-se de bona gana a entrevistadors (a François Dosse, el 1986) i lliurant-se lliurement als seus records el 1995 en el llibre Pensar històricament, Reflexions i records, (Vilar 1995b) aparegut en català, primer, i després traduït al castellà. Les recompenses sovint tardanes que es van acumular als darrers anys no van poder compensar les desgràcies que va suportar amb una excepcional valentia, la mort de la seva dona Gabriela Berrogain, la ceguesa progressiva finalment instal·lada, una prova terrible per a un home del món dels llibres. Però també, al fil d’aquests vint anys, va poder assistir a l’enfonsament de tot un món del qual ell havia celebrat el sorgiment.

I tanmateix, en un paisatge en ruïnes, sobreviu a través la seva obra una construcció de la intel·ligència, de la recerca i de l’esperit que encara és apta per a alimentar la nostra reflexió, i per convèncer-nos que la història, lluny de pesar sobre nosaltres com una fatalitat, encara s’ha de construir.

[*] Professor emèrit de la Universitat París 1 - Sorbona.

SEGONA PART

Anàlisi històrica, anàlisi de les estructures de les societats

PIERRE VILAR I L’ANÀLISI HISTÒRICA

Rosa Congost[*]

Entre els historiadors que reivindiquem el mestratge de Pierre Vilar, som molts els qui ens reconeixem sobretot als seus dubtes i a la seva manera d’interrogar els fets històrics. Per això, el tema de reflexió que he triat no ha estat pas el coneixement històric o el saber històric de Pierre Vilar, sinó la seva proposta d’anàlisi històrica.

D’una manera concreta, voldria reflexionar sobre algunes de les expressions que l’historiador Pierre Vilar va utilitzar al llarg de la seva vida professional per a definir el seu treball i, el que potser és més important, per definir i sintetitzar allò que considerava que devia ser el treball d’un bon historiador. Els qui han llegit Pierre Vilar saben que als seus escrits assumia moltes vegades el paper d’una mena d’historiador ideal: l’historiador ha de fer això, l’historiador ha de treballar en aquesta direcció. Molt sovint: l’historiador no pot desinteressar-se de tal cosa, l’historiador no havia d’acontentar-se amb això...

No era pas una actitud pedant ni estrictament professoral. Ans el contrari, en tant que demanava i exigia que l’historiador es fes preguntes, investigués, dubtés, sospités, aquesta manera de dirigir-se al lector reflectia una actitud humil, en la mesura en què era una manera de repetir-se a si mateix i de reconèixer públicament el que constituïa la base de la seva actitud com a historiador: la convicció que ser historiador no era una tasca fàcil i que calia armar-se intel·lectualment per combatre moltes idees que trobem ja fetes. Darrera la reivindicació d’anàlisi hi havia sobretot la voluntat de treballar científicament.

Hi ha dues expressions que em semblen especialment significatives i que constituiran el fil conductor d’aquesta exposició: història raonada, història en construcció. Hagués pogut escriure: història total, història marxista. Dues reivindicacions també vilarianes. Però si he optat per les primeres és bàsicament per tres raons que vull fer explícites des del començament.

La primera, perquè sé que, si parlo d’història total i història marxista, avui, a començaments del segle XXI, puc donar a entendre i fer pensar que estic parlant d’una forma arcaica, caduca i superada de concebre la història. Les dues etiquetes evoquen avui, per a molts, una historiografia pròpia dels anys seixanta del segle XX, sovint feta a base de models, que per alguns s’ha revelat del tot estèril, o fins i tot nefasta, i els més favorables consideren que ja ha donat tots els seus fruits. En canvi, les reivindicacions d’una història raonada i una història en construcció conviden a la reflexió i a la discussió obertes sobre maneres de treballar, d’escriure i d’ensenyar la història.

A més, em sembla, i aquesta és la segona raó, que aquestes dues expressions, inequívocament de Vilar, són les que permeten entendre millor la seva obra. És justament la reivindicació d’una història raonada i d’una història en construcció allò que fa que la història total i la història marxista de Pierre Vilar es diferenciïn d’altres històries totals i històries marxistes reivindicades per altres historiadors de la seva generació.

La tercera raó per la qual he triat aquestes dues fórmules —en realitat, aquestes dues idees— té a veure amb les dues anteriors però permet afegir-hi un element més personal. Per edat, dec pertànyer a la tercera generació de deixebles de Pierre Vilar. També per edat, i per professió, cada any assisteixo al redescobriment personal, íntim, d’alguns joves historiadors i historiadores de l’obra de Pierre Vilar. Ells constituiran, no en tinc cap dubte, la quarta i cinquena generació de deixebles del mestre.

Pierre Vilar va fer explícites les fonts d’inspiració de cadascuna de les dues expressions enunciades. La inspiració de la primera, història raonada, Pierre Vilar la va descobrir en un escrit de l’economista Schumpeter de 1942. Ens ho explica al text «Croissance économique et analyse historique», presentat a Estocolm el 1960, al I Congrés Internacional d’Història Econòmica. Vilar cita i reprodueix una frase de Schumpeter, economista no marxista, sobre Marx: