Pierre Vilar

PERSPECTIVES MARXISTES I CRÍTICA DE LA HISTÒRIA IDEALISTA (A L’ENTORN DE LA CONFERÈNCIA D’ESTOCOLM DE 1962)

Claude Mazauric[*]

Abans de presentar aquesta exposició, voldria fer un petit retrat de la meva situació: no he estat alumne ni deixeble de Pierre Vilar i mai no vaig tenir l’ocasió, durant els anys ja ben llunyans dels meus estudis, de gaudir de les seves lliçons, ni de participar en les reunions del seu seminari a l’École des Hautes Études (EHES), llevat d’una sola sessió a la qual un bon amic meu em va arrossegar mig d’amagat. Tampoc no vaig poder treballar a prop seu, ni aprofitar els seus valuosos consells, excepte l’any 1971, amb motiu de la redacció d’un article de l’Encyclopaedia Universalis per al qual l’editor va proposar com a títol «Història marxista», un títol que no em convencia gens. Només gràcies al seu vistiplau, que jo mateix li vaig sol·licitar, i al d’Albert Soboul, que ja havia obtingut inicialment, vaig poder transformar el títol en «Concepció marxista de la història», opció que va ser finalment l’escollida per a la publicació. En canvi, sí que sóc i he estat sempre un admirador incondicional de l’historiador Pierre Vilar, autor d’obres que ja formen part de mi i que han inspirat sempre les meves investigacions i la meva feina des dels anys 60, quan vaig tenir ocasió de conèixer-lo al Centre d’Études et de Recherches Marxistes de París, i especialment des que Vilar va assumir la responsabilitat d’ocupar la càtedra d’història econòmica i social de la Universitat de la Sorbona, en substitució de Camille-Ernest Labrousse. El gener de 1968, amb motiu del col·loqui de Brussel·les «Occupants/occupés» (Vilar, 1968b: 221) vaig mantenir una llarga i animada conversa amb ell, una conversa que vam reprendre en successives ocasions en anys posteriors fins al contacte telefònic de 1992 sobre el col·loqui organitzat per Guy Lemarchand i jo mateix a la Universitat de Rouen sobre «Nations, nationalismes, transitions, 16e-18e siècles» per al qual Pierre Vilar, ja amb una edat considerable però encara en plenitud de facultats intel·lectuals, ens va enviar un text, que va llegir Michel Vovelle i que posteriorment es va publicar, d’un gran contingut heurístic (Lemarchand i Mazauric, 1993). Ara farà una mica més d’un any que, poc després de la seva mort, em van encarregar la redacció d’un breu article d’homenatge per al diari comunista L’Humanité[1] i vaig aprofitar l’ocasió per tornar-me a submergir en la seva obra teòrica, una experiència a la qual, a hores d’ara, encara estic immers. Per tot això, doncs, parlaré de Pierre Vilar, historiador marxista, tant des del meu paper d’admirador com des de la gratitud i el reconeixement per tot el que n’he après.

He centrat les reflexions principalment, tot i que no de manera exclusiva, al llarg text de 73 pàgines impreses (a la seva reedició) que Pierre Vilar va presentar a Estocolm, al marc del congrés internacional de ciències històriques, amb motiu de la primera conferència d’història econòmica, orientada vers el gran tema del «creixement». Aquest informe es va publicar sota el títol «Croissance économique et analyse historique».[2]

Per entendre millor el meu interès per aquest llarg text, primer de tot cal que concreti un parell de dades. La primera té relació amb allò que anomeno el descobriment de l’obra i la importància que ha adquirit per a la meva formació com a historiador. Vaig llegir l’article de Pierre Vilar l’any 1961 o el 1962, mentre escrivia el meu primer llibre sobre Babeuf. La lectura me la va recomanar Albert Soboul, que la considerava com una magnífica introducció a la recerca històrica des de la perspectiva del marxisme, i no regatejava elogis a aquell informe que tan bona impressió va causar a Estocolm. I, evidentment, a mi em va despertar també un gran interès, ja que em va ajudar a formar-me unes perspectives de treball pròpies com historiador novell que no se centraven només en la història econòmica, sinó en la història política i ideològica de la Revolució Francesa, un camí pel qual tot just començava a moure’m, tot seguint les passes de Lefebvre i Soboul. Més endavant, durant les dècades dels anys 70, 80 i 90 vaig utilitzar en diferents ocasions aquest text com a recurs fonamental de la meva pràctica docent a la Universitat de Rouen, recomanant-ne la lectura com una forma d’aprenentatge dels estudiants orientats cap a la recerca. La reedició del text complet l’any 1982 dins el recull Une histoire en construction. Approche marxiste et problématiques conjoncturelles, que incorporava notes de referències complementàries a través de les quals Vilar articulava els seus plantejaments inicials d’una manera reflexiva, va facilitar encara més l’accés a un text que inicialment només coneixia un petit grup d’historiadors, tots investigadors contrastats, malgrat que l’autor hi basaria la part més important de les seves contribucions a l’activitat del CERM a París entre 1963 i 1970.

Tot i que les circumstàncies que envolten l’elaboració d’aquest text no són gens misterioses, no és menys cert que se’n té un coneixement força escàs: sabem que, a petició de Labrousse, es va encarregar a Vilar la preparació de l’informe, presentat en representació de la delegació francesa. Si els historiadors del comitè francès hi van plantejar objeccions o reserves és una pregunta que no puc respondre, tot i que ho dubto força, ja que en aquella època l’autoritat de Labrousse estava fora de tota discussió i en un comitè dominat pels membres de la Sorbona de l’època no s’hauria vist precisament amb bons ulls discutir-li obertament l’opinió. A més, cal recordar el fort impacte entre els historiadors, no només d’Espanya sinó d’arreu d’Europa, de les recerques de Vilar, de la seva tesi doctoral encara pendent d’aparició Catalunya dins l’Espanya Moderna, de la qual els observadors més atents ja parlaven bé abans que aparegués, dels seus articles («Histoire des prix, Histoire generale. Un nouveau livre de E. J. Hamilton», Annales E.S.C., 1949; «Le temps du Quichotte», Europe, 1956, etc.), del seu petit llibre publicat dins la col·lecció Que sais-je? de PUF, Histoire de l’Espagne (primera edició de 1947), fins al punt que la proposta de Labrousse, que s’avançava així a la designació del seu (probable i desitjat) substitut no podia generar massa oposició. El marxisme públic i reconegut de Pierre Vilar potser podria haver suscitat recels, en alguns casos motivats pel que podríem anomenar els «efectes de la guerra freda», però el comportament sempre respectuós amb les institucions universitàries que mostrava Vilar i la seva manca de militància (o partidisme) les hauria desactivat completament, de manera que, tot i que s’expressava en nom propi, en realitat a Estocolm ho va fer en representació d’una part significativa de la història econòmica tal com s’entenia llavors a França.

Podem valorar retrospectivament els importants efectes que això tenia, ja que Vilar hi va incorporar una posició indubtablement «marxista», no exempta de visions polèmiques però sobretot inspirada en la preocupació per valorar la possibilitat de recórrer als conceptes fonamentals del marxisme en la reconfiguració d’una història sensible a la idea de tenir en compte seriosament el contingut de l’anàlisi econòmica, i no només les dades superficialment útils.

La motivació de Pierre Vilar en les seves aportacions hi era ben explícita: afavorir la cooperació entre especialistes en anàlisi econòmica i historiadors centrats a consolidar una història sintètica i «total» tenint en compte de manera seriosa i fonamentada, i no anecdòtica, els coneixements i les pràctiques dels economistes, un tema que reprendria amb motiu d’un brillant article («Pour une meilleure compréhension entre économistes et historiens. Histoire quantitative ou économétrie rétrospective») publicat a la Revue historique l’any 1965 (Vilar 1982c: 295-313). Tanmateix, la problemàtica desenvolupada per Vilar a Estocolm, les seves «reflexions metodològiques», no equivalien a una adhesió incondicional dels historiadors als principis dels economistes i és en termes de «confrontació» que conceptes com «anàlisi econòmica» i «anàlisi històrica» es mobilitzen conjuntament amb l’objectiu de fer coincidir, al voltant del tema del «creixement», els resultats de les recerques d’uns i altres. I aquesta convergència no es produeix esbiaixadament, a través del mecanisme d’una suma passiva, sinó com a resultat d’un esforç rigorós d’assimilació crítica de les posicions teòriques dels economistes i de les dades generades pels historiadors a partir de les fonts. L’objectiu final pretès, que adquiria la significació d’una veritable prova de fe científica, Vilar l’exposava sense vacil·lar: «La finalitat última d’aquestes reflexions, que dissortadament és difícil d’assolir, seria un programa d’història total que fins ara només s’ha atrevit a exigir el marxisme i que articularia l’esperit de la recerca històrica» (Vilar 1982c: 14). En aquest punt caldria recordar que Pierre Vilar, historiador de professió i marxista d’elecció, sempre va situar la història com una ciència bàsica al camp de les ciències socials i humanes, tal com ho recordava l’any 1973 a la seva crítica a l’estructuralisme d’Althusser:

El marxisme es basa a pensar-ho tot històricament. Que arran d’això se’n desprengui o no un «historicisme» és (com en el cas de l’humanisme) un problema lèxic. Només em malfio de les negacions apassionades [...] La història es pensa en l’espai, i també en el temps.

I en paraules de Marx: «La història universal no ha existit sempre: en la seva faceta d’història universal, la història és un resultat». I si Marx va poder, segons Vilar, arribar a aquesta conclusió fonamental és perquè: «va ser el primer economista de nivell que va reconèixer i difondre sistemàticament com la teoria econòmica es pot convertir en anàlisi històrica i com les exposicions històriques es poden convertir en història raonada (la cursiva és nostra)». Qui podria negar-ho avui dia? L’informe presentat l’any 1960 a Estocolm formulava un gran programa de recerca per a una «història raonada» que hauria extret de l’estructura conceptual del marxisme la major part dels mitjans d’anàlisi.

Tanmateix, considero que el text transporta les exigències teòriques més enllà del que permetia el tema tractat, per les restriccions en l’ordre del dia de la primera conferència internacional d’història econòmica. A banda d’allò que hi planteja amb relació als temes del «desenvolupament» i el «creixement econòmic», Pierre Vilar hi exposa sota la capa d’una possible «història raonada» l’ambició d’una «història total», és a dir, d’una història que sigui fruit d’una visió argumentada i basada en recerques incontestables, però essencialment inspirada en una concepció materialista de la història de la humanitat, que situaria com a base de la producció i la reproducció creixent de l’espècie humana les estructures materials de la seva existència social, el seu imaginari polític i cultural i la seva pròpia autoconstrucció civilitzadora. Pierre Vilar, historiador minuciós i atent fins al mínim detall a les crítiques de les fonts explotades per l’investigador —potser pel fet de ser casat amb una arxivista de gran renom?— mai no va deixar d’observar els homes des de la seva visió d’antropòleg i de geògraf, la seva vocació inicial, uns orígens que ell mateix recordava constantment. Potser, doncs, precisament aquesta polivalència metodològica i, alhora, aquesta cerca d’una hermenèutica que li permetés contemplar el moviment de la civilització com l’expressió d’un monisme ontològic que el sosté i el determina, són els elements que caracteritzen, en conjunt, l’obra de Vilar. L’any 1960 segurament res no expressava millor aquesta gran ambició de saviesa que els esforços que va dedicar a la història de Catalunya, coronats precisament mentre preparava el famós informe destinat a la conferència d’Estocolm, que d’alguna manera també n’era un resultat.

La lectura (o més ben dit la relectura, a dia d’avui) d’aquesta magistral obra exigeix segurament que en concretem d’una manera més precisa la composició: 17 pàgines (és a dir, un 23% del total) es dediquen a resumir les posicions del «pensament econòmic» i del «pensament històric» davant els «problemes del creixement». La part més important correspon als diferents punts de vista teòrics dels economistes, especialment els de Marx, Schumpeter, Colin Clark, Perroux, Akerman o Rostow, autors en els quals descobreix una novetat contemporània: «la temptació de la història». Els historiadors que han tastat «la temptació de l’economia» (llevat de Mantoux, esmentat explícitament) es considera de seguida que provenen d’una generació que ha superat «una altra etapa al cap de trenta anys» —és a dir, després de la fundació d’Annales per part de Marc Bloch i Lucien Febvre— i que seguint l’estela dels Hamilton, Beveridge, Labrousse (i també Simiand, considerat de vegades com economista i de vegades com historiador) entren en un camí nou i innovador: en aquest punt Vilar es fa ressò de molts noms que marcarien decisivament els propers cinquanta anys, noms com Chaunu, Goubert, Baehrel, Van der Wee, Abel, Jeannin, etc. A partir de les recerques «quantitatives» d’aquests autors, Vilar enuncia de passada, pensant en els futurs investigadors, un veritable programa de treball que reprendrà posteriorment en nombroses ocasions, tant pel que fa a les seves orientacions teòriques com les pràctiques. Tanmateix, el més interessant de l’informe d’Estocolm té relació amb la llarga exposició de 55 pàgines (77% del total) que associa «programa d’anàlisi» al títol de «temes d’investigació», amb l’única finalitat d’avançar pel camí d’una «observació» rigorosa i d’una «interpretació» problematitzada dels fenòmens relacionats amb el «creixement». En aquest punt, tot sembla impregnat de la tranquil·la certesa de l’investigador-historiador disposat a analitzar a partir de fonts perfectament identificades i no de fets d’antiquari, sinó d’interaccions, de dinàmiques situades amb precisió i de transformacions possibles o previstes. Cada element de les diferents categories d’objectes protagonistes de l’anàlisi del «creixement» és objecte d’un triple qüestionament, primer com a «signe», després com a «conseqüència» (o efecte) i finalment com a «factor». D’aquesta manera, comença primer amb el «nombre d’homes» (12 pàgines) en relació a la categoria de les forces productives —tot i que Vilar concedia una importància cabdal a la demografia, s’oposava inequívocament a qualsevol forma de pandemografisme en nom de la historicitat de les estructures històriques globals, especialment de les estructures de producció de béns— i posteriorment passa a l’apartat de «la producció de béns», un exhaustiu desglossament d’una ciència contrastada, que ocupa un 60% del total de l’informe, aborda també el tema del «moviment dels ingressos» (12 pàgines) i finalment parla del «balanç dels intercanvis», concepte tractat breument en cinc pàgines (tot i que aquesta categoria havia estat sempre la més atentament observada pels historiadors). Com a cinquena part, s’hi inclou una conclusió de dues pàgines que parla del plantejament problemàtic d’una nova mena de recerques, les qüestions de l’«equilibri social» i del «poder polític», a través de dues interrogacions: una relacionada amb els «conflictes interns», entre els quals Vilar distingeix les «sacsejades conjunturals» que tenen un valor de testimoni i les «lluites de classes», que s’emmarquen en el «llarg termini» de les transformacions estructurals —no s’hauria de fer referència aquí al discurs de Mao sobre la dialèctica, i parlar de «contradiccions antagòniques» i de «contradiccions no antagòniques»?— per a, posteriorment, plantejar el problema de la «unitat» i del «poder del grup», en què se situa la qüestió nacional, la de la ideologia (especialment de les «ideologies de progrés»), la de l’«entusiasme col·lectiu», percebut com a «signe», com a «factor» i en funció de les seves «conseqüències».

Tal com ho plantejava Pierre Vilar l’any 1960, el «creixement» no es concebia mai fora dels «marcs històrics concrets» ni sense les «contradiccions» derivades d’aquesta inserció en la història concreta: ni moviment lineal, ni substància ahistòrica provinent d’un espai intemporal, sinó una matèria complexa, recontextualitzada, situada en un joc interactiu de determinacions encaixonades, algunes de «mesurables» i d’altres «no mesurables», és a dir, una realitat dialècticament construïda amb un pensament dialèctic que s’esforçarà per produir «l’expressió científica [sic]». L’estructura de l’exposició de Pierre Vilar mostra a la seva manera la profunditat del seu marxisme i la preocupació, polèmica per la seva lògica objectiva, per combatre les concepcions idealistes del coneixement històric i les de la teoria econòmica, que m’atreviria de qualificar de «neoclàssica» tal com s’impartia a les facultats de dret i ciències econòmiques de la postguerra.

Evidentment, tota la trajectòria crítica i argumental de Pierre Vilar representada al cèlebre document d’Estocolm es definia més clarament amb la immensa tasca de recerca a les fonts dels arxius i de síntesi a la redacció, tasques que el van ajudar a l’elaboració de la gran tesi sobre Catalunya. Sovint hi feia referència explícitament, sobretot quan relacionava el concepte del nombre d’homes amb la forma d’estructurar les relacions socials de producció i la qualitat jurídica o professional de les diferents categories de treballadors, o bé quan planteja determinades lliçons metodològiques segons les quals, en relació amb la producció dels béns, «davant els perills d’una econometria falsament exacta», «podem raonar només a partir d’aproximacions suficients», una idea que s’alça com un dels pilars de la seva tesi i amb un abast que engloba, com ja sabem, mil anys d’història, solcats pels efectes de creixement seculars o conjunturals. Sens dubte, cal anar més lluny i destacar que el magistral informe d’Estocolm conté més informació i més contingut en relació a qüestions derivades de la història de les societats precapitalistes, molt comercials i ja manufactureres i en vies de transició cap al món contemporani, que no pas en relació als espais més contemporanis, per als quals les anàlisis de Vilar es fan més abstractes i fins i tot potser menys experimentals. Destaca especialment quan analitza les condicions d’emergència del capitalisme industrial contemporani. Enfront del dogmatisme teoricista tan freqüent entre els economistes, com a mínim entre els qui no han patit la temptació de la història, Vilar exposa aquesta veritat: «No hi ha economia pura» (Vilar 1982c: 51) i centra les observacions als processos concrets i variables de consolidació del capitalisme i mostra concretament la buidor d’una pretesa «immobilitat precapitalista» que desmenteix especialment tota la seva recerca sobre la història catalana. En contra de l’empirisme i de la concepció mecanicista d’activació del creixement que preconitzava Rostow amb el seu comodí de les «precondicions» teleològicament establertes per al pas al take off, Pierre Vilar mobilitza tota la seva erudició, fruit de les seves recerques i lectures, per posar en dansa la multiplicitat concreta i la complexitat dels factors estructurals i conjunturals generals, les dades institucionals, jurídiques —que ocupen un lloc important i concret, com demostrarà més tard—, polítiques, o fins i tot dinàstiques, morals i mentals, que condueixen cap a les transformacions acumulatives de les quals finalment emergeix l’estructura capitalista i, alhora, a partir de les seves contradiccions, un nou model de creixement. Malgrat tot, no posem en dubte l’exposició crítica de Vilar si subratllem que dóna més importància problemàtica i teòrica a la qüestió del desenvolupament per etapes del capitalisme que a l’observació i a l’estudi del capitalisme desenvolupat dels segles XIX i XX, per als quals recorre a l’anàlisi marxista sobre el valor i el marge de benefici sense ni tan sols confrontar-ho amb les tesis dels economistes més contemporanis. En canvi, quan es tracta de parlar de les condicions d’emergència del capitalisme modern, Vilar, que rebutjava qualsevol concessió al «pandemografisme» que criticava, amb motiu, als neomalthusians com Emmanuel Leroy-Ladurie —«qualsevol raonament teòric a partir del joc recursos-nombre d’homes només serveix per plantejar preguntes» (Vilar 1982c: 39)— per validar sense reserves una pretesa llei de rendiments decreixents que totes les revolucions econòmiques després de Malthus han desmentit, no dubtava gens, tot recorrent a l’argument poblacionista, a contraposar fermament el tema del nombre i les estructures demogràfiques al model simplista d’activació del creixement proposat per Rostow que tanmateix comptava aparentment amb l’aval de la majoria d’especialistes a l’època de la conferència d’Estocolm. «Cal tenir en compte, escrivia, que el marxisme, clarament oposat a qualsevol interpretació demogràfica del moviment econòmic, no té cap motiu per rebutjar, a l’anàlisi històrica, la reacció (dialèctica) de la demografia sobre el moviment social: el nombre d’homes forma part de les forces de producció, que tenen un paper fonamental sota l’òptica marxista, i les desigualtats de superpoblació relativa en l’espai i el temps influeixen necessàriament en les condicions d’explotació imposades a les classes treballadores i sobre la mateixa intervenció revolucionària (Vilar 1982c: 43)».

Òbviament, són les qüestions de la «producció de béns» les que donen a l’anàlisi crítica formulada en aquest informe per Pierre Vilar tot el seu bagatge heurístic. Si el concepte de «la producció com a signe» constitueix una profunda lliçó de construcció d’un objecte d’història a partir de balanços d’empreses, d’enquestes i molt sovint també de «fonts indirectes» desviades per l’historiador del seu destí original per tal de formar «una anàlisi descriptiva concreta», és en la proposició d’un programa d’estudi sobre «la producció com a conseqüència», especialment sobre els efectes a la dinàmica de les «forces de producció», que l’exposició de Vilar adquireix plenament la seva orientació marxista: després de considerar els humans com productors (quan ho són), l’autor té en compte l’explotació i la gestió dels recursos naturals, les tècniques i les tecnologies i les formes d’inversió, especialment les «estructures de producció» pel que fa a la distribució del «producte net» i de la «formació del capital» en les seves relacions alhora unitàries i divergents, segons les conjuntures, en funció de les tensions socials; tot plegat, al voltant del que Vilar proposa anomenar «el producte net social» (Vilar 1982c: 55), que seria conseqüència de la diferència entre el valor creat pels treballadors en el procés de treball i «el valor d’allò que consumeixen» per a la seva existència i la seva reproducció però també d’allò que es destina al «desenvolupament col·lectiu». En aquest sentit, mostra de passada que «qualsevol excés de sostracció realitzada sota aquest concepte (les activitats de poder) pot afectar negativament ja sigui el consum o la inversió o bé totes dues coses alhora» (Vilar 1982c: 63). A partir d’una sòlida argumentació inspirada en una lectura raonada del Capital, al capítol de la «Producció de béns», Pierre Vilar mostra no només el domini del marxisme sinó també la capacitat per establir amb tots els economistes, fins i tot amb els més allunyats del pensament de Marx, un diàleg fructífer altament beneficiós per a la història com a disciplina: quaranta anys més tard, encara se’n poden apreciar els fruits en llegir aquest monumental informe.