Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats

Acció Valenciana es proposava endreçar la marxa de la Universitat i fer-la valenciana, jove i europea. Així, convertien la cultura en un eufemisme per a poder parlar de política, encara que no els estalviava els problemes amb la censura. Els membres d’ACV procedien en general de la burgesia mitjana i petita que des dels darrers anys vint s’incorporava a la universitat al ritme del creixement de les classes mitjanes, en una ciutat que «transformava a poc a poc la seua fesomia urbana i social. Pel que fa a la seua procedència geogràfica, es pot dir que pràcticament la majoria havien nascut a València, una ciutat que aleshores ja havia superat la xifra de 320.195 habitants, dels quals el 54% aproximadament tenia menys de trenta anys».42

Pel que feia a la política d’àmbit estatal, el principal objectiu d’AV era denunciar, d’una banda, el caràcter caduc d’una dictadura que amb les seues mesures coercitives havia prohibit i entrebancat l’ús de la llengua, i de l’altra, la falta de finançament estatal que patia el País Valencià. Pel vessant internacional, les seues inquietuds s’orientaven cap als temes reivindicatius vinculats amb el nacionalisme, «com ara el debat sobre la petició del reconeixement del català davant de la Societat de nacions o la informació que es dóna sobre el Congrés Europeu de Minories Nacionals».43 Respecte a la política d’àmbit local, denunciaven de manera general, la demagògia de la major part dels partits polítics respecte al redreçament del valencianisme, i en particular, el compromís insuficient de l’Ajuntament i la Diputació en la defensa dels interessos dels valencians. I com recordava dècades després Sanchis Guarner, un dels deu universitaris que constituïren ACV, assumiren el lideratge d’un redreçament valencià modern i europeu: «Un decidit afany de superació presideix l’activitat valencianista d’aleshores. (...) No és, doncs, estrany que, en aquell ambient delerós de rigor, sorgís l’any 1930 el nucli jovenívol d’Acció Cultural Valenciana (...) que preteníem de continuar la brillant tradició dels erudits valencians, però emmarcada dins la Universitat i expressada sistemàticament en llengua autòctona».44 Acció Valenciana llegava un testimoni de constància i atreviment d’uns joves que pretenien esdevenir punta de llança de la seua societat. «Vocació d’un nacionalisme agosarat que, si bé no va arribar ni de bon tros al cim de les seues pretensions, sí que va contribuir, en la mesura de les possibilitats, a debatre i posar damunt de la taula temes que, en els anys següents, esdevindrien determinants en la consecució d’alguns guanys, com ara les Normes del 32 o les diverses campanyes que conduïren a l’aprovació de l’Avantprojecte d’Estatut de juliol de 1931».45

Finalment «la immediatesa d’un present polititzat acabarà imposant-se» al «projecte plural i apolític que havien engegat feia un any». Fins al punt que unes setmanes després de les eleccions municipals que provocaren la irrupció de la 2a República Espanyola alguns exaltats cremaren convents a la ciutat de València i fins i tot assaltaren un edifici tan emblemàtic per al valencianisme de dreta com el Centre Escolar i Mercantil (CEM), la plataforma cultural del jesuïtes que des del 1926 publicava la revista bimestral Cultura Valenciana. Uns mesos després, Francesc Carreres encara reclamava, en nom d’ACV («La data del 9 d’octubre», El Poble Valencià, 14, 10-XI-1931), el manteniment de la tasca necessària de deixondir el poble: «“Que els valencianistes es repartixquen per els pobles de la nostra terra, que facen propaganda, que ensenyen als valencians que no hi ha ningú –encara que siga amb qualsevol pretexte– que ens puga negar la nostra llibertat”. Es tancava així el cercle de l’aventura d’ACV i el seu periòdic, AV. La fi d’una aventura que (...) va deixar els seus protagonistes amb un sabor agredolç: ara dolç, perquè se sentien satisfets del treball que havien fet a contracorrent al llarg de tot un any, ara agre, perquè constataven que tot havia canviat per a no canviar res».46

La FUE havia destacat en la caiguda de la dictadura i de la monarquia. «Per això en arribar el nou sistema polític serien recompensats, mentre que els seus companys catòlics veien empitjorar notablement les condicions avantatjoses que havien gaudit els anys anteriors».47 Encara que la inestabilitat dels governs republicans i els seus canvis repercutirien en els equilibris estudiantils. El protagonisme de l’enfrontament, que durant la segona república assoleix fites màximes, seria per a la FREC i la FUE. L’Asociación Universitaria Socialista i l’Agrupación Escolar Tradicionalista no aconseguien massa ressò entre l’estudiantat, i els valencianistes miraven de mantindre la distància amb aquella lluita, massa febles per a entrar-hi. Reprenem la narració dels fets universitaris en la proclamació de la república. Els estudiants republicans prengueren possessió dels locals universitaris el mateix dia que la monarquia s’afonava i feren assemblea general en l’edifici de La Nau, que proclamà una junta constituïda per la directiva de la FUE i els presidents de les diverses APE. «Les seues primeres decisions foren rebutjar les autoritats acadèmiques com a braços de la dictadura i assumir el govern universitari, reprendre tan prompte com fóra possible les classes i demanar l’alliberament dels presoners polítics. Aquella nit, alguns estudiants dormiren en les facultats, per tal de custodiar-les. Aquestes demandes foren transmeses a la junta republicana com a exigències per a lliurar el control de la universitat junt amb les conclusions aprovades en el congrés d’abril de 1930: l’autonomia universitària, l’obertura de la universitat a tots els ciutadans, la renovació de les seues directives, la millora de la dotació i la participació dels alumnes en el govern i l’administració».48 El govern acceptà la destitució de les autoritats acadèmiques i decidí la creació d’una junta provisional per a omplir-ne el buit, formada per professors i alumnes, un de cada facultat i designats per la FUE. El 18 d’abril s’hi celebrà l’elecció democràtica del nou rector, i llavors cediren els estudiants el control de la universitat. Poc després atorgaven a la FUE la representació oficial de l’estudiantat en les juntes de facultat. Malgrat la designació com a única associació oficial, la pretensió de reunir a tota la classe escolar dins l’organització era, naturalment, fictícia.49

«L’oposició als privilegis de la FUE continuà el 1932, amb la convocatòria de vaga i de nou amb l’assalt dels seus locals a la universitat».50 Els catòlics es reuniren amb el rector i acordaren una assemblea d’estudiants. Els representants de la FUE estaven disposats «a reunir-se amb els catòlics per a tractar sobre la seua integració, i la dels anomenats independents, en la FUE, però mai per a negociar el tema de la legitimitat de la representació en els claustres ni el reconeixement de cap associació escolar de caràcter religiós o polític». Finalment els representants de la FUE no acudiren a l’assemblea, els catòlics tornaren a reclamar davant del rector la seua demanda de representació democràtica i proporcional, i la possibilitat de conciliació s’esvaí. Així, «els enfrontaments físics entre ambdues societats continuaren, i el 15 de febrer els catòlics forçaren les portes del paranimf i arrencaren les teles que cobrien la imatge de la Puríssima». No a tot arreu era exactament igual: «Barcelona es va distanciar de la resta d’universitats quan, l’abril del 32, la FUE catalana es dissolgué i donà immediatament lloc a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), que renunciava a més a més al monopoli escolar». L’accés al govern de la dreta la tardor del 1934 canviaria molt la situació, amb la supressió de la representació de la FUE en els claustres, la prohibició de reunions que no tingueren una finalitat exclusivament científica i el tancament dels locals que no tingueren el mateix caràcter, ordenats pel ministre Villalobos.

A favor de la FUE cal recordar el seu voluntarisme social destacat, ja que per primera volta les activitats d’una associació d’estudiants no estigueren limitades a les seues pròpies qüestions: «la FUE valenciana mamprengué una tasca de difusió cultural, coherent amb el seu ideal progressista. En aquesta línia, va recuperar la idea tantes voltes fracassada de la Universitat Popular, inaugurada en gener de 1932, com a conseqüència de les conclusions del congrés de novembre de 1931, que establia que “la missió cultural de la Universitat no acaba en l’estudiant: cal difondre-la al poble i cal que l’estudiant mateix entenga aquesta necessitat i estenga la cultura que en ella ha rebut”». De manera que els mateixos estudiants es farien càrrec de l’extensió universitària, a fi de crear un clima d’intimitat i confiança en les lliçons i xarrades en les que no quedaria callat l’obrer. Organitzaren colònies escolars, en les que 60 xiquets gaudien del camp de Bunyol, atesos en la seua alimentació, higiene i educació, mental i física, a càrrec d’estudiants de Magisteri.

A València l’incendi de la Universitat, el 12 de maig de 1932, escampà les rivalitats i aplegà les activitats de catòlics, fueistes, i l’Asociación Socialista Universitaria contra l’alcalde Alfaro, «a qui culpaven de la ineficient actuació dels bombers, que es van quedar sense aigua». A les acaballes del mateix any es formava l’Agrupació Escolar Valencianista (AEV), que col·laboraren amb els catòlics en el rebuig a la jubilació forçosa de jutges i magistrats. Però la seua transversalitat probablement fou la causa que la FUE, a fi de frenar-la, s’obrira una miqueta al valencianisme mitjançant conferències de Joaquim Reig organitzades per l’APE de Magisteri al gener de 1933. La Federación Regional de Estudiantes Católicos (FREC) també mirava d’incloure en la seua segona assemblea regional una declaració de «sa i fecund valencianisme». Malgrat els enfrontaments el gener del 34 també s’aplegaren la FUE, l’Asociación de Estudiantes Católicos de Magisterio, l’Asociación de Estudiantes Universitarias i l’Agrupación Escolar Tradicionalista en una comissió a favor de la iniciativa de F. Alcayde Vilar per a crear una Facultat de Pedagogia a València. El conflicte era, en tot cas, protagonista. I més amb la irrupció del feixista Sindicato Español Universitario (SEU). Las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS) havien començat a treballar la universitat espanyola el 1932. El 7 d’octubre de 1933, a Madrid i de la mà de José Antonio Primo de Rivera, naix la Falange, que aviat es fusiona amb les JONS, i el 5 de març del 1934 són aprovats els estatuts del SEU. Adolfo Rincón de Arellano, llavors estudiant conservador, fou el seu introductor a València. Però molts altres dels fundadors del grup feixista no procedien de la dreta ni dels catòlics, alguns venien de la FUE i fins i tot dels comunistes. Enfrontaments amb bales i morts a Madrid, portaren al tancament dels locals estudiantils. La FUE respongué amb la vaga, també a València, que ja havia viscut els primers xocs directes entre la FUE i el SEU a l’abril. El 14 de maig de 1934 el rector Joan Baptista Peset Aleixandre presentava la dimissió, i el 16 el ministre donava per acabat el curs.

Al febrer de 1933 València acollí el III Congrés de la UFEH, organitzat per la FUE valenciana. Se centrà en el debat entre professionalisme i activisme polític, i la diversitat de corrents i tendències esquerranes dins la FUE començà a perillar amb els intents dels comunistes del Bloque Escolar de Oposición Revolucionaria (BEOR, en el que militaven Luis Galán i Ricardo Muñoz Suay) de dominar la FUE. No ho aconseguiren llavors ni al congrés de Sevilla de l’any següent, però el BEOR aconseguí fer-se’n amb la direcció el 1935 a Madrid. Aquella directiva compartida per comunistes, socialistes i republicans protagonitzaria la imminent guerra d’Espanya des de marcades directrius ideològiques.

En aquest ambient conflictiu l’Agrupació Valencianista Escolar (AVE) desenvolupà una activitat associativa independent, minoritària i amb aspiracions de promoció transversal de la llengua i cultura valencianes. El 20 d’agost de 1932, a El Camí, B. Martínez Melià va fer la crida a organitzar una agrupació d’estudiants valencianistes: «L’objecte d’esta agrupació seria, en primer terme, parlar i escriure en valenciana llengua, defensar l’ideal valencianista, la de trametre per tot arreu la nostra cultura valenciana, la defensa dels interessos dels seus associats, en lo que pertoca a la seua condició d’estudiants dins de les distintes facultats o escoles, i en segon terme, proporcionar el recreu i expansió».51 Aquesta entitat identificava el valencianisme bàsicament amb la llengua i la cultura, que reclamava difondre mitjançant l’educació.

Per això es preocupaven de marcar molt que no s’adscrivien a cap dels bàndols en conflicte: ni catòlics ni anticlericals, ni dins de les pugnes del valencianisme, que enfrontaven catalanistes, segregacionistes, ratpenatistes, etc. Vicent Olmos, que havia estat militant de la FREC a Medicina i acompanyava Martínez Melià com a organitzador de la reunió del 18 d’octubre, cridava a «formar una Agrupació Valencianista Escolar, on poder estar tots junts, tots units, deixant apart tota idea política i confessional que cadascú de vosaltres personalment puga tindre». Des de la independència i la no adscripció a cap corrent concret podien col·laborar amb tot aquell que sumara a l’objectiu comú: «ens unix el nostre valencianisme per el que tots nosaltres junts, sense distinció de partit, hem de lluitar, fins vore arribada l’hora en que el País Valencià veja recuperades les seues llibertats».52 Constituïts finalment el 14 de novembre encetaren les tasques per al funcionament efectiu, mirar d’aconseguir fons econòmics, adoptar un símbol (un estel de cinc puntes i rodejant-la una inscripció que diga Agrupació Valencianista Escolar), acceptar l’oferiment del Centre d’Actuació Valencianista per a compartir seu, endegar una campanya de propaganda per a reclutar socis.

«La nostra agrupació és essencialment cultural. La cultura ha de ser el seu fi principal, perquè serà la base més forta de la formació de l’estudiant, futur ciutadà, i no sols atendrà a la cultura general, sinó també i especialment a la genuïnament valenciana», escrivia

Robert Moròder.53 Com parlar valencià era requisit d’accés a l’agrupació i també per proselitisme, organitzaven cursos sobre literatura, geografia, història, art i llengua. Perquè al remat eren ben conscients de la importància dels escolars valencianistes en la necessària revalencianització del País Valencià, a banda d’activitats esportives i de l’excursionisme. Calia posar en pràctica una actitud activa de proselitisme valencianista, per a «despertar la conciència ciutadana, fer viure i sentir eixe valencianisme», a través de les Colles, «que tindran per objecte la difusió de la cultura per tot arreu (...) que donaran conferències per tots els pobles de la nostra Nació valenciana (...) procurarà obrir-li els ulls al poble que fins ara se l’ha tingut esclavisat i en el oblit».54 A més de les seues expressions a través d’El Camí, participaren en algun acte de la Juventut Valencianista Republicana, en l’Aplech d’El Puig, en les primeres Jornades de Renaixença de Lo Rat-penat (junt a altres associacions com ara Acció Nacionalista Valenciana, el Consell d’Orientació Valencianista de la Dreta Regional Valenciana, el CAV i l’Agrupació Valencianista Republicana) i mantingueren un lligam especial amb el Centre d’Actuació Valencianista (CAV), amb l’adhesió a la III Exposició d’Art i la Festa dels Xiquets, i la Segona Setmana Cultural Valencianista, del 1933 (també n’hi hagué el 1932, 1934, i l’esclat de la guerra impedí la celebració de la de 1936). Però la neutralitat que pretenien resultava molt complicada en l’ambient de l’època, alguna competència puntual i el fet de no secundar una vaga convocada per la FUE, provocà la baixa d’AVE d’alguns estudiants que també pertanyien a la Federació.

El curs 1933-34 organitzaren una Universitat Popular Valencianista sobre la base de les seues conferències habituals, i crearen la publicació Anals de la Universitat Popular de Valencia per tal de recopilar aquestes lliçons. Aquesta Universitat Valencianista tornà a funcionar el curs 1935-36. El setembre de 1934 l’entitat reafirmava el seu caràcter cultural, preocupat per «l’expansió de la cultura i el progrés universitari valencià»,55 i reclamaven més que mai (amb el govern de dreta estava més amenaçada) l’autonomia universitària total, i que foren els valencians els directors, sostenidors i impulsors de la Universitat de València. El 1935 es manifestaren contra els decrets «antiuniversitaris» del ministre Villalobos per a implantar eleccions directes si més no per a votar un representant per facultat o escola, sense distinció de rangs o classes. També a favor de l’autonomia de les universitats, i al costat de la FUE i contra el tancament decretat pel rector, en els enfrontaments de gener de 1936 amb el SEU, tradicionalistes i catòlics. Per a cloure l’esment de l’activitat de l’Agrupació Valencianista Escolar, una citació sobre la vitalitat associativa prèvia a la sublevació militar: «Les eleccions de 1936 tornaven a dur un govern d’esquerres, i amb ell es recuperaven les esperances dels valencianistes d’assolir l’autonomia política i cultural “per als territoris peninsulars amb una personalitat característica i diferencial”, i l’Agrupació, junt a la FUE, participà en l’assemblea que per a tractar el bilingüisme a l’escola va organitzar l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, en la que s’aprovava demanar l’ensenyança bilingüe en l’educació primària, la creació de càtedres de valencià en les tres escoles de mestres, el restabliment de la càtedra de valencià de la universitat i l’autorització de l’ús del valencià en totes les organitzacions oficials universitàries. En aquesta assemblea tant l’AVE com la FUE restaven adherides dins del Consell d’Ensenyança Valenciana».

L’ambient social de conflicte creixent traslladava cap a la universitat un augment dels conflictes entre l’estudiantat. També de la gravetat d’aquests. Només un tast: «Durant la campanya electoral del 1936 un grup d’estudiants dretans irrompé violentament a la Universitat, segons narrava el Diario de Valencia: “El día 20 de enero un reducido grupo promovido por la ‘Asociación Escolar Tradicionalista’ (AET), ‘Federación Nacional de Estudiantes Catòlicos’ (FNEC), ‘Sindicato Español Universitario’ (SEU) y estudiantes Independientes irrumpió en el claustro del edificio central de la universidad y ha enarbolado, protegidos ostensiblemente por pistoleros profesionales, una pancarta en la que se leía: ‘Abajo el separatismo’, ‘Viva España!’, dando gritos contra la autonomía de la Universidad de Barcelona. Ello dió lugar a unas colisiones entre los estudiantes, llegando los alborotadores a esgrimir porras y pistolas. Acudió la fuerza de Asalto y el Rector ordenó el cierre de la Facultad”. La FUE protestà per la presència a la Universitat de “pistoleros y provocadores profesionales”, mentre que la Unió Estudiantil Antifeixista, després d’identificar-se “plena y absolutamente con los estudiantes catalanes que luchan por sus reivindicaciones profesionales” protestaven de “la intolerable orden de cierre de clases dada por el Rector a propuesta de los Decanos de Derecho y Ciencias, firmante, por cierto, el primero de un manifiesto de Renovación Española”. Com és lògic, el triomf del Front Popular implicà el canvi en el rectorat i per tant Rodríguez-Fornos hi cessà “por renuncia” –així consta en la documentació manejada– el 26 de febrer del 1936, data del decret pel qual el govern del Front Popular nomenava Josep Puche rector interí després de les eleccions».56 I com a remat d’aquella agressió, el llibre de Garcia Martínez i Salavert explica que «els mateixos elements de la FNEC, del SEU i de la AET, sota l’empara de pistolers professionals, van envair de bell nou la Universitat el dia 24, però en aquesta ocasió estudiants de la FUE i de la Unió Estudiantil Antifeixista els feren front. Mentre la FUE i l’Agrupació Valencianista Escolar emetien sengles declaracions en català en què s’adherien als estudiants de Catalunya i demanaven l’autonomia universitària per a València, Rafael Calvo Serer, per la FNEC, Lloret pel SEU, Ildefonso Sánchez per l’AET i Lluís Lleó pels «independents» acordaren de realitzar «una huelga indefinida en Valencia hasta la resolución del problema universitario catalán, sin que se hirieran los sentimientos patrióticos españoles». Aquesta vaga no va ser secundada pels estudiants». Juliol de 1936 ho envia tot per l’aire. La sublevació fracassa a València però la guerra acabarà amb la victòria del costat de l’Alzamiento. Mentrestant, enmig del desastre social creixent, alguns miraven de mantindre el funcionament de la Universitat, que acollirà de manera excepcional professorat de moltes altres universitats.

I un darrer apunt sobre les idealitzacions que, des de la distància, ens podem fer a compte de la història: «Aquest país ha tendit a deformar la història fins a extrems ominosos. El franquisme promogué una historiografia patètica i bèstia. Després del franquisme, per reacció, el pèndol anà a parar a l’extrem contrari i tot el relacionat amb la Segona República, incloses les bandes de milicians que actuaren a la rereguarda, fou trobat humanitari i progressista. Parlem clar: l’únic que tingué de bo la Segona República fou la seva proclamació, contra la monarquia i la dictadura de Primo de Rivera, i la proclamació dels estatuts d’autonomia de Catalunya i Euskadi, contra el sistema centralista. Ara: la política que després es féu des de les institucions, abans del bienni negre, durant el bienni negre, després del bienni negre i, en acabat, després de començada la guerra, fou en conjunt deplorable, caòtica i de pèssims resultats. L’únic que pot fer comprensible que la Segona República hagi suscitat nostàlgies irreflexives és la desgraciada història d’aquest país, en què una etapa desastrosa ha estat succeïda, sovint, per una altra de terrible».57 Doncs, per exemple, això.

1.D. TERROR I DESASTRE. GUERRA I POSTGUERRA

Els estudiants es mobilitzaren de diferents maneres davant del conflicte, com a soldats, com a ajuda sanitària o com a suport en l’organització de la rereguarda. Els cursos es pogueren seguir amb dificultat encara algun temps, però la concentració de professors de moltes universitats espanyoles, sobretot mentre el govern de la República s’havia traslladat a la ciutat de València, aportà una vitalitat cultural esponerosa enmig d’una situació excepcional de conflicte bèl·lic i violència.

Respecte al que ací mirem de resseguir, cal destacar el paper de Carles Salvador al si de l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura. Ell militava en el grup, molt actiu, de valencianistes d’esquerra liderat per Emili Gómez Nadal, i realitzà una tasca important en aquesta línia que provava de fer síntesi entre marxisme i nacionalisme. Per exemple va fer publicar el text de Stalin La nació, i en la presentació escrivia: «sembla que ja ningú dubta que existeix una Nació Valenciana. Però com que encara pul·lulen alguns estrangers en la seua pàtria i alguns hostes desagraïts (...) comparen els seus signes distintius, amb els nostres, i es convencen ja d’una vegada». Carles Salvador fou depurat després de la derrota republicana, i més endavant, al 1951, guanyà el premi València de Literatura amb el llibre poètic El fang i l’esperit, «ple de serenitat ausiasmarquiana». També aquell any publicà la seua Gramàtica valenciana, base dels cursos de llengua i literatura que fundà amb Lo Rat Penat. En aquells anys de postguerra els valencianistes s’arreceraven en tres grups.58 Lo Rat Penat, una institució que llavors maldava per un possibilisme culturalista que fins i tot podria ser titllat de col·laboracionista amb el nou règim. Enfront hi havia els que constituïen el grup Torre, amb l’esperit renovador i dinàmic manifestat pel seu projecte editorial, i completaven aquell panorama somort els vells valencianistes agrupats al voltant de Carles Salvador.

Però continuem amb l’actuació dels valencianistes d’esquerres durant el conflicte bèl·lic i civil. Aquest grup pretenia clarificar el substrat ideològic del valencianisme d’esquerra, facilitar-li elements per a una millor definició dels seus senyals d’identitat. Prepararen el segon congrés d’intel·lectuals en defensa de la cultura, i la delegació valenciana la formaven Enric Navarro i Borràs, Adolf Pizcueta, Bernat Artola i el joveníssim Ricard Blasco, presidits per Carles Salvador. Llegiren la seua ponència el 10 de juliol de 1937, en la que condemnaven el feixisme i arrengleraven el nacionalisme valencià amb l’internacionalisme cultural. «I concloïa així: “no és prou parlar, no és prou dir-ho i estar-se quiet. És precís també moure’s ¿Com? Defensant nosaltres, nacionalistes ibèrics, amb la ploma i la paraula, el dret inqüestionable que tenim al reconeixement de les nostres personalitats fonament de la nostra cultura; defensant nosaltres, els nostres interessos generals, perquè DEFENSANT LA CULTURA PARTICULAR, PECULIAR DE CADA POBLE –I ENCARA MÉS DE LES PETITES NACIONALITATS OPRIMIDES– ÉS COM ES POT ARRIBAR A DEFENSAR LA CULTURA GENERAL UNIVERSAL”».59