Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats

Tot allò s’acabà de rematar amb la fita de l’ocupació de la Universitat de València per quintacolumnistes encapçalats per Manuel Batlle, el 29 de març de 1939, vigília de la irrupció de les tropes franquistes a la ciutat. L’acta conjunta de la presa de possessió de la Universitat per Batlle i la resta del grup d’ocupants diu textualment: «En la Ciudad de Valencia, siendo las diez y seis horas del día veintinueve de marzo de mil novecientos treinta y nueve, comparece don Manuel Batlle Vázquez, Catedrático de la Facultad de Derecho de la Universidad de Murcia, agregado a la de Valencia en la actualidad, y manifiesta que ha sido designado por el Partido Nacional de España para hacerse cargo del Rectorado, tomando seguidamente posesión del expresado cargo, que le dio el rector accidental don Ramón Velasco Pajares, haciéndose a continuación los nombramientos de las respectivas Facultades en la forma que se indica»:60 degà de Ciències, F. Beltrán Bigorra; degà de Dret, S. Salom Antequera; degà de Filosofia i Lletres, F. Alcayde Vilar; i degà de Medicina, M. Martí Pastor. Sembla que l’ocupació de la Universitat havia estat decidida i realitzada per quintacolumnistes de València sense comptar amb les autoritats franquistes ni connectar amb les tropes que avançaven vers la capital. «La direcció del Servei Nacional d’Ensenyament Superior i Mitjà del Ministeri d’Educació Nacional havia previst, el 2 de març, el nomenament de dos delegats que es fessen càrrec de la Universitat i en custodiessen les instal·lacions tan bon punt irrompessen les tropes «nacionals»: Josep Gascó Oliag, catedràtic de Ciències i exvicerector, que havia estat separat de la seua plaça per les autoritats republicanes, i el catedràtic de la mateixa facultat Antoni Ipiens Lacasa».61 L’acció resultava innecessària per a la victòria militar i la imposició del nou règim, però tampoc fou excepcional: a la ciutat de València un grup encapçalat per Francisco Londres també va ocupar l’edifici de l’ajuntament un dia abans de l’entrada de les tropes del general Aranda. I Londres esdevingué batle dos dies, fins al nomenament de Joaquín Manglano, baró de Càrcer, la vesprada del 31 de març.62

El poeta Estellés aprofita també per a dibuixar-nos l’ambient d’aquells anys amb els versos de «Per exemple»:63 «Els anys de la postguerra foren uns anys amargs, / com no ho foren abans els tres anys de la guerra, / per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres, / per als mateixos hòmens que varen fer la guerra. / La postguerra era sorda, era amarga i feroç. / No demanava còleres, demanava cauteles, / i demanava pa, medicines, amor. / Anys de cauteles, de precaucions i tactes, / de pactes clandestins, conformitats cruels. / Ens digueren, un dia: La guerra s’ha acabat. / I botàrem els marges i arrencàrem les canyes / i ballàrem alegres damunt tota la vida. / Acabada la guerra, fou allò la postguerra. / S’apagaren els riures estellats en els llavis. / I sobre els ulls caigueren teranyines de dol. / (…) Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra… / ¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure. / (...) i encara ens mirem ara les mans buides a voltes, / i ara sentim l’espant que llavors no sentíem / i plorem per aquella puresa que no fou, / per aquella puresa que mai no hem pogut viure, / que no hem pogut tastar en cap de banda, mai».

A banda del drama (dels drames) d’aquell temps, la valoració de moltes trajectòries personals esdevé complexa. La radicalització dels extrems i la seua hegemonia en el conflicte, els realineaments personals, les evolucions, les adaptacions, la supervivència i la por, les avinenteses, les baixeses i misèries... Tot s’hi barreja i no permet judicis massa plans ni estàtics, tampoc venim a fer justícia ni ajustar comptes. Però mirem algun cas superficialment, com ara el de Francesc Xavier Rieta Sister, que formà part de la colla d’ocupants i que era un dels quatre professors de Medicina que havien sofert mesures de represàlia per la seua desafecció a la República: «El 1930, Rieta havia presidit l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana que, fundada dos anys abans, el març de 1936 va aconseguir l’adhesió de tot el valencianisme politicocultural per demanar la cooficialitat del català, alhora que el mes de juny va organitzar cursos de llengua, història i geografia del País Valencià amb l’ajuda econòmica de l’Ajuntament de València. El 21 d’agost de 1936 l’associació va canviar de directiva i els socis esquerrans van substituir Rieta per Llorenç Rúbio. Sembla que la renovació total “s’imposava no pas tan sols per motius polítics, ans també per raons pràctiques, car poc abans de l’alçament militar hi havia hagut un gran problema de tresoreria, en el qual estigué complicat el director Antoni Tarín i Sales”».64

I parem una miqueta d’esment en el cas del cap dels ocupants de la Universitat. Segons el llibre de García i Salavert, «el currículum de Manuel Batlle, certament brillant per a una disciplina com el dret civil, on el domini d’un programa vastíssim prevalia sobre l’abundància o la qualitat de les publicacions, culminà el 1935, quan guanyà per oposició la càtedra de La Laguna, d’on passà immediatament a ocupar la de Múrcia».65 Sembla que era una persona que en origen mantenia una perspectiva liberal, de la que no trobarem quest al llarg de la seua llarguíssima etapa de rector de la Universidad de Murcia entre 1944 i 1975, ja que s’estimà més no deixar-la créixer a canvi de mantindre-la sota el seu control personal i no permetre ni la menor participació ni moviment estudiantil. «La insurrecció militar de juliol de 1936 sorprengué Batlle a Madrid, on va tenir l’oportunitat de contemplar les sobreries anarquistes, les quals l’afectaren profundament, com ho comentaria a Múrcia més d’una vegada, i determinaren la seua evolució ideològica cap a posicions molt conservadores, decantades en la seua ferma adscripció al bàndol antirepublicà».66

En tot cas i com a avaluació global, els efectes de la guerra sobre la universitat foren devastadors: «Acabada la guerra amb la victòria dels feixistes, la Universitat semblava més una caserna militar que un centre d’ensenyament superior. El control governatiu esdevingué absolut i la religió (catòlica) hi tornà a hegemonitzar l’ambient. Un ambient inquisitorial i mediocre, en absència forçosa (per afusellament, empresonament, depuració o exili) del bo i millor del professorat».67 Durant la postguerra i al llarg del franquisme el mèrit personal i la formació tècnica empal·lidien davant d’arguments molt més contundents, com ara la qualitat de ser «afecte al règim»: «L’hora de les mediocritats havia arribat en aquest i en tants d’altres àmbits del País Valencià i de la resta d’Espanya»,68 perquè persecucions, depuracions i exili obrien oportunitats de vertigen per a qui poguera accedir-hi. Batlle mateix aprofità l’adscripció ostentosa al bàndol guanyador, destacà en una acció prescindible com l’ocupació de la Universitat i en rebé rescabalaments multiplicats, que començaren amb el rectorat. L’any 40, en el seu discurs d’obertura de curs a Múrcia i amb el vent a favor de les forces de l’Eix, amollava coses tan grosses com aquestes: «Enfront de les doctrines materialistes que propugnaven la prioritat dels factors econòmics, l’exquintacolumnista va assenyalar que havien nascut a Europa moviments polítics que pregonaven “la vuelta al espiritualismo”. I així “el nazismo alemán, el fascismo italiano y nuestro nacionalsindicalismo tienen un mucho de misticismo y alta idealidad hasta el punto que no ha faltado para ellos la calificación de poéticos”».69 Buf, continuar no és gens clar, excepte per tal de recordar els milions de persones damnificades i assassinades que fan testimoniatge d’una poesia tan dolenta. Milions de víctimes i efectes devastadors... La denigració de la humanitat, col·lectivament i individual, físicament i mental... Lloada des de la solemnitat universitària. Al seu torn a València, el catedràtic de Dret civil Salvador Salom, dedicava la lliçó inaugural a la «Misión de la Universidad en el Nuevo Estado Nacional Sindicalista» i explicava que «aquella Universidad nacida de la Enciclopedia, campo abonado en el que fructificaron espléndidamente los principios del liberalismo, la libertad de pensamiento en todas sus manifestaciones, entre ellas la llamada libertad de cátedra que permitió prostituirla, convirtiéndola en club revolucionario desde el que fueron propagadas y defendidas las doctrinas anárquicas y disolventes que nos llevaron a las vergüenzas de los últimos años de la Monarquía y los de la República y más tarde a las tragedias de la guerra civil; aquella Universidad desorientada en el cumplimiento de su elevadísima misión, afortunadamente ha desaparecido para siempre».70

En els primers anys el SEU tingué una presència destacada en tots els actes oficials universitaris. L’educació superior resultava un camp d’acció principal per a la seua «revolució» totalitària, i així com els seus caps locals intervenien en les inauguracions de curs, reclutaven tropa per a la División Azul i realitzaven concentracions i desfilades amb torxes com a mostra uniformada d’aquella parafernàlia pública tan estimada pel feixisme. Mentre lluïa la potència bèl·lica de l’Eix i fins als realineaments internacionals del règim franquista, que va aprofitar el seu anticomunisme per a aconseguir el perdó dels Estats Units i la fi de l’aïllament occidental. Per tant com més anava més reculaven en la seua pugna amb els catòlics, dins de les faccions de la coalició franquista. La majoria del professorat es considerava «gente de orden» afí al règim, i el totalitarisme d’expressió violenta que propugnaven els falangistes quedà a poc a poc arraconat, una miqueta diluït amb el temps i en tot cas, gestionat per uns altres... Fins a la dissolució definitiva del SEU l’any 1965. El mes de març de 1943 fou aprovada la Ley sobre Rebelión Militar, «que equiparaba a esa figura cualquier desafío a la autoridad en el espacio público, incluyendo las huelgas, las manifestaciones pacíficas no autorizadas y la propagación de “noticias falsas y tendenciosas”, lo que equivalía a tipificar el ejercicio de libre expresión e imprenta como alzamiento armado».71 Afegida a l’extensió de les primeres represàlies, el nou règim instaurava una legislació repressiva que no deixava d’endurir-se. També les dones quedaven relegades, sotmeses als tòpics masclistes, com a buscadores de marit i incapacitades per a exercir la seua autonomia personal, excloses del protagonisme en els àmbits social i públic.

D’altra banda, una anotació de Faust Ripoll ajudarà a prendre consciència de la solsida brutal que representà la guerra d’Espanya i la victòria del bàndol de Franco per a la nostra identitat pròpia:

Al País Valencià, però, les coses van ser un xic diferents. Pel que fa a la llengua, no trobem disposicions legals contra l’ús del valencià, tot i que el context polític provocà la seua desaparició dels usos cultes i dels públics no permesos, i es castigaven els usos públics que no ho estaven, com quan multaren Nicolau Primitiu amb cinc-centes pessetes de l’època per escriure l’adreça d’una carta en valencià. Pel que fa a l’entramat cívic i cultural bastit pels valencianistes en la dècada anterior, no quedava res per reprimir. Entre el colp d’estat de 1936 i la Guerra Civil va quedar desarborada la trama cultural valencianista. Vegem tres dades significatives del que va representar el colp d’estat i la Guerra Civil per al valencianisme cultural: la primera, que el 1936, abans del colp, hi havia set revistes o publicacions periòdiques en català editades a la ciutat de València (Timó, Acció, El vers valencià, Butlletí de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, La República de les Lletres, El País Valencià. Periòdic d’esquerra valencianista, i L’Hora. Diari d’orientació valencianista); després del colp d’estat desaparegueren les set, incloent la «Pàgina valenciana» del Diario de Valencia i els Anales del Centre de Cultura Valenciana; la segona, que les plataformes civicoculturals com ara l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana o Proa van ser desmantellades el mateix 1936, i Lo Rat Penat va romandre clausurat durant tota la Guerra Civil; i la tercera, que l’edició de llibres en valencià durant la guerra es va limitar a dos llibres (...) Les iniciatives que es van voler posar en marxa durant la guerra, com ara l’Institut d’Estudis Valencians, es van paralitzar en arribar els comunistes al Consell Provincial a la fi de 1937. Altres projectes impulsats per Francesc Bosch Morata des de la Conselleria de Cultura del Consell Provincial de València no van passar de mers projectes i acords sobre el paper.72

Des de la perspectiva universitària, destaca l’horror per la mort de Joan Baptista Peset Aleixandre, exrector de la Universitat de València nascut a Godella l’any 1886, «sotmés a un consell de guerra, va ser condemnat a mort i afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941, un assassinat que va constituir un dels crims més repugnants de la repressió franquista».73 En aquell procés crema i grinyola el silenci (còmplice?) del claustre de la Universitat, especialment dels que dirigien els tribunals de depuració del professorat. Per fer-ne memòria, Estellés deixà escrit: «jo no vull la mort jo vull la vida / que podrà ser útil encara / muller fills germans / adéu».74

1.E. LA REPRESA DES DEL VALENCIANISME MODERN

El servilisme i l’adulació cap al règim franquista i el seu líder esdevingué la norma pudenta del funcionament universitari, com es manifestà públicament una volta més en la visita del dictador a València el 1947. Només es pot constatar la breu i volenterosa reconstrucció de la FUE, des del 1945, en condicions molt minoritàries i clandestines, amb costoses reconstruccions cada curs a través d’àrdues connexions personals. A València dominava aquesta FUE la JSU (Juventudes Socialistas Unificadas), comunista, encara que hi havia també socialistes, republicans i anarquistes. Aconseguiren editar algunes octavetes i distribuïren altres publicacions de l’organització, però amb les acaballes de la dècada acabaren els estudis i no aconseguiren relleu. Més aviat es tractava d’individus aïllats que participaven de la subcultura de la resistència, que trobaven en aquells contactes una font de moral enmig d’un àmbit força hostil i perillós. En altres ciutats amb una mica més d’activitat clandestina, la policia els havia localitzat i reprimit abans. La comunitat internacional, al seu torn, abandonà els demòcrates espanyols a la seua sort lamentable, fet que també contribuí a la normalització del nou ordre franquista, amb aquell típic «apoliticisme» tenyit d’un profranquisme més o menys diluït: «L’inicial retraïment de la política esdevingué una actitud militant, producte del convenciment que era millor així, que era preferible que els fills ignorassen el que havia succeït i el que els seus pares havien passat; perquè ja no comptava, no havia de comptar, perquè només seria un perjuí per a continuar vivint i progressar socialment».75

Respecte als que dirigien la institució universitària, aprofita la següent citació de la biografia que Xavier Serra dedica a Corts Grau:

La barra era fenomenal. S’havia perdut el sentit del ridícul. Franco i els seus ministres deixaven anar bestieses formidables. Els catedràtics d’universitat, en comptes de callar discretament, les glossaven i les amplificaven en la Revista de Estudios Políticos, en Escorial, en Arbor... Dins dels ideòlegs universitaris del règim franquista, però, Corts Grau fou un simple peó. Un peó d’una mediocritat plúmbia. El primer rector de la Universitat de València passada la guerra fou José María Zumalacárregui, que havia estat ja rector durant la dictadura de Primo de Rivera; el segon fou Fernando Rodríguez Fornos, que també havia estat rector abans de la guerra, entre el 1934 i el 1936; el tercer rector de l’època franquista va ser Corts Grau. El nomenament de Corts per al càrrec es produí després de la mort de Rodríguez Fornos, a la darreria de 1951. Fou, doncs, un ascens per defunció. Mort el rector, el més natural era que el substituís el vicerector.

Durant els primers anys del seu rectorat, Corts gaudí d’una placidesa celestial. Les protestes estudiantils de Madrid, del 1956, no trobaven a València cap ressò apreciable. Els catedràtics eren majoritàriament addictes al règim –malgrat l’arribada, al llarg de la dècada dels cinquanta, d’Antonio López, de Tarradell, de Reglà, de Dolç...76

Al llarg de la dècada següent només un intent d’implantació de l’Agrupación Socialista Universitaria (ASU) i intents recurrents dels comunistes de bastir una organització mínima a la universitat, connectats amb elements obrers, que sempre resultaven reprimits amb duresa. D’aquesta manera foren els joves del valencianisme modern els que assoliren un protagonisme públic ben dinàmic. «Els primers que trencaren la placidesa beatífica de Corts Grau van ser els valencianistes del Moviment Social-Cristià de Catalunya, el mosca. Trencar la placidesa de Corts, cal dir, fou extraordinàriament fàcil: n’hi hagué prou de penjar alguns cartells en valencià a l’edifici de la Universitat perquè el rector perdés els estreps. Els cartells, concretament, anunciaven una missa multitudinària que s’havia de celebrar a l’Estació del Nord, en homenatge a uns estudiants que havien mort en un accident ferroviari. Corts en persona arrencà els cartells i els estripà davant dels estudiants. Era l’any 1961».77 El valencianisme es difongué a la Universitat mitjançant activitats de caire cultural, com ara els Aplecs de la Joventut que organitzava Lo Rat Penat, de les excursions pel país que feien un grup de professors i estudiants (les «rutes universitàries»), la infiltració en les cambres sindicals de facultat, i l’homenatge universitari a Ausiàs March el març de 1959. El 1962 la mosca ja s’havia transformat en l’Acció Socialista Valenciana (ASV),78 sense caràcter cristià definitori i amb un esquerranisme accentuat. Amb altres elements del PCE i del Frente de Liberación Popular (FLP), col·laboraren en accions de solidaritat cap als miners d’Astúries en vaga. «Quan a Madrid es fundà, el 1963, la Federación Universitaria Democràtica Española (FUDE), a València, els valencianistes crearen, per tal d’evitar la caiguda en el sucursalisme, l’Agrupació Democràtica d’Estudiants Valencians (ADEV). El 1964 fundaren també el Partit Socialista Valencià (PSV), que no tingué cap relació amb el Partit Socialista Obrer Espanyol. El 1965 tingueren lloc la I i la II Assemblea Lliure d’Estudiants. Entre el 1962 i el 1966, més o menys, la subversió universitària a València fou organitzada, doncs, pels valencianistes. A partir del 1966, tornaren a ser predominants els comunistes».79

L’octubre de 1958 hi hagué la primera vaga a la Universitat de València des que manava Franco. El rectorat prohibí al grup de teatre de la facultat de Filosofia i Lletres d’assajar al paranimf, com era costum. El delegat de facultat i els de curs organitzaren la protesta i no hi assistí cap estudiant a classe, més aviat caldria dir cap estudianta perquè era una facultat de majoria femenina aclaparadora. La institució guardà silenci però al poc temps s’hi reprengueren els assajos del TEU (Teatro Español Universitario, depenent del SEU) com marcava l’hàbit assentat. «Com ja havia ocorregut en uns altres districtes, la tan reiterada indiferència dels estudiants es demostrava simple aparença quan estaven en joc qüestions que majoritàriament eren identificades com a problemes reals i propers, com ara una actitud arbitrària i intransigent del rector contra una activitat cultural de tanta acceptació com era el teatre universitari. Aquesta motivació de defensa dels interessos de grup, junt amb la solidaritat amb companys represaliats, constituirien molt prompte les bases mobilitzadores del moviment estudiantil democràtic».80 La resposta de l’estudiantat no depenia de les sigles, en aquest cas havien estat representats del SEU, sinó del contingut i les maneres que prenguera la crida que se’ls adreçava.

El mateix curs hi hagué eleccions a consell de curs, un clivell obert a la participació per l’afebliment estructural del SEU i el seu distanciament creixent cap a l’estudiantat general. A primer de Dret, el gener de 1959, el grup valencianista promogué una llista alternativa a la del SEU, que per contrast amb el blau falangista, anomenaren «Candidatura incolora»: «No votes azul, vota incoloro», n’era el lema. La tàctica gremial i entrista, coherent amb el discurs apolític de la institució, funcionà: Lluís Aracil i Olga Quiñones esdevingueren el primer delegat i la primera subdelegada desafectes al SEU des de 1939. El professorat progressista, com el director del Col·legi Major Lluís Vives F. Murillo, els donà recer. S’esforçaren a assolir un caire valencianista en la commemoració oficial del cinqué centenari de la mort d’Ausiàs March: «Amb el suport sempre disponible de Sánchez Castañer els participants en els Cursos de Llengua i Cultura valenciana promogueren en el paranimf a començaments de març de 1959, la major part del qual es pensava fer en català. El rector Corts Grau posà problemes, però acabà cedint i inclús presidint l’acte, perquè aconseguiren l’assistència del bisbe de Sogorb-Castelló, José Pont i Gol. La cerimònia començà amb una conferència de Julián San Valero titulada “València i la Universitat”. Tot seguit Tarradell pronuncià un “Elogi d’Ausiàs March”. Després Xavier Casp comentà les poesies de March recitades per Ramon Pelegero, José Alarte i J.L. Galindo. El degà Sánchez Castañer parlà en castellà sobre “La influencia de Ausiàs March en la poesía castellana”. I Corts Grau, evitant el valencià, tancà l’acte assenyalant que “la Universidad no podía faltar en el homenaje al poeta valenciano por excelencia”. A més de l’acte d’homenatge, també es va crear una Aula Ausiàs March81 adscrita a la càtedra de Sánchez Castañer i sota la direcció de Dolç, en la que es reforçaren els continguts relatius a la cultura autòctona».82 Als cursos següents estengueren l’estratègia de presentar candidatures a les cambres sindicals de facultat, amb aliances amb estudiants més moderats que compartien el desig d’independència respecte als comandaments falangistes.

Aconseguiren així certa presència, sobretot a Dret, i això els permeté atrevir-se a iniciatives i reptes de major consideració: «Aquell matí83 es va distribuir Diàleg, amb el subtítol de Butlletí de la cambra sindical de la facultat, es tractava d’una revista ciclostilada, redactada en la quasi totalitat en català, amb uns continguts sorprenents, ja que no parlava de futbol o de falles», diu Vicent Álvarez (primer director de Diàleg) al Nou Dise el 2011. El relat testimonial continua: «Recorde les cares de la gent diguem-ne “normal” quan li donàvem el paper, i encara més l’escena quan ens va veure el rector, el catòlic i franquista Corts Grau, tinc ben present la seua desaprovatòria mirada, quant em costà aprovar la seua assignatura! Diàleg, he oblidat qui la va batejar, va ser el resultat de dies de feina, d’intentar fer funcionar una màquina que hi havia amagada, des del final de la guerra, al local de Lo Rat Penat, de buscar uns continguts que uniren per a fer país i generar el combat per la llibertat». Uns falangistes de Dret els denunciaren a la policia política, però no saberen què ferne: la revista tenia el suport de la cambra de la facultat, «pareixia ser cosa de la universitat i en el seu contingut no hi havia res que pogueren emprar com a excusa per a segrestar-la. A més a més, no estava prohibit explícitament escriure en català. Hi hagué pressions del SEU contra la publicació i el Rectorat la mirà sempre amb mals ulls».84 Al capdavall, fou una iniciativa catalitzadora d’una efervescència cultural creixent mentre augmentava el rebuig a la imatge burocràtica del SEU i l’ambient conformista i conservador de les joventuts catòliques. Segons les paraules d’Álvarez: «La revista, doncs es va convertir en l’expressió del valencianisme fusterià i l’esquerranisme universitari. Això era massa, després d’uns mesos van silenciar la veu de Diàleg. Després de Diàleg vingué Concret, aquesta nova aventura la férem junts amb gent de la Facultat de Lletres, l’equip es va ampliar i la qualitat dels continguts també, tampoc la cosa no va durar molt, eren empreses complicades i calien moltes coses, tal vegada van eixir-ne cinc o sis números. El 1962 la situació es va endurir, ens solidaritzàrem amb els vaguistes de les mines d’Astúries, va haver-hi detencions, aleshores les circumstàncies van forçar una activitat més clandestina, algunes ingenuïtats ja no es podien mantindre i, d’altra banda, calia passar a una altra etapa, la de creació del sindicalisme al marge del Sindicato Español Universitario, que era l’instrument del règim per a controlar els estudiants».85