Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats

L’alcalde optà per rebre’n els representants davant la multitudinària protesta: un delegat de Dret i un altre de Filosofia que li lliuraren la lletra de protesta i reivindicació; una vegada allí s’hi afegiren més persones, entre altres el delegat d’Agrònoms, el secretari del SEU i el cap de districte. Ansuàtegui pretengué passar per portaveu de l’estudiantat... Tot plegat ens fa vindre al cap aquella cançó de Rosendo: Veo veo... mamoneo110 («No te necesito / ni lo que cuentas me parece tan bonito / me vas a perdonar pero yo voy... y me quito / No haremos buenas migas»). En eixir Ansuátegui assegurà als estudiants i estudiantes aplegades (molts dels quals l’increparen amb crits de «Llibertat» i «Fora el SEU») que les reivindicacions serien ateses. Però la cosa encara s’embrutaria més per la manipulació de la premsa i els maldestres intents d’usurpar la veu estudiantil per part del sindicat oficial i burocràtic. L’experiència informada de l’estudiantat havia trencat la indiferència d’altres ocasions.

Els diaris (Levante i Las Provincias) amagaren la gravetat de l’agressió policial i centraren la notícia en el paternalisme de l’alcalde Rincón de Arellano. Divendres 13 la Cambra Sindical de Filosofia, oberta i presidida pel degà, rebutjà per unanimitat l’actuació d’Ansuátegui i la inexactitud de la informació periodística, «davant l’evidència que un fet que ells coneixien de primera mà havia estat falsejat i manipulat per pur servilisme polític, la indignació dels estudiants s’adreçava ara també contra la premsa, en una dinà-mica de desengany molt semblant a la que aquell mateix curs visqueren els seus companys d’altres districtes i d’altres països».111 Acordaren nomenar una comissió d’investigació que redactàs una moció de censura contra el cap de districte. La llista de greuges i manipulacions d’Ansuátegui, es resumia amb l’acusació de «l’absoluta falta d’identificació de la Jefatura de Distrito amb els interessos i desitjos dels universitaris i l’absència del mínim d’ètica exigible a qualsevol persona en les seues activitats públiques». I com a conseqüència anunciaven que no reconeixerien Ansuátegui en cap altre càrrec universitari, reclamaven que el càrrec de cap de districte fóra electiu i sotmés als acords presos lliurement pels universitaris.

A Madrid destituïren el cap «nacional» del SEU, Regalado, per unes promeses reformistes que havia fet i no per les protestes estudiantils. El seu substitut, Ortí Bordàs, que per al franquisme més institucional semblava quasi subversiu, col·locà com a cap del SEU a València el segon d’Ansuátegui, Antonio Colomer, contra la voluntat de l’estudiantat. En no poder expressar la seua oposició, els consellers de la Cambra de Filosofia i Lletres de València es reuniren pel seu compte i votaren separar-se formalment del SEU. Els activistes d’ADEV es presentaven llavors als companys i companyes de la universitat com «un instrument de coordinació i defensa dels estudiants», amb esperit democràtic, oposats a les diverses formes de control polític de la universitat, i proposaven una universitat solidària, que defensara els drets de les llengües i cultures no oficials dins l’àmbit universitari, així com que els representants de l’estudiantat participaren en una profunda reforma de la universitat. També reclamaven una «universitat popular, oberta a les classes treballadores i no patrimoni dels estaments privilegiats».112 L’ocupació d’una posició central en l’espai públic universitari permeté als militants demòcrates guanyar molta influència entre la massa estudiantil despolititzada, que en tot cas sí preferia una societat futura amb més llibertat, igualtat i solidaritat. A més el desprestigi del SEU ja era irreversible i com més anava més obertament s’expressava. Aquest rebuig trobava un fort fonament en «les inconseqüències pràctiques dels seus dirigents i els seus persistents tancaments de files amb el règim. A l’hora de la veritat sempre pesaren més els compromisos adquirits amb el franquisme; i molt sovint, les expectatives i temors sobre el futur professional i/o polític particular».113

L’Associació Democràtica d’Estudiants Valencians nasqué com un invent improvisat del grup valencianista el gener del 1963 per tal d’evitar l’intervencionisme de la FUDE (Federación Universitaria Democràtica Española), projecte d’origen madrileny i centralitzador creat al 1961. Però a poc a poc prengué cos i funcionament real a la universitat valenciana, lliure del control de les formacions polítiques creades pels valencianistes. Dirigien la seua tasca a la democratització i valencianització de la universitat, reclamaven l’abolició de les barreres de classe, del tradicionalisme i classisme de la universitat, encara que el discurs principal posava l’accent en la representació gremial no ideològica. «ADEV era il·legal i semiclandestí. Ocupava un estadi intermedi entre els representants electes en el marc legal del SEU i els activistes de les organitzacions polítiques clandestines»,114 una connexió fonamental entre la minoria dissident i l’estudiantat despolititzat que n’era el gruix principal. Al desembre de 1963 es va fundar a Madrid la CUDE (Confederación Universitaria Democrática Española), amb l’objectiu d’assolir la unitat d’acció estatal de l’oposició estudiantil, i evitar els enquistaments que el projecte expansionista de FUDE havia provocat. Al gener de 1964 en celebraren el primer congrés a Calella, en el que pactaren una declaració de principis unitària i un programa per a la segona part del curs que feia de guió detallat per a l’acció política. Hi definien «la universitat com «una institució autònoma al servei de la societat» capaç d’acollir una pluralitat de coneixements i ideologies, així com ser «accessible a tots els individus capacitats», excloent i combatent tot «classisme». (...) les crítiques a la massificació demanaven més professors, no menys estudiants. I sempre es va combatre tot intent ministerial d’establir barreres selectives d’entrada i/o permanència».115 Reclamaven un sindicat universitari independent, representatiu i participatiu; a més per tal de garantir la pluralitat de tendències contemplaven l’existència simultània de diversos sindicats, però aquesta reivindicació quedà abandonada amb el Sindicat Democràtic d’Estudiants. Reivindicaven els drets cívics, com ara la llibertat de pensament, expressió, reunió i associació, i també els socials com el suport econòmic i el dret de vaga. ADEV no va participar oficialment en la fundació de la CUDE, tot i que hi havia contactes i col·laboració, però a les acaballes de març del 64 s’hi integraren i ADEV assumí la secretaria de relacions internacionals.

A les acaballes de l’hivern del 1965 sorgí el fenomen de les assemblees lliures, que també qüestionaven obertament l’estretor imposada pel franquisme: «La interpretació predominant del conflicte no es basava en un llenguatge de classe, ni en un discurs polític contra “el Règim” o “la dictadura” (que probablement molts no percebien d’aquesta manera); sinó en una identitat corporativa (nosaltres “els estudiants”) que s’activava enfront d’una successió d’errors i arbitrarietats del SEU i d’“el Govern”, al que se li demanava que negociara, no que marxara. És fonamental no perdre de vista aquesta versió feble de les reivindicacions del moviment, perquè fer-la compatible amb les inclinacions antifranquistes i obreristes del nucli activista era una tasca delicada. Els mateixos convocants definien l’assemblea com a purament “democràtica” i “apolítica”, ressaltant que “tots tingueren veu i vot”».116 Unes pinzellades d’aquells moments: el 24 de febrer, a Madrid, alguns professors (López Aranguren, García Calvo, Montero Díaz, García de Vercher) encapçalaven una marxa pacífica d’alguns milers d’alumnes per a lliurar les conclusions de l’assemblea celebrada els dies previs. La policia els tallà el pas i van iniciar-hi una «sentada», les forces repressives uniformades respongueren amb una càrrega brutal i provocaren nombrosos ferits i detinguts. Hi hagué represàlies contra periodistes estrangers, i el rectorat madrileny va acusar els manifestants de provocadors i violents. A banda de moviments de solidaritat internacional, altres districtes celebraren assemblees lliures.

A València, el mateix 24 alguns delegats reclamaven al ministeri la democratització de la representació. El 27 de febrer s’havia confeccionat un butlletí informatiu amb extractes de la premsa estrangera i testimonis de l’estudiantat madrileny, però el rector Corts prohibí l’ús de les instal·lacions universitàries per a aquesta lectura. Dilluns 1 de març finalment en feren la lectura pública al pati de la Facultat de Medicina, en la cambra sindical de Ciències, en Dret i en l’escola de Comerç. L’endemà el 90% de l’estudiantat de Filosofia va secundar una vaga en solidaritat amb Madrid. Se’ls hi afegiren alumnes de les altres titulacions on la vaga havia estat menor. Amb la policia ja apostada en punts propers a l’edifici històric de la Universitat, l’estudiantat concentrat decidien constituir-s’hi en assemblea lliure. «L’assemblea procedí a votar, una per una i a mà alçada, les reivindicacions plantejades a Madrid: 1) sindicat lliure, autònom i representatiu; 2) amnistia total per a estudiants i catedràtics; 3) llibertat docent i discent, així com repulsa sense implicar desacatament, sinó petició de reforma a la llei d’associacions aprovada en les Cortes per contravenir els articles 19 i 20 de la Declaració de Drets Humans de la ONU; 4) solidaritat amb els treballadors espanyols, que comparteixen les mateixes reivindicacions sindicals; i 5) declaració del dia 2 de març com a “Dia de l’estudiant” per a les reivindicacions estudiantils».117 Els punts 1 i 5 foren aprovats per unanimitat, el 2 i el 3 aprovats per majoria absoluta, mentre el 4 l’aprovà una majoria simple, amb una abstenció àmplia i set vots en contra. La presència i l’adhesió d’alguns catedràtics legitimava la reunió i reduïa el temor a represàlies. La Mesa declarà el caràcter constituent de l’assemblea, que volien mantindre fins a la creació d’organismes que pogueren «resoldre satisfactòriament la situació». Redactaren i votaren una carta d’adhesió a l’assemblea de Madrid, i una altra per al governador civil de la província «en la que: 1) protestaven pels mètodes violents emprats a Madrid i demanaven una amnistia total; 2) sol·licitaven una reestructuració del SEU; 3) “electivitat lliure” dels seus càrrecs, i 4) que no hi hagués represàlies».118

Dimecres 3, amb pintades de «Fuera SEU» a Medicina, i amb la mateixa presència policial del dia anterior, l’assistència estudiantil s’hi havia triplicat, més de dues mil persones (quan la matrícula d’aquell curs arribava a 4.089) amb gran expectació i la necessitat d’emprar uns altaveus de Filosofia. Membres del SEU provaven de rebentar l’assemblea sense trobar-hi el menor suport. S’hi va decidir convocar assemblees de centre que en ratificaren els acords, si ho trobaven escaient. En l’assemblea general consegüent del dia 5, amb una assistència semblant a l’anterior, només se’n ratificaren els dos primers punts del primer dia i la resta quedaren pendents d’estudi.

Entre els moviments de l’entorn destaquem la IV Ruta Universitària, el cap de setmana del 6 al 7 de març, amb el lema «Universitat i Cultura Popular», «centrada en una crítica al classisme i a la manca d’arrelament en el país valencià de la institució acadèmica. Per primera volta s’hi feia una crítica expressa al paternalisme de la catequesi religiosa. Buscant inspiració en la II República i en models socialistes, li oposaven un model alternatiu d’Universitat Popular, oberta a totes les classes socials; i compromesa amb la llengua i cultura autòctona».119 Al seu torn la Junta de Coordinació del Districte Universitari de València, acabada de formar per delegats de centre i els seus representants a l’assemblea lliure, enviava el dia 11 un escrit a altres districtes en el que es mostrava contrària a tota negociació amb el SEU mentre no existira una coordinació estatal capaç de concretar un projecte de sindicat independent. Però els líders madrilenys ja ho havien fet (7 i 8 de març) persuadits per vagues promeses reformistes... La policia estrenà contra els estudiants de Barcelona nous equips antiavalots que incloïen gasos lacrimògens. I un darrer esment per a la declaració del consell de ministres que va fer pública Manuel Fraga el dia 18, en la que el govern advertia que restablirien la «normalitat docent amb fermesa i amb tots els mitjans al seu abast». Vol dir que l’acció policial guanyava contundència i protagonisme repressiu mentre relegava les instàncies acadèmiques en aquesta funció.

Després de les assemblees de centre del 26 i 27 de març, el dijous 1 d’abril es va celebrar la quarta sessió de l’assemblea lliure de València, amb una assistència al voltant de 1.500 estudiants i estudiantes. En fer-se’n sabedor, el rector Corts Grau prohibia expressament continuar la reunió i requerí la presència de tres representants estudiantils, per tal d’amenaçar-los amb represàlies docents. 156 estudiants s’hi mantingueren tancats, i el rector hagué de recular i retirar el càstig, cap a les nou de la nit. El primer tancament estudiantil a València durant el franquisme acabava, doncs, amb èxit. El 2 d’abril l’estudiantat manifestà queixes davant el silenci de la premsa. Dos mil estudiants es concentraren davant la redacció del diari Levante, propera a la Universitat, i reberen càrregues policials, a més d’haver-hi detencions i multes.

Aquest impuls puixant de l’oposició estudiantil se sumava a la inoperància creixent d’un SEU burocratitzat i desarrelat entre l’estudiantat, i també a l’arraconament del falangisme dins del règim totalitari en favor dels sectors catòlics i de l’Opus Dei. A poc a poc el SEU apareixia com un problema per a tots els agents implicats en la universitat. Els intents de reestructurar-lo (octubre del 1958, setembre de 1961) per a assegurar la seua funció de vigilant de la universitat no havien reeixit, i el 6 d’abril de 1965 el govern d’en Franco publicava el decret que el deixava de banda definitivament, per a substituir-lo per les Asociaciones Profesionales de Estudiantes (APE). Les APE aportaven una aparença més «apolítica», tan volguda i promoguda pel règim feixista, al control governamental de la universitat, tot i que no passava de ser-ne aparença: «La derrota falangista no dugué cap “obertura” o una “liberalització”, cosa que ha de fer-nos memòria que el nacionalcatolicisme no era menys totalitari que els seus malaguanyats rivals».120 En qualsevol cas el procés de resposta estudiantil ja havia assolit una dinàmica autònoma i les APE no pogueren complir el seu paper de canalització de les inquietuds d’una joventut que malfiava del control governamental. A Barcelona l’estudiantat boicotejà les eleccions «obligatòries» a les APE, a Madrid ho aconseguiren en bona mesura, i en altres llocs només parcialment, com ara València, Sevilla o Bilbao, però llavors aprofitaven per a infiltrar-s’hi i fer-les inoperants des de dins. El 22 i 23 de març de 1965 a Barcelona queda constituït nominalment el Sindicat Democràtic d’Estudiants Universitaris (SDEUB), que mamprendria la tasca d’organització estudiantil i de formació política d’una generació molt present en les institucions democràtiques futures.

1.G. ESCALADA DE LA CONFRONTACIÓ

Aquesta generació universitària de la segona meitat de la dècada dels seixanta, lliure del trauma directe de la guerra d’Espanya, se sentia capaç d’influir col·lectivament en els esdeveniments de la seua època. Aquesta consciència era més forta que les intencions polítiques, molt limitades o ben difuses, de la majoria del personal que alimentava el moviment estudiantil. Aquest moviment trobava un impuls constant en la impossibilitat de cap diàleg amb el poder franquista. El Sindicat Democràtic va canalitzar aquest potencial, que encara es veié reforçat per la intolerància i l’obstinació repressiva del règim, i portà al fracàs les primeres proves de solució tecnocràtica del «problema»: les APE i la Ley de Bases para la Reforma Universitaria. Si bé ni els refinaments repressius que estengué la dictadura, ni la seua contundència, aconseguiren eliminar la dissidència, sí portaren els nuclis més militants per vies clandestines cap a derives marxistes-leninistes dels discursos, i alhora cap a la pèrdua de connexió amb la massa estudiantil més o menys rebel. També és indefugible recordar el paper fonamental de la lluita duta a terme per les dones, un protagonisme sovint reduït a l’ombra i a l’oblit:

Un dels efectes de la contracultura estudiantil va ser reconsiderar el significat heretat de «allò polític», llevant-li la connotació negativa que li havia encolomat el franquisme i eixamplant-lo, per tal d’incloure-hi aspectes socials, culturals i personals. Respecte a açò, la micromobilització de les dones fou decisiva i assentà les bases de reflexions i reivindicacions que arribarien anys més tard. El compromís partidari reduí els aspectes lúdics i de gratificació immediata, però va contribuir de manera notable a formar i a colrar políticament moltes activistes, que posteriorment pogueren emprar aquest capital polític en altres moviments socials, incloent-hi, per descomptat, el feminista.121

Resulta interessant, a més a més, recordar canvis físics que transformaren la universitat, perquè durant aquestos anys es produí la dispersió dels estudis universitaris. De l’edifici històric de la Universitat de València, al cor de la ciutat, començaria l’eixamplament d’especialitats i la seua exportació cap al campus del Passeig de València al mar (Blasco Ibáñez). Un espai de creixement urbà llavors gens cèntric, però encara més llunyans quedaven la Universitat Politècnica de València (creada com Instituto Politécnico pel ministre Villar Palasí, valencià i de l’Opus, el 1968), al camí de Vera, enmig de l’horta entre Benimaclet, la Malva-rosa i Alboraia. I també la creació del campus de Burjassot, per tal d’aïllar els revoltosos estudiants de ciències. No vull dir que en fóra l’únic motiu, però sí que la repressió de la dictadura no fou aliena a aquesta separació i dispersió física de l’estudiantat universitari i allunyar-lo dels espais més concorreguts de les ciutats.

Anem al marro, però. El primer congrés del Sindicat Democràtic d’Estudiants fon a València entre el 30 de gener i el 2 de febrer de 1967, amb el títol de I Reunió Coordinadora i Preparatòria:122 «la Reunió de València tingué lloc obertament dins de les instal·lacions universitàries i hi acudiren, no només els partidaris del SDE, sinó també molts independents, i fins i tot els delegats de les APE /AE elegits dins de la legalitat franquista. Va ser el primer i únic acte en el qual van aplegar-se representants de tots els estudiants universitaris espanyols –excepte els interceptats per la policia, que s’hi adheriren igualment– i tots junts rebutjaren les actuacions governamentals. Si hi ha cap moment que haja de simbolitzar l’èxit del moviment estudiantil democràtic dels seixantes en la conquesta d’una zona de llibertat pròpia, n’és aquesta I RCP de València».123 El PCE també havia deixat de banda el seu afany de protagonisme, o si més no l’havia moderat a favor de l’eclosió d’un moviment estudiantil d’oposició àmplia. De l’altra banda Corts Grau havia anunciat que prohibiria les reunions, i també el degà Borrajo havia fet distribuir paperets que recordaven la il·legalitat de l’acte. I llavors, dilluns 30 de gener José María Rotger inicià la sessió d’obertura amb la lectura dels tres punts que València proposava com a base inicial del debat: «tendir cap a l’autoorganització, rebutjar les estructures imposades, i voluntat de coordinar-se amb la resta de districtes per tal de celebrar un congrés d’estudiants d’Espanya».124 Els intents de sabotatge del rector provoquen que els 350 estudiants reunits de bon començament passen a serne 1.500. Hi ha embolics amb la policia i algunes detencions. El 2 de febrer Corts dóna permís a la policia per tal que entre a la Facultat de Filosofia a desallotjar-la d’estudiants demòcrates... Tot això produeix la vaga general universitària, assemblees i tancaments, manifestacions i enfrontaments amb la policia del règim. La setmana del 12 al 17 de febrer se celebraren gran nombre de reunions per tal de difondre i discutir la «Declaración de Principios / Declaració de Principis» del SDEUV (el sindicat democràtic de la Universitat de València). «El seu caràcter bilingüe demostrava que la democràcia que els activistes desitjaven era inseparable d’una reivindicació de la llengua i la cultura autòctones, tants anys arrumbades en l’àmbit familiar, o folklòric. La presència d’activistes amb una orientació valencianista –sense necessitat de vinculació al PSV– fou decisiva, però era un sentiment àmpliament compartit en la minoria polititzada, ni que fóra com a símbol». Aquesta voluntat quedava reflectida literalment en l’article 43 de l’avantprojecte d’Estatuts del SDEUV: «Són idiomes oficials del SDEUV el català i el castellà. Els documents elaborats pel Sindicat deuran ser redactats, per tant, en ambdós idiomes».125

El 27 de febrer la policia rep autorització per a reprimir una assemblea a la Facultat de Medicina de València. Com a resultes de tot el merder el govern cedeix en alguns punts, els estudiants detinguts durant el congrés foren posats en llibertat i no van ser processats. I un premi afegit, i no dels menors: «Amb tot, els aldarulls continuaren i Corts fou cessat del càrrec de rector el 31 de març». Com apunta encertadament Xavier Serra, la dissimulació institucional de la destitució i el decòrum acadèmic fingit, fan venir ois: «el dia 10 d’abril de 1967 ha pres el relleu en el dit càrrec (...) D. Juan José Barcia Goyanes. Per lliure i espontània petició del Professor Corts Grau, principalment fundada en motius de salut, que el Ministeri acabà per atendre, es posava així fi a més de quinze anys d’un fecund rectorat».126 Corts fou tret del rectorat, càrrec que va ocupar del 13-I-1952 al 10-IV-1967, pels estudiants i aquests ho interpretaren com un dels seus èxits. Conforme havien cantat en alguna de les manifestacions del moment: «Tots junts vencerem». I més val no deixar passar l’ocasió de somriure’n ja que el nou rector no representà cap mena d’obertura, doncs en consonància a haver estat triat com a persona de tota confiança, encara demostraria menys escrúpols a aplicar amb duresa la política repressiva dictada pel ministeri.

L’1 de maig de 1967 es produí una unió pública d’obrers i estudiants, a partir de la idea del PCE, com a desafiament a les prohibicions de les Comissions Obreres (CCOO) i del Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEU). «L’objectiu n’era doble: accelerar la politització del moviment estudiantil i incorporar-lo a una contestació més àmplia, encapçalada pel moviment obrer i guiada pel PCE». Tot plegat xocava amb resistències diverses de tots dos àmbits, cosa que va retardar la distribució de propaganda de les CCOO per barris i fàbriques fins a només dos dies abans de la manifestació. Finalment sumaren al voltant de cinc-centes persones, la majoria treballadors però també nombrosos estudiants de la minoria polititzada i artistes, les dones presents sí eren majoritàriament estudiantes. Entre altres diversos missatges reivindicatius, en destaquen «Llibertat sindical!», «Democracia, sí! Dictadura, no!», i la novetat de «País Valencià, lliure i socialista». La cosa anà a impulsos pels carrers cèntrics, amb la descoordinació que es pot atribuir a les temptatives inicials i a l’abús de la violència policial que oferia la dictadura. Aldarulls amb moltes detencions i nombrosos ferits, entre els quals només dos pertanyien a la Policía Armada. La premsa de l’endemà assumia la manipulació habitual i la pintoresca paranoia interpretativa promoguda pel règim de Franco: «atribuint els fets a l’aliança entre “un separatismo tantas veces archicapitalista con fracciones de un comunismo más o menos prochino y con zonas sociales en que actitudes de una díscola secularización pugnan con el caràcter peculiarísimo del ministerio sagrado”, llenguatge enrevessat que venia a reconéixer la varietat antifranquista». De qualsevol manera, la manifestació de l’1 de maig de 1967 fou la primera acció pública del moviment obrer en la ciutat des del final de la Guerra Civil: «treballadors i estudiants s’havien manifestat junts; i junts reberen els colps dels “grisos”. Aquesta convergència fou vista amb notable preocupació per les autoritats franquistes».127 Però és important tindre sempre en consideració que «l’objectiu dels quadres de la dictadura no era resoldre problemes, sinó mantindre’s en el poder: tot el temps la gestió del dissentiment es veié mediada per les lluites internes en la coalició franquista».128