Cuba, la soledat que no s'acaba

Fins al llindar

de l’abisme

L’Havana

La ruta a Cuba passa per Islàndia i Grenlàndia, segueix per la costa oriental americana, primer Gander i Goose Bay al Canadà, i una mica més tard Boston i Nova York. L’Atlàntic queda allà a l’esquerra, resplendent com nacre sota el sol borrós de la tarda, platges blanques, llacunes, clapes de bosc, petites viles i cursos d’aigua. Aquesta ruta una mica peculiar es deu als sistemes climàtics globals, que en l’edat mitjana van ser tan importants per al creixement de la riquesa d’Europa i per a la seva posició posterior com a melic de la Terra: pólvora i bales a l’Àfrica, esclaus a Amèrica, metalls nobles, sucre i rom, cap aquí, cap a casa. Sense la ruta anomenada triangular no hauríem tingut les nostres grans ciutats, tal com les coneixem, des de Lisboa i Sevilla, passant per Anvers i Amsterdam, fins a Copenhaguen i Londres.

Encara sobrevolant Florida, l’avió neerlandès es prepara per a l’aterratge. Passem de llarg per Miami, la capital dels cubans a l’exili, el dit corbat de Key West allà a la dreta, i llavors seguim per sobre del Tròpic de Càncer. Ara som als tròpics. L’Atlàntic canvia de color, el blanc i el daurat es converteixen en blau rogenc, un vaixell de càrrega solitari de rumb cap al seu port, cap a Mèxic, probablement Veracruz, potser Galveston o Nova Orleans. A continuació Cuba, una línia costanera infinita a la llum feixuga del dia que s’acaba, verd damunt verd, palmerars i bardisses més que camps conreats. Carreteres buides van cap a l’horitzó, encara no es veu ningú, una primera impressió inquietant d’abandonament. Llavors l’aterratge brusc. L’aeroport José Martí, batejat amb el nom del poeta nacional de Cuba, no pertany al grup dels més còmodes de l’aviació, ni per als aparells ni per a les persones. La pista sembla desigual. Una vintena d’avions aparcats, un edifici descurat, com tantes altres coses a Cuba, res més que un monument que es va esmicolant. La rebuda és sorprenentment ràpida i sense complicacions. El passaport amb l’imprès d’entrada desapareix a la ranura d’una bústia col·locada en una paradeta pintada de blanc. Poc després, tots dos documents tornen a aparèixer, proveïts del segell. Una senyora vestida de caqui em llança una ullada crítica, i amb un moviment del cap m’insinua que continuï avançant. Cap paraula, cap somriure. Em recorda l’Alemanya de l’Est d’abans de la desaparició del comunisme. L’àrea de recollida d’equipatges no fa per a mi. Porto una bossa de viatge, res més. Valga’m Déu, si només he de passar un mes aquí!

Em fico en un taxi, muntat a Rússia en un temps ja remot i que es mou amb tot de dringadissa. Anem per carreteres prou bones cap al centre de la ciutat, passant per l’esfereïdora Plaza de la Revolución deserta però amb els grans ministeris i el monument —un altre més— a Martí, monopolitzat pels anomenats revolucionaris com una mena de Pare de la Pàtria. Hauria ell apreciat aquest honor? De Pare de la Pàtria potser sí, però en nom del comunisme? Ho dubto. Al xofer li pago els vint pesos acordats, dels convertibles, és clar, que corresponen a uns vint euros, és a dir un sou mensual, siguis metge en cap o escombriaire. Unes escasses dotze hores després d’haver rebut la targeta d’embarcament en un Amsterdam hivernal, truco a la porta de la dispesa de la María Luisa i l’Alfredo, una anomenada casa particular. Són la cordialitat en persona; l’habitació, senzilla, neta i agradable. Uns pocs minuts més tard baixo al Malecón, el passeig atrotinat i melangiós de l’Havana, que s’obre a l’estret de Florida, el mar estret ple de taurons entre Cuba i la Florida parcialment cubana. Vull trobar-me un lloc on sopar, i em surt bé. El barri em fa pensar en els baixos fons de Nàpols dels anys cinquanta, aleshores el repel·lent pati del darrere d’Europa.

Han passat molt més de trenta anys des de la meva visita anterior a Cuba, en altres temps coneguda com la Perla de les Antilles, un eslògan no completament honest, adreçat als turistes, en gran part gàngsters nord-americans, que passaven els dies a les blanques platges tropicals, i les nits en una dubtosa barreja de bordells, antres de joc i teatres de varietats. Per Cap d’Any del 1959 van fugir el dictador de molts anys, Fulgencio Batista, i els seus més pròxims en tres avions cap a Santo Domingo, amb les reserves de divises del banc nacional. Els insurrectes, capitanejats per Fidel Castro, van prendre el poder. Hi ha hagut canvis? I tant que sí! Per a millor? És discutible. En comparació amb la resta de l’Amèrica Llatina, els cubans d’avui estan pitjor que seixanta anys enrere. Encara se’ls oprimeix, però d’una altra manera, més dura. Vaig venir aquí als anys setanta, en un grup que acompanyava el llavors ministre d’afers estrangers de Dinamarca, K. B. Andersen, i després als vuitanta, amb un grup de periodistes invitats pel govern cubà. Recordo un país que més o menys funcionava, pobre però ordenat; la primera vegada caracteritzat per una mena d’esperança; la segona, si no sense esperança, fent camí per l’anomenat Tercer Món, que ja no existeix, mantingut per la Unió Soviètica, que tampoc no existeix.

L’Havana s’ofereix; és potser la capital més commovedora de l’hemisferi americà, no la més bonica, ni la més exòtica, sinó justament commovedora, amb la seva història èpica, els seus monuments, les seves moltes tragèdies i pocs triomfs, els seus nadius exterminats fa temps i els seus colons posteriorment expulsats, els seus patriotes i traïdors, la república del segle xx laboriosament aconseguida, ideals i il·lusions, i finalment la revolució de Fidel Castro. Què és l’Havana? Un llibre escrit en pedra, un somni, un malson, un crit a la cel·la de tortura de la història, una genuflexió. Conec totes aquestes capitals americanes per la meva llarga vida de viatges, del nord al sud i del sud al nord. L’Havana, penso després de deixar la meva bossa de viatge a la llar modesta però bonica de la María Luisa i l’Alfredo, és possible que signifiqui el darrer d’aquests viatges per a mi. Ja no tinc força per a tants viatges. A què condueixen? Viatgem perquè ens avorrim? Potser viatgem, com escriu el polonès Andrzej Stasiuk, perquè tenim la sensació de viure en el mig, aquest mig que significa que tot és igual de llunyà, igual de proper i que té el mateix valor. En el viatge podem fer que ens entretinguin. També podem buscar el que és vertader, allunyar-nos del mig, anar fins al llindar de l’abisme, allà on l’oceà es precipita a l’infinit, al que és existencial. Podem reeixir-hi? Cristòfor Colom, se suposa que va visitar la costa septentrional de Cuba l’octubre del 1492. No se sap amb certesa, perquè tots els papers del gran navegant s’han perdut. Colom mateix opinava que es trobava en una illa a l’altura de la Xina o el Japó, i és la seva veritat personal. D’Amèrica no en tenia idea. Així es rompen les esperances, un esforç acaba en no-res, un procés sense fi, destinat al fracàs. Creiem en el progrés i creiem que estem fent progressos, però es produeix la recessió. Les conquestes materials no sempre venen acompanyades de conquestes ètiques i morals, ans al contrari. Europa mateix, que em té ocupat en cos i ànima, i que ara he deixat enrere per quatre o cinc setmanes, ja ben bé no la suporto més. Sento que Europa, aquest continent de la humanitat i la cultura, està envaïda per la reacció i el feixisme, per la xenofòbia i la por a les religions, per oblits volguts i estupidesa volguda, per tot aquell horror que crèiem haver superat amb la victòria de les democràcies en la Segona Guerra Mundial, seguida del final de la Guerra Freda l’any 1989 i de la reunió en la Unió Europea de gairebé tots els europeus de l’est i de l’oest. Passa d’una altra manera a Cuba? ¿Passa d’una altra manera en aquest carrer immund i d’aire viciat que em du cap al Malecón? Aquí també hi va haver fe en el futur. Però no va venir mai.

S’ha fet fosc. De frescor vespertina, gens ni mica. La temperatura és d’uns 22-24 graus, la humitat de l’aire pesa. Prenc un bicitaxi per recórrer el Malecón, per anar cap a fora, cap a la ciutat nova que va sorgir amb direcció al cel del Carib en els anys després de la Primera Guerra Mundial. Passo per l’Havana decadent, però també és una Havana amb diaris i revistes, amb debat i política, amb art i cultura, una Havana espaiosa, i vaig fins a l’estàtua del general Antonio Maceo y Grajales, mort en la guerra d’alliberament contra els espanyols l’any 1896. D’aquí me’n torno a casa, caminant. Necessito treure’m del cos el viatge en avió, moure l’esquelet. El vent bufa més fort, les ones es trenquen damunt la balustrada de pedra, núvols d’aigua s’alcen contra el cel de la nit i cau una pluja salada damunt la vorera plena de clots, d’on es filtra a la calçada amb el seu trànsit escàs. És un caminar per davant de façanes en ruïna, sota columnates en descomposició, per davant de galledes d’escombraries fètides, per davant de persones que s’arrauleixen en la misèria. L’Havana s’esmicola. Com serà aquesta ciutat d’aquí a cent anys? ¿Un munt de runes, cobert per la jungla, una repetició de les ciutats oblidades dels asteques i dels maies del continent no gaire llunyà? ¿Una Singapur caribenya, pròspera i plena de vida, tal com era la intenció del règim colonial espanyol en fundar un mercat i una fortalesa en aquest indret fa cinc-cents anys? Durant molt de temps l’Havana —per a bé i per a mal— va fer el seu paper. La capital es va omplir de mercaders i artistes, de naviliers i barons del sucre, de mestres d’aixa i artesans, captaires i meretrius, pirates i aventurers, amb cases de comerç, palaus de nobles i casots de pelacanyes, amb idees i presons. A la primera meitat del segle xx l’Havana era una de les grans ciutats americanes més animades, i Cuba, el quart o cinquè país més ric d’aquesta part del món, només superat pels Estats Units, el Canadà, Mèxic i —potser— l’Argentina. Amb la revolució del 1959, iniciada per Fidel Castro, un fill de família benestant encegat pel desig de poder, va seguir el declivi. El port és mort, els matolls surten de les finestres buides dels palauets abandonats. A l’hemisferi occidental només Haití és més pobra que Cuba.

Al carrer Lealtad un Plymouth blanc i blau celeste d’una anyada indefinible, però probablement dels anys cinquanta, està immobilitzat sobre quatre blocs. Enganxat al vidre posterior, hi ha el logotip de la revista nord-americana Playboy, amb un conill orellut, un record d’aquells temps. La carrosseria està abonyegada i rovellada, i li falten les rodes del darrere. Hi pot haver un motor, allà, sota el capó? Algú l’ha oblidat, aquest cotxe? Difícilment. El propietari senzillament no té els mitjans per fer-lo reparar. Una carcassa de cotxe a l’espera de temps millors. Els cubans també esperen, deixats a l’estacada per un règim pagat d’ell mateix, que ara més que mai es dedica a arrambar amb tot el que pugui.

L’Alfredo, el meu amfitrió, m’ofereix un rom perquè aterri, un magnífic rom daurat de Santiago. Tot i això no dormo bé del tot, pel jet-lag, és clar, però també per les impressions noves, fortes. A la matinada em desperta un cant de gall. Al bell mig de l’Havana, ciutat de milions d’habitants.

Se suposa que el partit té al voltant de sis-cents mil membres, si fa no fa un cinc per cent de la població. En el sentit literal, és un partit d’elit, molt per sota del grau d’organització dels comunistes de l’Europa Central i de l’Est abans del 1989. Milers de funcionaris dirigents, personal de seguretat, militars i propagandistes, s’afirma que tenen fetes les maletes, empaquetades amb joies, dòlars i euros, llestos per pirar; però, cap a on? Els alts funcionaris de Batista i la primera onada de refugiats després del 1959, els anomenats emigrants històrics, van poder establir-se a Miami o en altres llocs del Carib. Batista va morir tranquil l’any 1973 a l’Espanya llavors de règim feixista. Però els homes del règim castrista haurien de buscar-se un altre lloc. Les illes veïnes són totes més o menys democràtiques i difícilment els acceptaran. L’Argentina i Xile ja no estan a disposició, el Brasil i Veneçuela, amb prou feines. Fins i tot Bolívia, Nicaragua i l’Equador deuen semblar, vist des de l’Havana, unes destinacions prou insegures. Angola, Moçambic i Zimbàbue es troben allà lluny, a l’Àfrica, on Cuba va enviar soldats en la primera fase de la revolució, la internacional, sense, però, imaginar-se que algun dia caldria anar a jubilar-se a casa d’algú. Rússia, la Xina, Corea del Nord? Sense el sol, el rom i les platges de palmeres que xiuxiuegen de Cuba? És una idea insuportable a Miramar, el barri de gent adinerada de la capital, on l’elit revolucionària viu en splendid isolation. Cuba és la darrera dictadura veritable del món occidental. Fidel, el visionari presoner dins la seva presó de malson, i el seu germà Raúl parlaven de reformes. Però no van menar a res, o a molt poc. Què s’imaginaven? Potser només s’estaven arrapant a un poder tan fràgil com les façanes del Malecón.

Per començar, em vull passar una setmana a l’Havana. Seria suficient, em penso, considerant que no tinc la intenció de trobar-me amb gent del partit ni amb altres persones diguem-ne rellevants, les quals possiblement —però reflexionant-hi més, poc probablement— podrien donar-me una opinió dels assumptes locals distinta de la impressió depriment que en trec quan circulo pels carrers de la capital. La meva experiència de l’Europa de l’Est em diu que seria inútil, una pèrdua de temps i de forces, si intentés acostar-me a l’aparell del poder. Els dirigents importants del partit d’aquí són tan poc accessibles com antany a Berlín de l’Est, Bucarest o Budapest. Els portaveus de l’aparell, de qui podríem suposar que prèvia petició fossin accessibles, són especialistes a fugir d’estudi en les seves respostes. Els diplomàtics estrangers sovint poden ajudar, però d’una banda jo, com a visitant sense acreditar, no vull importunar per exemple els alemanys o els espanyols —i en absolut els nord-americans acabats d’arribar—, i d’altra banda ells tampoc no en saben gaire, segons el que sento a dir. Cuba continua sent un dels països més tancats del món, i paradoxalment atén amb molt de gust els turistes de moneda forta, mentre s’estiguin dins les seves reserves destinades a aquest fi. Així doncs, em limitaré a trobar-me amb uns quants cubans crítics amb el règim, recomanats per amics cubans a Europa. A més a més, em mouré pel meu compte, cosa que em va d’allò més bé.

L’única vegada que m’he apropat a un mandatari cubà va ser a Carlos Rafael Rodríguez, un comunista relliscós com una anguila, amb qui em vaig trobar, amb altres col·legues, en ocasió de la visita de l’aleshores ministre d’afers estrangers danès, K. B. Andersen, a l’Havana, l’any 1977. Després d’una estada d’uns quants dies al Brasil vam volar a Florida, una marrada que el sempre murri K. B. s’havia empescat. D’allà volia continuar, com a provocació, fins a Cuba, amb la Cubana de Aviación, la companyia aèria nacional, que normalment no tenia permís per aterrar als Estats Units. Les autoritats nord-americanes van rondinar però en K. B. es va sortir amb la seva. No obstant això, va haver de fer la concessió que el vol sortís d’Orlando, no de Miami, per la qual causa poquíssima gent se’n va adonar. Sigui com sigui: malgrat el bloqueig i el contrabloqueig, un avió de passatgers propietat de l’estat cubà va dur la delegació danesa amb apèndix periodístic directament dels Estats Units a Cuba. L’Havana va correspondre a aquest triomf amb un parell de comentaris conciliadors, que en K. B., per al gran divertiment de tothom, va comunicar a la premsa i després a Washington, la darrera estació del viatge. Els periodistes del seguici d’en K. B. s’imaginaven que ells també, igual que el ministre d’afers estrangers, anaven a trobar-se amb Fidel Castro. Això ho va sabotejar en K. B., que no volia que la seva conversa amb Castro fos eclipsada davant de tothom per una possible trobada entre el capitost de la revolució i els periodistes. No es pot oblidar, però, que Fidel segurament no tenia gaire interès en una reunió d’aquest tipus. Així doncs, els senyors de la premsa danesa van haver d’acontentar-se amb l’esmentat Rodríguez, formalment el vicepresident, de fet un llepacrestes, que els revolucionaris tenien molt estretament controlat perquè, com a membre important del nucli del partit comunista original, era tot menys castrista; era un home marcat.

El cas és que als anys cinquanta els comunistes cubans estaven fets del mateix formigó que els comunistes dirigents a la Unió Soviètica i a l’Europa de l’Est. Com a marxistes convençuts o declarats, sostenien que es trobaven en el camí segur de la història cap al poder, i que de cap de les maneres es deixarien conduir a l’empantanegament per una colla de bandolers barbuts allà a les muntanyes. Blas Roca, el cap del partit, va entrar sense escrúpols al règim de Batista, en una repetició malaltissa del pacte del 1939 entre Hitler, el tirà nazi a Berlín, i Stalin, el tirà comunista a Moscou. Roca va estar en contra dels revolucionaris des del primer dia. Va condemnar enèrgicament l’atac fracassat de Castro a la caserna Moncada l’any 1953. «Tots els cubans saben», va bramar Roca a l’Havana, «que aquests són una colla d’aventurers, amb els quals el partit comunista no té res a veure».

Carlos Rafael Rodríguez, ministre del govern de Batista i membre del comitè central de Roca, va ser l’únic comunista dirigent que va percebre com bufava el vent des de Sierra Maestra, on Castro i el seu moviment del 26 de juliol operaven després del 1956. Rodríguez va deixar l’Havana secretament per unir-se als guerrillers. Així, a partir del 1959 va estar del costat dels vencedors, però innegablement compromès per la seva carrera amb Batista, que ara era declarat públicament un monstre. La seva trobada amb els corresponsals de la premsa danesa va acabar amb el seu agraïment pel debat i amb els periodistes insatisfets, fent que no amb el cap per la seva manca de contingut real. Tant Carlos Rafael Rodríguez com Blas Roca es van salvar entrant en el partit comunista nou que Fidel va fundar el 1963. Presumiblement eren protegits pels vells camarades a Moscou, amb els quals Castro ara tenia un deute. Carlos Rafael Rodríguez va dirigir l’economia cubana durant una sèrie d’anys, amb unes conseqüències esfereïdores; després el van col·locar en el paper de vicepresident. Va morir l’any 1997. Blas Roca va arribar a ser president del que els revolucionaris anomenaven l’Assemblea Nacional del Poder Popular, un càrrec irrellevant que comportava cotxe oficial i innumerables viatges als països socialistes i als no-alineats. Va morir el 1982.

Els carrers del meu barri duen els noms més magnífics: Virtudes, Amistad, Perseverancia i Concordia. Dins l’Havana Vella trobo el carrer Amarguras, aquí no hi veig cap motiu per aturar-me. Altres carrers tenen dos noms: Agramonte també és Zulueta, Avenida de Bélgica és Monserrate, Aponte és Someruelos. La gent hi deambula amb els objectes més peculiars: dues potes de cadira, una roda de bicicleta, un cap de porc esberlat, una torradora de pa rovellada, una caixa enregistradora com no n’he vist cap des de la meva infància a Vangede, un barri a prop de Copenhaguen. A Ánimas, una família ha arrossegat els seus mobles, tot ben modest, a la vorera on ara seuen, al bell mig de la vida de la ciutat. Al carrer Lealtad hi ha un gos mort a la cuneta al davant d’una parada de carnisser d’una sordidesa xocant. Sota un cobert que dona a la vorera, hi ha un munt desordenat de carn de porc sangonosa i diferents vísceres damunt un tauló. Per sobre d’aquest carnatge es balancegen al vent, penjades amb uns cordills, dues ampolles de plàstic, una de groga i una de blava, per mantenir les mosques a distància. La paret del fons de la paradeta està revestida amb un cartell destenyit de Fidel i Raúl, la bandera cubana i l’eslògan «La Revolución pujante y victoriosa sigue adelante». Observo aquest escenari durant uns minuts. Per què un pobre carnisser ha d’exposar aquesta classe de bajanades? Per què als seus clients, que ja de per si tenen una vida prou dura, se’ls ha d’escarnir d’aquesta manera? Qui són els propagandistes que s’inventen aquestes coses? ¿Són potser empleats dels contrarevolucionaris a Miami, els anomenats gusanos, a una mica més de cent quilòmetres en línia recta d’aquesta miserable paradeta? Imaginem-nos que aquest carnisser no s’estigués al seu cobert fètid i merdós, infestat de mosques, amb un gos mort a la vista. Imaginem-nos que fos l’amo o l’encarregat d’una botiga moderna, higiènica i ben assortida, amb vitrines i frigorífics, i pogués oferir als seus clients un bistec en condicions a un preu en condicions. Un quilo de la seva miserable carn de porc té tal preu que amb un sou mensual mitjà no s’hi arriba. La pervertida revolució, els importa un rave als cubans del carrer Lealtad! Què saben dels avenços de la revolució, o de la manca d’avenços? Presumiblement han constatat, fa temps, que la revolució s’ha desplomat morta al femer de la història, tan morta com el gos de la cuneta. L’única cosa que el carnisser i els seus clients realment poden saber del cert és que es troben en un país que aquesta revolució ha portat a la condició del pidolaire. Potser el carnisser i els seus clients també saben —encara que és un secret d’estat— que des del 1959 la cabanya de bestiar s’ha reduït d’onze milions de caps a tres. En la mesura que resulta possible trobar carn bovina, ha estat importada de l’Argentina, del Canadà o dels Estats Units (malgrat l’embargament), i està disponible només per als estrangers proveïts de divises i per a l’elit de la revolució. La carn vermella és un monopoli de l’estat. Totes les vaques i tots els cavalls són propietat de l’estat, que els lloga o els arrenda als particulars. Pobre del pagès que perdi una vaca! Fins i tot si l’hi roben després de caure la fosca, el poden sentenciar a una pena de presó de llarga durada.

Aquests eslògans, penso amb la meva experiència com a corresponsal a l’Europa de l’Est regida pels comunistes i als Balcans devastats per les guerres, expressen el menyspreu dels mandataris pels seus súbdits. El missatge és aquest: «Us menyspreem! El vostre menyspreu per nosaltres no importa gens!». Només aquell que abusa del poder té poder, poder real. La resta és sensibleria, sentimentalisme, feblesa, política… política basada en la polis grega, en les relacions civilitzades de la ciutat. D’això no n’hi ha, a Cuba. Com no n’hi havia als països europeus maltractats pel comunisme.

En la xafogor aclaparadora del migdia em desvio per passar per la Plaza de la Catedral, aquesta plaça ornada amb els seus patis nobles carregats d’anys i bellament restaurats. En una columnata em sorprèn veure un monument petit, gairebé anònim, a Haydée Santamaría, una de les primeres guerrilleres, i més lleials, de Fidel, allà a Sierra Maestra, una de les dones que van participar activament en l’assalt de la caserna Moncada. Hi havia altres dones implicades, d’una manera o altra, a la rereguarda, que planxaven les camises dels guerrillers, els feien el menjar i s’ocupaven del correu. Després del 1959 l’Haydée, com tothom li deia, va ser l’admirada funcionària i dirigent cultural. Va dirigir la Casa de las Américas, que durant els primers anys de la revolució va ser la institució cultural més interessant de l’Amèrica Llatina, més tard reprimida per la censura, per una subvenció econòmica cada vegada més escassa i per un aparell del poder que no tolerava l’Haydée de lliure pensament. Estava casada amb Armando Hart, set anys més jove, ministre d’ensenyament i de cultura de 1959 a 1997. En qualitat de tal era el superior polític de la seva esposa, però al contrari de l’Haydée procedia de l’escola soviètica dura. L’any 1980 Haydée Santamaría va fer l’única cosa decent que un dirigent cultural pot fer quan la seva àrea de competència es retalla fins a quedar impossible de reconèixer: va desenfundar la seva pistola reglamentària i es va llevar la vida d’un tret.

El matrimoni entre els primers guerrillers era tan habitual que gairebé resulta banal parlar-ne. Havien suportat tantes coses plegats. Per fi havien arribat al poder, no perquè el desitgessin i encara menys l’exigissin, almenys no en el sentit formal, sinó perquè era una necessitat històrica, la llei del marxisme. Com si es tractés d’una classe noble, es trobaven per sobre de l’entorn, obligats a servar la puresa de la revolució. Seguien sent els mateixos, també pel que fa a les relacions més personals. El Che va casar-se amb Aleida March, s’havien conegut a les muntanyes d’Escambray. Raúl Castro es va casar amb Vilma Espín, una dels dirigents del Moviment del 26 de Juliol a Oriente, fins a la seva mort l’any 2007 cap del moviment feminista estatal i coneguda com a primera dama de Cuba. Melba Hernández, l’altra de les dues dones que van participar en l’assalt a la caserna Moncada, es va casar amb Jesús Montané, més endavant ministre del govern de la revolució. L’acompanyant de molts anys de Castro va ser Celia Sánchez, una altra guerrillera de la primera època a Oriente. Després de la mort de la Celia el 1980, es va casar amb Dalia Soto del Valle, una mestra d’escola amb qui havia coincidit durant la campanya d’alfabetització de l’any 1961.