- -
- 100%
- +
El contacte més destacat del nostre assaonador amb el món dels llibres era sens dubte l’impressor Antoni Lacavalleria, la muller del qual, Jerònima, com ja hem assenyalat, era padrina d’un dels fills de Parets. Antoni, al seu torn, era fill de Pere Lacavalleria (n. c. 1607), un important estampador barceloní d’origen francès.114 Hereu de l’obrador familiar del carrer de la Llibreteria, Antoni va publicar el seu primer llibre l’any 1646, no gaire després de la mort del seu pare.115 Les obres editades posteriorment inclouen un conegut diccionari català-llatí (1696), elaborat pel seu germà Joan, doctor en drets; diversos tractats gramaticals d’Erasme, i una edició (1706) de les Tristes d’Ovidi.116 Antoni també es va especialitzar en la literatura mariana, amb una lloa a la Mare de Déu de Núria (1666) de Francesc Marès, i un bon nombre de goigs. Curiosament, un dels darrers textos d’aquesta mena, un Plant a la Verge Maria publicat el 1683, va anar a parar a les mans d’Antoni Bastero, el canonge i filòleg que posseïa una de les primeres traduccions castellanes de la crònica de Parets.117 Alhora, l’obrador familiar va ser un prolífic expedidor de literatura política. A la dècada de 1640, enmig de la guerra dels Segadors, el negoci dels Lacavalleria va prosperar força treballant per a les autoritats locals, cosa que incloïa la publicació de relacions de cerimònies oficials, d’edictes virregnals, de gasetes de guerra i altres coses per l’estil. Que aquesta impremta pugui haver estat per a Parets una important font de notícies i informacions sobre la política i els esdeveniments bèl·lics del període —el tema central de la seva crònica, com es veurà de seguida— és una possibilitat que no es pot descartar.118
Força més reveladors són, però, els diversos nexes que enllacen el treball del cuiro i l’alfabetització. Dins el laberint de la sociabilitat de Parets, hi ha força camins que comuniquen l’ofici d’assaonador amb la lectura i l’escriptura. Certament, els treballadors de la pell tenien de feia temps una relació particular amb la paraula escrita, sobretot gràcies a l’elaboració de pergamins.119 Una altra manufactura prou coneguda era l’enquadernació de llibres a partir de les pells més fines, sobretot guadamassil o cuiro gravat o embotit.120 Molts mestres assaonadors tenien, però, una relació encara més directa amb el llegir i l’escriure. Perquè, en qualitat de membres d’un gremi, tots plegats compartien la responsabilitat de regir una corporació que custodiava els seus papers i l’«arxiu» corresponent a la seu gremial del carrer Assaonadors.121 I alguns d’ells també podien vantar-se de tenir fins i tot una relació més íntima amb la paraula escrita. Els inventaris post mortem dels assaonadors ens els presenten tot sovint no sols com a posseïdors de llibres, sinó també de papers escrits de la seva pròpia mà. Així, si el 1650 l’inventari de Joan Campins, un company d’ofici de Parets, no feia esment de cap llibre, a l’hora de subhastar els seus béns aparegueren quatre «llibres en paper blanch», «tres mans de paper blanch de Gènova» i «dos llibres comuns» de comptes. L’any 1654 l’inventari de Jaume Noguers, un veí de Parets que era alhora el pare de la padrina del seu fill Jaume, incloïa «dos llibres ab cubertas de pergamí […] en los quals estan continuats diversos dèbits que algunas difarents personas devían al dit defunt». Altres treballadors de la pell que ens han deixat els seus comptes personals són Jacint Font, ja esmentat anteriorment; Agustí Guillemet, un pellisser i revenedor que al seu testament de l’any 1651 feia al·lusió a «un llibre gran ab cubertas de pergamí» on hom «trobarà lo que deuhen y lo que dech»; el blanquer Miquel Cerdanya, que en el seu testament de 1692 ens assabenta que guardava els papers personals a casa seva, en un «calaix de arquimesa», i Francesc Regordosa, assaonador, l’inventari del qual, aixecat l’any 1710, contenia un «llibre de mà y lletra sua» amb comptes i una sèrie de relacions de préstecs.122
La relació dels assaonadors amb la paraula escrita també podia prendre altres formes. Alguns eren parents de veritables professionals de la lletra, com és ara Jacint Clariana, un llibreter el pare del qual era un blanquer de Valls.123 D’altres estaven relacionats directament o indirecta amb mestres d’escola, com és ara Simon Motes, el fill i hereu del qual era «mestre de minyons», o Llucià Quadrades, que l’any 1716 arrendava una casa del carrer Semoleres a un cert Francesc Lliusac, mestre d’escola. Alguns parents d’assaonadors assoliren fins i tot un grau força superior dins la jerarquia acadèmica. El fill de Josep Oliver arribà a ser doctor en medicina, mentre que els fills de Pau Oller i de Francesc Cornet esdevingueren doctors en dret civil i canònic, i el darrer, a més, obtingué ulteriorment una canongia a la Seu barcelonina. N’hi havia d’altres, finalment, que simultaniejaven activitats prou variades. Era el cas de Josep Comas, un assaonador que el gremi va denunciar l’any 1697 per no haver volgut acceptar l’ofici d’andador. En descàrrec seu, Comas va al·legar, però, que anava massa enfeinat, perquè, a més de mestre assaonador, exercia alhora els oficis de mercer, ferrer, corder, estampador tèxtil i el d’«ensenyar comptes».124
Però l’exemple més significatiu de les relacions existents entre el treball de la pell i la cultura escrita dins del cercle social de Parets és sens dubte el de Joan Ponç (m. 1660). Fill d’un «taxidor de fustanis», Ponç encarnava gairebé tots i cadascun dels aspectes del model de sociabilitat descrit anteriorment. Primer de tot, era un gran amic de la família Parets. Va ser un dels testimonis en el testament del pare de Parets (1631) i en el segon casament del nostre assaonador (1637), a més de padrí d’Esteve Parets (1643). Era, alhora, un seu veí: vivia ben a la vora, al carrer Basea. I quan va morir, va ser enterrat al monestir de Sant Agustí, a la capella que hi tenia la confraria de pellissers (dedicada, força apropiadament, a sant Bartomeu). Igual que Parets, també va participar activament en la política municipal, i exercí alguns càrrecs menors cap a la mateixa època que el nostre assaonador.125 Sobretot, Ponç va ser un dels personatges més respectats i notoris del ram local de la pell. Pellisser d’ofici, ell també combinava aquesta feina amb altres dedicacions. Això ens endinsa en el món de l’escriptura.
Quan no estava adobant pells, Ponç feia de mestre. En els documents de la dècada de 1630 citats anteriorment se’l designa com a magister puellorum i magister scribendi et computorum, és a dir, com a ensenyant de les disciplines bàsiques de llegir, escriure i comptar. Segons que sembla, Ponç havia muntat una petita escola al seu obrador, perquè a l’inventari post mortem de l’any 1660 hom hi consignava, entre altres pertinences, un total de «cinc taulas ab sos banchs capitells de escríurer los minyons».126 El seu testament (redactat originalment l’any 1648) revela encara altres nexes amb el món de l’escriptura. En aquest document es feia referència als llibres de comptes que ell portava, i que, ara, encomanava als futurs curadors i marmessors dels seus fills. Significativament, entre aquests darrers hi figurava el seu gendre, el notari reial Francesc Micó, amb qui ja ens hem creuat prèviament més d’una vegada.127 Un altre dels executors testamentaris era Andreu Puig, un artesà que, igual que Ponç, conjuminava l’ofici de fuster amb el de mestre d’escriure. A ell precisament van anar a parar els «llibres que jo tinch y arts de scríurer y papers manuscrits de la facultat mia y sua».128
Aquest obrador artesà, amb les seves «taulas ab sos banchs capitells de escríurer los minyons», constituïa una veritable cruïlla de sociabilitat i escriptura. En aquest local hom hi pot descobrir un dels vessants més ocults de la història de l’educació, és a dir, els esforços rarament documentats d’uns mestres d’escola gairebé anònims que defugien els permisos i el control de les autoritats tant civils com eclesiàstiques. Alhora, però, un obrador semblant era també el lloc on els simples artesans podien satisfer el seu desig de coneixements. Tot i que els qui no n’eren, d’artesans, acostumaven a interpretar aquest interès per sabers i atributs no directament lligats a l’ofici com un esforç per mirar d’assolir un rang més elevat en l’escala social, el cas és que aquesta mena d’aspiracions formava part de l’univers més immediat o familiar dels menestrals. La freqüència —fins i tot diària— dels contactes i els intercanvis socials tenia la seva correspondència en l’esfera de la cultura, perquè les relacions quotidianes de caràcter familiar, amistós, laboral i de veïnatge es creuaven cada dos per tres amb la lectura, l’escriptura i altres pràctiques culturals. El resultat de tot plegat era el solapament de dos sistemes paral·lels de comunicació social: l’oralitat i l’escriptura. Cadascun tenia el seu propi públic, els seus mitjans d’expressió i els seus objectius particulars, però tots dos es basaven en els mateixos principis: reciprocitat, acceptació de les responsabilitats i una ferma convicció en la contribució individual al benestar col·lectiu.
7. L’OBRA
El text de Parets és una curiosa barreja de gèneres. Des d’un punt de vista formal, és una crònica urbana, és a dir, l’enregistrament cronològic, a la manera d’uns annals oficials, dels esdeveniments més importants de la història de la ciutat. L’atenció del cronista se centra sobretot en els afers polítics i militars, cosa que, ben mirat, no ens pot sorprendre, atès el seguit d’episodis d’aquesta mena que conegué Catalunya en el decurs de la vida de l’assaonador. La narració, a més, es concentra exclusivament en els fets del present. El lector hi cercarà endebades cap referència al passat, i encara menys res de semblant a l’erudició antiquarista tan corrent en les cròniques municipals de l’època moderna.129 Per contra, la de Parets és una narració volgudament testimonial. A desgrat dels nombrosos paràgrafs i escrits d’altri que l’assaonador incorpora al text, l’autor vol donar tothora la impressió d’haver estat físicament present en aquells esdeveniments que ens descriu.
Com molts altres annals, la crònica de Parets és redactada en un estil força impersonal. En dos casos, però, l’autor deixa de banda les convencions pròpies de la crònica urbana i adopta deliberadament un to més personal o autobiogràfic. El primer d’aquests casos és la relació dels esdeveniments més importants de la seva família i del seu ofici que l’autor afegeix al final de cada volum. Naixements i bateigs, casaments i entroncaments, morts i enterraments constitueixen el gruix principal de les seves interessants anotacions familiars. Aquesta mena d’entrades recorden prou bé els anomenats libri di famiglia que s’escrivien des de la fi de l’Edat Mitjana en moltes ciutats del nord d’Itàlia i que, de mica en mica, s’escamparen per molts altres indrets de la Mediterrània.130 Menys habituals són, tanmateix, les observacions de Parets sobre els confrares traspassats, o la nota sobre les nits que li va tocar de fer guàrdia, juntament amb la milícia gremial, a les muralles de la ciutat.
El segon cas d’allò que avui en diem autobiografia es troba cap a la meitat del segon volum del manuscrit, quan Parets inicia la seva detallada i memorable narració de la pesta barcelonina de l’any 1651. Certament, en el decurs de l’època moderna foren uns quants centenars els sobrevivents del flagell que posaren per escrit la seva experiència personal, però ben pocs es poden comparar amb Parets per la intensitat emocional amb què deixa constància no tan sols dels patiments dels altres, sinó també dels seus i de la seva família. Així, el passatge més commovedor de tot el text és sens dubte aquell en què explica la mort consecutiva de la seva muller i del seu fill predilecte, en Josep (I, 141r-v [140r-v]). L’epidèmia va tenir, sens dubte, un fort impacte tant en la persona del cronista com en el seu text. Les planes dedicades a aquest luctuós esdeveniment substitueixen la fredor i el to impersonal de tota la resta de la crònica per una emotiva i fortament implicada narració en primera persona de l’experiència de la pèrdua.131
Certament, el fet que un assaonador prengués la decisió d’escriure una crònica cívica pot resultar una circumstància tan excepcional com la inserció d’aquestes poques ratlles amarades de subjectivitat. Tanmateix, no és pas un cas únic. Des de començament del segle XV, dotzenes de menestrals d’arreu d’Europa prengueren ploma i paper per esbravar-se en relació amb assumptes de caràcter públic o privat. No pas menys de vint-i-cinc artesans escrigueren cròniques urbanes en l’època moderna. Els catalans, certament, destacaren com a autors d’històries de ciutats, i almenys cinc artesans i petits botiguers de Barcelona, Reus i Cervera es posaren a escriure cròniques d’aquesta mena al segle XVIII.132 Els artesans de l’Europa moderna fins i tot es distingiren més com a autors de narracions autobiogràfiques. Han subsistit centenars d’aquests documents autobiogràfics, els quals constitueixen un corpus prou ric, encara que no gaire estudiat fins ara, de literatura personal elaborada per membres de les classes populars de l’era preindustrial.133
La decisió de Parets és força més comprensible si hom té en compte la importància que la paraula escrita havia assolit en el medi artesà en què vivia i treballava. Tot i que no hi ha, ara com ara, cap estudi sobre l’alfabetització en la Barcelona moderna, saber llegir i fins i tot escriure eren unes capacitats ben visibles entre els mestres de molts oficis.134 Encara més, la pràctica de portar documentació personal, sobretot llibres de comptes, era força difosa, tal com mostra l’àmplia presència d’aquest ítem en els inventaris post mortem corresponents. En contra, doncs, d’algunes afirmacions massa taxatives sobre el caràcter exclusivament oral de la cultura popular del període, cal puntualitzar que, almenys en el cas dels artesans urbans, la lectura i l’escriptura eren unes eines de comunicació que els eren prou familiars.
Tot i que això ens pot ajudar a conèixer el context cultural de la decisió literària de Parets, encara no ens diu res sobre el principal interrogant: per què aquest menestral es va posar a escriure una crònica urbana?, quina mena de raons l’empenyeren a convertir-se en un autor? Parets no és gens explícit sobre la qüestió. A la primera pàgina del seu manuscrit anuncia que la crònica vol ser un registre de les «coses dignes de memòria» esdevingudes a Barcelona i a Catalunya; i, encara que s’adreça a un hipotètic lector, no és gens clar en quina mena de llegidor pensa. Sens dubte, com molts altres autobiògrafs del període, Parets escrivia pensant en la família. És igualment indubtable que confiava que les seves ratlles poguessin oferir als seus, i en particular a les futures generacions, un seguit d’informacions tan útils com valuoses, i tant de caràcter personal com d’altra mena. Tanmateix, pel que fa a algunes altres qüestions no pas menys crucials, com són ara en quin grau de difusió pensava o fins i tot si comptava amb una eventual publicació del text, només podem formular algunes conjectures. Si més no, la cruesa d’algunes de les seves observacions polítiques suggereix que aquesta darrera possibilitat no entrava pas en els seus càlculs.135
8. ELS MANUSCRITS
El text català de la crònica de Miquel Parets ens ha pervingut a través d’un testimoni possiblement autògraf, constituït per dos volums conservats a la Biblioteca Universitària de Barcelona amb els números 224 i 225. El fet de ser escrits tots dos per la mateixa mà amb una cal·ligrafia força regular, i l’existència de paraules repetides i d’alguns altres errors, fa pensar que som davant d’una còpia, feta probablement a partir de l’original —un text previ o potser un seguit de notes particulars elaborades pel mateix Parets. Com que no hi ha manera de trobar cap signatura ni cap altre vestigi de la lletra de Parets, tampoc no tenim manera de saber si el copista d’aquest testimoni va ser ell mateix, tal com s’afirma en una nota preliminar del ms. 224 («És estat escrit lo present llibre tot de mà de Miquel Parets […]»).136
Aquests dos manuscrits foren desaparellats en una data prou immediata. Desconeixem l’itinerari que va seguir el primer fins al segle XIX, però cal observar que el cronista Narcís Feliu de la Penya pogué consultar aquest mateix manuscrit o bé una altra còpia del primer volum de la crònica de Parets, atès que el cita més d’una vegada al tercer volum dels seus Anales de Cataluña, obra publicada el 1709.137 El manuscrit del segon volum sembla que fou adquirit per una o altra via per Josep Jeroni Besora, canonge de la catedral de Lleida i un dels grans bibliòfils de la seva època. Després de la seva mort, l’any 1665, sembla que el manuscrit anà a parar, juntament amb altres llibres i manuscrits seus, a la biblioteca dels Carmelites Descalços del convent de Sant Josep.138 Els dos manuscrits de l’obra no es tornaren a aplegar fins a mitjan segle XIX, quan Marià Aguiló va localitzar i adquirir el primer —les vicissituds anteriors del qual no coneixem pas— en una subhasta pública. Ell mateix el va posar de costat amb el segon volum, custodiat a la Biblioteca Provincial (i després Universitària) creada arran de la desamortització dels establiments eclesiàstics de la ciutat.139
Curiosament, però, molts estudiosos no arribaren a conèixer la crònica de Parets en la versió catalana original transmesa per aquest accidentat testimoni, sinó a través de traduccions castellanes. El ms. 502 de la Biblioteca de Catalunya en conserva una, sense nom d’autor, feta possiblement a la fi del segle XVII. Si més no, en una nota s’hi afirma que fou propietat d’Antoni Bastero, una coneguda figura dels cenacles literaris i polítics barcelonins abans del seu exili arran del desenllaç de la guerra de Successió; Bastero va deixar el manuscrit a l’erudit Pau Ignasi de Dalmases, el qual va explicar per escrit de quina manera l’exemplar va arribar a la biblioteca de la família.140 Va ser, sens dubte, a través del grup de lletraferits i diletants que freqüentaven Dalmases i l’Acadèmia dels Desconfiats (fundada el 1700) que altres estudiosos locals pogueren llegir la crònica, tot i que ni uns ni altres no poguessin estar gens segurs sobre l’autoria. Entre aquests lectors hi havia el botiguer Pere Serra i Postius (1671-1748), que va fer una adaptació dels passatges corresponents a la pesta de 1651, recollida al diccionari d’escriptors catalans de Fèlix Torres Amat.141
Tot i que un cert nombre d’estudiosos pogueren consultar la crònica de Parets a través de les còpies en castellà de Dalmases i de Serra Postius, la versió castellana que va assolir una més gran difusió no va ser pas aquesta. L’historiador gironí Celestí Pujol i Camps començà, l’any 1888, la publicació d’una altra adaptació castellana del text de l’assaonador català dins la sèrie Memorial Histórico Español de la Real Academia de la Historia.142 Pujol va ser el primer estudiós que va identificar Parets com el veritable autor de la crònica i que en va oferir, a més, les primeres dades biogràfiques, a partir sobretot de la consulta dels arxius parroquials de Santa Maria del Mar.143 Alhora, va acompanyar l’edició del text amb una copiosa documentació relativa a la guerra dels Segadors i els seus inicis; de manera, doncs, que Pujol i Camps també va ser un dels primers d’oferir un seguit de testimonis de primera mà sobre aquest episodi crucial de la Catalunya moderna. Tanmateix, la versió de la crònica que va publicar, ben diferent de la del manuscrit de Dalmases, era també força deficient. No sols per un estil recarregat que traïa certament la prosa més aviat directa i poc amatent de la retòrica de Parets, sinó sobretot perquè aquesta versió castellana, com la de Dalmases, feia omissió de les detallades informacions biogràfiques de l’autor que figuraven al final de tots dos volums de la versió catalana. El resultat va ser, doncs, una versió considerablement empobrida, si no fins i tot distorsionada, d’allò que havia estat en origen una narració marcadament personal.
La publicació d’aquesta edició pretén, doncs, de restituir als ulls dels estudiosos i dels lectors en general l’autenticitat d’un dels testimonis històrics més singulars de la Catalunya moderna. Com a compilació dels principals esdeveniments polítics i militars del període, la crònica de Parets és un bon compendi d’aquella dramàtica etapa del passat català, amb un seguit d’observacions personals no pas menys interessants. Com a registre d’una experiència cívica, pública i privada, el text recull alguns aspectes prou interessants per a la història social i cultural de l’època. Finalment, com a adolorit testimoni personal en temps de pesta, el manuscrit de Parets té certament ben pocs equivalents en cap època, si no en cap llengua.
* El present treball és la traducció catalana, feta per Xavier Torres, del capítol corresponent del meu llibre The Flight of Icarus: Artisan Autobiography in Early Modern Europe, Stanford, 1998, pp. 80-114; aquestes pàgines no van ser incloses en la publicació castellana d’aquella obra, El vuelo de Ícaro. La autobiografía popular en la Europa moderna, trad. de Paloma Gil Quindós, Madrid, 2003. L’autor està en deute amb la Stanford University Press per haver permès la reproducció del text en aquesta edició.
1. El seu nom complet era Pere Josep Oleguer Miquel Parets, segons que consta en el corresponent registre baptismal de la parròquia de Santa Maria del Mar. Celestí Pujol i Camps, en la seva edició de la versió castellana de la crònica de Parets, esmentava aquesta font, la qual es va perdre ulteriorment, el 1936, arran de l’incendi que va destruir l’arxiu; vegeu MHE, vol. XX, p. XVIII n. 1.
2. Informació extreta del registre de llicències nupcials de la Catedral de Barcelona: ACB, Esposalles, vol. 63, p. 43 (19 de maig de 1606). L’any de naixement del pare de Parets resta confirmat per una declaració judicial del seu fill feta el 17 d’agost de 1655, ACA, Reial Audiència, Plets civils, 5337. El cronista registra la mort del seu progenitor el 15 d’abril de 1631; vegeu I, 102r i 105v. Per al seu darrer testament, vegeu AHPB, Francesc Pla, Llibre segon de testaments, 1631-1637, ff. 4r-5v (14 d’abril de 1631).
3. AHPB, Pere Pau Vives, Inventaris i encants, 1658-1674, f. 538r-v (18 d’agost de 1670). Un altre indici del poc peculi de Caterina es pot trobar en els primers capítols matrimonials del seu fill Miquel, que és nomenat hereu, en què la mare es reservava la quantitat més aviat minsa de setanta lliures per satisfer les llegítimes dels altres fills.
4. El testament del pare de Parets, de l’any 1631, descriu Francesc i Joan com a solters i «no examinats» de mestratge. Dos anys després, en l’acta de la subhasta dels béns de l’assaonador Pere Pau Feliu, Francesc figurava com a «jove assaonador»; vegeu AHPB, Pere Pau Vives, Inventaris i encants, 1626-1638, ff. 195r-205r (28 de juny de 1633). El cronista al·ludeix a la mort de Joan el 15 de novembre de 1631 (I, 105v). El testament del vell Parets esmentava una altra germana, Marina, aleshores de quatre o cinc anys d’edat, però aquest nom no s’ha trobat enlloc més. Sobre Magdalena, vegeu infra.
5. Francesc i Josep són esmentats en els esponsalicis del primer, el 9 de desembre de 1567 (ACB, Esposalles, vol. 43, f. 31r). El segon, a més, figura com a assistent en algunes reunions gremials dels anys 1580, 1587 i 1588 (ACA, Reial Audiència, Plets civils, 13060, s. n.). Per a les referències al pare de Parets, vegeu I, 102r i 105v, i AHCB, VIII-14, Lletres patents, 1607-1650, ff. 86r-87r (31 de març de 1621).
6. Vegeu James S. Amelang, La formación de una clase dirigente: Barcelona, 1490-1714, trad. cast. de Jordi Beltrán Ferrer, Barcelona, 1986, pp. 67-72, amb uns primers càlculs sobre la continuïtat en l’ofici de pares a fills.
7. Josep Iglésies, El fogatge de 1497. Estudi i transcripció, Barcelona, 1991, p. 133; AHCB, XIX-15, Fogatges, illa 207. Els registres catedralicis es troben a ACB, Esposalles, anys 1491, 1503, 1558 i 1569. Sobre el cens de 1389, vegeu Francesc Marsà et al. (eds.), Onomástica barcelonesa del siglo XIV, Barcelona, 1977, p. 11. Cal fer notar que la de Miquel Parets no era pas l’única família barcelonina que portava aquest nom. Per exemple, un treballador del ram de la seda anomenat Joan Parets vivia al carrer d’en Fenollar l’any 1627, que va ser quan es va aixecar inventari dels seus béns (AHCB, Notarial, I.50); tal vegada era un parent de Joan Baptista Parets, un velluter que l’any 1670 llogava una casa del carrer de Sant Pere Més Alt a una certa Caterina Rodrigues; vegeu AHPB, Rafael Joan Sellerès, Manual trenta-cinc, de 30 de desembre de 1669 a 24 de desembre de 1670 (8 de gener de 1670). A més, un Baptista Parets va actuar com a oficial de la confraria de penitents de la Porta Creu, i vivia a la parròquia de Santa Maria del Pi, tal com consta a AHPB, Miquel Mora, Plec d’actes de consells de vàries confraries, 1636-1644, s. n. (8 de maig de 1639). Tots plegats pertanyien potser a una família homònima d’orígens mallorquins, els membres de la qual treballaven com a sabaters i en alguns oficis tèxtils, i deixaren petja en els protocols barcelonins ben bé fins a començament del segle XVIII, almenys segons les llicències matrimonials expedides per la parròquia de Santa Maria del Mar (Arxiu de Santa Maria del Mar, índex manuscrit de Desposoris, vols. I-II). D’un origen diferent, i assenyaladament rural, era una certa Jerònima filla de Jaume Parets, un pagès del lloc de Sant Esteve de Sesrovires, segons el seu inventari de l’any 1680 (AHPB, Josep Fontana, Libri primi testamentorum, 1658-1681, ff. 84r-85v [6 de maig de 1680]). Els registres d’esposalles també donen notícia d’unes altres famílies rurals el cognom de les quals derivava de Parets del Vallès.