Crònica. Volum I

8. Pere Alaver i la seva muller Margarida eren esmentats l’any 1606 en la ja citada taxa nupcial de la seva filla Caterina. Sobre el matrimoni Parets-Costa, vegeu ACB, Esposalles, vol. 43, f. 31r (9 de desembre de 1567). Segons els capítols matrimonials de la seva filla Anna, datats el 13 de juliol de 1596 (AHPB, Nicolau Llentisclar, Llibre de capítols matrimonials, 1596-1598, núm. 11), Magdalena tenia un germà, el reverend Pau Costa, prior del monestir de Sant Joan de les Fonts, que va contribuir al dot nupcial amb la suma de quatre-centes lliures, i una germana que també es deia Anna i que era vídua de l’adroguer barceloní Joan de Vatis.

9. Marianna —però no pas el seu marit— va ser designada com un dels cinc executors testamentaris del seu pare. Sobre Anna, vegeu els seus capítols matrimonials (AHPB, Nicolau Llentisclar, Llibre de capítols matrimonials, 1596-1598, núm. 11); el testament del seu marit, Rafael Bruc (AHPB, Francesc Pla, Llibre primer de testaments, 1618-1631, ff. 174v-176v [3 d’agost de 1630]), i un inventari d’Anna (AHPB, Francesc Pla, Llibre segon d’inventaris i encants, 1629-1632, ff. 115r-117v [10 d’octubre de 1630]). Els pares de Rafael Bruc eren Rafael Jeroni Bruc, mercader de Barcelona, i la seva segona muller Elisabet Riera i d’Olzinelles; vegeu AHPB, Andreu Miquel Mir (menor), Lligalls d’escriptures soltes i fragments de manual, 1556, s. n., capítols matrimonials del 14 de gener de 1556.

10. En aquest cas podrien solapar-se alguns noms. Així, el Francesc Roca parent de Parets és qualificat tan aviat d’assaonador com de boter. D’altra banda, el lapse que separa les mencions a Roca és força perllongat, i això fa pensar que podrien ser un pare i un fill del mateix nom, una pràctica que afavoria la confusió però que no era gens insòlita a l’època. En resum, doncs, pot haver-hi hagut fins a tres persones diferents amb el nom de Francesc Roca, encara que totes tres relacionades entre elles i amb Parets.

11. AHCB, Fogatges, XIX-18, Quarto de Sant Francesc, f. 18v. Parets esmenta el casament a I, 102r; consta igualment al registre catedralici d’esposalles, amb data de 26 d’octubre de 1625 (ACB, Esposalles, vol. 73, f. 36v). Parets diu que el notari Nicasi Castellar en va redactar els pertinents capítols matrimonials, però no ha estat possible localitzar-los en els protocols que es conserven d’aquest notari a l’AHPB. Un cert Josep Gual, mestre escudeller, la vídua del qual, Teodora, va tenir una disputa amb el gremi d’escudellers l’any 1688, en pot haver estat un parent; vegeu Marta Vicente i Valentín, «Les dones en els gremis de l’Edat Moderna a Barcelona (segles XVII i XVIII)», Universitat de Barcelona, tesi de llicenciatura, 1989, p. 91.

12. Al seu testament, Maria es referia a ella mateixa com a «filla de t[al] Roure» i la seva muller, «los noms del quals mos pares no·m recorden». La seva llicència nupcial ofereix, però, una descripció més completa: «Maria, donzella, filla de Hierònim Roura, negociant de Vic, i de tal». La no identificació de la mare fa pensar que Maria pot haver estat una filla natural.

13. Informació procedent de l’Arxiu Municipal de Vic i proporcionada per Xavier Torres. Un cert Jacint Roure de Vic, identificat el 1693 com un home de cinquanta-vuit anys i analfabet, actuà com a testimoni en una declaració sobre el bon natural d’un aspirant a l’ingrés a l’orde dels agustins descalços (ACA, Monacals, Hisenda, vol. 649, núm. 28).

14. AHPB, Rafael Riera, Manual de capítols matrimonials, 1623-1638, ff. 634r-636r (24 de juliol de 1633). Del casament, celebrat a l’església de Santa Maria del Mar, en resta constància tant a la crònica de l’assaonador (I, 142r [141r]) com al registre d’esposalles (ACB, Esposalles, vol. 77, f. 17v [22 de juliol de 1633]). Jaume Roure (Vic, 1575 - Girona, 1641) havia ingressat a la seu barcelonina de l’orde dels jesuïtes el 16 de febrer de 1598 (ACA, Monacals, Hisenda, vol. 2581, Inventaris de novicis jesuïtes, f. 133v). Es poden trobar més detalls de la seva vida a l’Archivium Historicum Societatis Iesu, Roma, Cataloghi Arag. 10-I, 1587-1619, i Arag. 10-II, 1622-1649. Pel que fa al seu obituari (27 de desembre de 1641), vegeu Arag. 21-II, ff. 355r-356r.

15. AHPB, Francesc Pla, Llibre segon de testaments, 1631-1637, f. 152r (25 de juny de 1636). L’inventari, datat el 9 de juliol de 1636, es troba a AHPB, Francesc Pla, Llibre tercer d’inventaris i encants, 1632-1636, ff. 481r-482r. Sobre la confraria, fundada sota patrocini reial l’any 1333, vegeu Josep Maria Madurell i Marimon, «Dos manuscritos de la Confraria del Senyor Rey», Hispania Sacra, 21, 1968, pp. 429-480.

16. Capítols matrimonials a AHPB, Josep Galcem, Manual de capítols matrimonials, 1627-1650, núm. 67 (20 de juny de 1637). El casament es va celebrar a Santa Maria del Mar el 21 de juny de 1637, i figura enregistrat tant a la crònica de l’assaonador (I, 140v [139v]) com als llibres d’esposalles, amb data de 28 de maig de 1637 (ACB, Esposalles, vol. 79, f. 4v).

17. Vegeu Ferran de Sagarra i de Siscar, Sant Vicens de Sarrià. Dades i clarícies referents a la història d’aquesta vila i parròquia, Barcelona, 1921, passim, i Josep M. Martí i Bonet, Sant Vicenç de Sarrià, Barcelona, 1987, p. 336; el germà tan aviat figura amb el nom de Benet com de Bernat. Cal remarcar, a més, la menció expressa de la casa pairal (on Parets i un seu fill cercaran refugi durant la pesta de 1651) al MNA, vol. XV, p. 175, entrada del 12 d’agost de 1651. La «creu d’en Mans», a la cruïlla de les actuals travessera de les Corts i carretera de Sarrià, va ser una fita local fins al segle XIX, segons Agustí Duran i Sanpere, Barcelona i la seva història, 3 vols., Barcelona, 1972-1975, vol. I, p. 618. A la seva crònica (II, 45r), Parets diu que tenia a Barcelona dues cunyades que no volgueren visitar la seva dona —germana d’elles— quan aquesta emmalaltí de pesta, però no en tenim cap altra referència.

18. ACB, Esposalles, vol. 86, f. 66v (6 de gener de 1653). Josep Corbera vivia encara l’any 1649, quan va ser nomenat caporal artiller de la milícia urbana, al baluard de Santa Eulàlia; vegeu els Repartiments dels cabos artillers que estan ab diferents puestos de guarnicio de la muralla…, Barcelona, viuda Mathevat, 1649. Corbera vivia l’any 1640 al carrer Jaume Giralt, prop de l’esmentat baluard, segons un dels censos coetanis (AHCB, C-XVI, Guerra, vol. 6, «Llibre de Sinquantena»). Cal recordar que la mestressa de la primera muller de Parets, Maria, també es deia Corbera.

19. No ha estat possible localitzar-ne els capítols matrimonials, redactats el mateix dia de la boda pel notari Gervasi Verdera. El 14 de maig de 1654 Parets signava una àpoca relativa al dot, la major part del qual era en efectiu dipositat a la taula de canvi barcelonina; vegeu AHPB, Joan Baptista Vidal, Decimum quartum prothocollum sive manuale instrumentorum, de 26 de desembre de 1653 a 22 de desembre de 1654, ff. 163v-164r.

20. El més corrent, segons la pràctica local, era que aquesta mena de documents fossin presos pel mateix notari que portava altres afers de l’interessat. S’han remirat, doncs, però sense èxit, els atapeïts manuals de Francesc Pla (el notari que havia redactat el testament del pare de Parets) i de Josep Ferrer (que va encarregar-se de l’inventari post mortem de Parets), a més de molts altres protocols de notaris coetanis.

21. Vegeu-ne alguns detalls a MHE, vol. XX, pp. XX-XXI.

22. AHPB, Josep Ferrer, Llibre d’inventaris i encants, 1649-1682, s. n. (7 de juliol de 1661). Sobre les pintures incloses en la relació, vegeu-ne unes breus consideracions a James S. Amelang, «Los loros de Parets: reflexiones sobre una fuente autobiográfica», Estudis, 30 (2004), pp. 7-20.

23. ACA, Monacals, Hisenda, vol. 648, Informacions d’aspirants al convent de Santa Mònica, 1622-1667, núm. 47.

24. Tanmateix, l’any 1716 una certa Maria Prats, vídua d’un assaonador, compartia el lloguer d’una casa de la plaça de l’Oli, segons AHCB, Cadastre, vol. 14, Repartimiento de casas [1716], f. 437v. Altrament, al principi de la dècada de 1720, un Francesc Parets, sabater, figurava inscrit al cadastre (AHCB, Cadastre, vol. 22, Cases, censos i censals, 1723-1727). Es tracta sens dubte de la mateixa persona inscrita en el registre coetani d’esposalles (ACB, Esposalles, vol. 116, f. 37r [30 de gener de 1710], i vol. 123, f. 116v [22 de març de 1723]). No s’ha documentat, però, cap relació entre Parets i aquestes altres persones.

25. Per a un tractament més ampli, vegeu James S. Amelang, «Una sociabilitat barcelonina del segle XVII: text i context d’un menestral», Pedralbes, 16 (1996 [1997]), pp. 47-58; i Íd., «La sociabilitat a l’edat moderna: algunes qüestions de mètode», dins Sociabilitat i àmbit local. Actes del VI Congrés Internacional d’Història Local de Catalunya, Barcelona, 2003, pp. 41-54.

26. AHPB, Josep Ferrer, Llibre d’inventaris i encants, 1649-1682, s. n. (7 de juliol de 1661).

27. Els notaris de Barcelona es classificaven en dues categories: notaris públics, que eren designats per les autoritats municipals i tenien cura de la considerable paperassa notarial quotidiana, i notaris reials, nomenats per privilegi reial, que eren els responsables de la documentació cancelleresca. Sobre la distinció, vegeu Eusebio Fina i Girbau, Notas históricas del Ilustre Colegio de Procuradores de Barcelona, Barcelona, 1932, pp. 40-45.

28. El mateix Mans és esmentat a Pedro Fatjó Gómez, La Catedral de Barcelona en el siglo XVII: las estructuras y los hombres, Universitat de Barcelona, tesi doctoral, 1999, sobretot pp. 579, 618, 632 i 774.

29. Testament de la muller de Riera, Felipa Torres, AHPB, Josep Pedrol, Liber secundus testamentorum, 1629-1648, ff. 28r i 29v (28 de juny de 1628); i el codicil de Riera, amb data de 27 d’abril de 1638, AHPB, Francesc Josep Fontana, Primum testamentorum et aliarum ultimarum voluntatum librum, 1615-1647, ff. 69v-71v. Riera era parroquià de Santa Maria del Pi, i va assistir als consells parroquials dels anys 1633-1634, com es pot veure, per exemple, a AHPB, Onofre Soldevila, Manuale vigesimum primum, de 26 de desembre de 1633 a 24 de desembre de 1634, ff. 1r-6v (26 de desembre de 1634 [1633]). L’àpoca es troba a AHPB, Rafael Riera, Vigesimum quintum liber vendicionum, 1627-1638, ff. 182v-183v (9 de febrer de 1637).

30. AHPB, Pere Pau Vives, Inventaris i encants, 1658-1674, núm. 52, f. 538r-v (18 d’agost de 1670). El testament de Victòria, fet el 8 de juny de 1686, AHPB, Josep Brossa, Manual de testaments, 1679-1731, ff. 38r-40r. Que Francesc Mates vivia a la plaça del Rei és confirmat pel testament de la seva muller, fet el 23 d’abril de 1630, segons AHPB, Rafael Riera, Secundum librum testamentorum et codicillorum, 1609-1638, s. n. Vegeu igualment una referència al «daguer Matas», que vivia «al devant de la catedral i la plaça del Rei», a AHCB, C-XVI, Guerra, vol. 6, «Llibre de Cinquantena», f. 110r. Cal fer notar que Francesc Mates també va actuar com a testimoni en altres testaments de l’any 1630, com són ara el del daguer Gabriel Castellar, el de la vídua del pagès Joan Fages, i el de l’escrivà Antoni Pau Simon (tots plegats, al manual esmentat de Rafael Riera).

31. AHPB, Rafael Joan Sellerès, Manual trenta-cinc, 1669-1670, s. n. (8 de gener de 1670). La connexió de la pesta és força interessant. Joan Mates, un cirurgià que va tenir un notable protagonisme en el decurs de l’epidèmia dels anys 1651-1652, va ser un dels marmessors del testament dictat el 1643 pel metge Bernat Mas, l’autor d’un tractat de la pesta força divulgat; vegeu AHPB, Francesc Pastor, Liber secundus sive manualis testamentorum, 1639-1656, s. n. (27 d’agost de 1643). El finat probablement estava relacionat amb el també metge Felip Mates, que figura en els registres baptismals de la parròquia de Sant Just i Sant Pastor des de 1595 fins a 1601 (Arxiu Parroquial de Sant Just i Sant Pastor, Llibre de baptismes, 1589-1601, ff. 173r, 197r, 269r i 352r). Fem notar igualment que un cert Joan Mates (o Motas?), «maestro de leer y escribir», vivia al carrer dels Assaonadors, segons el cadastre de 1716; vegeu AHCB, Cadastre, vol. 13, Barri IV, f. 303v. Per una curiosa coincidència, un guanter anomenat Francesc Mates posseïa dos llibres de Dürer, juntament amb una bona col·lecció d’estampes i gravats, segons el seu inventari de l’any 1562. Les seves coses anaren a parar, més endavant (1585), a les mans del pintor anomenat Joan Mates. Per a més detalls, vegeu Manuel Peña Díaz, «El entorno de la lectura en Barcelona en el siglo XVI», Historia social, 22 (1995), p. 18.

32. Vegeu, en general, Michael Bennett, «Spiritual Kinship and the Baptismal Name in Traditional European Society», dins L. O. Frappell (ed.), Principalities, Powers and Estates: Studies in Medieval and Early Modern Government and Society, Adelaide, 1977, pp. 1-13; Christiane Klapisch-Zuber, «Parrains et filleuls: une approche comparée de la France, l’Anglaterre et l’Italie médiévales», Medieval Prosopography, 6 (1985), pp. 51-77. Pel que fa a l’època moderna, vegeu John Bossy, «Blood and Baptism: Kinship, Community and Christianity in Western Europe from the Fourteenth to the Seventeenth Centuries», Studies in Church History, 10 (1973), pp. 129-143; Íd., «Godparenthood: The Fortunes of a Social Institution in Early Modern Christianity», dins Kaspar von Greyerz, Religion and Society in Early Modern Europe, 1500-1800, Londres, 1984, pp. 194-201; Louis Haas, «Il Mio Buono Compare: Choosing Godparents and the Uses of Baptismal Kinship in Renaissance Florence», Journal of Social History, 29 (1995-1996), pp. 341-356.

33. Sidney W. Mintz i Eric R. Wolf, «An Analysis of Ritual Co-Parenthood (Compadrazgo)», Southwestern Journal of Anthropology, 6 (1950), pp. 341-368; George M. Foster, «Cofradía and Compadrazgo in Spain and Spanish America», Southwestern Journal of Anthropology, 9 (1953), pp. 1-28; Julian A. Pitt-Rivers, The People of the Sierra, Chicago, 1966 [ed. or.: 1954], pp. 107-109 i 137-159; Íd., «Ritual Kinship in Spain», Transactions of the New York Academy of Sciences, 20 (1958), pp. 424-431; Hugo G. Nutini i Betty Bell, Ritual Kinship: The Compadrazgo System in Rural Tlaxcala, 2 vols., Princeton (NJ), 1980-1984 (amb una bibliografia al vol. I, pp. 405-428); amb una finalitat comparativa, vegeu M. Bloch i S. Guggenheim, «Compadrazgo, Baptism and the Symbolism of a Second Birth», Man, 16 (1981), pp. 376-386.

34. Segons els registres parroquials de Santa Maria del Mar citats a MHE, vol. XX, p. XVIII n. 1.

35. Per a més detalls sobre el casament de Gabriel Mora i Maria, filla de l’adroguer Antoni Roure, l’any 1648, vegeu Emili Giralt i Raventós, El comercio marítimo de Barcelona, 1630-1665. Hombres, técnicas y direcciones de tráfico, Universitat de Barcelona, tesi doctoral, 1957, vol. II, Serie estadística I: Matrícula de los hombres de negocios, 1630-1665, p. 80 (el professor Giralt ha permès molt gentilment la consulta i reproducció d’aquestes dades). Sobre Gabriel, l’hereu, vegeu els seus capítols matrimonials amb Eulària Mascaró, filla d’un apotecari, a AHPB, Josep Güell, Secundus liber capitulorum matrimonialium, 1681-1688, ff. 188r-192r (8 d’octubre de 1683), i el seu testament, AHPB, Josep Ferran, Primus liber testamentorum et codicillorum, 1680-1707, ff. 49v-54v (24 de març de 1694). Gabriel estava relacionat probablement amb Miquel Mora, el notari públic que portava les actes de la corporació d’assaonadors durant les dècades de 1630 i 1640.

36. Per exemple, no hi ha cap esment de Parets o d’algú connectat amb ell en la llarga llista de parents i amistats del testament de Fiveller del 28 d’abril de 1644; vegeu AHPB, Francesc Reverter, Primus liber testamentorum et ultimarum voluntatum, 1638-1649, ff. 58v-66r. El mateix es pot dir dels dos testaments d’Espuny, dels anys 1609 i 1620, a AHPB, Antoni Mestre, Llibre de testaments, 1606-1620, s. n. (11 d’agost de 1609 i 8 de novembre de 1620). Que el marit d’Elisabet Vilar, el mercader Francesc Vilar, hagi estat conseller quart del municipi barceloní l’any 1634-1635 (MNA, vol. XI, p. 466) pot explicar per què Parets va sol·licitar el seu apadrinament, però no pas com va arribar a poder-ho fer.

37. Aquest sistema de padrinatge isotròpic es troba també en altres latituds de l’Europa moderna. Així, l’autobiografia de Francesco Bal, un treballador del ram de la seda, mostra una pràctica idèntica al Piemont del segle XVIII; vegeu Maria Carla Lamberti, Splendore e miserie di Francesco Bal (1766-1836), Torí, 1994, p. 52.

38. Al costat de la mare treballaven Antoni i Bernabé Cabanyes, candelers de cera en la Barcelona de la darreria del segle XVI, segons Ramon Jordi González, «Notas sobre boticarios y drogueros a finales del s. XVI. Testigos de un pleito, 1587-89», Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, 8 (1980), pp. 184-190 i 199. El darrer va ser nomenat obrer municipal —l’oficial que tenia cura de les cases i els carrers de la ciutat— el novembre de 1634 (MNA, vol. XI, p. 347). Existeix també una referència sobre els negociants Josep i Francesc Cabanyes l’any 1661: es tracta dels capítols matrimonials del segon, AHPB, Plec de capítols matrimonials solts, 1661-1685, s. n. (10 de gener de 1661). Un Guerau Montfages (un fill o un nebot?) va actuar com a candeler oficial de la ciutat durant els funerals de la reina Marianna d’Àustria el 1696; vegeu Joan-Francesc Ainaud i Escudero, «L’arquitectura efímera a la Barcelona del segle XVII», dins Albert Rossich i August Rafanell (eds.), El barroc català. Actes de les jornades celebrades a Girona els dies 17, 18 i 19 de desembre de 1987, Barcelona, 1989, p. 422. La seva vídua, Paula, va rebre cinc-centes cinquanta lliures en pagament per la cera consumida durant les exèquies de Carles II el 1700, segons Esther Galindo i Blasco, «La escritura y la imagen en las exequias de Carlos II en la Catedral de Barcelona: una lectura del túmulo y de las poesías, caligramas y jeroglíficos», Cuadernos de Arte e Iconografía (= Actas de los II Coloquios de Iconografía), 4, núm. 7 (1991), p. 277.

39. AHCB, C-VIII, Insaculacions, vol. 2 (1653-1699), s. n.; MNA, vol. XIX, p. 356 (30 de novembre de 1677).

40. AHCB, C-IV, Oficials de la Ciutat, llig. 7. Font era un dels diversos assaonadors que portaven aquest nom: un Jacint Font actuà com a cònsol o prohom del gremi d’assaonadors en una data tan tardana com és ara 1771, segons un document de l’AHCB, Gremis, Fons Municipal, A-2, Assaonadors (20 de març de 1771). Parets esmenta l’elecció, el 1633, d’un cert Jacint Font com a andador de la corporació (I, 106r), i va coincidir amb tots dos, pare i fill, en algunes reunions gremials, tal com explica el cronista.

41. AHPB, Miquel Serra, Llibre segon de capítols matrimonials, 1645-1661, núm. 61 (5 d’octubre de 1659). Noguers vivia al carrer Flor de Lliri, prop de la cantonada del domicili de Parets. La declaració de Montfages, a ACA, Monacals, Hisenda, vol. 648, Informacions d’aspirants al convent de Santa Mònica, 1662-1667, núm. 47 (17 de maig de 1664).

42. Vegeu el seu inventari a AHPB, Josep Güell, Liber primus inventariorum et encantorum, 1672-1680, f. 162r-v (11 de desembre de 1675). Un fogatge de l’any 1640 l’identifica com un naiper d’uns trenta anys d’edat, amb casa al carrer de la Boqueria (AHCB, Fogatges, XIX-16, Quarto del Pi, f. 4r); el seu fill Francesc, un mercer, com també es definia de vegades el seu pare, en va ser l’hereu.

43. AHPB, Rafael Joan Sellerès, Tertium librum testamentorum, 1651-1671, ff. 130r-133r (16 de gener de 1662). Sobre les seves activitats comercials, vegeu Emili Giralt i Raventós, «La colonia mercantil francesa de Barcelona a mediados del s. XVII», Estudios de Historia Moderna, 6 (1956), pp. 56-57 i passim.

44. AHPB, Misc. 29, «Llibre dels càrrechs y mals que fa la heretat de Barthomeu Ballester, assaonador, donant principi a dit llibre al primer de janer 1643», s. n. (26 de març de 1651). Els deutes també figuraven tot sovint als inventaris tant a la Barcelona moderna com en altres latituds de l’Europa del període. Vegeu, en el cas de les ciutats franceses, James R. Farr, Hands of Honor: Artisans and Their World in Dijon, 1550-1650, Ithaca (Nova York), 1988, pp. 160-163. Tanmateix, no he trobat altres deutes de Parets en cap dels inventaris que he examinat.

45. AHPB, Francesc Pla, Manualis anni MDCXXXXI, de 26 de desembre de 1640 a 23 de desembre de 1641 (4 de juliol de 1641), i AHPB, Pere Màrtir Ferrer, Prothoco[llum], de 27 de desembre de 1656 a 21 de desembre de 1657 (23 de març de 1657). Roca s’havia traslladat a Girona pels volts del 1651, data en què consta en un cens local com a resident al carrer de la Cort; vegeu Josep Clara, «La ciutat de Girona a mitjan segle XVII (a través de la talla del 1651)», dins Girona a l’època moderna: demografia i economia = Estudi General, 2 (1982), p. 80. La declaració de Soler és a AHPB, Francesc Pla, Manualis anni MDCXXXXI, de 26 de desembre de 1640 a 23 de desembre de 1641 (7 de desembre de 1641).

46. La donació de Joan Pi figura en un testament sense data redactat per Joan Vinyals, notari de Vic, i esmentat en els ja citats capítols matrimonials de Parets de l’any 1633. Sobre Messeguer, AHPB, Nicolau Llentisclar, Llibre de capítols matrimonials, 1596-1598, núm. 11 (13 de juliol de 1596). La vídua Planes apareix en una àpoca del 29 de gener de 1657 (ACA, Monacals, Hisenda, vol. 3797); l’assaonador, a la seva crònica, fa al·lusió (I, 140v [139v]) al testament del marit Felip Planes, un mercer, redactat per Josep Safont el juny de 1636. Cal fer notar, a més, que Emerenciana Mora, la muller de Pau Planes, botiguer de teles, era neboda del padrí de Parets.

47. ACA, Reial Audiència, Plets civils, 5337 (1657).

48. Podeu trobar una introducció a les característiques tècniques del treball de la pell a Edward Hazen, The Panorama of Professions and Trades; Or Every Man’s Book, Watkins Glen (Nova York), 1970 [ed. or.: 1837], pp. 67-70; i John W. Waterer, «Leather», dins Charles Singer et al. (eds.), A History of Technology, Oxford, 1957, vol. II, pp. 147-190. Cal recordar, a més, que l’Encyclopédie de Diderot (gravats dels anys 1762-1772) incloïa fins a disset oficis i il·lustracions relacionats amb el ram de la pell. Per a jerarquies laborals similars en altres indrets, vegeu Heather Swanson, Medieval Artisans: An Urban Class in Late Medieval England, Oxford, 1989.

49. Josep Maria Torras i Ribé, Curtidores y tenerías en Cataluña: organización de un oficio pre-industrial (siglos XIV-XIX), Vic, 1991, pp. 109-110. Compareu amb L. A. Clarkson, «The Organization of the English Leather Industry in the Late Sixteenth and Seventeenth Centuries», Economic History Review, 2a sèrie, 13, núm. 2 (1960), pp. 245-256. El sector barceloní de la pell sembla haver estat alhora menys regulat que no pas el de moltes altres ciutats europees, on l’activitat era estretament controlada per les autoritats reials i municipals, que gravaven directament les matèries primeres que es feien servir al llarg del procés de manufactura. Vegeu, per exemple, Heather Swanson, «The Illusion of Economic Structure: Craft Guilds in Late Medieval English Towns», Past & Present, 121 (1988), pp. 43 i 48; Simona Cerutti, Mestieri e privilegi. Nascita delle corporazioni a Torino (secoli 17-18), Torí, 1992, pp. 13-14.

50. És prou simptomàtic que fossin precisament blanquers els protagonistes d’alguns dels casos més clamorosos de mobilitat social ascendent de la Catalunya moderna. Per exemple, a començament del segle XVI, la família de Pere Antic va passar primer de la categoria de blanquers a la de mercaders, després de la de mercaders a la de cavallers i, finalment, el 1701, a l’aristocràcia; vegeu Francisco Morales Roca, Próceres habilitados en las Cortes del Principado de Cataluña, s. XVII (1599-1713), Madrid, 1983, vol. I, p. 138. Un cas menys espectacular va ser el d’un cert Francesc Alzina de Manresa, «de son principi blanquer y després ric y passat a ciutadà honrat», esmentat a Llorenç Ferrer i Alòs, «L’avalot de les faves a Manresa: un moment de la revolta de la terra a Catalunya el 1688», Recerques, 11 (1981), p. 134.