Crònica. Volum I

51. AHPB, Pere Màrtir Ferrer, Llibre segon de concòrdies, 1680-1688, ff. 280r-284v (11 de juny de 1666); AHPB, Josep Güell, Tertius liber inventariorum et encantorum, 1693-1700, ff. 14r-17v (20 d’abril de 1693), i AHPB, Josep Güell, Quartus liber inventariorum et encantuum, 1706-1714, ff. 127r-140v (28 de novembre de 1704). Els comptes dels anys 1720-1721 de Jacint Font donen un resultat semblant; vegeu AHCB, Fons Comercial, B-76, «Llibre de la butiga de Jacinto Font assaunador al carrer dels [Assaonadors], 1720». En el cas de Calafell, cal fer notar, a més, que a la seva botiga hi havia cent trenta-tres parells de sabates.

52. Vegeu Alain Lottin, Chavatte, ouvrier lillois: un contemporain de Louis XIV, París, 1979, pp. 77-80.

53. Tommaso Garzoni, Piazza universale di tutte le professioni del mondo…, 2a ed., Venècia, 1589, pp. 449 i 829. Curiosament, la distinció va ser omesa en la versió castellana del llibre, on tots dos oficis eren presentats com a molt nobles des de l’Antiguitat; vegeu Plaza universal de todas ciencias y artes, parte traduzida del toscano, y parte compuesta por el Dr. Christoval Suárez de Figueroa…, Perpinyà, 1630, ff. 374v-375r.

54. Citat per Laurie Nussdorfer, Civic Politics in the Rome of Urban VIII, Princeton (Nova Jersey), 1992, p. 99, i Javier Guillamón Álvarez, Honor y honra en la España del siglo XVIII, Madrid, 1981, p. 156.

55. Vegeu, per exemple, Salo W. Baron et al., Economic History of the Jews, Nova York, 1976, pp. 167-172. A començament del segle XVI, el cronista Andrés Bernáldez incloïa els assaonadors entre els oficis practicats habitualment pels jueus; vegeu Michael Alpert, Criptojudaísmo e Inquisición en los siglos XVII y XVIII, Barcelona, 2001, p. 36. A Barcelona, un document de l’any 1421 menciona la venda de pells adobades per jueus (Antoni de Capmany, Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, 3 vols., a cura d’Emili Giralt Raventós i Carme Batlle i Gallart, Barcelona, 1961-1963, vol. I, p. 491), mentre que el 1485 la ciutat de Barcelona rebutjava l’establiment de la nova Inquisició pels perjudicis econòmics que podia originar —al·legaven els consellers— en el comerç local de «corals, draps, cuirams e altres mercaderies», en mans sobretot de conversos, com es pot veure a Ricardo García Cárcel, Historia de Cataluña. Siglos XVI-XVII, Barcelona, 1985, vol. I, p. 379. Per una curiosa coincidència, una família que portava el nom de Parets figura entre els mercaders conversos més importants de la Barcelona de final de l’època medieval. Alguns dels seus membres consten en el fogatge de 1497 (Iglésies, El fogatge de 1497, op. cit., p. 154); altres mencions, Capmany, Memorias históricas…, op. cit., vol. I, p. 260, i vol. II, pp. 624-626, 674, 855 i 1030, i R. Carreres Valls, El llibre a Catalunya, 1338-1590, Barcelona, 1936, pp. 108-112. Descendien d’un cert Salomó Botarell, el qual, després de la seva forçada conversió pels volts de 1391, prengué el nom de Ramon de Parets («Raymundo de Parets»), segons Isidore Loeb, «Liste nominative des juifs de Barcelone en 1392», Revue des Études Juives, 4 (1882), pp. 57-77, esp. 59.

56. No fóra convenient portar gaire més enllà l’argument del localisme. Xavier Torres ha assenyalat que Parets exhibeix unes nocions geogràfiques prou sòlides pel que fa a les terres de més enllà de Catalunya, com ara quan reprodueix a la seva crònica l’itinerari de la reina Maria d’Hongria, l’any 1630, de Barcelona a Viena, ni que fos, és clar, amb l’ajut inestimable dels fulletons impresos locals que tenia al seu abast, els quals detallaven prou bé les etapes del viatge; vegeu «La Barcelona menestral en temps dels Àustries», dins Barcelona en temps dels Àustries: la vida a la ciutat en el Renaixement i el Barroc, 1492-1714, Barcelona, 1996, pp. 49-50.

57. Francisco de Zamora, al seu dietari de viatge del 1785, prenia nota que a la muntanya de Collserola hi havia aurons i mates de roldor, que proporcionaven substàncies per a l’adobament de pells; vegeu Diario de los viajes hechos en Cataluña, ed. de Ramon Boixareu, Barcelona, 1973, p. 33. Estudis sobre la qüestió: Maryanne Kowaleski, «Town and Country in Late Medieval England: the Hide and Leather Trade», dins Penelope J. Corfield i Derek Keene (eds.), Work in Towns, 850-1850, Leicester, 1990, pp. 57-73; Elisabetta Merlo, «La lavorazione delle pelli a Milano fra Sei e Settecento. Conflitti, strategie, dinamiche», Quaderni Storici, 80 (1992), pp. 369-398, i Alberto Guenzi, «Arte, maestri e lavoranti. I calzolai di Modena: dalla corporazione alla società di mutuo soccorso (secoli XVII-XIX)», Quaderni Storici, 80 (1992), pp. 399-414.

58. Torras i Ribé, Curtidores y tenerías…, op. cit., ofereix una bona síntesi d’un seguit d’estudis locals. Vegeu-ne un paral·lel italià en Merlo, «La lavorazione delle pelli…», op. cit., pp. 377-388. Sobre la qüestió més àmplia de la descentralització territorial de l’economia catalana del període, vegeu Albert Garcia Espuche, Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña, 1550-1640, Madrid, 1998.

59. El plany és esmentat per Antonio Noguera, La comarca d’Olot, Barcelona, 1969, vol. 2, p. 32. Sobre el paper dels gremis en la industrialització catalana, vegeu Jaume Torras, «From Craft to Class: The Changing Organization of Cloth Manufacturing in a Catalan Town», dins Thomas M. Safley i Leonard N. Rosenband (eds.), The Workplace Before the Factory: Artisans and Proletarians, 1500-1800, Ithaca (Nova York), 1993, pp. 165-179, i Marta V. Vicente, «Artisan Families and Industrialization: The Case of the Sirés Cotton Factory, Barcelona, 1770-1816», Johns Hopkins University, tesi doctoral, 1998.

60. Alguns estudis sobre el vessant institucional de la Barcelona gremial són: Pere Molas i Ribalta, Los gremios barceloneses del s. XVIII, Madrid, 1970; Duran i Sanpere, Barcelona i la seva història, op. cit., vol. II; Pierre Bonnassie, La organización del trabajo en Barcelona a fines del s. XV, trad. cast. de Teresa Sánchez-Pacheco et al., Barcelona, 1975, i Luis R. Corteguera, Per al bé comú: la política popular a Barcelona (1580-1640), trad. cat. de Jesús Villanueva López, Vic, 2005.

61. La sinopsi següent es basa en diverses fonts. La millor descripció general del gremi d’assaonadors es troba a José María Sans Ferrán, Barcelona a través del gremio de zurradores. Contrapuntos históricos, Vic, 1966, però vegeu, a més, Capmany, Memorias históricas…, op. cit., vol. I, pp. 490-493. Particularment interessant és la documentació originada per un seguit de plets intercorporatius. Aquestes fonts són a AHCB, Municipal, Gremis, sota la rúbrica corresponent (blanquers, assaonadors i sabaters). Esteve Gilabert Bruniquer també forneix una guia coetània d’aquesta mena de documentació; vegeu Francesc Carreras i Candi i Bartomeu Gunyalons i Bou (eds.), Rúbriques de Bruniquer. Ceremonial dels magnífics consellers y regiment de la ciutat de Barcelona, 5 vols., Barcelona, 1912-1916, vol. V, pp. 215-278. Vegeu encara ACA, Reial Audiència, Plets civils, 5337 (instància del 1655 contra l’oripeller Jaume Planella per vulnerar l’exclusiva gremial de fer cuiro per a soles de sabata i altres manufactures de pell, tal com estipulava un privilegi reial de 1537); 9154 (una demanda del 1697 contra l’assaonador Josep Comas per refusar un càrrec gremial), i 13060 (instància dels Boloi, pare i fill, els anys 1580-1588, contra el gremi, que els havia expulsat per haver venut llard pel seu compte i no a través de la botiga gremial, tal com era preceptiu). Aquesta secció arxivística inclou alguns llibres de comptes, com és ara (7053) el «llibre de comptes de la botiga de Miquel Paxau, assahonador, any 1731» (que arriba fins a la dècada de 1750).

62. Per a les xifres de 1516 i 1716, vegeu Albert Garcia Espuche, «Barcelona a principis del segle XVIII: la Ciutadella i els canvis en l’estructura urbana», Universitat Politècnica de Barcelona, tesi doctoral, 1987, pp. 230 i 865-867; per a les dades de final del segle XVI, vegeu ACA, Reial Audiència, Plets civils, 13060, i AHPB, Antoni Batlle, Sextum manuale contractuum et instrumentorum, 26 de desembre de 1594 a 23 de desembre de 1595, ff. 82v-83r i 568v-569v. El 1601 n’hi havia trenta-sis, segons Jeroni Pujades, Dietari, 4 vols., ed. de Josep M. Casas Homs, Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1975-1976, vol. I, p. 112. Per a les dècades de 1650 i 1660, vegeu AHPB, Miquel Mora, Plec d’actes de consells de vàries confraries de Barcelona, 1636-1644, i AHPB, Vicenç Gavarró major, Consells de la confraria dels assaonadors de Barcelona, 1660-1664. Una font de començament del segle XVIII, AHCB, Gremis, Cadastre Individual, 1716-1717, (s. d.), dóna un total de vint-i-set mestres amb botiga parada, deu sense, cinc oficials que treballaven, i tres que no. Una talla del 1769 incloïa vint-i-dos mestres, segons AHPB, Daniel Troch, Libro seu Manuali … omnia consilia et alia instrumenta faciencia pro Confratria Sancti Ioannis Baptiste Pellium Masseratorum huius civitatis, 1753-1793, f. 112r-v (13 d’abril de 1769).

63. AHCB, Gremis, 37-4, Llibre de consells del gremi dels fusters, 1648; el 22 de novembre es reuniren un total de noranta-quatre mestres (f. 4r).

64. AHCB, Insaculacions, vol. 54, f. 464v, on consta que després del traspàs del mestre assaonador Francesc Comalada ningú no el va substituir al Consell de Cent per manca de «persones elegibles».

65. De manera semblant, quan Andreu Vergers va morir el 4 de maig de 1633, Parets recorda que «era homo que feia molt negossi de sumach» (I, 106r). Per cert, la dona de Vergers, Jerònima, era filla de Joan Roget, que provenia d’una família d’origen francès de fabricants d’instruments òptics i que, segons el científic milanès Girolamo Sirturo, hauria construït un telescopi abans que Galileu; vegeu la bibliografia recollida per Víctor Navarro dins José María López Piñero et al. (eds.), Diccionario histórico de la ciencia moderna en España, 2 vols., Barcelona, 1983, vol. II, pp. 257-259. El testament de Jerònima és a AHPB, Antoni Masclans, Manual de testaments, 1610-1630, s. n. (10 de desembre de 1617).

66. Era un tipus de propietat força habitual en les ciutats catalanes del període, segons que es pot veure a Albert Garcia Espuche i Manuel Guàrdia Bassols, La construcció d’una ciutat: Mataró, 1500-1900, Mataró i Barcelona, 1989, pp. 113-122.

67. Per a l’elevat nombre d’artesans i de membres de les seves famílies que s’estaven a l’hospital, vegeu José Luis Betrán Moya, «Sociedad y peste en la Barcelona de 1651», Manuscrits, 8 (1990), pp. 255-282, esp. 271.

68. AHPB, Pere Màrtir Ferrer, Llibre segon de concòrdies, 1660-1688, ff. 280r-284v (11 de juny de 1666). Alguns altres assaonadors també pogueren dotar considerablement les seves filles. Així, Júlia Noguers, filla del mestre assaonador Jaume Noguers i germana de Maria, la padrina d’un dels fills de Parets, Jaume, va poder aportar mil lliures l’any 1653, quan es va casar amb el jove botiguer de teles Joan Roger; vegeu AHPB, Miquel Serra, Llibre segon de capítols matrimonials, 1645-1661, núm. 45 (2 de març de 1653). Una part del dot, que incloïa tant diners en efectiu com béns immobles, provenia del seu oncle i padrí Joan Bruguera, fill d’un blanquer esdevingut mercader, que s’havia casat amb una germana de Jaume Noguers, Jerònima. Al seu testament, va llegar sis-centes lliures a Jaume, i el va nomenar un dels marmessors; vegeu AHPB, Joan Jeroni Talavera, Tertii testamentorum, codicillorum et alliarum ultimarum voluntatum libri, 1623-1650, s. n. (2 de setembre de 1649).

69. Sobre la tomba de Minguella, Agustí Duran i Sanpere, «L’església de Sant Joan de Jerusalem de Barcelona», Analecta Sacra Tarraconensia, 34 (1961), pp. 141-196, esp. 195. Per a la seva proposta, vegeu AHPB, Miquel Mora, Plec d’actes de consells de diverses confraries, 1636-1644, s. n. (25 de desembre de 1659). Un altre exemple d’assaonador ric era el ja esmentat Jaume Noguers, l’inventari del qual, de l’any 1654, incloïa, a més d’un notable patrimoni, tres dipòsits a la taula de canvi de la ciutat per valor de 470, 378 i 476 lliures, respectivament; dues peces de terra a Vilafranca del Penedès, i set censals de persones de fora de Barcelona que pujaven a 820 lliures i li proporcionaven una renda anual d’unes quaranta lliures. Vegeu AHPB, Jaume Vila, Plec d’inventaris solts, 1636-1661, s. n. (1 de març de 1654).

70. AHPB, Antic Servat major, Inventaria et encantus, 1630-1636, ff. 223r-224r (26 d’abril de 1631), i AHPB, Josep Quatrecases Sala, Llibre tercer d’inventaris i encants, 1662-1664, s. n. (24 de novembre de 1663). No deixa de ser interessant el fet que Josep Comalada fos un germà del Pere Pau Comalada amb fama de ric esmentat anteriorment. Sobre Campins i Pintor, AHPB, Jaume Rondó, Llibre d’inventaris, 1651-1656, ff. 11r-21v (3 de juny de 1650), i AHPB, Vicenç Gavarró major, Llibre d’inventaris i encants, 1659-1668, s. n. (15 de setembre de 1664). Campins era propietari d’una casa prop de la plaça de l’Oli, però s’estimava més de viure en un habitatge de lloguer —de tretze habitacions— dels voltants, al carrer Basea.

71. AHPB, Joan Salines, Decimum septimum manuale sive protocollum, 28 de desembre de 1644 a 22 de desembre de 1645 (26 de setembre de 1645); AHPB, Miquel Mora, Plec d’actes de consells de diverses confraries de Barcelona, 1636-1644; AHPB, Vicenç Gavarró major, Consells de la confraria dels assaonadors de Barcelona, 1660-1664. No cal fer gaire cabal del fet que Parets no fos elegit «tatxador» o assessor fiscal de la corporació en una reunió del 26 de març de 1661 (ressenyada a l’esmentat manual de Gavarró); això pot haver estat simplement un senyal de la preocupació dels seus col·legues per la seva salut, atès que va morir uns pocs mesos després.

72. I, 106r. Per a l’actuació de Feliu al Consell de Cent des de novembre de 1632 fins a la seva mort, l’any següent, vegeu AHCB, II-142, Deliberacions, f. 4r, i II-143, f. 4v. Per a l’inventari i subhasta dels seus béns, vegeu AHPB, Pere Pau Vives, Inventaris i encants, 1626-1638, ff. 195r-205r (28 de juny de 1633). Miquel Parets va adquirir una «cayxa» per valor de quinze sous. Sobre la qüestió de la casa familiar de Parets, vegeu l’apartat següent.

73. El testament de Pintor, datat el 24 d’abril de 1651, és a AHPB, Pere Pau Vives, Octavus liber testamentorum, codicillorum et aliarum ultimarum voluntatuum, 1632-1667, ff. 76r-78r; va ser obert el 20 d’agost de 1661, un mes després de la mort de Parets. Sobre els capítols matrimonials i l’inventari, vegeu, respectivament, AHPB, Josep Galcem, Manual de capítols matrimonials, 1627-1650, núm. 56 (11 de novembre de 1634), i AHPB, Vicenç Gavarró, Llibre d’inventaris i encants, 1659-1668, s. n. (15 de setembre de 1664). Els altres documents han estat citats anteriorment. Pintor va ser habilitat al Consell de Cent, a la bossa del sisè conseller i en altres oficis menors el 1653-1654, segons AHCB, C-VIII, Insaculacions, vol. II (1653-1699), ff. 14r, 20v, i s. n., i vol. III (1654), f. 416r. Per al seu ingrés al Consell de Cent, vegeu AHCB, II-168, Deliberacions, f. 5r.

74. AHCB, C-VIII, Insaculacions, vol. 1 (1626-1651), f. 388r (29 de novembre de 1642); AHCB, II-168, Deliberacions, f. 15r. Denís va ser insaculat al Consell de Cent el 1656 (AHCB, C-VIII, Insaculacions, vol. 2 [1653-1699], s. n. i 617r), i va resultar extret els anys 1660 i 1664 (AHCB, II-170, Deliberacions, f. 5r, i II-174, f. 5r). Sobre la seva participació en la corporació gremial, vegeu els protocols notarials citats anteriorment. La seva declaració davant els monjos de Santa Mònica es troba a ACA, Monacals, Hisenda, vol. 648, Informacions d’aspirants al convent de Santa Mònica, 1622-1667, núm. 47 (17 de maig de 1664). Els altres dos testimonis foren Jaume Montfages, esmentat anteriorment, i Miquel Carmini (o Cormini), un courer nascut el 1612.

75. Per citar-ne un exemple entre tants: Pere Bori va ser testimoni en la venda d’un obrador d’assaonador del carrer dels Ventres que pertanyia al blanquer Jeroni Planes sènior, el qual havia fet testament amb el notari oficial de la corporació, Miquel Mora; vegeu AHCB, Notarial, XIII.17, Plec miscel·lani, 1602-1685, papers no catalogats de Miquel Mora (24 de març de 1647). Els tres marmessors que supervisaren l’inventari post mortem de Planes i l’encant subsegüent l’any 1649 eren l’assaonador Jaume Noguers, pare de Maria Noguers, que era la padrina d’un dels fills de Parets; Gaspar Minguella, esmentat anteriorment, i la seva muller Matrona. Vegeu AHPB, Miquel Mora, Plec d’inventaris solts i encants, 1629-1656, s. n. (28 de maig de 1649).

76. Claire Dolan, «The Artisans of Aix-en-Provence in the 16th Century: A Micro-Analysis of Social Relationships», dins Philip Benedict (ed.), Cities and Social Change in Early Modern France, Londres, 1989, pp. 181-194.

77. La història de la casa es pot reconstruir gràcies a l’afortunada supervivència d’un seguit de documents a ACA, Monacals, Hisenda, vol. 3797. Aquests papers van ser aplegats arran de la venda de la finca, l’any 1670, al convent dels Carmelites Descalços de Sant Josep per part del convent agustinià de Santa Mònica, el qual l’havia rebuda en qualitat de dotació de l’ingrés a l’orde de Gabriel, fill de Parets, l’any 1664. En aquesta transacció s’esmenta una cinquantena de persones i institucions, cosa que ens dóna una idea de la complexitat dels drets acumulats en successives transaccions per aquesta modesta propietat. Un interessant estudi sobre el mercat immobiliari coetani en altres indrets és el de Frank E. Brown, «Continuity and Change in the Urban House: Developments in Domestic Space Organization in Seventeenth-Century London», Comparative Studies in Society and History, 28, núm. 3 (1986), pp. 558-590.

78. AHCB, C-XVI, Guerra, vol. 6, «Llibre de Cinquantena», f. 60r; AHPB, Josep Ferrer, Llibre d’inventaris i encants, 1649-1682, s. n. (7 de juliol de 1661). La «volta» encara hi és, com també algunes altres dels carrers dels voltants: vestigis característics del barri abans de la seva extensa remodelació de començament del segle XVIII. Coromines era el nom d’un distingit jurista que vivia davant del monestir de Santa Caterina al segle XVI, segons Víctor Balaguer, Las calles de Barcelona, 2 vols., Barcelona, 1866, vol. I, p. 282.

79. El millor estudi és el de Gaietà Barraquer, Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX, 2 vols., Barcelona, 1906, vol. II, pp. 7-51.

80. Iglésies, El fogatge de 1497, op. cit., p. 133; AHCB, XIX-15, Fogatges, illa 207.

81. AHPB, Francesc Pla, Llibre primer de testaments, 1618-1631, ff. 174v-176v (3 d’agost de 1630), i Llibre segon d’inventaris i encants, 1629-1632, ff. 115r-117v (10 d’octubre de 1630). Aquesta coincidència no ens hauria de sorprendre. Per a una introducció a les estratègies familiars de l’època pel que fa a la concentració residencial, vegeu Linda L. Greenow, «Microgeographic Analysis as an Index to Family Structure and Networks», Journal of Family History, 10 (1985), pp. 272-283.

82. Vegeu James S. Amelang, «People of the Ribera: Popular Politics and Neighborhood Identity in Early Modern Barcelona», dins Barbara Diefendorf i Carla Hesse (eds.), Culture and Identity in Early Modern Europe (1500-1800). Essays in Honor of Natalie Zemon Davis, Ann Arbor, 1993, pp. 119-137. Altres treballs que remarquen el caràcter tradicionalment marginal i empobrit del barri són: José Olives Puig, «Deterioración urbana e inmigración en un barrio del casco antiguo de Barcelona: Sant Cugat del Rec», Revista de Geografía, 3, núms. 1-2 (1969), pp. 40-72, i Pere López Sánchez, «El centro histórico, un lugar para el conflicto. Estrategias del capital para la expulsión del proletariado del centro de Barcelona. El caso de Santa Caterina y el Portal Nou», Universitat de Barcelona, tesi de llicenciatura, 1984.

83. A més a més, l’actual carrer dels Cecs de Sant Cugat solia ser anomenat dels Pergaminers, mentre que part del carrer de la Bòria era antigament el de la Pellisseria Major, segons Teresa-Maria Vinyoles i Vidal, «La casa i l’obrador d’un esmolet de Barcelona a finals del segle XIV», Cuadernos de Historia Económica de Cataluña, 15 (1976), pp. 9-49, esp. 18. El mercer setcentista Pere Serra i Postius també situava els guanters i els pellissers al carrer de la Bòria; vegeu Lo perquè de Barcelona y memòrias de sas antiguedats, a cura de Joan Tres i Arnal, Barcelona, 2006, p. 77.

84. El millor estudi de l’edifici (enderrocat el 1888) és el de Duran i Sanpere, «L’església de Sant Joan de Jerusalem de Barcelona», op. cit. La capella dels paraires també era en aquesta església; vegeu Duran i Sanpere, Barcelona i la seva història, op. cit., vol. II, p. 48. Sobta el fet que no hi hagués gaires vinculacions entre els treballadors de la pell i el monestir de Santa Caterina; tanmateix, aquest establiment religiós va albergar una temporada la confraria de Sant Miquel, que era la dels guadamassilers i altres oficis de l’acabat de pells, segons Josep Maria Madurell i Marimon, El antiguo arte del guadamecí y sus artífices, Vic, 1973, p. 11.

85. James S. Amelang, Xavier Gil Pujol i Gary W. McDonogh, Dotze passejades per la història de Barcelona, Barcelona, 2a reimpr., 1995, p. 71. L’estàtua del patró del gremi, sant Joan Baptista, una còpia de la qual es pot veure encara a la façana, hi va ser col·locada en temps de Parets, l’any 1628. També cal fer notar damunt de la portalada l’emblema dels assaonadors, un raspador de pells.

86. Sobre Sant Cugat del Rec, vegeu l’entrada corresponent, a cura d’Antoni Pladevall, de la Gran Enciclopèdia Catalana, 24 vols., 2a ed., Barcelona, 1989, vol. XX, p. 308; els límits parroquials figuren a Francesc de Paula Colldeforns, Les parròquies barcelonines en el segle XIX. Primera època constitucionalista, 1820-1824, Barcelona, 1936, p. 22 n. Sobre la reconstrucció del temple, vegeu la crònica anònima (Dídac Montfar i Sorts?) i sense títol que es troba a BC, ms. 1479, f. 7v (entrada de l’any 1277). Per al convent de Sant Agustí, vegeu Josep M. Martí i Bonet et al., El convent i parròquia de Sant Agustí de Barcelona, Barcelona, 1980. Pel que fa al notable retaule gòtic del Quatre-cents que presideix l’altar, i que la confraria dels blanquers va encarregar al pintor Jaume Huguet, vegeu [Josep Mas,] Retaule de la confraria dels blanquers de Barcelona per Jaume Huguet, Barcelona, 1921, i Duran i Sanpere, Barcelona i la seva història, op. cit., vol. III, pp. 170-179. L’església de Sant Cugat del Rec, enderrocada als anys trenta del segle XX, es trobava a l’actual plaça d’aquest nom. Tot el que queda del convent de Sant Agustí (en la seva major part enderrocat l’endemà del setge de Barcelona de 1714 per aixecar la Ciutadella borbònica) és una petita secció del portal septentrional i una part del claustre, l’una i l’altra al costat de l’actual plaça de Sant Agustí Vell.

87. La corporació dels assaonadors no era l’única que tenia com a patró sant Joan Baptista, sinó que també era el cas dels boters i fusters. Aquests darrers li dedicaren una notable capella a la Seu barcelonina (Duran i Sanpere, Barcelona i la seva història, op. cit., vol. I, p. 346). Altrament, al segle XVIII els assaonadors també adoptaren com a patrona santa Elisabet (AHN, Consejos, llig. 7106, segons un informe de 1771 sobre les confraries barcelonines).

88. L’inventari de Feliu ha estat citat anteriorment; pel que fa a la residència, vegeu AHCB, Notarial I.55 (28 de novembre de 1641). Per a la residència dels altres assaonadors, vegeu ACA, Monacals, Hisenda, vol. 3797. Sobre els patrons residencials dels artesans de la pell, vegeu Garcia Espuche, «Barcelona a principis del segle XVIII», op. cit., pp. 225-230, 768-770 i 865. Vegeu també els mapes 24 i 25 d’Albert Garcia Espuche i Manuel Guàrdia Bassols, Espai i societat a la Barcelona pre-industrial, Barcelona, 1986, que mostren, a partir del fogatge de 1516, que els treballadors de la pell constituïen l’ofici més concentrat en l’espai dins la ciutat.

89. AHCB, C-XVI, Guerra, vol. 6, «Llibre de Cinquantena», carrers corresponents. Parets i Campins, clavaris, a AHPB, Joan Salines, Decimum septimum manuale, de 28 de desembre de 1644 a 22 de desembre de 1645, s. n. (26 de setembre de 1645).