Crònica. Volum I

90. Lottin, Chavatte, ouvrier lillois, op. cit., pp. 209 i 253-257.

91. MHE, vol. XX, pp. XX-XXI.

92. Això, segons les relacions d’assistents a les reunions de les respectives obreries parroquials, conservades a AHPB (Sant Cugat, 1555-1758, i Santa Maria del Mar, 1653-1743). No s’ha pogut confirmar si Parets o alguns membres o amics de la seva família exerciren càrrecs en cap obreria o confraria parroquial.

93. Sobre Ballester i el matrimoni Pujades, AHPB, Miquel Serra, Liber testamentorum, 1637-1681, ff. 176r-177v (21 d’abril de 1679) i 151r-154v (12 de gener de 1672). Pel que fa a Joan Costa (que és esmentat a la crònica, I, 103v i 105v), vegeu les actes de les reunions de l’obreria de Sant Cugat a AHPB, Miquel Joan Cellers, Manual 1570-1571. Certament, cap dels amics del cercle de Parets no manifestava una predilecció semblant. Així, per exemple, Jerònima Vergers, la muller d’un assaonador que vivia al carrer Assaonadors, va demanar de ser enterrada al convent dels mínims de Sant Francesc de Paula, amb un seguit de misses que s’havien de celebrar al convent de Santa Caterina i a l’església dels carmelites, a l’altre cantó de la ciutat; vegeu AHPB, Antoni Masclans, Manual de testaments, 1610-1630, s. n. (10 de desembre de 1617). De manera similar, Elisabet, la vídua de l’assaonador Miquel Lairacs, sol·licitava, el 1633, de ser enterrada a Santa Caterina, «davant la capella del Roser»; vegeu AHPB, Ramon Joan Huguet, Primu[m] libr[um] testamen[to]rum et aliarum ultimarum voluntatuum, 1630-1641, ff. 13v-15r (14 de febrer de 1633). Alguns dels assaonadors més benestants cercaven repòs més lluny encara: Gaspar Minguella, com hem vist, era enterrat en una tomba individual de Sant Joan de Jerusalem, i les làpides de Joan Ribes (1630) i Llucià Quadrades (1721) es poden veure encara al claustre de la catedral de Barcelona, prop del portal de la Pietat. Parets mateix també tenia alguns dels seus familiars enterrats a la Seu: la seva primera dona i el seu últim fill.

94. I també viceversa, és clar, pel que fa als mateixos veïns de Parets. Així, per exemple, el canonge Jeroni Besora, el primer propietari d’un dels dos manuscrits de la crònica de l’assaonador, vivia ben a prop seu, al carrer dels Banys Vells. Vegeu Josep Maria Madurell i Marimon, «Josep Jeroni Besora: notes biogràfiques», Analecta Sacra Tarraconensia, 47 (1974), pp. 245-268, esp. 257.

95. AHCB, C-XVI, Guerra, vol. 6, «Llibre de Cinquantena», ff. 140r i 142v. Parets dóna una detallada relació del robatori de la botiga de Vinyes el juny de 1651, en plena epidèmia (II, 44v); vegeu també MNA, vol. XV, pp. 100-101. Els protocols de Vinyes inclouen altres noms familiars. Per exemple, Josep Vinyes apareixia com a fermancer, juntament amb el candeler Jaume Montfages, del mercader Jeroni Resplans en un document sense data (AHCB, C-IV, Oficials de la ciutat, llig. 7) on figurava com a testimoni el jove assaonador Jacint Font. Un fill homònim d’aquest es casà amb Isabel, la filla del courer Miquel Cormini, al seu torn un dels reputats testimonis de Gabriel Parets el 1664; vegeu ACB, Esposalles, vol. 92, f. 91r (23 de gener de 1655).

96. De totes maneres, Parets no estableix cap rècord, atès que altres documents personals de caràcter popular ofereixen un nombre de contactes encara més gran. Per exemple, la llevadora Martha Ballard, de Maine, consigna 642 trobades amb 299 persones de fora de la seva família en un sol any (1790); vegeu Laurel Thatcher Ulrich, A Midwife’s Tale: The Life of Martha Ballard, Based on Her Diary, 1785-1812, Nova York, 1990, p. 92.

97. L’any 1586, un vaixell provinent de Marsella, sotmès a quarantena davant la sospita de transportar la pesta, duia un carregament de pells no adobades; vegeu Federico Viñas y Cusí, «Datos históricos sobre las epidemias de peste ocurridas en Barcelona», dins Jaime Ferran et al., La peste bubónica. Memoria sobre la epidemia ocurrida en Porto en 1899, Barcelona, 1906, p. 432. Cap a final del segle XVII, la companyia dels Dalmases importava pells de Sardenya i de les Índies, mentre que exportava cordovans a Cadis, els quals eren reexportats al Nou Món; vegeu Isabel Lobato, «Societats mercantils a la Barcelona del segle XVII. La companyia Dalmases-Ferrer», Estudis d’Història Econòmica, I (1988), pp. 27-44, esp. 29, 40 i 42.

98. Sobre la presència de francesos a la Barcelona moderna, vegeu Enric Moreu-Rey, Els immigrants francesos a Barcelona en el segle XVI-XVIII, Barcelona, 1959; Giralt i Raventós, «La colonia mercantil francesa…», op. cit., i Jordi Nadal i Emili Giralt, Immigració i redreç demogràfic. Els francesos a la Catalunya dels segles XVI i XVII, Vic, 2000 [ed. or.: 1960]. Els contactes de Parets amb alguns francesos potser poden ajudar a explicar algunes de les seves preses de posició política. Així, va ser l’únic assaonador que va subscriure el censal públic de l’octubre de 1640, emès per la ciutat de Barcelona la vigília de la guerra dels Segadors. Cal fer notar que Esperança Grosset, mare de Bonaventura, també figurava com a compradora del censal. Vegeu Eva Serra i Puig, «L’inici formal de la guerra contra el rei: un censal de tres-centes mil lliures. Nota a un aspecte de la guerra dels Segadors», dins Rossich & Rafanell (eds.), El barroc català, op. cit., pp. 89-135, esp. 124-125.

99. Per exemple, s’han deixat deliberadament de banda totes aquelles persones que van adquirir béns en la subhasta post mortem de Parets. En alguns casos, tot sembla indicar que els compradors han pogut actuar en qualitat d’amics de la família, com una manera de testimoniar materialment la seva solidaritat envers els membres sobrevivents i d’obtenir alhora un record del difunt. Però si hom examina amb cura una sèrie documental d’aquesta mena, sembla prou clar que la majoria dels compradors acudien a la subhasta per raons “professionals”, com a habituals dels circuits de béns de consum de poc valor —un aspecte crucial i encara poc estudiat de l’economia submergida urbana del període—, o bé com a negociants i artesans que esperaven proveir-se d’estris, matèries primeres i coses semblants a un preu per sota del normal. Aquest darrer cas sembla la norma en el cas de la subhasta dels béns de Parets, que va concitar l’interès (entre els assistents identificables) de cinc assaonadors i trenta-dos individus més, entre corredors, sastres, taverners i revenedors.

100. AHCB, C-VIII, vol. 1, Insaculacions, vol. 1 (1626-1651), f. 388r (relació d’assaonadors habilitats al Consell de Cent). El seu avi, l’assaonador Francesc Parets, havia estat membre del Consell de Cent l’any 1604.

101. AHCB, II-160, Deliberacions, 30 de novembre de 1650.

102. Ibid., f. 302r (20 de juny de 1651), i AHCB, II-161, Deliberacions, f. 390v (1 de novembre de 1652). Per a la composició de la comissió, vegeu MNA, vol. XV, p. 333, i Narcís Feliu de la Penya, Anales de Cataluña y epílogo breve de los progressos y famosos hechos de la nacion catalana, 3 vols., Barcelona, 1709 [ed. facs. a cura de Jaume Sobrequés i Callicó, Barcelona, 1999], vol. III, p. 329.

103. Parets va ser reinsaculat al Consell de Cent per ordre del virrei el 29 de març de 1653 (MNA, vol. XVI, p. 73), i el 24 de novembre del mateix any era inscrit a les bosses de «Receptor, palloler i altres», i a la de portaler i cauquillador (ibid., pp. 153 i 159). Segons Eva Serra, el perfil polític de Parets, llavors de la purga insaculatòria del 1653, va passar de ser inicialment «malísimo» a «bueno» no gaire després; vegeu Eva Serra, «El pas de rosca en el camí de l’austriacisme», dins Joaquim Albareda (coord.), Del patriotisme al catalanisme: societat i política (segles XVI/XIX), Vic, 2001, pp. 71-104, esp. 73. La llista amb els noms de Parets i els seus companys assaonadors es troba a AHCB, CVIII, Insaculacions, vol. 2 (1653-1699), f. 20v, i passim, i vol. 3 (1654), f. 916r. Segons que sembla, però, Parets no va ser mai insaculat a la bossa del conseller sisè.

104. AHCB, II-174, Deliberacions, f. 131v (27 de juny de 1665). L’actuació de Parets en aquest càrrec figura ja consignada el 29 de novembre de 1661 (AHCB, C-X, Adveracions, vol. 5, ff. 152v-153r).

105. AHCB, C-VIII, Insaculacions, vol. 2 (1653-1699), s. n. Sobre la transacció de Guerra, el 1669, vegeu AHPB, Pau Pi, Nonum protocollum sive manuale, 28 de desembre de 1668 a 23 de desembre de 1669, ff. 54r-58r (9 de març de 1669). Per als càrrecs de Borbó i Parets (aquest darrer, del 20 de maig al 26 de juny de 1661), vegeu AHCB, XXII, Albarans, vol. 53, 1659 (reinsaculació, febrer de 1661); AHCB, C-X, Adveracions, vol. 5, ff. 152v-153r (29 de novembre de 1661), i AHCB, II-174, Deliberacions, f. 131v (27 de juny de 1665). Els capítols matrimonials de Minguella, amb Francesca Tegell, són a AHPB, Francesc Soldevila, Liber primus capitulorum matrimonialium, 1656-1665, ff. 6r-10r (23 d’abril de 1656).

106. Sobre Cortada, vegeu Emili Giralt i Raventós, «Família, afers i patrimoni de Jaume de Cortada, mercader de Barcelona, baró de Maldà», Estudis d’Història Agrària, 6 (1987), pp. 271-318. Altres membres de la setzena eren els notaris Francesc Salines i Francesc Reverter, l’apotecari Jaume Vidal, l’adroguer Lluís Llopart, el batedor d’or Antoni Nin, el pellisser (o sastre?) Francesc Soler i el sabater Narcís Torres. Vegeu MNA, vol. XV, p. 333, i la relació lleugerament diferent que en dóna Feliu de la Penya, Anales de Cataluña…, op. cit., vol. III, p. 329.

107. Johan Francisco Rossell, El Verdadero conocimiento de la peste, Barcelona, Sebastian i Jaime Mathevad, 1632. Fill d’un dels capdavanters de la revolta catalana de 1640, el metge Joan Francesc Rossell era força conegut en la societat i la política local. Sobre el context, vegeu Joan Riera i J. M. Jiménez Muñoz, «El Doctor Rosell y los temores en España por la peste de Milán», Asclepio, 29 (1977), pp. 283-307, i Amelang, La formación de una clase dirigente, op. cit., pp. 53-54. És potser una simple coincidència el fet que el pare de l’únic altre autor que Parets cita pel nom —el jurista Josep Fontanella, que l’assaonador esmenta a I, 121r (cf. MHE, vol. XXIV, p. 137)— hagi estat també una de les principals figures de la cultura política i jurídica de la Catalunya del període.

108. Paul Slack, «Mirrors of Health and Treasures of Poor Men: The Uses of the Vernacular Medical Literature of Tudor England», dins Charles Webster (ed.), Health, Medicine and Mortality in the Sixteenth Century, Cambridge, 1979, pp. 237-273. Un dels rars estudis sobre els hàbits lectors dels artesans urbans es troba a Michael Hackenberg, «Books in Artisan Homes of Sixteenth-Century Germany», Journal of Library History, 21 (1986), pp. 72-91.

109. Vegeu Amelang, El vuelo de Ícaro, op. cit., pp. 95-112.

110. AHPB, Josep Ferrer, Llibre d’inventaris i encants, 1649-1682, s. n. (7 de juliol de 1661), p. 2.

111. La pintura es pot veure al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (núm. 254 de l’inventari). Torner va ser conseller sisè dues vegades, el 1671 i el 1676. La seva casa era al carrer de Sant Jacint, segons el cadastre del 1716 (AHCB, Cadastre, vol. 14, Barri VI, f. 452v). Cal fer notar, a més, que tant Torner com el mateix Parets figuraven entre els petits deutors de l’assaonador Bartomeu Ballester; vegeu AHPB, Misc. 29, «Llibre dels càrrechs y mals que fa la heretat de Bartomeu Ballester assaonador», s. n.

112. Miquel González Sugranyes, Contribució a la història dels antichs gremis dels arts y oficis de la ciutat de Barcelona, 2 vols., Barcelona, 1915-1918, vol. II, p. 286, i Josep Mas, «Notes sobre estampers antics a Catalunya», Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, 4 (1917), pp. 37-46, esp. 42. Fem notar, de passada, que l’inventari de Grosset incloïa un llibre d’albarans i un altre d’àpoques de lloguers; vegeu AHPB, Josep Güell, Liber primus inventariorum et encantorum, 1672-1680, f. 162r-v (11 de desembre de 1675).

113. El Micó pare va ser membre de la confraria barcelonina de Sant Jeroni, la corporació dels llibreters, de 1590 a 1595; després de la seva mort, l’any 1595 o 1596, la seva vídua va seguir en la confraria fins al 1599 (González Sugranyes, Contribució…, op. cit., vol. II, p. 77). Vegeu també els registres de baptisme dels seus fills a l’arxiu parroquial de Sant Just i Sant Pastor, els anys 1591, 1593 i 1595. Els contactes de Francesc Micó amb el món de la impremta no acabaren pas després de la mort dels seus pares. Així, el 1645 actuava com a testimoni del llibreter Francesc Manescal; vegeu AHPB, Miquel Serra, Llibre d’inventaris i encants, 1640-1652, s. n. (8 de juny de 1645).

114. En el cens aixecat l’any 1637 de francesos residents a Catalunya, Pere Lacavalleria hi figurava com un home de trenta anys d’edat, casat amb una catalana, amb una casa llogada al carrer de la Llibreteria (ACA, Consell d’Aragó, llig. 552, s. n.). En un fogatge de 1640 se’l troba al mateix lloc (AHCB, C-XVI, Guerra, vol. 6, «Llibre de Cinquantena», f. 103r). El mateix any és batejat el seu fill Joan, que arribaria a ser un ben conegut advocat i autor (González Sugranyes, Contribució…, op. cit., vol. II, p. 288, i Mas, «Notes sobre estampers…», op. cit., p. 43). Per a l’inventari de Pere, vegeu AHPB, Miquel Mora, Plec d’inventaris solts i encants, 1629-1650, s. n. (25 d’octubre de 1645). Sobre l’activitat publicística de la família, vegeu Pedro Cátedra, «Sobre literatura popular del segle XVII (Impresos d’Antoni Lacavalleria)», dins Lola Badia i Josep Massot i Muntaner (eds.), Estudis de literatura catalana en honor de Josep Romeu i Figueres, Barcelona, 1986, vol. I, pp. 241-257, i Juan Delgado Casado, Diccionario de impresores españoles (siglos XVI-XVII), Madrid, 1986, pp. 363-365. Les seves publicacions més conegudes són: el tractat del jurista perpinyanenc Andreu Bosch, Summari, index o epitome dels admirables y nobilissims titols de honor de Cathalunya, Rossello y Cerdanya…, Perpinyà, 1628 [ed. facs.: Barcelona-Sueca, 1974]; la biografia de santa Maria de Cervelló, obra d’Esteve de Corbera, i el tractat d’Antoni Soler sobre confraries devocionals intitulat Rio del parayso, totes dues obres publicades a Barcelona el 1629; i el conegut opuscle polític de fra Gaspar Sala, Epitome de los principios y progresos de las guerras de Cataluña, i el manual religiós de Juan Machado de Chaves, Perfecto confessor y cura de almas, tots dos títols amb data de 1641. Per a la seva producció de la dècada de 1640, vegeu el Catálogo de la Colección de Folletos Bonsoms relativos en su mayor parte a historia de Cataluña. I. Folletos anteriores a 1701, Barcelona, 1959-1972. Cal fer notar que entre els seus clients institucionals hi hagué l’església de Santa Maria del Mar; Duran i Sanpere (Barcelona i la seva història, op. cit., vol. III, p. 370) dóna notícia d’un contracte de l’any 1628.

115. El casament d’Antoni, el 5 de desembre de 1673, amb Maria Deu, figura a ACB, Esposalles, vol. 97, f. 27v. Sobre la llibreria, situada a la cantonada dels carrers Llibreteria i Arlet, vegeu Jordi Rubió i Balaguer, Llibreters i impressors a la Corona d’Aragó, Barcelona-Montserrat, 1993, p. 74. Sobre la seva implicació en els conflictes de les dècades de 1670 i 1680, arran de la temptativa de constitució d’un gremi d’impressors, vegeu González Sugranyes, Contribució…, op. cit., vol. II, pp. 124 i 127. Cal fer notar que l’any 1744 un altre Antoni Lacavalleria, notari reial, va heretar els deutes de l’obrador de l’impressor Marià Soldevila; vegeu Josep Maria Madurell i Marimon, «Marian Soldevila, estamper setcentista barceloní», Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 28 (1959-1960), pp. 227-255, esp. 229. Altrament, sabem que Lacavalleria era el cognom d’un significat llinatge de conversos de Saragossa, els Ben-Levis; vegeu Yitzak Baer, Historia de los judíos en la España cristiana, trad. cast. de José Luis Lacave, Madrid, 1981, pp. 118, 329, 350-352, 475-480, 524, 601-607, i les referències bibliogràfiques corresponents, p. 741. Tanmateix, no s’ha pogut establir cap connexió entre totes dues famílies.

116. Sobre el diccionari de Joan Lacavalleria i Dulac, vegeu Josep Maria Miquel i Vergés, La filologia catalana en el període de la Decadència, Barcelona, 1989, pp. 72-73. Per al seu ingrés com a advocat a la cúria del veguer barceloní, vegeu AHCB, Vegueria, XV, Matrícula de Jurisperits, XIV, 24 d’abril de 1664. Sobre el seu casament amb Teresa Moix, filla d’un notari reial, vegeu AHPB, Anton Navarro, Primus capitulorum matrimonialium liber, 1689-1697, ff. 280r-284r (6 de novembre de 1694). Sobre les edicions de la Grammatica magna d’Erasme, vegeu Rosalia Guilleumas, «Sobre les edicions gramaticals erasmianes impreses a Barcelona els segles XVI i XVII», dins Homenaje a Jaime Vicens Vives, 2 vols., Barcelona, 1965-1967, vol. II, pp. 213-230, esp. 225-226. L’edició d’Ovidi figura a Antonio Palau Dulcet (ed.), Manual del librero hispanoamericano, 28 vols., Barcelona, 1948-1977, vol. XII, p. 118.

117. Modest Prats, «Notes sobre la Controvèrsia sobre la perfecció de l’idioma català», Els Marges, 2 (1974), pp. 27-43, esp. 29 n. El repertori d’impressors de Dominique de Courcelles, L’Écriture dans la pensée de la mort en Catalogne, París, 1992, identifica Lacavalleria com l’impressor d’una dotzena de gasetes i opuscles força divulgats durant els anys 1651-1702. Per a una referència més detallada a Bastero i al manuscrit de Parets, vegeu més avall l’apartat 8.

118. Cal recordar que Elisabet Lacavalleria, «vídua impressora», va ser proscrita l’any 1652, segons Eva Serra i Puig, «Catalunya després del 1652: recompenses, censura i repressió», Pedralbes, 17 (1997), pp. 191-216, esp. 208 i 212.

119. Vegeu, per exemple, el blanquer de Montblanc que l’any 1541 subministra pergamí als obrers de la parròquia de Sant Miquel, a Josep Maria Madurell i Marimon i Jordi Rubió i Balaguer (eds.), Documentos para la historia de la imprenta y librería en Barcelona, 1474-1553, Barcelona, 1955, p. 807. Que els assaonadors barcelonins continuaven treballant el pergamí a la darreria del segle XVII resta prou clar en les seves ordinacions de l’any 1670, citades per Bruniquer, Rúbriques, op. cit., vol. V, p. 252.

120. Madurell i Marimon, El antiguo arte del guadamecí…, op. cit. Vegeu-ne exemples coetanis en l’inventari de l’any 1646 del notari Francesc Tries, que esmenta un bagul de llibres «guarnits amb cuiro», i en el del cavaller Dimes Pobla, de l’any 1666, amb una referència als «llibres major[s] escrits de mà» i folrats de cuiro, tots dos a AHPB, Francesc Reverter, Llibre primer d’inventaris i encants, 1638-1647, ff. 289r-305v (23 de gener de 1646), i Llibre tercer d’inventaris i encants, 1655-1671, ff. 307r-311r (7 de novembre de 1666). Cal fer notar també que el llibre d’albarans de Bonaventura Grosset era folrat amb pell de be (AHPB, Josep Güell, Liber primus inventariorum et encantorum, 1672-1680, f. 162r-v [11 de desembre de 1675]).

121. AHPB, Pere Pau Vives, Inventaris i encants, 1645-1647, ff. 1r-3r (28 de desembre de 1645).

122. AHPB, Jaume Rondó, Llibre d’inventaris, 1651-1656, ff. 11r-21v (3 de juny de 1659); AHPB, Jaume Vila, Plec d’inventaris solts, 1636-1661, s. n. (1 de març de 1654); AHCB, Fons Comercial, B-76, «Llibre de la botiga de Jacinto Font assaonador al carrer dels [Assaonadors], 1720»; AHPB, Lluís Bataller, Manual de testaments, 1651-1668, s. n. (3 de maig de 1651); AHPB, Pau Mitjans, Librum testamentorum, 1682-1723, ff. 85r-87r (14 de maig de 1692), i AHPB, Tomàs Simon, Plec d’inventaris solts, 1701-1727, s. n. (24 de desembre de 1710).

123. Vegeu el seu inventari a AHPB, Josep Güell, Primus liber testamentorum, codicillorum et aliarum ultimarum voluntatuum, 1672-1681, ff. 45v-47r (26 de febrer de 1675). És possible que altres assaonadors estiguessin igualment vinculats amb impressors i llibreters. Pau i Tomàs Campins, uns coneguts editors de la Barcelona del segle XVIII, poden haver estat els descendents d’una família homònima d’assaonadors. Van publicar dues obres del mercer Pere Serra i Postius, un cronista popular que tenia a casa seva una versió castellana de les pàgines que Parets va dedicar a la pesta de 1651, com es veurà en l’apartat 8.

124. Sobre Motes, vegeu AHPB, Josep Güell, IIII Testamentorum liber, 1682-1705, ff. 138r-140r (11 d’agost de 1688); sobre Quadrades, AHCB, Cadastre, vol. 14, Barri VI, f. 454v; sobre Oliver, AHPB, Rafael Albià, Liber testamentorum primus, 1674-1697, ff. 20r-21v (17 de gener de 1677); sobre Cornet, AHPB, Rafael Pellisser, Primum testamentorum et codicillorum librum, 1613-1637, ff. 143r-144r (10 de maig de 1622); sobre l’afer Comas, ACA, Reial Audiència, Plets civils, 9154. El fill d’Oller, el magnífic Domingo Oller, figurava involucrat en les formalitats legals de la cessió de la casa de Parets al convent de Santa Mònica, segons ACA, Monacals, Hisenda, vol. 3797, s. n.

125. AHCB, II-160, Deliberacions, ff. 225v i 321v, amb referències a la seva actuació com a credencer del pes de la farina (vegeu també MNA, vol. XV, p. 168 n.). L’anualitat 1653-1654 va ser insaculat a les bosses de credencer, romaner, verguer i correu de la ciutat; el 1659 va rebre un pagament pels seus serveis (AHCB, XII, Albarans, vol. 53).

126. AHPB, Miquel Serra, Llibre d’inventaris i encants, 1640-1652, s. n. (23 de gener de 1660).

127. AHPB, Miquel Serra, Liber testamentorum, 1637-1681, ff. 99v-102r (6 de setembre de 1648). Sobre el casament de Francesc Micó i Càndia Ponç, vegeu AHPB, Miquel Serra, Llibre segon de capítols matrimonials, 1645-1661, núm. 34 (9 de juny de 1655).

128. Aquests no són els únics vestigis documentals que donen fe de la relació de Ponç amb el món de l’escriptura. Així, per exemple, entre els testimonis dels capítols matrimonials de la seva filla Càndia (citats en la nota anterior) hi havia Ignasi Novell, casat amb una filla del ja esmentat assaonador Jaume Noguers, i també Josep Coromines, que treballava d’oficial amb un llibreter.

129. Encara manca un estudi de conjunt de les cròniques cíviques de l’Europa moderna. Vegeu, però, per al cas italià, Hans Baron, From Petrarch to Leonardo Bruni: Studies in Humanistic and Political Literature, Chicago, 1968, i Louis Green, Chronicle into History: An Essay on the Interpretation of History in Florentine Fourteenth-Century Chronicles, Cambridge, 1972. Per a l’àmbit anglès, Peter Clark, «Visions of the Urban Community: Antiquarians and the English City before 1800», dins Derek Fraser i Anthony Sutcliffe (eds.), The Pursuit of Urban History, Londres, 1983, pp. 105-124, i Rosemary Sweet, The Writing of Urban Histories in Eighteenth-Century England, Oxford, 1997. Per a l’àrea germànica, F. R. H. Du Boulay, «The German Town Chroniclers», dins R. H. C. Davis et al. (eds.), The Writing of History in the Middle Ages, Oxford, 1981, pp. 445-469. Les cròniques de l’època moderna a la Monarquia Hispànica han estat estudiades per Santiago Quesada Casajuana, «Las historias de ciudades: geografía, utopía y conocimiento histórico en la Edad Moderna», Geocrítica, 77 (1988), pp. 3-75, i Richard L. Kagan, «Clío y la Corona: escribir historia en la España de los Austrias», dins Richard L. Kagan i Geoffrey Parker (eds.), España, Europa y el mundo atlántico. Homenaje a John H. Elliott, Madrid, 2001, pp. 113-147.

130. Una breu introducció a aquest gènere d’escrits és la d’Angelo Cicchetti i Raul Mordenti, «La scrittura dei libri di famiglia», dins Alberto Asor Rosa (ed.), Letteratura italiana. III, Le forme del testo. II, La prosa, Torí, 1984, pp. 1117-1159. Alguns comentaris sobre el lloc que ocupa Catalunya en aquest singular univers literari es poden trobar a James S. Amelang, «Cataluña desde Europa: Las raíces de una cultura autobiográfica», dins Catalunya i Europa a l’Edat Moderna. Actes del IV Congrés d’Història Moderna de Cataluña = Pedralbes, 18 (1998), pp. 457-462. Sobre els llibres de família a la ruralia catalana coetània, vegeu Xavier Torres, Els llibres de família de pagès, Girona, 2000. Que la pràctica de portar llibres de família o de memòries, així com altres gèneres de literatura personal, sembla haver estat circumscrita, a Espanya, al vessant mediterrani, sembla prou evident quan hom compara la riquesa de vestigis documentals dels Països Catalans amb la raresa de testimonis d’altres indrets de la Península. Malauradament, ara com ara no disposem d’un inventari de literatura autobiogràfica de la Catalunya moderna per l’estil de la compilació valenciana, antiga, però encara ben útil, duta a terme per Francisco Almarche Vázquez, Historiografía valenciana. Catálogo bibliográfico de dietarios, libros de memoria, diarios, relaciones autobiográficas, etc., inéditas y referentes a la historia del antiguo Reino de Valencia, València, 1919, o de l’excel·lent catàleg mallorquí elaborat per Carme Simó, Catàleg dels noticiaris mallorquins, 1372-1810, Mallorca, 1990. Vegeu-ne una primera temptativa en Antoni Simon i Tarrés, «Memorias y diarios personales de la Cataluña moderna», Historia Social, 2 (1988), pp. 119-134.