Crònica. Volum III

[26.] De la crueltat que féu lo governador de Lleyda ab los naturals d’ella

Don Gregorio Brito, de nasió portuguès, era governador de la plaça de Lleyda, lo qual se deya que era un cruel homo, que bé se demostrà en la crueltat que féu ab los naturals de dita siutat. Y fou: que los viures se li devien anar acabant y, per a que li durasen més y pugués entretenir més la plaça, husà de una estratagema molt mala, que fingí que sa alteza lo prínsep de Aucourt avia enviada una trompeta dient que fes de manera que los naturals de la siutat no patisen de menyar, que si avien de patir, que·ls tragués de la siutat y que·ls enviàs a son camp, que ell los proveiria (cosa que no s’era may pensada).

Y axí, manà, de prompte, que totes les dones y criatures y la gent més vella, que se’n passasen al camp del compte de Aucourt, que allà los donarían mantenimens. Y axí, per força ho per grat, una matinada los féu exir de la siutat, que, entre uns ho altros, eren dos ho tres-sens, entre dones y minyons y gent vella. Y com los de les primeres trinxeres dels nostros los veren, pensaren que era alguna sortida, los donaren alguna rrusiada de mosqueteria, de la qual ne mataren alguns. Y sabut lo que era —que·s vingueren agenollar als peus demanant misericòrdia—, ne donaren rahó a sa altesa. Y com sa altesa véu la picardia gran que Brito avia feta, de prompte li envià un correu dient que cobràs aquella gent, pus que ab falsia los ne avia trets, que, quant no, ell se aportaria de altre modo. Y ell respongué que no·n volia cobrar ningú; sa altesa tampoch no·n volgué cobrar ningú, sinó que·ls hi féu tornar. Y com lo traÿdor de Brito véu que·ls feya tornar, los girà les pesses de artilleria caregades de bales de mosquets y ne despararen algunes, de les quals mataren més de trenta presones. Y axí, no gosaren pasar avant, de modo que estigueren serca de tres dies que no eren de hu ni de altro, sens menjar sinó alguns pans de monesió que, de secret, los aportave algun soldat, que·n donaven un reyal de vuyt de cada hu.

Lo virey tingué compasió de la companya xicha, que no y marexien mal, y axí, manà que entrasen dins les trinxeres. Y de una crueltat ne vingué altra: que y avia molta dona gallarda y molta donzella, y molt ben posades, y molts cabos de nòstron exèrsit, en capa de donar-los cobro, las recolliren en sas tendas, y allí las violaven y llevaven sa honor, volguesen ho no volguesen, que la gent de bon discurs que u veya ne tingueren gran compasió y llàstima. Y axí, ho feren a saber a sa alteza, de hont manà que, so pena de la vida, que ninguna persona pogués tenir recullida en sa tenda, ni en altra part, ninguna dona de las rendidas de Lleyda; y també, de prompte, manà, a totes les dones y paysans que eren exits de Lleyda, que, vista la present, hisquesen de las trinxeres y se n’anasen per Catalunya, so pena de càstich; y axí ho feren. Ja pot pensar cada qual lo com restaren desemparades tals persones. Y com Brito los ne tragué de la siutat fou als 4 de octubre 1646, dia de Sant Francesc.

[27.] De com los castellans de Tortosa anaren al Ginestar

Los castellans de Tortosa tingueren inteligènsia que a una vila que·s diu lo Ginestar, de la Ribera de Ebro, hi avia poca gent, y los de més estaven malalts. Y axí, determinaren de anar-la a saquejar, als 5 de octubre 1646, ab 400 mosquetés y 60 cavalls; y com la vila no és molt lluny de Tortosa, una1 matinada, a punta de alba, trobaren la gent descuydada, y casi los de més en lo llit. Entraren dins dita vila ab molta fúria; y, en aver-ne sentiment, de prompte enviaren per les viles de l’entorn —com són Móra y Ascó2 y altres llochs bons— a demanar socorro, de prompte, repicant les campanes a somatent. Los de la vila los entretingueren tot lo que pugueren, a bé que molts malalts feyen forças de flaquesa, que feyen moltes armes. Però los castellans saquejaren molt dita vila, fins a tant que lo socorro dels veÿns vingué, que, com allí estan sempre alerta, de prompte estigueren a les armes, ab molts cavalls, y encontinent donaren sobre d’ells. Y com ells se’n veren seny[i]ts, se posaren a fugir, però los nostros los donaren desobre, que·ls feren dexar lo que avien pres; y ne mataren moltísims, que·ls seguiren fins a les portes de Tortosa, que se n’i entraren molt pochs. [13v]

1. una: precedit de «a» al ms.; corregim d’acord amb el sentit.

2. Móra d’Ebre i Ascó (Ribera d’Ebre).

[28.] De la diligènsia féu Barselona y Catalunya per anviar socorro a las trinxeres de Lleyda y a Servera, que los castellans eren senyós de l’Urgell y de dit pas

En lo full proppassat està escrit com los castellans se escamparen per tot lo Urgell y foren senyors d’ell fins a la vila de Tàrrega, que és a una llegua de Servera, y los batidós de estrada arribaven fins devant Servera, amenasant voler anar en dita vila. Y lo sert és que si hi fossen anats, que la aurían presa, y que hi agueren trobats totes les provisions y monisions de nostra armada; que fóra estat un gran dany per nostra armada.

Y axí, lo virey, que era lo compte de Aucourt, que estave en lo siti de Lleyda, envià en Servera, per governar dita plaça, lo compte Rius, ab alguna cavalleria per fortificar la plaça y alguna infanteria tanbé. Y la siutat de Barselona rebé carta de sa alteza demanant socorro, que estave molt apretat de viures, y lo governador tanbé rebé cartas de que procuràs en fer aplegar alguns comboys de viures per a fer entrar en dites trinxeres; y axí, s’i donà molta diligènsia, los huns de una part y los altros de l’altra. Y axí, lo governador, de prompte, despedí los jutjes de l’Audiènsia per les viles y llochs de Catalunya, per a que fessen gent y aplegasen bestiar per socórer Servera, y per acompanyar los conbois dins las trinxeres de Lleyda. Y la siutat de Barcelona tanbé, de promte, tingué Consell y resolgueren de fer mil soldats de prompte, y, per a fer-se de prompte, los donaven bell sou ab bell socorro,1 emprant-se de confraries y colegis ab molta diligèntia. Los quals se feren molt prest, que, als 26 de octubre 1646, hisqueren de Barcelona passats de 600 soldats, tots bella gent, e tots de una tropa, tots mosquetés, los quals anaven ajuntar-se, a Igualada, ab los demés tèrsios que avien fets los jutjes per les siutats y viles y llochs, que ab molta diligènsia ho feren; y tanbé hi anviaren quatre pesses de artilleria per a posar en Servera, que n’i avia falta, comboiades ab sos artillés. Y dilluns, als 29 de dit, hisqué de Barselona lo diputat militar don Juan de Argensola,2 per cabo y governador de tota aquexa gent, lo qual anave molt ben posat, ab alguns cavallés que l’acompanyaven —a bé que no molts—; y anave a Igualada, que allí avia de pendre l’orda del que se avia de fer.

En aquex tems, també lo senyor governador, ab sa diligènsia acostumada, donà molta pressa en ajuntar molts animals per a carregar viures y monisions per a fer entrar dins nostres trinxeres, per a que per lo Urgell no s’i podia passar, que lo enemich ho tenia tot ocupat. Y axí, féu dos comboys molt grans: la hu féu passar per lo pont de Camarasa y dret a Balaguer y a Lleyda, y l’altro féu passar de l’altra part, per Prades, lo qual passà ab molt treball y molt perill, anant de nits per los mal passos, però ells arribaren tots a bon salvament.

Com lo enemich sabé que, per la part de Camarasa, entraven provisions en nostras trinxeres, determinà de enviar-i infanteria y cavalleria per a pendre dit pas. Y véu que no y pogué pendre, per ser lloch fortificat, y encara que·l prenguesen, podien passar los nostros més amunt, que és per Pons. Determinaren de anar a Pons; y com Pons és bona vila, feren resistènsia, los quals hi anaren per tres vegades y no·n pugueren aver may la rahó; y a la darreria hi anaren ab un gros de exèrsit, y com una poca de guarnisió fransesa que y estave veren ab lo poder que y anave lo enemich, y que no porían resistir a tanta gent, se n’anaren per dellà lo riu y passaren a Camarasa. Y los de la vila restaren tan espantats que los de més se n’anaren de la vila, procurant a escondir lo que pugueren. Y alesores, lo enemich hi entrà dintre, saquejant y matant y fent molts sacrilegis, y ferse senyós de tota la vila. Y axí, los castellans eren senyós de tot lo Urgell fins a Pons, los quals estaven estesos per tota aquella plana, que tenien sis ho set lleguas de llargària, batent la estrada fins a Servera, que lo gros de l’exèrsit era a Tàrrega. Però no intentaren arribar en Servera, que si hi fosin anats al prinsipi que no y avia gent, la agueren presa, però, aprés, hi arribà tanta gent que hi avia més de sis mil hòmens. Y com lo enemich sabé que y avia acudida tanta gent, y que y avien aportada artilleria, no gosaren intentar passar avant, sinó que s’estaven en lo Urgell, menjant nostres palles y nostra cullita, que fou un gran dany per nostra terra.

1. El dia 25 d’octubre de 1646 el Consell de Cent decidí fer una lleva de mil homes, donant-los trenta rals d’entrada i tres de sou (MNA, vol. XIV, p. 198).

2. Joan d’Argensola Copons i Clariana, diputat militar.

[29.] De la mort del prínsep de Espanya don Baltesar de Àustria

Estant en lo mitx de aquexes confusions, vingué nova en Barselona de com, als 9 de octubre 1646, era mort lo fill del rey de Espanya, don Baltesar, lo qual no·n tenia altro, y era de edat de diset anys, que ja ana-[14r]ve a la campanya; y morí en Seragoça, de malaltia natural.1 Y lo rey restà sol ab una filla, y com en Espanya les donas, a bé que erétian, réstan ab molta confusió sobre los casamens, veyent-se viudo lo rey d’Espanya, tractà de casar-se ab la filla de sa germana, filla de la reyna de Ungria [i del] que ja vuy era emperador de Alemanya.2

1. De la correspondència de Felip IV amb la monja María Jesús de Ágreda recollim dos breus fragments sobre aquesta mort sobtada. Amb data de 7 d’octubre de 1646, des de Saragossa, el rei li escriu: «desde ayer acá tengo a mi hijo muy apretado de una gran calentura; empezóle con grandes dolores del cuerpo que le duraron todo ayer, y hoy está delirando todo el día». I tres dies més tard, el 10 d’octubre, li comunica: «Anoche, entre ocho y nueve, expiró, rendido en cuatro días de la más violenta enfermedad que dicen los médicos han visto nunca», Carlos Seco Serrano (ed.), Epistolario español IV. Cartas de sor María de Jesús de Ágreda y de Felipe IV, Madrid, 1958, pp. 81 i 82.

2. Es refereix a Marianna d’Àustria, filla de Maria d’Àustria i de Ferran III, emperador romanogermànic i arxiduc d’Àustria. Marianna d’Àustria es casarà, el 1649, amb el seu oncle, i rei d’Espanya, Felip IV. Vegeu el cap. 78 (f. 26v del present ms.).

[30.] De la salva que la Siutat va fer per la victòria de Dunquerque

Diumenja, als 11 de noembre 1646, vingué carta de la reyna de França a la siutat de Barcelona, donant-li avís de com lo serenísim duch d’Anguien,1 fill del prínsep Condé, avia rendida la siutat de Dunquerque y sas fortalesas y lo port. Que era una siutat molt fortíssima, que era lo port de Flandes, a ont estaven los vaxells tan anomenats de Dunquerque, que aportaven la provisió des de Espanya a Flandes. Y també prengueren alguns vexells en lo port, y molta artilleria, que y avia molts fortins y baluarts.2

Y en tenir la nova la Siutat, encontinent anaren a la Seu a donar gràties a Nostro Senyor de la victòria, cantant lo Te deum laudamus y fent tirar tota la artilleria dels baluarts; y al vespre, a toch de oratió, també tornaren a fer la matexa salva. La qual causà molt gran alegria a tot lo poble, per ser siutat tan forta, que may s’o pensaven que la rendisen.

1. Lluís II de Borbó, duc d’Enghien (1621-1686), mariscal de França, més conegut com el “Gran Condé”, fill d’Enric II de Borbó-Condé. Una monografia biogràfica actualitzada a Dominique Paladilhe, Le Grand Condé, París, 2008.

2. La capitulació de Dunquerque fou el 24 d’agost.

[31.] De com los castellans socorregueren Lleyda, y lo retirar-se nòstron exèrsit

Avia un mes y mitx que los castellans tenían lo exèrsit dins de l’Urgell y eren senyós de tot lo Urgell, y se pot dir que tenien asetiat nòstron exèrsit dins las trinxeres, que no y dexaven entrar viures sinó ab molt perill. Y ab lo tems que estigué aquí, trassà alguna trassió a cop de dinés, comforme usa Espanya, la qual se dirà en son lloch. Y axí, juntà altra vegada son exèrsit y formà altra vegada lo camp, y se posà altra vegada devant las trinxeres, de la part de las forcas, y plantaren una bateria com qui vol batre las trinxeres. Y, en aquex tems, tornaren a posar lo pont de barques que ells aportaven, ab carros, en son exèrsit; y com lo tingueren posat, feren passar quatre mil homes de dallà, ab lo socorro que aportaven per posar dins Lleyda. Y com los nostros, des de las trinxeres, veyen que passaven de dellà lo riu, pensaven que ja retiraven lo camp y estaven molt alegres.

Però los fou molt al revés, que, passats que foren los quatre mil homes ab lo socorro, ab infanteria y cavalleria, aquell matex vespre, que eren als 21 de noembre 1646 —lo qual feya molt gentil lluna—,1 lo restant de l’exèrsit que restà de part desà lo riu se posà devant les trinxeres y, a las deu oras de la nit, entraren per lo fortí de Rebé, que és lo que presumien que féu la trasió,2 pus entraren dins lo fortín sens tirar ningun tret, perquè aquella nit lo cabo ne avia treta la major part de la gent ab títol de que lo enemich avia ja passat lo riu. Y axí, hi entrà lo enemich sens costar-li res y se féu senyor del fortín y de las pesses, las quals estaven carregades de bales de mosquet; y va-y entrar moltísima de gent.

Y com los dels fortins de prop d’ells se n’adonaren, tiraren algunes pessas de avís, demanant socorro y cridant tots alarma. Y abans no arribà lo avís al quartel del rey, que y avia una llegua de distànsia, ja·s foren molt fortificats dins lo fortín, y ne prengueren algun altro de prop. Y de prompte hi acudí socorro de nostra gent, que fou lo regiment de la Marina y lo tèrsio de don Hieroni Tamarit, que era del batalló; lo qual dit don Hieroni Tamarit morí en defensa de dits fortins, y era un animós cavaller y bon català. De modo que, en la nit, hi agué una gran confusió, que no se sabia a ont avien de anar a socórrer, perquè casi tot lo exèrsit dels castellans era ja dins las trinxeres, y ells tiraven moltes artilleries de bales de mosquets que mataven molta gent nostra, de modo que del regiment de don Hieroni Tamarit n’i restaren molt pochs de vius, y del regiment de la Marina també n’i moriren molts, y del regiment de Rebé també, y molts de altros. Com lo virey, que era lo compte de Aucourt, arribà ab son socorro, ja véu que los castellans eren tots dins las trinxeres, y véu que ja estave tot perdut, féu lo que pogué en defensar que no arribassen dins dita plaça. Però fou altra cosa: que los quatre mil que tinch dit que passaren lo riu ab lo socorro, passaren de l’altra part de las trinxeres y, com totom era acudit allà a ont éran los apretos, trobaren las trinxeres molt desgornides y sens ningun perill, ni trobar qui·ls fes quantre, entraren la cavalleria y infanteria ab lo socorro, y no pararen fins que foren [14v] dins Lleyda. Y com los de dintre veren lo socorro, comensaren a cridar victòria y fer senyals de foch demostrant tenir lo socorro dintre. Y de prompte hisqué la cavalleria que hera entrada dintre, per afavorir als altros.

Y com sa altesa véu que exia tanta cavalleria de dintre, conegué que ja la plaça estave socorreguda, y que no y avia ningun remey de pendre-la, comensà, de bella nit, a fer retirar tot son exèrsit per la part de Balaguer, fent retirar lo que pugué, a bé que no pogué retirar molta cosa. Y la pelea durà de las deu de la nit fins a les quatre tocades de la matinada, y sempre ab la lluna; que morí molta gent de totes pars. Don Joseph d’Ardena, governador de la cavalleria catalana, fou ferit de una bala de mosquet en la cuxa, que anà molt tems ab dues croses, però curà.

Tornem ab lo retirar-se, que sa alteza no pogué retirar sinó una pessa de artilleria, y n’i restaren més de vint dins las trinxeres y grandísimes monisions de bocha y de guerra, que ja tenían dins las trinxeres totes les monisions y provisions que avien de posar dins Lleyda quant seria rendida, que era molt gran cantitat, y de axò no se’n pogué reservar cosa.3 Y axí, totom se salvà la vida com pogué, fugint ab molta pressa devés Balaguer, que lo enemich los anave a la saga. Las riqueses que los marxans dexaren dins las trinxeres eren de gran valor, y los vivendés, per lo matex, tendes y serveys de molts cabos, era molta cantitat, de modo que valia grans milanàs lo que restà dins las trinxeres, que totom procurà a salvar la vida com pugué y dexaren lo que tenían dins las trinxeres. Y axí, lo enemich ho recollí tot y posà nostras provisions dins de Lleyda, sens costar-li molta cosa.

Lo que perdé a sa alteza fou la massa confiansa y, de altra part, aver fetas las trinxeres tan4 grans y tenir pocha gent, que estigué molt de tems sense entrar-li gent, y ab tant de tems de siti y ab los frets que fèyan, que éran vora Sant Andreu,5 se’ls morí molta gent y molta cavalleria. Y lo enemich vingué reposat y de refresch, y axí, féu bé son negossi y restà victoriós.

1. La batalla, que es va donar entre els dies 21 i 22 de novembre, és coneguda com la “batalla de Santa Cecília”.

2. La brama de la traïció de Mr. Baums, cap del fortí de Rebé, arribà fins a la cort de París. Tanmateix, la raó de la caiguda de la fortificació sembla que fou la debilitat de les seves defenses: una guarnició de trenta soldats inexperts i malalts. Vegeu J. Sanabre, La acción de Francia..., op. cit., p. 313.

3. La desfeta militar francocatalana fou molt important. El nunci Vincenzo Candiotti resumí el desastre en un informe a Roma tot dient: «De esta parte ha habido unas dos mil bajas entre muertos y prisioneros, entre los cuales se cuentan unos doscientos oficiales de consideración y algunos nobles franceses. Además se ha perdido casi toda la caballería, más de la mitad de la infantería; la artillería, que era muy numerosa, y la mayor parte del bagaje». Citat per J. Sanabre, La acción de Francia..., op. cit., p. 312.

4. tan: al ms. «tans»; corregim d’acord amb el sentit.

5. La festivitat de l’apòstol sant Andreu és el 30 de novembre.

[32.] Lo retirar-se sa alteza en Servera y entrar en Barselona

Aprés de aver sucseÿt la desdicha ja dita —que lo enemich avia socorregut la plaça de Lleyda—, sa alteza lo compte de Aucourt se retirà devés Balaguer, fortificant-lo molt bé, dexant-lo ben guarnit de gent y provisions, per temor de que lo enemich no y anàs —perquè anà a Alguayre,1 a ont los nostros estaven ab bona guarnisió, aportant-hi artilleria, y lo prengueren—; y axí, no gosaren anar a Balaguer perquè estave molt guarnit y molt fortificat. Y avent sa alteza fortificat Balaguer, se’n baxà a Servera ab la demés gent de l’exèrsit, a ont la proveý també, y dexà tot lo gros de l’exèrsit, y ell se’n vingué en Barselona, ab sa guarda y alguns cabos. Y entrà diumenja, als 16 de desembre l646.

Sabent-ho la Siutat, volgué exir a rebre’l, ab molta cavalcada, tots los consellés y diputats, ab molts cavallés, però no hisqueren las companyes, sinó que, al portal de Sant Antoni, quant entrà, tiraren la artilleria y molts mascles, y a l’entrar en palàtio també, de la muralla, tiraren molta artilleria.2 No entrà ab la alegria que entrà quan tornà de rendir Balaguer, perquè alesores entrà vensedor, y ara entrave vensut; però vingué ab molta salut, que las cosas de la guerra, vuy són les victòries de uns y demà de altros, y per axò, no y ha que desmayar, sinó encomanar-se a Déu, que totes les victòries vénen de sa mà.

1. Alguaire (Segrià).

2. Segons Vincenzo Candiotti, el comte d’Harcourt va entrar solemnement a la ciutat «para evitar que el pueblo no juzgara el accidente como un desastre, y que sus enemigos de la Corte no atribuyeran la entrada privada al poco amor y respeto que el pueblo tiene al Virrey», J. Sanabre, La acción de Francia..., op. cit., p. 313.

[33.] Dels consellés que hisqueren en Barselona, lo dia de Sant Andreu de 1646, per a regir y governar lo any 1647

Fou conseller en cap, dit any, misser Honofre Vila; y conseller segon lo doctor Àlvaro Boser, doctor en medesina; y conseller ters lo doctor Batista Borrell, doctor en medesina; y conseller quart Miquel Garsia, mercader; y conseller quint Piquer, serurgià; y conseller sisè Francesc Ferrer Caparo, perayre.1 Y aquexos governaren lo any 1647.

1. «Onofre Vila ciutedà; Alvaro Antoni Bosser militar; Hiacynto Borrell ciutedà; Miquel García mercader; Miquel Piquer sirurgià; Francesc Ferrer Caparo perayre. Obrers: Joseph de Urrea ciutedà; Hiacynto Trecerra droguer», informa el MNA, vol. XIV, p. 203.

1647

[34.] De com sa alteza madama Margarida de Lorena, muller de Enrich de Lorena, prínsep de la sanch, compte de Aucourt y virey de Catalunya, va parir en Barselona, y les festes que·s feren en dit tems [15r]

Esent vinguda en la siutat de Barselona madama Margarida de Lorena, muller del compte de Aucourt —cavallerís mayor de sa magestat y prínsep de la sanch, virey y capità general en aquest Prinsipat de Catalunya—, com atràs està dit, en cartes 2; que dita senyora entrà en Barselona als 7 de fabrer 1646, y estigué assí en Barselona regosijant-se ab son marit fins a tant se n’anà a campanya, a la primavera. En aquex tems se féu prenyada, y va parir assí en Barcelona, en lo palàsio a ont estave, en lo pla de Sant Francesc, en la casa que antigament era dels duchs de Cardona, a ont lo dit prínsep avia fetas moltas obras, com està dit.

Y va parir als 8 ho 9 de janer 1647,1 y va parir un minyó, del qual causà gran plaer al prínsep y a tot lo poble. Y en aver parit sa alteza, los senyós consellés hi anaren a donar-li lo parebién del prínsep, ab molt gust. Y alesoras sa alteza los digué, de paraula, que feya compare, per a ser padrí de dit prínsep, a la siutat de Barselona, y que fesen la comara aquella que ben vist los seria. Los consellés, vist assò, ajuntaren Consell de Sent, fent relatió del que sa alteza los avia dit, y que vesen què s’avia de fer en tal cas; y axí, resolgué lo Consell que, com la siutat de Barcelona era cos fantàstich y que ningú en particular era siutat, que·s fes una junta de teòlechs per a que vesen la siutat si podia ésser padrina y fer crestià dita criatura. Y axí, desliberaren que sí, que lo conseller en cap, ab tots los demés consellés, lo podían fer crestià en nom de tota la siutat; y axí, tornaren ajuntar Consell y tornaren dita rahó, y que vesen qui poria éser la comara. Y axí, lo Consell féu anominasió de presones onrrades y ben entensionades per a que mirasen la dama més prinsipal que era en Barcelona, sols fos donzella, que qualsevol donzella pot éser comara ab un prínsep. Y axí, vist y mirat, anomenaren a dona Maria de Rocabertí, filla de don Miquel de Rocabertí, que tems avia era mort, sols vivia sa mara; era donzella de alguns setze ho diset anys, del millor llinatje de tota Catalunya, y més antichs. Y donà facultat lo Consell, als senyós consellés, que gastasen de la siutat, per a fer dit batex y moltas festes, lo que volguesen; y ells gastaren, com se dirà per avall molt bé, per las festes que·s feren, que foren las següens.

Tingueren junta, lo senyós consellés, quinas festes farían per a dit batetx, y axí, volgueren que fesen les festes de la entrada de la Reyna del Catay,2 festes molt costosas que avia tems que no s’eren fetes en Barselona. Y la Siutat anomenà los cavallés que avien de ser cabos, pagant-los tot lo gasto a cada hu.

Asenyalaren diada per lo batex diumenja, als 24 de fabrer 1647; y la Siutat féu fer 300 atxes, perquè avia de éser tart; y lo avían de batejar a la Seu. Y com se vingué dit dia, la comara convidà totas las damas de Barselona, que bé·s pot pensar què de riqueses de vestits que n’isqueren, tant com may ne sían exits: la comara aportave una saya de satí encarnat, brodada tota de mà de brodador, y mols aujalis,3 que valien molts sentenàs de ducats. La comara, ab totas las damas, anà a sercar la criatura a palàtio, totas ab cotxos, que era cosa de vèurer; y era ja entrada de fosch com anaren a la Seu, a ont eren los consellés ab tota la noblesa de Barcelona, catalans y fransesos, y lo virey també, ab uns vestits que era cosa de vèurer. La gent que y acudí no·s pot dir, que las pobres dames, no obstant que era en lo ivern, suaven molt bé y estaven molt magolades4 de la apretor de la gent y dels vestits que aportaven. Y axí, entraren las damas ab la criatura, ab molta cantoria y música que y avia en la Seu. Batejaren-lo en lo altar major, y lo batejà lo dagà Pau del Rosso, y, entre altres noms que li posaren, fou Ramon Berenguer. Avien fet doser y estrado, a l’altar major, per lo virey. Y en ser batejat, que devien ser de sis a set ores, que en aquell tems era tot fosch però la claridat de las atxes parexia que fos dia, tornà la comara aportar la criatura a palàtio, ab moltísimes atxes, y les dames; y, de allí, las dames la acompanyaren a sa casa, y totes, se’n tornà cada hu en sa casa, a sopar.