Crònica. Volum III

[35.] Festa del Catay

Lo dimars vinent, que comptàvem als 26 de dit mes de fabrer 1647, fou la diada asenyalada per a les festes de la entrada de la Reyna del Catay en la plaça del Born, a ont avien posada aquella plaça, de catafals, lo que may s’era vist en Barselona; perquè avien aprofitat tant lo lloch, que tot lo Born estave tan ple que no y avia lloch que no y agués catafal, axí per los embocadós dels carrés com per les demés parts, aseptat lo pas del pla d’en Lluy y lo de la part dels Canvis; y era rahó aprofitar-o, que per los catafals se pagave a vint-i-sinch y a trenta reyals per presona, y los que seyen a les cadires y banchs baxos ne pagaven molt més, tanta hera la gana que la gent tenia de veure-u; que, de defora, avia acudit moltísima gent, perquè avia vint-i-vuyt ho trenta anys que no s’eren fetes ditas festes en Barcelona.

Comensà’s dita festa lo matí de dit dia: entre les nou y las deu acudí sa altesa lo compte de Aucourt, y sa muller y sos dos fills, en lo lloch acostumat a ont tals senyós solen vèurer les festes. Y, altro tems, les solían vèurer de la finestra enfora, que per vèurer dita plaça se avían de fer a la finestra; y per dita festa varen fer, en la matexa finestra, una balconada de fusta molt gran, que exia més de quatre palms enfora, pintat de jaspi blanch; y, de aquex modo, tots asentats podían vèurer tota la plaça, de part a part, y cabien-hi molts altros cavallés de darrera d’ells. Anaven sas altesas ricament vestits, y los dos fillets majorets també, ab ses espasetas y talaïns, molt ricament vestits. Avien també fet, per dita festa, al costat de dit balcó, de la part dels Flasadés, un catafal tot pla, un poch en devallada, que tenia tot lo enfront de la matexa casa de Meca, molt llarch; en aquex catafal avia de estar la comara ab tot lo floret de les dames de Barselona, les quals hi entraven per una finestra de la matexa casa de Meca, lo qual estave, dit1 catafal, tot espès de cadiretes baxes, que n’i avia moltísimes.

Arribaven les dames tan ricament posades que no·s podien desijar millors gales, perquè al vespre avien de anar en lo sarau que·s feya en la Diputasió. Axí com arribaven les dames en dita casa, ja hi avia dos cavallés que les anaven aposentant en dit catafal, y axí, totes les que estaren en dit catafal anaven2 ricament adresades; y si més gran fos estat, més n’i agueren cabut y més se n’i foren posades, perquè se n’i espesiren moltes.

Estave espesit lo Born de gent, axí per porxos y terrats y taulades y finestres, que no s’era may vista tanta gent en lo Born; y, per baix, estave tan espesa la gent que no s’i podia pasar, que no y bastaven bastonés a cavall ni portés ab garrots, que pensaven no poder-se fer la festa per lo gran concurs de la gent, que com avien espargit a la un cap, ja era tot ple a l’altro. Però fou de vèurer: a la primera entrada, que fou en lo Born, foren tres esquadres de soldats de cavall —dels del batalló, que, per dit efecte, avien fetas venir en Barcelona—, y axò era com si fosen les tropas de cavalleria de la guarda de la Reyna del Catay; aquexos entraren un poch abans que no entràs la festa, y entraren per la part de Santa Maria, y arremeteren per entre la gent que estave en lo mitx del Born ab tal fúria que, ab un punt, totom se retirà, y feren tant de lloch —que totom se retirà per sota los catafals—, y posaren-se a fer molts caragols y escaramuses per tot lo Born, tirant molts colps de pistoles, com si escaramusaven; y eren tant pràtichs y destres que era cosa de mirar, y donave molt de pler a totom. Y com tota la plasa fou espargida, ells se’n tornaren a fer venir la demés festa, la qual se ajuntave tota en Santa Clara3 y pla d’en Lluy, però entraven per los Canvis y per Santa Maria.

Y lo modo de la festa y entrada fou de aquest modo: primerament anave, devant, la dita cavalleria; aprés entraren tabals, devant, a cavall, com los de les profesons; aprés, trompetes y manestrils a cavall; aprés venia l’arriero major, que li anaven devant vint-i-set ho vint-i-vuyt parells de matxos carregats ab bast y rabostés, y, de dos en dos, un moso ab sa llureya, y detràs dels matxos anaven, a cavall, dos gentiloms, molt ben vestits de la matexa llureya que eren los criats de l’arriero mayor. Y lo arriero major venia aprés, asentat ab una cadira que avien guarnida sobre un bast, lo qual anave molt alt —és veritat que y anaven dos criats a peu que, ab unes forquilles, sostenían la cadira—; aquest era un cavaller que anave molt gentilment vestit, a tall de traginer, ab sos calsons y capotillo de satí molt brodat, ab sa barretina de traginer, y xuriaques y daga de traginer, però molt guarnida de plata, ab sa xarpa y carabaça, de modo que anave molt bé. Tras de totas aquexas asè-[16r]milas venían reys de moltas nasions, vestits cada hu a son modo, ab molts criats —cada hu vestit comforme la usansa de sa terra, ricament vestits—, y los criats tots ab ses llureyes, fins a moros y negres y índios, ab molta diversitat de plomas y de vestits; los reys anaven a cavall y los criats a peu, los quals eren molts. Venían aprés vuyt cavallés vestits a la espanyola, ab ungarina4 de vellut negre, llargas fins a prop de genoll y girats los faldons darrera, y estaven folrrades de espulins;5 anaven de dos en dos, a cavall, ab ses goldrapes llargas guarnides de diversitats de papés de colós y or barberí,6 ab ses llanses dorades, y tots ab mascarilla; y cada parell aportava sa color de llureya, tant dels espolins de las giras com de les llureyas dels cavalls: los uns blaus, altros encarnats, altros verts y narenjats, y los criats de cada parell, de la matexa color; aquexos avien de fer córrer a un astaferm. Aprés venien los alabardés de la guarda de la Reyna [del] Catay, ab son capità de la guarda, los quals eren molts, que n’i avia de totes nasions, axí de tudescos com suÿsos y alemanys y altros, vestits cada hu a la husansa de la terra. Aprés venia la Reyna del Catay dins de una llitera tota huberta, tota daurada —que és la matexa que aportave la prinsesa d’Encur7 quant entrà en Barcelona—: avien vestit un minyó molt polit y molt ricament vestit vert, ab sa corona imperial, ab molta polsera rullada. Y per lo entorn de la llitera anaven molts criats y meninos de la reyna, tots a peu, molt ben vestits. Tras la llitera venien molts cavallés a cavall, com són offisials del palàsio, molt ben posats. Últimament venían quatre carros triunfans, tots posats de papés de colós y entretallats molt rics; y ab aquestos carros anaven sis cavallés, tots armats en blanch, a cada carro, ab son mestre de camp a cada hu. Tot assò donà una volta per lo Born, saludant a sas altesas que estaven en lo balcó dit, y los carros se n’aturaren, dos a cada cap de Born.

Y com tot fou axí entrat, comensaren los casadós a casar. Y per un bosc que avien fet8 de pins y altres rames comensaren aviar molts cunylls, y los casadós, ab los gosos y escopetes, los mataven; també aviaren molts ausells per lo ayre, com són perdius, coloms, tórteres y perdals y altros ausells, y a cop de escopetades9 ne feyen caure alguns; finalment, aviaren un senglar, lo qual corria per lo Born y los gossos y caçadós darrera, sinó que la gran multitut de gent que s’i acubave no se’n dexave aver molt de pler; finalment, ells lo mataren, y los caçadós se retiraren. Aprés hisqueren los vuyt cavallés dalt dits, que anaven a la espanyola, y corregueren un astaferm —que n’i avia hu en cada cap—, corrent moltes carreres y molt bé; finalment, acabaren ab una rica folla y se retiraren.

Aprés, baxaren los cavallés armats dels carros, ab sos elms posats y envensions y llureyes ricas, donaren una volta a peu per lo Born, a modo de entrada, y aprés se dividiren ab dues parts, y de prompte los posaren una tela en lo mitx y tornegaren molt bona estona, y acabaren ab una folla. Y acabat que fou, se tornaren a posar en orde, del modo que eren entrats, tornant a saludar a sas altesas —que, ab sos dos fills, estaven en lo balcó—; y del modo que eren entrats, ab lo matex orde, hisqueren per la matexa part y se n’anaren devés Llotja y allà se dividiren.

1. dit: al ms. «dita», amb la a ratllada.

2. anaven: al ms. «anavem»; corregim d’acord amb el sentit.

3. Convent de clarisses, situat on actualment hi ha el parc de la Ciutadella.

4. ungarina: ‘espècie de casaca de procedència hongaresa’ (cast. hungarina).

5. espulins: «espolins», ‘teles de seda amb flors entreteixides, com el brocat’.

6. or barberí: «or barbarí», ‘làmina de llautó que imita l’or’ (DCVB, s. v. barbarí).

7. Encur: llegiu «Harcourt».

8. fet: al ms. «fets»; corregim d’acord amb el sentit.

9. escopetades: al ms. «ta» escrit a la interlínia.

[36.] Sarau, lo matex vespre, a la Diputasió

Estave ordenat que lo matex vespre se avia de fer un rich sarau en la Diputasió, y, per lo tant, avien adresat la sala gran —a ont se fa la festa de Sant Jordi— molt ricament, ab tota la tapiseria, y salomons que parexia lo mitx del dia, ab molts catafals per los costats que era cosa de veure, y, de defront, un doser ab dues cadires per sas altesas; los quals acudiren a las deu ores, en aver sopat. Anave la prinsesa tant ricament posada que no y avia més que desijar, y com ella era tan ermosa que no y avia dama que se higualàs ab la sua gentilesa, aquell dia s’era posada molt de gala: vestida ab saya a la fransesa de vellut negre de mostres, ab una franja de or de tres dits de ample y molt espesa, ab aquells rulls acostumats en sa cara, ab son seranero1 ab puntas de ret, y ab tanta atxa; y com ella era dona tan afable y tan onesta, la feya un gentil veure, y a sas damas lo matex. Acudiren, també, les damas catalanes ab molta gala, ricament vestides; y los cavallés axí matex. Y se donà fi a dita festa ab lo dit sarau, que durà fins a la matinada, ab molt gust y contento de sas altesas y de tots los demés.

1. seranero: «serenero», ‘mantell curt que cobria el cap de les dames per guardar-se de la serena’.

[37.] Trasa que feren los fransesos

Veient los fransesos que los catalans feyen tanta festa per lo prínsep que era nat en Barcelona, posaren en veu que, dos dies aprés de dita festa, ne volien fer un·altra en lo Born; y axí, no mogueren catafal ningú. Però, ho sia per lo no gastar ho perquè no·ls reaxiria la festa, lo endamà de dita festa, que contàvem als 27 de fabrer 1647, feren venir un [16v] correu faytís,1 lo qual deya que los castellans avían pres la vila y castell de Camarasa ab una antepresa. Y com se sabé aquexa nova, lo virey agué de anviar, allà, gent per a saber lo que era. Y de aquex modo se desbaratà la sua festa y no·s féu. Y aprés se sabé que tot era fingit, y no fou ninguna cosa.

1. faytís: ‘fictici’ (DCVB, s. v. 2. faitís).

[38.] De com lo prínsep de Aucourt y sa muller se n’anaren de Barcelona

Tenint-se notísia de París que ja hi avia anomenat altro virey per a Catalunya, que era lo prínsep Condé,1 lo dit senyor compte de Aucourt se disposà ses coses per anar-se’n. Y axí, se n’anà a despedir de la Siutat y Diputasió, ab molta cortesia y ab molta alegria, demostrant tenir molta voluntat en aquesta terra (y ab rahó ho podia fer, pus se li eren fetes festes, a ell y a sa muller, com se sían fetes a ningun prínsep).

Y axí, estant disposat per anar-se’n a camí de París, dijous, als 28 de mars 1647, aprés de aver oïda misa, pujà a cavall, en son palàsio, y se n’anà per lo carrer Ample y Born, y per lo portal de Sant Daniel, acompanyat del senyor governador y molta cavalleria catalana. Y diuen se n’anà per la costa de mar fins a Roses y Perpinyà, anant-se’n ab molt acompanyament de cavallés catalans, que també avien aguardar en Perpinyà lo prínsep Condé; y axí, anà molt acompanyat.

Y lo disapte vinent, que contàvem als 30 de dit, se n’anà la vireyna y fills y tot lo demés de casa per lo matex portal, però anave per lo camí reyal, anant ab sa carroça; demostrant tenir dolensa de aver-se’n de anar, perquè hi estaven molt alegrades, y les damas y tot. Y se judicave que hi avían de estar molt tems, segons les obras avían fetes en palàsio, que s’i avien gastats molts ducats, segons ho poran vèurer ab les moltes armes avían posades per moltes parts, axí de pinsell com de rajola valensiana, y moltes vedrieres y istànsies noves que y avían fetes, y adobat l’ort; però com aquexos senyós estan sucgetes a la voluntat del rey, no estan ferms en ninguna part. Y axí, ell se n’anà per a fer lloch a un altro.

1. Les cartes del rei cristianíssim notificant als consistoris de Barcelona el nomenament de Condé com a virrei de Catalunya són datades el 24 de febrer de 1647. Mazzarino, rival de Condé, volia allunyar-lo de la cort de París, però també amb el nomenament d’un militar de prestigi es volia reparar el descrèdit francès ocasionat pel fracàs del setge de Lleida de l’any anterior.

[39.] De com entrà per virey de Barselona lo prínsep Condé

Esent fora de Barcelona lo compte de Aucourt, lo qual se n’anà sabent que lo prínsep de Condé era ja prop; y, segons se deya, se trobaren los dos passat Perpinyà y tractaren dels negosis de Catalunya;1 y lo de Aucourt se n’anà a París y lo de Condé vingué devés Barcelona. Era lo prínsep de Condé de la sanch més acostada al rey de França que ningun altro cavaller —que sols lo duch de Orleans,2 que era3 lo onclo del rey de França, li aportave aventatje—, y avia poch que son pare era mort, y era dels òmens més richs de tota França. Y era molt jove: de alguns vint fins a vint-i-dos anys, a bé que ja era estat ab algunes campanyes en la part de Flandes, com és la de Dunquerque, que ell s’i trobà en la presa, y ab altres del matex país; y no per ser jove dexave de fer ses facsions, perquè aportave en sa companya soldats cabos molt inportans, que lo marquès de Agramunt,4 homo molt pràtich en la guerra, venia per son llochtinent, y altros cabos aventatjats. Y lo dit prínsep de Condé venia molt a la lligera y a la posta, que sols aportave en sa companya vuyt ho deu cavallés.

Y axí, sabut per la Siutat la sua vinguda, anvià a la frontera sos embaxadós a donar-li la benvinguda y pendre lo jurament, com és de costum; y de part de la Diputasió féu lo matex.

Y axí, se asenyalà la diada de la entrada: dijous, als 11 de abril 1647, apersebint-se la siutat per sa entrada, com a persona tan prinsipal com era, fent exir tots los quatre tèrsios de les companyes de la guarnisió de la siutat, posant-los per tots los llochs a ont avia de passar. Lo qual entrà per lo Portal Nou, exint-lo a rebre la Siutat y Diputasió, y demés consistoris y tribunals que és de costum exir a rebre los vireys; y a l’entrar al portal, tiraren5 artilleries y molts mascles que avien previnguts. Y ell entrà molt sensillo, com tinch dit, que no aportave ningú de sa guarda, sinó són sis ho set cavallés que devien ser dels més acostats; y ell entrà en cos, ab un vestidet molt sensillo, de contray6 negre, molt just, com lo solen aportar los fransesos de ordinari, y molt polsós, que parexia un estudiant (comforme alguns molisiosos7 digueren: que·ns donaven entenent que aquell era lo prínsep de Condé y no u era, sinó que avían posat aquex nom, y deyen que no era sinó un cavaller ordinari de França; però vingué aquexa veu a ses orelles y, aprés, amostrà sa ostentatió, com per avall se dirà). Entrà per lo Portal Nou, com està dit, ab lo acompanyament y entrada ordinària de consellés y diputats y governador y molts cavallés catalans, los quals anaven ricament vestits; y se’n baxaren [17r] per devant Sant Agustí, dret a la capella d’en Marcús, y per lo carrer de Moncada y Born y Vedrieria, y devant la Sala de les Armes, y per lo Encant y font de l’Àngel, y entraren al carrer Ample, y per lo Regomí y Casa la Siutat, y dret a la Seu, a jurar. Y per tot allà a ont passave, tot estaven les companyes, lo qual manaren, pena de la vida, que mentres ell passaria que ningú no tiràs, per no espantar los cavalls y per lo que podia sucseyr en tanta estretor de gent. Y, aprés de la Seu, se n’anaren per la plaça Nova y carrer dels Botés y Porta Ferriça, y Rambla avall y portal de la Drasana, y dret a palàsio, al pla de Sant Francesc, a la casa del duch de Cardona y compte de Santa Coloma,8 a ont acostumen a posar los vireys. Y a l’entrar en palàsio, féu tirar la Siutat molta artilleria y mascles que per la muralla de Mar avían previngut; y assò fou molt de gorn,9 que, com era home jove, era molt fugós, y entrà a les tres ores de la tarda. Entrà ab molta alegria, fent moltes cortesies que demostraven les pars de a ont venia.

1. Segons Magí Sivillà, l’estada a Perpinyà de Condé fou els dies 6 i 7 d’abril, Historia General..., op. cit., p. 914.

2. El duc d’Orleans era germà del difunt Lluís XIII de França.

3. que era: repetit al ms.

4. Antoine de Gramont (1604-1678), mariscal de França.

5. tiraren: repetit al ms.

6. contray: ‘classe de tela, imitació dels teixits que es fabricaven a la ciutat flamenca de Courtrai’ (DCVB, s. v. contrai).

7. molisiosos: ‘maliciosos’.

8. Aquestes dues cases suposem que van quedar unificades pel pont que feu fer el darrer virrei, el comte d’Harcourt: «féu fer un pont al carer Ample, que pasave de casa del compte de Santa Coloma, que és allà a ont ell estave, fins a casa del duch de Cardona» (Llibre Primer, cap. 191, f. 129v).

9. gorn: llegiu «jorn».

[40.] De com comensaren a venir les tropes, axí de cavalleria com de infanteria

Vingué lo dit senyor prínsep de Condé tant a la lligera, com està dit, que y avia alguns brivons que se’n burlaven, que no creyen que fos lo prínsep de Condé, sinó que deyen que era un estudiant, un omo de poch quilat, y que no era lo prínsep Condé. Y axí, vingué a ses orelles, y com li foren vingudes les galas y la recàmara y la guarda, volgué amostrar sa ostentatió y demostrar ell qui era. Y axí, lo endamà de festes de Pasqua, volgué anar a misa a Santa Eulària, a la Seu, ab tot son acompanyament; lo qual, primerament, aportave més de sent soldats escarrebinés de guarda, ab una llureya encarnada, y tots guarnits de faxes de plata y de molt espesos pasamans; y patjes y criats ricament vestits, que podien ser patjes de un rey, tan galans vestits aportaven. Lo aver de explicar la grandesa de cavallés y grandes de França anaven en sa companya, no·s pot dir de paraula perquè eren tans que may s’eren vistos; los vestits que aportaven era cosa de mirar: tanta diversitat de vestits y tant richs, tant de or y tanta de plata, y tantes plomas de diverses colós, y tanta mangala, que era la més rica vista que fins alesores se fos vista, per rahó de grandesa de França; y no era molt, perquè era la tersera persona del rey. Ara, què direm del vestit que lo prínsep aportava: ninguna persona podia divisar de què era ni de quina color era, ni capa ni vestit, sinó que tot estave cubert de or que parexia que fos de or de pich de martell, que entench que la capa, si la aguésan posada dreta en terra, que no·s fóra moguda, tant testa de or estave. Los cotxos, carroças y cavalls que aportave era cosa bella, de tal modo que seria may acabar lo aver de comptar la grandesa de aquex prínsep. Y de aquex modo anà en Santa Eulària, hohí misa baxa y se pasejà per Barcelona, dexant contens a molts y suspesos a altros.

Estave lo dit senyor prínsep de Condé aguardant la gent que li avían de entrar, axí per mar com per terra, cavalleria y infanteria. Y la segona festa de Pasqua de dit any 1647, entraren al moll més de 60 barques, les quals aportaven moltes monisions y provisions y pertretxos de guerra, y sis ho set mil infans, los quals desenbarcaren de prompte, tots bella gent;1 y aquex dia los aportaren en Draçana y desenbarcaren los carros y carretas, ab molta diligènsia, y alguns canons de batre, que y agué un atraüt,2 a mar, de armar carros y carretes y desembarcar coses, que may s’era vist; perquè lo endamà, que era la darrera festa de Pasqua, avien de marxar —com ho feren—, perquè treballaren molt, aquell dia y aquella nit, en posar les coses en orde.

Y axí, la darrera festa, de matí, comensaren a marxar de la Drasana, com si fos un camp format, y dret al portal de Sant Antoni, perquè anaven a Servera. Marxaren los dits sis ho set mil infans, tots bella gent; aportaren-se’n sinquanta y tantes barques, que ja estaven a punt ab sos carros, per a fer los pons; los carros y carretas que isqueren, de monisions y provisions, era una bella cosa, tant de bagatje, axí de bast com de collar. De modo que era un camp format, que aquell carrer de l’Espital y la Rambla, fins en Drasana, estave tot espès de gent. Y com foren fora al portal, se esquadronaren tots, cada regiment de per si, per lo mitx de aquells camps, que lo prínsep hisqué a veure’ls, ab uns quans cavallés dels més privats y ab lo mariescal de Agramunt, tinent seu, bell soldat y omo molt prinsipal; hisqueren a veure’ls fora al portal, que·ls feya molt bon vèurer. Y no dexaré de escríurer una cosa de notar: que, al passar lo prínsep per lo mitx de un regiment, un soldat li digué alguna paraula (que alguns [17v] deyen que digué: «Mosiur lo prínsep, baylat-nos de l’argant»)3 y, per aquexa paraula, manà que·l pasasen per les armes. Vista la present, y per a que ningú no s’i posàs a demanar-li misericòrdia per ell, picà de espuelas al cavall y se n’anà dret devés la Creu Cuberta; y quant tornà, lo soldat ja fou mort, que no feren sinó lligar-lo ab un pal y tirar-li tres ho quatre mosquetades, y morí de prompte. Y lo virey tornà y, en aver acabat de regonèxer, se’n tornà a palàsio. Y la gent marxà devés Servera, y aquell dia estigueren allotjats per allí, devés Sarrià y l’Espitalet y Sant Feliu. Aquexa fou la més bella tropa de gent que, de un cop, hisqué de Barcelona. També passà molta cavalleria per defora y per Sant Culgat, que se aparellava una bella campanya.

També vingué la armada de mar, que eren 16 galeres y 14 vaxells grosos; los vaxells se aturaren a la mar, y les galeres entraren y no·s mogueren de aquí, que encara no se sabia si anirían sobre Tarragona, també, perquè li arribave molta gent.4

1. L’arribada de les naus franceses al port de Barcelona fou el dia 22 d’abril (MNA, vol. XIV, p. 234). Segons el nunci Vincenzo Candiotti, el 22 de maig arribaren cinquanta vaixells amb sis mil soldats; vegeu J. Sanabre, La acción de Francia..., op. cit., p. 377.

2. atraüt: «traüt», ‘tragí o tràfec’.

3. «Monsieur le prince, baillez-nous de l’argent». Enteneu el verb bailler en l’antic sentit de ‘donar’.

4. La vinguda de les galeres cal datar-la el dia 3 de maig de 1647 (MNA, vol. XIV, p. 235).

[41.] La ostentasi[ó] amostrà lo prínsep abans de anar-se’n

Avent passada tanta gent com està dit, axí de peu com de cavall, lo prínsep se disposà per exir en campanya, y, abans que no se n’anàs, volgué amostrar sa ostentatió y grandesa. Y axí, lo diumenja abans no se n’anàs, que contàvem als 5 de maig 1647,1 volgué exir a pasejar la Marina2 a cavall, ab tota sa grandesa y vestits de gala; y axí, a la tarda, se ajuntaren a palàtio tots los grandes y offisials de guerra, que eren serca de do-sens, tots a cavall ab vestits de gala, que fou una de les més belles vistes que may se sien vistes en Barcelona, de tanta grandesa, que ni per ningun rey may s’era vista tanta grandesa, tanta diversitat de vestits, tanta guarnisió de or y plata, tant de capot vermell, tans richs cavalls ben adornats, tanta ploma caiguda, que tot parexia que era una primavera de flos. Aver de espasificar los vestits que duye lo prínsep y lo marquès de Agramunt (son tinent general) seria may acabar, y, sense ells, tans de mariescals de camp, tans coronells, tans mestres de camp,3 general[s] y tinens de la cavalleria, tots: la hu bo, l’altro millor; y lo sert és que tots los de més offisials de aquexa campanya se trobaven en Barselona. Y de aquex modo se pasejaren per la muralla de Mar fins que fou tart, y aprés se retiraren, dexant lo prínsep en palàsio y dexant lo poble admirat de tanta grandesa.