L'horror de Rèquiem

6

La caiguda de la casa Santes Creus

La primera referència que hi ha sobre l’enclavament del que segles després seria la Mansió Santes Creus és dels voltants del 700 abans de Crist, quan un grapat de laietans va establir-se al vessant sud del Turó d’en Pisca, als afores del que avui coneixem com Sant Feliu de Llobregat.

Era un poblat on van arribar a viure mig centenar de persones comptant-hi tretze ovelles, que disposaven del mateix dret a vot que qualsevol dels seus veïns2. En excavacions arqueològiques recents s’hi han trobat restes d’àmfores, de ceràmica àtica, coríntia, jònica, fenícia i massaliota, així com peces d’un collaret d’origen púnic (per consultar l’entrada a la Viquipèdia, cliqueu aquí).

El nom del poblat ibèric, Puig Perillós, prové de la troballa d’una necròpolis en el mateix indret, on es comptabilitzen mig centenar d’esquelets carbonitzats, comptant-hi els de tretze ovelles, que disposaven del mateix dret a morir socarrimades que qualsevol dels seus veïns3.

Entre els ossos, s’hi van trobar dues plaquetes de plom minúscules (avui oportunament desaparegudes en circumstàncies misterioses per necessitats narratives) datades del 500 aC (segle amunt, segle avall), amb inscripcions en el que sembla la llengua ibèrica. Un misteri que ningú encara ha aconseguit desxifrar però que han estat adjudicades amb una seguretat quasi total als habitants humans, ja que es considera improbable que cap de les ovelles dominés l’idioma ibèric ni hi tingués gens d’interès.

Cap al segle X, al Puig Perillós s’hi va alçar una torre de guaita per controlar la vall del Llobregat i mantenir un punt de defensa a la delicada frontera de la Marca Hispànica. La llegenda diu que, dos dies després d’acabar la fortificació, una ràtzia dels musulmans hi va calar foc i va abrasar els dos soldats que hi havia destinats mentre es cruspien un bon tall de porc acabat de cuinar. L’endemà d’aconseguir la possessió de la torre, els soldats musulmans van morir carbonitzats quan van quedar-hi atrapats en un incendi provocat pels reflexos que el sol produïa en els punyals dels catalans morts i que els moros no havien gosat tocar per la impuresa porcina del seu destí.

Aquestes anades i vingudes, aquestes petites conquestes i derrotes efímeres, aquests incendis fortuïts i devastadors es van anar succeint almenys una desena de vegades en els següents anys, fins que ambdós bàndols van abandonar la idea de dominar el Puig Perillós sota el pretext que a l’hivern hi feia massa fred, i a l’estiu, massa calor.

No va ser fins ben entrat el segle XIII, sota domini del noble rei Jaume I, que el cavaller Guerau Corvo va ordenar construir-hi «lo pus bell castell del Llobregat», tal com es recull al Llibre dels Fets: «Lo castell és una fortalesa formosa, que mira vers Tarragona e ha sol tot lo jorn, ben distribuïda i agençada, e quadrada, e ha porta de fusta de roure, e merlets sense usar, e pou, e dues torres, e pati d’armes prest a entrar-hi a formar, e celler propi, una sinecura, òptim parelles.» El rei Jaume havia donat les terres del Turó d’en Pisca a Guerau Corvo en agraïment per l’ajuda en la conquesta de Mallorca, si bé va obviar esmentar la sort que havia acompanyat els habitants i les ovelles de Puig Perillós al llarg dels anys. Al cap i a la fi, el rei no se sentia tan agraït amb el cavaller Corvo, qui, a les ordres de Guillem II de Bearn i Montcada, havia noliejat una nau cap a Mallorca amb deu amics i vint minyones de llinatge vaporós i havia acabat fent salat perquè van errar el rumb (una petita confusió amb els astrolabis que va acabar amb el capità del vaixell amb l’estómac farcit de pedres al fons del Mediterrani en algun punt entre Sicília i Xipre) i van anar a raure a una illa controlada per un pirata otomà, on van ser apressats durant sis anys, en la major part dels quals van patir tota mena d’encarinyaments bruscos per part dels carcellers i una gavina especialment tossuda. Quan Guerau Corvo va aconseguir escapar de l’empresonament, cinc dels seus homes van acompanyar-lo en el viatge de tornada; tres li van dir que anessin tirant, que ells sortirien més tard, dos no van dir ni ase ni bèstia perquè havien mort travessats per una espasa un i per un bec l’altre, i de les minyones ja feia temps que no en tenien més notícies que el somriure murri dels corsaris turcs. En arribar a Mallorca, per fi, ja estava més que conquerida, i els cavallers van adreçar-se a la ciutat de València, que tot just queia sota domini cristià. Guerau duia de la seva estada amb el pirata tot un carregament de sedes, espècies i malalties de transmissió sexual que van delectar el bon rei Jaume.

Aixecat el castell al Puig Perillós, doncs, el cavaller Guerau va instal·lar-se a les masmorres per no perdre els costums adquirits amb els anys. Allà, gratant el terra per cap raó en especial, un tic que li quedava de les visites del carceller, va trobar mig enterrades les plaquetes de plom en idioma iber que amb una seguretat quasi total no havien estat escrites per una ovella. Guerau Corvo va forçar la vista per intentar desxifrar els gargots de les peces. Com que no s’hi veia, va agafar una torxa i se la va apropar a la cara, sense parar atenció que encara jeia sobre un jaç de palla seca que va encendre’s en un tres i no res.

Les flamarades que sortien per les finestres i espitlleres del castell van servir de far per als navegants que solcaven la desembocadura del Llobregat durant tota una setmana.

Potser perquè el Puig Perillós tenia mala fama, no va ser fins a la Guerra de Successió que ningú va atrevir-se a ocupar-lo de nou. El juny de 1713 (segle amunt, segle avall), es reunien a Sant Feliu de Llobregat el representant de les tropes de Felip V i el virrei i cap de comandament dels austriacistes de Catalunya per dirimir la capitulació de la Ciutat Comtal. El baró de Pallejà i Torrelles va oferir el Mas del Perill, un casalot senyorial que acabava d’edificar al Puig Perillós, com a lloc per a l’encontre. Els comandants van acceptar la localització perquè el baró de Pallejà era manifestament austriacista, però la seva muller es declarava obertament borbònica, de vegades de forma massa literal. Els exèrcits van plantar campaments a la falda del Turó d’en Pisca i els nobles es van allotjar als dormitoris confortables del Mas del Perill.

Entrat el vespre, bon vi, bona teca i alguna discussió abraonada sobre qui ha mort qui i qui ha jurat fidelitat a qui, que va acabar amb un això no m’ho dius a fora i dues persones visiblement èbries que es baten en duel al pati de la finca, un pati inclinat, no ho oblidem, que els feia caure un cop i un altre cada vegada que desenfundaven les pistoles i les alimentaven amb plom, palla, pólvora i alè de borratxo, i que va provocar que un tret rebotés en un dels porticons i la bala s’estellés en un oli de llum i el trenqués, i va caure ardent sobre tot l’alcohol que empastifava el terra i els fems dels cavalls i que hom pot imaginar-se com va acabar la cosa: el cim de la muntanya com una pira enorme on era impossible distingir un filipista d’un partidari de Carles d’Àustria si no fos perquè uns cridaven en castellà i els altres en català, tot i que hi ha qui ho posa en dubte.

Sobre l’incident es va segellar un pacte de silenci i els capitostos carbonitzats van ser reemplaçats per soldadesca de físic semblant (un bigoti de més o de menys, però sense ni un bri de sutge) que acabarien vivint el final de la guerra en una impostura socarrada.

Ramon Santes Creus va triar el Turó d’en Pisca per construir-hi la mansió que hauria de veure néixer i morir (sobretot morir) les següents generacions de la que ja era una de les fortunes més poderoses del país, en part gràcies al negoci de cultiu, transport i venda a preus molt competitius de mercaderia humana a ultramar. La nissaga dels Santes Creus vivia folgadament gràcies a l’explotació dels esclaus, doncs. El senyor Ramon empaitava les criades, els negres i els deutors; el senyor Ramon empaitava tot el món. Era implacable, perquè només algú amb la constància, manca d’escrúpols, empatia i roba interior del senyor Ramon podia tornar a la vila natal d’on va sortir amb una mà al davant i una al darrere, carregat amb un sarró de mans amputades a esclaus rebels. Mans que va fer embalsamar i enfilar per penjar-les sobre la portalada del Mas del Perill, fet pel qual a Sant Feliu molts van rebatejar el casalot com a «Mans del Perill».

La mort accidental de Ramon Santes Creus mentre cremava uns rostolls a l’hort de la finca va fer que l’hereu agafés les regnes del negoci durant tres setmanes, el temps que va trigar a estimbar-se amb un carro ple d’explosius turó avall quan es dirigia a demolir la mansió familiar per raons que ningú no coneix, i que ni tan sols el germà petit, qui va heretar la fortuna, les influències i el destí inflamable dels habitants del Puig Perillós, va aconseguir escatir contractant un vident per tal que s’hi posés en contacte. Vident a qui, en una sessió d’espiritisme, se li’n va anar la mà amb les espelmes i va acabar enviant mitja família (hereu de recanvi inclòs) a l’altre barri enmig d’una agonia de flamarades i esgarips d’ultratomba.

Fermí Santes Creus, un nebot de rebot, fill bastard del sisè germà amb una criada del palau Falguera, es va fer càrrec amb quatre anys del patrimoni familiar i de l’afició per l’ocultisme. Fascinat amb la història del Puig Perillós, al cap de set anys va promoure les excavacions per desenterrar el passat misteriós i flamíger de l’enclavament. Ell és el responsable de la descoberta de les ja desaparegudes plaquetes de plom, de la necròpolis ibera i d’una baralla de cartes Hermanos Fournier en perfecte estat sobre les quals d’ençà d’aleshores prendria tota decisió important en la vida. No devia ser tan mala decisió perquè Mas (o Mans) del Perill no va tornar a cremar (ni els residents a dins) fins a la mala nit que tots els parents vius i un de mort de la Lynette Santes Creus, tret de cosins detectius postissos, van morir-hi calcinats.

7

La benzinera dels falcons nocturns

Els mosquits del capvespre llisquen sobre la suor d’en Rèquiem, que ha trescat carretera amunt fins al Puig Perillós, per descobrir que ara l’antiga mansió és una benzinera. Una sèrie de caramboles notarials van propiciar que, un cop incapacitada la Lynette Santes Creus, l’herència anés a raure a una companyia petroliera veneçolana, un dels socis fundadors de la qual havia estat company de caceres del tinent coronel de l’exèrcit armeni que va tenir una relació sentimental amb el dentista del sabater del veterinari de l’escurçó que un mal dia va intentar cruspir-se en Fèlix, l’estimadíssim tucà de la família Santes Creus.

Les torres d’alta tensió de cables destensats zumzegen sobre la benzinera. Un pare compra coets a la màquina expenedora de focs artificials que hi ha al costat dels sortidors. Un gos pixa sobre les brases roents de les barbacoes a l’aire lliure que hi ha prop del dipòsit de bombones de butà, al costat de la zona de fumadors abalisada amb quatre torxes mal girbades. En Rèquiem obre la porta i troba tot de prestatges atapeïts d’oli de motor i oli de palma, plàstics que embolcallen substàncies de textura i color semblants a la xocolata, envasos de sopes microonables, bosses de pedres de sal salpebrades de fruits secs i tota una lleixa dedicada a la premsa, a saber: diaris desactualitzats des de primera hora del matí, revistes del cor eviscerat i quaderns de mots encreuats amb fotografies de models femenines de roba interior de 1973.

El Dependent el mira des de darrere la caixa registradora. És un home esquifit i calb que acaba de començar el torn de nit i té aquella mirada de qui reclama una mort ràpida i acabem ja amb aquesta merda. Avui no s’ha afaitat (el seu avui fa vint-i-sis mesos que dura, un cicle interminable d’insomni, dolor i fotofòbia), es gronxa compulsivament sobre un Teleprograma i sosté un misto entre les dents. Té tantes ganes d’estar-se a la barra com que el tanquin en un taüt ple d’escorpins i l’enterrin sota les restes de la necròpolis ibera que hi ha rere la benzinera. A més, té un bufador adherit sota la barra amb cinta americana i no veu el moment per usar-lo. El dia que l’atraquin de nou, o quan un client intenti aixecar-li la camisa amb el canvi, o quan el relleu del matí arribi deu minuts tard i el miri d’aquella manera que el mira, com si se’n fotés. Té un bufador i està disposat a encendre’l a la cara de qui sigui. I en Rèquiem sembla un bon Qui Sigui.

Dos mossos de trànsit desenganxen la mirada dels mòbils i escruten en Rèquiem, qui, per uns instants, se sent un espia a punt de ser descobert amb un maletí ple de microfilms al Checkpoint Charlie. L’escaneig visual dels policies deu resultar negatiu, perquè no triguen a submergir-se en un laberint de mems internàutics.

Si en comptes d’en Rèquiem l’anell l’hagués trobat el doctor Broch, ara estaríem parlant d’una investigació molt diferent. Perquè com una investigació és com s’ho pren el nostre poc traçut protagonista: ha d’esbrinar l’origen d’aquest anell peti qui peti. El malson que el va conduir a aquell planeta estrany és només la poteta del llop fent-se passar per la mare cabreta. Si el doctor Broch hagués aparegut per aquesta benzinera amb la seva estatura menuda, pantalons de pinça i americana de botons de puny personalitzats, de ben segur que l’interrogatori hauria estat diferent. Més directe. Concís. Estructura clara. Objectiu definit. Ell sí que hauria estat un bon investigador. En Rèquiem, en canvi, ha entrat per la porta sense saber ben bé què hi venia a fer, confiat que la intuïció el guiaria. La intuïció d’en Rèquiem era tan preclara que, quan era petit, va prendre consciència pròpia i el va abandonar, mentre dormia, per anar-se’n amb algú amb més fortuna.

—Sap que els saudites tenen cinquanta paraules per referir-se al petroli?

No és la millor frase del món per trencar el gel, però a en Rèquiem no se n’hi ha acudit cap altra en el trajecte fins a Sant Feliu.

—Nosaltres som veneçolans. I en tenim cinquanta-una.

—M’aixeca la camisa.

El Dependent fa ballar les pupil·les al ritme del tritlleig d’ungles sobre el linòleum.

—Pechicho, pecherote, tualamacán, aberroque, relachidasa, benzilona, cacereña, bombedisca, espelmoquiño, guatelentera, furolontana, clarera negra, clarera espesa —agafa aire—, petropapa, petropincho, panchelosco, endobrecio, sachimavisca, mirlón, orito prieto, gel fiduncio, camagüero, ledanenco, arganera, zurbabastro, petróleo, deluschacada, sinsaboniclo, mesmonio, rifofestaso, chaluría…

—D’acord, el crec.

—No, esperi: ebonesía, carmesí oscuro, arrepompa, bimtorodona, galvanediso, cacopusco, sifilinquero, broncho, pus pesquera, calabracha, berbecó, asticlosón, mesuquero, chilobombo, gomatoso, crin, niralato, salivón, salmoniteo i flor de azil.

—Vostè és veneçolà.

—Per part de sogra —passa un drap sobre la barra, com si volgués esborrar els noms que hi ha vessat—. En què el puc ajudar?

—Pensava que aquí hi havia la Mansió Santes Creus.

—Va cremar fa cosa d’un any.

En Rèquiem no està obligat a saber tota la informació de la qual ara disposa el lector. Es podria donar el cas que massa dades l’atabalessin i comencés a comportar-se de forma encara més imprudent; no seria el primer cop. A més, la història del Puig Perillós és més un apunt curiós i tangencial en aquesta història que un fet autènticament rellevant.

—No en queda res?

S’asseu en un tamboret que grinyola i es desploma un pam amb el pes. La barra està enganxifosa.

—Quatre parets, al costat del túnel de rentatge.

Assenyala fora, a través de la màquina del cafè, com si confiés en la visió de rajos X d’en Rèquiem. Si en tingués, veuria que el túnel de rentatge és una estructura de formigó semblant a un pessebre soviètic, amb tres mànegues (aigua, aire i mirra) i un cubell de la brossa amb una rata morta per intoxicació alimentària.

—Es pot visitar?

El Dependent arqueja les celles. Seria la pregunta més estranya del dia si un camioner no li hagués demanat a mitja tarda un lloc segur on poder amagar un cadàver que ja s’està podrint i deixa la cabina del camió tota empudegada.

—Prendrà alguna cosa? —interroga el Dependent. El negoci és el negoci.

—Què té?

—Te? Amb menta?

—No. Que què té.

—Trastorn esquizoafectiu, però el meu psiquiatre diu que està controlat. Mentida. —Agafa un pot de caramels de menta per al mal alè i l’obre—. Em recepta unes pastilles per controlar-me mentalment i he deixat de prendre-les. Les canvio per aquestes i així ningú no sospita.

Torna els caramels psicoactius a l’expositor.

En Rèquiem rescata la targeta del doctor Heribert Gisbert de la butxaca dels texans i l’entrega al Dependent.

—Si mai vol canviar de psiquiatre, aquest era el de l’antiga propietària de la Mansió Santes Creus.

D’una plantofada, el Dependent esclafa un mosquit impertinent que li voltava el coll des de feia una estona i, amb els dits encara ensangonats, recull la targeta.

—L’ha enviat el meu psiquiatre? —El bufador ho acabaria tot ben ràpid, pensa el Dependent.

—No —respon en Rèquiem amb una naturalitat del tot impostada—. Posi’m un cafè.

—No volia un te?

—El que li sigui més fàcil.

Els policies responen a un avís inintel·ligible de l’emissora, es corden el cinturó i deixen unes monedes a la barra. En Rèquiem fa un cop de cap per saludar-los i ells responen amb un grunyit. Surten tot just quan entra una dona i crida des de la porta:

—El dipòsit ple a la 4!