L'horror de Rèquiem

8

Bushido quàntic

—Jo crec que el principal escull és que veiem el temps com una línia recta, del punt A al punt B, com si fos una cursa a contrarellotge i no hi hagués cap desviament ni drecera possible —diu la Dalsy.

—Però si fas tard, fas tard. Si havies d’arribar abans de les deu, no pots presentar-te a quarts de dotze. —La Francesca, emprenyada, braços en nansa.

—Això és al que em refereixo: vivim engabiats en fusos horaris, en una continuïtat esclavitzadora que és falsa —i recalca, com si parlés en negreta:— Fal-sa. Ens guiem com zombis a partir de les coordenades absurdes d’una roca que gira a tota velocitat sobre si mateixa al voltant d’una bola de gas en flames. No sé tu, però com a vara de mesurar em sembla primitiu.

—És la que hi ha. —La Francesca es recolza en el marc de la porta.

—Mira les partícules quàntiques, per exemple. Tu creus que a un quant li importa si ha de rotar sobre una estrella? A un quant l’hi bufen, les estrelles. Són estrelles en si mateixes, en certa manera. Un quant… saps què és un quant, oi?

—Sí, però no crec que…

La Dalsy la interromp. Va llançada, com cada cop que s’engresca a garlar.

—S’ha demostrat que una partícula quàntica pot aparèixer aquí i en un altre indret de l’univers simultàniament, perquè també pot no estar en cap dels dos llocs alhora. Ja m’entens. O no, perquè ja saps allò que diuen que si entens la mecànica quàntica, és que no l’has entès de veritat. O sigui, vull dir: un quant ara, aquí, pot estar ara i aquí, em segueixes?

—Mira, Dalsy… perquè et deies Dalsy, oi?

—Sí.

—De veritat, no cal continuar per aquí. Fem veure que no has arribat tard i ja està.

—No. Vull dir sí. Però ja és això. Un quant que pot o no pot estar aquí i ara, pot aparèixer aquí i abans. El mateix. L’única pega és que en el moment d’observar-lo, el fixem. N’eliminem el rastre de probabilitat. Que és el que ha passat quan he arribat: hem fixat la meva arribada en el temps no estimat, i per això sembla, però només sembla, que hagi arribat tard.

—Pots donar-me el sushi, sisplau?

—Sí, esclar, perdona —la Dalsy obre la motxilla groga i en treu dues bossetes de plàstic relligades.

De l’interior del pis, una veu masculina pregunta si passa res.

—És el meu marit… —comença a justificar-se la Francesca, però la Dalsy li segella els llavis amb el dit índex.

—Calla, o no passarem el test de Bechdel. —Es col·loca de nou la motxilla, agafa la bicicleta i encara les escales—. Recorda puntuar-me bé!

La Dalsy ha fet totes les entregues i examina les peticions del mòbil. Té una recollida d’hamburgueses a l’altra punta de la ciutat, una petició d’àcid ascòrbic a vint minuts d’on es troba ara (qui vol vitamina C a mitja nit?) i vuit demandes d’alcohol repartides en diferents barris. Fins i tot una partícula quàntica hauria de resignar-se a perdre puntuació per no poder atendre totes les entrades, avui.

—Eh, nena!

Reconeixerà aquest crit el lector que hagi rondat pel carrer a certes hores de la nit. És un codi senzill que, habitualment, significa «problemes». La Dalsy fa la resposta habitual: ignorar-lo. Es posa el casc amb un dibuix d’una caca rosa amb cara i ulls de nou sobre el hijab i accepta l’encàrrec d’anar al Bon Pastor —quinze minuts a bon pedal— a portar-hi dues ampolles de Jack Daniels i una garrafa de Pepsi-Cola.

Algú altre hi insisteix, ara més alt:

—Ep, que et parlem a tu, guapa!

Es gira a poc a poc i es troba cinc brètols de festa, embravits, un dels quals s’avança a trompicons i esbossa el que un llimac imaginaria com un somriure seductor. Quan el té a un metre de distància, l’home exhala vapors d’alcohol en forma de fonemes. La transcripció literal seria un desgavell, però en una traducció més o menys fidel, la Dalsy interpreta que ha dit:

—Em sembla que tens una coseta per a nosaltres…

—Estic treballant, he fet totes les entregues i ningú m’ha pagat en efectiu. Per no tenir no tinc ni temps, per a vosaltres.

—Amb aquests ulls tan macos que tens i aquesta boqueta antipàtica… —Aquesta és una altra aproximació a les paraules del llimac ebri—. Això és perquè treballes massa. Vine amb nosaltres, que una noia no pot anar sola pel món. Hi ha massa gent dolenta.

La Dalsy fa un pas enrere cap a la bicicleta, quan de sobte sent les mans d’algú que no tenia controlat que l’engrapa dels braços. És un sisè home, que havia anat a pixar a un arbre i se l’ha trobada de tornada. Fins i tot en una nit calorosa i humida de juliol, pot sentir-ne l’alè càlid al clatell. Una gota de suor freda li davalla per l’esquena.

—Ningú et protegirà millor que nosaltres, oi, nois?

Riallades, ereccions guturals, fregar de mans.

—Sé protegir-me sola —els adverteix la Dalsy.

Esclafit de riure simiesc del llimac, que té un eco a la colla.

—Aleshores res, noia —mastega el valent—. Ara tornaràs a treballar, no et preocupis.

—Digues al teu amic que em deixi anar.

—Abans ens faràs un petó de bona nit, oi?

—És la meva última advertència: digues al teu amic que em deixi anar, si no voleu prendre mal.

Aplaudiments per l’acudit. Els amigatxos del llimac es calcen bé els pantalons i es passen la llengua pels llavis, famolencs, excitats, depredadors que ensumarien la presa si no pudissin a ginebra de cisterna.

L’avís de la Dalsy no és cap farol ni pretén enganyar-los per guanyar temps. Pot ser que el seu físic menut, d’extremitats primes com branquillons a punt de trencar-se, la dolçor innocent d’un rostre púber o la veu tan aguda que li ha valgut un malnom farmacològic (per la necessitat imperiosa de recórrer a l’analgèsic infantil) facin creure que és una noia delicada. La Dalsy és aquella participant ofensivament curteta d’un concurs de talents, carn de picota i mofa, pur bullying televisiu, que acaba fent plorar el jurat i posa el públic dempeus, tot són pells gallinàcies i goles gordianes, amb la seva interpretació angelical de l’ària més popular de l’òpera més famosa. Nascuda l’any més catastròfic a la claveguera més pudent de la barraca més atrotinada del carrer més enfangat del barri més miserable del districte més pobre de Rangun, a Myanmar, la Dalsy és una mestra en bokudenryu jujutsu koshimawari iaiheiho4.

—Vinga, nena.

Amb un gest velocíssim de la mà, treu la catana de la saia, lligada al quadre de la bicicleta, s’allibera del captor amb un cop del casc que li rebenta el nas i es col·loca en chudan kamae, la posició de guàrdia amb l’espasa apuntant directament a l’estèrnum del llimac.

—Vinga, medusomental.

A dos metres rere el llimac, l’Assetjador #3 aplaudeix sorprès.

—Tenim una samurai!

La Dalsy fa una ganyota de desaprovació, prem la punta de l’espasa contra el pit i li esquinça un bocí de samarreta.

—No cal posar-se així. —La catana de la Dalsy té unes propietats logopèdiques excepcionals perquè ara el llimac vocalitza a la perfecció—. Només et dèiem unes floretes. Ets una noia maca…

—Però si no deu saber ni fer-la servir! —crida l’Assetjador #4.

L’Assetjador #5 no té línia de diàleg perquè és aquell tipus d’home que sempre es deixa emportar pels col·legues i no bada mai boca, ni tan sols per aturar-los.

—Calla, idiota! La senyoreta i jo estem parlant! —El llimac no gira el cap, hipnotitzat pel centelleig del metall.

—Recull el teu amic de terra —la Dalsy assenyala el noi de la cara cubista, que es mira les mans ensangonades com si no hagués vist sang mai abans— i foteu el camp d’aquí, motherflèquers.

El llimac té les mans enlaire en senyal de pau i rendició i d’haver-se miccionat als pantalons.

—I a partir d’ara, vigileu què feu i a qui ho feu —rebla la Dalsy—. Hi ha molta gent dolenta.

Melodia seca d’oboè, els Assetjadors que se’n van amb la cua entre les cames, la Dalsy que enfunda la catana i puja a la bicicleta, en blanc i negre, els títols de crèdit en kanjis gegants sobreimpressionats mentre ella pedaleja cap a l’horitzó, s’atura en un semàfor, passa una bossa de supermercat fent giragonses pel vent, fos a negre.

S’obren les llums de la sala.

De fet, les encén la Dalsy en arribar al pis que comparteix amb en Rèquiem i en Kurosawa, perquè estan tots dos a les fosques, les cares il·luminades per la resplendor d’un televisor que té més polzades que metres quadrats l’apartament, filtrats per una boirina cannàbica. Com vampirs emporrats fan un esgarip amb l’impacte lumínic i es refugien inútilment sota una flassada foradada per les cremades.

—Apaga! Apaga! —l’insta en Kurosawa.

La Dalsy l’ignora, recolza la bicicleta contra la paret del rebedor (un rebedor office: un penja-robes trencat, un penjador de claus on els ganxos són penis i un cendrer Cinzano sobre un tamboret furtat d’un bar entre la porta d’entrada i la sala d’estar) i fa una llambregada a la tele.

—Una altra vegada el programa de les duanes? —exclama.

—És el que intenten portar tortugues tropicals amagades dins del recte —diu en Rèquiem des de sota la flassada, com un fantasma cosit a trets.

—Quants cops l’heu vist?

—Sempre fa gràcia —s’excusa en Kurosawa.

La Dalsy va cap a l’habitació amb la sensació que viu amb dos nens que sempre volen veure la mateixa pel·lícula de la princesa pescanova, una i una altra vegada. Treu el cadenat i es desvesteix per posar-se el pijama. Després de l’enfrontament amb els borratxos, ha donat per finalitzada la jornada i ara només vol asseure’s una estona, beure un litre d’orxata i no pensar en res.

En Rèquiem apareix per la porta.

—Tens un moment?

—Estic en calces.

—M’espero.

En Rèquiem plega els braços i compleix la seva paraula. Ella fa uns saltirons per embotir-se en uns pantalons que guarda de Rangun, i que no estan gaire millor que la flassada del menjador. Surt de l’habitació, tanca la porta i va cap a la cuina. Examen sorpresa de Primer de Nevera.

—Kurosawa!

En Rèquiem la segueix com un gosset que espera que l’amoixin.

—Demà! —en Kurosawa respon a la pregunta inexistent.

—Això em vas dir ahir!

—Tècnicament, t’ho he dit de matinada —matisa des del sofà—. Per tant, la resposta encara és demà.

Un petarrell de frustració s’obre pas entre els músculs facials de la Dalsy.

—Tinc llet de civada amb vainilla —ofereix en Rèquiem—. No és llet de veritat i la vainilla és un additiu cancerigen, però sembla orxata.

Ella l’accepta i en Rèquiem li omple un got de crema de xocolata reutilitzat.

—No sembla orxata —diu ella després de fer-ne un glop.

—No, però durant uns segons has tingut la il·lusió que podia semblar-ho. Això és millor que res.

—Fas de coach, ara? —S’acaba la beguda d’un glop.

—No és pas tan dolenta, eh?

—Què volies?

—Tu saps qui és el Rei de Groc?

—Què passa? Que han explotat els servidors de Google?

—No ho sé. Han explotat els servidors de Google? —pregunta a en Kurosawa, que acaba de fer una pipada i es torna a amagar sota el llençol.

No hi ha resposta.

—No pots mirar-ho a internet? Havies d’esperar que arribés? Qui soc? Ta mare?

—A la primera pregunta: el router ha petat i ens hem quedat sense dades als mòbils. A la segona: tu ets una tia llegida i sempre tens aquests temes de conversa que al·lucinem d’on els treus. A la tercera i quarta: afortunadament no, perquè si ma mare em veiés fer el que tu m’has vist fer des que compartim pis ja l’hauria matat del disgust.

Sembla que els arguments són convincents o que la llet de civada se li ha posat bé, perquè amolla un somriure.

—D’on ho has tret, això del Rei de Groc?

9

L’ominosa amenaça d’Aquell Qui No Es Pot Anomenar, però a qui al cap i a la fi qui més qui menys anomena el Rei de Groc o, si em colles, Hàstur

Forjada en el creepypastisme dels canals de YouTube més obscurs i l’evangelisme sinistre dels podcasts, la Dalsy té un coneixement superficialment enciclopèdic sobre tot el que està relacionat amb la mitologia del terror: emètiques possessions demoníaques, laberíntics hotels encantats, assassins de màscares icòniques, aberracions metamòrfiques antropòfagues, complexos d’Èdip mal curats, canibalisme per la via de la motoserra, òrgans de direcció de diputacions provincials, taxistes insomnes, taxistes en general, anticrists prepuberals, procrists senils, ectoplasmes ectoplastes, morts reviscolats, morts d’ullals esmolats, satanistes encaputxats, vilatans aficionades al vímet, armaris ultradimensionals, talps semihumans, bruixes guapes i bruixes lletges, pallassos, nazis, males dones i ultracossos.

—Alguns consideren el Rei de Groc una divinitat. —La Dalsy s’arrauleix al sofà i fa un altre glop a la llet de civada, el vuitè; ja se n’ha begut dos brics.

—Qui? —pregunta en Rèquiem—. No he sentit mai de cap religió que venerés aquest Rei de Groc.

—No pertany al mainstream, com si diguéssim. Evidentment, no el trobaràs al santoral de cap de les monoteistes, ni forma part del panteó de les politeistes més conegudes. Per no tenir, no té una església com a tal, no hi ha un corpus ritualista ni una adoració devota més o menys organitzada5.

—Sempre em deixes flipat —diu en Kurosawa.

—Soc la reina de l’infodúmping. —Somriure monàrquic i tornada a la sobreexposició d’informació dialogada—. El cas és que ni tan sols és un déu en si. És només un dels avatars d’una divinitat en la nostra dimensió. I abans que em pregunteu què és un avatar: és l’ambaixador d’un ens superior a la nostra realitat.

—I aquesta divinitat és…? —Li dona el peu en Rèquiem.

—Hàstur. Un monstre amorf, tentacular i escamós, que viu a Aldebaran, a la constel·lació de Taure —aquí és on la Dalsy ha de consultar el mòbil—, a la riba del llac Hali.

—Un llac? —El sentit aràcnid d’en Rèquiem li etziba una cleca.

—Un llac fètid sota un cel d’estrelles negres.

—I una ciutat abandonada.

—Carcosa.

—És el planeta del meu somni…

—Si que aspires a poc —diu en Kurosawa.

—Que no. Que és el planeta que vaig somiar. Hi havia aquest llac i una ciutat al fons. Vaig entrar en un castell en ruïnes. Què era?

—Aquí no hi arribo. El castell que dius encara no té cap ressenya a internet. Però potser és el castell del Rei de Groc, o d’algú de la seva cort de monstruositats còsmiques.

—Els biají! —crida en Kurosawa, i amb l’exaltació relaxa l’esfínter i amolla un pet trompeter que es guanya la recriminació dels companys de pis.

—Si t’has de cagar a sobre ves al bany —protesta en Rèquiem.

—És l’alarma corporal que m’avisa quan fa estona que no menjo res. I no fa pudor.

El menjador put a escorxador tropical un matí calorós d’estiu.

—He portat una pizza que no han acceptat perquè m’havia caigut a terra. La tinc a la motxilla, Sawa.

—En voleu? —ofereix en Kurosawa mentre s’aixeca i els genolls i les molles del sofà grinyolen en una coral harmònica.

En Rèquiem fa que no amb el cap, envermellit per la manca d’oxigen.

—Tu t’ho perds. I que sàpigues que a la feina has de suportar pudors molt més fastigoses que els meus pets i no et queixes.

—A la feina em paguen.

—I jo et regalo les meves ventositats; soc així de generós.

—Té raó. No en el seu altruisme gasós. En els byakhee. —L’ignora en Rèquiem, que s’ha rendit al seu sistema respiratori—. En el somni, els byakhee eren els protectors del castell.

—Mala peça al teler6. Els byakhee —espera uns segons que carregui la pàgina en el telèfon— són criatures alades grosses com un camió i tan agressives que ningú que les hagi vist ha sobreviscut.

—Aleshores com ho sabem, que les han vist, si no han sobreviscut?

—Per testimonis indirectes, suposo. Però no tenim més descripció que són horribles, mig insecte mig drac, queratinosos7, d’urpes palmejades com les dels ànecs, la qual cosa no és gaire terrorífica, que serveixen de muntura a genets experimentats i poden volar a la velocitat de la llum.

—Trobo que és massa descripció per no tenir testimonis directes vius.

—No ho sé, Rick —intervé en Kurosawa amb mitja pizza pengim-penjam de la boca—: sembla fals.

—Si no els ha vist ningú, no hauríem de tenir-ne cap descripció —continua el raonament en Rèquiem.

—Si no és que n’han desenterrat algun fòssil, com els dels dinosaures —raona en Kurosawa.

—Però això implica veure’ls. No hi diu que no els ha vist «vius» ningú —fa el senyal de les cometes per acompanyar la paraula entre cometes—. Hi diu que no els ha vist ningú.

—Fa soroll un arbre que cau al bosc si no el pot sentir ningú? —pensa en veu alta la Dalsy.

—Són llenyataires? —pregunta en Kurosawa, que ha trobat un escarabat cruspint-se el pepperoni de la pizza i el fa córrer entre els dits.

—Què?

—Que si són llenyataires. Has dit que talen arbres. Són monstres còsmics que es dediquen al negoci de la fusta?

—No —respon, contundent, la Dalsy.

—Ah. Aleshores a què es dediquen?

—Són muntures. Deuen transportar algú —diu en Rèquiem.

—Algú que no els pot veure? Què són, monstres pigall?

—Algun altre monstre galàctic que no apareix a internet. —En Rèquiem fa escarafalls, el porro traçant esteles ataronjades entre la fumarada.

—Monstres cecs. Els munten monstres cecs de l’espai exterior. Per anar a on?

—Són llenyataires —cedeix la Dalsy, tan contundent com quan ho havia negat—. Talen arbres al bosc.

—Ho veus. Jo tenia raó.

—Ens estem desviant —en Rèquiem intenta reprendre el fil—. Tenim un Rei de Groc, que en realitat és l’aparença d’un déu a la nostra realitat, que viu en un planeta on hi ha un llac i una ciutat i un castell protegit per monstres invisibles...