Èxit

Per començar, els meus pares es van conèixer en una obra de teatre amateur. Va ser a la Sala Cabanyes de Mataró. I, com li agradava recordar al pare, ell aleshores ja demostrava les seves qualitats innates com a actor.

—I la mare…? —li preguntava jo quan era un nen.

I el pare responia amb cara de circumstàncies:

—La mare, Roger, era la pitjor actriu de Catalunya.

A casa mai no posem en dubte que el pare sigui mereixedor de la Creu de Sant Jordi, el Gaudí d’Honor i de tots els premis que té a l’estanteria, però la mare… aiii, la mare... es mereix un reconeixement potser més important. Una estàtua encara seria poc.

Es diu Maria del Carme Itxart, però a casa sempre li hem dit Mare Mery. El pare Pera i la mare Mery. Ella ha estat la persona que ha fet possible el miracle de tirar endavant una casa amb sis fills i un marit artista: com sempre diem nosaltres, els Pera som una versió mataronina de La Blancaneu i els set nans. I l’únic secret per aconseguir-ho ha estat lliurar-se a la seva família sense condicions. La mare és tot amor, tot passió, i una gran amant de les bromes. Més enllà del seu vessant públic, a casa el pare sempre ha estat una persona seriosa, inclús una mica imponent, i no sempre m’ha estat fàcil entendre-m’hi. No poca gent pel carrer sovint m’aturen i em diuen: «Hola, Roger… Felicitats per tot. Ens agrades molt. Et seguim des de Poblenou! Molt bonic el programa de TV3 que vas fer amb la Nierga. I som molt fans del teu pare, també. Apa, que tenir-lo a casa ha de ser divertit, eh?». I jo penso: «Sí, sí, uffffff, mooolt divertit. És l’alegria de la huerta, vaja». En canvi, amb la mare sempre hem tingut una complicitat especial.

Li dec molt, a la mare.

I bé. Aquell amor que va començar en un teatre de Mataró ha durat més de cinquanta anys. I aquest temps dona per fer moltes coses, i n’han fet moltes, un fotimer, a banda de dedicar-se essencialment a tenir fills.

Sí, perquè n’han tingut sís.

Sis, sí. Sis.

L’Ivan.

Jo.

El Boi.

El Lau.

El Biel.

I el Blai.

Deixeu que us en faci cinc cèntims, d’aquesta tropa.

El meu germà gran és l’Ivan.

Si jo sempre he estat l’ovella negra, ell ha acceptat de grat el paper de l’ovella blanca. És l’home responsable per excellència —ha estudiat Ciències Polítiques i també… Teologia—, i és un gran polític que ha fet molts anys de regidor a l’Ajuntament de Mataró. Ara el tenim a l’Ajuntament de Barcelona i sempre he pensat que seria un bon alcalde, i també fins i tot un magnífic president.

Això ho penso de veritat, i parla de les seves qualitats, però també de la meva estima. Ha estat el meu millor amic, i hem viscut moltes coses des de molt petits. Escola, trapelleries, complicitats… Quan va estudiar a Londres, jo hi viatjava sovint amb quinze anys i em colava a l’habitació del col·legi major on ell vivia. Sí, nois, sí; amb quinze anys ja era amant de l’aventura i del perill.

Després l’Ivan es va fer gran, es va casar amb la Marie, i van tenir tres fills preciosos: el Max, el Nin i el Zac. Els meus amors.

No sempre he estat a l’altura del meu germà. I entre les coses de les quals em penedeixo, hi ha les travetes que vaig fer a la Marie quan va entrar a la família. No ho feia perquè no m’agradés —és molt bona tia, la Marie—, sinó perquè em robava l’Ivan.

El meu germà, el meu millor amic.

Jo soc el segon.

El tercer és el Boi.

Si us pregunteu per què els pares van seguir buscant fills després de tenir-me a mi —jo ho he fet moltes vegades—, la resposta és fàcil. Els pares volien tenir una nena, i van pensar que a la tercera va la vençuda. Però no: va ser un nen.

El nom del Boi l’hi va posar el pare, perquè era molt fan de Tarzan. I com ell sempre diu: «Tenia dues possibilitats. I vaig preferir Boi a Xita…».

El Boi és una persona molt especial. És el que té el cor més gran de tots els germans, i viu en el seu planeta. De vegades em fa recança, perquè s’ha quedat en terra de ningú: massa petit per a l’Ivan i per a mi, i massa gran per als més petits. Però d’altra banda penso que no ho ha passat malament: és molt pur, sense malícia, i ha sabut viure en el seu món.

Quan nosaltres tres ja érem més grans, els pares van tenir temps, i van començar a pensar. I en què van pensar? En estadística. Les estadístiques diuen que tenien moltes possibilitats que, a la quarta, el seu fill fos una nena… Confiats en aquest pensament, s’hi van llançar, i van tenir…

Un nen.

El Lau.

Sense falsa modèstia (no la suporto. Tothom sap en què és bo i en què no ho és), jo soc un tipus llest, el més llest de casa, i capaç de moure’m pel món fent el que més m’agrada. Ara, si jo soc el llest, en Lau és l’intel·ligent.

La imatge que tinc del Lau és a la seva habitació. Tancat, estudiant. I tant va estudiar que ara no té només una carrera, sinó dues. I no dues carreres qualssevol.

El tio és físic i matemàtic.

Un respecte.

En aquest moment ja havia quedat clar que els Pera no servim per tenir nenes. Fins i tot l’Ivan ha tingut tres… nens. Però els pares s’hi havien encaparrat, i només dos mesos després que nasqués el Lau la mare va tornar a quedar-se embarassada. Altre cop. My God.

En aquella època jo tenia tretze anys, i recordo molt aquell part. Com que la mare ja era una experta, va anar poc al metge durant tot l’embaràs. L’únic dubte era saber si aquest també seria nen o, per fi, els pares haurien fet una nena. Aquest era el dubte del pare i meu quan esperàvem a la sala d’espera, mentre la mare estava donant a llum. Nervis, espera. I, finalment, es va obrir la porta i la llevadora va treure el cap.

No feia una cara precisament optimista.

—Nena? —va preguntar el pare amb un fil de veu.

La llevadora va fer que no amb el cap.

—Nen?

La llevadora va fer que no amb el cap.

—Una sargantana?

La llevadora ens va explicar que, en les proves que li havien fet a la mare, havien sentit només un cor. Però resulta que no n’hi havia un, de cor, sinó dos. Dos cors, dos caps, quatre braços, quatre mans, quaranta dits…

—Són dos nens —ens va dir la llevadora.

El pare es va quedar en blanc. I quan va reaccionar, només va saber dir:

—Quan ha sortit el primer, el metge ja no hauria d’haver mirat més.

El pare té aquestes sortides d’humor per protegir-se. De fet, tots els germans l’hem heretat. Si em permeteu, deixeu-me que us digui que, si voleu viure molts anys, protegiu i cuideu molt el vostre sentit de l’humor (aquest consell no cal que me’l pagueu. Regal de la casa). Però la veritat és que va ser un moment difícil. En aquella època el pare era un actor reconegut, molt popular…, però no guanyava prou per mantenir sis fills. A banda de la seva feina, a Mataró teníem dues botigues —Things— on tant l’Ivan com jo havíem passat moltes hores venent bijuteria, roba, complements… Bé, això no és del tot veritat. Realment el que fèiem era treure pols i netejar vidres. I ens donaven cent pessetes. Setanta cèntims d’euro.

—Necessitarem que ens ajudeu —ens va dir el pare.

I tant l’Ivan com jo vam respondre. Vam anar a la botiga sempre que va caldre, i jo vaig aportar els diners que començava a guanyar en el món del teatre i del doblatge.

Perquè encara no ho he dit, però jo vaig ser una mena de nen prodigi.

Ara us ho explicaré. Però abans deixeu que us comenti una paradoxa divertida. I és que a aquells dos bessons, el Biel i el Blai, avui a casa tots els diem el Borja Mari i el Pocholo. Van néixer en un moment dur, però van créixer en un moment molt dolç de la carrera del pare. I van tenir tot el que van voler.

Amb onze anys ja tenien pals de golf. Uns pals de golf que mai, mai han utilitzat.

Només diré això, d’aquests encantadors gamarussos.

Fent conya, moltes vegades li dic a l’Ivan: «Els pares haurien d’haver parat quan ens van tenir a tu i a mi. Ens tocarà repartir la poca herència entre molts».

No és difícil endevinar què va fer el meu pare quan jo era petit: tenir fills i treballar. Aquesta necessitat d’estar a dalt d’un escenari s’explica en part perquè havia de mantenir una família cada cop més nombrosa. Però ni el pare ni cap dels meus germans ens enganyem. El meu pare ha estat una mica això que ara els americans en diuen workaholic: preparar funcions de teatre, fer doblatge de pel·lícules, viatjar pel país, sortir a la tele…

Feia tantes coses, el pare, quan jo era petit, que mai no parava per casa. I per veure’l l’havia d’acompanyar als seus bolos de teatre.

En realitat, a mi m’encantava. Ja de petit era de sortir de casa, i m’agradava això d’agafar el cotxe i anar a un petit poble a ajudar a preparar la funció al pare. Em passava l’estona amb els actors, que els encantava aquell crio tan mono. De fet, els amics del meu pare es van acabar convertint en una segona família. Persones com la Carme Sansa, el Rafael Anglada, el Ventura Pons, la Glòria Roig, el Miquel Cors, la Marta Angelat, la Montse Miralles, l’Enric Cardona… I, esclar, la gran Mary Santpere, amb qui jo reia molt.

M’encantava aquell món i tota aquella gent. Però el que de veritat em flipava era veure com mon pare actuava. Disfressat amb robes de vegades ridícules, es convertia en una altra persona, i aconseguia fer riure desenes de persones.

Era molt xulo.

Al final de la funció, quan la gent aplaudia, jo l’assenyalava i em feia el presumit.

—És mon pare —els deia.

De petit admirava mon pare. Era el meu heroi. També ho és ara.

Però no penseu que tot són avantatges amb un pare actor. Quan ens portàvem malament, el pare podia fer l’amenaça més terrible que mai hagi sentit:

—Si no us porteu bé —ens deia—, us recitaré el Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra de dalt a baix.

I sí, ens portàvem bé. De seguida.

De més gran, el pare i jo hem estat persones molt diferents, i també dos tipus d’actor molt diferents. Possiblement perquè jo soc d’una altra generació. Mai l’he deixat d’admirar —em sembla un actoràs—, però sempre li he retret que no fes més teatre «seriós». Hauria estat un gran Willy Loman a La mort d’un viatjant, per exemple.

Però mentiria si digués que la relació amb el pare ha estat plàcida. Al contrari, hem passat per moments difícils. I com dos bons actors, sempre hem tingut una mica de pique.

—Tu no fas teatre —li dic jo—. Tu fas teiatru.

—No diguis això, Roger… —Em contesta ell, amb la seva veu de Woody Allen—. Que jo soc molt bo.

És clar que ell no es queda enrere. Quan ve a veure una de les meves obres de teatre, ve a felicitar-me al camerino amb la mare. I sempre diu alguna cosa per l’estil:

—Has estat fantàstic, Roger. Molt i molt bé. Només hi ha una persona que ho podria fer millor…

—Ah, sí? Qui?

—Jo! No entenc per què no m’han ofert el paper a mi…

Aiiii, el pare… el meu pare… El Jack Lemmon català…

Sabeu? Quan em fan una entrevista, al final del qüestionari sempre em pregunten el mateix: «És difícil ser fill del Joan Pera?». I jo ric i sempre els contesto el mateix, fent broma: «Mireu, per al Jordi Cruyff potser sí que ha estat difícil. Però no per a mi. Jo soc més bo que ell».

Hahaha. M’encanta la cara que se’ls queda.

Potser perquè ja m’ensumava que no tot és perfecte a dalt d’un escenari, la veritat és que jo no somiava amb fer d’actor. De fet, no m’atreia gaire la idea, i durant molts anys vaig voler ser advocat. Sí, advocat. I segur que hauria estat un gran advocat. Soc bo fent màgia. (Allò que dèiem de la falsa modèstia…)

La primera vegada que vaig pujar a un escenari no va ser per iniciativa pròpia, sinó perquè com que el meu germà gran, l’Ivan, hi actuava, i jo sempre volia el mateix que ell, doncs també volia participar-hi. Fèiem coses molt tradicionals, com Els pastorets, i obres per a criatures, com La Blancaneu. I la veritat, m’ho passava de conya.

Possiblement la meva vocació d’actor s’hauria quedat en aquell estadi si hagués depès de mi. Però amb vuit anys vaig pujar a un escenari professional i les coses van canviar.

Aleshores el meu pare estava fent una sèrie a TVE Catalunya, Amor, salut i feina —amb la Mary Santpere i la Mercè Arànega, entre d’altres—, i li feia il·lusió que sortíssim a la tele. En Boi de seguida s’hi va apuntar. A l’Ivan i a mi no ens feia gràcia, però al final ens van donar dos petits papers en un capítol. A mi em va tocar fer de nen entremaliat i m’ho vaig passar teta. Ni per un moment vaig pensar si ho feia bé o era un nyap. Senzillament, em vaig deixar anar. I quan vam acabar de rodar el capítol la Mercè Arànega em va dir que estava encantada amb la meva actuació.

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.