Els desperfectes

Els desperfectes

Aquesta obra ha estat guardonada

amb el Premi Documenta 2020.

© Irene Pujadas, 2020

Primera edició: març del 2021

© d’aquesta edició: L’Altra Editorial

Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a

08007 Barcelona

www.laltraeditorial.cat

Maquetació: EdicTal

Producció de l’ePub: booqlab

dipòsit legal: b. 2.289-2021

isbn: 978-84-123123-4-8

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra.

Tots els drets reservats.

TAULA

Els desperfectes

L’últim sopar

Els mercenaris

Recordo la Fanny

La malparida

Els homenets verds

La purga

Entrevista al diari local sobre un reportatge en un diari nacional

Les formes de Déu

El solar dels Gratacós

Intimitat

Cada casa té les seves raons

No va passar: una recopilació

Les hores baixes

Adeu definitiu a en Poupolos

Els consells

El cos calent

L’època dels perquès

Els vàndals

Una història sobre llengües

Retrospectiva

Agraïments

If your eyeballs move, this means that you’re thinking, or about to start thinking.

If you don’t want to be thinking at this particular moment, try to keep your eyeballs still.

«Getting to Know Your Body»,

lydia davis

I em vaig descobrir caminant per un sender d’alta muntanya, precedit de dos homes que, vaig entendre, havien traspassat tot just uns segons abans. Un d’ells duia un vestit funerari dels més ordinaris i, cosa ben curiosa, taral·lejava una cançó, fet que manifestava una certa felicitat vàcua, una ignorància obstinada. Era mort, però era com si la seva actitud fos: Ha ha, però llavors, què és tot això?

Lincoln al bardo, george saunders

(traducció de Yannick Garcia)

ELS DESPERFECTES

Em van explicar, per ajudar-me, dues històries sobre nadons que havien acabat com passats per la trituradora. La primera començava a la porta d’un pis. Dins el perímetre de la casa, una dona; fora el perímetre de la casa, un home. Ell volia endur-se la criatura. La vull i punt, cridava. És mig meva. Això m’ho va explicar un veí d’aquesta gent; se’ls mirava per l’espiera i el molt covard no hi va fer res. Me l’he guanyat, deia l’home, cada nit m’aixeco per adormir-la, o cada matí m’aixeco per donar-li un biberó, o cada tarda l’entretinc una estona. I tu què has fotut?, preguntava l’home. I ella responia: No et fot, a mi va esqueixar-me el cony, a mi em va alterar tot el cos, etcètera. I la conversa sobre els greuges causats per la criatura avançava sense tenir en compte la integritat física de la criatura, un tros de carn rosada i tendra, tota ella suau i copiosa, que es balancejava d’una banda a l’altra del límit perimetral del pis, ara dins, ara fora, fins que finalment va trencar-se i la dona i l’home van dir alhora: mira què has fet; cosa que provava que, com a mínim, tenien algun tret en comú.

La segona història tenia a veure amb una festa, un lloc curull d’intel·lectuals amb opinions extravagants. Una de les dones, la Marie (em van dir que es deia Marie), no havia agafat mai un nadó. L’existència d’una forma de vida tan preuada i tan vulnerable la desassossegava. Tenia pensaments pertorbadors. Qualsevol criatura podia ennuegar-se amb una oliva, podia deformar-se-li el cap, podia donar-se un copet i quedar tetraplègica per sempre. Un descuit i a la caixa. Tot això va explicar-m’ho un amic que era a la festa i que va presenciar-ho tot. Segons la Marie, el ventall de desgràcies possibles era tan extrem que amb prou feines compensava les alegries que podia donar-te, bàsicament veure florir una vida, amanyagar-li els sacsons, ensenyar-li paraules, veure com descobreix les olors o com s’enfonsa a l’aigua per primera vegada. A la Marie li havien caigut coses, fins llavors: li havia caigut un gerro japonès, regal d’una mare morta (no la seva); li havien caigut o havia tirat set copes; li havia caigut un rectangle de vidre balcó avall, i de poc no decapita l’home que venia a col·locar la finestra. La mare del nadó d’aquella nit portava una clenxa al mig: la cabellera li queia, disciplinada, al costat de les galtes. La mare del nadó era aprensiva, però massa diplomàtica per no fer l’ofrena habitual: vols agafar-lo? El nadó va escapolir-se sota les mans de la Marie. Era com un bloc de mantega rodanxó i rialler, com una ensaïmada. Va estavellar-se a terra i va partir-se en mil bocins, i de l’ensurt, de la necessitat d’aixecar els braços i obrir els palmells i fotre un crit, dos dels comensals van tirar el vi a terra. Així que és de justícia dir que, aquella nit, a la Marie no només li va caure el primer nadó sinó també la vuitena i la novena copa, que no és poc.

Aquestes històries van explicar-me-les un parell de mesos després que a mi també em caigués un nadó, amb l’escampada de rigor de braços, orelletes i cames. Encara te’n podria explicar alguna altra, em van dir. Tots coneixem el poder curatiu d’una bona història de fracassos. Al cap i a la fi això ja havia passat abans i també li passaria a algú altre. Jo no havia volgut mai fills precisament per això. Sabia que els tustaves una part del cap i els quedava tustada per sempre. Tenien tretze anys i ho veies: fa dotze anys vaig tustar-te aquí i t’hi ha quedat la marca. Els estiraves massa el peuet i et quedaves amb el peuet a la mà, i la criatura arrencava la ploradissa. La Maia em va dir: només seran deu minuts. Jo li vaig dir que en deu minuts podia passar qualsevol desgràcia. Ella em va dir: fes el favor de madurar. En aquella època jo ja havia adquirit un coneixement profund de mi mateixa, però no volia decebre la meva amiga. Aquest va ser el meu error: no voler decebre la meva amiga. El pròxim cop ja l’esmenaré, i ara com ara ens hem de menjar els desperfectes.

L’ÚLTIM SOPAR

Quan arriba l’últim, són deu i el moribund: el pare, dos nets, els fills, son germà, dos cosins, la dona i un amic, l’únic que a aquestes altures s’hi considerava. Estrenyen mans, tusten clatells i esquenes i van desplegant cadires al voltant del quasi mort, que jeu estirat al mig de la rotllana. Han traslladat la llitera al menjador. La llum blava es filtra per les finestres tosques de la casa i tinta la família d’una qualitat aquosa, divina. Entre el cos del moribund i nosaltres, tamborets amb el tiberi: dàtils amb formatge, daus de carabassa, seitons amb allada, una gerra de vi, cuixes de faisà amb raïm, coca d’anxoves i bols de brou, per acompanyar la vetlla.

Mentre el mort mor definitivament, es va creant l’atmosfera. Si en fa, que no ens trobàvem. Hi ha dits que roben dàtils, hi ha ulls curiosos i celles aixecades, hi ha bromes fora de lloc, l’ambient s’escalfa: les rebeques i els abrics descansen sobre els respatllers i es destapen clavícules, colzes i espatlles.

–En Mateu era un xarlatà –engega un dels cosins–. Abril del 1978, jo vaig dir-li: he parlat amb una noia, es diu Maria Gavà, podria agradar-me. Va dir-me que ho sabia tot, de la Maria Gavà, i en resum: que era una fresca. Ho era? No ho era! Ni la coneixia. Era un xarlatà. Tenia una cosa rància dintre. Mai vaig parlar amb la Maria Gavà i mai vaig perdonar-l’hi.

–Marcià, quina petitesa –respon la filla del moribund. Però en Marcià ha carregat aquella petitesa durant mitja vida, com una pedreta a la butxaca.

–Anem per ordre, si us sembla –demana el fill–. Comença tu mateix i si voleu anem avançant per la dreta.

Els presents assenteixen, mànigues arromangades i cossos distesos. Algunes mans van al tronc o a les cuixes del moribund, o acaricien les seves galtes. Altres mans van al menjar. Altres mans van als genolls o als costats dels ulls o, encreuades, a les costelles. Conversen sobre el moribund sense tenir en compte que no n’està, de mort, i que potser els sent però no pot tornar-s’hi. Per una vegada, que calli i escolti, diu en Marcià. Hi ha quòrum: el moribund opinava sobre el color de l’aigua.

–Doncs la setmana passada me’l vaig trobar pregant –explica la filla, els llavis daurats d’oli–. Vaig dir-li: papa, què fots? Estava agenollat a sota la finestra. Va aixecar-se de cop i va dir que estava pensant en llimar el travesser. I una merda.

–Déu, el Mateu? Res –sentencia l’amic, i escup un filet de carabassa.

–Poc que li haurà servit, al malparit. –El cosí riu. Té les galtes vermelles i sua, del vi i de la calda.– Això era tot el que havia de dir, jo. Que marxi en pau. Adeu –i tusta el peu del moribund, li agafa el dit gros i el remena.

–Em toca a mi –diu el pare del moribund, aixeca una copa de vi negre i s’incorpora–. Cada any, al juny: ens trobàvem a les sis en punt, caminada de tot un matí i dinar de fonda, sempre el mateix: costelles de xai, patates al forn, un iogurt natural, cigaló i caliquenyo. –El pare s’acaba la copa de cop.– Vam fer-ho cada any, sense excepcions. Potser era una mica beneit, el Mateu, però aquí no va fallar mai.

–Estiu del 1990 –diu la cosina del moribund–. Havíem de posar-nos d’acord amb la casa dels meus pares, com la repartíem. Volia el terreny dels ametllers per a ell, però no volia esquitxar-se les butxaques. Aquestes coses se salden amb diners, sí o no? Que després ens emboliquem, eh, la família. Ell deia que es cuidaria dels arbres. Deia que ens ho pagaria amb ametlles! Vinga, nano –la cosina riu, s’inclina a la tauleta i agafa tres seitons amb els dits.

–Hauríem d’abolir-la, la mort –sentencia una de les criatures, i alguns grans se la miren amb sorpresa i diuen: ni parlar-ne.

Al centre de la rotllana, embolcat el cos amb una tela de lli blanca, el pit marcit d’en Mateu panteixa discret. El costellam li creix com un pa de pessic al forn, i després se li desinfla. Llavors els músculs de les cames se li tensen i se sacsegen de cop. Els presents callen i aprofiten el parèntesi per renovar la menja: el fill s’escapa a la cuina i torna amb una plata d’aletes de pollastre, bols de cigrons amb capipota i platets d’ous estrellats amb foie, i tres Raimats.

–Amb tu va ser sempre un estirat –diu la filla al fill del moribund–. A vegades t’adorava i a vegades semblava que et detestés. Recordo moltes coses. Maig del 2013: tu havies acabat la remodelació de l’edifici del consorci. Havies fet construir una filigrana i ell no et va fer ni un comentari.

–Potser perquè també era arquitecte i tenia–

–En recordo una altra –hi torna la filla–. Estiu del 2014: ens vam trobar els Bor–

–Ens vam trobar els Bordeus de vacances –continua el fill–. Amb en Mateu eren bons amics i en Bordeus tenia un bufet, buscaven gent. I va i li diu que no valc un ral. I què? Tampoc m’ha anat tan malament.

–I el que està mort és ell –diu el cosí.

–No encara –diu la dona. El pit d’en Mateu panteixa amb una determinació de ferro. Al fill, el capipota li crema a la llengua.

–A vegades era un home insuportable –admet la filla. Assenteix tothom menys les criatures, que juguen a construir cases amb els escuradents de la tapa de dàtils.

La dona ha encès un llum que ressalta el blanc del llenç del moribund, i que escampa llums i ombres sobre el seu cos prim, que es desgasta, sobre els plecs de les altres robes acolorides, sobre els pollastres morts i la vedella esquarterada. Un dels marrecs s’ha acostat al padrí amb les mans brutes i ha fet un escampall d’oli sobre el llenç, però ha sigut fruit de l’amor. Ens falten les flors, pensa la dona: ens hem descuidat les flors per quan el moribund sigui mort.

–Què us diré jo –diu l’amic–, gener del 1971: el millor Cap d’Any de la nostra història. Trompes, pets, pitofs com cubes, pugem a la teulada de la Seli i cantem a cor obert, potser Raimon, fins que algú devia trucar als grisos i llavors corre cap a casa. Allà va començar tot i fins ara. Descansa en pau, company –i fot un cop a l’espatlla del difunt que quasi el reviu–. Que el bon mam sigui gratis allà on vagis.

La resta de la família calla, miren com els nens juguen a construir caminets amb els ossos de pollastre. La filla diu: Hi ha gana? I el cosí s’escapa a la cuina i en torna amb una safata curulla de llagostins al cava, una olla de musclos al vapor, cinc cassoletes de gambes i ostres amb ceba i mostassa. Els comensals es recol·loquen els tovallons de roba a les cuixes i es passen els plats amb molt civisme. Es xarrupen caps, s’esbudellen cossos i s’arrenquen potes amb els dits, que després es llepen.

–Març del 2009, va i diu: us prepararé un arròs a tots. –La dona mossega un faisà i guaita la resta.– Potser va bullir-lo durant quaranta minuts. No el podíem desenganxar del cullerot. El pitjor arròs que he menjat mai.

–I ens el va fer acabar –recorda el pare.

–Una pasta d’arròs –diu el germà.

–Un cuiner terrible.

–Indecent.

Una de les criatures s’acosta al moribund i li examina el peu: és enorme, els dits estellats i les ungles trencades, com un tros de parmesà llest per ratllar. La criatura toqueja el dit gros del peu fins que la dona li diu: Para, que li faràs pessigolles. La criatura es fabrica unes ulleres de sol amb dues closques de musclo.

–Una altra, una altra –s’anima l’amic–. Gener del 1981: l’última farra abans que naixessis tu –assenyala la filla–. Sortim de casa a les cinc de la matinada, agafem el cotxe, conduïm cap a la costa, clapem a la platja. Qüestió, que quan ens llevem trobem un pescador que torna de passar la nit i hi parlem, i què passa: que li caiem en gràcia. Ens convida a casa i ens cuina un suquet de peix.

–Estiu del 2012 –fa la filla–, tornem d’un dinar a ca la Cinta. Aquí la Cinta ja estava molt malalta. El pare, callat. Em pregunta: Saps qui és la persona que ma germana estima més del món? No t’ho dirà mai: sant Francesc d’Assís. Quina bajanada, diu el pare, però jo el veig que s’aguanta les llàgrimes.

–Sant Francesc d’Haixix –salta l’amic, eufòric, els ulls negats, visiblement ebri–. Però l’edat què et fa? Tou i prudent.

–Calla, home.

–Tardor del 1975 –fa la dona, un cap de gamba als dits–, festejàvem. Sortim del cinema i en Mateu silenciós, i de cop deixa anar: Sort que no vas conèixer l’Annabella. L’interrogo durant dies i es nega a dir res més al respecte. Qui collons és l’Annabella? M’ho he preguntat sempre.

–L’Annabella? No res –sentencia l’amic, i es reomple la copa.

Tots deu s’estan al voltant del moribund una estona més: de tant en tant parlen, de tant en tant callen. Quan els vins es buiden, més que se n’obren, i després apareix vi dolç i pomes al forn, trufes de xocolata, una mousse immensa de pinya tèbia amb canyella. El moscatell els transporta a una anècdota penosa de joventut: en Mateu, amb un tovalló de roba sobre la verga, saltironant per les vinyes d’un amic de la universitat; la família arriba sense avisar i se’l troben en pilotes. D’aquí a la visita de sa germana a Berlín, el mes que ell va treballar-hi, quan ella encara vivia: la Cinta!, un brindis per l’actual Cinta morta i un brindis per l’antiga Cinta viva. Del vi a la visita i als atacs colèrics cap al fill, un debat obert: si tothom creu que té raó, qui té raó? Qui sap què és el que et convé? Què atorga l’edat?, etcètera. Les trufes s’acaben. Les llengües repassen els dits. Mentre n’escruten els fets i les intencions, les cagades i els encerts, el mort mor del tot. No saben si ha finit mentre l’adulaven o el criticaven. Sigui com vulgui: està fet. És així com han acomiadat el cos viu d’en Mateu i un per un saluden el mort. Un brindis pel Mateu mort! S’aixequen dels seus llocs, estrenyen mans, tusten espatlles, abracen troncs i apilen les restes de menjar en una sola safata, i les reparteixen perquè cadascun se’n pugui endur a casa.

ELS MERCENARIS

Em fa la impressió –va dir la instructora Joliu mentre inclinava el cul sobre la taula de la sala– que molt sovint us han recomanat que mireu endins –va obrir la boca i, amb les dues mans, va fer com si s’empassés vòmit–. Potser fins i tot us han dit que havíeu –va aixecar-se, cames separades, el tronc recte i els braços formant un angle de noranta graus amb l’esquena– de fer estiraments. Perquè és dins, molt endins, en l’inconscient –la instructora Joliu anava movent el tronc a esquerra i dreta, la punta de les mans tocant la punta dels peus– on trobareu el material. A les coves més pregones de la vostra infantesa, això mateix –va posar-se dreta com un pal i va inclinar la cama esquerra enrere i el cos endavant, mantenint l’equilibri–. Als desitjos terribles i humaníssims que poblen el vostre inconscient –va fer el mateix amb la cama dreta–. No fora! No fora –va fer un gest d’espantar ocells, xut xut, després va recollir-se i encorbar-se, talment li haguessin pessigat l’amor propi–; sinó en la delicadesa preciosa dels vostres cossets de porcellana. Vet-ho aquí, però: tenim coses a amagar.

Si no hagués estat la professora, l’alumnat se l’hauria mirat igualment. La instructora Joliu acariciava les branques de les ulleres i estudiava la llista d’assistents; els ulls llegien un nom i escrutaven la sala, així múltiples vegades. Llavors va manar el següent: Aixequeu-vos, i l’alumnat va obeir-la. Voleu ser lliures o voleu diners? La classe va mantenir el silenci; alguns van dubtar de si s’havien equivocat de curs, d’altres pensaven què s’esperava d’ells, d’altres ponderaven si serien titllats d’idealistes, de pesseters, de naïfs, de narcisistes. Un noi va dir «lliures» amb un fil de veu de pardal –havia escrit el nom del seminari dalt del full i l’havia subratllat; era diligent i introvertit però, dins del seu cos, la passió per les lletres brillava i pesava com un robí. Voleu formar part d’una potència europea?, va cridar la instructora Joliu, que ara es passejava entre els escriptoris. Duia unes botes militars i caminava com si guardés sentiments estrangulats a les cuixes. Sou camperols o sou mercenaris? A què heu vingut? Vet-ho aquí: aquí no hem vingut a meditar.

La instructora Joliu va adreçar-se a la multitud, que, apocada, mantenia el cos tens al costat de les taules. Piqueu els punys al pit, va cridar, i recordeu: teniu gana. Els alumnes es miraven els uns als altres i complien ordres tímidament. Va ser un cop molt fluix, amb prou feines va sentir-se. Si algú vol marxar –la instructora Joliu repassava la llista de noms i guipava les cares– que ho faci ara. Una noia pàl·lida va agafar la bossa i va esmunyir-se per la porta –componia poemes en heptasíl·labs i les nits de lluna plena sentia una comunió simpàtica amb els astres; no creia en el llenguatge bèl·lic; la immensitat i la nostra situació dins de la immensitat: barrinava sobre qüestions d’aquesta mena. La instructora Joliu va continuar: cares rectes, ulls tancats! Som a finals de febrer del 1507 i heu de decidir si marxeu de la vall de Sihl, a Suïssa, i embarqueu al front. On és el front? A la frontera del ducat de Milà. Tindreu piques i alabardes, us pagaran per doblegar les entranyes de l’enemic. A les ordres de qui? De Lluís XII, rei de França i duc de Bretanya. Vosaltres qui sou? No sou ningú. Continuem.

Heus aquí el vostre dilema: voleu menjar i voleu proveir la vostra gent, va dir la instructora Joliu. Ara bé –va aixecar el dit índex ben amunt–, ara bé: no voleu dinyar-la. La resta de camperols de la vostra vall s’està apuntant a l’exèrcit de mercenaris. Feina assegurada, diuen. Maten a canvi d’un sou i maten bé, coordinats, entre amics: formació en columna, disciplina i diligència. El teu país mantindrà la neutralitat gràcies al salari dels seus morts. Què vols fer, tu?, va preguntar la instructora Joliu a una noia que seia a segona fila, l’esquena encorbada en forma de C, una C perfecta. Mantenir-te en llibertat amb unes condicions pèssimes o arriscar la psique i el físic per quatre xavos? Tens gana! T’avorreixes tant. Ets l’home i ets el proveïdor, o això t’han dit i això t’ha tocat. Vols un contracte.

La instructora Joliu va seguir caminant, sala amunt, sala avall. M’importa, la batalla?, va preguntar a una alumna que prenia apunts. La noia va fer que no i va dir: T’importa el que passa pel nostre cap, el dilema en què ens trobem, el conflicte ètic. M’importa tot!, va respondre la instructora Joliu, i va aixecar els dos braços. Tot és important! El que veieu, el que vestiu, el que mengeu. M’importa el que corre pel vostre caparró desesperat, va dir la instructora Joliu i va tustar-se la testa. On teniu les mans? A les butxaques, a la cintura, al front? Teniu gana, teniu son! Voleu lluitar o no voleu lluitar? Què veieu per la finestra? Els vostres veïns estan batallant a les ordres de França. Alguns han tornat alcohòlics, perduts, sense cames. Riuen a destemps. Tu has sentit històries. La teva dona ha sentit històries. Joves que s’emborratxen a la taverna, diners que apareixen a les butxaques i de cop t’envien al front, no pots negar-t’hi. La vostra dona no diu res. Els fills volen menjar. Aquesta és la vostra gran por: la gana, després la mort. Vet-ho aquí: sou humans i esteu enfangats de problemes.

Vull una història de dues o tres pàgines protagonitzada per aquest camperol, dona o fills. El que vull –la instructora Joliu va fer un gest de flor que s’obre– és que sortiu dels vostres cossets de porcellana i entreu en aquest cos altre: escruteu-ne l’interior, absorbiu-ne els dilemes, llegiu, disfresseu-vos. Vull que degolleu cossos i partiu budells si creieu que això és el que toca fer. Vull que us amagueu i ploreu desconsolats, que robeu menjar i sigueu la vergonya del poble o no, o el seu orgull. Vull que parleu amb els bojos, els que han tornat, els qui se’n vanten. Vet-ho aquí: quin és el preu de viure? Ho discutim dimarts que ve. La instructora Joliu descansa el cul sobre una taula. A les següents sessions, per exemple: persones abduïdes per extraterrestres, les peripècies del bufó Triboulet a la cort de Francesc I de França, senyores internades per histèria, Margaret Thatcher, Kathleen Cleaver, senyores que busquen un marit ric; en definitiva: el que vulgui i el que se m’acudeixi.

RECORDO LA FANNY

Recordo una nit que la Fanny em desperta a les dues de la matinada. Se li ha escapat el periquito. El periquito era de la seva àvia, la persona que la Fanny ha estimat més en aquesta terra. No ens podem permetre que el periquito de l’àvia de la Fanny campi lliure per aquesta ciutat hostil, així que em planto a casa seva. La Fanny plora mentre l’intenta caçar amb l’escombra, a cops. Agafo una palangana amb una mà i una escala amb l’altra, la Fanny em subjecta i pujo a atrapar l’animal. És de la mida d’un cor, verd groc i blau i és immortal. Li preparo una infusió a la Fanny i dormim juntes. L’endemà, a primera hora, alimento el periquito i marxo.

I avui també recordo una nit que som en una festa, en un pis. Això és abans, amb prou feines arribem als vint. La Fanny va disfressada i papalloneja d’aquí cap allà. Li agrada ser el personatge peregrí. Jo enyoro estar sola a casa o amb poca gent i senzilla i no veure’m aclaparada per la meva falta de conversa i d’enginy. Soc molt més interessant que això, li dic al noi que tinc al davant. Veig com busca els seus amics amb els ulls. La Fanny se’ns creua i em planta un petó a la galta. Ah, però sou amigues?, pregunta el noi. La Fanny m’estreny de la cintura i li diu: És la noia més brillant que has conegut mai.

Recordo que, quan la nostra amistat és una joguina nova, seiem amb la Fanny als bancs del Nen de la Rutlla. Escurem un vi que ens haurien de pagar per beure i ens riem dels personatges que passen. Estic a punt de regalar-me amb un paio amb una samarreta lilosa i destenyida quan ella diu: És el meu oncle. Me la miro. És així com conec l’oncle hortera de la Fanny.