Els pobles oblidats

Col·lecció la Talaia, 5

XAVIER CORTADELLAS

I JUDIT PUJADÓ (Coord.)

Els pobles oblidats

Una vall i 29 viles abandonades de Catalunya

Il·lustracions de LLENAS LLENSA

La Bisbal d’Empordà, 2014

Autors

Marta Alòs

Claudi Aventín-Boya

Andratx Badia

Carles Barrull

Aitor Carrera

Joan Carreres

Xavier Cortadellas

Manel Figuera

Marcel Fité

Oriol Margalef

Miquel Martín

Cristina Masvidal

Marta Momblant

Isabel Olesti

Joan Pinyol

Judit Pujadó

Adrià Pujol

Montserrat Rumbau

Pau Urgell

SUMARI

Introducció Com arbres que caminen

Els pobles oblidats

ÀRREU. EL PALLARS SOBIRÀ MARTA ALÒS

Entre dos mons

LA BARTRA. L’ALT CAMP ISABEL OLESTI

El miracle de la Bartra

BRIOLF. EL PLA DE L’ESTANY JOAN CARRERES

Vida passada entre el bosc, els camps i el riu

CANALS. LA CERDANYA MANEL FIGUERA

Jocs de fugida i soledat

CERNERES. L’ALT URGELL JOAN CARRERES

A la solana del Cadí

DORVE. EL PALLARS SOBIRÀ MARTA ALÒS

Un bocí de cel

ESBLADA. L’ALT CAMP JOAN PINYOL

Un passat a canvi d’un feix de bitllets

FATXES. EL BAIX CAMP ORIOL MARGALEF

Sang al coll de Fatxes

FONTSCALDETES. L’ALT CAMP ORIOL MARGALEF

El retorn del Nen Jesús

GALLICANT. EL BAIX CAMP ISABEL OLESTI

El poble que es fon

HERBA-SAVINA. EL PALLARS JUSSÀ MARTA ALÒS

La plenitud del silenci

L’HOSPITALET DE LLOBREGAT. EL BARCELONÈS

MARCEL FITÉ

Un poble per descobrir entre el ciment i l’asfalt

JAFRE. EL GARRAF JOAN PINYOL

Pols de pedres senyorials

LO MAS DEL LLAURADOR. EL MATARRANYA MARTA MOMBLANT

Un llaurat cum laude

ELS METGES. EL BAIX EMPORDÀ XAVIER CORTADELLAS

Una parròquia amb dos noms

MONTANT DE TOST. L’ALT URGELL MARCEL FITÉ

La vall de les nenes

MONTARGULL. LA CONCA DE BARBERÀ MONTSERRAT RUMBAU

Amb els molins com a únics testimonis de les ruïnes

ORONERS. LA NOGUERA CRISTINA MASVIDAL

Dos pobles perduts

ORRIT. EL PALLARS JUSSÀ CARLES BARRULL

Lluny de tot

EL PUTXOT. EL BAGES JUDIT PUJADÓ

La bombolla del vi

RAONS. L’ALTA RIBAGORÇA ANDRATX BADIA

Al tercer cant que faça lo gall

SALSELLES. EL BERGUEDÀ JUDIT PUJADÓ

Entre balmes, aigües i tresors

SANT MARÇAL. EL VALLÈS ORIENTAL PAU URGELL

La vall dels pobles sense nom

SANT MARÇAL DE QUARANTELLA. EL PLA DE L’ESTANY ADRIÀ PUJOL

La capital d’enlloc

SANTA MARGARIDA DE CABAGÈS. L’OSONA MIQUEL MARTÍN

Entre la fusta i la pedra

SANT ROMÀ DE TAVÈRNOLES. EL PALLARS SOBIRÀ MARTA ALÒS

La nostàlgia de les pedres

SOLANELL. L’ALT URGELL MARCEL FITÉ

Un poble que torna a viure

SANTA MARIA DE VIDABONA I SANT JULIÀ DE SALTOR. EL RIPOLLÈS XAVIER CORTADELLAS

Sis masos per a dos rectors

LA VALL DE TORAN. VAL D’ARAN AITOR CARRERA

I CLAUDI AVENTIN-BOYA

De Pontaut fins a Sant Joan. Versió catalana.

De Pontaut enquia Sant Joan. Original aranès.

SANT JOAN DE TORAN. VAL D’ARAN AITOR CARRERA

I CLAUDI AVENTIN-BOYA

Una capital per als pobles perduts. Versió catalana.

Un caplòc entàs vilatges perduts. Original aranès.

ELS AUTORS

LOCALITZACIÓ AL MAPA DE CATALUNYA

COM ARBRES QUE CAMINEN

Ara fa dos anys editàvem Els pobles perduts. Guiats per les paraules de l’escriptor John Berger i pels coneixements del fotògraf Ernest Costa, endegàvem, amb aquell llibre, la recerca de persones que havien viscut a diferents pobles del Principat, de la Catalunya del Nord i de la Franja que havien anat quedant deshabitats amb el pas dels anys. En total, van ser trenta indrets de la Catalunya històrica, units també pel fet que semblava que el nostre món havia anat deixant-los al marge. Ni que fos en un text de poques planes, volíem recuperar-ne una mica la història, les llegendes, els noms de les cases, les feines, les festes que s’hi feien i algunes de les coses que s’hi explicaven. També volíem que quedessin escrites algunes de les anècdotes que encara es recordaven de les persones que van fer que cadascun d’aquells pobles sumessin la seva part de quefers, de neguits i d’il·lusions als quefers, als neguits i a les il·lusions de tot el país. L’abandonament de tots ells, l’esfondrament dels sostres de moltes de les seves cases, la buidor de les seves esglésies i els cementiris embardissats eren i són el símbol d’un fracàs més col·lectiu que no pas personal perquè ha estat entre tots que no hem sabut donar continuïtat a unes formes de vida que sovint van començar fa molts segles. Pensàvem i pensem, però que la història és cíclica i que, per tant, potser algun dia alguns d’aquells pobles tornaran a ser habitats. Ho escrivim pensant que serà així. I ho escrivim pensant també que qui visiti avui algun d’aquells pobles, havent llegit el text que hi ha a Els pobles perduts o a Els pobles oblidats, que presentem ara, el podrà conèixer millor. I conèixer, al capdavall, és la forma més propera a estimar.

Els pobles perduts va ser un èxit. Gràcies a aquell llibre, vam recórrer tot el país perquè el vam presentar a molts de llocs. I gràcies a ell també vam anar descobrint la importància que havia tingut per a moltes persones, gent que, com nosaltres, havia recorregut el país amb Els pobles perduts a les mans, gent que participava del nostre mateix entusiasme a l’hora de descobrir les coses que es deien que havien passat en aquells pobles, en aquelles cases i entre aquelles pedres silenciades pel pas del temps.

Però no només això. Perquè a les diferents presentacions que vam fer, vam conèixer també molta gent que ens ha anat parlant amb entusiasme i enyorança de molts altres pobles, que ens ha explicat moltes altres històries i que ens ha parlat de molta altra gent que també va haver d’aprendre a viure lluny d’on va néixer. D’aquí, Els pobles oblidats. Com en Els pobles perduts, també en aquest llibre la majoria de pobles de què parlem han anat quedant deshabitats a causa de l’èxode rural del segle XX. Aquest procés va accelerar-se i, sovint, va culminar als anys seixanta del segle passat, que és quan van quedar deshabitats la majoria dels pobles que hi apareixen. Potser sense la Guerra Civil i la pobresa i la misèria de la postguerra, més d’un d’ells hauria quedat sense habitants una generació abans. D’altres, han quedat sense gent a causa de la construcció de pantans o d’altres infraestructures.

Com en Els pobles perduts, també per fer Els pobles oblidats hem convidat diferents escriptors nascuts a diferents comarques catalanes perquè volíem que hi reflectissin així mateix les paraules i les maneres de dir de cada terra. En total, hem estat una vintena d’autors. I entre tots, hem parlat de trenta pobles. Cadascun de nosaltres, ha tornat a uns pobles abandonats, sovint acompanyat d’alguns dels seus antics habitants i sempre amb la idea d’escriure un relat ben viu que ens permetés conèixer el passat més immediat i el present de cadascun d’aquests pobles.

Més que una continuïtat, però Els pobles oblidats és una conseqüència. I ens agrada molt que hagi estat així perquè d’alguna manera, aquesta conseqüència ens ve a dir que tots aquests pobles són encara vius en el record de molta gent. Deu ser per això també que no és estrany que en uns quants d’ells associacions i entitats diferents fan el que poden per reconstruir els seus edificis i per preservar-los del pas del temps i de la destrucció que comporta.

Hi ha un bon grapat de pobles deshabitats a les terres del Pirineu. Els accessos difícils en van fer impossible el dia a dia perquè els seus habitants no disposaven dels vehicles i dels mitjans que els calien. Molts d’aquests pobles van arribar als anys seixanta del segle passat sense metge, sense escola, sense carretera i, encara, sense corrent elèctric. És el que va passar a Vidabona i Saltor, al Ripollès, sis masos que van anar quedant sense gent. Tots tenien les seves terres i les seves pastures, i molts també els seus ramats d’ovelles i les seves vaques. “A vegades se’n perdia una i ens fotia enlaire els guanys de tot l’any” —recordava la Pepeta Fajula a en Xavier Cortadellas. La Pepeta també ens llega algunes paraules d’aquell món passat: ‘enherbats’, ‘catantingues’... Paraules que es van perdent si no és que ja són perdudes.

En Manel Figuera ha anat a Canals de Cerdanya. En els anys cinquanta la vida de Canals girava al voltant del que es treia del bosc i de les seves mines de manganès. Fins que les mines van dir prou i la buidor i la duresa dels hiverns cerdans van fer la resta. La dotzena mal comptada de cases que hi havia a Cerneres encara eren habitades en el temps dels pares d’en Joan Tomàs. La gent vivia dels ramats i del conreu de trumfos. En Joan Carreres ens explica que la guerra va passar bastant de llarg d’aquest poblet del Cadí, però que, a partir del 1944, alguns maquis van començar a amagar-se en aquestes muntanyes i també a les cases de Cerneres, aprofitant que Cerneres ja era abandonat. Durant la tardor d’aquell any, un destacament de soldats de l’exèrcit va cremar-ne totes les cases per tal d’impedir que els maquis s’hi amaguessin.

El Solanell és a la vall de Castellbò, a l’Alt Urgell. En Marcel Fité ha anat a parlar amb en Saül Garreta, l’arquitecte que ha comprat aquest poble i que ha endegat un projecte per repoblar-lo. En Marcel també ha anat a la bellíssima Vall de Tost, bressol del llegendari Arnau Mir de Tost, avui plena de pobles deshabitats. Oficialment, en el segle XIX, quasi només hi naixien noies. “Si hi naixia un noi, li posaven un nom de noia i així s’escapava d’haver de fer lo servei” —recorda en Salvador Auger. Herba-savina és a la Conca de Dalt, al Pallars Jussà. Va anar buidant-se per diferents motius. La Marta Alòs ens explica que hi van contribuir la pobresa de la vida diària, les polítiques de reforestacions forestals que imposava el franquisme i un assassinat terrible.

La Marta també ha anat fins a Sant Romà de Tavèrnoles, al Pallars Sobirà. Per arribar-hi, ha hagut de superar els sis-cents metres de desnivell que separen el poble del pont de Gulleri, on hi ha la carretera. L’última família de Sant Romà va marxar als anys noranta, la visió de les cases esfondrades aclapara. La carretera tampoc no ha arribat mai fins a Àrreu, a l’Alt Àneu, també al Pallars Sobirà. La Marta Alòs escriu que en l’any 1803 una allau va matar-hi disset persones i va colgar bona part del poble. Els supervivents van fer l’esforç de reconstruir-lo, però Àrreu va acabar abandonat malgrat les cases magnífiques que encara té. Quan l’any 2009 la carretera va arribar a Dorve, ja no hi vivia ningú. L’Aitor Carrera i en Claudi Aventín-Boya ens acosten a la Vall de Toran i a tots els seus pobles perduts. Sant Joan només n’és un. I encara no és tan perdut com molts d’altres. Resisteix com l’aranès. La Vall de Toran és una vall situada en una altra Vall, unes terres lligades a un país i a una llengua que també volem reivindicar. És per això que publiquem els dos textos en l’original aranès i en la traducció catalana que han fet l’Aitor Carrera i en Claudi Aventín-Boya.

L’Andratx Badia ha anat a buscar aquells que van viure a Raons, un poblet de l’Alta Ribagorça que va començar a abandonar-se abans de la Guerra Civil. Encara se’n conserven algunes llegendes. En Carles Barrull ens parla d’Orrit, que era ribagorçà, però que fa més de mil anys va passar a ser un poble pallarès. Orrit vol dir ‘llunyà’ en basc. Condemnat a estar lluny de tot, les arrels d’Orrit són les mateixes de tants altres llocs del país. La Cristina Masvidal recupera la història d’Oroners, un poble que va quedar negat sota les aigües del pantà de Camarasa. Encara en podem visitar el seu castell i l’església de Sant Salvador.

No gaire lluny de les millors platges de la Costa Brava, a les Gavarres, perviuen els masos i l’església de Sant Cebrià de Lladó, més conegut com els Metges. En Xavier Cortadellas ens recorda la gent que hi vivia, algunes de les il·lusions que tenien i algunes de les feines que feien. Al Pla de l’Estany hi ha Briolf. En Joan Carreres recupera la llegenda de la gorga del Dimoni i ens explica la vida d’aquest poble situat a la vora del riu Ser. No gaire lluny, però a l’altre cantó de comarca, hi ha Sant Marçal de Quarantella. L’Adrià Pujol hi ha anat a rescatar els records de quan va esdevenir el centre neuràlgic del TEI (Teatre Experimental Independent), en els anys setanta del segle passat.

Salselles és al Berguedà. La Judit Pujadó ha anat a parlar amb veïns que hi van viure i amb els fundadors de l’Associació Salvem Salselles. Unes terres marcades per la riera de Merlès, on els records dels carlins i dels maquis que hi van passar es van convertint en llegenda. A tocar de Castellnou del Bages hi ha el Putxot, un veïnat que va néixer i que va morir amb les vinyes i el vi. En Miquel Martín ha anat fins a Santa Margarida de Cabagès, a Osona. “Fa uns anys, quan jo encara era jove, en tots aquests masos hi vivien grans famílies” —li ha explicat en Josep Soldevila.

Al Montseny hi ha un poble perdut, desconegut per quasi tothom. Va tenir pocs anys de vida. Costa de dir quant de temps hi ha van viure aquells que es refugiaven de les tropes franceses i espanyoles durant la Guerra del Francès. En Pau Urgell ens descobreix el que amaguen les restes i ens mostra alguns fragments del que va escriure fa molts anys en Josep Baborés, rector de Gualba, sobre aquells refugiats.

Montargull és a la Baixa Segarra, oficialment, a la Conca de Barberà. La Montserrat Rumbau ens explica que encara hi ha en peu l’església de Sant Jaume i tres de les seves cases. Sempre hi ha fet massa fred i, sobretot, massa vent. Avui només hi viuen els immensos molins que trenquen el paisatge, mentre van fent energia elèctrica. La Bartra és a l’Alt Camp. La Isabel Olesti hi ha anat per poder parlar amb en Josep Albert Lleonart, que va ser capaç de fer renéixer el poble l’any 1981.

Esblada és també a l’Alt Camp. Fins fa poc l’amo del poble era un banc. En Joan Pinyol ens n’explica el passat i ens parla de diferents projectes per recuperar Esblada. L’Oriol Margalef ha parlat amb persones que van viure a Fontscaldetes. Quan ja era buit, un grup de joves encara hi pujaven a jugar en el billar d’en Lluís Tomàs. Ara, que s’han fet grans, alguns d’ells han creat una associació que també prova de recuperar aquest poble.

La Isabel Olesti explica que a Gallicant, ja al Baix Camp, hi ha pintures prehistòriques i restes romanes. Per Gallicant també van passar els càtars i a les terres de Gallicant s’amagava el bandoler Carrasclet.

L’Oriol Margalef ha visitat el poble de Fatxes. Fatxes va començar perdent els habitants a l’hivern, però a l’estiu encara hi tornaven a treballar la terra. Finalment els va perdre del tot. Ara, però, un arquitecte japonès impulsa la reconstrucció d’algunes de les seves cases, seguint els mètodes tradicionals de construcció catalana. A poc més de vuit quilòmetres de Sitges hi ha el petit poble de Jafre, una antiga baronia que ha visitat en Joan Pinyol i que va estar habitada fins al 1957. Dos anys abans hi va haver un gran incendi, després va venir l’any del fred, el 1956, però el cop final i definitiu va arribar a causa dels deutes del baró de Jafre.

A les terres del Matarranya hi ha lo Mas del Llaurador. La Marta Momblant s’hi ha acostat i ha parlat amb la gent d’una associació que mira de mantenir viu el record d’aquest poble i de recuperar-ne les seves cases. I finalment, en Marcel Fité ha anat al cor de l’Hospitalet de Llobregat a parlar amb aquelles persones que encara recorden el poble pagès que va ser. Perquè de vegades tenim el sentiment d’haver canviat de món sense haver-nos mogut de lloc. Com va passar amb Orrit i com ha passat també amb l’Hospitalet. Segurament perquè el món va massa de pressa i perquè les persones, de tant en tant, quan ens aturem i mirem al voltant, només reconeixem el món aquell on vam néixer si, primer, mirem cap a dins nostre amb els ulls del record. Pensem que el filòsof Francesc Pujols tenia raó quan deia que les persones no som res més que arbres que caminen. Endavant o amunt. Tant se val. Però sense arrels no podríem créixer.

ELS EDITORS

Entre dos mons

Àrreu

El Pallars Sobirà

Diu una llegenda que el senyor d’Àrreu va fer construir una torre molt alta dins el seu castell per poder tancar-hi la seva filla quan va assabentar-se que s’havia enamorat bojament d’un moro. La noia va viure en captiveri fins que en una nit tancada, el jove moro, que mai no l’havia oblidat, va escalar la torre i la va deslliurar d’aquella presó. L’endemà el pare, en veure que la seva filla havia estat raptada pel moro, va deixar anar tota la seva ràbia. Diuen que els seus crits es podien escoltar per tota la vall. Després de vendre totes les seves propietats, el senyor d’Àrreu va emprendre un camí sense retorn per intentar recuperar la seva filla. La llegenda, però no explica si finalment la va trobar ni tampoc si la parella va acabar els seus dies carregada de fills i plens de felicitat.

Per entendre millor el paisatge de les Valls d’Àneu, l’enclavament on hi ha situada la població que anem a visitar, és interessant saber que les tres valls que li donen forma són fruit d’una glacera que davallava a la vall principal, just on actualment podem veure la superfície plana de 2 km d’amplada i 4 km de llarg que acull la població d’Esterri d’Àneu, el centre geogràfic, cultural i econòmic d’aquestes valls.

Gràcies a l’ajut generós de l’amic Agustí López, president del Parc Natural de l’Alt Pirineu, em vaig poder posar en contacte amb el Santi Busquet, propietari de la rectoria d’Àrreu, que, tot i que viu a Terrassa, té residència des de fa molts anys a la població d’Isil. Com que no ens coneixem, hem quedat que ens trobaríem a la plaça Major de Borén. “Et vull presentar el Ricard Bringué, que va néixer a Casa Tomeló, d’Àrreu” —em va avançar per telèfon—. El Ricard ja fa molts anys que viu a Andorra, però no hi ha setmana que no vingui a la seva casa de Borén, després de fer parada a Esterri per esmorzar de forquilla. Quan ens trobem amb el Santi i amb la seva dona li deixo anar una pregunta que sembla no trobar resposta. “Com és que no s’ha construït una carretera fins a Àrreu? Només caldria salvar una distància de 800 metres”. El sol escalfa de debò i, mentre esperem en un banc assolellat que el Ricard arribi d’esmorzar, el Santi em diu que sempre ha sentit a dir que en els anys setanta o vuitanta, quan ja hi havia el traçat per on podia passar la carretera, hi va haver pressions perquè no arribés fins a Àrreu. Certament, si això és així, no deixa de ser dramàtic que les cases majestuoses que encara aguanten fort, no puguin ser habitades ni refetes atesa la manca d’una via de comunicació que permeti que hi arribin vehicles.

La veritat és que, tot i que la carretera que va cap a Isil és gairebé a tocar el poble, la sensació de solitud i d’aïllament impressiona. Tan a prop i tan lluny! Una distància tan insignificant que fa totalment injustificable la inexistència d’una carretera que enllaci Àrreu amb la carretera C-147, que comunica Alòs d’Isil amb Esterri D’Áneu resseguint la Noguera Pallaresa. Una esperança que es va perdre quan la Generalitat va adjudicar en el febrer del 2006 la construcció de la variant conjunta d’Esterri i València d’Àneu, oblidant que només a pocs metres encara hi batega el cor d’un poble que, tot i l’abandonament, resisteix.

El Ricard té seixanta anys i ens puntualitza que la seva casa era una de les cases fortes d’Àrreu. Va ser construïda l’any 1909, tal i com es pot veure al capdamunt de la façana. Recorda que al poble hi havia més de set cases: “Casa Tomasa, casa Castellà, que mai he vist habitada, casa Cabalet, casa Golet, casa Joan, que és la que està pintada de color rosa, casa Jan, casa Florentina, casa Nadal, casa Tomeló, que és la meva, i casa Llirvat”. “I casa Rectoret”, s’afanya a afegir el Santi Busquet, un nom que li va posar l’escriptor Jaume Cabré quan va anar a les Valls d’Àneu per presentar el seu llibre Les Veus del Pamano. El Ricard es queixa de l’estat lamentable de l’església de Sant Serní. “S’endevina que qualsevol dia s’ensorrarà i que ja no hi haurà res a fer”. I la veritat és que no va gens errat. Tot i que avui estigui sense culte i en un estat ruïnós, l’església romànica de Sant Serní o de Sant Sadurní d’Àrreu té un important valor històric i patrimonial. Segons les dades que es recullen a la publicació de l’IEC feta pels Amics de l’Art Romànic, l’advocació a Sant Serní és d’origen altmedieval i la primera construcció d’aquesta església és del segle X, cosa que permet pensar que era fins i tot preromànica. En el seu interior -d’accés ben fàcil- el terra està totalment enfonsat i, a l’exterior, l’heura i la malesa han envaït gran part de la façana. El més dramàtic de tot, però és el perill que desapareguin alguns elements molt valuosos que encara hi ha, elements com una pica baptismal encastada a la paret, amb motius geomètrics i figures zoomòrfiques, i una pica d’oli en un estat de conservació molt precari.

“El capellà pujava de Borén a dir missa”. Tal i com aniran fent les persones que vaig entrevistant, també el Ricard va relligant els records, encadenant-los els uns amb els altres, sense cap ordre. Al final, però acaba per conformar una història que és, en definitiva, la memòria dels pobles de muntanya i que es pot resumir en una lluita constant per sobreviure. “Els nens d’Àrreu baixàvem cada dia a l’escola de Borén. Pel camí de ferradura avall fins al riu i, llavors, pel segon pont, no pas pel pont romànic. Aixafàvem l’herba i, llavors, és clar, l’amo dels prats s’emprenyava de valent. Saltàvem com isards perquè érem com animalets. Quan apuntava el dia, ja teníem el peu a terra. Tothom treballava fins que es feia de nit: l’hort, les vaques, les ovelles, les egües... Tothom treballava com una bèstia... I ho fèiem tot amb la força dels braços!”

Com moltes poblacions de muntanya, també Àrreu va patir desgràcies de tota mena. Però la del 25 de desembre de 1803 va ser la més tràgica. Segons un article del Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Pascual Madoz, aquell any hi va haver una gran allau de neu que es va endur les deu cases del poble i que va matar disset persones. El poble es va tornar a edificar tot just a pocs metres més avall del que va quedar enrunat. Prova d’aquella desfeta són encara algunes bordes que es poden veure camí de la Mare de Déu de les Neus i que, si es van conservar, va ser per continuar guardant-hi el bestiar o les eines o, senzillament, per arrecerar-s’hi d’una tempesta.

El Pirineu és terra feréstega. Ningú no hauria imaginat mai les comoditats que la gent tenim actualment: calefacció, aigua corrent, llum elèctrica sense límit i menjar de tota mena, molt i molt menjar, per triar i remenar. “Les famílies no compraven gaire res. Tot es feia a casa.... Bé! Comprar, comprar... Quatre talls de bacallà, arengades, que en dèiem guàrdies civils, naltros, de l’arengada... Fotíem els guàrdia civils embolicats amb paper de diari, els posàvem a la frontissa de la porta i ja sortiven pelades”. De carn se’n menjava ben poca en el Pirineu: conills de bosc, carn de porc i molta, molta rosta de cansalada. Rosta per esmorzar, per dinar i gairebé sempre també per sopar. El Ricard ens ensenya un ganxo que hi ha penjat a la paret i un estoig amb els ganivets de matar que té al damunt d’una taula tornejada. “A casa matàvem cinc tocinos l’any. Fèiem bull de llengua i d’ou, botifarres, xoriços, girella i una mena de foie-gras que era boníssim. I tot amb tripa bona i no com ara que tot és plàstic!”. Abans que ens ho digui, ja hem endevinat que al Ricard, de petit, li agradava força la matança del porc. “De petit m’agradava molt quan a casa matàvem tocinos. Li clavaven un ganxo i després l’obrien per la panxa. Eren bèsties que pesaven més de 150 quilos. Eren unes bèsties de collons!”. Les explicacions del Ricard són tan al detall que l’habitació es va transformant com per art de màgia en un escorxador on, fins i tot, es pot començar a sentir la flaire del confitat a dins de les tupines de l’oli. “Compraven porcellets i estaven un any criant-los. Els fotien a la cort i apa! Els llençaven tot el que sobrava: peles de patates, remolatxa, naps... I tot s’ho menjaven aquelles bèsties! Mentre els homes li clavaven el ganxo, els nens aguantàvem la cua... Però a vegades el tocino es remenava i llavors els nens anàvem com una baldufa... Ens fotíem unes hòsties com pans. Mentre els grans feien el mandongo, que és tal i com anomenàvem la matança del porc, sempre hi havia un moment o altre que algú deia: ‘Vinga, que farem el tastet!’. I a la nit, després de netejar tots el ganivets, les olles i els cubells i tot ja endreçat, els homes feien el vi cremat acompanyat de pomes o d’alguna figa i apa! A dir ruqueries d’aquestes. Xerrameca tot plegat per entretenir-nos una mica.”