- -
- 100%
- +
—Ah! Els parcs nacionals! Yellowstone! —va dir la de la parada de verdures—. Perquè devies anar a Yellowstone, oi?
—És el dels arbres gegants? —va preguntar l’àvia.
—Sí —va contestar ella amb feblesa.
—Doncs sí, allà sí que hi va anar —va dir l’àvia.
—I fins i tot hi va veure un grizzly —va afegir la mare.
Exclamacions d’admiració.
Però, per què ho feia, allò? Per què jugava amb foc d’aquella manera? En qualsevol moment es podien contradir i aixecar sospites sobre aquell suposat viatge.
—Noreta, això no m’ho havies explicat —li va dir l’àvia.
Mentrestant, ella es va recordar absurdament de l’os Yogui i del seu company Bubu, en un parc tan imaginari com el que se suposava que ella havia visitat sense telèfon, i sense cap mena de comunicació, quan va morir l’avi i no va poder assistir, per tant, a l’enterrament.
El propietari d’una farmàcia del carrer Arbúcies es va afegir a la rotllana.
—Un dels meus somnis, visitar els parcs nacionals dels Estats Units i veure-hi sequoies. I això del grizzly ja seria la cirereta del pastís.
La mare se la mirava amb orgull, com si no només hagués vist l’os, sinó que li hagués fet una abraçada i tot. Podria ser que, mentre anava explicant aquelles històries, fins i tot se les cregués.
—Anem-nos-en, mama. —Estava cansada de les preguntes i de la tensió per mantenir la coherència.
I es van acomiadar dels diferents grupets, però amb tanta prolixitat de salutacions, frases fetes i bons desitjos que la van posar al límit de la seva resistència. Només volia fugir d’allà.
Quan creia que per fi se’n podrien anar cap a casa, els va interceptar el pas un animal negre amb sis cames, tres caps i només dos braços visibles. I també sis ullets còrvids que no acabaven de decidir quina de les dues havien d’abordar. La Nora es va agafar del braç de l’àvia, a la dreta, i del de la mare, a l’esquerra. Els tres caps canosos van saludar, els tres caps van somriure i el del centre, la més gran de les Salabert, va ser la que va parlar amb un rostre compungit.
—Ha de ser dur enviudar després de tota la vida junts! O potser és pitjor quan passa al principi?
La Nora va notar la tensió del cos de l’àvia en un costat, i ella mateixa es va quedar paralitzada davant de la maldat de la pregunta. Per sort, allò no era res que pogués acovardir la seva mare, que va fer espetegar la llengua amb menyspreu abans de contestar:
—El pitjor és haver-se passat la vida sense haver tastat cap home, com a molt algun ciri. Però us asseguro, estimades, que no és el mateix.
De debò que els havia dit el que acabava de dir? L’àvia semblava fins i tot espantada. La mare les va estirar totes dues i van travessar el carrer sense girar-se per mirar-se-les.
—Déu no existeix, és evident —va dir la mare—. Si existís, la cúpula de l’església els hauria caigut a sobre i hauria fet puré de garses mentre cantaven. Diuen que s’ha fet malbé amb les obres del metro, però han estat les veus d’aquestes tres que...
Després, la mare va començar a repassar l’enterrament sense importar-li que les seves suposades interlocutores no obrissin la boca. Van arribar a casa.
Feia olor de menjar.
La mare se’n va anar cap a la cuina, amb ganes de explicar-ho tot al pare. L’àvia va aturar la Nora al passadís.
—Què et passa?
—No puc deixar de pensar en el que ha dit aquella bruixa.
—Deixa-ho córrer, àvia. Tant se val!
—És que no sé què és pitjor, Noreta —li va dir en veu baixa, tot i que eren soles—, perdre el marit tan aviat, sense oportunitat per viure’l, o perdre’l després de tota una vida junts.
—No ho sé, àvia. Jo només puc parlar del meu cas.
Seu, inefable, inesgotable, perquè el dolor continuava allà, amb prou feines alleugerit pel temps. Més aviat al contrari, ja que la perseguia el record de les últimes paraules que havia intercanviat amb en Manel abans que tingués aquell accident amb la moto.
Van entrar a la cuina. El pare havia preparat un arròs amb gambes i calamars. S’havia lluït amb el sofregit i havia procurat que hi hagués prou socarrat per a ella i per a en Marc. El va servir amb un esforç entendridor per ser equànime. Mentre raspava el fons de la cassola, no ho feia per als seus fills de trenta anys, sinó per als nens; perquè en Marc no es queixés que «a ella sempre n’hi poses més», perquè l’àvia no li robés una cullerada d’arròs covat i fosc i la posés al plat del net que es queixava.
La mare, asseguda a la seva esquerra, va començar a passar llista de les presències i de les absències, poques, de l’enterrament. La llum que entrava pel finestral que donava al jardí enfosquia les arrugues que li encerclaven els ulls, com els cilis dels paramecis. Protozous d’aigües estantisses.
—I el vidu, en Damià, està molt afectat —va dir com a conclusió.
—Molt, molt —l’àvia li va fer el cor. Sense rancúnia, tot i que no suportava cap d’aquells quatre vells malcarats del Versalles.
El pare s’escoltava atent els relats que acompanyaven cada nom per si apareixia alguna informació nova que pagués la pena de guardar en aquell magatzem de drapaire que semblava ser la seva memòria.
—Els altres tres, en Serafí, en Miquel i... —A la Nora li faltava un nom.
—L’Antoni —va completar la mare.
—Això mateix. Els altres tres es miraven el taüt i després les seves dones, com si es preguntessin quina seria la propera.
—Quan el més normal és que els homes es morin abans.
—Lola, sisplau.
Amb la mirada, el pare va assenyalar l’àvia, que no va donar-se per al·ludida mentre anava repartint les últimes cullerades d’arròs als plats i es mirava amb tristesa el de la Nora, que encara era ple.
—Què passa? —va replicar la mare—. És una dada estadística.
La Nora va intercanviar una mirada còmplice amb en Marc, els ulls del qual li van semblar sospitosament tèrbols.
L’àvia li va fer un gest amb la mà per assenyalar-li el plat, «vinga, menja una miqueta més». Si haguessin estat soles, potser li hauria fet l’avionet. Es va ficar a la boca una altra forquilla amb arròs i després va apartar la mirada perquè no la instés a repetir.
La mare estava parlant de les tres germanes Salabert.
—Són una part fixa de l’elenc dels enterraments.
—Com tu —va fer broma el pare.
—Jo només hi vaig a mirar.
—Com tots els altres —va intervenir en Marc.
Amb aquell comentari, el seu germà va passar a ser el centre d’atenció del dinar.
—Recordeu quan me’l vaig endur de petit a l’enterrament de no me’n recordo qui? —va començar la mare.
—No, aquesta història no. —En Marc va girar els ulls en blanc.
La Nora ho agraïa. El relat de les seves neurosis infantils formava part del folklore familiar. Anècdotes del passat que desviaven el focus de damunt d’ella. Les preguntes sobre la seva absència, fins i tot quan no es formulaven, eren tan presents que gairebé havien assolit una presència física. Només l’Amàlia sabia i callava. Però podia comptar amb la seva lleialtat, la seva germana era l’única de la família capaç de mantenir la seva paraula.
—Vam entrar a l’església i en Marc es va quedar enganxat a la paret i va arribar fins al banc fregant el jersei nou contra el mur.
De menut, a en Marc li feia vergonya que la gent se’l mirés per darrere. Es preguntava què hi devien estar veient i l’angoixava aquella part de la seva imatge que no podia controlar. Com era la part del darrere del cap? Com se li bellugava el cul? Com caminava?
Una vegada, va recordar la mare, l’havia enxampat entre dos miralls que estaven enfrontats, amb una expressió inquisitiva, movent-se d’una banda a l’altra i mirant-se l’esquena, la seva manera de caminar, la posició del coll, el cabell que li queia sobre el clatell.
—I tots ens preguntàvem: com s’ho deu haver fet, en Marc? Com deu haver transportat el mirall pesant del rebedor fins al nostre dormitori per col·locar-lo just al davant del mirall de cos sencer de l’armari?
«Doncs així», els havia contestat el Marc de vuit anys, fent amb les mans el gest de despenjar el mirall pesant i caminant com un Frankenstein de cabells arrissats amb els braços estirats per carregar-lo.
El Marc de vint anys més tard es va aixecar i va recórrer l’espai entre la taula i la porta de la cuina per repetir aquells moviments, acompanyat per les rialles dels altres, que no semblaven advertir que una part de la seva matusseria no formava part del guió de la pantomima. Va seure al seu lloc i se’ls va anar mirant un per un, tot somrient, per rebre l’aplaudiment final. Ella també aplaudia, però el seu germà, sempre tan sensible a les reaccions dels altres, va notar que ella l’havia descobert. Va deixar de somriure durant el segon en què les seves mirades es van trobar. L’expressió de felicitat va reaparèixer quan l’àvia li va agafar el cap amb les dues mans, d’aquella manera com només ho saben fer les àvies, i li va fer un petó ben sonor al front.
2
—Molt bé, doncs, toca tornar a la feina —va dir el pare—. Marc, podries acompanyar l’àvia a casa?
El seu germà ho feia de bon grat; sempre havia estat el net preferit. La Nora se’ls va imaginar prenent-se un anís o una Agua del Carmen a la sala.
Com que el pare havia cuinat, a la mare li tocava fregar els plats. Però es va oferir a fer-ho ella. No volia anar al despatx, no tenia res nou a dir del cas en què estava treballant. Però la seva mare, amb l’amabilitat excessiva i desbordant que li demostrava des que havia tornat, no l’hi va permetre. Així que va seguir el pare pel passadís fosc fins al despatx.
Va seure en una de les butaquetes blaves d’un dels racons del despatx. Li feia una mica de mal l’estómac i li anava bé repenjar-se.
El pare es va acostar a la cafetera.
—Un cafè?
—N’acabem de prendre un.
—Sí, és clar.
No va seure amb ella, sinó darrere del seu escriptori. Va engegar l’ordinador.
—Com portes el cas amb l’Amàlia?
—Ella no t’ha posat al dia?
—No, avui no hem parlat.
El pare mentia. L’Amàlia havia enviat un missatge al mòbil a la seva germana després d’haver parlat amb ell. Li va seguir el joc i li va explicar el que tenien sobre els seguiments de l’Alejo Vera, el marit infidel, mentre esperava que el seu pare li tornés a preguntar per la seva absència, que era del que es tractava. Ho va fer quan ella estava a punt d’aixecar-se de la butaca blava per continuar amb la vigilància.
—Ja et vaig dir que no vull parlar d’això —va contestar, sense canviar el to amb què li havia parlat del cas.
—Filla, vaig pensar que volia dir que aleshores no volies fer-ho, però que en algun moment...
—Això és el que tu vas entendre.
—Però és que passen els dies, et vas incorporant aquí, a la família i a la feina, i no en sabem res.
Remenava papers d’un cantó a l’altre, com si busqués alguna cosa per evitar mirar-la. De cop i volta es va quedar quiet, mentre sostenia en l’aire un dels fullets vells de l’agència.
—Són com paneroles —va dir—. No sé quants n’he trobat i llençat i, així i tot, quan menys t’ho esperes, n’apareix un altre.
—Per què els llences?
—Perquè ja ningú contracta uns detectius perquè hagi llegit un fullet. La teva germana té raó, és antiquat i...
—Pagerol. —Era una de les paraules preferides de l’Amàlia per definir l’agència—. Res més, papa? M’he de posar a treballar.
—No, res més. A veure si avui l’atrapes.
La mirava fixament, com si no estigués disposat a abandonar l’esperança que li n’expliqués alguna cosa abans de desaparèixer darrere de la porta del despatx. Naturalment, el va desil·lusionar.
Aquella vegada, les seves expectatives no es complirien.
El seu pare sempre n’esperava alguna cosa, d’ella. Abans, ja fos a la feina, a l’escola o en els estudis, les expectatives paternes es podien resumir amb una paraula molt capitalista, «rendiment». I ella s’havia adaptat a suportar-les, igual que els peixos abissals aguanten la pressió de tones i tones d’aigua sobre els seus cossos. El preu que es paga és la monstruositat, boques enormes de dents aterridores, cossos gelatinosos i també la capacitat de crear llum pròpia; però la bioluminescència no serveix per veure-hi en la foscor, sinó per atraure les preses.
Prou. Calia que es concentrés en l’home que estava investigant. L’Alejo Vera era un sexagenari amb el qual la natura havia tingut el gest generós de conservar-li una cabellera abundosa. I la resta del cos la mantenia en forma sotmetent-se a unes sessions esportives tiràniques en un gimnàs luxós de Pedralbes. Des d’allà l’havia seguit fins a un pis del carrer Galileu, a Sants. Era una sort que la seva amant visqués en un barri popular, on hi havia com a mínim un bar a cada carrer. En els seguiments als barris alts de Barcelona, tan residencials, tan de portes endins, les esperes eren complicades i incòmodes. La gent desconfiava quan la veia allà dreta en un portal, per molt que fos una dona ben vestida, i a molts dels edificis hi havia porters o càmeres de vigilància, i allò l’obligava a seure en un banc, si és que n’hi havia cap, perquè en aquells barris semblava que la gent no es cansava quan caminava; llavors tocava passejar pel carrer amunt i avall fent veure que esperava algú.
Allà, en canvi, hi havia tres bars per triar. Es va ficar dins del que li oferia una millor perspectiva, amb tanta fortuna que va trobar una tauleta lliure davant del finestral i va quedar mig oculta darrere de les gruixudes lletres blanques que hi havia pintades al vidre: ENTREPANS VARIATS. Va deixar el bloc a la taula. Segons el protocol, era necessari consignar-hi les hores exactes dels seus moviments i documentar-ho, si era possible, amb fotografies. Potser tindria sort i l’home sortiria al carrer amb l’amant i els podria enxampar en una actitud afectuosa, comprometedora.
Va demanar un cafè amb llet. Es feia fosc. La llum que anava minvant a l’exterior feia que es veiés a si mateixa reflectida al vidre de la finestra i, encara que la blancor de la tassa li robava protagonisme en la imatge, no va poder evitar posar-se trista. Va canviar de postura i va seure de manera que podia observar el portal sense haver de veure’s de perfil. Una fiblada a la templa li va anunciar el mal de cap. Va deixar la càmera a mà.
Una hora més tard, ja s’havia fet de nit. Per què no sortia d’una vegada? «Vinga, home, que a la teva edat i amb la pallissa que t’has fotut al gimnàs tampoc pot ser que un clau et duri tant.» El mal de cap se li aguditzava. Va començar a odiar aquell paio. Per culpa seva era allà asseguda, bevent-se un cafè que no se li havia posat bé. Només tenia ganes d’aixecar-se, sortir del bar i anar-se’n cap a casa. Potser aquell home s’havia adormit. Pel que es veia, no pensava sopar a casa. Va mirar el rellotge. Les set. Potser sí que soparia a casa i diria a la seva dona que tornava molt cansat de la feina. Mentrestant, la dona faria veure que continuava ignorant-ho tot i, dolguda i ressentida, esperaria les proves que li permetessin anar a l’advocat. «Descansa, amor meu, pobret, treballes massa. Descansa. Tu, que t’ho mereixes tot. Tot el que et passarà.»
El seu reflex al vidre imitava l’expressió que imaginava a l’esposa enganyada. Abans que la dona del bar l’odiés massa per ocupar-li la millor taula amb una consumició tan pobra, va demanar un altre cafè i una aigua amb gas.
Tot just estava aixafant la rodanxa de llimona contra el fons del got que es va il·luminar la llum del portal. Es va posar en guàrdia.
L’home sortia de l’edifici, però ho feia sol. En qualsevol cas, el va fotografiar. I estava a punt d’abaixar la càmera quan va aparèixer la dona. Pel que es veia, ell s’havia descuidat alguna cosa, un objecte petit que ella li lliurava amorosament i ell rebia amb una reserva previnguda. Ella feia un passet per acostar-l’hi i ell retrocedia, apartava el cos i allargava la mà. Potser li feia por que algun veí els veiés, o potser que els estiguessin vigilant. Una reacció paranoica, un símptoma del sentiment de culpa. La dona buscava un darrer gest afectuós.
—Vinga, fes-li un petó, imbècil.
Però no ho va fer. I se’n va allunyar mentre es desava a la butxaca de l’americana el que li havia donat la dona, que va tornar cap a l’interior de l’edifici.
Amb aquella imatge no n’hi havia prou. Caldria continuar amb la investigació, una feina sense sobresalts previsibles, gairebé de manual, com si al seu pare li fes por carregar-la més del compte o l’hagués enviada a classes de repàs. Va somriure. I el cap, desagraït, li va enviar una altra fiblada de dolor. Se’n va venjar premsant la rodanxeta de llimona fins que l’aigua es va omplir d’uns cossets translúcids que es va empassar com si fossin un medicament.
3
Quan en Mateo, apressat per l’Amàlia, va preguntar a en Constantin si li podria dissenyar una pàgina per a l’agència, el rus li va dir que no era la seva especialitat.
—Però tinc un nebot que és dissenyador de pàgines web.
Tothom té un nebot que dissenya pàgines web, fins i tot en Constantin, que no tenia família. I tampoc semblava tenir passat. Feia uns deu anys que havia obert un negoci de venda i reparació d’ordinadors a Fabra i Puig, a prop del Club de Natació, i va passar a ser «el rus dels ordinadors». En una altra època i en un altre lloc haurien dit que era un espia, un d’aquells agents grisos del bloc de l’Est, sense humor ni glamur, però a Sant Andreu era el rus dels ordinadors.
Mentre l’esperava, en Mateo va contemplar el vell fullet publicitari que havia trobat abans amb la seva filla. Potser era l’últim. Si l’estripava i el llençava, no en quedaria cap testimoni. En dos anys, l’agència compliria vint anys, ja que l’havia fundada el 1999. Va buscar a internet. Noces de porcellana. Ja era mala sort! Però vint anys són vint anys.
De moment, tocava tenir una bona pàgina web i el timbre anunciava que en Constantin ja havia arribat amb les seves propostes. Va guardar el fullet al calaix de l’escriptori.
El rus no era gaire alt i tenia una mirada de furot enfadat que li recordava Vladímir Putin, però en Mateo se’n guardaria molt de dir-l’hi, ja que, com Putin, era molt susceptible.
Va cridar l’Amàlia, que era al despatx del costat.
En Constantin va seure davant de l’ordinador i els va ensenyar uns quants dissenys. L’Amàlia, a la seva esquerra, i ell a la dreta.
—Aquest no —va dir la seva filla immediatament quan va veure el primer.
—Doncs jo no el trobo malament.
—Papa, això no es veu professional.
En Constantin en va obrir una altra versió.
—No! Constantin, el seu nebot no ho té gens clar —va dir l’Amàlia encara més contundent—. No en volem saber res, de jocs, ni de lupes, ni de Sherlocks, ni de paios amb gavardina.
En Mateo, que per la cara del rus començava a sospitar que l’orgullós creador dels dissenys de les pàgines web era ell mateix, i que el nebot era tant una defensa com una manera de cobrar-li més, va intentar mitjançar.
—Doncs es veu simpàtica.
—Papa. No volem ser simpàtics. Som detectius professionals.
—I ni tan sols som simpàtics —va afegir ell, per suavitzar, mentre es mirava el rus.
En Constantin va assentir amb vehemència.
—Us ensenyo la tercera.
En Mateo va tancar els ulls un moment abans de mirar la pantalla. A veure què diria ara la seva filla.
—M’agrada.
—Encara sort —se li va escapar.
—Papa, tinc la impressió que no et prens això seriosament. La pàgina web no és per acontentar-me. És una qüestió de...
—Això no ha dit ningú.
—Doncs és el que em sembla a mi.
Assegut entre tots dos, en Constantin es va tirar enrere, impassible. La mà dreta acaronava el ratolí. «Tranquil, tranquil, continuem de seguida.»
—És només que tu tens més criteri —va dir en Mateo.
La mà va saber que podia continuar i amb un clic va fer tornar les mirades a la pantalla.
En Mateo va deixar que l’Amàlia anés fent correccions i, fins i tot, li va portar la contrària una vegada perquè es notés que s’hi implicava.
Sòbria, informativa, professional, així va quedar finalment, segons les paraules de la seva filla.
—Doncs ja hem acabat —va dir en Constantin.
No pas del tot. En aquell moment es va recordar del fullet refugiat al calaix. El va treure. I, abans que la seva filla pogués dir res, va demanar a en Constantin que afegís un lema a sota d’Hernández Detectius: «Cent per cent d’èxit en la recerca de persones desaparegudes».
El rus, concentrat en la seva feina, no es va adonar que, mentre introduïa i col·locava les paraules, la cara de l’Amàlia reflectia estupor, però ella no discutiria res al seu pare davant d’un estrany.
—Fantàstic, Constantin —va concloure en Mateo.
—Doncs ara mateix ho poso online.
En Mateo va veure el gest de l’Amàlia de reüll i, com si el volgués aturar, va aixecar un dit admonitori: no t’oblidis de qui és que mana en aquesta agència.
—És que... —va arribar a dir la seva filla.
El rus ho va interpretar com un excés d’humilitat de l’Amàlia. I es va girar cap a ella.
—La falsa modèstia és antipàtica, és una de les pitjors formes d’arrogància.
—Bé, jo..., és que...
—Per això no m’agradava en Guardiola —va continuar, adreçant-se ara a en Mateo—, jo no em crec aquesta modèstia postissa. M’estimo més la gent que és arrogant sense dissimular, com el d’ara, en Luis Enrique —va concloure.
L’Amàlia es va quedar sense paraules.
Mentrestant, la pàgina ja estava penjada online.
—Us he posat alguns marcadors perquè els motors de cerca us col·loquin a la primera plana. En un dia o dos ho notareu.
Després, en Mateo el va acompanyar fins a la reixa del jardí. Quan va tornar al despatx, ella estava asseguda a la seva cadira, mirant-se la pantalla amb desaprovació.
—Per què has afegit aquesta frase?
—És el nostre lema.
—Però fem moltes altres coses.
—Sí, però aquesta és la que ens distingeix.
—No et sembla molt fanfarró? I no em fotis el mateix rotllo que en Constantin.
—No és fanfarró, perquè és veritat. Els hem trobat tots. —Va fer una pausa—. També la Nora.
Però no havia estat ell, cosa que, certament, l’havia turmentat durant els mesos de la desaparició de la Nora. En Mateo Hernández, el detectiu que als fullets es vantava de «Cent per cent d’èxit en la recerca de persones desaparegudes» i que era incapaç d’esbrinar on era la seva pròpia filla. Encara n’estava avergonyit. Tots els fullets havien estat perseguits i aniquilats, menys aquell, que havia sabut amagar-se.
I ara ho proclamava la flamant pàgina web: «Hernández Detectius. Cent per cent d’èxit en la recerca de persones desaparegudes». I era cert. Perquè l’havia trobada una Hernández. L’Amàlia ho havia aconseguit, havia fet que tornés amb la mateixa maleta petita amb la qual se n’havia anat. A dins, la mateixa roba, encara que s’havia aprimat. Com l’havia localitzada? Què havia sabut veure la seva filla petita que a ell se li havia escapat?
L’Amàlia va somriure amb desconfiança i, abans que a ell se li passés pel cap fer-ho, li va repetir la resposta que li donava cada vegada que li preguntava on i com l’havia trobada:
—La Nora no vol.
Ell es va arronsar d’espatlles.
—Vaig a veure què fa ta mare.
Cent per cent. Ells també.
4
Després de sopar ràpid i poc, la Nora va pujar al seu dormitori. Quan no treballava, es passava les hores allà, mirant pel·lícules a l’ordinador o llegint; la biblioteca de l’antic estudi de la mare, en aquella mateixa planta, era inesgotable. No se sentia còmoda a cap altre lloc de la casa. Cada habitació servia únicament per al que el seu nom indicava, al menjador s’hi menja i al despatx només s’hi treballa. Ja no llegia el diari a la cuina ni treballava a la sala. Les antigues habitacions dels seus germans i dels seus avis eren museus no declarats. I encara que el segon pis de la casa estava completament a la seva disposició, no havia recuperat els seus banys eterns, placentaris, dels quals sortia arrugada i remollida, però regenerada.