- -
- 100%
- +
I al jardí hi havia dos impediments que la’n mantenien allunyada; el fred i la tieta Claudia. Si la Nora el trepitjava, la seva tieta en desapareixia després d’un moviment nerviós del cap, com si un telèfon urgent, que només ella sentia sonar, la reclamés a casa seva.
El carrer tampoc l’atreia. Per obligar-se a sortir de casa, l’últim cap de setmana havia anat una vegada al cine i també a una exposició. Tota sola. La llista de contactes del seu mòbil era més aviat magra, la família i alguns serveis. Semblava el mòbil que els fills compren a la mare jubilada.
Després de la mort d’en Manel, havia trencat amb tots els amics, els pocs que tenia. Ni ella ni els seus germans havien sabut fer gaires amistats. Però n’hi va haver. Potser continuaven allà, com si fossin espores, resistents a tot el que havia fet per allunyar-se’n. En part de manera voluntària, perquè li recordaven en Manel i no ho suportava. A d’altres els havia foragitat la tristesa, que la seva dedicació obsessiva a la feina amb prou feines ocultava. La capacitat de suportar la pena aliena és força reduïda; potser els esgotava que els seus esforços per animar-la no li fessin pràcticament cap efecte i es retiraven derrotats, sense adonar-se que, en realitat, ells no havien de fer res, que ella n’hauria tingut prou que fossin allà, sense necessitat d’haver de buscar paraules de consol o d’ànims. N’hi havia prou amb callar i simplement ser-hi.
L’única cosa bona de no tenir amics era que no s’acabaria barallant amb la meitat discutint sobre nacionalismes, el tema que amenaçava amb envair totes les converses. Cada vegada hi havia més banderes penjades dels balcons i de les finestres. D’una banda i d’una altra, els volien vendre pàtria, apel·lant a l’instint primitiu de clan dels éssers humans, a la necessitat de sentir-se part d’alguna cosa i, el que era pitjor, de sentir-se que es pertanyia a alguna cosa que es considerava intrínsecament superior a una altra, en el fons, pel fet de formar-ne part. Una cosa molt humana. Tot molt humà. Tot bastant absurd.
Estava cansada, però no tenia son. Dormir s’havia convertit en una gesta. I fer-ho sense malsons únicament era possible amb l’ajuda dels somnífers. Però al sanatori havia après a dormir sense química i volia tornar a aconseguir-ho. Aquella nit, que se sentia tan fatigada, potser se’n sortiria.
Va llegir durant una hora i va apagar el llum.
S’havia adormit?
Sí, dormia, perquè va reconèixer aquell sobresalt, aquell cop al pit que l’arrencava del son i l’obligava a agafar aire amb ànsia, com quan se surt gairebé asfixiada de l’aigua després de bussejar a massa profunditat.
L’havia despertada alguna cosa que no esperava tornar a sentir: les passes de la seva mare davant de la porta.
No sabria dir quantes nits l’havia despertada el so subtil, el clic gairebé metàl·lic d’una rajola una mica solta al davant de la porta.
La primera vegada tenia deu o onze anys. Compartia habitació amb la seva col·lecció de pors nocturnes: espectres i monstres, vampirs, homes llop, zombis i ninots assassins que s’havien escolat al seu dormitori gràcies a la televisió i, sobretot, a les lectures, algunes de les quals clandestines. Pors que en realitat eren buscades i que li procuraven una companyia que era tan pertorbadora com plaent. N’hi havia prou amb no deixar els peus al descobert i tapar-se perfectament amb el cobrellit fins a la barbeta per tenir-los a ratlla. L’endemà al matí, desapareixien obedients.
Totes aquelles pors van aguantar l’alè quan una nit la porta es va obrir, una ombra es va perfilar al marc de la porta i un peu va trepitjar la rajola solta. L’ombra va avançar unes passes de manera erràtica, s’inclinava endavant i endarrere, anava de banda a banda i aixecava els braços mentre emetia un lament gutural, com si plorés i rigués al mateix temps.
Tots els fantasmes de ficció van sortir fugint escala avall quan la Nora va descobrir que la figura fosca que se la mirava des del peu del llit era la seva mare.
—Que estàs desperta, filla?
Ella va contestar que sí.
—Això que em passa no és culpa vostra. Però tu ja ho saps, oi que sí?
—Sí.
—Tampoc és culpa meva. És una cosa que ens passa a moltes dones de la família. No podem fer-hi res. És així.
Va seure a l’espona del llit i li va fer una pregunta que li repetiria en cada visita nocturna, però mai a la llum del dia:
—No et fa por tornar-te com jo o com la Claudia?
La Nora no sabia quina era la resposta correcta. Perquè no n’hi havia.
—Ho sento molt —li va dir la seva mare, i va ficar la mà per sota del llençol.
Li va buscar els peus. La mà estava molt freda, però ella no els va apartar i va permetre que els li fregués amb suavitat mentre repetia que ho sentia molt.
Aquell dia va perdre la por als fantasmes de ficció, aquells covards que l’havien abandonada així que la realitat li va mostrar la seva contundència poderosa.
A més a més, va ser un robatori. Li havien escatimat l’època de tenir pors imaginàries i de trobar consol precisament en la realitat, en els pares que arriben ràpidament a dir que no passa res, que tot ha estat un malson. Perquè el seu pare va pujar a la seva habitació uns minuts després i es va endur la mare, però quan va tornar al dormitori de la seva filla no va ser per consolar-la, sinó per negociar. Es va posar a la gatzoneta a prop de la capçalera i li va dir en veu baixa:
—Això no ho expliquis als teus germans.
Les habitacions d’en Marc i l’Amàlia eren a l’altra banda, cap a la banda del carrer.
—No ho faré.
—Gràcies, filla. Què faria jo sense tu? —Li va passar la mà pels cabells—. Ara dorm, que demà tens escola.
—I si em quedo a casa? —Ella també va negociar.
—I què faràs?
—Em quedo amb tu al despatx i llegeixo o t’acompanyo.
L’endemà, l’Amàlia va entregar un justificant a la mestra de la Nora. I ho va fer cada vegada que el pare li va permetre faltar a classe per acompanyar-lo en feines que no comportessin perill. Vigilàncies en cotxe, en què ella s’encarregava d’anar a comprar begudes o entrepans, o de continuar mirant cap a una porta mentre el pare anava al lavabo. En una ocasió, s’havien assegut en un bar al costat de la parella a la qual seguien. Qui sospitaria que estava sent espiat per un pare i una filla que prenien un cafè i un Cacaolat? A ella no li agradava gaire el sabor que tenia, però el seu pare la va convèncer amb l’argument que era la beguda que suggeria més innocència. Va ser una lliçó: la mentida i la disfressa exigeixen cert sacrifici. I va ser un èxit, van aconseguir gravar-los i fotografiar-los.
—Això no ho expliquis als teus germans.
—A la mama tampoc?
—No, no volem que s’amoïni.
Aquella era una de les frases que es van convertir en un leitmotiv de la seva vida i de la dels seus germans: no amoïnar, molestar, inquietar o despertar la mama.
S’ho passava molt bé amb aquelles escapades, que el pare dosificava amb cura perquè a l’escola no es pensessin que la Nora patia alguna malaltia. Ella sempre s’enduia la cartera i els llibres, i el seu pare calculava l’hora de tornar a casa de manera que la deixava a la cantonada perquè hi arribés caminant, com si tornés de les classes. L’Amàlia n’era la còmplice; en Marc, el que no ho havia de saber. Va ser una altra lliçó sobre com construir mentides complexes i consistents. I ara la seva mare voltava pel passadís, rondava la seva habitació. En notava la presència silenciosa darrere de la porta. Es podria aixecar i dir-li que tornés al dormitori. Però no era capaç de desenganxar el cos del llit. La mare no era el que li feia por, sinó l’estat en què se la pogués trobar, l’expressió que li pogués descobrir als ulls. La pregunta:
—No et fa por tornar-te com jo o com la Claudia?
Què era el que la mare creia que li havia transmès? ¿Un gen propi, específic de les dones de la família Obiols, que un dia atziac mutaria, ves a saber per quin motiu, i la posseiria, com ho havia fet amb la seva mare i amb la tieta Claudia? I per què li havia de tocar a ella? Era una herència lúgubre, com qui hereta un cementiri o un negoci en ruïnes. Té, filla, aquí et cedeixo tots els meus deutes i desgràcies. I si no les vull? Qui ets tu per prendre aquesta decisió? És irrenunciable, com moltes nacionalitats que, com elles, se t’atorguen pel sol fet d’haver nascut en un lloc concret, sense cap necessitat de mèrits propis, ni tampoc de culpes. Així que accepta la teva herència, filla, que l’hem guardada per a tu. A ella li havia tocat, doncs, allò, l’innominable. I als altres dos?
Va pensar en el seu germà, que bevia en secret, i en les estadístiques sobre la probabilitat que els fills dels alcohòlics també ho siguin. Ho tenia tot en contra, en Marc, la genètica i les matemàtiques. L’Amàlia, en canvi, semblava que havia arribat tard al repartiment de tares. La sort dels germans petits.
On era el pare? Per què no pujava a buscar-la d’una vegada? O es creia de debò que la seva mare estava bé?
No podia ser que fos tan il·lús.
5
—A tu no te n’ha explicat res?
—Qui?
—L’Amàlia, d’això de la Nora.
—Mateo, deixa-ho córrer —L’Ayala va apartar la vista de la carretera per mirar-se’l durant un segon—. Quan alguna de les dues vulgui parlar, ja ho farà.
—Però, tu en saps res?
—Tinc la sort de no tenir-ne ni idea, Mateo. Així m’estalvio el conflicte de lleialtats.
No va gosar preguntar-li cap a quina banda es decantaria. Ja era prou complicat que el factòtum de l’agència, la seva mà dreta, estigués vivint amb l’Amàlia. Intentava convence’s a si mateix que ho acabaria acceptant. Tot i que, ¿com podria arribar a acceptar-ho si ni tan sols aconseguia acostumar-s’hi?
—Em sembla que ho estàs complicant més del que cal —li va dir l’Ayala.
—El què?
—Això d’aquests morosos. Què, si no?
L’economia dita submergida comparteix amb la que es mou dins de la legalitat les regles bàsiques de funcionament. La més elemental és que les feines fetes es paguen. Les diferències comencen quan aquestes regles no es compleixen, perquè en aquests casos no és possible recórrer a instàncies superiors, ni tan sols a empreses legals, però desagradables, com l’agència de cobraments on treballava l’Ayala quan en Mateo el va conèixer: El Cobrador del Frac.
—Encara el tens? —li va preguntar.
—El què?
—El frac.
—Estaves pensant en això? Sí, el tinc desat en un armari. Ja que el vaig haver de comprar per fer la feina, me’l vaig quedar. Saps que me’l vaig posar per casar-me?
—No fotis.
—I saps el millor? Que encara em va bé.
—Te l’has emprovat fa poc?
L’Ayala es va posar a riure.
—T’estic aixecant la camisa, Mateo.
—Doncs ho has aconseguit.
No havia assistit al casament de l’Ayala, aleshores només eren companys de feina en una altra agència. Sí que va ser al seu costat en els moments difícils del divorci, feia cinc anys. I recordava amb autèntica vergonya els comentaris que solia fer al seu col·laborador i amic quan apareixia alguns matins per l’agència amb cara de cansament i felicitat.
«Què, Ayala? Has cardat?»
«No ho saps prou. Si jo t’expliqués...»
Però ara no volia mirar-se’l i veure-li aquella cara.
—Doncs jo continuo pensant que seria millor portar-ho per la via ràpida.
—El què?
—Collons, Mateo, això del cobrament! De què es tracta tota l’estona?
De cobrar un deute, per descomptat. Els que els havien contractat havien proporcionat al morós la mà d’obra, marroquins i algerians sense papers als quals havien falsificat els permisos de residència i de treball, i havien subornat a qui calia subornar. Però ara l’empresa constructora només volia pagar la meitat del que havien acordat, i no atenia les reclamacions del seu client, que al seu torn devia diners als seus «proveïdors».
—Amb un parell d’hòsties ben donades, ho tindríem arreglat.
L’Ayala va posar l’intermitent per agafar la sortida.
—Això no té mèrit.
—No. I què?
—Doncs que som detectius i tenim una ètica.
—Mateo, estàs bé? Cal que em preocupi per alguna cosa?
—No. Però és que crec que, encara que ho fem en negre, hem de mantenir un mínim de nivell.
—Des de quan?
—Des del moment que volem ser una empresa seriosa.
—Mateo, t’asseguro que m’estàs acollonint.
—No és res. És que vull fer les coses bé. Investigant. Ja sé que seria més fàcil agafar un parell de col·laboradors i enviar-los a inflar d’hòsties aquests paios, però aquesta vegada ho vull fer d’una altra manera. Vull fer-ho bé.
—Bé, dius? Ja em diràs com es poden fer «bé» aquestes feines.
Ja l’hi deia la Lola, «no pot haver-hi bé dins del mal».
—D’acord, diguem que ho vull fer diferent. Sense violència, sense violència física, com a mínim.
L’Ayala va negar amb el cap.
—Continuo pensant que és complicar innecessàriament una cosa que és més aviat fàcil d’enllestir. Però aquí manes tu.
Així era. I ell havia decidit que allò ho resoldrien amb un recurs que no només era tan efectiu com l’amenaça física, sinó que, a més a més, solia deixar rèdits per al futur en forma d’informacions sensibles: l’extorsió.
El primer pas era descobrir quin dels tres socis de l’empresa morosa era la baula més feble. I per això, amb identitats falses i amb targetes de visita que els presentaven com a promotors, temptejarien un negoci amb ells.
En Constantin els havia fet una pàgina web per si els investigaven. L’hi havia encarregada al mateix temps que la pàgina oficial de l’agència i també l’havia feta el nebot imaginari del rus. D’aquella no hi hauria factura i desapareixeria així que acabessin l’encàrrec. Mentre abaixava la finestreta, va somriure en recordar l’expressió satisfeta de l’Amàlia, perquè Hernández Detectius havia entrat per fi en la modernitat.
—Ai, filla! Quan tu hi vas, jo ja en torno —va xiuxiuejar a la cigarreta mentre l’encenia.
—Què?
—Que si en vols una.
6
Com que l’Alícia, la seva dona, s’estaria tres dies de viatge per feina, en Marc es va convidar a esmorzar a casa dels pares. Va passar per una fleca del barri. En Xavi, el fill dels amos, havia estat molt amic seu a l’escola i a l’institut.
La Lola se’n burlava, d’aquell nano, perquè era molt blanc i tovet, «com un panet de Viena». Ell fingia que tant li feia. «Quin escuracassoles!», deia ella, i no era del tot fals, si bé no exactament com ella s’ho imaginava. En Xavi i en Marc s’asseien al parc i, sí, menjaven restes de la fleca, però les feien baixar amb el rom que el pare d’en Xavier feia servir per a les pastes negres, unes hòsties fetes amb els dolços que sobraven. Els van enxampar, però no va ser en Mateo, sinó el pare d’en Xavier, que es va adonar que li faltava rom.
Ara, amb un somriure còmplice, molt diferent de l’expressió furiosa amb què els havia esperat un dia a la rebotiga quan hi van entrar a tornar l’ampolla, el pare d’en Xavi li regalava una pasta negra i el deixava triar entre dos tipus de croissants. El dia que els va descobrir, el va deixar triar entre una bufetada allà mateix o explicar-ho als seus pares. En Marc va triar la bufetada, convençut que els pares dels altres no pegaven, però es va equivocar.
—Posi-me’n dels normals i una lliura d’ulleretes.
Va notar un formigueig a la galta dreta. El pare d’en Xavi era esquerrà.
Se’n va anar. Pel camí va treure la pasta negra de la bossa i la va donar a una dona que pidolava a la porta d’un supermercat.
Va arribar a casa. La Nora estava passant un drap per l’hule de margarides que cobria la taula.
—Mira que tens tirada a la cuina d’aquesta casa, Marc! —li va dir en to burlesc.
Quan estava a punt de contestar-li que com a mínim ell tenia una casa on viure, va entrar sa mare. La seva germana i ella s’assemblaven físicament, totes dues eren petitones i primetes, i compartien la forma ovalada de la cara, la cabellera de color castany i, aquell matí, unes ulleres fosques al voltant d’uns ulls cansats.
—Vas a buscar la tieta? —li va preguntar la mare.
Va travessar el jardí i va trucar a la porta de la caseta on vivia. El besavi indià l’havia feta construir per als dos criats mulats que s’havia endut d’Amèrica. Va trucar amb suavitat, com els nens perduts al bosc que no saben si darrere de la porta hi ha la fada o la bruixa. Llavors va aparèixer la tieta Claudia, eixugant-se les mans amb un drap. En Marc li va fer dos petons.
—Vols fer una cafè, tieta? He comprat pastes.
La tieta va dubtar.
—També hi ha la Nora?
—És clar. Que passa res, tieta?
—No..., però no tinc temps. —I ja estava a punt de girar cua.
—He comprat ulleretes només per a tu.
La tieta Claudia va tancar la porta i el va seguir fins a la cuina. La va observar mentre ella es mirava la Nora a distància. Era por? Per quina raó podia fer por la seva germana a la tieta Claudia? Si no era por, s’hi assemblava molt, perquè es va esperar a veure on seia la Nora per ocupar el lloc que es trobava més allunyat. Només aleshores va agafar una de les ulleretes i se la va ficar sencera a la boca.
—Així que ja has tancat allò del carnisser? —li va preguntar sa mare.
Sonava com si hagués descobert un assassí perillós.
La tieta Claudia va deixar de mastegar.
—Què feia?
En Marc l’hi va explicar.
—Però no aquí, al barri, oi que no?
—No, no pateixis, tieta.
I ella va agafar la segona ullereta.
—Quina quantitat de pocavergonyes! Quina sort que els has atrapat.
—En Marc és el nostre defensor de la moral. —La mare li va donar uns copets a la cuixa.
—Incorruptible, com el braç de santa Teresa —va dir la Nora.
—Contra el mal... —va començar la mare.
—... la formiga atòmica! —va acabar la seva germana.
Quan començaven amb aquella mena de bromes i de comentaris, eren imparables. I insuportables.
Llavors va aparèixer el pare a la cuina.
—Pots venir, Marc?
—La feina em crida.
—Això. A lluitar contra els dolents —va dir la Nora, burleta.
7
Mentre parlava amb ell del robatori de la carn, el seu fill semblava esperar que afegís més comentaris elogiosos per la manera i la rapidesa amb què l’havia resolt. Però en Mateo va esgotar el seu repertori sense aconseguir que el seu fill se n’anés tip de l’oficina.
Després va encendre l’ordinador i va contemplar satisfet el pla de l’agència. Hi eren tots. Treballant. També la Nora.
Ella li havia demanat poder reincorporar-s’hi, encara que fos sense cobrar, però ell li va oferir un contracte. I estava convençut que la seva filla apreciava aquell gest de normalitat, també de benvinguda.
Les reunions diàries li permetien observar-la. Alguns matins apareixia amb els ulls vermellosos i li cridava l’atenció que precisament ella, insomne des de la infantesa, ara necessités tantes hores de son. Estava malalta? Però, de què? Analitzava els seus gestos buscant-hi algun indici, alguna pista, però els pares solen ser molt maldestres amb les filles. Tant ella com l’Amàlia li resultaven moltes vegades indesxifrables.
El mòbil que tenia al damunt de la taula va vibrar. Un missatge de l’Ayala. «Soc a la porta.» Tocava tornar a la feina. Les feinetes per sota mà li permetien mantenir l’empresa fora de l’aigua. Els números no sortien. Tot i que tenien encàrrecs, no cobrien els sous dels fills ni el de l’Ayala. El seu ja se l’havia reduït. Als altres tampoc els pagava especialment bé, però els pagava, i d’aquella manera els tenia tots allà. Si aconseguien que els constructors morosos paguessin, tindrien tres, potser quatre, mesos resolts.
Després d’haver-se entrevistat amb els directors de la immobiliària per parlar de futurs projectes comuns, avui estaven citats amb un d’ells, el més jove, acabat d’incorporar a la directiva i gendre del soci majoritari. Molt hauria d’haver canviat el gènere humà perquè el gendre del mascle alfa no estigués necessitat, ansiós d’èxits propis, cosa que el convertia en la part vulnerable de la tríada.
Va sortir del despatx i va cridar des de la porta:
—Lola, que me’n vaig.
No va haver-hi resposta. Potser era a dalt, o a la cuina amb la ràdio engegada, o al jardí amb la seva germana. L’experiència i la precaució li recomanaven no deixar-se veure, perquè ella no detectés en quina mena d’assumptes estava ficat. La Lola, que detestava aquells «afers», sempre l’hi notava a la cara. D’altra banda, no volia sortir sense dir adeu. I aquells dies ella encara estava enlluernada pel retorn de la Nora, no bevia, es prenia la medicació prescrita i havia tornat a llegir. En Mateo va treure el cap a la sala. Estava estirada amb el cap repenjat al braç del sofà amb un llibre. Va apartar la mirada i va somriure entre feliç i absent.
—Que sí, que ja t’he sentit, que t’he dit que d’acord.
Era com veure i parlar amb la Lola d’abans, la que es passava hores llegint i prenent notes per a les seves classes a la universitat, la que viatjava i anava a congressos, la que tant l’havia fet riure amb els seus comentaris mordaços sobre els seus companys. I també sobre les seves lectures. Contràriament al que li retreia l’Amàlia de vegades, ell ja no creia que aquella Lola pogués tornar. Per això gaudia dels seus retorns, sabent que eren transitoris, i que el normal, per dir-ho d’alguna manera, era allò altre.
Allò altre. Allò era el que havia fet fugir la Nora; n’estava convençut. Com a mínim, n’havia estat la raó principal. La gent no desapareix per una sola causa, les raons s’acumulen; tanmateix, sempre hi ha un motiu central, i en la desaparició de la seva filla aquell motiu es deia Lola.
Ningú sabria mai que feia uns cinc anys, quan ella va patir una crisi fortíssima, que en Mateo havia aconseguit controlar amb penes i treballs, ell també s’havia plantejat engegar a rodar tots els seus anys d’esforços, ingressar la Lola i separar-se’n. Un moment de debilitat i un record que li feia tant de mal com vergonya.
A la tauleta baixa, un got d’aigua i una tassa de cafè.
—T’has pres les pastilles?
—Sí, senyor.
Va estrafer una salutació militar i va tornar al llibre.
La malaltia de la Lola no aniria a més mentre ell en mantingués el control, mentre hi estigués sempre alerta. Les crisis eren tremendes, doloroses, desesperants, però cícliques i transitòries, com els huracans del Carib, com els temporals de neu a Escandinàvia. Un cop passaven, ell n’escombrava les dernes i reposava tot el que havia destrossat en els moments més àlgids de la ira: els gots, els plats, les tasses, els gerros... Tornava a comprar objectes de vidre i de vaixella, mai de plàstic, per satisfer la necessitat de destrucció i de terrabastall de la seva dona, però ho feia a botigues barates. Amb el temps havia desenvolupat un pragmatisme estoic.
Llavors va recordar que havia d’agafar la gravadora petita que s’havia deixat al despatx. L’amagarien dins d’un paquet de tabac. Va tornar al despatx. No la trobava, tot i que recordava haver-la tinguda a la mà per comprovar-ne les piles. Quan va moure uns papers de la taula, va empènyer un bolígraf cap a la vora. Va allargar el braç per agafar-lo abans no caigués a terra. I va notar un cruixit a l’espatlla dreta.
Al cotxe, l’Ayala es va adonar dels moviments que feia per intentar alleujar el dolor.
—Un mal gest —li va explicar en Mateo.
L’Ayala li va oferir la pitjor de les respostes:
—Són els anys, Mateo.
En Mateo va descarregar el seu mal humor creixent en la tria del lloc per a la cita.
—L’hotel Vela! Un maleït hotel de cinc estrelles? Saps quant ens clavaran per les consumicions? Perquè ens tocarà pagar-les a nosaltres.
—No serà tant, Mateo.
—Com que no serà tant? Anem a preu fet. I les despeses van a càrrec nostre. Com aquest paio, el gendre..., Pablo, en Pablo, el gendre, demani alguna cosa per picar, ens arruïna.
—Ho hauríem pogut fer d’una altra manera sense despeses, però et recordo que vas ser tu qui va decidir que es faria «bé».