Els bons fills

8

Cap a les sis de la tarda, l’Amàlia es va tirar enrere a la cadira, va estirar els braços i les cames per desentumir-los i va pensar amb enveja que la Nora era al carrer en ple seguiment, tot i que potser, ateses les activitats de l’home que vigilaven, ficada en un bar, també asseguda. Però un bar, qualsevol bar, era millor que la feina de despatx.

Va sortir i va recórrer el passadís fosc. Encara que a la casa no s’hi sentia cap soroll, notava que la mare es trobava en alguna de les habitacions de dalt. Va caminar sense fer soroll fins a la cuina perquè no baixés a acompanyar-la mentre feia un cafè. L’agraïment per haver recuperat la Nora encara li frenava la boca, però als ulls de la mare hi veia una lluïssor burleta cada vegada que s’esmentava l’Ayala. Un «què fas tu amb aquest?» que no li agradava. No hi havia cap motiu, però se sentia ridícula als seus ulls, una sensació que no havia sabut trampejar mai. Tornar-la grotesca era un dels poders de la seva mare. Potser totes les mares el tenien.

Durant la infantesa, un judici de la seva mare tenia la capacitat de transformar la seva visió d’una persona. Si li deia: «La teva amiga Carolina és una imbècil superficial», els trets de la imbecil·litat de la Carolina es començaven a mostrar en petites màcules que després s’unien fins que formaven una membrana translúcida, bruta, a través de la qual amb prou feines s’albirava el que havia estat la Carolina abans que la mare hi fixés la mirada. Per instint de protecció cap als seus amics, rares vegades els portava a casa, per molt que se’n morissin de ganes, d’entrar a la casa dels detectius. I la Nora feia una cosa similar. En Marc era diferent, potser perquè les seves amistats eren de noi, més clares, més d’arreglar els conflictes, si calia, a trompades. En Marc acollia els comentaris de la mare, «En Quim és un baliga-balaga com el seu pare», arronsant les espatlles. I l’endemà en Quim i ell tornaven a ser al jardí jugant a bales, això sí, a una distància prudencial de la tieta Claudia, que els feia una mica de por.

Des de la finestra de la cuina la veia atrafegar-se al jardí. La seva tia era dotze anys més gran que la mare i, com en els aparells de ràdio antics en què era difícil sintonitzar la freqüència exacta, hi havia dies en què semblava que tenia més de seixanta-sis anys i d’altres en què semblava que en tenia menys. Avui, el mocador blau cel que li recollia els cabells vermellosos estirava del dial cap avall. Un jersei gruixut i uns pantalons vells de pana completaven el seu aspecte de plàcida jardinera anglesa.

L’Amàlia va sortir amb la tassa i va seure, malgrat el fred, en una de les dues cadires de boga de sota la pèrgola que hi havia davant de la porta de la cuina. La seva tia la va saludar amb una espàtula a la mà, de la qual va caure un pegot de massilla. Es va ajupir per recollir-la i la va fer servir per continuar tapant els forats que la intempèrie havia obert en un mur que volia emblanquinar per omplir-lo de testos, com si fos un pati andalús. A l’hivern, la tieta Claudia es dedicava a arreglar desperfectes i aplanar el camí a la primavera. El jardí era el seu territori, ella en tenia cura, ningú més.

Ocells, cruixit de fulles remogudes pel ventet i el frec rítmic de l’espàtula. L’Amàlia es va acabar el cafè, va deixar la tassa a terra i va tancar els ulls. Els va tornar a obrir quan un dels tres sons va desaparèixer. La tieta Claudia havia deixat de treballar. Era menuda, com la mare i la Nora, però ara caminava cap a ella pel camí central del jardí, amb la mirada fixada al davant i el pas resolt d’un rinoceront disposat a envestir la càmera en un documental. L’Amàlia es va aixecar de la cadira.

—Vols un cafè, tieta?

—No, per a mi ja és tard.

La tieta Claudia en portava alguna de cap. Es va aturar davant seu i li va fer dos petons. Però no va fer cap gest de seure al seu costat, sinó que es va quedar dreta i li va començar a explicar el que volia fer al jardí, li va preguntar en què estava treballant i li va demanar com estava la Nora. L’Amàlia ho va contestar tot, amb la incomoditat de notar que no eren els temes dels quals li volia parlar, sinó l’excusa per escrutar-la.

De cop i volta, li va agafar les mans i la va mirar als ulls, en el que va pensar que era un gest afectuós, com les senyores que li tocaven el cap o li pessigaven la galta quan era petita i acompanyava la mare al mercat. «Que bufona! Què has demanat als Reis? Vols un tallet de fuet?» Li agafaven les mans, la centraven i calculaven quant havia crescut. En el seu cas, força, perquè passava un cap a la seva germana gran. L’Amàlia havia estat una nena grandota.

Però la tieta Claudia no anava a dir-li que se la veia ben maca, sinó que l’estava subjectant per obligar-la a mirar-la als ulls.

—Tu ho saps?

—El què?

La tieta li va estirar les mans com si fossin les regnes d’un cavall: no perdis el temps amb evasives.

—Digue’m, tu ho saps, això de l’Elsa?

La tieta Claudia l’hi notava. Alguna cosa l’havia delatada.

—Sí —li va sortir una veueta espantada.

—Però no ho explicarem a ningú, oi que no?

Hi havia amenaça. Era la veu, era la mirada? O potser eren aquelles mans de jardinera, petites i robustes, que li oprimien les seves?

—Com és possible? —Els seus ulls verdosos, una mica trasbalsats, l’observaven inquisidors—. Com pot ser que ho sàpigues?

A què es devia aquella incredulitat? En la seva veu hi havia un harmònic desagradable, com un retret, per raons que no entenia.

—La meva mare ho sabia. La teva mare ho sap. La teva germana ha de saber-ho, com a mínim ho sospita. Però, tu?

—Què passa amb mi?

—Que tu ets més Hernández que Obiols. Tu no ets com nosaltres.

No. Ella no era una d’aquelles dones Obiols, «una mica rares», no era com l’àvia Elena, ni com la Claudia, ni com sa mare, ni com la Nora.

Va bellugar les mans per alliberar-les de les de la seva tia. Estava molesta, ofesa.

—Alguna cosa dec haver heretat.

L’expressió de la tieta Claudia es va endolcir, li va deixar anar la mà esquerra i, mentre la continuava sostenint més fluix, li va començar a acaronar el dors de la dreta.

—És clar que sí, però només les bones.

Amb cada carícia, la ferocitat se li anava esborrant de la cara, s’enfonsava com en un plàcid pantà verdós i desapareixia sota la capa de líquens que separava la tieta Claudia del món.

—Me n’he d’anar. Al mercat, a comprar geranis. Ja veuràs que bonic que quedarà.

L’Amàlia es va ficar ràpidament dins de la casa i es va refugiar al despatx.

9

L’endemà, després del pas ritual per la cuina, on hi havia la mare amb el seu cafè soluble i el diari, l’Amàlia va entrar al despatx i va encendre l’ordinador. La Nora encara no havia escrit el seu informe de la tarda anterior, tot i que les fotos que havia fet sí que es trobaven a l’arxiu del núvol.

Va sonar el mòbil. El pare.

Se n’havia anat amb l’Ayala. Per com es comportaven tots dos, segurament estaven ficats en algun d’aquells assumptes tèrbols però necessaris, segons deia el pare, per a la liquiditat de l’empresa. Ells no se n’adonaven, però aquelles activitats fora de la legalitat els deixaven marques. La mirada del pare era esquiva i la de l’Ayala s’enfosquia. Ni l’un ni l’altre volien que se sabés el que estaven fent, i per això no va preguntar al seu pare des d’on li trucava.

—Amàlia, m’acaba de contactar la vostra clienta per saber com ho tenim —hi havia molt de soroll de fons, com si fos en una fàbrica o en una construcció— i si falta gaire. Sembla que li ha agafat molta pressa, perquè no es voldria fondre la pensió en els nostres honoraris.

—Això ha dit?

—Això mateix.

Suposava que a la dona l’esperonava la humiliació d’escoltar diàriament les mentides del marit quan tornava a casa, d’haver d’acceptar mostres d’afecte, potser fins i tot autèntiques, tal vegada gestos fossilitzats, i aguantar sense esclatar encara malgrat la seva ràbia. Com una mina que s’estigués esperant a tenir els dos peus al damunt per fer més mal. La seva clienta ja havia passat per la fase abrusadora de les sospites i els dubtes, i per la del dolor punyent de la certesa, i ara es preparava per tornar el cop. El que no sabia era que, fins i tot després de donar-lo, sense que importés amb quanta brutalitat ho fes, a ella li quedarien macadures i cicatrius igualment. L’Amàlia ho sabia prou bé.

—Gairebé ho tenim.

El soroll d’un camió o d’alguna màquina pesant va obligar el seu pare a fer una pausa.

—A veure si és veritat. ¿La Nora no ha vist res que se li pugui donar a la clienta perquè vegi que falta poc?

—No. —I va afegir una mica picada:— I jo tampoc.

Un altre camió li va impedir saber si el seu pare havia percebut la seva molèstia.

—Bé, doncs a veure si aviat hi ha més sort.

Després de penjar, es va quedar un moment amb la mirada perduda en una de les fotos que la seva germana havia fet feia dos dies. L’objecte, l’Aleix Vidal, al carrer recollint alguna cosa que li allargava la seva amant, la Gemma Tàpies. Ella inclinava lleugerament el genoll, com fent una ofrena; ell semblava empipat.

L’Amàlia també ho estava pel comentari del seu pare, encara que volia ser generosa i concedir l’èxit a la seva germana.

Passes. La Nora va picar a la porta i va entrar. Amb la negror del passadís al darrere, se la veia fràgil. Continuava tan prima com quan l’havia trobada, l’únic que havia canviat era el cabell: el portava més llarg, recollit en una mena de monyo amb un passador amb motius gaudinians que es devia haver comprat en alguna botiga de turistes o en algun basar xinès. No coneixia ningú que parés menys atenció als objectes que feia servir. Si un llapis escrivia bé, tant li era que fos de publicitat d’una agència de viatges o d’una marca de beguda; mentre que hi havia col·legues que portaven blocs que imitaven els dels policies dels clàssics del gènere negre, ella prenia notes al primer quadern en blanc que trobava en algun calaix, no li interessaven les marques, no retia culte a cap objecte. Va recordar una baralla tremenda amb la mare, quan la Nora anava a l’institut, perquè la va enxampar berenant a la cuina amb una primera edició en català de Bearn, de Llorenç Villalonga, en una mà i un entrepà de pernil a l’altra.

—Què passa? Només és un llibre —va replicar la Nora, atònita davant del crit d’horror de la seva mare, que revisava les pàgines amb ànsia per comprovar que no hi hagués deixat cap empremta de greix.

La mare va sortir de la cuina amb el llibre als palmells de les mans, com demanant perdó a algun déu bibliòfil per l’heretgia de la seva filla. La Nora la va seguir:

—No em pots deixar així, a mitja novel·la.

La mare li va donar diners perquè anés a una llibreria a comprar-ne un altre exemplar.

—Però llavors en tindrem dos.

—Doncs en tindrem dos! Té. —I li va donar més diners—. Posats a fer, compra’n un altre per a en Marc.

—Però aleshores també haurem de comprar-li’n un a l’Amàlia.

Era una altra escaramussa entre elles dues. Que aquella vegada va acabar bé, perquè la mare li va permetre continuar llegint el llibre, però només a l’estudi. I la Nora li va tornar els diners.

La seva germana portava un simple quadern escolar, de fulls quadriculats, amb la paraula BLOC escrita amb grans lletres blanques, no quedava clar si per falta de confiança en el producte o en els usuaris.

—Com et va anar ahir? —la va saludar des del darrere de la taula del despatx.

—Gairebé el tenia. Anava a passar les notes abans que arribessis, però m’he quedat adormida.

—Quin tros d’analògica que arribes a ser! Si vols, me les dictes i així anem més de pressa.

La Nora va fer un pas endavant i va ensopegar amb la vora de la catifa. I se la va quedar mirant, preguntant-se si havia estat sempre allà. L’Amàlia voldria haver dit a la Nora que a ella també li havia passat una cosa similar, que quan va haver de tornar a la casa durant una temporada, ja no se la va sentir seva, que els fills retornats no recuperen el seu lloc del tot, però no trobava les paraules.

I, malgrat tot, tots tres continuaven dient «casa» a la casa dels pares. Casa, sense possessius, sense atributs; ni tan sols li feia falta cap article. On ella vivia es deia «casa meva», o «el pis de l’Ayala» quan es preguntava quant més duraria la seva relació. Però aquella era «casa», no hi havia cap ambigüitat en preguntes com ara: «Dinaràs a casa?», «Vas cap a casa?», «Tens les claus de casa?».

La Nora li va deixar el bloc a la taula.

—Llavors saludo la mama i preparo uns cafès. No trigo.

Va sortir del despatx.

«Això, no triguis», va pensar mentre copiava les fotos a la carpeta del cas. I, tanmateix, ja estava trigant; trigant a tornar a ser ella. No sabia especificar què era, però a la seva germana li faltava alguna cosa.

Li observava tots els gestos i totes les reaccions, però potser estava massa a prop, com quan es mira un insecte amb una lupa i es creu que el moviment reflex d’una poteta és una salutació.

10

L’Amàlia també la vigilava amb atenció perquè no tornés a caure en l’espiral obsessiva que l’havia arrossegada a tot el que havia fet, i que l’havia portada fins a quedar ingressada al sanatori psiquiàtric de Sant Sebastià, on l’havia trobada. Nom fals, i papers i informes mèdics també falsificats.

—Avantatges de la nostra formació —li havia dit la Nora durant el viatge de tornada, més silenciós del que segurament desitjaven les moltes preguntes que tenia sa germana.

Quan se’n va anar, es va dir a si mateixa que si algú de la família la podia trobar, malgrat haver esborrat bé les seves petjades, només podia ser l’Amàlia, la intel·ligència tenaç de l’Amàlia. Només ella havia estat capaç de trobar els papers que havia acumulat durant anys. Les seves investigacions familiars, causa i efecte del que ara, després de mesos al sanatori, veia com una malaltia.

L’autocar amb què havien tornat cap a Barcelona anava mig buit. Elles dues s’havien assegut al mig; la gent que té preferències clares ocupa els seients del davant o del darrere, i se sol distribuir per edats, els joves al final i la gent més gran a prop del conductor i de la porta. Tot i així, parlaven en veu baixa.

—Et donen medicació?

—No. Ja no —va matisar sense entrar en detalls—. Ara tenia converses amb la meva psiquiatra i teràpia de grup.

—N’hi havia més, com... com tu?

—No exactament, eren pacients amb algun tipus d’obsessió.

—I els vas explicar el que et passava? Els vas explicar que eres detectiu i que durant anys, des de l’adolescència, havies estat investigant la teva família?

—No exactament amb aquestes paraules.

Però sí que havia explicat que no es tractava només d’una obsessió, sinó també d’infringir una de les regles paternes, en realitat, un manament: «la família no s’investiga».

—I saps d’on et ve?

—No m’ha donat temps d’esbrinar-ho.

La seva germana ho va entendre com un retret.

—T’hauries pogut quedar allà, si haguessis volgut. Jo m’hauria limitat a dir a tothom que estaves bé. —L’Amàlia es va tombar cap a la finestra.

—No t’enfadis; si no ho volgués, no tornaria...

—No en tinc cap dubte.

—Feia dies que pensava que potser no volia arribar tan a fons...

—I en cap d’aquells moments de dubte se’t va acudir trucar-nos, trucar-me a mi?

—Que no ho sàpiga no vol dir que no ho intueixi. A veure, d’on et sembla que em pot haver vingut una cosa així? Per això havia de tallar amb tot d’una manera tan radical.

—I, doncs, per què tornes?

—Perquè m’has vingut a buscar.

Li va agafar la mà.

Però l’Amàlia no es deixaria enganyar per aquella frase sentimental.

—Va, ara de debò, per què?

—També perquè estic millor, em trobo més tranquil·la i capaç de contenir-me, de controlar l’ànsia. Ja no soc un perill per a mi mateixa.

—I tampoc per als altres?

—Què vols dir?

—Vaig llegir les teves notes. Sé allò de l’Elsa. Sé que la va matar la tieta Claudia, que va ser un accident, que ella li va donar aquell medicament perquè no sortís a comprar-se droga i que no sabia que l’Elsa ja la tenia a l’habitació, que va ser una sobredosi accidental... —L’Amàlia parlava a borbollons, mentre anava mirant al voltant, tot i que la resta de passatgers eren lluny i el soroll del motor impediria que algú sentís aquelles paraules.

—Llavors, també saps allò altre?

Era impronunciable, ni tan sols durant les sessions amb la psiquiatra havia aconseguit explicar-ho. No podia dir a ningú que sempre havia sospitat que hi havia alguna cosa oculta en la mort de la seva cosina Elsa, una de les persones a qui més s’havia estimat a la vida. I que, com no podia ser d’una altra manera, aquella sospita va perdurar durant anys, i que van ser unes paraules de la seva àvia, que estava agonitzant a l’hospital, les que li van revelar la veritat. Però ella no volia el balboteig d’una anciana, volia una confessió.

Va veure un altre cop el cos diminut i exhaust de l’àvia, intubada sota els llençols blancs, solcats per una franja blava amb el nom de l’hospital descolorit per les rentades. Havia arribat a la fase terminal i, sense el pal·liatiu dels calmants, els dolors eren molt intensos.

Els ulls espaordits de l’àvia després que ella li digués:

—Si no m’ho expliques, te la trec.

El seu dit assenyalava amenaçador la bomba de la morfina.

—Nora.

El seu nom era una súplica.

La mà dreta de l’àvia anava temptejant l’aire buscant el botó per cridar les infermeres. Auxili, allibereu-me del monstre en què s’ha convertit la meva neta.

Sí, un autèntic monstre que se li va abraonar i li va agafar la mà amb tanta violència que la va fer gemegar, un monstre enfollit que va ser capaç de mirar l’àvia als ulls.

—Digue’m la veritat.

—Nora.

—Digues-me-la o ho faré.

L’àvia es va lliurar al monstre, i li va explicar el que ella ja sospitava, que la tieta Claudia havia matat l’Elsa.

—Va ser sense voler, Nora. Ella es pensava que l’estava protegint. —L’àvia respirava amb dificultat—. Deixa’m anar la mà..., em fas mal.

I així ho va fer.

—És que jo..., l’Elsa.

—Ja sé com t’estimaves la teva cosina... Jo també... —L’àvia va tancar els ulls. La Nora no els tornaria a veure mai més—. Però la Claudia és la meva filla. I ara, ves-te’n.

Va morir aquella nit mateixa.

Assassinada, si no per la seva pròpia mà, si pel dolor provocat per la seva obsessió immisericorde. Els ulls tancats de l’àvia, que li demanava que se n’anés d’aquella habitació, eren més acusadors que la mirada que li hauria pogut dirigir. «No et vull veure mai més.»

I, com un autòmat programat, la Nora havia arribat fins i tot a anotar-ho als papers que la seva germana havia trobat amagats a casa de la tieta Claudia. Els mateixos papers que l’havien portada fins a la clínica.

—Per què ho vas fer? —li va preguntar l’Amàlia.

Es van quedar totes dues amb la vista clavada als seients del davant, com si estiguessin llegint alguna cosa en aquells reposacaps atrotinats.

Finalment, li va oferir una espècie d’explicació, l’única que tenia.

—Necessitava saber-ho.

En aquelles dues paraules hi havia tot el que li passava. Només dues paraules, males herbes a sota de les quals s’ocultava un entramat d’arrels fondo i enrevessat. «Necessitava saber-ho.» A qualsevol preu. Per això se’n va haver d’anar, perquè es va adonar que estava malalta.

—I ara tu també ho saps —li va dir.

—Només una part, no vaig llegir tots els teus papers.

Carpetes plenes d’informació sobre tota la família: els negocis esclavistes de l’indià; les especulacions brutes del besavi estraperlista, les seves connexions polítiques, les seves amants; unes trajectòries que el seu fill, l’avi Salvador, havia intentat imitar, i en què havia fracassat sempre. Havia aconseguit resoldre el misteri més gran de la família, sabia qui era la mare de la seva cosina Sílvia, un nom que l’oncle Basilio no havia revelat mai a ningú i que la Sílvia va rebutjar quan ella l’hi va voler regalar perquè complia divuit anys. Coneixia el passat delictiu i les activitats il·legals del seu pare. Els noms dels que havien intrigat per fer fora la mare de la universitat quan va començar a deixar de ser excèntrica per convertir-se en una malalta mental. Va saber abans que la seva germana que la seva parella anterior l’enganyava. Sabia que en Marc ocultava el seu alcoholisme i que l’Alícia l’enganyava amb un company del bufet. Coneixia el passat brutal de l’Ayala... Ho sabia tot.

—Doncs no ho facis. Encara que, de tota manera, ja tens el pitjor.

—L’Ayala es va endur la seva carpeta. No he arribat a veure què hi havia.

—No és tan interessant com t’imagines. —Com que l’Amàlia se la mirava amb incredulitat, va afegir:— Baralles per aquí, batusses per allà. Com una pel·li de... de Chuck Norris. —Es va estimar més desil·lusionar-la directament. I fer-li la pregunta més important:— Ara que saps la veritat, la podràs guardar?

—Sí.

—N’estàs segura, que podràs suportar això? Amb la càrrega de tot el que saps ara?

—Sí.

—Bé. Ara em fa falta descansar una mica.

Va tancar els ulls i es va quedar d’aquella manera com a mínim durant una hora. No dormia, ni ho feia veure. Els va tornar a obrir quan el conductor va fer una parada al camí perquè els passatgers mengessin alguna cosa i estiressin les cames. Quan van tornar als seients, va començar a explicar a l’Amàlia historietes de la seva estada al sanatori. Una mica exagerades, com sempre, buscant la part còmica per fer-la riure. Sempre ho aconseguia.