L'oració simple

L’anomenada, així, teoria estàndard ampliada, durant la dècada dels setanta, i la teoria més recent de la recció i del lligam redueixen el component transformacional. Això va naturalment unit a una aproximació entre l’estatus de l’estructura profunda i de l’estructura superficial, cosa que comporta en últim terme l’efecte positiu d’oferir al discurs gramatical guies de treball més objectives. En particular, l’últim dels models referits conté una aportació notable per a l’estudi de les funcions oracionals (Cf. en aquest context per al català els treballs de Gràcia (1986) i Bartra (1985)).

Amb tot, el manteniment d’una separació epistemològica estricta entre la teoria sintàctica i el nivell semàntico-pragmàtic, quelcom defensat per Chomsky en els seus darrers treballs, mena a una visió de la sintaxi com a conjunt de relacions estrictament formals o simbòliques. Això, creiem, no és la perspectiva més adient per a la correcta valoració dels fets sintàctics.

Tornant ara, però, al context creat pel model estàndard, direm que el treball de Fillmore (1968), clarament diferenciat tant de la línia chomskiana ortodoxa com de la Semàntica Generativa, ha suposat un canvi radical en el tractament de les relacions nom-verb. Ell aconsegueix, nou anys més tard de l’aparició de l’obra tesneriana, i des de la seua independència, definir un estrat funcional unitari per al conjunt de noms que s’integren al costat d’un verb al si d’una oració.

En el model fillmorià l’oració es reescriu en EP com

O → Mod.+ Prop.

on Mod. (modalitat) és component, el tractament del qual Fillmore de moment obvia, i on Prop. (proposició) és constituïda per un verb i un conjunt de SN, que contenen una marca de la seua relació sintàctico-semàntica, cas profund, amb el verb i es troben, doncs, en dependència funcional directa respecte d’aquest.

En Fillmore (1968: 24-25), es caracteritzen els següents casos profunds:

Agentive (A), the case of the typically animate perceived instigator of the action identified by the verb.

Instrumental (I), the case of the inanimate force or object causally involved in the action or state identified by the verb.

Dative (D), the case of the animate being affected by the state or action identified by the verb.

Factitive (F), the case of the object or being resulting from the action or state identified by the verb, or understood as a part of the meaning of the verb.

Locative (L), the case which identifies the location or spatial orientation of the state or action identified by the verb.

Objective (O), the semantically most neutral case, the case of anything representable by a noun whose role in the action or state identified by the verb is identified by the semantic interpretation of the verb itself; conceivably the concept should be limited to things which are affected by the action or state identified by the verb. The term is not to be confused with the notion of direct object, nor with the name of the surface case synonymous with accusative *

La llista es presenta com a oberta en Fillmore (1968) i en treballs posteriors s’hi introdueixen algunes modificacions tant en allò que fa al nombre com a la caracterització dels casos. El model presentaria, podem dir, dos problemes bàsics. D’una banda, no resulta gens fàcil de determinar-hi la llista de casos profunds. Tampoc no s’hi planteja inicialment la possibilitat d’estructurar aquesta llista. Tot plegat, cal llegir-ho com un clar símptoma que no hi han estat plenament definits els criteris amb què estudiar la categoria del cas profund, un tipus de relació semàntica verb-nom.

D’altra banda, trobem el problema de determinar la relació que hi ha entre el cas profund i les funcions oracionals. Això, en el primer model fillmorià, equival a preguntar sobre les regles que transformen una EP en ES. Cal puntualitzar-ne el següent: la noció de cas profund s’ha concebut en principi per tal de substituir en EP les categories funcionals del tipus Subjecte, Objecte, que apareixen en el model estàndard generativista (Chomsky, 1965). S’ha volgut inicialment posar també en relleu l’arbitrarietat de les connexions entre casos profunds (categories d’EP) i funcions oracionals (categories d’ES). Aquesta connexió arbitrària, per la qual teòricament cap cas profund no correspon en essència a una funció determinada, ni viceversa, constitueix inicialment el fonament d’una gramàtica del cas. Així, podríem dir, aquesta darrera estarà millor justificada com més completa serà la xarxa del graf següent:

Una gramàtica del cas ofereix en principi una llista (no necessàriament estructurada) de casos profunds en EP i considera les funcions oracionals com a manifestacions d’ES, l’estatus de les quals és absolutament independent al dels primers.

Tot i que aquest és el pressupòsit inicial (connexió fins un cert punt arbitrària entre funció i cas), podem tanmateix afirmar, potser paradoxalment, que la gramàtica del cas revoluciona el tractament de les funcions oracionals. Això ha pogut ser així perquè l’estructura d’una llengua és de tal naturalesa que fàcilment pot esdevenir-se, després de prescindir d’un dels nivells d’indagació per centrar-nos en un altre, que el primer no deixe d’actuar “metalingüísticament” i que mene, de vegades de manera implícita, la investigació realitzada sobre el segon.

Així, per exemple, després d’eliminar la noció funcional de subjecte en EP, el model fillmorià ha deixat oberta la qüestió de la jerarquia d’accessibilitat a dita funció en ES. Ja Fillmore (1968) observa que és possible ordenar els casos profunds d’acord amb la seua capacitat relativa per manifestar-se en ES com a subjecte. Una jerarquia d’accessibilitat a la funció subjecte o regla de topicalització pot formular-se en el següents termes:

“If there is an A, it becomes the subjecte, otherwise, if there is an I, it becomes the subject; otherwise, the subject is the O” (Fillmore 1968:33)

(A = AGENT, I= INSTRUMENT, O = OBJECTIU)

El que acabem de mostrar, correctament llegit, equival a dir que s’ha creat un instrument poderós per investigar allò que podem anomenar significat de la funció subjecte. No existirà, en efecte, una connexió necessària de l’esmentada funció amb un determinat cas profund, però sí amb una determinada relació entre casos profunds. Des de cert punt de vista, és possible entendre aquesta relació com el significat del lloc funcional subjecte. Això es pot generalitzar per a uns altres llocs funcionals, els significats dels quals serien, així doncs, les jerarquies d’accessibilitat que s’hi associen.

El pressupòsit d’arbitrarietat en les relacions cas profund/funció ha continuat, tanmateix, operant davant l’evidència que les restriccions al graf de la pàgina 23 són nombroses. Aquest pressupòsit ha obstaculitzat el que podem denominar el tractament configuracional de les funcions oracionals, que intenta fonamentar el caràcter sistemàtic (on s’observa) de la relació entre tots dos tipus de categories: funcions i casos profunds.

Pensem en un tipus de circumstància trivial per la seua evidència: el nombre de casos (K) i el nombre de funcions (F) presents en determinada oració és necessàriament el mateix, i entre ambdós conjunts s’estableix una relació biunívoca:

La supressió d’un dels casos implicarà necessàriament la supressió d’una de les funcions, però si els conjunts es defineixen com a simples llistes la supressió d’un dels termes no altera en res el valor dels altres termes de la llista. Si pensem, tanmateix, amb un criteri estructural raonable que els elements que integren una isotopia funcional defineixen el seu valor d’acord amb el seu lloc relatiu, direm que la supressió d’un terme en un conjunt de tres

3-casos → 2-casos

3-funcions → 2-funcions

va associada a una diferència en el valor dels altres dos restants. Donada la relació biunívoca cas-funció, i per tal com s’esdevé que tota alteració en el nombre de casos anirà associada a una alteració en el nombre de funcions, és fàcil arribar a suposar que la configuració d’aquestes darreres en una proposició particular tindrà a veure amb la configuració dels primers. Les relacions entre casos profunds i funcions són de naturalesa tal que no hi cap un estudi que separadament aborde els uns de les altres. Una recent literatura confirma aquest supòsit.

1.3. CONVENCIÓ TERMINOLÒGICA: ACTANT VS CAS PROFUND

A l’efecte que ací interessa, tant Tesnière com Fillmore han apuntat, podem dir, al mateix tipus d’estrat funcional. Una teoria de la valència i una teoria del cas profund convergeixen o han de convergir essencialment en els resultats. Ja en la dècada dels setanta aquesta aproximació s’havia evidenciat (Cf. al respecte Bàez, 1988: 109-119); no és, doncs, desencertat el fet d’adoptar una terminologia unificada que propicie o complete aquesta aproximació.

En el present treball convenim en el fet que tot sintagma nominal (o preposicional) lligat per un verb contè allò que podem anomenar valor actancial, representa també, per aquesta raó, un actant. L’actant és un tipus d’entitat lingüística que es caracteritza perquè es refereix a una entitat extralingüística participant en l’estat de coses o procés de què una proposició dóna compte. El grau de participació i inserció funcional d’un actant en determinat marc proposicional no és sempre el mateix. Tesnière ha percebut aquesta situació i distingeix entre dues categories: actants i circumstants. Com que, tanmateix, els límits no hi són sempre fàcils de traçar, és possible de convenir a denominar actants el conjunt d’entitats amb independència del seu grau de participació, sense deixar per aquesta raó de reconéixer que calga posteriorment establir-hi algun tipus de gradació. Es parlarà, en aquest sentit, d’actants nuclears i de perifèrics.

Preferim el terme actant al de cas profund si més no per dues raons. En primer lloc, “cas profund” apunta a un tipus de distinció metodològica, estructura profunda i superficial, la formulació clàssica de la qual no és assumida ací. D’altra banda, el terme “actant” suggereix més clarament la idea de “rol” compartit amb uns altres “rols”, la idea de proposició com a escenari en què els valors actancials es defineixen en forma relativa.

Notes

(*) Hem suprimit les notes a peu de pàgina presents a la citació

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.