Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l'univers
- -
- 100%
- +
Vam riure. Sempre rèiem.
No ens assemblàvem, en Dante i jo. Però teníem unes quantes coses en comú. Per començar, cap dels dos teníem permís per mirar la televisió durant el dia. Als nostres pares no els agradaven els efectes de la televisió en la ment d’un nen. Tots dos havíem crescut amb sermons que deien més o menys això: «Ets un nen! Surt al carrer i fes alguna cosa! Hi ha tot un món allà fora, esperant-te...».
En Dante i jo érem els dos últims nois a Amèrica que havien crescut sense tele. Un dia em va preguntar:
–Creus que els nostres pares tenen raó, que hi ha tot un món allà fora esperant-nos?
–Ho dubto –vaig dir.
Va riure.
Llavors vaig tenir aquesta idea:
–Pugem al bus i anem a veure què hi ha allà fora, va.
En Dante va somriure. A tots dos ens encantava fer voltes en bus. De vegades ens hi estàvem tota la tarda. Vaig dir a en Dante:
–La gent rica no puja a l’autobús.
–Per això ens agrada.
–Potser sí –vaig dir jo–. Que som pobres, nosaltres?
–No. –Llavors va somriure.– Si marxéssim de casa, tots dos seríem pobres.
Vaig pensar que era una cosa molt interessant de dir.
–Ho faries? –vaig dir–. Escapar-te?
–No.
–Per què no?
–Vols que t’expliqui un secret?
–I tant.
–Els meus pares em flipen.
Això sí que em va fer somriure. No havia sentit mai ningú que digués això sobre els seus pares. Vull dir que a ningú li flipaven els seus pares. Excepte a en Dante.
I després em va xiuxiuejar a l’orella:
–Aquesta senyora de dos seients davant nostre. Em sembla que està tenint una aventura.
–Com ho saps? –vaig xiuxiuejar jo.
–S’ha tret l’anell de matrimoni quan pujava al bus.
Vaig fer que sí amb el cap i vaig somriure.
Ens inventàvem històries sobre els altres passatgers del bus.
I, tant per tant, potser ells també n’escrivien sobre nosaltres.
Jo no havia tingut mai una relació gaire estreta amb ningú. Era bastant solitari. Havia jugat a bàsquet i beisbol; vaig fer de llobató i vaig provar l’escoltisme, però sempre mantenia les distàncies amb els altres nois. No sentia que formés part del seu món.
Nois. Me’ls mirava. Els estudiava.
Al final, la majoria dels nois que m’envoltaven no em semblaven gaire interessants. De fet, em tiraven molt enrere.
Potser jo era una mica arrogant. No crec que fos millor que ells. Però no entenia com parlar-los, com ser jo mateix quan estava amb ells. Quan estava amb altres nois, no em sentia més llest. Quan estava amb altres nois em sentia estúpid i incompetent. Era com si tots pertanyessin a un club del qual jo no era membre.
–Prova-ho un any –em va dir el pare.
El pare sabia que de vegades m’agradava barallar-me. Sempre em sermonejava sobre la violència física. Intentava que no m’ajuntés amb les quadrilles conflictives de l’escola. Intentava que no em convertís en el meu germà, que va acabar a la presó. Així que, per culpa del meu germà, que ni tan sols existia per a nosaltres, jo havia de ser un bon escolta. Quina merda. Per què jo havia de ser un bon noi només perquè ja hi havia un mala peça a la família? Detestava la manera que tenien els meus pares de comparar-nos.
Vaig complaure el pare. Ho vaig provar durant un any. Ho odiava, excepte aprendre a fer reanimació cardiopulmonar. A veure, no m’agradava gens haver de respirar dintre la boca d’algú altre. Em posava els pèls de punta, la veritat. Però per algun motiu tot plegat em fascinava, com podies fer que un cor tornés a funcionar. No n’acabava d’entendre la ciència. Però tan aviat com vaig obtenir una insígnia per haver après a ressuscitar algú, ho vaig deixar. Vaig tornar a casa i li vaig donar la insígnia al pare.
–Crec que t’estàs equivocant –va dir només.
No acabaré fotut a la garjola. Això és el que li volia dir jo. En canvi, només vaig fanfarronejar:
–Si m’hi fas tornar, et juro que començaré a fumar herba. El pare em va fer una mirada estranya.
–És la teva vida –va dir.
Com si ho fos de veritat. I una altra cosa sobre el meu pare: ell no em sermonejava mai. No de debò. La qual cosa m’emprenyava. No era una mala persona. I no tenia mal caràcter. Parlava amb frases curtes: «És la teva vida». «Prova-ho». «Segur que vols fer això?». Per què no parlava i prou? Com se suposava que l’havia de conèixer més, si no m’ho permetia? Odiava aquesta situació.
Les coses m’anaven prou bé. Tenia amics a l’escola. Més o menys. No era extremament popular. Com havia de ser-ho? Per ser extremament popular havies de fer creure a la gent que eres divertit i interessant. I jo no era precisament un hipòcrita.
Solia anar amb un parell de nois, els germans Gómez. Però es van mudar. I hi havia un parell de noies, la Gina Navarro i la Susie Byrd, a qui els agradava turmentar-me per passar l’estona. Les noies. Elles també eren un misteri. Tot era un misteri.
En realitat, suposo que tampoc m’anava tan malament. Potser ningú no m’estimava, però tampoc era el típic nen que tothom odiava.
Era bo barallant-me. Per això la gent em deixava en pau.
Era sobretot invisible. Crec que ja m’estava bé.
I llavors va aparèixer en Dante.
Cinc
Després de la quarta classe de natació, en Dante em va convidar a casa seva. Vivia a menys d’una illa de la piscina, en una casa gran i antiga creuant el carrer del parc.
Em va presentar el seu pare, el professor d’anglès. No havia conegut mai un home mexicà-americà que fos professor d’anglès. No sabia que existissin. I, en realitat, no semblava un professor. Era jove i guapo i senzill i semblava que una part d’ell fos encara un noi. Semblava un home enamorat d’estar viu. Tan diferent del meu pare, que sempre havia mantingut una distància amb el món. Hi havia una foscor en el meu pare que jo no entenia. El pare d’en Dante no tenia cap foscor. Fins i tot els seus ulls negres semblaven plens de llum.
Aquella tarda, quan el vaig conèixer, el pare d’en Dante duia texans i una samarreta i estava assegut en una cadira de cuir al seu despatx, llegint un llibre. No havia conegut mai ningú que tingués un despatx de debò a casa.
En Dante va apropar-se al seu pare i li va fer un petó a la galta. Jo no ho hauria fet mai. Mai dels mais.
–Aquest matí no t’has afaitat, papa.
–És estiu –va dir el seu pare.
–Això vol dir que no has de treballar.
–Això vol dir que he d’acabar d’escriure el llibre.
–Escriure un llibre no és treballar.
El pare d’en Dante es va posar a riure molt fort quan va dir això.
–A tu et queda molt per aprendre sobre què vol dir treballar.
–És estiu, papa. No vull sentir parlar de feina.
–Tu mai vols parlar de feina.
A en Dante no li agradava cap on estava anant la conversa, així que va intentar canviar de tema.
–T’estàs deixant créixer la barba?
–No. –Va riure.– Fa massa calor. I a més, la teva mare no em farà petons si estic més d’un dia sense afaitar-me.
–Uau, que estricta.
–Sí.
–I què faries sense els seus petons?
Va somriure, llavors em va mirar.
–Com pots aguantar aquest paio? Tu deus ser l’Ari.
–Sí, senyor.
Estava nerviós. No estava acostumat a conèixer els pares de ningú. La majoria dels pares que havia conegut a la vida no estaven tan interessats a parlar amb mi. Es va aixecar de la cadira i va deixar el llibre. Se’m va acostar i em va allargar la mà.
–Soc en Sam –va dir–. En Sam Quintana.
–Encantat de coneixe’l, senyor Quintana.
Havia sentit aquesta frase, «encantat de coneixe’l», mil vegades. Quan en Dante m’ho havia dit a mi, havia sonat real. Però quan ho vaig dir jo, em vaig sentir estúpid i gens original. Em volia amagar en algun lloc.
–Pots dir-me Sam –va dir.
–No puc –vaig dir. Déu meu, volia amagar-me.
Va assentir amb el cap.
–Que maco –va dir–. I respectuós.
La paraula maco no havia passat mai pels llavis del meu pare.
Va donar un cop d’ull a en Dante.
–Aquest jove té un cert respecte. Potser en pots aprendre alguna cosa, Dante.
–Vols dir que prefereixes que et digui senyor Quintana?
Tots dos es van aguantar el riure. Va tornar a centrar-se en mi:
–Com va la natació?
–En Dante és un bon professor –vaig dir.
–En Dante és bo en moltes coses. Però no és gaire bo a l’hora d’endreçar-se l’habitació. Endreçar una habitació s’assembla massa a la paraula feina.
En Dante li va llançar una mirada.
–És una indirecta?
–Ets ràpid, Dante. Ho deus haver tret de la teva mare, això.
–No siguis pedant, papa.
–Quina paraula acabes d’utilitzar?
–T’ofèn, aquesta paraula?
–No és la paraula. Potser és l’actitud.
En Dante va fer rodar els ulls i es va asseure a la cadira del seu pare. Es va treure les vambes.
–No et posis gaire còmode. –Va assenyalar cap amunt.– Hi ha un merder allà dalt que porta el teu nom.
Això em va fer riure, la manera com es relacionaven, la manera fàcil i tendra que tenien de parlar-se, com si l’amor entre un pare i un fill fos una cosa simple i senzilla. El que teníem la meva mare i jo de vegades era fàcil i senzill. De vegades. Però entre el meu pare i jo no. Em pregunto com seria, entrar en una habitació i fer-li un petó al meu pare.
Vam anar a dalt i en Dante em va ensenyar la seva habitació. Era una habitació gran amb sostre alt i parquet i amb un munt de finestres antigues que deixaven passar la llum. Hi havia coses pertot arreu. Roba tirada per terra, una pila de discos vells, llibres escampats, papers amb coses escrites, fotografies Polaroid, un parell de càmeres, una guitarra sense cordes, partitures i una pissarra de suro a vessar de notes i fotografies.
Va posar música. Tenia un tocadiscos. Un tocadiscos autèntic dels anys seixanta.
–Era de la meva mare –va dir–. Volia llençar-lo. T’ho pots creure? –Va posar Abbey Road, el seu disc preferit.– Vinil –va dir–. Res d’aquesta merda de cassets.
–Què tenen de dolent, els cassets?
–No me’n refio.
Em va semblar una frase d’allò més estranya. Graciosa i estranya.
–Els discos es ratllen de seguida.
–Si els tractes bé no.
Vaig fer una ullada a la seva habitació desordenada.
–Ja veig que tu sí que saps com tractar bé les coses.
No es va enfadar. Va riure.
Em va passar un llibre.
–Té –va dir–. Llegeix mentre jo endreço l’habitació.
–Potser hauria, no ho sé, de marxar... –Em vaig aturar. Vaig escrutar l’habitació desordenada.– Fa una mica de por, ser aquí a dins.
Ell va somriure.
–No –va dir–. No te’n vagis. Odio endreçar-me l’habitació.
–Potser si no tinguessis tantes coses.
–Només són coses –va dir ell.
No vaig dir res. Jo no tenia coses.
–Si et quedes, no serà tan dur.
D’alguna manera, em sentia fora de lloc, però:
–D’acord –vaig dir–. T’ajudo?
–No. És cosa meva –va dir amb certa resignació–. Com diria ma mare, «És responsabilitat teva, Dante». Responsabilitat és la paraula preferida de ma mare. Ella pensa que el meu pare no em pressiona prou. I és clar que no. Vull dir, què espera? El pare no és cap explotador. Ella s’hi va casar. Que no sap quina mena de paio és?
–Sempre analitzes els teus pares?
–Ells ens analitzen a nosaltres, no?
–És la seva feina, Dante.
–Ara em diràs que tu no analitzes els teus pares.
–Suposo que sí. No em fa cap bé. Encara no els he desxifrat.
–Bé, jo he desxifrat el meu pare, però ma mare no. La mare és el misteri més gran del món. A veure, és previsible pel que fa a mi. Però en realitat, és inescrutable.
–Inescrutable.
Sabia que quan arribés a casa hauria de buscar aquesta paraula al diccionari.
En Dante em va mirar com si em toqués a mi dir alguna cosa.
–Jo he desxifrat la meva mare, en gran part –vaig dir–. Però el meu pare... Ell també és inescrutable.
Em vaig sentir una estafa, fent servir aquella paraula. Potser era això, el que em passava. Que jo no era autèntic. Era una estafa.
Em va passar un llibre de poesia.
–Llegeix això –va dir. Jo no havia llegit mai poesia, i ni tan sols estava segur de com es llegia un llibre de poesia. Me’l vaig mirar, perplex.
–Poesia –va dir–. No et matarà.
–I si sí que em mata? Noi mor d’avorriment mentre llegeix poesia.
Va intentar no riure però no se’n sortia gaire bé, a dominar tot el riure que vivia dintre seu. Va moure el cap a banda i banda i va començar a recollir tota la roba que hi havia per terra.
Va assenyalar la cadira.
–Tira-ho tot a terra i seu.
Vaig recollir una pila de llibres i un quadern de dibuix i ho vaig deixar a terra.
–Què és?
–Un quadern de dibuix.
–El puc veure?
Va fer que no amb el cap.
–No m’agrada ensenyar-lo a ningú.
Era interessant que tingués secrets.
Va assenyalar-me el llibre de poesia.
–De debò, no et matarà.
Durant tota la tarda, en Dante va estar ordenant l’habitació. I jo em vaig llegir aquell llibre de poemes d’un poeta que es deia William Carlos Williams. No n’havia sentit a parlar mai, tot i que no havia sentit a parlar mai de ningú. I de fet vaig entendre alguna cosa. No tot, però alguna cosa. I no ho vaig odiar. Em va sorprendre. Era interessant, ni estúpid ni ximple ni sensibler ni massa intel·lectual (ni cap de les coses que em pensava que era la poesia). Alguns poemes eren més fàcils que d’altres. Alguns eren inescrutables. Estava començant a pensar que potser sí que sabia el significat d’aquella paraula.
Vaig arribar a pensar que els poemes eren com les persones. Hi havia persones que les calaves de seguida. I algunes que no hi havia manera, i que no calaries mai.
Estava impressionat pel fet que en Dante fos tan sistemàtic organitzant la seva habitació. Quan hi havíem entrat, tot era un caos. Però quan va acabar, tot estava al seu lloc.
El món d’en Dante tenia un ordre.
Havia organitzat tots els llibres en una estanteria de l’escriptori.
–Deso els llibres que em llegiré primer a l’escriptori –va dir.
Un escriptori. Un escriptori de debò. Quan jo havia d’escriure alguna cosa, feia servir la taula de la cuina.
Em va agafar el llibre de poemes i es va posar a buscar un poema. El poema es titulava «Mort». Estava tan perfecte a la seva habitació acabada d’ordenar, el sol de l’oest entrant amb força, el rostre sota la llum i el llibre a la mà com si estigués fet per estar allà, a les seves mans i només a les seves mans. M’agradava la seva veu mentre llegia el poema com si l’hagués escrit ell:
És mort
el gos no haurà de
dormir sobre les patates
mai més perquè no
es congelin.
és mort
el vell malparit.
Quan en Dante va llegir la paraula malparit va somriure. Sé que li encantava dir-la perquè era una paraula que no li deixaven dir, una paraula que estava prohibida. Però aquí, a la seva habitació, podia llegir-la i fer-la seva.
Tota la tarda, vaig estar assegut a la butaca gran i còmoda de l’habitació d’en Dante i ell jeia al seu llit acabat de fer. I llegia poemes.
A mi no em preocupava no entendre’ls. No em preocupava el que deien. No em preocupava perquè el que importava era que la veu d’en Dante semblava veritat. I semblava veritat. Fins que l’havia conegut, estar amb altres persones era el més difícil del món per a mi. Però en Dante feia que parlar i viure i sentir semblessin coses perfectament naturals. En el meu món, no ho eren.
Vaig tornar a casa i vaig buscar al diccionari la paraula inescrutable. Significava una cosa que no es pot entendre fàcilment. Vaig escriure’n tots els sinònims al meu diari. «Fosc». «Incommensurable». «Enigmàtic». «Misteriós».
Aquella tarda vaig aprendre dues paraules noves. Inescrutable. I amic.
Les paraules eren diferents quan vivien dintre teu.
Sis
Un vespre, en Dante va venir a casa meva i es va presentar als meus pares. Qui feia aquestes coses?
–Soc en Dante Quintana –va dir.
–Em va ensenyar a nedar –vaig dir jo. No sé per què, però necessitava confessar aquell fet als meus pares. I llavors vaig mirar-me la mare.– Em vas dir que no m’ofegués, així que vaig trobar algú que m’ajudés a mantenir la promesa.
El pare es va mirar la mare. Crec que s’estaven somrient. «Oh, sí», pensaven, «per fi ha trobat un amic». Ho odiava.
En Dante va donar la mà al meu pare i llavors li va donar un llibre.
–T’he portat un regal –va dir.
Jo em vaig quedar plantat mirant-lo. Havia vist el llibre en una tauleta de casa seva. Era un llibre d’art ple d’obres de pintors mexicans. Semblava tan adult, no semblava gens que tingués quinze anys. D’alguna manera, fins i tot els cabells llargs que no li agradava pentinar-se el feien semblar més gran.
El meu pare somreia mentre examinava el llibre, però llavors va dir:
–Dante, és molt generós per part teva, però no sé si ho puc acceptar.
El meu pare sostenia el llibre amb molta cura, amb por de fer-lo malbé. Ell i la mare van intercanviar mirades. Els meus pares ho feien molt, allò. Els agradava parlar sense parlar. Jo m’inventava què es deien, en aquelles mirades.
–És sobre art mexicà –va dir en Dante–. Així que l’heu d’acceptar.
Podia ben bé veure-li la ment funcionant mentre pensava un argument convincent. Un argument convincent que fos veritat.
–Els meus pares no volien que vingués amb les mans buides. –Va mirar el meu pare molt seriós.– Així que us l’heu de quedar.
La mare va prendre-li el llibre al pare i en va mirar la portada.
–És molt bonic, Dante, gràcies.
–Hauríeu d’agrair-l’hi al meu pare, ha estat idea seva.
El meu pare va somriure. Era el segon cop que el meu pare somreia en menys d’un minut. Això no era una cosa normal. No és que el pare fos l’hòstia somrient.
–Dona-li les gràcies al teu pare de part meva, d’acord, Dante?
El meu pare va agafar el llibre i es va asseure a mirar-lo. Com si fos una mena de tresor. Veus, no entenia el meu pare. No endevinava mai com reaccionaria a les coses. Mai.
Set
–No hi ha res a la teva habitació.
–Hi ha un llit, una ràdio despertador, un balancí, una estanteria, alguns llibres. Això no és res.
–Res a les parets.
–Vaig treure els pòsters que hi tenia.
–Per què?
–No m’agradaven.
–Ets com un monjo.
–Sí, Aristòtil el monjo.
–No tens hobbies?
–I tant. Mirar les parets buides.
–Potser seràs sacerdot.
–Has de creure en Déu per ser sacerdot.
–No creus en Déu? Ni tan sols una mica?
–Potser una mica. Però no gaire.
–Així que ets un agnòstic?
–Això. Un catòlic agnòstic.
Això el va fer riure molt.
–No he dit que fos divertit.
–Ho sé. Però ho és.
–Creus que és dolent, dubtar?
–No. Crec que és intel·ligent.
–No crec que sigui tan intel·ligent. No tant com tu, Dante.
–Tu ets intel·ligent, Ari. Molt intel·ligent. I, de tota manera, ser intel·ligent no ho és tot. La gent es burla de tu. El meu pare diu que no passa res si la gent es burla de tu. Saps què em va dir, un cop? Va dir: «Dante, tu ets un intel·lectual. Això és el que ets. No te n’avergonyeixis».
Em vaig adonar que el seu somriure era una mica trist. Potser tothom estava una mica trist. Potser sí.
–Ari, intento no sentir-me avergonyit.
Jo sabia què era sentir-se avergonyit. L’únic és que en Dante sabia per què ho estava. I jo no.
En Dante. M’agradava molt. M’agradava molt, molt.
Vuit
Em vaig fixar en el dit gros del meu pare mentre anava passant les pàgines. Era obvi que li encantava aquest llibre. I gràcies a aquest llibre, vaig aprendre una cosa nova sobre ell. Havia estudiat art abans d’allistar-se als Marines. Això no acabava d’encaixar amb la imatge que tenia del meu pare. Però em va agradar la idea.
Un vespre, mentre fullejava el llibre, em va cridar.
–Mira això –va dir–. És un mural d’Orozco.
Vaig mirar el mural reproduït al llibre, però m’interessava més el dit que tocava el llibre amb aprovació. Aquell dit havia premut un gallet en una guerra. Aquell dit havia tocat la meva mare amb una tendresa que jo no acabava de comprendre. Volia parlar, dir alguna cosa, fer preguntes. Però no vaig poder. Tenia totes les paraules atrapades a la gola. Així que vaig fer que sí amb el cap.
No m’havia imaginat mai que el meu pare fos el tipus d’home que hi entenia, d’art. Suposo que el veia com un ex-marine que es va convertir en carter després de tornar a casa de la guerra del Vietnam. Un carter ex-marine a qui no li agradava gaire parlar.
Un carter ex-marine que va tornar a casa d’una guerra i tenia un fill més. Tampoc és que pensés que va ser idea seva. Sempre he pensat que era la mare qui volia tenir-me. Tampoc és que realment sabés de qui havia estat idea la meva vida. M’inventava massa coses dins del meu cap.
Podria haver fet moltes preguntes al meu pare. Podria haver-ho fet. Però hi havia alguna cosa a la seva cara i als ulls i al seu somriure tortuós que m’impedia preguntar-li res. Suposo que creia que ell no volia que sabés qui era. Així que em limitava a col·leccionar pistes. Mirar el pare llegir aquest llibre era una altra pista per a la meva col·lecció. Algun dia totes les pistes encaixarien. I resoldria el misteri del meu pare.
Nou
Un dia, després de nedar, en Dante i jo vam anar a fer una volta. Ens vam aturar al 7-Eleven. Ell va comprar una coca-cola i cacauets.
Jo em vaig comprar una barreta de xocolata i caramel.
Em va oferir un glop de coca-cola.
–No m’agrada, la coca-cola –vaig dir.
–Que estrany.
–Per què?
–A tothom li agrada la coca-cola.
–A mi no.
–Què t’agrada, a tu?
–El cafè i el te.
–Això és raríssim.
–Val, soc raríssim. Calla.
Va riure. Vam estar fent tombs. Suposo que no volíem tornar a casa. Vam parlar de coses. De ximpleries. I llavors em va preguntar:
–Per què als mexicans els agraden els diminutius?
–No ho sé. Ens agraden?
–Sí. Saps com li diuen les meves tietes a la meva mare? Li diuen Chole.
–Es diu Soledad?
–Veus què vull dir, Ari? Tu ho saps. Saps quin és el diminutiu de Soledad. Com si ho aprenguessis respirant. Per què passa? Per què no poden dir-li Soledad i prou? Què és això de Chole? D’on surt aquest Chole?
–Per què et molesta tant?
–No ho sé. És raríssim.
–És aquesta la paraula del dia?
Va riure i va engolir uns quants cacauets.
–Ta mare té cap diminutiu?
–Lilly. Es diu Liliana.
–És un nom bonic.
–Soledad també.
–En realitat, no. Com t’ha d’agradar dir-te soledat?
–També pot voler dir solitari –vaig dir.
–Veus? Quin nom tan trist.
–A mi no em sembla trist. Jo crec que és un nom bonic. Crec que li queda bé, a la teva mare –vaig dir.
–Potser sí. Però Sam, Sam és perfecte per a mon pare.