Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l'univers

Deu

Una nit que no hi havia lluna al cel, els pares d’en Dante ens van dur al desert perquè poguéssim fer servir el seu nou telescopi. De camí, en Dante i son pare feien de coristes dels Beatles. No és que tinguessin bona veu. Tampoc és que els preocupés gaire.

Es tocaven molt. Eren una família de tocaires i petonejadors. Cada vegada que en Dante arribava a casa, feia un petó a la galta a la seva mare i un al seu pare, o ells li feien petons a ell, com si tots aquells petons fossin perfectament normals. Em vaig preguntar què faria el pare si alguna vegada m’hi apropés i li fes un petó a la galta. No crec que em fes cap crit, però... no hi posaria la mà al foc.

Vam trigar una estona a arribar al desert. El senyor Quintana semblava conèixer un bon lloc des d’on mirar les estrelles.

Un lloc lluny de les llums de la ciutat.

Contaminació lumínica. Així és com en Dante en deia. En Dante semblava que sabia moltes coses sobre la contaminació lumínica.

El senyor Quintana i en Dante van instal·lar el telescopi. Jo els mirava i escoltava la ràdio.

La senyora Quintana em va oferir una coca-cola. La vaig acceptar, tot i que no m’agradava la coca-cola.

–En Dante diu que ets molt intel·ligent.

Els compliments em feien posar nerviós.

–No tan intel·ligent com ell.

Llavors vaig sentir la veu d’en Dante interrompent la conversa.

–Em sembla que ja en vam parlar, Ari.

–De què? –va dir la seva mare.

–De res. Que els més intel·ligents són uns merdes.

–Dante! –va dir la seva mare.

–Sí, mama, aquesta boqueta.

–Per què t’agrada tant dir paraulotes, Dante?

–És divertit –va dir.

El senyor Quintana va riure.

–Sí que és divertit –va dir. Però llavors va deixar anar:– Aquesta mena de diversió ha de tenir lloc quan ta mare no hi sigui.

A la senyora Quintana no li va agradar el consell del senyor Quintana.

–Quina mena de lliçó li estàs ensenyant, Sam?

–Soledad, crec...

Però en Dante, que mirava pel telescopi, va tallar en sec la discussió.

–Uau, papa! Mira això! Mireu!

Durant molta estona, ningú va dir res.

Tots volíem veure el que estava veient en Dante.

Ens vam quedar callats al voltant del telescopi al mig del desert mentre esperàvem el nostre torn per veure tot el que hi havia al cel. Quan vaig mirar pel telescopi, en Dante va començar a explicar-me el que estava veient. No vaig sentir ni una paraula. Em va passar alguna cosa per dins mentre mirava l’univers immens. A través d’aquest telescopi, el món era més a prop i més gran del que m’havia imaginat mai. I era tot tan bonic i aclaparador i, no ho sé, em va fer adonar que hi havia alguna cosa dins meu que importava.

Mentre en Dante mirava com jo examinava el cel a través de la lent d’un telescopi, va xiuxiuejar:

–Algun dia descobriré tots els secrets de l’univers.

Això em va fer somriure.

–Què faràs amb tots aquests secrets, Dante?

–Sabré què fer-ne –va dir–. Potser canviaré el món.

Me’l vaig creure.

En Dante Quintana era l’únic ésser humà que havia conegut mai capaç de dir una cosa així. Sabia que mai es faria gran i diria coses tan estúpides com «una noia és com un arbre».

Aquella nit, vam dormir al seu pati.

Sentíem parlar els seus pares a la cuina perquè la finestra estava oberta. La seva mare parlava en castellà i el seu pare, en anglès.

–Fan això –va dir.

–Els meus també –vaig dir jo.

No vam parlar gaire. Ens vam quedar allà estirats mirant les estrelles.

–Hi ha massa contaminació lumínica –va dir.

–Hi ha massa contaminació lumínica –vaig respondre.

Onze

Una dada important sobre en Dante: no li agradava dur sabates.

Anàvem a jugar amb el monopatí al parc, es treia les vambes i refregava els peus contra l’herba com si estigués mirant de desenganxar-se’n alguna cosa. Anàvem al cine i es treia les vambes. Una vegada se les va deixar i vam haver de tornar a buscar-les.

Solíem perdre el bus. Es treia les vambes al bus, també.

Una vegada, el vaig acompanyar a missa. Es va deslligar els cordons i es va treure les sabates allà mateix, al banc. El vaig mirar com volent dir «Aquí també?». Ell, amb la seva mirada, em va assenyalar el crucifix i va xiuxiuejar:

–Jesús no porta sabates.

I allà ens teniu, tots dos asseguts i rient.

Quan venia a casa meva, en Dante deixava les sabates al porxo del davant abans d’entrar.

–Els japonesos ho fan així –deia ell–. No entren la brutícia del món a casa d’una altra persona.

–Sí –vaig respondre-li jo–, però nosaltres no som japonesos. Som mexicans.

–No som mexicans, en realitat. Que vivim a Mèxic?

–Però els nostres avis són d’allà.

–Val, val. Però en sabem res, en realitat, de Mèxic?

–Parlem castellà.

–No gaire bé.

–Parla per tu, Dante. Ets tan pocho.

–Què és un pocho?

–Un mexicà a mitges.

–D’acord, llavors potser soc un pocho. Però el que vull dir és que podem adoptar altres cultures.

No sé per què però em vaig posar a riure. La veritat és que m’agradava la guerra que vivia en Dante amb les sabates. Un dia no vaig poder més i li vaig preguntar:

–Què coi et passa amb les sabates?

–No m’agraden. I ja està, és només això. No hi ha cap altra història. Vaig néixer sense que m’agradessin les sabates. No té més complicació. Bé, excepte pel tema de ma mare, que me’n fa portar. Diu que hi ha lleis. I després es posa a parlar sobre les malalties que podria agafar. I després diu que la gent es pensarà que som mexicans pobres. Diu que hi ha nens a pobles mexicans que matarien per un parell de sabates. «Tu et pots permetre unes sabates, Dante». Això em diu. I saps què li dic jo sempre? «No, no em puc permetre unes sabates. Que tinc cap feina, jo? No. No em puc permetre res». Aquí normalment és quan ella es tira els cabells enrere. Odia que la gent em pugui confondre amb un altre mexicà pobre. I llavors diu: «Ser mexicà no té per què voler dir que ets pobre». I jo només tinc ganes de dir-li: «Mama, això no va de ser pobre, ni de ser mexicà. És que no m’agraden les sabates». Però sé que tot el tema de les sabates té a veure amb com la van educar. Així que acabo fent que sí quan es repeteix: «Dante, ens podem permetre unes sabates». Sé que tot això no té res a veure amb el fet de «poder-nos-ho permetre». Però, no ho sé, sempre em mira d’una manera... I llavors jo la miro de la mateixa manera, i així és com va. Mira, prou, jo i ma mare i les sabates no és un bon tema de conversa. –Va quedar-se mirant el cel roent de la tarda, un hàbit molt seu. Això volia dir que estava pensant.– Portar sabates és un acte antinatural, saps? Aquesta és la meva premissa bàsica.

–La teva premissa bàsica? –De vegades parlava com un científic o un filòsof.

–Sí, home, el principi fundacional.

–El principi fundacional?

–M’estàs mirant com si estigués com una cabra.

–És que estàs com una cabra, Dante.

–No ho estic –va dir. I llavors va repetir-ho:– No ho estic.

Semblava gairebé ofès.

–D’acord –vaig dir–, no ho estàs. No estàs com una cabra i no ets japonès.

Se’m va apropar i em va desfer els cordons de les vambes.

–Treu-te les sabates, Ari. Viu una mica.

Vam sortir al carrer i ens vam posar a jugar a un joc que en Dante es va inventar sobre la marxa. Es tractava d’un concurs per veure quin dels dos llançava les sabates més lluny. En Dante va ser molt metòdic en la manera com s’anava inventant el joc. Tres rondes, que suposaven sis llançaments. Teníem un tros de guix cadascun per marcar on aterrava la sabata. Va agafar la cinta mètrica de son pare, que arribava fins a nou metres. Tampoc és que fos prou llarga.

–Per què hem de mesurar els metres? –vaig preguntar–. No podem tirar la sabata i marcar-ho amb el guix i ja està? La marca més llunyana és la que guanya. Fàcil.

–Hem de saber la distància exacta –va dir ell.

–Per què?

–Perquè quan fas alguna cosa, has de saber exactament què estàs fent.

–Ningú sap exactament què està fent –vaig dir jo.

–Això és perquè la gent és mandrosa i indisciplinada.

–T’ha dit mai ningú que de vegades parles com un llunàtic amb una llengua perfecta?

–Això és culpa de mon pare –va dir.

–La part llunàtica o la part de la llengua perfecta? –Vaig fer que no amb el cap.– És un joc, Dante.

–I què? Quan jugues a alguna cosa, Ari, has de saber què estàs fent.

–Ja sé el que estem fent, Dante. Ens estem inventant un joc. Estem llançant les vambes al carrer per veure quin dels dos la tira més lluny. Això és el que estem fent.

–És una versió de llançar la javelina, no?

–Sí, suposo que sí.

–I mesuren la distància, quan llancen la javelina, no?

–Sí, però allò és un esport de veritat, Dante. Això no. –Això també és un esport de veritat. Jo soc de veritat. Tu ets de veritat. Les vambes són de veritat. El carrer és de veritat. I les regles que establim, també són de veritat. Què més vols?

–Però ho estàs fent massa complicat. Després de cada llançament, hem de mesurar la distància. Què té de divertit, això? Llançar coses és la part divertida.

–No –va dir en Dante–, el joc és divertit. Tot el joc ho és.

–No ho entenc –vaig dir–. Llançar una sabata és divertit. Això ho entenc. Però treure la cinta de mesurar de ton pare i fer-la rodar pel carrer és una feinada. Què té de divertit? I no només això, i si apareix un cotxe?

–Ens apartem. A més, podríem jugar-hi al parc.

–El carrer és més divertit –vaig dir.

–Sí, el carrer és més divertit. –Estàvem d’acord en alguna cosa.

En Dante em va mirar.

Jo també el vaig mirar. Sabia que no tenia cap opció. Sabia que jugaríem al joc d’acord amb les seves normes. Però la veritat és que per a en Dante era important. I a mi tampoc m’importava tant. Així que vam jugar al joc amb les eines que teníem: les nostres vambes, dos trossos de guix i la cinta mètrica del seu pare. Ens inventàvem les normes a mesura que jugàvem i les anàvem adaptant. Al final, hi havia tres sets, com al tennis. Hi havia sis llançaments per set. Divuit llançaments per fer un joc. En Dante va guanyar dos dels tres sets. Però jo vaig fer el llançament més llarg. Catorze metres i vuit centímetres.

El pare d’en Dante va sortir de la casa i va fer que no amb el cap.

–Què esteu fent?

–Estem jugant.

–Què t’he dit, Dante, sobre això de jugar al carrer? Teniu un parc aquí al costat. –Va assenyalar el parc amb el dit.– I a què... –Es va aturar i va estudiar l’escena.– Esteu llançant les vambes?

En Dante no tenia por del seu pare. Tampoc és que el seu pare fes por. Però, tot i així, el seu pare era un pare i estava allà plantat, desafiant-nos. En Dante ni tan sols es va encongir, convençut que podia defensar la seva actitud.

–No estem llançant les vambes, pare. Estem jugant. És una versió d’estar per casa de llançar la javelina. I estem veient qui pot llançar-la més lluny.

Son pare es va posar a riure. Però riure de debò.

–Ets l’únic nen de tot l’univers que s’inventaria un joc com a excusa per deixar-se les vambes fetes una merda. –Va tornar a riure.– A ta mare li encantarà.

–No cal que l’hi diguem.

–Sí que cal.

–Per què?

–La norma de no tenir secrets.

–Estem jugant al mig del carrer. Com ha de ser un secret?

–És un secret si no l’hi diem. –Va fer un somriure tibant a en Dante, no emprenyat, però sí com fent de pare.– Aneu-vosen al parc, Dante.

Vam trobar un bon lloc per muntar el joc al parc. Vaig estudiar la cara d’en Dante mentre llançava les vambes amb tota la força. Son pare tenia raó. En Dante havia trobat un joc com a excusa per deixar-se les vambes fetes una merda.

Dotze

Una tarda, havent nedat, ens vam quedar al porxo de casa seva. En Dante es mirava els peus. Cosa que em va fer somriure. Ell va voler saber per què somreia.

–Només somric –vaig dir–. És que no pot somriure un noi?

–No em dius la veritat –va dir. Tenia una mania amb això de dir la veritat. Igual que el meu pare. Excepte que el pare es guardava la veritat per a si mateix. I en Dante creia que s’havia de dir la veritat amb paraules. En veu alta. Explicar-la a algú.

Jo no era com en Dante. Jo era més com el pare.

–D’acord –vaig dir–. Somreia perquè t’estaves mirant els peus.

–I això fa molta gràcia –va dir.

–És raríssim –vaig dir–. Qui fa això de mirar-se els peus, a part de tu?

–No hi ha res de dolent a estudiar-se el propi cos –va dir.

–Dir això també és raríssim –vaig dir jo. A casa nostra, ens limitàvem a no parlar del nostre propi cos. Estava clar que això no ho fèiem, a casa.

–El que tu diguis –va dir.

–El que tu diguis –vaig dir jo.

–T’agraden els gossos, Ari?

–M’encanten els gossos.

–A mi també. No han de portar sabates.

Vaig riure. Vaig arribar a pensar que una de les meves tasques al món era riure dels acudits d’en Dante. Passava que en Dante no deia les coses per fer gràcia. Ell només estava sent ell.

–Demanaré al meu pare si podem tenir un gos. –Tenia una mirada quan ho va dir, com una mena de foc. I jo em meravellava amb aquest foc.

–Quin tipus de gos vols?

–No ho sé, Ari. Un que vingui d’una gossera. Saps, un d’aquests gossos abandonats.

–Sí –vaig dir–. Però, com sabràs quin escollir? Hi ha molts gossos, a la gossera. I tots volen que els salvin.

–Això és perquè la gent és molt dolenta. Llencen els gossos com si fossin escombraries. Com ho odio.

Mentre érem allà asseguts, xerrant, vam sentir un soroll, uns nois que cridaven pel carrer. Eren tres, potser una mica més petits que nosaltres. Dos d’ells tenien escopetes d’aire comprimit i estaven apuntant a un ocell al qual acabaven de disparar.

–N’hem tocat un! N’hem tocat un! –Un d’ells apuntava la pistola a un arbre.

–Ei! –va dir en Dante–. Pareu! –Abans que m’adonés de què estava passant, en Dante ja era a mig carrer. Vaig córrer darrere seu.

–Pareu! Què coi us passa pel cap! –La mà d’en Dante estava aixecada, indicant que s’aturessin.– Doneu-me aquesta arma.

–I una merda et donaré la pistola.

–Està prohibit per llei –va dir en Dante. Semblava fora de si. Molt fora de si.

–Segona esmena –va dir el paio.

–Sí, segona esmena –va dir l’altre noi. S’agafava fort al seu petit rifle.

–La segona esmena no val per a les pistoles d’aire comprimit, imbècil. I, de tota manera, no es permeten armes de foc a la demarcació municipal.

–I què penses fer sobre això, tros de merda?

–Et penso fer parar –va dir.

–Com?

–Apallissant-vos aquests culs esquifits fins a la frontera amb Mèxic –vaig dir jo. Suposo que tenia por que li fessin mal a en Dante. Només vaig dir el que sentia que havia de dir. No eren grossos ni tampoc intel·ligents. Eren miserables i estúpids i jo ja havia vist què eren capaços de fer, els nois miserables i estúpids. Potser en Dante no era prou miserable per barallar-s’hi. Però jo sí. I no m’havia sentit mai malament per atonyinar un noi que demanava a crits un cop de puny.

Ens vam quedar allà palplantats un moment, estudiant-nos els uns als altres. Diria que en Dante no tenia ni idea de què fer a continuació.

Un dels nois semblava estar a punt d’apuntar-me amb la seva pistola.

–Jo de tu no ho faria, tros de merda seca. –Tot just dir-li això, vaig prendre-li la pistola d’una arpada. Va ser ràpid i no s’ho esperava. Ho havia après ficant-me en baralles, mou-te ràpid i agafa el paio per sorpresa. Sempre funcionava. Era la primera norma de les baralles. I allà em teníeu, amb la pistola d’aire comprimit a les mans.– Tens sort que no te l’endinyi pel cul.

Vaig llançar l’arma a terra. Ni tan sols vaig haver de dir-los que fotessin el camp. Van marxar i au, rosegant obscenitats sota el nas.

En Dante i jo ens vam mirar.

–No sabia que t’agradaven les baralles –va dir en Dante.

–No. De fet, no m’agraden –vaig dir.

–Sí –va dir el Dante–. T’agraden les baralles.

–Potser sí –vaig dir–. I jo no sabia que tu eres un pacifista.

–Potser no soc un pacifista. Potser només crec que necessites un bon motiu per anar matant ocells. –Em va inspeccionar la cara. No estava segur de què esperava trobar-hi.

–En saps, de dir paraulotes, també.

–Sí, d’acord, Dante, no l’hi expliquem a la teva mare i ja està.

–Ni a la teva tampoc.

El vaig mirar.

–Tinc una teoria sobre per què les mares són tan estrictes.

En Dante gairebé va somriure.

–És perquè ens estimen, Ari.

–Aquesta és una part. L’altra és que volen que siguem petits per sempre.

–Sí, crec que això a la meva la faria feliç, que fos un nen per sempre. –En Dante va mirar l’ocell mort. Feia uns minuts, estava emprenyadíssim. Ara semblava que estigués a punt de plorar.

–Mai t’havia vist tan emprenyat –vaig dir.

–Jo a tu tampoc t’havia vist mai tan emprenyat.

Tots dos sabíem que estàvem emprenyats per diferents motius. Durant un moment, ens vam quedar allà mirant l’ocell mort.

–Només era un pardalet –va dir. I va començar a plorar.

Jo no sabia què fer. Em vaig quedar allà, mirant-lo. Vam desfer el camí i ens vam asseure al porxo de casa seva. Va llançar les vambes al carrer amb tota la força i la ràbia que tenia. Es va eixugar les llàgrimes de la cara.

–Estaves espantat? –va preguntar-me.

–No.

–Jo sí.

–I què?

I llavors ens vam tornar a quedar en silenci. Odiava el silenci. Al final, vaig fer una pregunta estúpida:

–Per què existeixen, els ocells, en tot cas?

Ell em va mirar.

–No ho saps?

–Diria que no.

–Els ocells existeixen per ensenyar-nos coses sobre el cel. –Tu creus?

–Sí.

Jo volia dir-li que no plorés més, que el que aquells nois havien fet a l’ocell no importava. Però sabia que sí que importava. A ell li importava. I, de tota manera, tampoc no li feia cap bé dient-li que no plorés, perquè ell necessitava plorar. Era així.

I per fi va parar. Va respirar profundament i em va mirar:

–M’ajudes a enterrar l’ocell?

–I tant.

Vam agafar una pala del garatge del seu pare i vam anar al parc on hi havia l’ocell mort sobre l’herba. Vaig recollir l’ocell amb la pala i el vaig passejar pel carrer fins al pati del darrere de casa en Dante. Vaig cavar un forat sota un gran baladre.

Vam ficar l’ocell al forat i el vam enterrar.

Cap dels dos va dir ni una paraula.

En Dante tornava a plorar. I jo em sentia mala persona perquè no tenia ganes de plorar. En realitat, no sentia res per l’ocell. Era un ocell. Potser l’ocell no es mereixia morir a mans d’un nen estúpid que es pensava que era divertit anar disparant. Però tot i així, només era un ocell.

Jo era més fred que en Dante. Crec que havia intentat amagar-li aquella fredor perquè volia agradar-li. Però ara ja ho sabia. Que jo era fred. I potser ja estava bé. Potser li agradaria el fet que jo fos un paio fred, de la mateixa manera que a mi m’agradava que ell no ho fos. Tots dos ens vam quedar mirant la tomba de l’ocell.

–Gràcies –em va dir.

–I ara –vaig dir jo.

Sabia que volia estar sol.

–Ei –vaig murmurar–, ens veiem demà.

–Anirem a nedar –va dir.

–Sí, anirem a nedar.

Tenia una llàgrima que li baixava per la galta. Semblava ben bé un riu a la llum del sol ponent.

Em vaig preguntar com devia ser, ser un noi que plora la mort d’un ocell.

Li vaig dir adeu amb la mà. Ell també a mi.

Mentre caminava cap a casa, vaig pensar en els ocells i el significat de la seva existència. El Dante tenia una resposta. Jo no. Jo no tenia ni idea de per què existien els ocells. Ni tan sols m’ho havia preguntat mai, abans.

La resposta d’en Dante tenia sentit, per a mi. Si estudiàvem els ocells, potser podríem aprendre a ser lliures. Crec que és això el que m’estava dient en Dante. Jo tenia nom de filòsof. Quina era la meva resposta? Per què no tenia cap resposta?

I per què hi havia nois que tenien llàgrimes a dins i d’altres que no en tenien cap? Nois diferents que vivien segons normes diferents.

Quan vaig arribar a casa, em vaig asseure al meu porxo.

Vaig contemplar la posta de sol.

Em vaig sentir sol, però no en un sentit negatiu. M’agradava molt, estar sol. Potser m’agradava massa. Potser el meu pare també era així.

Vaig pensar en en Dante i em vaig fer preguntes sobre ell.

I em va semblar que la cara d’en Dante era un mapa del món.

Un món sense foscor.

Uau, un món sense foscor. Quina preciositat.

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.