- -
- 100%
- +
—Està nevant força. Costa de creure. Feia molts anys que no havia vist nevar d’aquesta manera. I amb aquesta calor...
El Manel es gira i mira pel finestral de l’habitació. Les volves de neu es precipiten amb força davant la nit.
Blanc sobre negre.
De cop, se sent un motor de cotxe. El Sam es gira, mira el passadís i crida:
—No! Tom!
Marxa corrents, el Manel dona un cop d’ull a l’habitació, agafa les claus del cotxe de sobre la tauleta de nit, tanca la porta i el segueix. Baixen precipitats per les escales i quan arriben al rebedor el Sam deixa anar un sospir, es col·loca les mans al clatell.
—No! No! No! No!
El Manel es fixa on està mirant el Sam. A la paret de la recepció, sota els quadres, només hi queda la marca polsegosa de l’escopeta.
L’eixugaparabrises es mou al ritme de les seves pulsacions cardíaques. El Manel condueix a vint per hora amb el cap enganxat al volant, observant les petjades que ha deixat l’Òscar a la neu. Al seu costat, el Sam mira nerviós per la finestra i només fa que repetir fluixet: és boig, és boig...
La temperatura està baixant en picat. Encén les llargues. L’obscuritat és absoluta. A fora, tot és foscor. El Sam li ha demanat que el porti a l’estació d’esquí, sap segur que el seu germà es dirigeix cap allà. A la part de dalt. Als boscos. El Manel ho troba una bogeria, però no tenia temps per discutir. Necessita trobar i abraçar l’Òscar.
Relaxar musculatura.
L’hauria hagut d’acompanyar. Tenia cinc dies llargs i preciosos per explicar-li amb calma la reunió.
Cinc dies.
Hauria hagut d’esperar quan ja tingués alguna foto bona. La coordinadora del centre, fa mesos, li va donar només un consell per telèfon: hauràs de cultivar la paciència, l’adopció és un procés llarg.
Paciència.
El Manel es mossega el llavi. S’ha oblidat de respirar i respira de cop pel nas i li venen unes ganes immenses de plorar. L’Òscar portava mesos estalviant pel flaix.
Ja està, ja està. Un revolt ample i tancat. Una recta i ja hi seré. I t’abraçaré, Òscar.
Reconduir la situació, com sempre. Menjar-me la tensió.
Papa.
El Sam no calla: és boig, és boig.
La neu s’amuntega a les espatlles de l’Òscar, que camina una mica encorbat pel marge de la carretera perquè cada cop fa més fred. I mira a terra, a la neu, a les seves botes noves. El Manel, assegut als bancs de l’aeroport, li havia confirmat que faria bon temps, que no hi hauria núvols i que la lluna plena li donaria molta llum. Que no ho va mirar bé? Que no va consultar bé el calendari lunar? O potser sí i no va dir res perquè així es quedarien a l’habitació de l’hotel, sense excuses, reclosos.
Mentre nevés.
Queda clar, li va mentir expressament.
Palpa la funda de la càmera. Està xopa. Es descorda la jaqueta i l’amaga a dins. Deuen quedar quinze minuts caminant per arribar a l’estació d’esquí. No sap si la funda aguantarà sense mullar la càmera.
De cop, sent el so d’unes rodes fregant la carretera. Ja està. Sempre l’acaba anant a buscar. Que no el pot deixar tranquil? Es gira i els llums del cotxe l’enlluernen. Es posa una mà al front fent visera. Sent l’objectiu de la càmera clavat al tòrax. Ara li dirà, va Òscar, anem, anem a fer les fotos. És clar. És la seva feina, ell no està aquí de vacances. Es posa al mig de la carretera perquè el vegi i aixeca els braços, abaixant una mica la barbeta perquè els llums del cotxe no li punxin les retines. El cotxe frena, les rodes freguen la neu verge de la carretera. L’Òscar aixeca la mirada i sent un calfred a les cervicals.
El cotxe que hi ha davant seu no és el que han llogat aquest migdia.
No deu fer olor de llimona ni de cotxe nou ni la mà del Manel reposa sobre el canvi de marxes, a punt per acariciar-li la cuixa.
L’Òscar entretanca els ulls, els llums es redueixen a dos puntets grocs, però ni així aconsegueix identificar el conductor. Sent un lladruc. El cotxe immòbil. La neu es va deixant caure sobre el capó. L’Òscar s’apropa sense desviar la vista del parabrisa. El conductor abaixa el vidre. És el Sam?
—On va?
—A l’estació d’esquí.
El conductor fa un cop de cap a la dreta. Li està dient que pugi? Li torna a fer el mateix gest, aquesta vegada amb el front arrugat. L’Òscar assenteix i dona la volta al cotxe i obre la porta del copilot. Al darrere hi ha dos gossos amb els ulls plens de ràbia.
—No es preocupi. No són perillosos. No per a vostè.
—Ha deixat l’hotel sol?
El conductor somriu de costat i el mira.
—No soc el Sam, soc el seu germà bessó. Em dic Tom.
—Us heu enfadat?
El Manel condueix observant les petjades de l’Òscar, que ja estan desapareixent per la neu. Nota la mirada del Sam.
—No.
El Sam torna a mirar per la finestra.
El Manel el mira de reüll. El director de l’hotel té el cabell fi i blanc. La jaqueta sembla d’una altra època i fa olor de fusta, de cendra. Es mossega els llavis.
—I vostè per què s’ha enfadat amb el seu germà?
El Sam no aparta la mirada de la finestra. Veu com la seva nou del coll puja i baixa. Es frega el nas.
—Per l’ossa.
El Manel canvia de marxa.
—Com?
—L’ossa no existeix. Des de petits que l’he intentat convèncer que la llegenda de l’ossa és absurda. Ens l’explicaven els grans del poble. Una llegenda. Res, una llegenda. Una ossa que vivia als boscos de darrere del poble. —Esbufega—. El meu germà mai ha sabut distingir la fantasia de la realitat. Mai.
El Manel nota que la veu del Sam és cada cop més trencada. Torna a canviar de marxa i el mira. S’ha posat la mà al front i fa un so amb el nas.
—El meu germà és una persona solitària, amb al·lucinacions. Però feia anys que estava bé... fent de pastor.
—I per què recull signatures?
El Sam arronsa les espatlles.
—Ho vaig començar a fer per demostrar-li que me’l creia. En les èpoques que patia els episodis de paranoia més intensos, això el calmava. —Agafa aire a batzegades—. Quan l’estació d’esquí i l’hotel van començar a anar malament, ell deia que era culpa de l’ossa, que espantava els esquiadors. —Fa que no amb el cap i assenyala el cel negre—. I era la neu. Era la neu. Cada vegada nevava menys. Saps quants anys feia que no veia nevar així?
La neu.
Té ganes d’abraçar l’Òscar i dir-li, saps què? L’estació d’esquí es va tancar per falta de neu. Ja està, no hi ha més històries. Les coses a vegades són simples, Òscar. Intenta plasmar això.
—Avui estava histèric amb la desaparició de les seves dues ovelles. Doncs s’han escapat i ja està, Tom! —El Sam dona un lleu cop de puny al vidre de la finestra—. I ja està!
Les coses a vegades són simples, Òscar. Vull que siguem pares. Què és el que et fa por?
El motor estossega tres vegades i el cotxe s’atura.
Un dels gossos no para de rascar el vidre i el so de les urpes picant a la finestra fa posar nerviós l’Òscar, que es va girant contínuament. L’animal té la boca plena de saliva i ensenya uns ullals esmolats i bruts. Entremig dels dos gossos hi distingeix una escopeta.
—Està nerviós, té ganes de sortir.
La veu del Tom és igual de greu que la del Sam. L’Òscar fa que sí amb el cap i agafa amb força la maneta de la porta.
—Ja.
—I què hi vas a fer, a l’estació d’esquí?
L’Òscar es descorda la jaqueta i acaricia la funda de la càmera, encara humida.
—Haig de fer fotos. Soc fotògraf.
El Tom es rasca compulsivament el nas. L’Òscar el mira detingudament. Potser no s’assemblen tant. Té els ulls més ametllats i la mandíbula més quadrada.
—A una estació d’esquí tancada des de fa anys?
L’Òscar mira cap endavant. Ja veu el telecadira.
—És un projecte de fotografia sobre espais abandonats.
Un del gossos comença a bordar. El Tom el mira pel retrovisor.
—Abans estava ple d’esquiadors. Ple. El meu germà, entre l’estació d’esquí i l’hotel, va guanyar molts diners. Ara ja ho veus. Tot buit.
Acariciar el paisatge. Fusionar-se. Entendre el seu llenguatge.
—Què va passar?
El Tom canvia de marxa, el mira, torna a mirar la carretera. Abaixa la barbeta i arruga el front.
—Mai es va creure que hi havia una ossa.
L’Òscar agafa amb força la càmera. El Tom el mira de reüll. Li brillen els ulls.
—Desapareixien esquiadors. —Alça el braç lentament i assenyala la carretera amb l’índex—. Pujaven amb el telecadira i no tornaven a baixar. A vegades, se sentien rugits. Estava totalment malalt pels diners i callava. Callava i no feia res. —Fa un silenci. Empassa saliva i pica amb els dits el volant—. Cap als últims temps, mig embogit, va engegar una recollida de signatures, però és clar —arronsa les espatlles—, ja no venia ningú.
—I per això la va tancar?
El Tom fa que sí amb el cap.
—La gent tenia por.
L’Òscar acaricia la càmera i nota com el cor li batega ràpid. Comença a moure la cama dreta i es mossega una pell de l’ungla del dit índex. El telecadira cada cop és més a prop.
Una ossa.
Van tancar per una ossa. La natura contra la cultura. La foto perfecta per acabar el projecte. La por de la mort.
Recuperar intensitat.
—Mai no ho havia pogut demostrar al meu germà. Mai. —Apropa la mà dreta a l’Òscar i aixeca dos dits—. Però avui m’han desaparegut dues ovelles. L’ossa va treure la feina a mon germà, que no va saber fer res. —Es pica amb el puny el pit—. A mi no me la fotrà!
L’Òscar encén la càmera i observa l’última fotografia que ha fet. Fa zoom i analitza l’ombra. Mira pel retrovisor del copilot. I el Manel? No el vindrà a buscar? De cop, sent una punxada al mugró esquerre.
El Manel i el Sam caminen per la carretera. Fa cinc minuts que han empès el cotxe fins al marge. Després d’analitzar el motor i intentar engegar-lo tres vegades, han desistit i han continuat el camí a peu. A la carretera hi ha pocs fanals, però poden seguir bé el camí. El Sam va molt poc abrigat i es va fregant els braços. Ja no neva, però la temperatura va baixant. El Manel ha agafat la llanterna i dels nervis va prement el botó d’apagar i encendre, mentre observa les petjades de l’Òscar.
—I per què ha marxat el seu amic? —La veu del Sam s’està tornant ronca.
—Volia fer fotos. I no és només el meu amic.
El Manel mira el cel. Sí. Segur que ho va consultar moltes vegades. Aquests dies tocava lluna plena. Justament començava avui. Fa una volta sobre si mateix. Alguns núvols tapen el cel, però es veuen moltes estrelles. On és la lluna?
El Sam s’hi apropa accelerant el pas.
—Què fa?
El Manel fa un gest cap amunt amb la barbeta.
—Hi hauria d’haver lluna plena. Ho vaig comprovar abans d’agafar el viatge. És... és com si hagués desaparegut.
Se sent un lladruc. El Sam mira la carretera.
—Hem de seguir.
El Manel comença a caminar i va observant les petjades enormes de l’Òscar. Un 45. Un peu enorme. Un 45. Les botes grosses de l’Òscar. Les botes per anar a la neu que es va comprar fa dues setmanes en una botiga del centre. Al Manel ja li feia mal el cul de tanta estona que feia que estaven allà. L’Òscar no es decidia. Res li agradava.
—Aquesta em fa més alt, no?
El Manel mirava les botes a través del mirall recolzat a la columna i també observava la seva cara. Tensa.
—Sí, et fa encara més alt. M’acabaràs de fer malbé les cervicals de mirar cap amunt. Es veuen bones.
—Són cares...
—Però les altres que tens estan fetes un fàstic.
L’Òscar sabia quin número de peu feia ell? I si feia molt que no es canviava de vamba? Ho sabia? Va prémer els dits del peu de l’Òscar per si tocaven la punta.
—No et van una mica petites?
—Ai! Sembles un papa!
El Manel va enretirar ràpid la mà.
—Per a mi és important això, Òscar. No em diguis més papa. No tractem aquest tema així, vale? Queda-te-les, són boniques. Ja te les regalo jo.
L’Òscar va arronsar les espatlles i es va asseure per descordar-les.
—Sí, són boniques.
El Manel s’atura. Les petjades fan un canvi de rumb, quatre més i les últimes al mig de la carretera. Com si hagués estat abduït. Com si hagués desaparegut. Ell i la lluna.
—Sí que ens hem enfadat, hòstia! Sí que ens hem enfadat!
El Tom posa el fre de mà i mira l’Òscar.
—Ja ens veurem.
L’Òscar agafa amb força la maneta de la porta.
—I on anirà, ara?
—Per un camí que porta als boscos de dalt l’estació.
—No la matarà, oi?
El Tom serra els llavis.
L’Òscar salta del cotxe. Observa com els gossos el miren a través del vidre. L’entelen. El Tom arrenca el cotxe i els gossos comencen a bordar. L’Òscar es queda immòbil mirant com el totterreny s’allunya. Alça la barbeta i mira la nit negra. Ja no hi ha núvols i les estrelles, sense la lluna, brillen molt més intensament.
Salta la tanca, passa per davant la caseta i amb passos ferms es dirigeix cap al telecadira. El vent gèlid fa moure les cadires rovellades.
I grinyolen.
Un lament enmig del silenci blanc.
Mira al seu voltant.
Una ossa. Aquesta quietud és per culpa d’una ossa.
Per la por. Per la por de morir. El mateix motor que va provocar construir una estació d’esquí és el mateix que la fa abandonar. La por de morir fa construir artefactes per distreure’s, Manel, i després, els abandona. Aquest és el tema d’Abismes. Del nou projecte. T’agrada?
Mira a dreta i esquerra i s’apropa a una pilona del telecadira que té la pintura desenganxada.
Quan troba el punt òptim, treu la càmera.
La llum del flaix il·lumina una de les cadires. El so es propaga per tota la muntanya fins a retornar als seus timpans, com un bumerang. Es posa ràpidament la càmera dins la jaqueta perquè no es mulli i mira la fotografia.
Hi ha massa neu. No sembla una estació d’esquí abandonada. No fa l’efecte que volia.
I si neva els cinc dies? Què faran? Estar calents a l’habitació. Banyar-se. Els massatges.
Vol intentar fer la fotografia des d’un altre angle, que es percebi com el cable del telecadira es fon amb els avets al capdamunt de la muntanya. Intentarà que no es vegi la neu. Podria enfocar només els troncs. Treu ràpid la càmera, es col·loca bé la caputxa per tapar-la una mica.
Mira pel visor. S’intenta imaginar el telecadira en marxa. Famílies rient. Anoracs de colors. De què tens por, Òscar?
Dispara.
De la llunyania li arriben uns lladrucs exaltats.
Deixa anar la càmera. Es gira i mira la carretera completament nevada.
Però on és el Manel? Hauria sigut ben fàcil venir els dos, junts. S’hauria posat al seu darrere, contemplant com fa les fotos, dient aquesta és bona, aquesta no. Com quan triaven les de l’exposició sobre desnonaments, estirats al terra del menjador. El Manel en volia unes quantes per calcar-les per al projecte de còmic que tenia al cap, quan encara estava a l’atur i feia el curs d’il·lustració i la idea d’adoptar un nen no li havia inundat tot el cervell engolint el còmic, el triar fotos, l’aquesta és bona, aquesta no.
Adoptar.
Òscar, he vist que a Etiòpia trigaríem tres anys. He vist que al Vietnam sembla que va més ràpid. I ell sol passant les fotos. Perdent intensitat. Aquesta és bona, aquesta no. Mira, Manel, aquesta potser et serviria per a la coberta del teu còmic?
El còmic? Tss… d’aquí que el faci, amb la feinada que tinc al despatx ara mateix! Però si tenies l’argument claríssim! Ho tenies claríssim abans de trobar la feina!
L’Òscar contempla el telecadira. Immòbil. T’estàs banyant, Manel? Saps que no hi ha lluna plena? Però no passa res. De lluny, els gossos borden amb més fúria. Uns segons després, l’Òscar sent una altra pessigada més intensa al mugró del pit esquerre.
Ja es veuen les pilones del telecadira enormes. Sembla que ja no neva amb tanta força. El Manel camina rere el Sam, que fa estona que no diu res. Nota els mitjons mullats i un calfred li puja per les cames, recorrent tota la columna vertebral fins a les cervicals. Es mira les vambes velles. Saps quin peu faig jo, Òscar? Ho saps? Saps si m’haig de canviar les vambes perquè les tinc vellíssimes? Són boniques, ja te les regalo jo. Ai, no facis de papa.
Papa.
S’hauria hagut d’aixecar i llençar-ho tot. Totes les botes de la prestatgeria. Les botes per anar a fer fotos a l’estació d’esquí abandonada. L’estada que pagarien amb el seu sou de treballar al despatx d’arquitectura. L’estada que ell prepararia meticulosament: el cotxe llogat, l’hotel, els vols. Que no va saber veure que no hi hauria lluna plena? Això és l’únic que li pot recriminar, però hauria sigut tan fàcil com que se n’hagués preocupat ell. Però és clar, ell és l’artista. Només pot pensar en el paisatge i a moure l’objectiu. I, a sobre, es veia capaç d’insistir-li en el còmic i ell, ben innocent, encara es defensava: el còmic és un passatemps.
Un passatemps? Però si t’encanta, si ja tenies un editor interessat.
Òscar, per favor, és una editorial petitíssima.
I què? Per aquí es comença.
Ah, molt bé, i com vols pagar les factures, amb les teves exposicions? Potser tu hauries de començar a veure la fotografia com un passatemps, també, i buscar-te una feina de debò!
El Sam s’atura, es gira, el mira i es col·loca el dit índex a l’orella.
—Ho has sentit?
El fred se li ha colat a dins de la jaqueta i l’Òscar fa estona que tremola i encara no ha aconseguit cap foto decent.
La millor.
Abismes.
Exposició: Abismes, per Òscar Torres.
Necessites una foto més impactant, Òscar, el teu treball està perdent potència. Què et sembla, Quique, una estació d’esquí abandonada? N’he trobat una. Lluny. Hauria d’agafar un avió, però crec que és bona idea. Prova-ho, sí.
L’Òscar esbufega. Manel, de vacances aniré un dia a una estació d’esquí abandonada. Crec que he trobat la idea per a l’última foto de l’abisme. Al Manel li va molestar que hagués planificat les vacances. Tu sol? No ho sé... M’hi vols acompanyar? Sí, però no és això, Òscar, no és això. Al cap de dos dies el Manel li va ensenyar un full que havia imprès. És la reserva de l’hotel, hi passarem les vacances. Agafarem un avió i després llogarem un cotxe. Ja està tot pagat. Tindràs cinc dies per trobar la foto que busques.
De cop, una altra pessigada al mugró esquerre. Sent com si cremés. S’apropa al telecadira i s’asseu al seient que vola més a prop de terra. Recolza els peus al suport. Es frega el mugró. Es doblega cap endavant i sembla que així el dolor minva. Els gossos han deixat de bordar.
De lluny, se sent un tret. El so sec es propaga per la pista d’esquí. Les cadires es balancegen i sembla que udolin. L’Òscar es gira i recorre amb la mirada el cable que s’endinsa al bosc.
El Manel mira espantat el Sam, que es gira i observa la muntanya. Els ulls li brillen.
—És el Tom.
Comença a córrer i el Manel el segueix. Salten la tanca. El Sam treu un joc de claus de la butxaca de la jaqueta i obre la porta de la caseta de l’estació d’esquí. El Manel contempla el paisatge. No veu l’Òscar per enlloc. Li costa respirar. Mira l’interior de la caseta. El Sam encén uns llums.
—Què fas?
—Haig de pujar.
El Sam aixeca una fusta i prem un botó.
De cop, s’encenen els focus del telecadira. L’Òscar es col·loca el braç dret davant dels ulls. La punxada del mugró li perfora les entranyes i li arriba fins a l’esquena. Mou compulsivament la cama dreta. Qui ha encès els focus?
Se sent un grinyol eixordador seguit d’un brogit compassat.
Les cadires es balancegen i comencen a moure’s.
L’Òscar s’agafa amb força a la barra gelada i clava els peus al suport.
I comença a pujar.
Vol cridar, però la veu es queda atrapada al coll. El dolor del mugró és agut i es torna a doblegar. Es mossega els llavis. Els ulls es comencen a acostumar a la llum, mira a terra i sent un mareig que li recorre les cervicals fins a enfonsar-se als timpans. Ja no pot saltar, està massa amunt.
El Sam aparta el Manel de la porta i comença a córrer en direcció al telecadira. El Manel fa dues passes i observa els seients com pugen. Què és allò? Què és aquella ombra al telecadira? Fa dues passes més i percep l’impermeable groc de l’Òscar. Òscar? Obre una mica la boca. Òscar? Se li asseca la boca i sent una esgarrapada al cervell.
—Òscar!
Agafa impuls i arrenca a córrer.
Corre.
Corre.
Les vambes velles enfonsades a la neu.
Corre.
Els mitjons mullats.
L’Òscar no es mou, no li pot veure ni la cara. Està doblegat.
Què fa? Està mirant les fotos de la càmera?
—Salta!
Se sent un altre tret. Uns quants ocells surten volant dels avets i es difuminen en la negra nit. El so de les ales es barreja amb el soroll del telecadira.
—Òscar!
Amb l’esòfag cremat de fred arriba al telecadira. D’un salt puja al seient humit. Mira endavant, enrere. On és el Sam?
L’Òscar abraça la càmera. Sent la veu del Manel. L’està cridant? Li fa por mirar a terra, però intenta obrir l’ull esquerre i gira una mica el cap. El veu pujant a una cadira. És aquí. L’ha anat a buscar. Els dos pujant cap al bosc. Junts.
Però què li ha fet fer?
Ara s’estarien banyant. No. Ara ja estarien despullats al llit, plens de sabó, una mica beguts. Amb les espurnes del cava esclatant al cervell. La foto. L’abisme. L’exposició que li havia de donar una mica més de nom. Fer-se més digne. No és un passatemps, Manel. Potser sentir més seguretat. No és un passatemps, Manel. Sentir-se segur. A casa, a fora.
Soc fotògraf.
Ah, sí? I et guanyes la vida d’això?
Poder dir: sí. L’abisme. Soc pare i soc fotògraf.
Em guanyo la vida d’això, sostinc una família.
Pare.
Pare.
El Manel s’agafa fort a la barana. Per què no li contesta? És que no el sent? No el sent? No contesta perquè encara segueix enfadat? Per què? Si és ell qui ha sacrificat totes les putes vacances de l’últim any per aquest projecte que...
—Òscar! És la neu! Van tancar perquè no nevava! Em sents?
Des de l’estiu, des de la primera foto pel projecte Abismes, al parc aquàtic abandonat. Allà on li volia comentar per primera vegada que tenia ganes de ser pare. S’havien colat al parc després de dinar en un xiringuito de la platja. L’Òscar va veure clar des del primer moment la foto que necessitava: el tobogan de set fileres rovellat amb els flotadors desinflats als peus. La va tirar des de diferents angles mentre el Manel l’observava. Després, es van deixar caure, cansats, en un d’aquests flotadors blaus plens de terra i formigues rostides on hi devien cabre quatre o cinc persones. L’Òscar es va encendre un cigarret. El Manel li acariciava l’espatlla. Com és que t’ha vingut aquesta idea per al projecte? L’Òscar va deixar anar el fum. M’encanten aquests espais. Llocs recreatius plens de gent rient. Infraestructures que es munta la humanitat per divertir-se i no pensar en la mort. I mira ara, la natura es menja aquests ferros rovellats antics salvadors de l’abisme que comporta pensar en el no-res.
Òscar, de debò creus que la gent es tira per un tobogan per no pensar en això? Vols dir que no ets tu el depressiu?
L’Òscar va encongir les espatlles grosses i morenes i va fer un posat trist.
Sí, ho he estat, però ara estic molt millor.
El Manel ja no va trobar el moment d’explicar-li el desig que li havia nascut a les entranyes, van parlar fins que es va fer fosc de tots els episodis de depressió que l’Òscar havia patit des de l’adolescència.
Has de tenir paciència, és un procés llarg. I com es mesura la paciència, eh? Des de quan l’havia de començar a tenir?
El Manel es mossega el llavi de baix amb força. No pot ser. Adoptarà ell sol. No el necessita per res, l’Òscar. Al contrari, estancaria el procés. Li posarien traves. Sense sou fix, free-lance, amb depressions a l’expedient mèdic. Serà pare ell sol.
Pare.
Els papers: nòmina, contracte del pis, llibre de família, estàs divorciat?