- -
- 100%
- +
L’aiguardent em va alliberar. Bevia per no haver de donar més explicacions i, quan la Marija va començar a recollir, la vaig seguir de bona gana cap a la casa portant els plats, la resta van quedar-se a fora.
El cruixit del terra a les sales d’estar dels pobles.
Parets de taulons de fusta.
L’única decoració era un genet que dirigeix la seva llança cap al drac. Dues figures de fusta amb una aura daurada, verd color rèptil i roig com la sang. El genet tenia el cabell rinxolat i duia capa, el cavall tenia una mirada guspirejant i per això al començament em vaig pensar que tenia espelmes a les conques dels ulls.
El drac volia esquivar la llança, serpentejava, es retorçava per defensar-se’n. La sang xopava la cua del cavall.
Les imatges brillaven. La llum era tan plena d’adjectius, que havia de tancar i obrir els ulls. El genet i el drac es van estremir com si realment lluitessin. Anava begut. Me’n vaig allunyar.
La taula enorme, recoberta amb un hule. La Marija va portar plats amb carn, formatge i pa de la cuina. Acabàvem de menjar pastís! Para la taula per a sis. Pregunto si esperem algú més.
—Mai se sap quants serem —va dir.
En un prestatge hi havia un televisor petit. Una mosca es va posar a la pantalla. Damunt la vitrina hi havia un tapet de ganxet, i damunt del tapet de ganxet, dues fotografies emmarcades dels criminals de guerra Radovan Karadžić i Ratko Mladić uniformat.
Em vaig haver d’asseure.
—En vols més? —va preguntar la Marija. Segur que volia dir més menjar? La carn grisa era davant meu, no li podria haver fet ni una queixalada. O es referia a més imatges de la vida del país marcada per la mort i alhora de safates plenes a vessar? Més cursilades relacionades amb els orígens que jo pugui reproduir?
Potser es referia al dàlmata de porcellana a la vora dels criminals del prestatge: volia més desassossec?
Potser es referia a en Gavrilo, el seu marit. Que si volia saber més coses d’ell?
O es referia a si mateixa? Més coses de la seva biografia, era una dona que havia anat a l’escola en un país que es deia Iugoslàvia, fins a vuitè curs, feia la salutació de les joventuts comunistes, també va fer una excursió amb tren al Museu Etnològic de Sarajevo, el viatge més llarg de la seva vida.
Es referia al genet i al drac? I que jo —si volia— tenia permís per veure en totes les coses més enllà del que semblaven en una primera ullada. Això és el que jo volia! Juntament amb els adjectius. A la llum tènue, a l’habitació asfixiant, a l’altra banda del cim aspre del Vijarac.
El drac havia rebut una estocada, la sang li corria pel coll. Juro que abans no hi havia tanta sang. Els ulls del genet sant eren foscos. Del mateix marró que els meus.
La bèstia és ell, vaig pensar, ell.
La Marija va dir-me a l’oïda:
—El que mata dracs. —L’alè li feia olor de xai rostit. Va escopir al terra de casa seva tres vegades, em va agafar la mà i va dir—: Tinc les mans més grans que el meu marit.
Les seves mans, aquella casa, Oskoruša. El dia agredolç amb els vius i els morts, una serp real o un animal simbòlic. El pícnic a la tomba dels meus besavis. Tot això s’ha convertit en una mena d’escenari per al meu autoretrat amb els avantpassats. També és un retrat de la meva exigència excessiva amb l’autoretrat.
La resta van entrar, van rentar-se les mans i van asseure’s. Cadascú cansat a la seva manera. En Gavrilo va preguntar si m’agradava viatjar. Finalment, vaig pensar, alguna cosa amb què em podia lluir. Vaig parlar d’un país rere l’altre, vaig parlar de les seus del Goethe Institut, de les universitats i editorials, els vaig parlar dels despreocupats becaris estrangers. Havia estat als Estats Units, a Mèxic, a Colòmbia, a l’Índia i a Austràlia. Com més allunyats estaven els països d’Oskoruša, més absurda em semblava l’enumeració. Em vaig sentir a mi mateix dient que el millor tequila de la meva vida me l’havia pres a Guadalajara. Vaig suposar que a en Gavrilo li semblaria un èxit haver begut un alcohol tan bo. Volia complaure’l. En Gavrilo no va immutar-se. Tampoc ho van fer els criminals de darrere el vidre.
En Gavrilo va començar a parlar del seu viatge. Un dia, van aparèixer uns lingüistes al poble. Li van posar un micròfon al davant dels nassos i van dir-li: Parli aquí, si us plau, volem sentir com sona.
Els volia fer fora, perquè ningú no ha de mirar la boca de la gent, sinó mirar què diuen amb la boca. Llavors va parar i va preguntar als lingüistes què tenien ells per dir.
Sí, i van parlar del dialecte, que era especial i contenia algunes expressions que només s’havien trobat a Montenegro, en una zona a centenars de quilòmetres. Això li va agradar, a en Gavrilo, que algú de ves a saber on parlés com ell aquí. Es va apuntar el nom del lloc i després va fer fora els lingüistes. El mateix dia, va carregar el cavall i es va posar en marxa. Durant dies, només el cavall i ell, un cavall i un ase vell, deia en Gavrilo. I finalment va trobar el que esperava trobar. Va treure una llibreta de pell de la vitrina, va obrir-la i va dir: «La història, com va començar tot».
La llibreta era vella i estava feta de paper envellit artificialment. Tenia una fotografia enganxada amb cola. S’hi veia, no amb gaire nitidesa, un pergamí amb text. Dos semestres de Filologia Eslava em van servir per reconèixer que la llengua era eslau eclesiàstic, malgrat que no entenia què hi deia.
—Com va començar tot! —va repetir en Gavrilo i va explicar que tres germans de Montenegro s’havien rebel·lat contra el governador otomà robant-li el cavall, les joies o la dona (què va ser en realitat, va dir en Gavrilo, no estava del tot clar i, de fet, era igual). Havien fugit de la ciutat. Van posar recompensa als seus caps, i no petita precisament. Dos van marxar a peu, el tercer, però —i aquí és on la història es torna estranya, però qui soc jo per jutjar les rareses?—, el tercer va enlairar-se en un drac per explorar el paisatge i evitar perills a la recerca de d’un lloc adequat per tornar a començar.
—En un drac? —vaig preguntar.
—Els cavalls no volen bé —va dir l’àvia.
—Un Stanišić, un altre Stanišić i encara un altre Stanišić —va cridar amb entusiasme en Gavrilo. Tenia la respiració agitada, va posar-se dret per tenir més espai. L’aire pesava pels pressentiments i els avantpassats—. I van trobar el lloc adequat! —va cridar—. El lloc és aquí, a Oskoruša! Aquí es on van fer arrels! Stanišić, Stanišić, Stanišić. I ara, ara arribes tu!
Per escriure sobre això? Sobre avantpassats i descendents. Tombes i tovalles i reviscuts. Supervivents. I ara segurament sobre dracs.
Vaig preguntar a en Gavrilo què se n’havia fet, del drac, llavors em va donar un cop al front i em va dir que no m’ho havia de prendre tot al peu de la lletra. Segurament el tercer havia estat el més ràpid dels tres.
Al vespre, l’Stevo ens va tornar a portar a Višegrad. A casa, l’àvia va insistir a fer-me el llit. Vaig agrair-li que m’hagués portat amb ella.
No em podia adormir. Vaig encendre el llum i vaig començar a buscar a internet. No es mencionava per enlloc els germans drac Stanišić. Em vaig treure un pes de sobre. L’àvia va trucar a la porta i va entrar. Havia vist que encara tenia el llum encès i em volia dir bona nit. Em va acotxar amb el llençol. Es va quedar vora el meu llit com si encara fos el nen al qual li escalfava les mans dins de les seves en tornar a casa després d’haver estat pels carrers nevats.
No sabia si esperava que digués alguna cosa i potser ella tampoc sabia si jo esperava que fos ella qui digués alguna cosa, i així cap dels dos no va dir res.
Els dies següents, vaig passejar sovint per la ciutat tot sol.
Una vegada, vaig tornar del passeig i vaig trobar-me l’àvia acompanyada d’un jove ben pentinat. Un xicot amb bona presència, amb samarreta blanca i texans. Estava assegut al costat d’ella al sofà.
L’àvia me’l va presentar orgullosa com «el meu Andrej». L’Andrej de l’àvia em va donar la mà, no van passar ni dos segons que ell va dir: «Llavors, tu ets l’escriptor?».
Vaig mirar el gerro. El meu llibre ja no hi era.
—I tu ets el poli —vaig dir-li.
Al gerro hi havia un gira-sol.
L’àvia i el soldat
L’àvia va a la carnisseria, però la carnisseria de la qual l’àvia sacseja la porta fa deu anys que està tancada. L’àvia cuina estofat de mongetes perquè el seu marit està apunt d’arribar de la feina, l’estofat de mongetes és el seu plat preferit.
Des que té les cames malament, els veïns li fan la compra. Prefereix enviar-hi l’Andrej, el policia ben pentinat del davant. No és un policia corrupte com la resta, una vegada va fer aturar el director de cinema Emir Kusturica, que va preguntar-li: «Que no saps qui soc, jo?». «Carnet de conduir i documentació del vehicle, si us plau», va respondre-li. «Aquí els té».
Mai no li demana cap favor a l’oficial jubilat del quart pis, però ell sempre s’hi ofereix. A l’àvia no li agraden els exmilitars amb barba. A més, el policia sempre li porta algun regalet i es queda de bona gana a prendre cafè.
A vegades la meva àvia es pregunta on han anat a parar tots els soldats. Va viure les guerres a casa. La Segona Guerra Mundial a Staniševac, el poble de la seva infantesa, la guerra de Bòsnia, a Višegrad. L’únic gran viatge de l’àvia el va fer a començaments de la dècada del 2000 per visitar el seu fill i la seva jove —els meus pares— als Estats Units, on havien emigrat després que no se’ls hagués permès quedar-se a Alemanya.
L’avió de l’àvia hauria d’haver aterrat a les 20 h, va arribar amb un avió a les 17 h. «Per què m’havia d’esperar tant?», els va dir als meus pares, perplexos, mentre entrava per la porta sense avisar i massa d’hora. Un home eslovac pàl·lid li portava les maletes. S’havien entès gràcies a l’arrel eslava de tots dos idiomes. L’àvia volia que l’eslovè es quedés a prendre cafè però va dir que malauradament no tenia temps i es va acomiadar ràpidament.
El 1944 van arribar soldats de l’exèrcit alemany a Staniševac. El 1944 l’àvia tenia dotze anys.
—Te’n recordes de la invasió, iaia?
—Van entrar d’amagat, ajupits, de totes bandes.
—Vas tenir por?
—Tothom tenia por. Els alemanys tenien por, per això ens rondaven sigil·losament. I nosaltres teníem por perquè entraven d’aquesta manera, tothom coneixia les històries. Teníem por els uns dels altres i això em feia por.
»Vam sortir de les cases, amb les mans damunt del cap, i els alemanys van entrar a les cases, amb les mans damunt les armes. Però com que a les cases no hi havia ningú a punt per disparar-los o no hi havia res amb què disparar, van deixar les armes, de moment. I com que tenien calor i els uniformes els feien suar com porcs, els vam oferir aigua, però van preferir beure’s la de les seves cantimplores.
Excepte això de l’aigua, ningú no va tornar a dir res fins que va arribar la nit. Els soldats havien de dormir en algun lloc, era fàcil d’entendre, i en el moment en què una cosa era fàcil d’entendre, la por es feia una mica més lleugera. Els animals es podien moure d’un estable a un altre, la ferum es quedava.
La primera nit ningú no va dormir bé. La segona, tampoc. Però a mesura que en llevar-se de bon matí ja no trobaven cap home penjat d’un arbre ni apunyalat mentre dormia, agafar el son se’ls va fer cada vegada més fàcil i fins i tot es treien el casc metàl·lic. La Zagorka sabia a quina casa els soldats s’ajupien sense camisa vora l’estufa i es treien els polls els uns als altres. L’àvia va acompanyar la seva germana. La Zagorka va preguntar-los si algun era pilot. S’havia proposat anar-se’n amb un pilot si els soldats es traslladaven. Cap no era pilot. La Zagorka estava decebuda i una mica enfadada i els soldats també ho estaven, probablement a tots els hauria agradat ser pilots.
L’àvia explicava que un dels oficials s’havia allotjat amb la seva família. Tenia les mans fines i la pell tan suau com un nen. I duia unes ulleretes minúscules. Es rentava matí i nit i, abans d’anar a dormir, preguntava educadament si hi havia llet. Havia ofert alguna cosa per intercanviar, malauradament no era res que li pogués servir a ningú. Malgrat que a l’àvia li hauria agradat quedar-se els guixos, el seu pare no li ho havia permès.
Després que li haguessin donat el bol de llet, l’oficial es tancava a l’habitació. Quan sortia, el bol ja era buit. Els donava les gràcies, els desitjava bona nit, en alemany durant uns dies, i després algú li va ensenyar a dir laku noć i també mlijeko, molim («llet, si us plau»). I en algun moment, en algun moment la meva àvia, amb els seus dotze anys, va voler saber com era, quina fila feia un soldat alemany quan bevia llet.
Va amagar-se a l’armari i va començar a espiar per l’escletxa de la porta. L’oficial va entrar, es deia Georg, va deixar el bol de llet a terra i les ulleretes al costat. Llavors va agenollar-se, va ajuntar les mans i va començar a murmurar. Era en veu molt, molt fluixeta i no va durar gaire estona.
Llavors va senyar-se i va apropar-se el bol de llet a la boca amb totes dues mans per beure’s la llet.
Avui dia ell també visita l’àvia de tant en tant, com la nena del carrer. L’oficial alemany de la meva àvia s’agenolla al carrer vell, l’àvia pot veure’l des de la finestra. Les ulleres i tot. Ell no necessita ajuda, a diferència de la nena. Per ell, l’àvia ni es mou. L’àvia creu que no vol que el molestin.
Miroslav Stanišić ensenya a les seves ovelles com funcionen les coses
No està bé parlar malament dels morts davant d’ells. Però encara seria pitjor no parlar d’ells. La terra no és una acompanyant muda, això no. Tot i així li falta la calidesa de la veu humana i la nostra tendència a divagar. La terra és reservada, la terra és objectiva. Als morts els encanta l’exageració. A la primavera de 2009, el mort més recent d’Oskoruša es deia Miroslav Stanišić. En Gavrilo va ensenyar-nos-en la seva tomba.
—Espero que la terra li sigui lleu —va sospirar l’àvia.
—En Miki va predir la seva pròpia mort —va dir en Gavrilo—. Espero que la criatura alada de tres banyes li perdoni la seva tossuderia.
—Fins a quin punt la va predir? —vaig preguntar, de fet m’interessava més la criatura alada de tres banyes.
—«Ja ho veureu», deia sempre. «Tal dia i de tal manera», havia dit. I així va ser. El dia exacte.
—Com ho va fer? —vaig preguntar.
—Perquè era un home puntual, vet aquí el perquè.
—Campió de dominó —va dir la Marija.
—Hi estàs emparentat —va dir en Gavrilo, com si volgués donar més pes al que vindria tot seguit—. Els mesos previs a la seva mort va ensinistrar les seves ovelles. Al començament pensàvem que era un capritx provocat per la malaltia. Li dèiem:
«Home, Miki, què fas?»
«Els ensenyo com funcionen les coses», responia.
«Com funcionen les coses, Miki? Espero que el llamp et sigui lleu.»
«Com funcionen sense mi». S’ajupia davant les seves ovelles i els parlava. Els ensenyava. Exercicis, fer bels al camp.
—Havia perdut el seny? —vaig preguntar imprudent, i tots, l’Stevo inclòs, em van mirar com si fos jo qui s’arrossegava pel camp belant.
—El meu Saša, el meu ase —va dir la meva àvia amb simpatia.
—Només seria una bogeria si les ovelles no haguessin après res —va afegir en Gavrilo—. Les ovelles feien tot el que ell volia que fessin.
—Una sabia obrir portes —va dir la Marija.
—Una altra avisava del perill —va dir en Gavrilo.
—Tres van aprendre a treure aigua del pou.
—En una ocasió, una va topar amb en Cigo, el gos del meu germà Sretoje, una bèstia sensible, i l’ovella li va calmar la ràbia llepant-li el musell mentre bordava. Mai ningú no havia vist res semblant.
—Mai ningú —va assenyalar la Marija.
—Avui encara hi són. Tot i que moltes no, per qüestions de l’edat. Però sí el ramat! El ramat encara hi és. El nostre Miki va ensenyar-los a sobreviure! El matí del dia en què el seu cor va saldar l’últim deute, va deixar les ovelles lliures, que van formar un comboi com soldats o formigues o què sé jo, en direcció al bosc del Vijarac. —En Gavrilo es va treure la gorra.
—I en Miki es va ajeure i ens va deixar.
—Espero que el seu taüt es mantingui tancat —va dir l’àvia.
—Espero que l’erosió no afecti el cementiri —va dir la Marija.
—Les ovelles —va dir en Gavrilo— recorren lliurement tot el país. Es multipliquen! Les ovelles prosperen, Saša! Avancen! El ramat d’en Miki ens sobreviurà. Així de bé s’han organitzat. Tot el país aniria molt millor sota el mandat d’aquestes ovelles que no pas sota el d’aquesta colla de criminals! No faig broma. I tot perquè algú parlava la seva llengua. En Miki.
—Espero que la terra li sigui lleu —vaig sospirar.
—Quatre mesos sense patir cap derrota —va dir la Marija i va fer el signe de la creu mirant el Vijarac.
Vaig mirar el cim. El sol cremava les roques, que eren d’un blanc enlluernador, un far en un mar de turons.
—I estic emparentat amb en Miki —vaig dir, com si volgués donar més pes al que vindria tot seguit.
Els signes diacrítics als noms
Portem un signe diacrític al nostre nom. Una persona a qui jo li agradava deia que el meu duia un «ornament». A Alemanya, el meu nom sovint m’ha semblat més aviat un obstacle. Els funcionaris i els propietaris dels pisos feien cara d’escepticisme, i el meu control de passaports a les fronteres durava més que el de la Petra, que passava abans, i el de l’Ingo, que passava després.
Al meu passaport, a més, hi deia que la meva estada a Alemanya de dotze semestres només estava autoritzada per estudiar. Per això, els guàrdies fronterers més escrupulosos em preguntaven quines assignatures feia. Ho deia als meus papers, però ho preguntaven igualment. Era una prova, si t’equivocaves en la resposta perquè no sabies quines assignatures feies, podia ser que el visat fos una falsificació.
A l’aeroport de Frankfurt, abans d’un viatge als Estats Units, on se suposava que havia de començar a treballar com a lector d’alemany, un oficial de la frontera va passar-se tanta estona amb el meu passaport que la cua que es va fer darrere meu aviat va arribar fins a la sortida d’emergència. En algun moment, el funcionari, com si se n’acabés d’adonar, va cridar: «Tu. Estudies, eh. Què! Estudies, doncs?». Ho va dir cridant. Va fer èmfasi en cada paraula, com si cadascuna fos la més important.
—Filologia Eslava! —vaig dir amb el mateix volum.
La resposta va provocar un gest d’aprovació.
—Estic segur que fas moltes mates —va dir. Va seguir fullejant el document i va afegir:— Què hi has fet! A Tunísia!
—Tot! Tot inclòs! I jo! Sobretot! Emocionat! Pel bufet!
Portar un nom exòtic em podria haver estat igual, al cap i a la fi jo mateix tenia a vegades dificultats per classificar els noms alemanys sense prejudicis. Una vegada, mentre parlava sobre una parella que no coneixia, vaig preguntar qui dels dos era la dona, Hauke o Sigrid. I va resultar que totes dues! Culpable, jo també.
No obstant, si has visitat vint pisos per llogar i en cap has acabat entre els candidats seleccionats, Saša pot convertir-se en Sascha. La primera vegada no va funcionar, però és que en aquella ocasió va ser per la professió («A casa nostra només hi viuen metges, advocats, arquitectes i un filòleg de clàssiques, del qual no aconseguim desfer-nos-en»). Llavors vaig rebre un premi literari i va semblar que durant el mig any següent guanyava força calers. De cop i volta, ni el nom ni la professió eren un obstacle.
Abans d’haver vist el cementiri d’Oskoruša, no em preocupava l’origen de la meva família. Els meus avis simplement eren allà. Un d’ells encara era viu, l’altre, no. Un era un pescador alegre, l’altre un comunista fantasiós en vida.
Sabia poques coses sobre el passat de les meves àvies, eren part natural del meu present. Em tractaven bé i estaven plenes de vida. A vegades una mica inquietants amb els fesols. Encara ens quedava, això esperava, temps per conèixer-nos bé.
Els llocs tampoc estaven sobrecarregats de sentiments de pertinença. Višegrad era la història de la mare, d’un hospital sota la pluja, era córrer pels carrers jugant a lladres i serenos, era la suavitat de les agulles de pi entre els dits, era l’escala de casa de l’àvia plena d’infinitat d’olors, era lliscar dalt d’un trineu, era l’escola, era la guerra, era el passat.
Heidelberg era fugir i tornar a començar, era la precarietat i la pubertat, el primer control policial i el primer amor, mobles tronats i estudis universitaris. En algun moment també va ser la tossuda seguretat en mi mateix que cridava: perquè puc!
Llavors vaig llegir el meu cognom cada dues làpides del cementiri d’Oskoruša. I em vaig sentir més proper a tot allò que tenia a veure amb els orígens, als meus parents desconeguts i als meus llocs coneguts. A allò que havia passat a la suposadament familiar Višegrad, i a allò que havia guanyat a la inicialment estrangera Heidelberg.
A Oskoruša simplement havia estat un turista amb bermudes. Un turista que bevia aiguardent sota l’arbret fruiter genealògic dels seus avantpassats. Un turista a qui li va semblar que el paisatge era increïblement bonic, i les ruïnes, indescriptibles. Quin tipus de gent era, la meva gent? També els que encara vivien, com l’àvia, que estava al meu costat i tenia el cabell rinxolat i lila, va dir: «A Oskoruša només hi veig primavera». Per què ho va dir? No va ser fins molt més endavant que vaig saber que l’àvia només era amb l’avi en aquestes muntanyes a la primavera. Fins i tot el nostre viatge va ser en ple abril.
Després de visitar el cementiri, vaig pensar una cosa dement i irrellevant, que era que jo era l’últim Stanišić home. Per acabar en punt mort, no hauria de tenir fills. Em vaig començar a ocupar del meu origen, però no va durar gaire. Semblava que m’agafava a destemps, en un moment de destructivitat, parlar del meu o del nostre origen en un moment en què l’ascendència i el lloc de naixement tornaven a convertir-se en trets distintius, restablien fronteres i els anomenats interessos nacionals emergien del pantà drenat dels estats petits. En un moment en què l’exclusió havia esdevingut programàtica i es podia tornar a escollir.
A la majoria dels textos que vaig escriure després d’Oskoruša tracto explícitament d’alguna manera sobre persones i llocs i sobre què significa per a aquestes persones haver nascut en aquest lloc concret. I també sobre què representa no poder o no voler viure-hi. Què reps i què tens assegurat segons la teva ascendència o descendència? I també, què et queda dels teus avantpassats? Vaig escriure sobre tot això, sobre Brandenburg, sobre Bòsnia, la situació geogràfica no era tan important, l’estrès identitari no hi entén, de latituds. Vaig escriure sobre racisme, violència i fugida. Quasi ja no queda cap dels meus personatges. Alguns arriben allà on volien anar des d’un bon començament. Molt pocs són persones sedentàries i felices. Fugen d’alguna cosa que de vegades és més o menys existencial. Estar de camí de vegades és una càrrega i de vegades un regal.
No solen parlar de la seva terra. Quan ho fan, no es refereixen a cap lloc concret. La teva terra, diu el rodamón Mo, és aquell lloc on només et cal fer el mínim.
Jo dic que la terra natal és allò sobre què estic escrivint. L’àvia. Quan la meva àvia Kristina va començar a perdre els seus records, vaig començar a col·leccionar-los. A l’altra àvia, Mejrema, l’anomenava Nena. Què en quedarà de la Nena? La mare em va explicar que li encantava anar al cinema. A la dècada dels setanta i dels vuitanta, havia vist totes les pel·lícules de la Casa de la Cultura, totes. Fins i tot les del tipus Rambo II. Em va portar a veure la meva primera pel·lícula de terror, una de Dràcula, massa aviat per a mi, va ser un desastre, vam haver de sortir de la sala abans que s’acabés. Per sort, al cap dels anys he anat oblidant les imatges. Vaig agafar certa simpatia inquieta per les ratapinyades.
Que la Nena fumava molt ho vaig poder veure amb els meus propis ulls. Passa’m el cendrer, si ets tan amable. Que li agradava seure camacreuada. Que cosia molt per no fumar tant. Que esperava a la finestra quan sabia que tenia visita o que algú tornava d’algun lloc. Els fesols li havien dit l’hora en què aproximadament arribaria. Que es balancejava lleugerament endavant i endarrere quan estava exaltada i, fins i tot, quan estava tranquil·la i cansada.