La pantera de les neus

Sylvain Tesson

Va néixer a París el 1972 i és geòleg de formació. Ha escrit novel·les, llibres de viatges, assaigs i llibres il·lustrats, basats sempre en els seus viatges d’aventures arreu del món. El 2009 guanya el Premi Goncourt i el Premi de l’Acadèmia Francesa amb Une vie à coucher dehors, i el 2011 el Premi Médicis d’Assaig amb Dans les fôrets de Sibérie.

Sylvain Tesson accepta la invitació del fotògraf Vincent Munier d’anar al Tibet a fotografiar la pantera de les neus, un animal llunyà i esquiu, del qual avui només viuen uns milers d’exemplars. Tesson ha viatjat incansablement pel nostre planeta al llarg de trenta anys, especialment pels territoris més despoblats i inaccessibles. Però fotografiar la pantera l’obligarà a esperar llargues estones en terrenys glaçats gairebé sense vida animal, a l’aguait d’un aleteig, d’una pedra que rodola, d’una ombra damunt la neu.

De l’experiència en naixerà un llibre sobre la fràgil bellesa natural, sobre la degradació del planeta, sobre l’insostenible ritme de vida actual. A la recerca de la pantera de les neus, imbuït d’una certa filosofia de l’espera i la contemplació, Tesson s’enfronta també a la mort de la seva mare i a altres pèrdues recents. I el que havia arrencat com una aventura viatgera deriva en una recerca espiritual, amb interrogants irresolubles i aforismes il·luminadors. Un antídot contra el desassossec contemporani.

«No tot havia estat creat per a la mirada de l’home. Les coses infinitament petites ens escapaven a la raó, les infinitament grans a la voracitat, les bèsties salvatges a l’observació.»

PREMI RENAUDOT

«Una història d’aventures que sembla una recerca espiritual. Un elogi de la paciència, la naturalesa salvatge i la bellesa.»

— François Busnel, La Grande Librairie

«Sylvain Tesson està a l’aguait. Està esperant una aparició: la de la pantera de les neus. Hi ha set de purificació i d’absolut en aquesta recerca. L’escriptor viu al món com un poeta.»

— Étienne de Montety, Le Figaro Littéraire

«La història de l’expedició de Sylvain Tesson al Tibet és un bell cant d’admiració per la natura i els animals, una obra sovint lírica en què, malgrat tot, la preocupació del viatger per ser veritable i precís es manté constant.»

— Bernard Pivot, Le Journal du Dimanche

«El seu millor llibre, un regal de lectura!»

— Frédéric Pagès, Le Canard Enchaîné

«És bo que un autor tan llegit recordi en veu alta i clara alguns fets obvis sobre la bellesa d’un món que ens depassa.»

— Grégoire Leménager, L’Obs

«Un elogi de la lentitud, la paciència, el silenci, l’amor tendre.»

— Éric de Kermel, La Croix

«Dens, erudit, sensible i alegre. L’antídot perfecte contra el frenesí actual.»

— Marie Chaudey, La Vie

LA PANTERA DE LES NEUS

INSPIRA

82

Amb el suport de

Títol original:

La panthère des neiges

© Éditions Gallimard, París, 2019

© 2021 Jordi Martín Lloret, per la traducció

© Vincent Munier, per la foto reproduïda a la pàgina 124

© SuperStock/agefotostock, per la foto de portada

© 9 Grup Editorial, per l’edició

Angle Editorial

c. Mallorca, 314, 1r 2a B

08037 Barcelona

T. 93 363 08 23

www.angleeditorial.com

angle@angleeditorial.com

Primera edició: gener de 2021

ISBN: 978-84-18197-61-1

Producció de l’ePub: booqlab

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

A la mare d’un cadell de lleó

«Totes les femelles són menys valentes que els mascles, tret de l’ossa i la pantera: les femelles d’aquestes espècies semblen més valentes.»

ARISTÒTIL, Història dels animals, IX

TAULA

Pròleg

I. L’ACOSTAMENT

El motiu, – El centre, – El cercle, – El iac, – El llop, – La bellesa, – La mediocritat, – La vida, – La presència, – La senzillesa, – L’ordre

II. L’ATRI

L’evolució dels espais, – L’únic i el múltiple, – L’instint i la raó, – La Terra i la carn

III. L’APARICIÓ

Res més que els animals, – L’amor als glacis, – L’amor al bosc, – Un gat en una gorja, – Les arts i les bèsties, – La primera aparició, – Ajeure’s en l’espaitemps, – Paraules per al món, – El pacte de la renúncia, – Els nens de la vall, – La segona aparició, – La part de les bèsties, – El sacrifici del iac, – La por de la foscor, – La tercera aparició, – Consentir el món, – L’última aparició, – L’etern retorn de l’etern retorn, – La deu separada, – A la primera sopa, – Potser que tornem!, – La consolació del salvatge, – La cara oculta

Pròleg

L’havia conegut un dia de Pasqua, durant una projecció de la seva pel·lícula sobre el llop d’Abissínia. M’havia parlat de la inabastabilitat dels animals i d’aquesta virtut suprema: la paciència. M’havia explicat la seva vida de fotògraf animalista i m’havia detallat les tècniques de l’aguait. Era un art fràgil i refinat que consistia a camuflar-se en la natura per esperar una bèstia que mai no era segur que aparegués. Hi havia moltes possibilitats de tornar-se’n amb les mans buides. Aquesta acceptació de la incertesa em semblava molt noble, i per tant antimoderna.

Tan aficionat com era jo a recórrer camins i carreteres, m’avindria a passar hores immòbil i en silenci?

Agotzonat entre les ortigues, obeïa en Munier: ni un gest, ni un soroll. Podia respirar, era l’única vulgaritat permesa. A les ciutats m’havia acostumat a garlar de qualsevol cosa. El més difícil era callar. Els cigars estaven proscrits. «Ja fumarem després, en un talús del riu, nit i boira!», havia dit en Munier. La perspectiva de fumar-se un havà a la vora del Mosel·la ajudava a suportar la posició del guaita ajagut.

Els ocells a l’emparrat estriaven l’aire del vespre. La vida esclatava. Els ocells no pertorbaven l’esperit del lloc. Sent com eren part d’aquell món, no n’alteraven l’ordre. La bellesa era allò. El riu corria a cent metres d’allà. Esquadrons d’espiadimonis volaven per damunt de la superfície, carnívors. A la riba oest, un falcó mostatxut encapçalava ràtzies. Vol hieràtic, precís, mortal: un Stuka.

No era el moment de deixar-se distreure: dos adults sortien del cau.

Fins a la nit allò va ser una barreja de gràcia, comicitat i autoritat. Devien haver fet un senyal, els dos teixons? Van aparèixer quatre caps i unes ombres van sortir disparades de les galeries. Els jocs del crepuscle havien començat. Estàvem apostats a deu metres i les bèsties no ens veien. Els teixons joves s’esbatussaven, escalaven el terraplè, queien al clot, es mossegaven la nuca i rebien el carxot d’un adult que s’encarregava de restablir el bon comportament en aquell circ del vespre. Les pells negres i ratllades de tres corretges d’ivori desapareixien entre el fullatge i ressorgien més lluny. Les bèsties es preparaven per furetejar pels camps i pels marges. S’escalfaven abans de la nit.

De tant en tant, un dels teixons s’acostava a la nostra posició i allargava el llarg perfil, que es reenquadrava de cara amb un moviment del cap. Les franges fosques on s’allotjaven els ulls dibuixaven dos regalims malenconiosos. Continuava avançant, se li distingien les potes plantígrades, potents, corbades cap endins. Les urpes deixaven en el sòl de França aquelles empremtes d’ossos petits que certa raça d’homes força inepta per jutjar-se a si mateixa identificava com a petjades d’«animals danyosos».

Era el primer cop que m’apostava tan tranquil·lament, amb l’esperança de veure alguna cosa. No em reconeixia! Fins aleshores, havia corregut des de Iacútia fins a Sena i Oise, obeint tres principis:

Com que l’imprevist no ve mai tot sol, cal empaitar-lo pertot.

El moviment fecunda la inspiració.

L’avorriment no passa tan de pressa com un home atrafegat.

Total, que estava convençut que hi havia una relació entre la distància i l’interès dels esdeveniments. Considerava la immobilitat un assaig general de la mort. Per deferència amb la meva mare, que descansava al seu panteó a la vora del Sena, vagarejava amb frenesia —el dissabte a la muntanya i el diumenge a la platja—, sense parar esment en el que passava al meu voltant. Com pot ser que, després de milers de quilòmetres de viatges, et trobis un dia amb la barbeta entre les herbes, a la vora d’un clot?

Al meu costat, en Vincent Munier fotografiava els teixons. La massa de músculs dissimulada per la roba de camuflatge se li confonia amb la vegetació, però el perfil encara se li retallava sota la llum dèbil. Exhibia un rostre de contorns francs i arestes llargues, esculpit per donar ordres, un nas que donava als asiàtics motius de befa, una barbeta escultural i una mirada molt dolça. Un bon gegant.

M’havia parlat de la seva infantesa, de quan ell i el seu pare havien anat a amagar-se sota una pícea per assistir a l’enlairament del rei, és a dir, del gran gall fer; de com el pare ensenyava al fill el que prometia el silenci; de com el fill descobria el valor de les nits a la terra glaçada; de com el pare explicava que l’aparició d’una bèstia representa la recompensa més bonica que la vida pot oferir a l’amor per la vida; de com el fill començava a parar aguaits, desentranyava tot sol els secrets de l’organització del món i aprenia a enquadrar l’enlairament d’un enganyapastors; de com el pare descobria les fotografies artístiques del fill. El Munier de quaranta anys, al meu costat, havia nascut en la nit dels Vosges. S’havia convertit en el fotògraf animalista més important de la seva època. Les seves imatges de llops, d’ossos i de grues impecables es venien a Nova York.

«Tesson, et portaré a veure teixons al bosc», m’havia dit, i jo havia acceptat perquè no es refusa la invitació d’un artista al seu taller. Ell no sabia que Tesson significa teixó en francès antic. Encara s’utilitzava l’expressió en els patuesos de l’oest de França i de Picardia. «Tesson» havia nascut de la deformació del taxos llatí, del qual provenien les paraules taxonomia, ciència de la classificació dels animals, i taxidèrmia, art de dissecar les bèsties (aficionat com és l’home a escorxar el que acaba d’anomenar). Als mapes de l’estat major de França s’hi trobaven «teixoneres», noms de paratges campestres que portaven el record de massacres. Perquè el teixó era odiat als camps i irreprimiblement destruït. Se l’acusava de gratar la terra, de foradar les bardisses. Se’l fumava i se’l matava. Es mereixia l’acarnissament dels homes? Era un ésser taciturn, una bèstia de la nit i de la solitud. Demanava una vida dissimulada, regnava sobre l’ombra, no suportava les visites. Sabia que la pau es defensa. Sortia de nit dels seus refugis i hi tornava a punta de dia. Com hauria suportat l’home l’existència d’un tòtem de la discreció que erigia la distància en virtut i feia honor al silenci? Les fitxes zoològiques descrivien el teixó com a «monògam i sedentari». L’etimologia em lligava a l’animal, però jo no m’havia conformat a la seva naturalesa.

Va caure la nit, les bèsties es van repartir entre els matolls, se sentia fregadissa. En Munier es devia haver adonat de la meva alegria. Considerava aquelles hores una de les nits més boniques de la meva vida. Acabava de conèixer una colla d’éssers vius totalment sobirans. Ells no lluitaven per fugir de la seva condició. Vam tornar a la carretera pel marge. Havia esclafat els cigars dins la butxaca.

—Hi ha una bèstia al Tibet que fa sis anys que empaito —va dir en Munier—. Viu als altiplans. Cal fer acostaments llargs per veure-la. Aquest hivern hi torno, vine amb mi.

—Qui és?

—La pantera de les neus —va contestar-me.

—Em pensava que s’havia extingit —vaig dir.

—Això és el que ella vol fer creure.

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.