Enxarxats

Al final, la reunió de la tarda s’acaba abans del previst i la Júlia disposa d’una estona per repassar el correu. Ho fa de pressa i només s’entreté una mica contestant la Natàlia. Durant la seva llarga estada a Brown, els missatges de l’única companya d’universitat amb qui manté contacte li van alegrar més d’un dia, sobretot al començament, quan se sentia tan sola. D’ençà que ha tornat, s’han vist un parell de vegades, i a la primera ja li va comentar que feia mesos que parlaven de convocar un sopar de la promoció. S’alegrava que s’hagués posposat tant, va dir-li, perquè així podrien assistir-hi plegades i se sentiria més acompanyada entre tants homes. Dubtava que hi anés cap altra noia. Qui segur que s’hi apuntaria era l’Oriol, va anunciar picant-li l’ullet. Si no fos per aquestes circumstàncies, la Júlia s’excusaria i avall, però ara li fa ràbia que hagin triat un dia que li va tan malament: just la nit entre les dues proves de l’oposició. Amb el to més amable que troba, demana a l’amiga que posposin el sopar una mica més, que ja no els deu venir d’aquí i, en adonar-se que l’Oriol està entre els destinataris del missatge original, opta per respondre a tots pensant que potser això hi ajudarà.

Com que no troba res més urgent a la bústia, enceta de seguida un nou missatge. La data que hi apareix li crida l’atenció: 17-02-2017, no és capicua, però gairebé. Li donarà sort. Escriu l’encapçalament: «Apreciada professora Mestres», i ho troba massa distant, potser han tingut prou relació perquè li digui pel nom. Ho esborra i, així que reescriu «Benvolguda Ariadna», s’adona que s’ha passat per l’altra banda; tampoc no és adequat que se li dirigeixi amb tanta familiaritat. A la fi, dóna per bo el llarguíssim «Benvolguda professora Ariadna Mestres», que no l’acaba de convèncer, però tampoc no se li acut res millor.

El problema ara és escriure la línia següent. Què vol dir-li exactament? Que té a l’abast tota la seva correspondència i que n’ha llegida bona part? Esclar que no. Què doncs? Que l’ha sorprès que l’Albiol hagi heretat els seus projectes? Encara es posarà en evidència perquè, com li ha dit ell, és el més normal. De fet, el que de veritat li intriga és per què no li va passar també el projecte Robots a l’Aula. Hauria estat el més lògic. Quan la van convocar a aquella reunió inicial a Xangai, la Júlia donava per fet que la professora Mestres coordinaria el projecte. Però tan bon punt es van assignar els rols tècnics, la coordinació va quedar en mans d’en Briggs i ella es va fer fonedissa. La Júlia ni se’n va poder acomiadar; li digueren que s’havia excusat perquè tenia una entrevista important amb un professor alemany, ara no en recorda el nom.

La presència d’en Briggs, expert en modelització i predicció, com la Mestres, l’hauria d’haver alertada que potser no treballaria sota la direcció d’ella com pressuposava. Però estava massa contenta amb l’expectativa de participar en el projecte per adonar-se’n.

Cada vegada que recorda aquella primera topada fortuïta al vestíbul de l’hotel de Xangai, no se sap avenir que tingués tanta sort. Era de nit i arribava cansada del viatge, amb el portàtil a l’esquena i arrossegant una maleta de rodes que, per estalviar-se de triar per avançat la roba que es posaria, sempre carregava massa. Amb la mà lliure furgava dins la bossa per treure’n el comprovant de reserva i el passaport, ja que a la cinta transportadora de maletes i al taxi havia constatat el que tothom deia: que el xinesos ni mu d’anglès, segurament perquè no els fa cap falta. Caminava més pendent d’on posava la mà que no els peus i, encara no sap com, ensopegà amb la professora Mestres i la maleïda reserva va volar fins al bell mig de la font amb sortidor de coloraines que tenien a tocar. L’estrèpit de la maleta en caure plana atragué totes les mirades i la Júlia se sentí tan ridícula amb la bossa també a terra i el seu contingut escampat a la vista de tothom, que els ulls se li enaiguaren al mateix ritme que el paper de la reserva s’anava xopant. Debilitada pel vol transoceànic, un petit entrebanc havia estat capaç de noquejar-la, i sentir-se tan miserable incrementava la seva vergonya. Fins que esclatà:

—Hòstia puta, merda! —digué en veu alta, més per forçar-se a reaccionar que una altra cosa.

Aleshores es girà per veure amb qui havia topat i els ulls enriolats de l’Ariadna l’acabaren d’enfurismar.

No la va reconèixer malgrat haver-la vist en algun congrés i haver visitat més d’un cop la seva pàgina web, i, sense dirigir-li ni una sola paraula, ni tan sols un gest, començà a recollir les coses i a ficar-les dins la bossa.

La causant de la seva ensopegada no s’oferí a ajudar-la, ni tan sols es dignà a proferir un lacònic «sorry». Però, molt decidida, agafà un llarg jonc que formava part de l’ornamentació i, empunyant-lo com si es tractés d’una canya de pescar, aconseguí treure el paper de l’aigua. L’espolsà amb molta cura agafant-lo per dues cantonades i l’estengué cap a ella:

—Deu ser molt valuós per merèixer tantes imprecacions.

Ho digué en català i això féu aixecar de cop la Júlia com un soldat ras que es quadra davant d’un general. Va mirar-la amb uns ulls com taronges. Aquella dona esvelta, de front ample, cutis molt fi sense cap mena de maquillatge i cabells grisos recollits en un elegant monyo, li resultava vagament familiar, però amb el cansament el cap li funcionava molt a poc a poc i amb prou feines les mans li respongueren per agafar el paper que li oferia.

—Sóc l’Ariadna Mestres —féu llavors la dona allargant-li la mà. Però, adonant-se de les dificultats de la Júlia, l’enretirà de seguida—: no voldria ser la causant que et caiguessin més coses a l’aigua! Fes el check-in tranquil·la, que ja parlarem a la reunió.

—Sorry, what? —Degué dir-ho amb un posat d’inòpia total. No fou una reacció premeditada, li sortí així perquè duia el xip de l’anglès posat i no acabà d’entendre el que li deia.

—No ets la Júlia Pagès? —vacil·là un instant, per tot seguit esclafir a riure—. Molt bona aquesta, gairebé me l’empasso, però he sentit clarament l’«hòstia puta, merda» i no deu haver-hi tantes investigadores catalanes de la teva edat en aquest congrés. Et vaig enviar un missatge convocant-te a una reunió demà i vas acceptar, recordes?

—Sí, i tant, moltes gràcies per invitar-me —s’enrojolà fins a les puntes dels cabells—, estaré encantada si puc participar en el projecte.

No es van dir gran cosa més i, vist amb perspectiva, no hauria passat d’un incident sense transcendència si la interlocutora no hagués sigut l’Ariadna Mestres. Precisament la destinatària del missatge que té obert en pantalla i que no sap com continuar. Quin motiu pot semblar versemblant mig any després d’haver-ne heretat el despatx? Potser demanar-li opinió sobre en Garcia amb vistes a l’oposició? Però és un tema delicat que no s’acostuma a abordar mai per escrit. Seria més adequat demanar-li un telèfon on pugui localitzar-la per a un assumpte confidencial. Esclar que si la professora Mestres s’ha volgut fer fonedissa, pot interpretar com una violació de la seva intimitat que li demani el telèfon. I l’al·lusió a una qüestió confidencial, vés a saber com se la prendria. Li cal trobar un motiu més neutre. Una possibilitat és posar-la al corrent del projecte Robots a l’Aula. Redactat de manera convenient, pot veure’s com una deferència per haver-la convidat a participar en el projecte. Exacte. Justificarà que hagi trigat a fer-ho perquè estava esperant a poder mostrar-li resultats.

Escriu un missatge breu agraint-li de nou que pensés en ella per al projecte i oferint-se a mantenir-la al corrent dels avenços, tot apuntant els més destacats fins ara. Abans de prémer el botó «enviar», se li acut de buscar els correus que van intercanviar abans d’aquella reunió a Xangai. Són allà, sí, però no hi troba res d’especial: un convit i una acceptació del tot estàndards. Ja posada, tafaneja altres missatges que l’Ariadna va rebre per aquelles dates i un li crida especialment l’atenció perquè el remitent li sona: P. Ritter. Diria que és el professor alemany amb qui van dir que la professora Mestres s’havia d’entrevistar quan va absentar-se de la reunió. L’obre i llegeix per sobre fins que una paraula amb majúscules la sobta: spider. El cor se li desboca i ha de fer un gran esforç per focalitzar l’atenció i tractar de descodificar les quatre ratlles que té al davant. Són críptiques. La comminava a pensar recanvis per a P —escrit així, amb una sola lletra—, ja que volien assignar-li un nou rol dins de... la paraula torna a impactar-li a la retina i el pensament li vola cap a l’aranya, que li sembla recordar haver vist escrita també amb aquestes majúscules estranyes en el text que va rebre ahir. Pot ser que una cosa i l’altra estiguin relacionades? Que es tracti de la versió catalana d’aquest projecte, organització o el que sigui que respon al nom de spider? A més de tenir en comú la paraula i la grafia, els dos escrits estan envoltats de misteri. Si tenen a veure, llavors és probable que la destinatària del text d’ahir fos també l’Ariadna Mestres i no pas ella. Ara sí que és urgent que provi de posar-s’hi en contacte. Prem el botó «enviar» i encreua els dits. Tant de bo l’Ariadna contesti, almenys així descartarà que li hagi passat res i se sentirà més tranquil·la pel que fa a la icona de l’aranya.

En fer un cop d’ull al rellotge de l’ordinador, li ve una calorada: un altre dia que farà tard a sopar. Arreplega la jaqueta del penja-robes i surt corrents del despatx sense ni tan sols abaixar la persiana com fa sempre.

Entra a casa quan l’Edward està acabant de recollir la cuina. L’abraça a tall de disculpa tot prometent-li que és l’últim dia que arriba a aquestes hores, i se’n va directa a veure els nens. L’Olívia ja és al llit, però per sort encara no dorm i pot fer-li un petó. Mentre l’acotxa, s’assabenta que demà a l’esplai tenen prevista una sortida a una exposició de pintura; no cal que li prepari res de menjar, perquè a l’hora de dinar ja seran de tornada. Li ho diu pesant figues i encara no s’ha alçat de la vora del llit que la nena ja dorm. És ben bé que estava fent esforços per esperar-la desperta, pobreta.

A l’habitació del costat, en Roger està molt entretingut amb un joc d’ordinador. En veure-la i abans que ella obri la boca, comença a justificar-se:

—Mare, és un joc educatiu... el mestre ens l’ha recomanat.

—Sí? —La mala consciència per haver arribat tard la fa asseure’s al costat del fill—. A veure, ensenya-me’l.

—Ara? —En Roger fa una de les seves cares impossibles: eufòric que la mare estigui per ell i alhora contrariat perquè està a mitja partida.

—Acaba, acaba, així aniré veient de què va. No et fa res que miri, oi?

—No, esclar que no; veuràs que ràpid que sóc.

La Júlia veu com van apareixent fotos d’animals, paisatges, arbres, i el nano escriu paraules a tot drap. El so d’un gong assenyala el canvi d’imatge i cada cop el marcador s’actualitza. Un cronòmetre indica el temps que resta: vint-i-un segons, vint, dinou... sembla que la posa més nerviosa a ella que al seu fill, que continua teclejant infinitament més de pressa que quan fa deures. Vuit, set, sis... El marcador mostra uns impressionants 19.300 punts i encara puja a 19.600 abans que la pantalla canviï de manera brusca i aparegui el rànquing de puntuacions.

—Veus, mare, vaig tercer. I en Xavi només em guanya per cinc-cents punts. Puc fer una altra partida?

—Quin profe us l’ha recomanat?

—El de Natus. I diu que també ens ajuda a aprendre llengua i informàtica.

—Però les fotos són sempre d’animals i plantes... o n’hi ha d’altres matèries?

—Ui... —En Roger fa una ganyota dubtant si confessar-ho o no—. Va, t’ho diré: a mi el que més m’agrada és un d’encertar marques i models de cotxe. En aquest vaig primer, tot i que no sé què passa que de tant en tant s’equivoca.

—També us l’ha recomanat un profe?

—No —riu—, però era al mateix web que l’altre.

—I què vols dir que s’equivoca?

—Doncs que de vegades sé segur quin model és i no me l’accepta. I si, per provar, en teclejo un altre, algun cop ha colat.

—I amb el joc de Naturals no passa?

—És que és una mica diferent. En aquest no hi ha una única resposta correcta. Moltes paraules descriuen el mateix paisatge.

—Ja he vist que n’escrivies unes quantes abans que la màquina les donés per bones i canviés d’imatge. Com ho decideix?

—I jo què sé!, mare, ets tu qui treballa amb ordinadors.

—Però no en aquest tipus de jocs.

—El profe va dir que es basava en coincidències. No ho vaig entendre del tot, però es veu que cal que dos o més jugadors teclegin el mateix. Puc fer una altra partida? Va, mare, sisplau...

—Una i prou. —La Júlia s’alça, li fa un petó de bona nit i ja a la porta es gira enriolada—. Sobretot, vine’m a dir si avances en Xavi.

Mentre pica quatre coses a la cuina a tall de sopar, i sense esmentar els escrits de l’aranya, sondeja l’Edward sobre spider. La interrogació li surt tan ambigua, que ell no sap si es refereix a Spiderman, al Capità Aranya o si li està dient subtilment que ha trobat teranyines a casa, així que opta per l’opció que li ve més de gust:

—No t’he explicat mai que de petit era el meu ídol? Quan en Superman arrasava entre la canalla de la meva generació, jo m’identificava amb aquest noi tímid i estudiós, una mena d’antiheroi romàntic, de qui els companys fan burla i les coses li van tan malament que fins li acaben matant la nòvia. Fixa’t quin superheroi! —Sorpresa per la profusió de detalls amb què el seu home relata aquest record d’infantesa, cosa gens habitual en ell, la Júlia no gosa interrompre’l—. El millor és quan, després que matin el seu oncle, decideix utilitzar els superpoders per enfrontar-se a les forces del mal i fer justícia. Saps, oi?, quina era la seva màxima.

—Doncs em sembla que no...

—«Un gran poder comporta una gran responsabilitat.» —Fa una pausa per comprovar l’impacte de la frase—. No te’n riguis. És una obvietat, ho admeto, però ja estaria bé que molts polítics... malgrat que no anava dirigida a ells, per descomptat, sinó als nens.

—Sí, a mi ja m’agradaria que a les aules se’ls transmetessin valors com aquest. —Està pensant en el programari del projecte Robots a l’Aula i per un moment s’ha oblidat del que preguntava, però de seguida hi torna—: tot i que ara no em referia al còmic. Et sona algun projecte relacionat amb internet o alguna organització amb el nom de spider?

—Dona, hi ha aquella dita que diu que darrere d’una teranyina sempre hi ha una aranya. —L’home ha començat a preparar-se un gintònic i, en no obtenir resposta, s’atura i alça el cap—. No em miris amb aquesta cara. La teoria conspiradora que internet estava dirigida per una mena de màfia va ser una llegenda urbana molt estesa als Estats Units durant una època. Deu fer quatre o cinc anys, no te’n recordes?

—Doncs no, la veritat. I què se n’ha fet?

—Com totes les modes, va passar, suposo.

—Però tu creus que pot haver-hi algú movent els fils?

—Hi ha les multinacionals que ofereixen serveis de correu i emmagatzematge, gestió d’identitats úniques i protecció contra suplantacions, prescripcions personalitzades i tota mena d’utilitats regalades, a canvi d’enregistrar dades sobre els usuaris, si et refereixes a això.

—No ben bé.

La referència a les suplantacions ha neguitejat la Júlia, que escura un iogurt pensativa. En acabat, s’alça i comença a preparar-se una infusió de marialluïsa per acompanyar la copa del seu home.

—Noia, estàs molt misteriosa avui.

—És que... —Dubta encara i el mira de fit a fit—. Si us plau no ho comentis a ningú, però he rebut uns escrits molt estranys. Vine que te’ls ensenyaré.

Es traslladen a l’estudi, cadascun amb la seva beguda, i, una vegada instal·lats davant la pantalla, la Júlia es connecta a la xarxa de la universitat i accedeix al seu ordinador. La sorprèn que la icona de l’aranya no aparegui directament a l’escriptori remot i encara més quan, en llistar tots els fitxers, tampoc no la veu.

—Per què no proves d’accedir a aquests missatges a través de l’aplicació de correu normal? —pregunta ingènuament l’Edward.

—No van arribar a la meva bústia. Suposo que és una d’aquestes aplicacions que s’instal·len de manera automàtica en entrar en un web.

—Una mena de virus... com en diuen?, un troià?

—Potser és això, sí. —No vol donar més explicacions i tira pel dret—. Deu necessitar la IP de la meva màquina. Deixem-ho estar.

La Júlia ha intentat treure-hi importància, però s’ha quedat ben capficada. Que l’aranya sigui accessible només des de l’ordinador de la feina corrobora que els escrits van dirigits a l’Ariadna i, de fet, és lògic. Va utilitzar les seves contrasenyes per entrar en el web que presumptament va instal·lar la icona. Quan ho feu ni de bon tros s’imaginà les conseqüències que allò podia comportar i, menys encara, que fossin irreversibles. Ara, si pogués, faria marxa enrere. No li fa cap gràcia sentir-se a mercè d’entitats anònimes que ni tan sols sap si són persones o mers programes d’ordinador.

Segona recreació: 1987

T’havia anunciat que l’escena següent que recrearia seria la del professor Ritter obrint-me les portes a un nou món als meus ja granadets quaranta-tants anys. Doncs bé, a última hora he decidit un canvi de programa. Hi ha un fet previ que has de conèixer perquè, tot i tenir una importància menor, no deixa de ser una baula en aquesta cadena de circumstàncies que m’han dut fins aquí i m’empenyen a buscar-te. Encara em queda prou temps per no haver de renunciar als detalls... almenys això espero.

No voldria que el meu jo digital, una vegada te l’hagi traspassat, quedés reduït a una personalitat esquemàtica i arribés a confondre’s amb una de tantes identitats virtuals que avui campen per la xarxa, moltes de les quals per a més inri han estat creades mitjançant un procés d’evolució artificial. Com aquestes criatures sintètiques per a les quals ordinadors coreans han cuinat personalitats diferenciades barrejant tres unces d’extraversió, dues de tendresa, una mica de neurosi, una llesca de consciència, un pensament frívol i un pessic d’agressivitat, per exemple, escollits a voluntat o a l’atzar entre una trentena d’ingredients ben aïllats i tipificats pels psicòlegs. M’horroritzaria convertir-me en una identitat de cartó pedra més.

Però sé del cert que no passarà. Ben al contrari, el meu rol a la xarxa et fascinarà de tal manera que voldràs arrabassar-me’l abans d’hora i assumir també les funcions que tinc previst assignar a altres persones. Pronostico que et fondràs amb el meu perfil a la Glob com un bon actor amb un paper que li escau i li canvia o, més ben dit, li amplia la vida per sempre. Impossible tornar a l’estretor de mires anterior. No t’ofenguis; a mi el professor Ritter em va dir el mateix i la va encertar. Ni tampoc pensis que em crec més capaç que tu, i per això repartiré part del llegat a altres. És només qüestió d’eficàcia, de sentit comú: la situació canvia constantment i hi ha aspectes que cal desenvolupar més a fons i d’altres que queden en segon pla. Només vetllo per tu, creu-me, ets el meu futur i ara per ara és l’únic que m’importa. Anem al gra: la recreació d’avui. Si aconsegueixo plasmar moments i persones decisives i, com en una reacció química, fer-ne brollar les experiències que m’han fet qui sóc, aquest seguit de situacions viscudes serà el que millor et podrà convèncer.

Barcelona, 28 de maig de 1987, dos quarts de vuit del vespre. Sala d’Actes de l’Escola d’Enginyeria Industrial. A dalt de la tarima uns estudiants acaben de fixar una pantalla gegant mentre d’altres fan senyals cap a la cabina de projecció ubicada al fons de la sala. A banda i banda, sengles riuades de gent davallen pels passadissos laterals inundant de color les rengleres de butaques. El club de ciència-ficció ha aconseguit el quòrum que les reunions del claustre universitari poques vegades aconsegueixen. Als professors els tira més especular que no pas picar pedra acadèmica, els recrimino per dins, mentre alhora tracto d’amagar-me d’ells i de l’evidència que jo també sóc aquí. Però el seient discret que he triat esdevé focus de tota l’atenció quan l’Albert, només veure’m, salta de la tarima i ve com un llamp a trobar-me.

—Gràcies per venir. —Els ulls li brillen d’entusiasme just abans d’abaixar-los, circumspecte.

—Veig que no me n’has fet propaganda només a mi...

—És que la pel·lícula s’ho val, ja veurà. Espero que no s’emporti una decepció.

—Pobre de tu...

«He fet sort amb el meu primer doctorand i m’afalaga que s’entesti a correspondre al meu guiatge científic fent-me de cicerone en aquest submón», penso mentre observo com amb dues gambades es torna a enfilar on era. Talment hagués començat la projecció, la imatge es fon en un flashback.

Ara sóc jo qui puja a l’estrada per llegir la tesi doctoral. Els cinc membres del tribunal, solemnement enciriats i encarats cap a mi, esperen que la gent s’acomodi i es faci per fi el silenci. Ha vingut tothom, fins alguns professors d’altres departaments. Els pares, mudats igual que per al casament de la meva cosina mexicana, s’asseuen a mitja sala, mentre a primera fila el doctor Riverol, el meu tutor, em dedica un imperceptible cop de cap per transmetre’m que tot anirà bé.

La pantalla on projecto las transparències, malgrat ser més petita, està situada al mateix lloc. Començo l’exposició llegint gairebé literalment el que he escrit, per si de cas em quedo en blanc. Però no, ben al contrari, la màgia de la meva veu, que no sé d’on em surt tan ferma i persuasiva, s’imposa i subjuga no ja l’auditori, sinó sobretot a mi. Les mans em deixen de tremolar i, lliure de tota la pressió, m’escolto explicar el model predictiu desenvolupat a la tesi que, per obra i gràcia d’un discurs contundent, agafa rang de teoria incontestable a ulls dels presents. També del tribunal, que només gosa fer quatre preguntes de compliment. Tanmateix, l’última em donarà tema de meditació per a anys:

—Integrar models físics de causa-efecte amb l’anàlisi estadística de patrons temporals, com vostè ha fet, millorarà les prediccions en l’àmbit de la meteorologia o de la medicina, no ho dubto, però el repte continua sent l’àmbit social, en què el factor humà és determinant alhora que, si creiem en el lliure albir, ens aboca a l’indeterminisme, i perdonin el joc de paraules.

—Moltes gràcies pel comentari, professor Serraté. Si em permet especular sobre la qüestió, perquè difícilment puc gosar aventurar una resposta científica, m’atreviria a dir que bona part del factor humà també és modelable, potser no a escala individual, però sí de col·lectivitats. Les persones som molt influenciables. A parer meu, el que fa impredictibles els humans no són les emocions i els humors, com se sol pensar, sinó la capacitat tecnològica. És aquesta capacitat la que interfereix amb les lleis naturals i és impossible predir on ens durà.

—Comparteixo aquesta visió que situa els enginyers al capdavant de l’activitat humana i, de passada, posa els físics al lloc que els pertoca —diu trencant el protocol i mirant sorneguer al catedràtic d’aquesta disciplina que té al costat—: mers desxifradors de les lleis naturals.

Amb aquesta intervenció tan seva, el president dóna per acabada la sessió pública i inicia la discussió més distesa a porta tancada del tribunal. El petit detall no és només que la porta sigui oberta, sinó que tothom és dins la sala. Quan el secretari li ho fa notar amb discreció, el professor Serraté, exhibint el seu característic somriure de fumador de pipa, sentencia mirant-nos ara al meu tutor ara a mi:

—Millor ser imprevisibles en les formes que no pas en la qualificació atorgada a la tesi, veritat?

Amb la qual cosa transgredeix de nou les regles avançant el resultat de l’avaluació a la preceptiva discussió en el si del tribunal. Però jo ni me n’adono, pendent com estic de la mirada que el doctor Riverol creua amb ell, no ja de sintonia, sinó de rendida devoció, i de com després es gira buscant-me i el cop de cap que em dedica és aquesta vegada ple d’orgull, incloent-me així en aquesta selecta cadena de complicitats.

Fa només tres anys d’això; llavors ell em devia veure com ara jo veig l’Albert, i a mi em sembla que va succeir en una època remota i en un entorn ben diferent. Però la sala és la mateixa, per bé que tant de pòster li dóna una aparença informal. Sóc jo qui ha canviat. El salt de ser fill a ser pare, en l’àmbit acadèmic, es fa d’un dia per l’altre, i ja no és possible tornar enrere. Com si ser investit doctor t’imprimís caràcter i et fes créixer de cop.