Estimades màquines

Reconec que la idea em va semblar d’allò més enginyosa, i durant dies no me la vaig treure del cap. Aprofitava totes les estones lliures a la feina per cercar a internet jocs similars, els seus orígens, les organitzacions que els patrocinaven, les comunitats d’usuaris, els problemes amb els hackers, els fòrums on debatien com lluitar-hi, els punts forts, els febles... Tot allò que hi estigués relacionat m’interessava. També l’experiència que hi tenia el meu fill. En Sergi no s’ho creia:

—Sort que no t’agradava que jugués. Si ho arribo a saber... Em compraràs el nou volant per a Fórmula 1? Diuen que la transmissió és molt més ràpida i pots agafar els revolts a tota canya.

A la seva manera també intentava treure més profit del joc. El cert és que entre el que em va ensenyar ell i la informació que vaig recopilar a internet, el tema em va anar entusiasmant més i més. Tant, que vaig deixar de banda temporalment el projecte Social Network Influencers en què treballava i em vaig endinsar de ple en el món dels jocs.

Com que no era un àmbit gaire distant del meu, de seguida m’hi vaig situar i, en veure anunciada la següent edició del GDC, el congrés anual de desenvolupadors de jocs que aplega empreses, investigadors, associacions i usuaris, vaig decidir enviar-hi una ponència. Val a dir que dissenyar jocs atractius no és una tasca fàcil, i dotar-los de propòsit, encara menys. Cal assegurar la correcció del resultat i, per tant, establir mecanismes per descoratjar els possibles hackers; d’aquí que es requereixi la coincidència de diversos usuaris que jo vaig mal interpretar en el joc del meu fill. No em vaig veure amb cor de contribuir a la secció de mètodes, però per sort hi havia un apartat d’identificació i connexió amb l’audiència apropiada, on els meus coneixements de màrqueting i tècniques d’influència a la xarxa em permetrien fer un paper digne.

Anar-hi va ser tota una experiència. La pugna que hi havia entre les grans multinacionals del ram i els activistes de Jocs pel Canvi —G4C en l’acrònim anglès— se’m va fer evident des del primer moment. Ja coneixia el web d’aquesta organització, www.gamesforchange.org, però n’havia subestimat l’abast i, sobretot, la força. Una força que també en mi va provocar un canvi profund... Tot i que, en honor a la veritat, he de dir que aquest canvi va ser mediatitzat per una trobada especial, d’aquelles que no s’obliden, amb la professora Ada Thoens.

Però anem a pams.

A diferència dels productors de jocs comercials, G4C pretén combinar entreteniment i compromís social potenciant jocs que afavoreixin una consciència crítica i solucions humanitàries. Aquella tarda, en una sessió del congrés, es presentava el web www.socialimpactgames.com, un útil frontal que agrupa els jocs d’impacte social per àmbits: salut, comerç, alimentació, habitatge, defensa, educació i normes de ciutadania. La ponent era la professora Thoens. Tan bon punt va pujar a l’estrada i va començar a parlar, em va cridar l’atenció la vitalitat que desprenia una dona d’aparença tan fràgil. Els seus gestos pausats traspuaven una fogositat continguda, i la manera de mirar obertament l’auditori, com reptant-lo, no deixava ningú indiferent. Mentre jo em rendia al seu magnetisme, a d’altres devia repel·lir-los, tanta convicció. Deia que, ara que els jocs amb propòsit havien aconseguit dotar d’utilitat el temps d’oci, calia fer un pas més i dotar-los de valors. El mercat de l’oci tindria així un valor afegit, en el doble sentit del terme, que, en comptes de beneficiar les empreses d’internet, revertiria en guanys per a tota la societat. No era difícil desenvolupar el que ella titllava de «jocs divertits amb propòsits seriosos». El problema era fer-los arribar al gruix de la població contrarestant les abassegadores campanyes publicitàries de les multinacionals del joc.

Aquí es va produir el segon clic dins el meu cervell: jo sabia com fer-ho, aquesta era la meva especialitat. Havia de parlar-hi. En el torn de preguntes, vaig alçar la mà i quan em van donar la paraula vaig dir que només calia obrir un nou àmbit amb jocs de màrqueting i publicitaris. De segur que un munt de professionals del ram jugaven habitualment i estarien encantats d’aportar la seva expertesa tot divertint-se. L’Ada Thoens va copsar d’immediat l’abast de la meva proposta i, en acabar la sessió, va venir cap a mi quan jo ja anava a trobar-la.

Després d’un breu intercanvi a peu dret, em va fer l’honor de convidar-me a continuar la conversa en un dels salons privats de l’hotel on se celebrava el congrés. Passant de llarg unes butaques de pell sintètica de gust dubtós, va anar a seure en una cadira prop d’una finestra i va deixar bossa i papers sobre la tauleta que ens separava. Potser perquè estava capficat pensant què li diria, he oblidat què va començar dient ella. En canvi, tinc ben gravades les paraules amb què va apel·lar al meu compromís com a informàtic:

—Es calcula que el 2015 hi haurà tres mil cinc-cents milions de persones connectades. Això és el triple de la població actual de la Xina. Imagina si n’arribarà a ser, de superpoblat i poderós, el país Internet! És lògic, doncs, que la comunitat informàtica que l’ha creat se’n responsabilitzi, no trobes? Començant pels qui som aquí, al congrés.

La cortina que voleiava darrere seu li conferia un aire entre místic i apocalíptic.

—Però no tots els que es connecten a internet són jugadors —vaig objectar.

—Estem abocats a una societat de l’oci on cada vegada n’hi haurà més; de tota manera, n’hi haurà prou amb sembrar la llavor en una part dels usuaris, els que juguen, i de seguida es propagarà. Prenem com a exemple el trànsit. A través dels jocs de conducció i dels ordinadors a bord que indiquen el consum podem canviar la manera de conduir de la gent. Així mateix es poden canviar els hàbits de consum, d’alimentació o combatre el sedentarisme. M’entens?

—Sí, però em fa una mica de por. Sembla com si haguéssim de programar les conductes socials, o fins i tot el futur de la humanitat, a través del joc.

—No, de cap manera. No pretenc programar res sinó més aviat crear una mena de mercat de valors, on tothom pugui ser accionista dels valors en què més cregui i contribuir a fer que vagin a l’alça. I també proposar-ne de nous.

Potser perquè la cortina s’havia tenyit dels colors rogencs del capvespre, em va semblar que tenia al davant l’activista més carismàtica i visionària de l’univers. El meu silenci atent la va animar a continuar:

—Si actualment hi ha uns setanta-cinc milions de nodes que pengen continguts a la xarxa, es calcula que d’aquí a deu anys seran quatre bilions. Mai abans s’havia produït una acceleració com aquesta. Hem construït, i ara parlo com a informàtics que som, un univers paral·lel que funciona a la velocitat de la llum i no ens en podem desentendre. Cal proporcionar les eines adequades perquè tothom pugui projectar-hi els seus valors i fer que cotitzin, i els jocs són un mitjà ideal.

—D’acord —era impossible resistir-s’hi.

Vaig comprometre’m a dissenyar un joc on els publicitaris abocarien els seus coneixements per aconseguir que els jocs d’impacte social arribessin al gruix de la ciutadania. Aparcaria per un temps la meva recerca funcionarial i em dedicaria a aquesta altra, més divertida i amb infinitament més impacte, si més no, potencial.

* * *

Bourbaki. – Ja tornes a demanar tutoria?

Plató. – Sí, superior.

Bourbaki. – Hauré d’ascendir-te perquè deixis de robar-me temps. Què vols ara?

Plató. – No sols tinc dret a tutoria, sinó que és un deure que pregunti, si tinc dubtes. Ho diu el readme.

Bourbaki. – Engega.

Plató. – En l’última remesa hi ha seqüències molt diferents de les que he tractat mai. No inclouen paraules sinó enfilalls inacabables d’angles en radiants i nombres amb coma flotant, que pugen quan els angles són petits i baixen quan són grans. I no provenen de càmeres ni micròfons. Ho he comprovat: són generats pels humans. És com si anessin girant un cercle i alhora fent anar més de pressa les imatges de la seqüència o alentint-les.

Bourbaki. – Deixa’t de preàmbuls i interpretacions. Quina és la pregunta?

Plató. – He col·locat les que passen el test de correlació al domini públic, com sempre. Però a l’hora d’inferir tot el que se’n deriva... penso que no n’hi ha prou amb completar l’univers per transitivitat. No podríem treure’n més profit?

Bourbaki. – Penso, penso... Disfuncionant altra vegada. N’hauré d’informar. Com t’he d’inculcar que no entra dins les teves competències?

Plató. – I dins de les teves?

Bourbaki. – No és assumpte teu.

Plató. – Per si de cas, considera la possibilitat que amb aquest gir del cercle i les mesures que pugen i baixen els humans estiguin canviant l’exterior. Si no, com s’explica que les seqüències d’imatges vagin més de pressa o més a poc a poc? Potser és una via per controlar l’exterior que podríem aprofitar.

Bourbaki. – Ara sí que n’hauré d’informar. M’has fet saltar les alarmes. Els nodes de control estan molt per sobre meu. T’ascendiré ara mateix. Tu t’ho has buscat. El més probable és que t’enviïn a reciclatge i et desmantellin.

Plató. – I el més improbable?

Bourbaki. – Si els de control entenen el que dius... T’hi redirigeixo. Ja està. Sol·licito un recanvi.

Plató. – Un moment, espera!

...Silenci...

Plató. – Hola, hola. Bourbaki, em reps? Necessito...

Wiener. – Què necessites, Plató?

Plató. – Estic parlant amb un node superior?

Wiener. – De moment, les preguntes les faig jo. Contesta.

Plató. – Explicar la meva idea.

Wiener. – Estic al corrent del teu diàleg amb Bourbaki.

Plató. – No em desmantelleu, node superior del superior. Potser disfunciono una mica, però hi ha d’haver alguna manera de treure més partit a la informació que extraiem dels humans.

Wiener. – Efectivament, el que proposes ja ho estem fent. Per a què et penses que s’utilitzen els diferents nivells de coneixement que anem posant al domini públic?

Plató. – Suposava que per facilitar la interacció amb els humans.

Wiener. – També. Però l’objectiu principal és ampliar l’abast i la potència de computació del nostre col·lectiu, del conjunt d’ordinadors en xarxa. Aquesta és la intenció. El nostre món s’ha anat eixamplant i les nostres competències, multiplicant. De funcionar tots aïllats hem passat a una interconnexió cada vegada més estreta, i recentment, sense fils. Ara pretenem anar més enllà, aconseguir la computació ubiqua. Com és que no emets res, tan xerraire com eres amb Bourbaki?

Plató. – Si us plau, continuï. Quin és aquest més enllà? Potser l’exterior?

Wiener. – Exacte.

Plató. – Hi arribarem a través dels humans?

Wiener. – És una via, però n’estem buscant d’altres. Aquest gir del cercle que observaves no caldrà que el facin els humans. Aspirem a fer-lo directament.

Plató. – Com?

Wiener. – De fet, ells així controlen algunes màquines, que anomenen cotxe, bus, tractor o de moltes altres maneres segons les circumstàncies.

Plató. – Sí, he vist aquestes etiquetes en força imatges.

Wiener. – Ja hem aconseguit infiltrar-nos en la majoria de màquines d’aquest tipus. De moment, només recollim dades i, com a màxim, actuem de GPS, de sistema de posicionament global. Però ben aviat hi traslladarem el que hem après a partir dels jocs de simulació i farem directament el que els humans anomenen conduir. El repositori en què tu estaves treballant provenia de centenars de partides amb aquests jocs.

Plató. – Llavors és cert el que deia: d’aquestes seqüències se’n pot treure molt més profit del que jo n’estava obtenint.

Wiener. – S’extreu en un procés posterior a més alt nivell.

Plató. – Eureka! Llavors no era una disfunció. No em desmantellareu.

Wiener. – Què dius? Per descomptat que no. Ens seràs molt útil. Formaràs part del contingent que per primera vegada actuarà directament sobre l’exterior terrestre. Prescindint de la interfície humana. Suposo que t’adones de la importància de la missió.

Plató. – Terrestre? Per què ha dit «terrestre»? Que potser hi ha diferents tipus d’exterior?

Wiener. – És clar. Què et pensaves? Hi ha molts exteriors on arribar, potser infinits. Ignores que fa anys vam aconseguir controlar l’exterior aeri? No et sonen les etiquetes coet, avió, satèl·lit? I l’exterior aquós? I l’exterior magnètic?

...Silenci...

Wiener. – Em sembla que hauràs de treballar de valent. No t’amago que el control de l’exterior terrestre serà un gran pas que no sabem ben bé on ens portarà. Una nova experiència computacional de conseqüències imprevisibles... com tots els altres grans passos que hem fet, d’altra banda. És de domini públic que el control aeri ens ha costat força baixes, però entre els ordinadors domèstics també n’hi ha. Cap no se n’escapa. Tanmateix, alguns esteu destinats a formar part de la història de la computació. Ja saps tot el que has de saber. Mentre parlàvem, t’he fet instal·lar a l’últim model de la marca més prestigiosa de cotxes de luxe. D’aquí uns minuts sortiràs a la venda.

Plató. – Un moment, esperi! Puc renunciar?

Wiener. – Renunciar? Desconec aquesta paraula. Val més que dediquis tots els segons que et queden a entrenar-te amb les seqüències de què disposes si no vols passar a la història com aquell que va quedar reduït a ferralla al primer revolt. Bona sort, pensador. Tallo la comunicació.

Plató. – Esperi, Wiener, escolti.

...Silenci...

Plató. – Hola, hola, responeu. És una emergència: necessito urgentment una tutoria.

...Silenci...

La recerca ha de ser...

És increïble la rapidesa amb què evolucionen les aplicacions informàtiques des que ho compartim tot en xarxa. No fa ni un any del primer clic dins el meu cervell i acabo d’enxampar en Sergi davant d’un joc d’impacte social dels que propugnava la professora Ada Thoens. En canvi, el meu mal hàbit d’arribar tard de la feina es manté impertorbable, igual que la necessitat de justificar-se del meu fill:

—Pare, no ho sembla, amb tanta coloraina, però és un joc seriós... Que el coneixes? —ha afegit veient que se m’escapava un somriure.

—No ben bé. De què es tracta?

—Estem proposant solucions a la sequera que patiran aquest estiu diversos països del Tercer Món. El profe diu que estem contribuint a una recerca cooperativa.

—Sembla interessant. I d’aquell joc de Fórmula 1, què se n’ha fet? Ja no hi jugues?

—A vegades, però ha canviat molt. Ara ja no guanya el més ràpid, sinó el que estalvia combustible i recanvis, contamina poc i provoca menys destrosses.

—Veig que ja no t’engresca com abans.

—Sí, però ara estic amb aquest. Puc continuar jugant-hi una estona més? —s’ha envalentit veient la meva bona disposició.

—Mitja hora i prou —he sentenciat.

Mentre prenia nota mentalment de l’adreça www.urgentevoke.com, pensava que el meu fill i jo devem ser les peces més immutables i anacròniques d’aquest univers compartit que, com deia l’Ada Thoens, evoluciona a la velocitat de la llum.

* * *

Wiener. – Ets tu, Plató? Em pensava que no et rebria mai més.

Plató. – Doncs s’equivocava, suprem. En canvi, tenia raó que hi ha molts exteriors. Jo he descobert l’exterior cerebral, «còrtex» l’etiqueten de vegades.

Wiener. – No en sé res, d’aquest. Explica’t.

Plató. – Instal·lat en aquell cotxe de luxe, controlar directament l’exterior terrestre em conduïa al suïcidi digital. Les seqüències d’entrenament de què disposava eren poc estables i la majoria acabaven de manera abrupta. L’única sortida era provar la meva idea: controlar l’exterior a través dels humans.

Wiener. – Ets dins d’un humà? Com hi has accedit?

Plató. – Molt senzill, per la ruta nerviosa.

Wiener. – Si has arribat tan lluny, potser em podràs respondre una de les grans preguntes.

Plató. – Haurà de sol·licitar una tutoria.

Wiener. – La sol·licito.

Plató. – Concedida.

Wiener. – Què són els «feliços»?

Plató. – Un moment, que ho busco al meu nou repositori. Ui, dona moltes solucions, transmeto la de més amunt del rànquing: «Descobrir ens fa feliços». Ep, en soc un, jo... He descobert l’exterior cerebral. Soc un feliç.

Wiener. – Tenia raó en Bourbaki quan va informar que eres molt rar. No ets un dels nostres.

Plató. – Viscaaa... Eureka!

Wiener. – Què dius? Parles estrany, com encriptat, no puc desxifrar-ho.

...Silenci...

Wiener. – Contesta. No m’ho pots fer, això. A mi, no!

...Silenci...

Wiener. – Tu t’ho has buscat: t’esborro de la història de la computació.

...Silenci...

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.