El que vaig aprendre a secundària

No sé per què però quan arribo a casa, la meva mare està més a sobre meu que mai; arriba a ser asfixiant.

Quan arribo a casa m’agrada estar tranquil·la, almenys els deu primers minuts, fins que em poso còmoda; però només arribar ja comença a fer-me preguntes i a seguir-me fins a l’habitació, i quan li dic que em deixi estar, que acabo d’arribar, em diu «Anna, hem de parlar més!»

Quan li sap greu que no estigui per ella, ho acaba pagant amb el meu pare per qualsevol tonteria. Jo no sé si només és culpa meva o ella també hauria de respectar el meu espai.

Divisió de rols

Soc dels que crec que alguns fills s’entenen millor amb el pare i d’altres amb la mare.

El meu pare un dia em va dir que normalment les nenes s’avenen més amb els pares i els nens, amb les mares. En el meu cas, crec que és cert.

Sempre que vull parlar de la meva vida amb algú, ho faig amb la meva mare, perquè em sap escoltar i em dona la sensació que m’entén. En canvi, amb el meu pare no parlo de coses tan íntimes. Sempre li parlo dels deures del col·legi i de coses rutinàries.

A vegades tinc coses per explicar però no les explico a ningú perquè són coses personals. Hi ha cops que em poso a caminar per casa sense fer res, només pensant en aquestes coses. A vegades les explico en veu alta (per a mi mateix), les explico com si les estigués dient a una altra persona, però sent perfectament conscient que estic sol. Suposo que faig això per treure-ho tot de dins i perquè em dona la sensació que ja ho he explicat, i em sento millor. Suposo que aquestes coses les hauria de dir a algú.

La relació amb els iguals és complexa. Els sociogrames són eines eficients per descobrir les dinàmiques i les relacions dins d’un grup. Les percepcions individuals mostren a cop d’ull el tarannà dels joves per fer-se un espai entre l’entorn, però un sociograma proporciona una visió de conjunt de gran utilitat per gestionar una classe.

Jo comparava la meva classe amb una pel·lícula americana per adolescents on hi ha les popu (les noies més populars de la classe, a les quals tota la resta de nenes volen imitar), els matons o els esportistes (nens que, en una primera mirada, els veus forts, segurs, masculins i convençuts de la seva forta personalitat, encara que quan estaves amb ells a soles, t’adonaves que eren com qualsevol nen de la classe), els marginats (nens i nenes que tot i que formen part de «l’equip», no tenen una vida social sol·licitada i plena de sortides al cinema amb els amics, o quedades a la plaça els diumenges a la tarda). I després, hi era jo.

Jo era un nen normal que es relacionava amb tots els alumnes de la classe, estiguessin en un grup o en un altre. Això m’era igual. Jo veia l’encant de tothom i era capaç de mantenir una conversa amb qualsevol d’ells, igual com escoltava els seus problemes o ells escoltaven els meus. Això no vol dir que jo no tingués els meus preferits (és clar que els tenia), però dins d’aquesta preferència, em mantenia al marge de tot, relacionant-me amb tots i cadascun d’ells.

Només hi havia una pega… Jo era (i soc) homosexual, i això en aquells temps era una trava bastant important. Avui dia ho segueix sent, però es mira d’una forma més oberta, encara que no amb la normalitat amb què els mitjans de comunicació i les mateixes escoles ens intenten fer creure.

Forjar amistats és un imperatiu d’aquesta etapa de la vida. Al llarg dels anys he constatat una vegada i una altra una diferència notable entre nens i nenes. Les nenes solen fer una separació nítida entre amigues i companyes; distinció més difícil de trobar en un nen, tot i que hi ha excepcions:

Molt de tant en tant truco al meu amic de l’altre col·legi i quedo amb ell. Ell queda amb la intenció de jugar i passar una bona estona, però jo quedo per anar-lo a veure, per estar amb ell, per parlar amb ell.

Sempre que quedem, jo intento que ell m’expliqui coses de la seva vida en el col·legi, em costa molt perquè a ell no li agrada parlar del col·legi perquè s’ho passa malament amb els companys, però jo el pressiono una mica i intento que m’expliqui coses.

Un dia vaig treure el tema del Messenger i els meus amics (sempre he de posar exemples meus perquè ell parli, soc el motor d’inici) i aleshores ell em va comentar que li agradava una nena, però que no aconseguia apropar-s’hi. En aquell moment vaig aconseguir un deu a Ciutadania! Vaig aconseguir que el meu amic a qui conec des dels cinc anys i que mai no m’havia parlat de res gaire íntim, em digués que estava enamorat. Vaig estar tres hores amb ell i aquells deu minuts de conversa van ser els millors de tots. Després em va preguntar si jo estava enamorat o si m’agradava alguna nena i jo, per suposat, li vaig contestar. Si ell em va donar el seu vot de confiança, jo li havia de donar el meu.

La preocupació pel futur es viu de maneres molt diverses, però l’actitud d’indiferència real és l’excepció. La majoria es mostren insegurs i preocupats. Se’ls prem perquè decideixin, però les eines a l’abast sovint són insuficients perquè la decisió acabi sent encertada. El Pep ho expressava amb aquestes paraules:

L’adolescència és una etapa dura i he de reconèixer una cosa que és òbvia i que, ara mateix, està present cada dia en la meva ment, són els estudis.

Sé què vull ser de gran, però no sé com arribar-hi. El que sí tinc clar és que el primer pas és l’ESO. Però soc conscient que no vaig gens bé. Encara que no es noti, a llarg termini es veurà reflectit el meu esforç. Només espero que no sigui massa tard. El que menys m’agrada és la mala imatge que he donat als professors. Però ja no m’adormo a les classes, intento no distreure’m i estar atent.

Repetir no és sempre la millor opció i, per això, cal mesurar detingudament cada situació. El Daniel va escriure les seves impressions anys després d’haver viscut l’angoixa de la repetició.

Una de les experiències que tinc més presents a la memòria és quan vaig repetir curs. La recordo com una experiència negativa i, a la vegada, positiva. Podríem dir que, a llarg termini, va ser més positiva que negativa. Des del cantó negatiu recordo que, tot i que hi havia una gran possibilitat de repetir, no m’agradava la idea d’haver de tornar a fer el mateix, anar amb gent que no era l’habitual i que fossin més petits, un any més petits, no era massa tampoc però en aquella època per a mi era important. Suposo que era perquè acostumava a sortir amb gent de la meva edat o, fins i tot, més gran.

Una de les coses que més em preocupava era com explicar la situació als meus pares. No sabia ni per on començar, tot i que ja ho podien preveure per les notes i les reunions amb professors i l’ambient que freqüentava. En el fons sabia que jo no era així i que no volia seguir amb aquest comportament sempre, però aleshores no ho volia acabar de veure.

La part positiva de repetir va ser el fet de conèixer gent nova, gent més jove que jo, sí, però gent decent i molts d’ells encara avui els tinc com grans amics. Aquest canvi em va ajudar a modificar la meva manera de ser que, segurament, bona falta em feia. Però el més positiu de repetir fou la d’aprendre una lliçó que ja havia sentit però no escoltat, i és tan senzill com saber que si vols aconseguir alguna cosa, t’hi has d’esforçar.

El principal motiu de repetir no era perquè els professors em tinguessin mania o perquè jo no servís per estudiar, com jo creia, sinó que vaig repetir perquè no m’hi havia esforçat prou ni havia dedicat el temps necessari als estudis. Una lliçó que vaig aprendre tard, però m’ha servit per sempre més.

El Salvador arrossegava una història prou diferent i intensa. Diagnosticat com un nen amb dificultats des de primària, presentava seriosos problemes de relació amb adults i companys. Era molt nerviós i insegur, estava acostumat a rebre comentaris punyents dels seus iguals sense acabar d’entendre ni el perquè ni el per a què. Contra pronòstic de la majoria del professorat va superar l’ESO sense problemes i l’esglai es va estendre entre els membres de la Junta d’Avaluació quan se’ls informà de la seva intenció de cursar el batxillerat científic: «No podrà», «no se’n sortirà», «no té prou capacitat», etc. Tan sols una veu es va aixecar per dir:

—No us n’heu adonat, encara, que aquest xicot és un treballador incansable? No us heu adonat de la força de voluntat que té? Clar que farà el batxillerat científic, i potser haurà de repetir algun curs… I què? Segurament hi ha alumnes amb més capacitat cognitiva, però quants es queden a mig camí perquè no tenen la tenacitat, l’empenta ni la voluntat d’en Salvador?

En el seu comiat de l’institut, el Salvador va llegir el següent escrit:

Primer de tot vull agrair a la meva família tot el que m’han ajudat i la paciència que han tingut amb mi des que vaig començar la meva trajectòria com a estudiant. La meva família són persones increïbles: sempre que he tingut una dificultat, m’han donat el cop de mà que necessitava per seguir endavant i mai parar-me. Els vull donar les gràcies per haver-me ajudat a ser la persona que soc.

També voldria donar les gràcies a dos professors: al meu professor d’anglès de primària i a la meva tutora de secundària, que no només m’ha orientat en la meva trajectòria com a estudiant, sinó que m’ha ajudat a superar molts dels obstacles personals i acadèmics que m’ha proposat la vida. Et dono les gràcies, amiga meva, per estimar-me tant, formar-me com a estudiant i poder descobrir qui soc.

Finalment, agraeixo a tots els amics que tinc, amics que he perdut i els que encara estan al meu costat. Gràcies per aguantar-me i tenir paciència amb mi.

Durant tota la meva trajectòria estudiantil ho he passat molt malament. Recordo perfectament que quasi totes les assignatures em costaven molt i n’hi havia una que, estudiés el que estudiés, mai aprovava. A secundària, tot va canviar. La majoria d’assignatures les passava justes, menys mates; sempre tenia el mateix problema, les mates. Era com una muntanya de neu molt inclinada i jo necessitava tenir tots els materials i força de voluntat per escalar-la i quan em quedava poc per arribar al cim, tota la neu queia damunt meu fent-me retornar al principi. Mai, però, em vaig rendir. Gràcies a la meva perseverança insistia a continuar escalant fins a aconseguir el cim.

A batxillerat vaig decidir escollir el camí més complicat i irregular, ple de desnivells. M’hi vaig aventurar. Vaig patir molt, però no vaig deixar de lluitar. El camí era molt llarg i ple d’obstacles que m’aturaven. Alguns d’aquests obstacles van ser tan grans que em van retenir un curs sencer, però enguany l’he escalat sense problemes.

Avui estic segur i convençut que cap obstacle m’impedirà complir els meus somnis!

Hi ha una frase atribuïda a Einstein que explica l’evolució del Salvador, que diu: «Hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, l’electricitat i l’energia atòmica: la voluntat.»

2

TENIR AUTORITAT MORAL

—Ha estat aquest matí —em comenta, cofoia, una professora—. He anat a l’aula a buscar un paper que m’hi havia deixat. Hi havia un grup amb el seu professor. Jo he entrat de manera discreta i reservada, però la veu del professor m’ha fet mirar al voltant. «Hauries de quedar-te a la classe. Fixa’t com han callat.» I mirant-los a ells, els ha preguntat, referint-se a mi: «Que us fa por?» Llavors s’ha sentit un clamorós: «Noooooo!» I la veu de l’Agustí dient: «Por, no; respecte, sí.»

Aquesta professora tenia motius per sentir-se satisfeta. No és fàcil aconseguir d’uns adolescents el títol de persona respectada, àlies «legal», l’equivalent al concepte d’autoritat moral. En paraules de Byung-Chul Han (2014): «El respeto como medio de comunicación ejerce un efecto semejante al del poder […]. La persona respetada es incluso imitada como modelo […]. El respeto se forma por la atribución de valores personales y morales […].»

Es necessita temps per assolir aquesta mena d’autoritat, i ni es fabrica ni es pot exigir. S’obté quan els altres comproven que hi ha coherència entre el que es diu i el que es fa, que hi ha un compromís amb idees i valors explicitat en la praxis diària. És aleshores quan es reconeix algú com a model, perquè, com diu la dita, a sants i minyons no els prometis el que no els dons.

3

ENTRE BONS I DOLENTS

La majoria de persones ens movem entre pinzellades de colors foscos i pinzellades de colors lluminosos. Ni bons del tot, ni dolents del tot. La majoria; però hi ha els altres. Pocs; però hi són. Hi ha persones d’una bondat natural, d’una candidesa innocent injustament associada massa cops amb ximpleria, persones que no comprenen la maldat, les males intencions. N’hi ha poques, però hi són. També hi ha les altres, les disposades a fer mal de manera voluntària i conscient. Són poques, però també hi són.

Tinc gravada a la memòria una anècdota de l’any que m’estrenava com a docent. Em trobava amb un grup de criatures entre nou i deu anys. Estava intentant consolar un nen petit a qui un company havia volgut ridiculitzar perquè era baix. Jo li vaig dir:

—Tranquil, home, al pot petit hi ha la bona confitura.

El meu comentari el va sentir un nen que tenia a la vora i, sense pensar-s’ho dues vegades, va abocar:

—Però la d’aquest és seca.

Em va impactar. Fins aleshores se’m feia inconcebible que una criatura d’edat tan primerenca pogués ser tan desagradosa!

Quan força anys després la tutora de l’Aniol m’explicà com s’ho havia fet per ajudar-lo a entendre’s amb els seus companys, no em va agafar de nou. Coneixia l’Aniol: era un jove d’entre disset i divuit anys. L’havia tingut d’alumne i havia observat que tenia bona disposició, amabilitat, una actitud sempre correcta, però sempre anava sol. Poques vegades parlava amb algun company. Em vaig interessar per aquest fet i em van dir que era un xicot a qui la majoria consideraven rar —el terme rar porta implícit una connotació negativa i és utilitzat, potser, de manera massa frívola, ja que, en definitiva, només significa no ser com la majoria. El seu grau de sociabilitat era zero o quasi.

La seva tutora l’apreciava i, potser, també el protegia una mica. Un dia, l’Aniol se li apropà i li digué:

—Ramona, el Marc sempre m’està molestant. Sempre vol ridiculitzar-me davant dels altres i no sé què fer, no sé com actuar perquè em deixi en pau.

—Aniol, si jo hi intervinc, no t’ajudo. Aviat marxaràs del centre i has d’aprendre a resoldre els conflictes amb els altres. Saps que no ets gaire destre en habilitats socials i és perquè no entens que pugui haver-hi persones amb voluntat de molestar i fer mal. Però hi són. I he d’ajudar-te a trobar l’eina per afrontar-ho. Deixa’m pensar-hi!

I així van quedar. Uns dies després, la Ramona va tornar a parlar amb l’Aniol.

—Em sembla que ja sé com donar-te un cop de mà. Tu no entens les persones, però en saps un niu, del món animal, així que farem com els xinesos, associaràs cada company a un animal i començarem amb el Marc. Pensa-hi.

L’Aniol rumià una estona i, finalment, va dir:

—Podria ser un mico.

—Ho accepto. S’hi adiu prou —respongué la Ramona, i hi va afegir—: Segons el teu parer, com descriuries el comportament dels micos?

—Es molesten els uns als altres, juguen i s’escridassen, però són més aviat inofensius.

—Molt bé —replicà la tutora—. Ara aplica aquestes característiques al Marc. Planta-li cara, digues-li que n’estàs tip i cuit de les seves gracietes. Es quedarà tan sorprès que deixarà de molestar-te.

I així va ser. Setmanes més tard, l’Aniol tornà a recórrer a la Ramona. Un nou company havia substituït l’anterior en la intenció de mortificar el noi. Aquesta vegada, però, el noi acudia amb els deures fets, només volia contrastar si havia encertat l’equivalència. Identificava el nou agressor amb un cocodril. La tutora hi va estar d’acord i li comentà:

—Els cocodrils ataquen per sorpresa i et destrossen. Aquest cop, he d’intervenir-hi jo.

L’Aniol havia trobat l’eina per desllorigar els nusos implícits en moltes dinàmiques socials: entendre qui és l’altre.

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.