Dues línies terriblement paral·leles
- -
- 100%
- +
L’atac, igual que els anteriors i com els que vindrien després, va fracassar. Una circumstància incomprensible l’havia fet extraordinàriament dramàtic. La nostra artilleria, en duel constant amb l’enemiga, va deixar de disparar quan ens trobàvem en camp descobert. Inconcebiblement els nostres canons, que havien estat tamborinant fins aleshores, emmudien en el moment que més necessària ens era la seva protecció. Les bateries contràries, sense que res les obstaculitzés, concentraven llur foc sobre nosaltres. Els morters ens enviaven a pler, com pluja menuda, els projectils de petit calibre contra els quals resulta tan difícil protegir-se.
—Qué coño hace nuestra artillería que no dispara? — vaig sentir que cridava, indignat, el capità Frutos, el qual, desafiant el perill, anava d’una banda a l’altra donant instruccions.
Va manar al seu enllaç que retrocedís i comuniqués al comandant la situació compromesa en què ens trobàvem. A les poques passes l’enllaç va caure ferit. Un altre xicot, amb més sort que l’anterior, va poder-se comunicar amb el comandant i retornà amb la resposta: «L’artilleria havia quedat sense munició. Es confiava que d’un moment a l’altre tornaria a obrir foc. Mentrestant l’atac no s’havia d’interrompre. Calia que prosseguís». I prosseguí! L’atac va continuar malgrat que quan tornà el xicot amb la resposta el capità ja havia mort.
—Dejadme, muchachos. No vale la pena que perdáis el tiempo… —va dir als dos soldats que intentaven socórrer-lo—. Esta vez me han… acertado bien. Esos jodidos fascistas… me han dejado con más agujeros… que un colador… —La vida del capità degué trobar la sortida fàcil i se li escapà per qualsevol de les nombroses ferides.
I l’atac va prosseguir sense el capità, més endavant continuà sense oficials i no es va interrompre quan, en travessar un camp de blat, les espigues queien segades per les bales de les metralladores. Era miraculós que encara quedés algú dempeus per a continuar atacant! En aquells plans propers a la Sentiu, sense amagatall possible, l’escomesa no es deturava…
Finalment, quan en declinar la tardava caure l’últim sergent de la companyia al peu mateix de les filferrades enemigues, els pocs homes que quedàvem vam iniciar la retirada. La nostra artilleria reprenia el canoneig i els projectils xisclaven alts, com aus agonitzants, en busca de l’emplaçament de les bateries contràries.
De retorn a les meves trinxeres vaig veure que més contingents de tropes es disposaven a atacar. Més batallons, intactes com ho era el meu abans de sortir de les rases, es preparaven per acomplir el seu holocaust. Les primeres ombres del capvespre cobricelaven la desolació dels ferits que havien quedat abandonats en terreny de ningú. Amb els primers estels emmudien els crits dels agonitzants; el tac-tac de les metralladores s’espaiava cada vegada més; els canons, extenuats de tant bramular, es concedien un petit repòs. En el silenci momentani que precedia el nou atac, es va sentir una veu que, des de les trinxeres enemigues, cridava:
—Rojillos, desistid! No lograréis nada! No veis que Dios está con nosotros?
Semblà com si algú m’hagués punxat amb la baioneta. D’un bot vaig plantar-me dalt del parapet. Fent botzina amb les mans, per tal que se’m sentís millor, oferint un blanc magnífic, vaig contestar irritat:
—No, això és mentida! Déu ha fugit de la Sentiu! No pot estar amb vosaltres perquè…
Un foc granejat no em deixà acabar la frase. Algú, des de la trinxera, m’estrebà amb força i em posà a cobert de les bales.
Durant tota la nit van continuar els combats. Onades i onades d’homes foren llançades en massa contra les posicions contràries en un intent desesperat de rompre les línies. Algunes vegades els atacants aconseguiren passar les filferrades i plantar-se a les trinxeres enemigues llançant bombes de mà, emprant la baioneta, cos a cos, barrejats els assaltants i els defensors en una lluita ferotge, hostilitzats, a voltes, per l’artilleria pròpia, la qual hi dirigia els projectils sense assabentar-se que la nostra infanteria es trobava a la posició que estava canonejant. Totes les temptatives van resultar fallides. Els atacs, l’un darrere l’altre, xocaven amb la decidida resistència dels defensors.
La gent que quedava de la meva companyia, un cop fracassat el nostre atac, sense oficials ni sergents, perdut el contacte amb el comandament del batalló, rondàvem per les trinxeres esperant que algú ens digués què havíem de fer. Mentre no rebíem ordres vam dedicar-nos a traslladar ferits.
Quan en Barceló i jo vam arribar a la sanitat del batalló portant un ferit, hi regnava un gran desordre. El capità metge, posseït pel pànic, havia abandonat el lloc de socors. Uns soldats, amb bona voluntat i escassos coneixements, suplien el metge fugitiu i feien el que bonament podien. Quan van veure el nostre ferit i comprovaren la seva gravetat es limitaren a posar-lo en una llitera i a dir que no es veien amb cor de fer-li res.
—Seguiu aquells xicots! —ens van dir, assenyalant uns portalliteres que s’allunyaven per un senderol—. Ells ja coneixen el camí i us guiaran a la sanitat de la brigada.
No vam poder-los atrapar. Els portalliteres que ens precedien, bons coneixedors del terreny que trepitjaven, anaven més lleugers que nosaltres i es feren fonedissos en l’obscuritat. Al cap de poques passes ja havíem perdut el sender i ens llançàvem, camps a través, en un terreny tallat per una munió de recs, que, en la fosca de la nit, ens sorprenien contínuament com una trampa impossible d’evitar i en la qual quèiem repetidament. La llitera es convertia en una catapulta, sobretot quan fallava en Barceló, que era el qui anava al davant, i el ferit sortia llançat unes passes més enllà. De vegades ens havíem de guiar pels seus crits de dolor per descobrir-lo entre la malesa que l’opacitat de la nit feia esdevenir més espessa. El buscàvem, a les palpentes, el posàvem a la llitera amb tanta celeritat com ens era possible i una mica més enllà, en una altra caiguda, tornàvem a perdre’l. Això es repetí tantes vegades que vaig arribar a pensar si no seria millor, per al pobre xicot, esperar que es fes de dia i llavors prosseguir el camí. Finalment descobrírem una llum propera. Era el lloc de socors que cercàvem.
La sanitat de la brigada estava instal·lada en una masia molt pròxima a aquella carretera per la qual vèiem desfilar tants ferits. La cura, per als qui aconseguien arribar-hi, consistia a desinfectar la ferida superficialment, posar-hi un tros de bena, marcar amb una X —en una cartolina en la qual hi havia un cos humà siluetejat— el lloc on el soldat tenia l’esvoranc i esperar el torn per a ésser carregat a l’ambulància. Malgrat la lleugera cura, l’esplanada de davant de la masia estava atapeïda de lliteres arrenglerades en diverses fileres. Eren els ferits que esperaven el moment, una mica problemàtic per cert, de passar pel lloc de socors. La majoria gemegaven a cor i els planys augmentaven de volum cada vegada que sentien veus properes, amb l’esperança que algú apropés la seva llitera a la masia. Intuïen que si restaven callats podien prendre’ls per morts i passar-se qui sap les hores sense que ningú es preocupés de fer córrer la seva llitera. A la masia, però, gairebé només hi arribaven els que podien valer-se per ells mateixos; els que tenien ferides que els permetien anar-hi pel seu propi peu.
Vam arrenglerar el nostre ferit en una de les fileres. Feia estona que no el sentíem gemegar i vam alçar-li la manta que el cobria, per veure com es trobava. En Barceló i jo vam mirar-nos estupefactes. El darrer cop que ens havia caigut l’havíem posat de bocaterrosa a la llitera i, entre la fosca i les presses per arribar, no ens n’havíem adonat.
—Com és que el porteu així? —varen preguntar-nos, estranyats de la posició anormal del ferit, uns portalliteres que s’ensompegaren a passar pel nostre costat.
Què els havíem de dir si nosaltres érem els primers sorpresos? No els vam tornar resposta. En realitat no sabíem com excusar-nos.
Van ajudar-nos a col·locar-lo en la posició correcta i, quan el vam tenir de cara enlaire, un dels portalliteres l’inspeccionà breument.
—Aquest noi se us ha ofegat! —va dir. I en veure la nostra cara de consternació s’afanyà a aclarir, segurament per no carregar el mort a la nostra consciència—: De fet tampoc no s’hauria salvat. Porta unes ferides molt greus i no hauria resistit aquesta espera. —Alçà les mantes d’algunes lliteres, els ocupants de les quals es mantenien silenciosos—: Ho veieu? —va dir—. El qui no crida és senyal que ja és mort.
—Què hem de fer, doncs? —vaig preguntar-li, assenyalant la llitera que havíem carretejat tan inútilment.
—Porteu-lo darrere de la masia, aboqueu-lo en una de les piles que hi trobareu i aneu a cercar-ne un altre.
En Barceló es negà rotundament a fer res del que ens havien recomanat. No volgué acompanyar-me a abocar la llitera ni vaig poder convèncer-lo d’anar a recollir cap més ferit. Tot i que ell no m’ho va dir, jo crec que, en el fons, es considerava responsable de la mort d’aquell noi i no va voler repetir l’experiència.
Aquest matí el caporal més antic s’ha fet càrrec de la companyia i ha passat llista. Un silenci dens, anguniós, seguia la majoria dels noms que anava cantant. De tant en tant, després de moltes pauses, algú exclamava: «Present!». Jo he estat dels pocs que ho he cridat quan he sentit el meu nom. Sí, avui encara he pogut fer-ho. Però, fins quan? Quin dia el meu nom anirà seguit d’un silenci com el que, aquest matí, acompanyava el de tants companys?
L’esquadra, aquella «partícula gairebé indivisible» de la qual parlava l’altre dia, ha quedat esmicolada. Ja falten en Garriga, en Banús i en Casadevall. Quasi no havíem tingut temps d’ocasionar-nos tibantors, conèixer-nos gaire bé ni crear una amistat massa profunda.
—És possible que algú, que encara hi pot haver dispers, s’incorpori més tard —ha dit el caporal, per tal que la migrada formació no resultés tan commovedora.
Dia 31 de maig
Uns soldats del nostre batalló han tingut notícia que el capità metge que l’altre dia abandonà el lloc de socors rondava per aquests voltants. Han fet una batuda i l’han capturat sense que oferís resistència. Encara més: mentre el duien detingut al comandament del batalló, l’home s’ha disculpat dient que lamentava tot el mal que havia ocasionat amb la seva fugida.
Immediatament el comandant, el comissari i algun oficial que es trobava casualment al lloc de comandament s’han constituït en consell de guerra. Ha estat joc de poques taules. En cosa de mitja hora escassa, el capità metge ha estat jutjat, condemnat i executat. S’ha fet formar el batalló i el comandant ha demanat voluntaris que volguessin portar a cap l’execució. Un grup nombrosíssim ha sortit de la fila. El comandant n’ha assenyalat uns quants, a l’atzar, i ha quedat format el piquet. En Barceló, que també ha sortit voluntari, ha estat un dels elegits. Jo he pogut evadir-me mentre es feien els preparatius, i quan ha sonat la descàrrega ja era qui sap on.
—Que consti que he apuntat sense parpellejar i sense que em tremolés gens el pols —m’ha explicat, més tard, en Barceló—. He disparat ben bé a consciència. Quan premia el gallet he pensat en aquell noi que se’ns morí a la llitera i en tots els altres que perderen la vida per falta d’assistència i m’ha semblat que els feia una mica de justícia…
Dia 15 de juny
Estem acampats prop del Tarròs, un poblet que darrerament ha adquirit gran renom per haver-hi nascut Lluís Companys, actual president de la Generalitat de Catalunya.
Després de la fracassada ofensiva dels sectors de Tremp i Balaguer, les divisions que hi van participar van ser retirades del front i portades a refer-se a la rereguarda. Pel que he sentit dir, totes van rebre de valent. Jo calculo que, del nostre batalló, ens n’hem salvat una tercera part. Pel que fa referència a la meva companyia ens hem quedat sense cap oficial. Els qui no van morir durant el combat estan ferits a l’hospital. En Tíller, que en un principi s’havia dit que era mort, es troba ferit a l’hospital de Manresa. Avui, per cert, he rebut una carta seva molt simpàtica, en la qual felicita tots els components del seu escamot—«sense excepcions», remarca—per la valentia que vam demostrar, sobretot si tenim en compte les condicions desfavorables que vam haver de suportar. Més endavant fa una referència emocionada als qui van morir durant l’atac. Si bé no els sap amb exactitud, diu que ja s’imagina que foren molts; «massa», subratlla. Amb l’optimisme que el caracteritza, m’explica que el tracten a cos de rei; que tothom es desviu per a fer-li l’estada agradable; que les infermeres, angelets vestits de blanc, són les mosses més ben plantades de tot el Cos de Sanitat. N’hi ha una, especialment, que li té el cor robat. Està tan engrescat amb aqueixa noia, que ha decidit passar la convalescència —una espècie de permís que s’acostuma a donar als qui deixen l’hospital— a Manresa mateix. Així podrà estar més dies al costat de la infermera. Gairebé dedica més de mitja carta a parlar-me de la noia, senyal inequívoc que deu estar-hi força interessat. Diu que li va fer molta gràcia quan s’assabentà que jo havia plantat cara als feixistes i els havia cridat que Déu havia fugit de la Sentiu. Acaba la carta donant-me records per als supervivents de l’escamot i diu que, malgrat la infermera, té moltes ganes d’incorporar-se per abraçar-nos a tots.
Diàriament s’incorpora gent nova als batallons. Es tracta d’homes de les darreres lleves cridades a files i de nois, de lleves diverses, que tenen algun defecte físic pel qual havien estat destinats a serveis auxiliars. Es veu que s’ha fet una nova tria. Les conseqüències de la desafortunada ofensiva comencen a notar-se. Cada vegada es garbella la gent amb un sedàs de teixit més clarer de forma que quasi tothom hi passi. La meva esquadra, que després de l’atac havia quedat reduïda a en Barceló i jo, s’ha vist augmentada amb la recent incorporació d’un home de vint-i-vuit anys, que anomenem l’Avi, i un vailet que es diu Dalmau, de la lleva del 39, de parlar calmós i caminar cansat, el qual té els peus lleugerament plans. Només ens falta un caporal per a tenir l’esquadra completa.
Es pot dir que no fem res. La falta d’oficials i sergents ens lliura de tota mena d’instrucció. Ens passem el dia ajaçats dormitant al so cadenciós de les cigales que, com nosaltres, gandulegen a l’ombra, no gaire densa ni massa reconfortant, de les oliveres davall les quals estem acampats. A poca distància, una processó de pollancs, verds i ufanosos, marquen el curs del canal d’Urgell. Cada migdia baixem a banyar-nos-hi. Ens deixem portar pel corrent, tan ràpid ací, i anem a parar qui sap on. Aleshores tornem enrere per un caminoi que hi ha dalt del marge. Com que ens banyem a pèl, mai no falta un bromista que crida: «Una dona!», i això ens obliga a llançar-nos a l’aigua tèrbola del canal perquè la seva intransparència tapi les nostres vergonyes. L’altre dia, cansat de capbussar-me en va, no vaig fer cas del crit, tantes vegades repetit, i em vaig topar amb una dona d’uns vint-i-cinc anys, la qual, en veure’m d’aquella manera i un cop vençut l’estupor inicial, esclatà a riure com una boja.
Aquest matí el comissari d’una altra companyia —el nostre va desaparèixer durant el combat— ha vingut a fer-nos una xerrada. Ell n’ha dit «instrucció teòrica». Era un home amb aspecte pagès, de posat tranquil i caràcter obert, i ens ha autoritzat a parlar amb tota llibertat. En Barceló ho ha aprofitat per a buidar tot el que portava al pap. Ha començat fent retret de la tàctica emprada en aquella ofensiva que el comissari n’ha dit «ofensiva de maig».
—Aquell absurd llançament de masses contra unes línies sòlidament fortificades i magníficament defensades —ha dit en Barceló— podria ser comparat a la tossuderia d’un ximple del meu poble que s’entestà a enderrocar una paret a cops de cap. L’obstinació del nostre comandament ens costà trenta mil baixes i, a fi de comptes, no es pogué avançar gaire més de mitja dotzena de metres quadrats.
—Vint-i-vuit mil —l’ha rectificat el comissari.
—Metres quadrats? —ha preguntat en Barceló amb ironia.
—Vull dir que en lloc de trenta mil baixes, com tu has assegurat, només n’hi hagué vint-i-vuit mil.
—I us semblen poques? Si els meus números no fallen, i juraria que no, repartides pels set dies que durà l’ofensiva, representen la trista realitat de quatre mil baixes diàries. Set dies durant els quals va ser liquidada una companyia cada hora. Vint-i-quatre companyies diàries totalment delmades; esborrades de les llistes com si mai no haguessin existit.
—L’ofensiva de maig va servir, més que res, per a sospesar el veritable potencial de l’enemic en vista a futures operacions… —ha dit, sense gaire convenciment, el comissari.
—Em sembla, doncs, que la contundència de l’enemic quedà demostrada des del primer moment. Persistir resultava tan suïcida com… —En Barceló no ha acabat la frase. Com si, sobtadament, li hagués vingut a la memòria quelcom que havia oblidat, ha dit—: No us he pas dit com va acabar la ceba d’aquell ximple, veritat? Si alguna vegada aneu al meu poble, veureu l’esquitxada que va deixar a la paret. Casualment encercla el recinte del cementiri. Ell rau a l’altra banda, sota tres pams de terra, amb el crani esberlat…
Dia 20 de juny
Havent dinat m’he lliurat a la migdiada ajagut a l’ombra d’una olivera. La becaina deu haver-se allargat més del compte i la calor l’ha convertida en son profund. M’han despertat els crits i les rialles dels companys que jugaven a futbol. Es veu que el partit ja feia estona que durava perquè els he sentit que comentaven:
—Guanyem nosaltres per cinc gols a dos!
—Ep, això és falta! Heu entrat dos contra un. Posa la pilota al seu lloc…
«Gols, falta, pilota…» Pel meu magí, encara emboirat per l’ensonyament, hi giravoltaven aquestes paraules com si es trobessin atrapades en els solcs laberíntics del cervell sense encertar la sortida. «Gols, falta, pilota…» On era jo i, sobretot, què hi feia? La impaciència em consumia i, això no obstant, he optat per no obrir els ulls. En la penombra de les parpelles closes he intentat desxifrar les paraules clau on i què. De la mateixa manera que un jugador empedreït col·loca les seves cartes l’una sobre l’altra amb exacta precisió i lentament, gairebé imperceptiblement, va pinxant-les per a descobrir-ne la pinta, jo també he anat identificant, separadament, tots els sorolls que captava la meva oïda: el lladruc d’un gos; un tro somort i continuat a la llunyania; el cloqueig distant, tot just perceptible, d’unes gallines; el zumzeig estrident de les cigales; les veus dels jugadors de futbol… No, encara no podia obrir els ulls; seria com destapar totes les cartes de cop i jo, com el jugador empedreït, volia fruir tota la intensitat del joc sense perdre’n ni una sola engruna.
Es respirava una certa pau, tanmateix. Res no m’evocava els horrors de la guerra. Despertava, tal vegada, d’un malson? Estàvem realment en guerra o només ho havia somiat? No seria que, com tantes vegades, havia sortit d’excursió amb els amics del poble i, mentre ells jugaven a pilota, jo havia caigut en una mena d’ensopiment angoixós?
—Gol! —han cridat unes veus.
He obert els ulls. Estava estirat a terra, de panxa enlaire, i per entremig del brancatge de l’olivera s’albirava un cel intensament blau. He tombat el cap, a poc a poc, temorós del que la realitat pogués presentar-me. Uns companys vestits de soldat—no eren pas els meus amics del poble!— donaven puntades de peu a un manyoc que els servia de pilota. Quatre fusells, amb les baionetes clavades a terra, simulaven els pals de les porteries. Ara ja sabia on em trobava i què hi feia. Les cartes havien quedat al descobert i em mostraven una pinta dissortada.
—Passa-me-la!
—Meva!
—Xuta fort!
He tancat els ulls, novament, i durant una bona estona he somiat despert. Em feia la il·lusió que tot era com jo m’havia imaginat: que aquell cloqueig distant, tot just perceptible, no era el de les metralladores, que el tro somort i continuat no eren els dispars dels canons llunyans… I l’espectacle dels companys jugant alegrement a futbol, mentre la guerra continua inexorable, se m’ha fet odiosament insuportable.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.