Contes per a les nits de lluna plena

Anna Maria Vilallonga

Contes per a les nits de lluna plena

© de l’obra: Anna Maria Vilallonga

© de l’edició: Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU

ISBN digital: 978-84-122005-7-7

Edició: Apostroph

Disseny de coberta: La Mirada gràfica

Maquetació: Apostroph

Primera edició en paper: gener 2018

Segona edició digital: juny 2020

Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU

www.apostroph.cat

apostroph@apostroph.cat

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot fer amb l’autorització dels seus titulars, llevat de l’excepció prevista per la llei. Us podeu adreçar a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer còpies digitals de fragments d’aquesta obra.

Gràcies per llegir aquest llibre, tots els que hem fet possible que aquest llibre d’Apostroph hagi arribat a les vostres mans esperem que us agradi.

E-mail: apostroph@apostroph.cat

Twitter: @postroph

Facebook: facebook.com/postroph/

Audiollibre

A través d’aquest enllaç

https://enveualtacat.wixsite.com/contesdellunaplena

pots escoltar alguns del contes d’aquest llibre amb les veus de Maribel Gutiérrez i Miquel Llobera, sota la direcció artística d’Anna Maria Villalonga.

La contrassenya per accedir-hi és: Apostroph

Als meus germans Jordi i Elies, còmplices de jocs, d’alegries i de tristeses, companys de vida

Pròleg

El psiquiatre i psicòleg Carl Gustav Jung postulava l’existència d’un «inconscient col·lectiu», inherent a la naturalesa de l’home, que és universal i idèntic arreu, i que constitueix la matriu fonamental d’allò que anomenem arquetipus. Els arquetipus regulen la nostra capacitat de simbolització i s’encarnen al llarg de la història en els diferents corrents artístics i literaris. Dit d’una altra manera: per a Jung tots els mites i tabús són el model inicial i primitiu de l’espècie humana, repetit una vegada i una altra en tots i cadascun dels diferents individus.

No sé si aquesta és una manera massa ampul·losa de començar aquest pròleg —i si és així espero que em disculpeu—, però m’ha semblat oportuna perquè els textos que llegireu a continuació tenen molt a veure amb un imaginari que tots compartim. Com a part integrant d’una societat i d’una cultura, tots nosaltres tenim interioritzat un nodrit conjunt de llocs comuns i motius literaris. Són creences generals que segurament neixen de la macroidea d’arquetipus per acabar concretant-se en situacions, figures i personatges que tots podem identificar. La coneixença d’aquestes idees l’adquirim a poc a poc, gradualment, des del bressol. I arriba un moment en què ja està. Resulta inevitable. Ho portem a dins i prou.

A més, com a espècie també arrosseguem una sèrie de característiques comunes i prou contrastades: ens subjuga el desconegut, ens fascina tot allò que no podem entendre. Som curiosos de mena (aquest és sens dubte un dels motors del progrés, per bé i per mal), de manera que des de l’inici dels temps intentem pouar en qualsevol incògnita, qualsevol enigma, qualsevol qüestió que resulti inexplicable. Fa segles que provem de trobar raons per sentir-nos millor: davant de la incertesa de la mort, el més insondable i aterridor misteri, o davant de la possible existència d’un ésser superior, però també davant de certes pulsions més baixes, més directes i primigènies: el dolor, la malaltia, la violència, la bogeria, la maldat, la bellesa, la gelosia, la injustícia, l’amor, el desig. No cal dir que tots aquests impulsos són els que ens porten a imaginar, a crear, a inventar, a donar forma a un complex entramat de figuracions i motius que ens ajuden (o almenys així ho esperem) a entendre’ns millor, a tirar endavant, a suportar-nos individualment i col·lectiva. En una paraula, que ens permeten viure.

En les pròximes pàgines hi trobareu una mostra de tot això. Una sèrie d’històries, força breus en general, que no fan altra cosa que indagar i indagar. Tanmateix, la indagació es produeix, volgudament, a partir de la utilització explícita —i a voltes amable— de l’imaginari a bastament esmentat en els paràgrafs anteriors, un imaginari que tots nosaltres portem dins. Al cap i a la fi, és sabut que l’ésser humà troba plaer en la repetició, en la recurrència, en allò que pot reconèixer (per això mirem mil vegades la mateixa pel·lícula, agafem afecte als personatges, o gaudim amb la literatura de gènere, que explota sempre els mateixos recursos). Doncs bé, a Contes per a les nits de lluna plena us garanteixo la reconeixença de tots i de tothom.

No us enganyaré. M’ha resultat terriblement temptadora, aprofitant la llibertat que m’atorga poder acollir-me als supòsits de la postmodernitat, la possibilitat de jugar, desmuntar, desmitificar, subvertir i reconstruir els mites. A les alçades epocals en què estem, però sense oblidar els meus gustos personals i la meva condició de deutora dels grans autors del terror i del misteri, m’ha semblat que no podia parlar de certes coses sense estripar-les una mica. Tanmateix, soc conscient de no haver exhaurit el tema, de no haver arribat a cap extrem de radicalitat. No he pogut, perquè els meus personatges —els nostres personatges— me’ls estimo massa.

Els contes que llegireu són bàsicament un exercici d’amor (als gèneres, als llocs comuns, al catàleg de monstres, a nosaltres mateixos) i sobretot un divertiment. Mai no han tingut gaires pretensions literàries. Han estat compostos al llarg de molts anys, i això pot explicar algunes de les diferències que traspuen. Estan concebuts com un sincer homenatge a tot un bagatge propi i col·lectiu, com un agraïment a tantes lectures, a tantes obres, que m’han acompanyat durant tota la vida. Homes llop, bruixes, gats negres, ratpenats, fantasmes, princeses, vampirs, dimonis, suïcides, assassins, botxins. Un complet inventari de la flor i nata del fantàstic terrorífic més essencial.

En la primera part del llibre predomina un tractament seriós, fosc i amarg. Són històries amb un rerefons poètic, fins i tot de justícia poètica, fins i tot amarat de passió amorosa i d’exaltació de la natura, però no exempt de dolor. La segona part, en canvi, representa una paròdia en tota la regla, una desmitificació insolent (tot i que clarament amable) dels pilars del nostre imaginari.

Segurament us podeu preguntar, així a priori, què tenen en comú —a banda del tipus de personatges— les dues parts del llibre. I fareu molt bé, perquè és habitual que els reculls de relats, quan es publiquen, posseeixin un fil conductor clarament detectable. No sé si hauria de ser imprescindible, però ara com ara acostuma a succeir. També ho trobem aquí. El fil conductor que lliga les dues parts del llibre representa per a mi allò que, en el fons, signifiquen vertaderament els relats. És el moll de l’os, el més important, el que m’ha mogut a escriure’ls més enllà de melangies, homenatges i diversions. Perquè totes les meves històries, que se centren en el patiment humà, són històries de perdedors, d’outsiders, de losers, de marginats, de caiguts en desgràcia. En una societat que ens imposa formes draconianes de vida, en una societat dura i terrible plena de gent que deambula sense pietat pels marges, no em veig capaç de denunciar altra cosa. A més, donar la volta al tòpic per col·locar-ho tot cap per avall esdevé, us ho asseguro, absolutament apassionant.

Els meus relats són crítics, reivindicatius, desesperançats. No importa si, per compondre’ls, m’he vestit amb una mortalla o m’he calçat el barret de pallasso (aprofito per defensar vivament la capacitat de l’humor a l’hora de tractar el drama de la vida). Sigui com sigui, ambdues posicions m’han servit per intentar el mateix. Reflexionar sobre la complexitat del món actual, solidaritzar-me amb els desheretats, mostrar els diversos cantons de les coses. Ras i curt, i perdoneu-me la pretensió: per parlar, encara que sigui modestament i amb paraules petites, de la naturalesa humana.

Anna Maria Villalonga

28 d’octubre de 2017

Primera part

Inspiració

Només trencava el silenci el murmuri somort de l’ordinador portàtil. La llum de la pantalla parpellejava en la nit. Assegut al davant, la cigarreta entre els llavis, sentia el cervell inert, entelat per una estranya boira. Feia hores que estava en aquella posició, tossudament en espera, mentre el document en blanc havia esdevingut l’enemic implacable que calia vèncer. Aixecant-se amb ràbia, va aixafar la burilla contra el cendrer i es va acostar a la finestra. Havia d’apartar la mirada d’aquell maleït cursor que el desafiava burleta.

La seva primera novel·la havia estat un gran èxit. Havia guanyat un parell de premis i venut milers d’exemplars. La jove promesa del gènere negre, afirmava la crítica. Aviat, però, la realitat va arribar rotunda, incontrovertible.

El vidre regalimava humitat. El carrer, suspès entre el baf invisible de la broma nocturna, vibrà amb les campanades del rellotge de l’església. Les tres. Un pensament molest el torturava amb insistència. La seva capacitat d’inventar, de crear, havia desaparegut. O, encara pitjor, no havia existit mai. El llibre fou un miratge, una casualitat, la confluència insòlita d’unes coordenades que, absurdament, havien funcionat. Però això va passar abans. Temps enrere.

Sense enfocar realment la mirada, contemplà el carrer desert. I, aleshores, la va veure. Passejava amunt i avall de la vorera, amb unes sabates de taló alt i un minúscul vestit negre. No duia abric. Havia de tenir fred, per força. Li va semblar fora de lloc, estranyament perduda i fràgil. Què hi feia allà, enmig de la inclement nit de desembre? A qui esperava? Era un barri residencial, allunyat del centre. A aquelles hores no trobaria un taxi.

De mica en mica, la idea va prendre forma. Documentar-se. La base de l’escriptura. Com un autòmat, recercà apressadament dins d’un calaix de la cuina.

El so de les sirenes a penes el molestà.

La trobà cap a les sis un empleat municipal de la neteja. El cos, banyat en sang, jeia mig colgat a la vora d’un contenidor, cosit a ganivetades i amagat entre les deixalles que els veïns incívics abandonaven a terra.

Els telenotícies i els diaris vespertins especulaven amb la història. Una noia encara no identificada. Algú, sense pietat, s’hi havia acarnissat. Un amant traït? Un lladre violent? Un violador? Poques certeses encara, tan sols la irrefutable presència de la mort.

Ell no va sentir res, no va llegir res. Prou feina tenien els seus dits a córrer embogits damunt les tecles.

Isabel

Cada matí, després del frenètic ritme de l’esmorzar, estic desitjant que marxin. No puc suportar el soroll que fan, sempre rondinant perquè no es volen prendre els cereals o posar-se l’uniforme de la classe de gimnàstica. Quan finalment travessen la porta, la casa esdevé per unes hores un indret silenciós i tranquil, sense els crits de la canalla ni la televisió engegada a un volum insofrible.

La set de calma em domina. Necessito estar sola. M’encanta deambular per les estances, pausadament. Passejo sense rumb, intentant assumir la buidor que em consumeix dia rere dia. M’agrada molt aturar-me davant del gran finestral de la sala d’estar, una habitació àmplia i lluminosa plena de llibres. La flaire dels llibres, barrejada amb l’olor de la pols acumulada entre les pàgines, em fa sentir bé. Amb cura, aparto les cortines i contemplo l’exterior. La vida sembla una bogeria allà fora, embrutida per milers de sorolls que em retrunyen dins del cap. Botzines, sirenes, músiques estentòries que no sé d’on surten. Em fa por l’exterior. L’odio. Tanmateix, alguns colors m’atreuen, com el blau del cel a penes besllumat entre els edificis o el verd intens dels plàtans de la plaça.

M’havia agradat tant la natura! Quan tot era diferent i podia sortir, i córrer, i esclatar a riure com totes les noies. La meva Isabel és molt alegre, solia dir la mare a la tertúlia de les veïnes. Sempre té ganes de xerrar i de fer broma. I era veritat. Ho passàvem molt bé amb les meves amigues. Anàvem a passejar i, si feia bon temps, sortíem d’excursió. Ens banyàvem al riu i preníem el sol sense pressa, murmurant tafaneries i parlant de nois. Ens sentíem invencibles, plenes d’energia.

Fins que va arribar aquell dia. El maleït dia.

Temo el moment que tornin a casa. En el silenci de la tarda, com si tinguessin vida pròpia, sento cruixir els panells de fusta de la llibreria. Hom diria que em criden. Vine, Isabel, acosta’t. Per què no llegeixes una estona? Et distrauràs. Però no puc. No puc tocar aquestes coses, em resulta impossible.

La majoria van desaparèixer aquell dia infaust. El dia de les llengües de foc. Els seus fulls es van enlairar en una voràgine de flames i de fum. Fou un instant molt breu i, alhora, semblà una eternitat. Aquells, eren els meus llibres.

Quan el sol comença a declinar, sempre em troba asseguda al balancí de la sala, que es mou rítmicament amb el meu impuls. Un impuls monòton, constant, que no puc evitar. M’ajuda a controlar els nervis. Els passeigs per la casa ja no em sedueixen i el neguit, que creix de mica en mica al llarg de la jornada, al capvespre es torna més intens. Sempre em passa el mateix. Necessito que em deixin en pau. No vull res més que conviure amb els meus pensaments, però sé del cert que estan a punt de tornar. I aquesta idea em desestabilitza. Hauré de fer novament el cor fort. Suportar les corredisses del nen darrere de la pilota, els crits de la mare histèrica, els plors de la nena que no es voldrà banyar. I el pare, sempre crispat, que deixa la roba escampada per tota la casa.

Primer no sabia què havia passat, però sentia xiuxiuejar algú. Notava les mirades aterrides damunt del meu rostre. Desfigurada, deien. De pressa, em vaig tancar en aquest refugi. El meu refugi.

No em vaig bellugar del balancí quan vaig sentir les claus a la porta. Allò era casa meva, encara que ja fes molt de temps que no s’hi assemblava. Per allà hi havia passat tothom: paletes, lampistes, fusters. Entre tots la van reconstruir. Va quedar força bé. Això no puc negar-ho. Sobretot la sala i el finestral.

Sentia la cremor dins meu, com si un alè de foc s’escampés cap a l’exterior quan intentava inútilment parlar, cridar, esclatar en plors. Després, només el buit d’aquella vida reclosa i solitària. La certesa inqüestionable que havia de ser allà on era.

La nena va entrar atropelladament dins la sala, a temps de veure l’empenta del meu moviment en el balancí. Portava la motxilla penjada a l’esquena i es va aturar en sec, la mirada cap a mi. Mare, mare! La veu tremolosa.

Em vaig aixecar lentament i vaig passar pel seu costat sense fer soroll, ignorant-la. La nena era tafanera i malcriada i em va complaure molt que el meu vestit blanc voleiés en creuar la porta. El pare havia obert una finestra i entrava una mica de corrent d’aire.

Com cada dia, vaig pensar un lloc on hi hagués silenci. Vaig sortir de l’estança i vaig pujar les escales. Potser a les golfes, si no se’ls acudia venir a la recerca d’alguna joguina oblidada. Vaig topar amb el pare en els primers graons. Amb el rostre desconcertat, es va girar cap a mi. Què notava? El cremava, el meu alè o era un alè glaçat?

En silenci, vaig travessar la porta de les golfes i m’hi vaig escolar. Feia dies que no hi anava. Em vaig arraulir damunt del vell sofà ple de nafres. Esperava que no m’arribessin els sons insuportables del pis de baix. A l’altre cantó de l’habitació, sota les bigues de fusta gruixuda reforçades després del desastre, hi havia un enorme mirall escarbotat repenjat a la paret, una cornucòpia antiga amb el daurat gastat. M’hi vaig acostar. Sense poder-la contenir, una incertesa coneguda em sacsejà. Sabia que era absurda i inútil, però inevitable.

Desfigurada, deien.

Muda i opaca, inflexible, la vella cornucòpia de les golfes no va reflectir la meva imatge.

Dama de companyia

Regalims de pluja guarnien incansables els vidres de la finestra. Entre els llençols, el malalt respirava dificultosament, però la infermera, no sense professional indiferència, feia capcinades intermitents arraulida a la butaca.

El malalt projectava en el silenci el so crepitant d’una ranera agònica. De sobte, un tro potent va turmentar la nit. El malalt, com si l’hagués esperonat un ressort de titella, obrí els ulls. Va sentir dintre seu un glop de lucidesa inesperada, l’instant que precedeix el pas definitiu.

Amb les pupil·les dilatades, contemplà la infermera: el cap tirat enrere, la boca oberta, un ronc de complaença.

—Que trist és morir sol! —pensà el malalt amb la ment clara.

—Mai ningú no es mor sol. Jo hi soc sempre.

La infermera tot just arribà a veure el braç del malalt, que queia inert. I una ombra fugissera, gairebé imperceptible, que es demorava uns segons sobre el seu rostre.

Nit de lluna plena

Nit d’esplèndida lluna plena. Un cercle perfecte que navega amb el vent enmig d’un cel aspre, sense estrelles. Núvols opacs fan de teló de fons al murmuri de la tramuntana. Primer suau, s’ha convertit després en una intensa i despietada fressa. No he tancat les finestres. La calor, embogida pel vent, resulta insuportable. Amb un prolongat miol de queixa, la gata ha marxat a refugiar-se en algun racó més fresc, inconegut.

Res no se sent tret de l’oratge, que aixeca onades de profundes veus entre les branques dels arbres. Davant de la pantalla d’aquest estri abassegador que m’obliga a escriure, m’adono que m’envolta quelcom indefinible, quasi màgic. Sola en la foscor. La fràgil làmpada de peu llança al no-res un raig esmorteït. Al meu costat, insistent, el reflex misteriós de la pantalla.

La nit ha esborrat el contorn de les coses. S’ha endut les fronteres i les ha substituït per un negre mantell que envaeix els camps i les muntanyes. Teclejo sense rumb, com posseïda. No sento l’òliba, ni cap insecte. Només sobreviuen el tel dominador de la nit perversa i el rumor intens del vent salvatge.

No temo res. Res ni ningú. Lluny, molt lluny, potser udolarà un llop. O tal vegada un home infortunat, tocat per la desgràcia, viurà un cop més la inevitable metamorfosi de les seves cèl·lules.

Miro enfora, sense alè. Com si esperés segura la seva arribada. Quasi sento els passos feixucs damunt la gespa.

Però és un miratge. A l’exterior només hi trobo una obscuritat obstinada que pretén lluir com un trofeu la bola rodona de la lluna plena.

Amor de lluna plena

Retruny el vent del nord i fa estremir les bigues, les portes, les finestres. La casa és un ens viu amb so de fusta vella.

M’arriba amb nitidesa la crua remor dels arbres, però no hi ha veus d’ocells. Ni tan sols parla l’òliba.

M’aboco dins la nit com qui mira l’abisme, indolent, extasiada, i veig els ratpenats retallats en la fosca contra el cercle de llum del fanal solitari. Elegants siluetes en vols vertiginosos, buscant insectes vius al bell mig de l’oratge.

Puc mirar més enllà, però tan sols hi ha ombres. I aquells vampirs de nit, curulls d’indiferència.

Quan ell pica a la porta, ja fa temps que l’espero. Ens mirem sense parlar, ànima contra ànima. M’acullo lentament a l’escalf del seu pit. Amb tendresa, una ungla em recorre la cara.

El contemplo amb desig. Té ulls grocs de bèstia humana. I tremola la nit, i tremolen els arbres. I ressona un udol, avall de la muntanya.

La sèrie roja

Ha tombat la nit i fa molt de fred. Neva. El rellotge de l’església acaba de tocar les dotze. L’home pinta febrilment davant del gran finestral. S’ha despertat de sobte i una estranya força l’ha tret del llit i l’ha empès a actuar. El seu braç, com si fos el braç d’un altre, estampa ferotges pinzellades damunt la tela blanca. Les convulsions sotraguen el seu cos. No n’és del tot conscient, però treballa sense aturar-se, amb impulsos incontenibles. Una energia desconeguda, que li vessa de dins, l’agita follament mentre el quadre regalima espesses gotes sobre els peus descalços.

L’única llum de l’estança és un raig de lluna plena. Una claror perfecta que paralitza la nit entre la terra freda i el firmament llunyà. No hi ha res més. Només el cops frenètics contra la tela, que reboten en el silenci com una anomalia.

En arribar l’aurora, quan el sol comença a aparèixer tímidament darrere les muntanyes, l’home udola llastimosament i cau rendit al peu del quadre. Després, l’absoluta quietud. De la terrible nit, tan sols en resten els monstruosos traços monocroms sobre el llenç clar.

Els crítics han batejat aquesta part de la seva obra com «La sèrie roja». La consideren la millor, la més potent, la que reflecteix amb més intensitat l’ànima de l’artista. No hi ha ningú com ell, capaç d’aconseguir un efecte tan natural, tan genuí, amb un únic color. L’home no dona explicacions i tothom pensa, amb admiració, que s’acull al privilegi del silenci ambigu i misteriós del geni creador.

En realitat, ell només intenta oblidar els cossos de les noies, il·luminats per la lluna plena, exsangües damunt la neu.

La veu del no-res

No vaig pronunciar cap mot de comiat. Em va semblar debades. Només volia fugir d’aquella societat antropòfaga que em devorava. Deixar enrere per sempre la destructora avidesa de la hipocresia i de la traïció.

Havia de retornar a la natura primigènia, a la terra fosca dels ancestres. Consumir el temps lentament en la somnolència vagarosa de les jornades d’estiu a la vora del riu i del xiprer. Retrobar l’antiga essència, fagocitada pel retruny salvatge de la gran ciutat.

Tot va anar molt de pressa. Ja era una persona nova mentre sentia la fressa dels arbres damunt del cap, els grans d’arena seca sobre la fusta noble. «Ha estat molt fàcil», vaig pensar a l’empara del repic monòton de la pala de ferro. Els dits només m’havien tremolat lleugerament quan vaig obrir el calaix. En canvi, la mà havia restat ferma.

En prémer el gallet, el meu cervell s’havia esmicolat en un incalculable nombre de petits fragments irrecuperables contra la paret blanca.

Jubilació anticipada

Em van fer creure que estava servint el meu país, però ara veig que m’enganyaven. «La teva tasca comporta molta responsabilitat», solien dir-me amb un cop a l’espatlla. «Ets imprescindible.» Com un babau, m’ho vaig empassar tota la vida. Al cap i a la fi, en el moment precís, estava segur que jo era l’estrella. Quan feia la meva entrada, puntualment, la gent em mirava en silenci i callava al meu pas, amb reverència.

La professió m’obligava a viatjar sovint. I, per descomptat, havia d’estar disposat a matinar. La part clau de la feina la fèiem quan el sol encara no apuntava per la ratlla de l’horitzó. Ben mirat, no resultava gens cansada, però et mantenia en màxima tensió. Sobretot perquè no s’acceptaven els errors. Les coses havien de sortir bé a la primera.N’estava molt orgullós. Amb el pas dels anys vaig haver d’aprendre noves tècniques. L’esperit teòric era el mateix. Només variava l’aplicació pràctica. A mi tant me feia un sistema com un altre. M’importava bàsicament el resultat. La factura impecable. Mai no vaig arribar a comprendre perquè molta gent no ho entenia. Perquè aquella noia, una nit d’hivern en què vaig confessar-li les meves sensacions més íntimes, em va contemplar horroritzada i va desaparèixer.

Estava clar que era un servei a la comunitat.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.