L'explosió de Capità Arenas

Santiago Vilanova

L’explosió de Capità Arenas

La trama del gas natural a la Barcelona preolímpica

A la meva estimada Pilar Sentís Zuazola-Cigorraga

amb qui hem compartit ideals i projectes ecologistes

© de l’obra: Santiago Vilanova i Tané

© de l’edició: Apostroph, edicions i propostes culturuals, SLU

© de la il·lustració de coberta: Apostroph

© de la fotografia de contracoberta: Santiago Vilanova i Tané

© de les fotografies de l’interior: els seus autors

Edició: Apostroph

Disseny de coberta: Apostroph

Disseny de tripa: Mariana Eguaras

Maquetació: Apostroph

Primera edició: octubre 2019

Primera edició digital: març 2020

Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU

Mas Postius 5, 08505 Muntanyola (Barcelona)

www.apostroph.cat

apostroph@apostroph.cat

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot fer amb l’autorització dels seus titulars, llevat de l’excepció prevista per la llei. Us podeu adreçar a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer còpies digitals de fragments d’aquesta obra.

Gràcies per llegir aquest llibre. En Santiago Vilanova i tots els que hem fet possible que aquest llibre d’Apostroph hagi arribat a les vostres mans esperem que us agradi.

E-mail: apostroph@apostroph.cat

Twitter: @postroph

Facebook: facebook.com/postroph/

Quan el consum d’energia sobrepassa un determinat límit crític, l’energia escapa del control polític

Ivan Illich, “Energia i equitat”

Quanta gent podrà seguir vivint a la Terra, per quan de temps i de quina manera? Dependrà de l’enginy i la saviesa amb la que l’home utilitzi l’energia

Amory Lovins

Pròleg

La informació sobre l’esfondrament d’un edifici de deu plantes al carrer del Capità Arenas1 57-59 cantonada amb Santa Amèlia 10-12 de Barcelona, al districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona, durant la nit del 6 de març de 1972, en què van morir divuit persones, va condicionar durant molt temps l’exercici de la meva professió de periodista. Les intrigues per desviar l’atenció de l’opinió pública, divulgant que la causa havia estat un dipòsit d’explosius d’una organització d’extrema dreta, i així evitar els efectes comercials negatius derivats d’una deficient conversió del gas ciutat (també anomenat gas manufacturat) a gas natural, van posar de manifest la manca de llibertat de premsa i la intervenció del sector energètic sobre els mitjans de comunicació. Fins que no es va aconseguir provar que la deflagració va ser deguda al gas i no una detonació provocada per un “terrorisme blanc” van passar mesos. Els familiars de les víctimes van exercir l’acció popular contra la companyia Catalana de Gas y Electricidad i es van presentar com a part en un dels sumaris més controvertits que es van instruir a la dècada dels setanta. Però la democràcia, nascuda sense ruptura amb el franquisme, va privar l’opinió pública d’un judici oral que hagués dictaminat les causes de les deflagracions i les responsabilitats penals. Les connivències entre el poder polític i judicial, que han esdevingut tant flagrants durant el procés de reivindicació del dret a l’autodeterminació de Catalunya, ja es varen fer evidents en la instrucció dels sumaris de les explosions de gas dels anys 70.

L’explosió de Capità Arenas, a la qual en van seguir d’altres, també amb víctimes, va commoure Barcelona en una època marcada per profundes tensions entre els sectors liberals —que volien controlar la nova font energètica—, i els franquistes que posseïen el monopoli dels hidrocarburs del petroli (fuel, gasoil, propà, butà) a través de Campsa i de la seva filial Butano. Aquella lluita econòmica i política seria utilitzada com una cortina de fum per amagar la realitat dels fets. S’havien signat acords per a la importació de gas natural liquat (GNL) d’Algèria i Líbia i aquells tràgics successos afectaven la imatge del producte que s’emmagatzemava a la planta de regasificació situada al moll d’inflamables del port de Barcelona.

La premsa estava emmordassada i vigilada pels addictes al Règim. Però a Catalunya aquesta situació era també aprofitada pels sectors de la burgesia industrial i financera. Les empreses energètiques i elèctriques, Catalana de Gas y Electricidad —i la seva filial Gas Natural—, FECSA (Fuerzas Eléctricas de Cataluña), ENHER (Empresa Nacional Hidroeléctrica del Ribagorzana), Hidruña (Hidroeléctrica de Cataluña) i Fuerzas Hidroeléctricas del Segre tendien els seus tentacles sobre els consells d’administració dels diaris barcelonins. De la mateixa manera que intentaven frenar les informacions crítiques sobre el funcionament i els permisos de construcció de les centrals nuclears d’Ascó i de Vandellòs van fer tot i més per aturar el descrèdit que aquelles tragèdies ocasionaven al canvi entre el gas ciutat —un derivat del petroli i que fins llavors es consumia a Barcelona— i el gas natural.

La gestió de la catàstrofe de Capità Arenas, especialment per la premsa, la Justícia i l’empresa afectada, es va convertir en un laboratori de com s’administrarien les qüestions energètiques en la democràcia del segle XXI: la transparència i el dret a la informació brillarien per la seva absència. El filòsof i pensador Ivan Illich —a qui vaig conèixer el setembre de 1980 en un col·loqui celebrat a la Universitat de Kassel— en el seu assaig Energia i equitat qualificava de “monopoli radical” la manera com els oligopolis energètics del gas, del petroli i de l’energia nuclear exerceixen el seu servei i imposen la seva llei als consumidors. La desinformació sol ser una de les claus d’aquest domini. El que ara es coneix com a greenwashing, el blanqueig ambiental de la imatge empresarial, era pràctica habitual de la publicitat de Gas Natural durant els anys 90 i la primera dècada del segle XXI.

Una de les personalitats clau d’aquelles tràgiques explosions va ser Pere Duran Farell, l’empresari que va introduir l’energia atòmica i el gas natural a Catalunya; impulsor dels grans embassaments al Pirineu; pioner en les relacions empresarials amb Japó, Amèrica Llatina i el Magrib i un sagaç negociador amb l’oposició antifranquista. Va aconseguir suports del sindicat clandestí Comissions Obreres pactant amb els seus dirigents durant la crisi de la Maquinista, Terrestre i Marítima el 1963; amb els comunistes del PSUC; amb els socialistes que col·laboraven en els gabinets d’estudis del Banc Urquijo, com Narcís Serra, i amb els sectors nacionalistes propers a Jordi Pujol.

En la societat civil catalana es va produir un consens polític basat en no admetre que la catàstrofe de Capità Arenas havia estat causada pel gas natural. La consigna consistia a fer creure a les instàncies polítiques i socials que tot era una conspiració contra el propi Duran Farell, negociador —amb èxit— dels contractes amb Algèria i Líbia; que es tractava d´un complot orquestrat pel centralisme i els “ultres” del Règim com Luís Valero Bermejo, president de Butano, de Refinerías de Petróleos Escombreras (Repesa) i secretari de la Confederación Nacional de Hermandad y Asociaciones de Excombatientes. Bermejo seria elegit president d’ENAGAS (Empresa Nacional del Gas) i Butano el 1974. La primera societat estava controlada al 100% per l’INI i la segona compartida amb l’INI i CAMPSA (Compañía Arrendataria del Monopolio del Petróleo).

Durant la primavera de 1972 em vaig trobar sol davant del perill i defensant el resultat de les meves investigacions que indicaven que l’explosió de Capità Arenas / Santa Amèlia havia estat deguda a un nou i poderós producte subministrat a la xarxa: el gas natural. Els sectors democràtics de la professió, sabedors de la influència que Catalana de Gas tenia sobre els mitjans, van evitar indagar sobre el tema. Ni articles de fons, ni editorials, ni reportatges explicaven els detalls de la conversió del gas ciutat al gas natural. Probablement la veritat, demostrada a través de les anàlisis pericials obligades pel sumari que instruïa el jutge Cesáreo Rodríguez-Aguilera Conde, no hagués transcendit a l’opinió pública de no haver coincidit amb els interessos de la cort franquista que controlava el sector energètic. En aquells anys resultava políticament incorrecte enfrontar-se a Catalana de Gas y Electricidad i a l’emergent Gas Natural, responsable de la importació del GNL, estructures empresarials que lideraven la modernització del país. El que no es podien imaginar els directius que van intentar amagar la veritat sobre Capità Arenas és que al cap d’uns mesos s’esdevindrien les explosions dels carrers Ladrilleros (avui Rajolers), Camp, Consorts Sans Bernet i la del Club de Tennis Andrés Gimeno. Si la companyia de gas hagués reaccionat ràpidament admetent la seva responsabilitat en la primera tragèdia potser s’haurien evitat les víctimes posteriors.

El Col·legi d’Enginyers de Catalunya va publicar un informe, més polític que científic, afirmant que la causa havia estat el “terrorisme blanc” i que “algun problema de manipulació o emmagatzematge podia estar a la base de l’explosió”. Aquell informe va accentuar els dubtes dels consumidors mentre ningú s’atrevia a qüestionar la seguretat de la conversió ni el seu procés tecnològic.

L´experiència informativa que vaig viure i les repressions que vaig patir em durien, anys després, a defensar la causa ecologista i un model energètic basat en les energies renovables i descentralitzades. Un projecte de societat que en aquells dies divulgaven els meus mestres: Ivan Illich, Murray Bookchin, Ernst Friedrich Schumacher i Michel Bosquet. Un model que fos una alternativa a les energies fòssils (carbó, petroli, gas i urani) responsables dels greus efectes contaminants com demostraria dècades més tard el Grup Intergovernamental d’Experts en Canvi Climàtic (IPCC/GIEC) de l’ONU.

Quinze anys després dels articles que vaig escriure sobre les explosions de gas, vaig conèixer en Pere Duran Farell. Alguns companys de professió i ecologistes es van sorprendre. Aquella amistat, però, em va oferir un regal impagable. Va ser el dia que l’empresari em va confessar: “m’ho vas fer passar malament. Però vas ser honest”. Al que jo li vaig contestar: “vaig complir amb la meva ètica i amb el meu deure de periodista. Jo ho vaig passar molt pitjor. Em vaig quedar sense feina”. Duran Farell no va replicar i va tancar el tema de la conversa per referir-se a l’ecologia com a nou paradigma per al segle XXI. Sabia que aquella deferència em complaïa i acabaria unint-nos en complicitat durant un fugaç període de temps. Potser massa fugaç per poder construir algun projecte comú per Catalunya i comprovar que la seva conversió a l’ecologisme no era oportunista.

El que s’explica en aquest llibre és la història de com es van gestar les informacions sobre la instrucció del sumari de Capità Arenas: el processament dels enginyers de Catalana de Gas y Electricidad i del delegat provincial d’Indústria; el sobreseïment del sumari, amb el corresponent indult als processats, i el meu propi processament per criticar aquella decisió judicial. Les explosions no van tenir, doncs, ni judici oral ni sentència; una cosa insòlita per la gravetat dels fets. Els familiars de les víctimes i l’opinió pública es quedarien sense conèixer el dictamen definitiu de la Justícia.

Alguns episodis que descric em recorden escenes de Le mani sulla città (Les mans sobre la ciutat), aquella extraordinària pel·lícula de Francesco Rossi, amb Rod Steiger en el paper del mafiós constructor Edoardo Nottola. El film tracta de l’enfonsament d’un edifici en què moren dos obrers i un nen pateix l’amputació de dues cames. La tragèdia provoca una gran consternació a l’opinió pública italiana i l’empresa responsable comença una estratègia de corrupció política per frenar l’impacte negatiu sobre les seves inversions.

La meva crítica a l’indult atorgat als processats per les explosions de gas, publicat a Diario de Barcelona (el periòdic més antic d’Europa, fundat el 1792, avui ja desaparegut) va suposar la meva immolació i també la caiguda en desgràcia del director Tristán La Rosa, que no va acceptar pressions per reconduir els fets a favor de la companyia de gas.

Els meus reportatges i articles que es començaren a publicar el 8 de març de 1972 al Brusi2 van tenir continuïtat fins a finals d’aquell any, més aviat per la meva obstinació. El meu director, José Tarín Iglesias, preferia que em dediqués d’altres temes menys conflictius que no comprometessin la propietat del diari i dels seus accionistes. No obstant això, vaig poder continuar les investigacions a El Correo Catalán del 1973 fins el 1976. Vaig tornar posteriorment al Diario de Barcelona i vaig seguir escrivint sobre el tema durant 1977 fins que vaig ser processat. En aquell moment el consell d’administració de Barcelonesa de Publicaciones estava controlat per la companyia elèctrica FECSA representada per l’advocat Juan Vives Rodríguez de la Hinojosa. Un anys abans el president era Josep Maria Santacreu, que també ho era del Banco de Huesca i la vicepresidència l’ocupava Joan Echevarría Puig, president de Motor Ibérica, home de l’esmentada FECSA, companyia de la qual acabaria sent president.

Quan l’11 de gener de 1983, i després d’uns anys de diverses crisis periodístiques i empresarials que van afectar el Diario de Barcelona, vaig ser nomenat director del periòdic per una assemblea de periodistes i de treballadors, vaig escriure diverses editorials referint-me al cas. Els poders fàctics, però, van fer el possible perquè aquella singular experiència autogestionària fracassés. Sense ajuts públics i havent de pagar a Papelera Española —relacionada amb el sector energètic— les factures al comptat, el diari es va anar asfixiant lentament.

Amb la publicació d’aquest llibre, quaranta-set anys després d’aquella tragèdia urbana, compleixo amb una assignatura pendent amb mi mateix i amb la professió. Alguns companys m’ho han vingut demanant. Si m’hi he decidit, finalment, ha estat amb l’objectiu de donar testimoni d’una època en la que funcionaven les linotípies, els tallers d’arts gràfiques feien olor de plom i escrivíem els articles en màquines Underwood. Una època en què se solien convocar assemblees de redacció per defensar la llibertat d’expressió que reivindicàvem en manifestacions pels carrers de Barcelona. Una època en què somiàvem societats de redactors com la que funcionava a Le Monde, i començàvem a preveure l’impacte de les noves tecnologies en el sector i el cost social que comportarien.

El més paradoxal és que els gairebé quaranta anys de democràcia, de modernització tecnològica de la premsa i de l’eclosió d’Internet, no han fet progressar la llibertat d’informació i el periodisme d’investigació. I el més greu, la xarxa està provocant una sobre-informació alienant de la qual resulta difícil sortir-ne. Hi ha una major concentració en els mitjans de comunicació i una degradació de la professió i del sindicalisme en el sector. Dubto que el seguiment constant que vaig fer del sumari de Capità Arenas pogués fer-se avui en qualsevol mitjà de comunicació, si aquesta informació afectés una gran empresa energètica com Agbar, Endesa, Iberdrola o la mateixa Gas Natural (ahir Gas Natura-Fenosa, avui Naturgy).

Un altre exemple de la manipulació informativa és la manera que el lobby atòmic intenta reactivar les centrals nuclears i allargar el seu període de vida fins a seixanta anys, intoxicant els mitjans de comunicació i presentant l’energia de la fissió com una energia descarbonitzada i barata

Al Gore, exvicepresident dels Estats Units i Premi Nobel de la Pau, va escriure a La nostra elecció:

El declivi dels diaris ha precipitat l’acomiadament dels periodistes experimentats, amb el temps i els recursos per investigar grans estafes com el de les empreses i institucions energètiques contaminants responsables del canvi climàtic.

Això és el que vam patir alguns periodistes catalans impulsors de la informació ambiental durant els anys 70 i 80.

Un recurs energètic de trànsit

Les seccions d’economia dels grans mitjans de comunicació segueixen augurant, com en els anys 70, que el gas natural és un recurs de futur. Segons l’Agència Internacional de l’Energia (AIE) la demanda global de gas natural ha crescut a un ritme mitjà anual del 2,4% durant el període 2012-2018, lleugerament per sota de la taxa prevista pel carbó (2,6%) i molt per sobre de la del petroli (0,7%). L’AIE preveu un augment del 50% en el consum el 2035. La part de gas de tot tipus (inclòs el gas d’esquist obtingut mitjançant el sistema fracking) en el mix energètic mundial passaria d’un 21% a més d’un 25% en els propers anys.

El gas natural seguirà sent, però, un problema ambiental tot i que es millorin les tecnologies per a la seva seguretat. Sent un recurs fòssil limitat, com el carbó, el petroli i l’urani, continuarà encarint-se i provocant un impacte sobre el clima. Els països dependents de la seva importació tindran un risc geopolític afegit, llevat que vagin substituint el recursos fòssils per fonts renovables; cal incentivar la transició deixant de subvencionar el petroli, el gas i l’urani. El 2018 els lobbies energètics basats en les energies fòssils seguien rebent subvencions de més de 425.000 milions de dòlars anuals mentre que les energies del sol en rebien quatre vegades menys, segons l’Overseas Development Institute i l’Oil Change International. Durant el 2019 aquesta tendència no ha canviat.

Lamentablement els accidents mortals relacionats amb el gas continuaran produint-se —se’ns dirà que és el “preu del progrés”—, tot i que és d’esperar que les empreses subministradores donin una informació transparent relacionada amb la seguretat; una actuació molt diferent de la que va tenir la companyia Catalana de Gas y Electricidad durant les tràgiques explosions de gas ocorregudes a Barcelona durant la dècada dels 70.

Seguiran les mobilitzacions de consumidors en protesta per la deficient gestió del subministrament, la “pobresa energètica” que afecta milers de famílies i els grans macroprojectes gasistes. Manifestacions als barris afectats, a les terres on es projecten gasoductes o contra les prospeccions petrolíferes i gasistes, com les plataformes de la multinacional russa Gazprom a l’Àrtic o les prospeccions de Repsol a Canàries. Hi ha dues línies globals d’inversió financera en el sector que han motivat el rebuig de les poblacions afectades: les explotacions de gas d’esquist a 4.000 metres de profunditat mitjançant la contaminant fracturació hidràulica, i la construcció de grans dipòsits submarins (a 1.700 metres de profunditat) i subterranis per emmagatzemar gas natural com a reserva estratègica per a moments d’escassetat energètica.

ONG de tot el planeta s’han organitzat per exigir la prohibició del fracking mentre que l’AIE pronostica que aquest tipus de gas no convencional representarà, l’any 2035, prop de la meitat de l’augment de la producció mundial. A Espanya diferents comunitats autònomes, entre elles Catalunya, s’han negat a autoritzar la tècnica de la fractura hidràulica malgrat que, posteriorment, el Tribunal Constitucional ha tombat aquestes lleis parlamentàries.

L’impacte ambiental dels nous projectes gasistes no ha trigat a aparèixer. Els dipòsits submarins van ocasionar les primeres alarmes en provocar moviments sísmics de magnitud 4,3 graus de l’escala Richter a les costes de Castelló i Tarragona arran del projecte Castor. Aquesta plataforma impulsada per la constructora ACS i en la qual ENAGAS havia previst adquirir la meitat del paquet d’accions estava projectada per comptar amb tretze dipòsits amb una capacitat de 1.900 milions de metres cúbics. La injecció de gas en una de les antigues bosses de petroli va afectar la falla sísmica d’Amposta i això va produir centenars de petits terratrèmols. Aquests enormes dipòsits previstos per emmagatzemar una quantitat de gas natural equivalent a un terç del que consumeix tot Espanya en 50 dies, han estat impulsats per ENAGAS a Serrablo (Osca), Gavina (Biscaia) i Yela (Guadalajara), mentre que Gas Natural Fenosa (ara Naturgy) gestiona el projecte de Marismas (Huelva) i el de Berlín, aquest en unes cavitats salines del subsòl a la zona minera de Balsareny (vuit dipòsits amb una capacitat de 500.000 metres cúbics i a 900 metres de profunditat).

Els sismes provocats pel projecte Castor van ocasionar l’alarma general en les poblacions costaneres valencianes i catalanes i en les àrees nuclears d’Ascó i Vandellòs, pròximes a la falla de l’Ebre. El Govern Rajoy va paralitzar les injeccions de gas el setembre de 2013 en registrar-se moviments sísmics de magnitud superior a 4 en l’escala de Richter. El 3 d’octubre de 2014 el Consell de Ministres va aprovar, per sorpresa, atorgar una subvenció de 1.350,7 milions d’euros al consorci Escal UGS (participat en un 66,7% per la constructora ACS) per la “hibernació” del projecte. A aquesta quantitat caldrà afegir 3.500 milions més que costarà mantenir la plataforma, el possible desmantellament i els interessos financers, quantitats enormes que acabaran integrant-se en la factura que pagaran les llars que comptin amb subministrament de gas durant les pròximes dècades. Un autèntic atropellament als contribuents.

El gener de 2015 el Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 4 de Vinaròs va obrir diligències prèvies contra disset persones, alts càrrecs i tècnics dels ministeris d’Indústria i Medi Ambient, i vuit directius de la promotora Escal. Se’ls va acusar de prevaricar en haver avalat l’obra i de delictes contra el medi ambient per no fer cas dels informes de l’Observatori de l’Ebre que advertien sobre els riscos sísmics de les injeccions de gas a la plataforma marina.

El 7 de novembre de 2018 el Tribunal Suprem va fallar tornar 18 milions d’euros als consumidors cobrats en els rebuts en concepte de peatges i cànons relacionats amb el manteniment del fallit magatzem gasista. Una nova clatellada judicial al projecte Castor. El gener de 2019 la ministra espanyola de Transició Ecològica, Teresa Ribera, es va comprometre a abandonar definitivament el projecte i segellar els pous. D’aquesta manera esmenava la plana al govern de José Luis Rodríguez Zapatero que va atorgar la concessió.

Ens trobem, doncs, davant d’un repte energètic de gran magnitud i transcendència que exigeix un debat democràtic transparent i contrastat. Seguir fomentant els recursos fòssils, com el gas natural, comporta assumir riscos ambientals i geopolítics cada vegada més greus.

L’EXPLOSIÓ DE CAPITÀ ARENAS explica a fons aquests dèficits democràtics amb l’esperança que les noves generacions es mobilitzin per conquerir un model energètic ecològic i segur. És a dir, una inevitable transició cap a les energies renovables i a la que ja s’han apuntat les gasistes i elèctriques3.

Aquest llibre està dedicat a tots els periodistes, especialment als que han lluitat, lluiten i lluitaran per una informació lliure de la pressió espúria dels poders fàctics, i a totes les víctimes del gas natural.

1 Félix Luis Arenas Gaspar va ser un capità d’Artilleria nascut a Puerto Rico el 13 de desembre de 1892. Va viure la seva infància a Molina d’Aragó d’on procedia el seu pare, capità d’artilleria, ingressant als catorze anys a l’Acadèmia d’Enginyers de Guadalajara. El 1919 va ser destinat a la Comandància d’Enginyers de Melilla i al comandament de la Segona Companyia de Sapadors. Va ser considerat heroi en la guerra colonial del Marroc contra la revolta dels rebels rifenys. Va morir en el transcurs de la sagnant batalla a Monte Arruit el 29 de juliol de 1921. En 1924 se li va concedir a títol pòstum la Creu llorejada de San Fernando. A més de la ciutat de Barcelona també Melilla, Molina d’Aragó i Guadalajara li van atorgar un carrer.

2 Després de la Guerra del Francès, el 6 de juny de 1814, la propietat del Diario de Barcelona (fundat el 1792 pel tipògraf d’origen napolità Pedro Pablo Husson de Lapezarán) es va concedir a l’impressor Antoni Brusi i Mirabent (Barcelona 1782-1821) i en anys posteriors administrat pels seus familiars, motiu pel qual se’l va denominar popularment com Brusi. Antoni Brusi Ferrer va ser director del diari de 1838 a 1865.