Al bosc no hi ha silenci

• Col·lecció La Mandràgora – 9 •

Madlen Ziege

TRADUCCIÓ:

LIDIA ÁLVAREZ GRIFOLL

Introducció

TOTS ELS ÉSSERS VIUS ES COMUNIQUEN

Amb qui us heu comunicat avui? Amb la vostra parella, amb la vostra mascota o amb una planta d’interior? I ja que en parlem: com i per què us hi heu comunicat i quins missatges heu intercanviat? Paul Watzlawick, psicoterapeuta i expert en comunicació, ho va explicar ras i curt: «No és possible no comunicar perquè tota comunicació (no només les paraules) és conducta, i de la mateixa manera que no existeix la no-conducta, que és impossible no comportar-se, tampoc és possible no comunicar.»

Així doncs, no és estrany que intercanviem constantment missatges amb altres persones: familiars, amics o companys de feina. Però, què passa amb els altres éssers vius del planeta? El «no és possible» de Paul Watzlawick, inclou també bacteris, plantes i animals? Ells tampoc poden «no comunicar»? El terme biocomunicació resumeix de què tracta aquest llibre: tot el que és viu envia i rep missatges de manera activa i, per tant, és capaç de comunicar-se. Bio prové del grec βίος, que significa ‘vida’. El terme comunicació prové del verb llatí communicare, que significa ‘compartir’. La bio li va com anell al dit, a la comunicació, ja que calen éssers vius, plantes o animals, per rebre missatges de l’entorn i reaccionar-hi. Per tant, els éssers vius del bosc, des del fong més diminut fins a l’arbre més gros, també comuniquen coses. Qui pensi que al bosc impera el silenci no hi ha parat mai l’orella!

PER QUÈ ÉS NECESSARI AQUEST LLIBRE?

La natura és increïble

El meu entusiasme per la biocomunicació es va originar als boscos, prats, llacs i rierols del meu poble natal, al land de Brandenburg. Allà sentia cantar els grills, i bramar i grallar, i molt aviat vaig començar a entrar en contacte amb altres éssers vius del meu entorn. Els contes, els mites i les llegendes dels meus llibres preferits em donaven la raó: les persones podien parlar amb animals i plantes, la saviesa de la natura ajudava els herois a sortir airosos de situacions desesperades. Ara sé que en algunes cultures antigues com la celta era d’allò més normal comunicar-se amb la natura. Alguns habitants d’Islàndia i d’Irlanda encara demanen permís a la mare natura quan han de fer obres. Els ainus, un grup ètnic nadiu de Hokkaido, l’illa més septentrional del Japó, també contacten sovint amb animals i plantes per enfortir el seu lligam amb la natura. Per què voldrien parlar amb la natura si no n’esperessin cap resposta?

Què diuen els peixos?

Vaig estudiar Biologia a la Universitat de Potsdam i aviat vaig saber cap on volia tirar: volia ser etòloga! Volia saber per què els animals es comporten com es comporten i, sobretot, com i per què es comuniquen entre ells. M’interessaven especialment els gats, i per això el meu objectiu era investigar la conducta comunicativa d’aquests animals enigmàtics. Però, com passa molt sovint a la vida, les coses no van anar com em pensava i vaig anar a parar a Mèxic per fer la tesina. I sense gats. Els meus primers objectes d’investigació van ser uns peixos que no m’esperava. D’entrada, aquest pas en la meva carrera d’etòloga no em va entusiasmar gaire perquè, al meu parer, aquests animals no eren els objectes d’investigació més apassionants en qüestions de comunicació. Però els meus peixos eren ben diferents!

La Poecilia mexicana, un pecílid de l’Atlàntic, i l’Heterophallus milleri o gambúsia del Grijalva pertanyen a la família dels peixos vivípars, que tenen una vida sexual molt intensa. La majoria dels peixos no es relacionen gaire amb exemplars de l’altre sexe perquè practiquen la fecundació externa: les femelles dipositen els ous, els mascles neden al damunt, i llestos. En canvi, els vivípars com els pecílids de l’Atlàntic o les gambúsies es reprodueixen per fecundació interna. L’esperma del mascle ha d’entrar al cos de la femella per fusionar-se amb l’òvul. Evidentment, aquesta forma de fecundació demana molta més comunicació entre els espècimens dels dos sexes. Com si el diàleg entre mascles i femelles no fos ja tot un repte, els peixos que viuen en un banc formen part automàticament d’una gran xarxa de comunicació. Un mascle i una femella no estan sols gairebé mai i no es poden comunicar sense destorbs. Els altres peixos del banc també tenen accés als missatges que s’envien els dos amants, i sempre n’hi ha un o altre que mira o para orella. En la meva tesina em vaig interessar precisament per la comunicació en aquests triangles amorosos. Entre altres coses, vaig fer experiments per esbrinar si els mascles es comportaven de manera diferent en presència d’un altre mascle que quan no hi havia espectadors. S’interessaven per les mateixes femelles o canviaven d’estratègia a l’hora de lligar? En aquest llibre trobareu la resposta.

La Poecilia mexicana és un peix vivípar. Els mascles (imatge superior) trien una femella (imatge inferior) i la fecunden interiorment.

Els conills de bosc i els de camp no parlen dels mateixos temes

La meva fascinació per l’intercanvi de missatges a la natura es va mantenir un cop acabada la tesina, i el meu somni continuava sent investigar la conducta comunicativa dels gats. Al maig de 2010 vaig arribar a la Universitat Goethe de Frankfurt per parlar amb qui seria el meu director de tesi sobre un projecte d’investigació centrat en la comunicació dels gats. Un cop més, les coses no van anar com havia planejat. Aquell mateix vespre, mentre circulava pels carrers de la ciutat amb una bicicleta sense llum, un conill jove i inexpert va saltar de sobte al mig del carril bici. Vaig aconseguir evitar la topada a l’últim moment desviant-me cap a les bardisses d’un lateral. El conill i jo en vam sortir amb uns quants blaus i un bon ensurt, però em va sobtar veure aquell animal de bosc rondant per una gran ciutat com Frankfurt. L’endemà, el meu director de tesi em va preguntar pels blaus i li vaig explicar la insòlita topada al bell mig de la metròpoli de les finances. La seva resposta va ser que sempre havia volgut investigar els conills de bosc i em va proposar fer el doctorat sobre el comportament comunicatiu dels petits orelluts. Vaig intentar persuadir-lo de valent que els gats eren molt més interessants i que també eren el motiu real pel qual m’havia volgut dedicar a l’etologia. L’home no va afluixar, i vaig donar una oportunitat als conills de camp de Frankfurt. Vaig estudiar la bibliografia publicada sobre el tema i vaig seure al parc per observar més acuradament els animals. Em va sorprendre descobrir que els conills de bosc tenen una manera molt especial de comunicar-se: fan servir llocs comuns per dipositar els excrements i l’orina. Aquests vàters conillers es diuen latrines i són el mitjà de comunicació de molts mamífers que viuen en grup i fan servir els mateixos llocs per orinar i defecar. Però el que em va semblar encara més interessant era que feia l’efecte que es trobaven molt bé al mig de Frankfurt. Es plantaven davant de l’òpera o dels gratacels de la Borsa alemanya, per a alegria dels turistes. La imatge em semblava molt estranya i em vaig preguntar què coi els atreia de la capital financera d’Alemanya: les taules ben parades durant totes les estacions de l’any, les temperatures suaus de la ciutat o els amagatalls que podien trobar en la vegetació densa? Havia llegit estudis sobre ocells i sabia que la conducta comunicativa dels animals pot canviar a la ciutat. Així doncs, vaig fer un estudi comparatiu entre conills de bosc i conills de ciutat per esbrinar les diferències en la forma de comunicar-se a través de les latrines. Parlen de coses diferents i per això construeixen les latrines de forma diferent? Us prometo que arribarem al fons de la qüestió!

I què té a veure tot això amb nosaltres?

Com més em dedicava a la biocomunicació, més m’adonava que les meves habilitats comunicatives no eren gaire bones: molts cops no escolto com cal, i a vegades contesto sense fixar-m’hi gaire o no sé ben bé què vull dir. El que alguns consideren unes habilitats de comunicació excel·lents, d’altres ho interpreten gairebé com una ofensa verbal. En el meu cas, com que soc de Brandenburg, ja és molt si aconsegueixo saludar amb un concís bon dia. Quan feia el doctorat a la Universitat Goethe de Frankfurt, això se’ls feia una mica estrany, als meus companys de Hessen. Allà tots saludaven sempre amb quatre paraules més: «Hola, molt bon dia a tothom!» Una visita a Stuttgart em va ensenyar que hauria pogut ser encara pitjor. Allà, on saluden amb un munt de paraules, la meva capacitat de comunicació matutina hauria quedat definitivament dinamitada. Vol dir això que la gent de Suàbia és més comunicativa que la gent de Hessen o de Brandenburg? Quin és el punt de comunicació òptim entre una manera de saludar i una altra?

Per trobar resposta a aquestes preguntes, em vaig apuntar a molts cursos i jornades sobre el tema: des de comunicació científica fins a pràctiques d’Elevator Pitch o Science Slams. Paral·lelament al meu treball de camp i també al laboratori, jo mateixa em veia com a objecte d’investigació. Tenia contacte amb molta gent i els explicava les meves investigacions i els problemes quotidians en el terreny de la comunicació humana. Els meus interlocutors em miraven fascinats quan els parlava dels complicats dissenys de les latrines que construeixen els conills de bosc i que són aproximadament com les nostres xarxes socials digitals. Em van preguntar moltes vegades com funciona la comunicació a la natura i si les plantes i els bacteris també es comuniquen. Quin és el secret de la natura per aconseguir que la comunicació funcioni? Com podem treure’n profit nosaltres en la nostra vida quotidiana? Vaig començar a ocupar-me cada cop més d’aquestes qüestions i vaig ensopegar amb un panorama d’allò més fascinant. Ara, per respondre aquestes i altres preguntes, he aplegat en aquest llibre els meus coneixements com a etòloga i les meves pròpies experiències en la comunicació quotidiana.

LA LLISTA DE TASQUES PENDENTS DE LA VIDA

Abans de submergir-nos en el món de la biocomunicació, ens cal una mica de base teòrica. Ara ja sabem que bio vol dir ‘vida’, però què és la vida? Quines característiques tenen en comú tots els éssers vius i quantes se’n necessiten per poder anomenar vida la vida? Hi ha hagut generacions senceres de científics que s’han trencat el cap amb aquestes qüestions fonamentals, i el debat encara no s’ha tancat. Ara per ara, sabem que hi ha alguns trets característics, com ara la procreació o la capacitat de reacció a l’entorn, que ens permeten reconèixer la vida com a tal. Amb l’Oda a la vida, el poema amb què comença aquest llibre, he intentat introduir totes característiques importants de la vida. Ha arribat l’hora de fer una ullada, estrofa a estrofa, al que s’amaga darrere dels bastidors de la vida. Espero que us ho passeu bé!

La vida manté l’ordre

L’estructura és un guany per a la vida.

Dues mans, dos ulls? Tot plegat té molt sentit!

La vida necessita ordre i alhora el crea.

El secret de la vida: amb sistema seràs ric.

Segons una dita alemanya, «l’ordre és mitja vida», però realment hauríem de dir que «l’ordre és tota la vida», ja que sense ordre ni estructura no hi ha vida en aquest món. L’ordre es mostra en tots els nivells i significa que tot té el seu lloc i que res no vola enlloc per casualitat. Els àtoms són peces que es poden combinar per formar molècules. D’altra banda, les molècules s’organitzen per convertir-se en components d’una cèl·lula. La paraula cèl·lula prové del llatí i significa ‘petita cambra’. Així doncs, les cèl·lules s’aïllen de l’exterior amb una paret ferma o una membrana flexible. A la petita cambra hi ha tot el que cal per viure. Aleshores, moltes cèl·lules poden formar éssers vius multicel·lulars, com ara plantes i animals, i en aquest cas també se segueix el principi d’organització i estructura: algunes s’ocupen del metabolisme, d’altres del moviment i d’altres de transmetre missatges. Totes les que s’encarreguen d’una mateixa tasca pertanyen a un agregat de cèl·lules conegut com a teixit. Els teixits que compleixen la mateixa funció pertanyen a un òrgan. I els òrgans que compleixen funcions similars formen un sistema d’òrgans. Tot el que aquests departaments cel·lulars necessiten per poder treballar sense destorbs els ho subministra la resta de l’organisme. De la tasca se n’encarreguen uns sistemes de transport que, entre altres coses, porten aliment i oxigen a les cèl·lules. Si no hi hagués ordre a petita escala, com ara en la disposició de les cèl·lules, tampoc n’hi hauria a gran escala, per exemple, en la forma simètrica d’una flor.

La vida és metabolisme

Sol, aigua i aliment:

la matèria es transforma, d’un cuc a una vaca.

Néixer i morir, la vida és així.

Sense energia no es fa cap pas.

Tots sabem per experiència que l’ordre es pot convertir ràpidament en desordre. Cal energia per mantenir-lo i que tot sigui al seu lloc. Quan fem neteja a casa, l’energia que necessita l’aspirador surt de l’endoll. Tanmateix, a diferència dels electrodomèstics, nosaltres som éssers vius i no podem treure l’energia de la paret. L’energia no sempre és de la mateixa mena. En el cas dels éssers vius, l’energia química és decisiva per mantenir l’ordre, i aquesta energia es troba en els aliments que prenem. L’intercanvi de nutrients amb l’entorn és una altra característica de la vida: el que manté l’ordre de les cèl·lules i, per tant, de tot l’ésser viu, és el metabolisme. Si deixem fer a la natura, es transformaran només les substàncies que calen per mantenir l’equilibri. Sense l’energia provinent de l’alimentació, la vida no pot captar ni enviar missatges, i tampoc hi pot haver comunicació.

La vida percep l’entorn i reacciona

Els secrets no s’oculten gaire temps,

la vida sap avui què passarà demà.

Els sentits esmolats com l’espasa d’un samurai,

la vida sap què s’hi cou.

En conjunt, el bosc és la combinació, en tot moment única, dels elements vius i no vius de l’entorn. És a dir, un ecosistema. Qualsevol gra de sorra, tots els metres cúbics d’aire i qualsevol gota d’aigua formen part dels elements no vius. Un cuc és capaç de percebre una pedra a terra i de buscar un altre camí si li convé. En canvi, la pedra inanimada no mostra cap reacció visible al cuc. Així doncs, una característica important de tots els éssers vius és la capacitat de percebre l’hàbitat amb ajuda de sistemes receptors i la facultat de reaccionar-hi. Els hàbitats són plens de dades visuals, acústiques (mecàniques), químiques o elèctriques, que es converteixen en missatges quan un ésser viu les capta amb les seves cèl·lules receptores, anomenades també simplement receptors. El tipus de receptors decideix quins missatges capta un ésser viu: els ulls, òrgans de la visió dels animals, estan fets per detectar colors i formes, i el nas és perfecte per percebre les olors. D’aquesta manera, els receptors fan possible que un ésser viu s’orienti en el seu hàbitat: on hi ha llum o aigua? On puc anar sense topar amb una pedra? Si un ésser viu se’n troba un altre, tots dos poden captar i intercanviar missatges gràcies als seus receptors. I la capacitat d’intercanviar missatges és la base de la comunicació! L’intercanvi de missatges entre éssers vius i la interacció amb l’entorn inanimat és el que determina la totalitat: un bosc que funciona.

La vida es multiplica

La vida es propaga alegrement,

colonitza fins al lloc més llunyà.

Dividir-se és un joc de criatures:

d’una en surten dues, de dues un munt.

Omnis cellula e cellula. Aquesta sonora sentència en llatí significa que «tota cèl·lula prové d’una altra cèl·lula». La vida es reprodueix i d’aquesta manera transmet el seu patró genètic, l’ADN, als descendents. En el millor dels casos, la descendència també serà capaç de multiplicar-se. Tanmateix, la reproducció no està necessàriament relacionada amb el sexe. Una cèl·lula es pot dividir en dues i es multiplica d’aquesta manera. La reproducció mitjançant la divisió cel·lular també s’anomena reproducció asexual i la trobem sobretot en éssers vius unicel·lulars, com ara els bacteris. La cèl·lula duplica els seus components, inclosa la pròpia estructura genètica, i es divideix. Si les condicions són bones, algunes espècies de bacteris es divideixen cada deu o vint minuts i creen dues cèl·lules filles idèntiques. La reproducció asexual s’anomena d’aquesta manera perquè té lloc sense la intervenció, per exemple, d’un element masculí i un de femení. Els éssers vius que la practiquen no s’han d’amoïnar per trobar exemplars de l’altre sexe.

La reproducció sexual és una altra cosa: en aquest cas es fusionen les cèl·lules sexuals o gàmetes de dos éssers vius de la mateixa espècie. La particularitat d’aquestes cèl·lules és que aporten la meitat del patró genètic, que no es completarà fins que els gàmetes es fusionin per formar una cèl·lula comuna. A partir d’aquesta fusió, anomenada zigot, es formarà un nou ésser viu per divisió cel·lular. Els éssers que neixen a partir de la reproducció sexual són diferents dels seus progenitors i també entre si. Els progenitors són éssers vius multicel·lulars, poden ser fongs, plantes o animals, que formen cèl·lules sexuals per dur a terme la reproducció sexual, i no es tracta sempre de cèl·lules sexuals masculines i femenines. Per exemple, teòricament, els fongs en poden desenvolupar milers de diferents per reproduir-se. Ho trobo al·lucinant!

La vida creix i es mou

Torres de fusta mil·lenàries,