Pedra de toc és molt més que un llibre de memòries o la crònica d&apos;un temps. És una deu de cultura, de cultura en majúscules. Perquè, com diu Julià de Jòdar en el pròleg d&apos;aquesta edició, «una dona indòcil al món fet pels homes només podia guanyar-se la llibertat no pas esperant graciosament que la hi concedissin, sinó exercint-la. I l&apos;única manera de fer-ho no era pas fent-se „una“ cultura, sinó apropiant-se de „la“ cultura: una eina procuradora tant de seguretat com de desassossec». Maria Aurèlia Capmany és alhora far i esperó per a unes generacions (les que traginen avui el seu llegat intel·lectual, polític, literari) que sense obres com aquesta anirien encara més a les palpentes.

Pedra de toc

«No sé encara per què se m&apos;ha acudit començar unes memòries», explica Capmany, l&apos;any 1987, al volum Mala memòria. «Em sembla que fins i tot havia dit que no ho faria mai». Sortosament, se&apos;n va desdir. Aquestes memòries adquireixen, sens dubte, una irradiació peculiar. La interrelació constant entre passat i present té, a més, una voluntat col·lectiva, de llegat a les generacions futures; per això, més enllà de ser un passeig pels escenaris del record, aquestes memòries assenyalen aspectes de la societat que encara ara, tants anys després, no hem pogut resoldre. Maria Aurèlia Capmany continua sent una advertència.

Autories