Els versos dels calaixos
- -
- 100%
- +
Això no obstant, la tasca que més l’absorbí en la segona meitat d’aquesta dècada setantina fou l’escriptura de Mural del País Valencià (iniciat el 1974), constituït per un conjunt de vint-i-set llibres reunits en tres volums (nou llibres per cada volum), que inclouen diferents títols de reculls (vuitanta-tres) i que abracen més de mil cinc-centes pàgines de versos; mural que es va publicar pòstumament, el 1996, i que integra algunes obres ja publicades anteriorment. Entre els llibres rellevants d’aquest voluminós conjunt, cal destacar obres com ara Declaració de principis, Llibre de Xàtiva (editat anteriorment el 1980, com a Xàtiva) o Ofici a la memòria de Joan B. Peset que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941 (editat abans, el 1979), entre d’altres.
Durant els anys vuitanta Estellés va presentar una poesia diversa, heterogènia i amb nombroses possibilitats temàtiques i formals. D’una banda, mantenia l’orientació més arrelada al seu àmbit social o al seu propi espai nacional, com la de Cant temporal (1980), poemari influït també per Neruda (ja des del títol), Exili d’Ovidi (1982), amb el rerefons del poeta llatí, o fins i tot Puig Antich (1989), motivat per l’assassinat d’aquest sindicalista. D’altra banda, hi havia una lírica de temàtica amorosa, amb una orientació més sensual i eròtica, com la d’obres com Versos per a Jackeley (1982) i Jackeley (1983).
Aquesta dècada dels vuitanta es van difondre cinc nous volums de l’obra completa, que reunien la seua producció d’aleshores a més d’alguna anterior encara inèdita: Les homilies d’Organyà. Obra completa 6 (1981), Versos per a Jackeley. Obra completa 7 (1982), Vaixell de vidre. Obra completa 8 (1983), La lluna de colors. Obra completa 9 (1986) i Sonata d’Isabel. Obra completa 10 (1990). Posteriorment, en els noranta, van aparèixer els seus últims llibres publicats en vida: Estat d’excepció (1991) i Mare de terra (1992).
L’autor s’ha convertit en el poeta valencià amb més musicacions. Així els seus poemes han estat musicats, entre molts altres, per solistes com Paco Muñoz, Miquel Gil, Santi Arisa, Carme Torrelles, Ximo Caffarena, Bertomeu o Natxo Gironés; per parelles o trios com Toti Soler, Esther Formosa i Carles Rebassa; Jaume Arnella i Rafel Sala; Tomàs Llopis i Miquel Pérez Perelló; o per grups com Obrint Pas (Frechina, 2013).
4. Una escriptura singular5
Per l’ús literari del registre col·loquial, fins i tot dialectal, o per la temàtica de la quotidianitat, l’escriptura d’aquest poeta valencià aportava una poesia testimonial que es nodria, almenys inicialment, sobretot de dues deus: l’existencialisme francès –filosòfic i literari, amb Jean Paul Sartre i Albert Camus al capdavant–, especialment difós i influent durant els anys cinquanta, i el neorealisme del cinema italià, amb pel·lícules com les de Roberto Rossellini o Vitorio de Sica. Cal recordar que Estellés també feia cròniques de cinema al diari on treballava, i aquelles pel·lícules també captaven, des de l’humanitarisme i la solidaritat, la realitat dura i crua de la gent humil i senzilla, una realitat plena de detalls ben vius (Simbor, 2005: 13-142). El neguit existencial per les guerres, la d’Espanya i també l’europea, la crisi social i moral de la dictadura franquista i la crisi personal de la mort de la primera filla, foren tot un conjunt d’aspectes determinants que bastiren i singularitzaren el seu univers literari més genuí. La mirada escrita sobre la realitat immediata es va enriquir amb una intensa transtextualitat, sobretot per la intertextualitat o relació amb altres textos literaris, i també amb la interartisticitat i intermedialitat o relació amb altres manifestacions artístiques. La seua poesia tot i percebre’s, almenys aparentment, com a senzilla, era sovint ben complexa.
El poeta, ja des dels anys cinquanta, proposava, des d’un posicionament ben diferent, el distanciament respecte al discurs poètic anterior, molt més acurat i formalista, dominat pel model postsimbolista de Carles Riba, primer, o pel del cicle líric de Salvador Espriu, després. Fins i tot durant els seixanta, malgrat el seu realisme compromès, no va participar amb claredat –sols en alguns textos puntuals– del corrent del realisme històric o poesia social, i va anar, molt sovint, per lliure. Així doncs, des d’aquestes coordenades, l’autor incorporava, per exemple, les estructures conversacionals polifòniques (a obres com Testimoni d’Horaci), el monòleg interior en poesia (a «Coral romput», dins La clau que obri tots els panys) o un complex entrellat intertextual (a Llibre de meravelles).
Estellés ens ha ofert una producció extensa, diversificada i heterogènia en la temàtica i en l’expressió. Per exemple, en la versificació, es debat entre allò més tradicional i el més innovador, des de sonets i decasíl·labs o alexandrins fins a poemes visuals i tipogràfics, passant per cançons tradicionals o populars (cal recordar la coneguda «Cançó de bressol», de La nit) o poemes breus com epigrames o tankes (a La fira del vent), o també composicions dispars i variades, que són intitulades o considerades com a elegies, odes, èglogues, epitafis o bé oficis, testaments, cròniques, lletres, oratoris i fins i tot quaderns. També alterna –o de vegades integra– el lirisme exquisit (com alguns textos d’Hamburg) i la narrativitat quotidiana (al poema XXII de L’Hotel París); l’idealisme (recordem el sonet antologat «Sabia que vindries», de L’amant de tota la vida) i el realisme més cru i desolador (per exemple, «Vora el barranc del Carraixet», d’Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941); o la llengua culta i la col·loquial (fixem-nos en fragments dels soliloquis entre Nemoròs i Bel·lisa a l’«Ègloga III», d’El primer llibre de les èglogues). Fins i tot barreja orientacions estètiques: és postsimbolista (per exemple, a molts poemes de La nit), fa denúncia neorealista (a poemes de L’Hotel París) o fa denúncia realista històrica (a textos de Mural del País Valencià), és innovador (a «Coral romput», de La clau que obri tots els panys), o fins i tot té voluntat experimental (a proses poètiques de Quadern de 1962).
El testimoni de la realitat viscuda o imaginada que ofereixen els seus versos, quan s’orienta al passat, a la infantesa i al poble, amb l’estratègia de recuperació des del record i la memòria, al capdavall el valor documental del poema, de vegades comporta un to especialment elegíac (pensem en poemes com «No escric èglogues», de Llibre de meravelles); quan es projecta sobre el present és sobretot un vessant més testimonial sobre la quotidianitat, que no sols descriu i constata sinó que també denuncia, una quotidianitat sovint enriquida amb aspectes de gaudi aparentment circumstancials i anecdòtics (com ara en els poemes hedonistes d’Horacianes); i quan s’orienta a la construcció del present-futur hi apareix el vessant més explícitament compromès, amb l’horitzó col·lectiu de la pàtria (així, el poema «Assumiràs la veu d’un poble…», de Llibre de meravelles).
Aquests, al cap i a la fi, són tres àmbits temàtics principals de l’univers poètic estellesià: la poesia quotidiana, la poesia amorosa i la poesia més compromesa i nacional (la primera, evidentment, s’interfereix amb les altres dues). La poesia amorosa és idil·li, fidelitat i sentiment (sempre Isabel, la seua muller, com el del poema «He aixecat, mentre escrivia, el cap…», de Sonata d’Isabel), però és també sensualitat i erotisme (especialment evocats des del record, per exemple amb el personatge Jackeley, a Versos per a Jackeley) i és sexe (desig i també pornografia, per exemple amb el personatge la cordovesa del raval, a El gran foc dels garbons); com a vivència personal i col·lectiva en un moment històric determinat de repressió, el sexe, a més, denota la frustració i el caos de l’època, com és palès a «Testament mural», de Llibre de meravelles. La poesia compromesa i nacional té les seues arrels en la terra pròpia, en la geografia, té el seu lligam directe en el poble i en l’horitzó en la pàtria; Estellés es compromet, amb esperança, amb la realitat del seu país: només cal recordar Mural del País Valencià. La poesia quotidiana és la plasmació hedonista dels instants feliços i de les sensacions de petites coses primàries i satisfactòries perquè són essencials (recordem el poema I «res no m’agrada tant…», d’Horacianes, o fins i tot el títol L’amant de tota la vida), però també i sobretot és fixació escrita del caos dominant en un temps de crisi: la fam, el dolor, la misèria, la solitud… i, especialment determinants, la pena i la mort (personal i col·lectiva), al capdavall, aspectes definitoris dels anys difícils de la postguerra: així en textos de L’ofici de demà o en alguns sonets d’El gran foc dels garbons.
La poesia d’Estellés, d’una banda, és el testimoni d’aquest univers que va viure i que va imaginar, el qual es pot conèixer i constatar mitjançant la crònica que en fa; i, de l’altra, construeix una ficció dissident –ben personal– mitjançant la passió d’escriure, una passió que el va absorbir durant tota una vida.
1. Per a les citacions de Llibre de meravelles se segueix l’edició revisada del 2015, dins Obra completa 2, València, Edicions Tres i Quatre. Quan la citació prové d’un altre poemari, en el cas d’estar inclòs a qualsevol dels quatre volums de la nova edició de l’Obra completa, es parteix d’aquesta. En el cas de no trobar-s’hi encara inclòs, es parteix de la publicació anterior de l’Obra completa, de la mateixa editorial. I quan és una obra només publicada solta (per exemple, Mural del País Valencià), llavors es pren l’edició existent a l’abast.
2. Aquests deu volums de les seues obres completes publicades per Eliseu Climent editor eren Recomane tenebres. Obra completa 1 (1972), Les pedres de l’àmfora. O.c. 2 (1974), Manual de conformitats. O.c. 3 (1977), Balanç de mar. O.c. 4 (1978), Cant temporal. O.c. 5 (1980), Les homilies d’Organyà. O.c. 6 (1981), Versos per a Jackeley. O.c. 7 (1982), Vaixell de vidre. O.c. 8 (1983), La lluna de colors. O.c. 9 (1986) i Sonata d’Isabel. O.c. 10 (1990). Des del 2014 Edicions Tres i Quatre ha publicat quatre volums d’una nova edició revisada, que de moment abracen el corpus poètic dels anys cinquanta i seixanta.
3. Al Fons Estellés es conserva el document de l’obra però no la portada, per tant, no se sap el títol del conjunt. Aquest primer poema en valencià ha estat reproduït per Carbó (2009a: 33).
4. El que actualment es coneix com L’inventari clement de Gandia.
5. Aquest apartat prové d’una reelaboració de dos treballs anteriors (Carbó, 2003 i 2009b: 104-108).
2
La creació dels textos
i la difusió del llibre
La passió d’escriure va absorbir Vicent Andrés Estellés durant tota una vida. Després del cicle de la tenebra,1 configurat pels llibres acabats entre 1956 i 1957, des de La nit fins a La clau que obri tots els panys; després dels petits exilis de cada dia, de la segona part d’aquesta darrera obra esmentada –part intitulada «Llibre d’exilis»–, percebuts per algú que vivia un exili interior davant d’una realitat que considerava sense sentit, motivada pel context de la postguerra i accentuada i singularitzada personalment per la mort de la primera filla als tres mesos de vida–la darrera nit del febrer de 1956–; després del deliri del jo en «Coral romput» o tercera part d’aquesta mateixa obra esmentada; el poeta, immergit entre inventaris i manuscrits, descobrí petites meravelles en els records, les anècdotes i els detalls de la realitat, els instants quotidians, l’univers que l’envoltava i la seua imaginació.
Com Ramon Llull va fer amb Fèlix al Llibre de meravelles de la fi del segle XIII, aquell personatge que recorria el món per donar testimoni del meravellós que hi veia i que motivava la seua gratitud a Déu, el creador que ordenava el món ofert, Estellés va trobar i configurar un jo poètic que també vagava errabund per un món on, de tant en tant, percebia matisos i entrellucava algunes valuosíssimes diferències. Si la primera evolució dels anys cinquanta del gran poeta valencià havia estat de les homilies –d’Organyà–, o primers textos, a les tenebres (entre els anys 1952 i 1958); la segona, anava de les tenebres a les meravelles (a partir del 1958). Només de la tenebra estant es podien esbrinar meravelles. A la manera com havia passat amb Ramon Llull després de la naixença de la llengua catalana, ara Estellés, després de la repressió més dura del franquisme i de la més fosca davallada personal, es confirmava i es consolidava mitjançant la plenitud en la seua producció literària en aquesta llengua. Potser per això, quan escrivia aquesta obra, volia esbossar o composar com una mena d’«oda a l’aparició de la gramàtica».
1. La documentació original existent
Hi ha diferents documents suplementaris del Fons Estellés que contenen textos de Llibre de meravelles. Ressenyarem només els dos més extensos i d’agrupació de textos i no pas casos d’algun poema solt; i ho farem així perquè pot ajudar a esbrinar i situar la cronologia de la redacció de l’obra.
D’una banda, existeix un document mecanografiat, i, de l’altra, un document manuscrit. Tot i que aquests no tenen datació, tanmateix, els diferents escrits paratextuals existents que es refereixen a l’obra sempre la situen en els anys cinquanta, i més concretament a l’entorn del 1958. Ambdós documents contenen poemes de la part central del llibre, és a dir, dels textos, escrits en versos alexandrins, que es troben a les set seccions que coneixem editades amb la numeració romana.
El primer document s’intitula Oda a l’aparició de la gramàtica, títol que confirma la voluntat fundacional de l’obra. Al títol mecanografiat se sobreposa, manualment, «Originals Llibre de meravelles», intitulació que és posterior en el temps. Aquest document conté vint-i-vuit poemes en fulls solts, amb dues procedències de redacció, com palesa la tipografia de lletres de dues màquines d’escriure diferents: d’una banda, vint-iquatre poemes que, pel mecanografiat i pel tipus de paper, poden ser els vinculables a l’entorn del 1958 (la fi dels cinquanta o, com a molt, l’inici dels seixanta); i d’altra banda, els altres quatre, afegits i d’una altra procedència, sense dubte de redacció posterior. Entre els primers, només hi ha un poema que no s’incorporà a l’edició de l’obra. Aquest poema, reproduït ja en l’estudi introductori del volum segon de la nova edició de l’obra poètica estellesiana (Carbó, 2015: 53), és el següent:
I després de la guerra, brutalment confiàveu,
callats, en l’altra guerra. Escoltàveu notícies
de la guerra en la vostra dolorosa postguerra.
L’esperança, aleshores, s’anomenava guerra.
O, si es vol, Nord-Amèrica. O, si es vol, Gran Bretanya.
Vivíeu en el centre dolorós de la guerra.
Éreu les criatures amargues de la guerra.
I parlàveu l’idioma destructor de la guerra.
Parlàveu de la guerra a l’hora de l’amor.
O guerra o llibertat. Criatures amargues.
Només hi havia guerra. Entre l’amor, sorgien
paraules de la guerra. I deixàveu l’amor
en el nom de la guerra. Si els aliats volguessen…
Car després de la guerra sols hi hagué una esperança:
pels vells camins d’Europa retornava la guerra.
No es podria dir que era acabada la guerra.
Aürtats, aguardàveu, nit i dia, la guerra.
Respecte a l’altre document, és un petit quadern manuscrit i sense títol amb diversos poemes, cinc dels quals pertanyen a Llibre de meravelles i no es troben al document mecanoscrit anteriorment caracteritzat. A més a més, com ja hem apuntat, hi ha alguns altres textos de l’obra esparsos o repartits en altres documents del Fons Estellés, inicialment vinculables, per tant, a altres obres, com és el cas del poema publicat en la secció IV i intitulat «La collita», que apareixia al document original de l’obra L’ofici de demà, des d’on en algun moment s’extragué i s’aprofità per a Llibre de meravelles.
Els vint-i-quatre poemes més antics del document que hem referit en primer lloc palesen que Llibre de meravelles originàriament, en la seua primera creació, no tenia ni estructura ni paratextos (títols de poemes i epígrafs), i era sols un conjunt de textos seguits que després formarien part del cos central de l’obra editada, és a dir, del que coneixem com les seccions numerades I-VII, i que va créixer amb més poemes provinents d’altres indrets o documents llavors inèdits. En algun moment s’hi van afegir un altre tipus de textos que formarien, en la publicació de l’obra, les parts o cossos laterals que coneixem amb els títols «Teoria i pràctica de la flor natural» i «Propietats de la pena». Llavors s’ordenà el material anterior, amb retocs com ara la numeració de les agrupacions que configuren les seccions I-VII o la incorporació de títols i epígrafs per a gairebé cada poema, cosa que abans no tenien. Aquesta estructuració tal vegada va estar vinculada –o fou simultània– a la idea segons la qual l’obra formaria part, com a primer llibre, de la tetralogia Els manuscrits de Burjassot. De fet, fins i tot l’autor insinuà en algun document suplementari que el mateix Llibre de meravelles ja agrupava altres obres d’aquells manuscrits escrits durant la postguerra i vinculats a Burjassot.
2. Les edicions
Les edicions existents són les següents:
1. Llibre de meravelles, València, L’Estel, 1971. Amb un pròleg de Manuel Sanchis Guarner i una nota explicativa prèvia de V. Andrés Estellés. A la portada constava com a subtítol en lletra de cos més menut «Poemes». S’acabà d’imprimir el 22 de juny als tallers Fermar de València.
2. Llibre de meravelles, València, Edicions Tres i Quatre, collecció Poesia 3i4, núm. 7, 1976. Se n’han fet vint-i-quatre edicions en trenta-set anys (fins a la darrera del 2011), les quals, a causa d’un nou disseny de la col·lecció, havien tingut amb el temps un canvi de color de la portada (del blau al groc suau).
3. Llibre de meravelles, de V. Andrés Estellés, i Vint-i-set poemes en tres temps, de M. Martí i Pol, Barcelona, Edicions 62Orbis, 1984. (Aquesta publicació segueix la primera edició).
4. Livre de merveilles, Beuvry, Maison de la Poésie Nord/Pasde-Calais, 2004. Edició bilingüe. Traducció i pròleg d’Amador Calvo i Ramon. (Aquesta publicació segueix la d’Edicions Tres i Quatre).
5. Llibre de meravelles, dins Obra completa 2. Nova edició revisada, València, Edicions Tres i Quatre, 2015, pp. 221-322. Estudi introductori i edició del volum a cura de Ferran Carbó.
Si considerem el conjunt de les edicions i reimpressions, se n’han fet vint-i-vuit en quaranta-set anys. Cal dir que l’obra mai no havia estat integrada en cap dels deu volums de l’Obra completa (1972-1990) d’Edicions Tres i Quatre, potser per l’alt rendiment editorial que tenia com a llibre solt. Fins a l’aparició de la publicació del 2015, dins la nova edició revisada de l’obra completa, les dues edicions de referència havien estat la de L’Estel –o primera– i sobretot la de Tres i Quatre –a partir de la segona–, les quals tot seguit contrastarem.
La primera edició del llibre s’acabà d’imprimir als tallers tipogràfics Fermar, el 22 de juny de 1971, a València. Tenia tres singularitats no mantingudes posteriorment, que la fan irrepetible (i ja de bibliòfil) i afecten aspectes paratextuals; a més, puntualment, cal observar l’ordenació invertida dels dos poemes finals de la secció II de la segona part (els intitulats «Spill, o llibre de les dones» i «Flèrida (1)», que intercanvien posicionament des de la segona edició).
En primer lloc, el 1971 portava en la portada –i en la primera pàgina interior– un subtítol «Poemes», el qual es mantingué en la publicació conjunta d’Edicions 62-Orbis, que tenia com a base aquella primera de L’Estel; en canvi, aquest subtítol desaparegué de la portada i de l’interior en les diferents d’Edicions Tres i Quatre i en la bilingüe de França. En aquesta edició segona i posteriors fins a la del 2015, tanmateix, apareixia un sobretítol en l’interior, dins la primera plana, «manuscrits de Burjassot-1», vinculable a la substitució de la nota de l’autor que es comentarà més endavant.
El títol és coincident amb el de l’obra en prosa de Ramon Llull, set segles anterior. Convé recordar que segons Miquel Batllori (1993: 164) el nom més autèntic de l’obra lul·liana era Llibre de meravelles i no Fèlix o llibre de meravelles, sense el nom previ afegit tal vegada a semblança del Blanquerna. Aquesta convergència de títols segurament havia motivat aquell subtítol inicial –«Poemes»–, que introduïa un matís respecte a l’obra de Llull escrita en prosa: hi havia un Llibre de meravelles, en prosa, i un altre, en vers; un mateix títol per a dos tipus de textos, de gèneres diferents. Amb el subtítol estellesià «Poemes», de la primera edició, per tant, se singularitzava i matisava el títol respecte al coincident lul·lià. Així, el nou títol no era un plagi del de Llull, sinó més aviat una al·lusió i un préstec. Cal tenir present que Estellés consultà l’obra dins el volum Obres essencials, de Llull, en l’edició del 1957 a cura de Batllori, on s’intitulava Llibre de meravelles sense el nom previ de Fèlix.
A més a més, per a Miquel Batllori, Llibre de meravelles, de Ramon Llull, «és una novel·la episòdica: en el seu origen fóra com una guia espiritual…». Aquesta citació de Batllori apareix com a segona citació preliminar escollida d’entre les cinc que encapçalen el llibre del poeta de Burjassot. La citació prové de la «introducció» que Batllori féu a l’obra de Llull el 1957, pp. 309-317 (Batllori, 1993: 163-173). Estellés, doncs, pren a Llull no sols el títol del llibre, sinó també el tipus de construcció episòdica i la intenció pedagogicomoral, ara, en forma de poemes. També cal avançar com a dada anecdòtica més puntual, tot i que hi tornarem, que així com l’escriptor mallorquí a l’entorn del 1299 o 1300 havia compost el seu «Cant de Ramon», ara el poeta valencià intentava, en un poema dins el nou llibre, el seu «Cant de Vicent» (el poema vuitè de la secció III, de la segona part); dos títols en paral·lel i amb clares connexions, ja que els dos textos aportaven, amb manipulació ficcional, dades autobiogràfiques. No cal insistir en el fet que l’autor de Burjassot tenia ben present el beat mallorquí, quan escrivia la seua obra sobre les meravelles. Subratllem que el llibre del qual el poeta va agafar la citació preliminar de Batllori fou editat el 1957.
En segon lloc, aquella primera edició de Llibre de meravelles anava encapçalada per un pròleg de Manuel Sanchis Guarner–de quatre pàgines– que recolzava i avalava el poeta, el presentava i el caracteritzava, així com singularitzava aquell llibre «amerat de valenciania» (Sanchis Guarner, 1971: 10). Pel filòleg, pel moment històric (l’any 1971) i per l’obra que encapçalava, aquest pròleg tenia un alt valor documental –eren els anys de la instauració definitiva de la trinitat valenciana de Fuster, Estellés i Sanchis Guarner, l’intel·lectual, el poeta i el lingüista– i sorprèn que aquell pròleg mai més no s’haja editat.2
I en tercer lloc, aquella primera edició portava una nota explicativa en lletra cursiva signada pel poeta, que es reprodueix tot seguit, íntegrament:
Aquest volum és el primer d’un cicle de quatre, el qual vaig titular «Els manuscrits de Burjassot». Escrit tot el cicle entre les darreries del 1956 i la primavera del 1958, ara, en fer la revisió, hi he afegit sis o vuit composicions, a banda d’alguna que altra estrofa que no fa al cas assenyalar.