Els versos dels calaixos

ELS VERSOS

DELS CALAIXOS

Ferran Carbó

ELS VERSOS

DELS CALAIXOS

Sobre Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

© Del text: Ferran Carbó, 2018

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2018

Producció editorial: Maite Simon

Disseny interior i maquetació: Inmaculada Mesa

Correcció: Elvira Iñigo

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera i Maite Simon

ISBN: 978-84-9134-321-9

A Paco i Consuelo, in memoriam

per aquelles semblances s’exalça l’ànima a membrar, entendre e voler RAMON LLULL

Índex

Introducció

1. L’autor i la seua poesia

1. Durant els anys quaranta: els inicis

2. Dels anys cinquanta als anys seixanta: el poeta de la postguerra valenciana

3. Dels anys setanta als anys vuitanta: el poeta nacional dels valencians

4. Una escriptura singular

2. La creació dels textos i la difusió del llibre

1. La documentació original existent

2. Les edicions

3. El procés d’elaboració i d’escriptura

3. Els paratextos

1. Distintes formes de transtextualitat

2. Títol, sobretítol, intertítols i títols de poemes

3. Citacions i epígrafs

4. Ramon Llull i Ausiàs March

4.1 «Cant de Ramon» i «Cant de Vicent»

4.2 «Jo sóc aquest que em dic…»

4. L’estructura

1. De l’organització en seccions a l’estructura de tríptic

2. Dos cossos laterals i un cos central

5. La consciència del present

1. Sobre el conjunt

2. Els poemes

6. Els episodis (del passat i del present)

1. Sobre el conjunt

2. Les seccions i els poemes

2.1 I: l’escriptura del record

2.2 II: els documents del context

2.3 III: la guerra i la postguerra

2.4 IV: un entreacte de llàgrimes

2.5 V: un temps d’amargor

2.6 VI: la guerra i la postguerra

2.7 VII: de l’exili i la llibertat

7. L’esperança en el futur

1. Sobre el conjunt

2. Els poemes

8. Cloenda

Annex:

«Pròleg» de Manuel Sanchis Guarner a la primera edició de Llibre de meravelles

Bibliografia

Introducció

Presentem una aproximació a Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés. Aquesta obra no sols és una de les principals de l’autor, sinó també de la poesia en llengua catalana del segle XX. A més, es tracta d’un llibre emblemàtic per a diverses generacions de lectors del País Valencià, des de fa prop de mig segle. Avui, com abans, la seua lectura continua atraient i sorprenent, crea emocions i sensacions, enriqueix els sentiments i el pensament d’aquells que s’hi endinsen.

Quan l’any 1970 Estellés va publicar, mitjançant la gestió de l’amic i poeta mallorquí Josep Maria Llompart i per primera vegada a Palma, el petit recull Lletres de canvi, el qual avançava alguns sonets de L’ofici de demà (editat també a Palma dos anys més tard), es va superar la dificultat de la postguerra per a l’edició i la difusió de la seua producció literària, ja que des dels inicis de la seua escriptura i fins aleshores, durant vint-i-cinc anys, només havia publicat quatre llibres, tot i haver-ne escrit, totalment o parcial, prop d’una trentena.

Això no obstant, l’any següent, el 1971, fou el seu annus mirabilis. De colp, al País Valencià, va editar quatre títols: La clau que obri tots els panys, L’inventari clement, Llibre de meravelles i Primera audició. Aquesta nova difusió i la recepció comportaven la seua consagració definitiva, la qual recorda per allò d’any miraculós i de ser-ne quatre els llibres, el que, quasi una dècada abans, va passar amb Joan Fuster el 1962, entre les quatre obres del qual llavors es trobava l’emblemàtic Nosaltres, els valencians.

En el cas del poeta de Burjassot, aquell 1971 tots quatre títols eren d’obres inèdites que havien estat escrites durant la llarga postguerra. La primera i la tercera, si seguim l’ordre d’esment anterior, són dues obres principals, de les essencials en la seua poesia. La segona obra és rellevant. La quarta n’és més aviat una entre tantes. L’aparició alhora de les quatre va motivar comentaris com el de Joan Fuster, del 1972, quan escrivia que aquella producció estellesiana apareguda l’any anterior era «un bloc de versos massa dens i massa complex perquè l’hàgem pogut digerir amb la perspectiva deguda. Però l’impacte hi quedava consumat. Un impacte al·lucinant» (Fuster, 1972: 19).

Llibre de meravelles en aquella primera edició del 1971 tenia un pròleg de Manuel Sanchis Guarner, un dels responsables del fet que se’n produís l’edició, el qual avalava completament el poeta i aquell «llibre amerat de valenciania» (Sanchis Guarner, 1971: 10). Tot just l’any següent va aparèixer l’edició de Recomane tenebres. Obra completa 1, el primer volum de la poesia completa de l’escriptor de Burjassot. El fet important és que les publicacions d’aquells 1971 i 1972 foren els primers passos d’un procés tendent a convertir el que era el poeta de la postguerra valenciana (ja que, tot i haver publicat només quatre llibres, al País Valencià ningú feia versos com ell) en el poeta nacional dels valencians i que, amb el reconeixement posterior, ha esdevingut, sense cap mena de dubte, un dels grans noms de la poesia contemporània en llengua catalana.

Aquesta obra de meravelles aviat es va convertir en una pedra angular de la poesia editada durant aquells anys setanta, cosa que va passar també amb d’altres d’èxit –malgrat ser un gènere considerat minoritari–, com, per exemple, una mica més tard en el temps, Estimada Marta (1978), de Miquel Martí i Pol. Ara mateix, després dels quaranta-set anys transcorreguts des de la primera edició, no sols és el llibre més conegut, editat, venut i llegit d’Estellés sinó també de la poesia contemporània al País Valencià. Efectivament, si se’n fa balanç, ha estat «un impacte al·lucinant».

Els dos primers capítols del present estudi són una mica complementaris: mentre que al primer es presenta una visió de conjunt de l’autor i la seua trajectòria i, de manera especial, la producció que va precedir i envoltar l’obra que ens ocupa; al segon, en canvi, es revisa la documentació original existent d’aquest llibre al Fons Estellés, a Burjassot, i també es comenta la difusió que se n’ha fet a posteriori amb les diferents edicions. L’anàlisi estricta es realitza entre els capítols tercer i setè: primer, amb la revisió del potent acompanyament paratextual; després, amb l’estudi de la complexa organització de l’estructura; i, posteriorment, amb l’anàlisi més minuciosa a partir del seguiment i del comentari de poemes de cadascuna de les parts. A tall de cloenda hi ha algunes reflexions últimes sobre el conjunt.

El treball es complementa amb un annex: es recupera el pròleg que Manuel Sanchis Guarner va fer a la primera edició del llibre el 1971, un document interessant de conèixer en l’aproximació que hi proposem i que ha estat oblidat en les edicions posteriors.

Durant alguns cursos acadèmics hem treballat a classe aquesta obra literària. Diferents generacions d’alumnes universitaris de Filologia Catalana han enriquit la inicial proposta de lectura i ens han fet sentir i compartir, cada vegada amb més intensitat, la grandesa de versos i de poemes, la de l’obra. A tots ells els manifestem l’agraïment, per motivar-nos en la necessitat d’elaborar aquest estudi; un deute i un repte concebuts fa anys peròendarrerits i perllongats durant massa temps. També mostrem gratitud a Carmina i Vicent Andrés, Vicent Anyó, Mariola Aparicio, Enric Izquierdo i Vicent Simbor, sempre atents a les consultes. És evident que la proposta d’anàlisi i d’interpretació del present llibre té un component personal i subjectiu per part de qui la signa i n’és responsable. Per tant, n’és una entre tantes. Una gran obra literària com aquesta en mereix, sense cap mena de dubte, moltes més.

Albuixec / Forcall / Vila-real, tardor de 2017

1

L’autor i la seua poesia

L’escriptor d’aquesta gran obra literària va nàixer a Burjassot el 4 de setembre de 1924 i va morir el 27 de març de 1993. La seua infantesa es va caracteritzar per les vivències relacionades amb el seu entorn més immediat i pròxim, el del conjunt de pobles i indrets de la comarca, l’Horta, i el de la ciutat de València; i també es va singularitzar per l’ajuda al pare i a l’avi en el forn de Burjassot on treballaven, àmbit que es recorda i refereix en poemes posteriors com, per exemple, «L’ofici», de Llibre de meravelles. Durant l’adolescència («tretze o catorze anys»)1 va fer d’aprenent d’orfebre, com recorda al poema «Dies», del mateix recull. L’interès per la literatura es va originar a partir de la lectura, amb els llibres que li deixava un veí lletraferit i republicà, Juli Llopis. Durant els anys trenta es va sentir especialment atret pel gènere del teatre; i, des dels anys quaranta, sobretot per la poesia, la qual va començar a conrear, cada vegada amb més intensitat.

La seua extensa producció poètica abraça més de cent títols, i va començar a publicar-se, primer amb textos en llengua castellana, a partir del 1944; i, ja amb obres en llengua catalana, des del 1953. L’edició va arribar, en la seua vida, fins al 1992 (amb l’últim llibre publicat Mare de terra); és a dir, tot plegat abraça un període de gairebé cinquanta anys. A més a més, després de la seua mort han aparegut, pòstumament, alguns llibres, com els tres volums de Mural del País Valencià (1996) o L’inventari clement de Gandia (2012), que completen el conjunt de la producció. Fins i tot més recentment, el 2016, s’ha editat una reconstrucció del seu primer llibre de versos en llengua catalana, Ombra d’ales a l’aigua (escrit el 1952).

Aquesta llarga trajectòria poètica es pot sistematitzar mitjançant l’organització i l’agrupació a partir de les dècades durant les quals l’autor va escriure. Així doncs, hi ha una primera dècada, els anys quaranta, caracteritzada per l’escriptura inicial en llengua castellana, la qual mostra la seua formació i l’aprenentatge del gènere poètic. Tot seguit hi ha dues dècades durant la postguerra, els anys cinquanta i els seixanta, en què va elaborar una intensa producció literària en llengua catalana –que romangué majoritàriament inèdita–, la qual palesa el pas de la consolidació al de la plenitud. I, finalment, hi ha dues dècades arran dels anys setanta i fins a la seua mort, les quals foren de recuperació de l’obra anterior que havia romàs inèdita i alhora d’eclosió de la nova producció escrita durant la maduresa.

Si en les dècades dels anys cinquanta i seixanta, del període de la postguerra, només va aconseguir d’editar quatre llibres, Ciutat a cau d’orella (1953), La nit (1956), Donzell amarg (1958) i L’amant de tota la vida (1965); en les dècades posteriors i més actuals, dels anys setanta ençà, es va encadenar, de manera prou continuada, la primera edició de la seua obra completa (en deu volums), la qual cosa difonia i posava a l’abast dels lectors la major part de la seua poesia: aquests deu volums foren publicats entre els anys 1972 i 1990.2 A més a més, per completar el conjunt de la seua poesia, cal afegir-hi els tres extensos volums esmentats de Mural del País Valencià (1996), a banda d’alguna altra obra solta no inclosa en aquestes recopilacions, com Llibre de meravelles (1971), El procés (1978), Cançoneret de Ripoll (1985), Puig Antich (1989), Estat d’excepció (1991) i Mare de terra (1992). Cal dir que si la seua producció dels anys cinquanta i seixanta el singularitza com el gran poeta de la postguerra valenciana, la de les dècades posteriors, els anys setanta i vuitanta, el consagren com el poeta nacional dels valencians.

1. Durant els anys quaranta: els inicis

El 20 de juny de 1942 Estellés va editar el seu primer text, que era una col·laboració de premsa, escrita en prosa, per al diari Jornada, de València, el qual tractava sobre l’escriptor noruec Knut Hamsun, que havia estat premi Nobel el 1920. Després d’aquesta primera participació a la premsa escrita i mitjançant una beca, l’any 1943 el jove de Burjassot se’n va anar a estudiar a l’Escuela Oficial de Periodismo de Madrid, fins al 1945: «Ho recordava, en carn viva, des de Madrid. / Era per maig. Recorde que recordava el poble» (poema «Epistolari 1945», del llibre analitzat).

L’agost de 1944, tanmateix, havia publicat per primera vegada un poema, intitulat «Romance español de Santiago», el qual havia guanyat uns jocs florals a Benidorm aquell mateix any de l’edició. L’any 1945, el darrer dels seus estudis a Madrid, va publicar nous poemes en castellà a les prestigioses revistes Garcilaso i La Estafeta Literaria (de la tendència literària del moment anomenada garcilasismo); al desembre va aparèixer al setmanari Fantasía el seu primer recull poètic Pájaros en la arena, un conjunt de dènou poemes que inclouen trenta textos i que tenen com a temes principals l’amor, la fe i les creences, i la creació poètica. Posteriorment, com a llibre, sols tornaria a publicar en llengua castellana Primera soledad, escrit el 1956 amb motiu de la mort de la seua primera filla, i editat molt més tard, el 1988.

Després de realitzar el servei militar a Navarra i el Pirineu basc, va tornar a València i el 1948 va entrar a treballar al diari Las Provincias, aleshores dirigit per l’escriptor i periodista Martí Domínguez, on Estellés sovint realitzava comentaris, cròniques i ressenyes d’estrenes de cinema i de llibres. Una mica abans, havia conegut Isabel Lorente Riva, que provenia de Gandia i que el 1955 es convertiria en la seua esposa. Aquell 1948 el poeta va presentar un poemari de sonets madrigalescs, escrits en castellà, als jocs florals de Gandia, amb un poema preàmbul que anava redactat en valencià, intitulat «Voler», el qual era el seu primer text en llengua catalana.3 El gener de 1951 va concórrer al premi Literatura-Poesia de la Diputació de València amb un altre poemari intitulat El corazón en la mano, guardó que, tanmateix, va obtenir el llibre El fang i l’esperit, de Carles Salvador. Llavors aquest premi literari era el més rellevant que hi havia al País Valencià.

Cal observar que aleshores ja hi havia tota una creixent producció poètica valenciana escrita en llengua catalana per alguns joves sorgits o consolidats a l’inici de la postguerra i de la dictadura franquista, coetanis del poeta de Burjassot. Així doncs, hi havia primeres edicions com, entre d’altres, Volar… (1943) i La inquietud en calma (1945), de Xavier Casp; La cançó de Mariola (1947), de Joan Valls Jordà; o Sobre Narcís (1948) i Ales o mans (1949), de Joan Fuster. Des de mitjan dels quaranta, i dins un context encara de clandestinitat, s’organitzaren a València, per part de Miquel Adlert i de Xavier Casp, tertúlies literàries i, a més, es va crear l’editorial Torre. Tant a les tertúlies com a l’editorial Torre (on s’editarien tres dels quatre llibres publicats per Estellés abans del 1970), el poeta de Burjassot va participar des del 1953; i, de fet, en una tertúlia literària del juliol de 1953 va conèixer personalment Joan Fuster (Fuster, 2006: 233), el qual es va convertir en un dels seus principals amics i valedors durant aquella dècada.

2. Dels anys cinquanta als anys seixanta: el poeta de la postguerra valenciana

El desembre de 1951 es va presentar el primer volum del Diccionari Català-Valencià-Balear (iniciat per Antoni M. Alcover i continuat per Francesc de Borja Moll, amb la col·laboració del filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner) als baixos de l’Ajuntament de València i el jove poeta de Burjassot hi va assistir enviat pel periòdic on treballava. A l’acte va conèixer Manuel Sanchis Guarner i Francesc de Borja Moll, i tots dos el van animar a usar literàriament la seua llengua materna. Fou aleshores que va començar la seua amistat amb Sanchis Guarner, i pocs mesos després d’aquesta trobada, des del febrer de 1952, el poeta ja escrivia textos en llengua catalana.

A l’inici del juny de 1952 va assistir a Tarragona, enviat pel diari, a l’acte del trasllat de les restes reials de Jaume I de Tarragona a Poblet. Així ho recordaria a l’inici del primer poema de la «Cantata del rei Jaume I, des d’Alzira», dins el primer volum de Mural del País Valencià:

Jo vaig veure una nit, a Tarragona,

dintre la Seu que la ciutat corona,

el cadàver llarguíssim del rei Conqueridor.

Els poemes que va escriure durant aquest any 1952 es van agrupar dins el seu primer poemari redactat en llengua catalana, Ombra d’ales a l’aigua, el qual va ser finalista del premi Literatura-Poesia de la Diputació de València del 1953 i va romandre inèdit (Carbó, 2016a: 171-206). La guanyadora d’aquest guardó fou la poetessa Maria Beneyto amb l’obra, en llengua castellana, Criatura múltiple. Tant aquell primer poemari inèdit com el primer que va editar, a la primavera del 1953, intitulat Ciutat a cau d’orella, tracten explícitament d’indrets i de monuments de Tarragona, la ciutat visitada i coneguda aquell 1952, una ciutat essencial en la confirmació de la nova llengua literària escollida pel poeta i que, al cap i a la fi, era la seua llengua materna. Al poema «Retrobe les arrels», del 1975, inclòs al primer volum de Mural del País Valencià, escriu i recorda: «Vaig reconéixer la unitat / assegurada de la llengua, / vaig retrobar-la a Tarragona».

Joan Fuster, a la lúcida introducció que va redactar el 1972 per al primer volum de la poesia completa estellesiana, intitulat Recomane tenebres. Obra completa 1, indicava que, quan el poeta de Burjassot va publicar el seu primer llibre, «La veu que hi transcendia obligava a unes esperances diferents» (Fuster, 1972: 18). Efectivament fou així: Estellés va saber crear una manera d’escriure amb un estil ben personal, el qual definia i singularitzava la seua poesia respecte als altres escriptors. Al País Valencià, pocs anys després d’estrenar-se com a poeta en llengua catalana, ningú no escrivia versos com ell.

L’any 1953 es va editar per primera vegada un llibre seu en llengua catalana, Ciutat a cau d’orella. El va publicar a l’editorial Torre, la més rellevant durant la postguerra al País Valencià, en el moment en què, a més, el jove poeta començava la intensa amistat amb Joan Fuster, el qual va ressenyar aquest poemari al número 19 de la revista de l’exili a Mèxic Pont blau. A la fi del mateix any va ser finalista del premi Óssa Menor, a Barcelona, amb un altre llibre, Donzell amarg, mentre que el guanyador havia estat Miquel Martí i Pol amb l’obra Paraules al vent. Cal observar que aquest guardó barceloní era en aquell moment el més destacat, en llengua catalana, per al gènere de poesia.

El 1955 Estellés es va casar amb Isabel Lorente, van fer el viatge de noces a diferents indrets de Tarragona i de Barcelona, i es van establir a viure llogats en un àtic del carrer Misser Mascó 17, porta 29, de València, lloc que recordava una dècada més tard al poema «El primer pis, venint del cel, era el nostre», de L’amant de tota la vida (1965), i que també havia recreat el 1958 al poema «Educadament, Misser Mascó 17», de L’inventari clement de Gandia (2012), quan faltava ben poc de temps per a deixar-lo, pel trasllat que va fer a Burjassot:

Ma casa és una casa entre altres vint-i-nou.

Sí, Misser Mascó, 17. És molt més que una adreça;

és, també, més que un llibre: és tota la meua obra.

Tota la meua vida entre quatre parets.

L’any 1956 va guanyar a Catalunya el premi de Cantonigròs, amb Donzell amarg, la mateixa obra que havia estat finalista el 1953 al premi Óssa Menor. El poeta de Burjassot hi va concursar animat per Josep Pedreira, Xavier Casp i Joan Fuster. L’autor, anys més tard, va anomenar la producció poètica d’aleshores com el cicle de les seues «homilies d’Organyà», per ser els primers reculls, els més antics: per això els posava la mateixa denominació que tenien els textos medievals més antics de la llengua catalana, Les homilies d’Organyà.

Aquell 1956, però, moria la seua primera filla, Isabel, quan tenia tres mesos, i llavors l’autor s’enfonsava en un nou cicle que reorientava la seua escriptura, ara de crisi i d’exili interior, de desconnexió de l’entorn immediat que percebia amb neguit i sense sentit; un cicle que va considerar de tenebres (Carbó, 2014). El mateix any editava el poemari La nit, escrit des del 1953 i acabat el 1956, i també viatjava a Barcelona durant la tardor, quan va visitar i conèixer Salvador Espriu; a més, en tornar, escrivia el conjunt «Llibre d’exilis» i obres com L’Hotel París i El monòleg, aleshores inèdites. A l’inici del 1957 va escriure Testimoni d’Horaci, motivat per la lectura de Shakespeare i en especial per l’admiració per Hamlet, poemari que amb els dos anteriors (escrits a la fi del 1956) configurava una trilogia.

Des de la primavera del 1957, en què el poeta Carles Riba va visitar durant quatre dies València i Estellés l’acompanyà amb Joan Fuster per la ciutat, fins al desembre del mateix any, l’escriptor va escriure el conjunt «Coral romput», que integrava, com a tercera part, dins La clau que obri tots els panys. Aquest llibre també reunia, com a segona part, el conjunt anterior «Llibre d’exilis», a més d’altres textos més esparsos que s’integraven en la primera part. L’obra va obtenir el 1958 el premi València de Literatura-Poesia, de la Diputació Provincial. Tant la segona com la tercera part tractaven encara la dura vivència que havia suposat la mort de la primera filla, Isabel.

Tots aquests llibres de les tenebres foren creats quan vivia a Misser Mascó 17, de València, entre els anys 1956 i 1958; i confirmen el seu estil més genuí aconseguit durant la segona part dels anys cinquanta, en un moment de producció intensa i alhora especialment valuosa, si atenem a la importància d’algunes de les obres escrites. Hi ha un salt qualitatiu respecte al que havia fet anteriorment per l’accentuació de l’univers temàtic de la quotidianitat, observada testimonialment i vista des de l’actitud de crisi, de neguit i de desolació; i també per l’expressió literària, en sintonia amb la temàtica, basada en el registre col·loquial i en el predomini del llarg metre alexandrí (de dotze síl·labes amb cesura i, per tant, amb dos hemistiquis de sis síl·labes).

Al voltant del 1959 el poeta va canviar la residència i es va traslladar a viure a Burjassot, amb l’esposa Isabel i els dos fills (nascuts Vicent el 1957 i Carmina el 1958), la qual cosa el va distanciar de les vivències més adverses dels anys precedents, com ara la mort de la filla o la tràgica riuada de València de l’octubre de 1957, i va comportar sensacions de signe més positiu. A poc a poc es feia un capgirament en la seua evolució, amb la incorporació d’una visió més esperançada. És obvi que les noves vivències de Burjassot i la presència dels dos fills influïren en aquesta reorientació. A més, professionalment, des del gener de 1959 Estellés havia passat a ser redactor en cap del periòdic Las Provincias (on José Ombuena, més afí i lleial al règim franquista, havia substituït com a director Martí Domínguez), i, gairebé alhora, el 18 febrer de 1959, hi iniciava les seues col·laboracions en vers, intitulades «Bon dia» i signades amb el pseudònim de Roc, el nom del patró de Burjassot, textos com si fossen unes cròniques de poesia popular en valencià sobre diferents aspectes i esdeveniments del moment a València; col·laboracions que van continuar durant quinze anys, fins al 2 de febrer de 1974 (Mansanet, 2003: 5).