Consum i valors

III. La relació entre l’hiperconsum, el sistema productiu i l’estructura social

En aquest segon apartat revisarem diferents perspectives que ens permeten analitzar l’actual societat d’hiperconsum tenint en compte la perspectiva històrica i l’anàlisi de la transformació del model de producció i de l’estructura social.

les tres edats del capitalisme de consum

A mitjan segle XX, l’emergència de la societat de consum de masses va generar l’interès per l’estudi del consum i la seva influència en la societat. Des del punt de vista filosòfic, durant el segle passat, l’estudi del consum de masses va centrar l’atenció de filòsofs com els autors de l’Escola de Frankfurt Max Horkheimer i Theodor Adorno, i, posteriorment, de Herbert Marcuse. La seva crítica anava dirigida a la cultura de masses, que consideraven que construïa individus atomitzats dirigits per l’autointerès, fet que contribuïa a la destrucció de qualsevol intent de generar projectes socials comuns. El consum de béns materials havia comportat la transformació de la societat occidental en unitats consumidores i tecnificades. Consideraven que la democràcia econòmica havia destruït la democràcia política.

A poc a poc, l’estudi de la societat de consum ha esdevingut un tema d’atenció filosòfic. Un dels elements fonamentals que ens permeten entendre quin és el valor del consum en la nostra societat és l’aprofundiment en el concepte de societat de consum, que ha estat definit per la teoria sociològica. En l’obra La felicidad paradójica, Gilles Lipovetsky (2007) descriu el procés evolutiu que ha sofert el consum des del segle XX. Hi distingeix tres etapes. Aquesta classificació és especialment útil i aclaridora.

2Primera etapa: aparició dels mercats de masses (1880-1945)

És l’etapa històrica, iniciada a les dècades finals del segle XIX sobretot al Regne Unit i als Estats Units, que està vinculada a la segona revolució industrial i al desenvolupament del sistema de producció fordista o taylorià de les cadenes de muntatge. L’acceleració de la cadena de producció va permetre rebaixar els preus per fer-los accessibles al consum de masses tot generant nous mercats més amplis. En aquells moments, els països occidentals, especialment Europa i els Estats Units, van viure un procés de desenvolupament industrial molt important, que va permetre consolidar nous mercats d’àmbit nacional, més enllà dels mercats locals. A més, les infraestructures i els mitjans de comunicació de l’era industrial, com ara el ferrocarril o el telèfon, van permetre consolidar els fluxos comercials de recursos i de productes a llarga distància.

L’origen d’aquesta etapa del consum de masses es deu bàsicament a dos factors històrics que van succeir a les primeres dècades del segle XX. En primer lloc, el desenvolupament de la cadena de muntatge industrial i la transformació profunda que va comportar en el sistema productiu capitalista. I, en segon lloc, l’impacte de la crisi econòmica del 1929, que va fer trontollar el sistema econòmic capitalista provocant, entre altres conseqüències directes, la Segona Guerra Mundial.

La transformació del sistema productiu capitalista va suposar l’emergència del sistema que es va anomenar taylorisme o fordisme. Aquests són conceptes que han estat revisats, però que encara ens serveixen per entendre què va passar. Aquest procés de desenvolupament industrial es va consolidar als Estats Units en un moment en què en l’economia política internacional es debatia entre dos models de desenvolupament econòmic i polític: el socialista, impulsat per la Unió Soviètica, i el capitalista, impulsat pels Estats Units i l’Europa occidental.

A finals del segle XIX, als Estats Units, l’enginyer i economista Frederick W. Taylor (1856-1915) ja va defensar la necessitat d’introduir un nou sistema productiu que ell va anomenar “organització científica del treball”. La idea de Taylor va ser aplicada amb característiques diferents per l’empresari nord-americà Henry Ford (1863-1947), que, a partir dels anys deu, va aplicar una de les innovacions més importants de l’economia industrial: la cadena de muntatge. L’aplicació de la cadena de muntatge a la indústria de l’automòbil va provocar la transformació del sistema productiu, l’augment exponencial de la productivitat i alhora, de manera paral·lela, la disminució del preu del producte final. De cop vam tenir molts més productes i a un preu molt més baix.

La gran habilitat de Ford va ser transformar la indústria de l’automòbil introduint el consum d’aquest producte entre les classes treballadores. Ford va incorporar la cadena de muntatge, a través de la qual elaborava productes de gamma senzilla, barats, assequibles a la renda dels assalariats, especialment els de les seves fàbriques. Aquesta és la base de la societat de consum: la generalització del consum a les grans capes de la població obrera, que es va acabar consolidant com la classe mitjana.

Ford va augmentar el salari dels treballadors, i això va comportar dues conseqüències prou importants.[7] En primer lloc, va atreure a les seves fàbriques de Detroit els enginyers i els mecànics més formats i amb més experiència, cosa que va incrementar la innovació i el nivell de productivitat de les seves fàbriques, reduint fins i tot les despeses de formació. En segon lloc, va millorar el nivell de vida dels seus assalariats i les seves famílies, que, de retruc, es convertiren en els seus principals clients. Paral·lelament, Ford va impulsar també el sistema de concessionaris a partir de franquícies, expandint així els punts de venda dels seus automòbils a tot Amèrica del Nord i, posteriorment, a tot el món. D’aquesta manera, des de la dècada del 1910, els cotxes de la marca Ford es podien comprar a qualsevol ciutat nord-americana a través de concessionaris locals independents, que també van poder enriquir-se. I, finalment, Ford també va impulsar un sistema de publicitat de masses, primer a Detroit i després a tot Estats Units. Com a conseqüència d’això, l’any 1916 l’empresa Ford Motor Company ja havia venut 472.000 automòbils. I les vendes es van mantenir en augment més de dues dècades. Durant més de tres dècades, Ford va vendre cotxes a tota la classe mitjana nord-americana.

Així doncs, ja tenim els elements bàsics de la societat de consum: la cadena de muntatge, la producció de masses amb l’abaratiment del producte, la millora de les condicions salarials de la classe obrera, que es va convertir en classe consumidora, i l’aparició de les tècniques de venda i publicitat. La introducció del consumisme de masses no es va fer de forma ràpida, sinó que va ser necessari construir-lo culturalment i socialment, i això va requerir un procés educatiu dels treballadors i les famílies que es convertien en els principals consumidors de masses. Aquest procés educatiu es va produir gràcies al desenvolupament del màrqueting i la publicitat i a la consolidació de nous valors socials basats en el liberalisme econòmic: la cerca del màxim benefici empresarial sense tenir en compte les conseqüències socials, la cerca del benestar material i de l’estatus social, i la consolidació de la família nuclear com a eix bàsic del consum de masses.

[7] L’any 1914 Henry Ford va posar en pràctica el que ell anomenava “motivació salarial”, oferint un salari als treballadors de cinc dòlars al dia, més del doble del que cobraven la majoria dels treballadors de les seves característiques.

2Segona etapa: la societat de consum de masses (1950-1975)

De fet, el concepte de societat de consum de masses és el que s’utilitza per explicar l’etapa avançada del desenvolupament industrial capitalista que es va generar a partir de la Segona Guerra Mundial, especialment als Estats Units i, després, a l’Europa occidental, i que es considera que s’acaba amb l’impacte de la crisi del petroli del 1973. Aquesta etapa històrica s’ha anomenat també el “somni daurat del consumisme” o la “societat de l’abundància”. En realitat, el que succeeix és la intensificació dels processos iniciats durant l’etapa anterior, provocats per l’empenta del desenvolupament econòmic i impulsats per les empreses nord-americanes i la reconstrucció del teixit industrial europeu. Després dels cotxes, la cadena de muntatge es va aplicar a molts altres productes que es convertiren en productes de masses, com la roba, els electrodomèstics, el menjar o els articles de neteja de les llars. Així es va produir la transformació de la societat industrial en societat de consum de masses, en què les famílies de la classe mitjana i obrera van tenir accés a un munt de nous productes de consum a través de les cadenes comercials.

Moltes pràctiques de consum

estan tan integrades

en la vida quotidiana que

ni som conscients que

estem consumint.

El consum és avui un valor

que construeix la nostra

identitat.

El consumisme defineix les

nostres relacions, la nostra

ideologia, la supervivència

material i, en molts casos,

els anhels espirituals.

Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, l’aplicació de les polítiques macroeconòmiques impulsades pels governs occidentals per dinamitzar l’economia va incentivar la inversió i el consum públic, provocant així un increment de l’activitat productiva i dels serveis i generant milers de llocs de treball. Aquest fet va transformar la producció industrial als Estats Units i va afavorir el rellançament i la reconstrucció de l’economia europea tot ajudant al creixement de l’economia internacionalitzada i a l’expansió arreu del planeta de les xarxes de producció i comercialització. Paral·lelament, també es va produir un important augment de la demanda del consum privat de les famílies americanes i europees, que es va mantenir durant més de dues dècades, entre el 1950 i el 1970. Aquesta fase de desenvolupament econòmic va generar un marc de creixement del consum com no s’havia vist mai en les societats occidentals.

Fou en aquest període que la classe treballadora va adquirir el seu nou estatus de classe consumidora. Les condicions laborals i salarials van millorar. Això va consolidar un sistema econòmic i de consum basat en la lògica de la quantitat i de la venda del comerç de masses. En aquest sentit, el consum de masses va ser possible gràcies a la gran distribució de masses, és a dir, gràcies a l’aparició de les grans superfícies. En aquesta etapa històrica van aparèixer els primers supermercats i els hipermercats. Es van crear a França, però l’any 1957 ja hi havia als Estats Units més de 20.000 supermercats (Lipovetksy, 2007). Des d’allà, el model de les grans superfícies es va expandir a l’Europa occidental i, de mica en mica, a la resta del món.

La societat de consum de masses ha comportat conseqüències socials i mediambientals negatives com la contaminació, el canvi climàtic, la falta d’aigua, l’esgotament de les reserves marines, la destrucció de la massa forestal o bé la destrucció de l’economia de subsistència de les societats tradicionals a l’Àfrica i a l’Àsia, o la pobresa de capes importants de la població arreu del planeta. Si la utopia consumista es manté sense límits, atemptarà contra la sostenibilitat mediambiental i social del planeta. Així doncs, el somni de la “societat de consum de masses”, que durant moltes dècades fou el somni daurat de grans capes de la població, s’acaba convertint al final de la modernitat en un valor desequilibrat i autodestructiu per al planeta.

2Tercera etapa: la societat d’hiperconsum i de consum emocional (1970-2009)

Hi ha molts elements que permeten explicar com a partir del 1970 la societat de consum de masses va transformar-se en una societat d’hiperconsum. Aquesta nova etapa va començar quan la societat de consum de masses va intensificar el procés d’hedonisme i va privatitzar el consum. Aquest procés va coincidir temporalment amb el de la globalització econòmica. Les principals característiques que diferencien la societat de consum de masses de l’actual societat d’hiperconsum són les següents:

1. En primer lloc, l’hiperconsum suposa un trencament de la vella relació que lligava la identitat del consum amb la classe i l’estatus social. Un cop la majoria de la població occidental, europea i nord-americana, va arribar a cert estatus material, aquest fet va provocar que el consum deixés de ser una mostra d’estatus i ostentació. Així doncs, consumir una mica més ja no suposava un avenç en l’estructura social, sinó que el consum va deixar de ser un acte social per convertir-se en un acte individual. Això coincideix amb la tesi de Beck i Beck-Gensheim (2003) sobre el procés d’individualització de la societat actual. Avui en dia el consum individualitzat dóna sentit a les nostres vides. A través del consum, els individus construïm la nostra autoestima i busquem el plaer material i psicològic. Per a molta gent, l’hedonisme i el benestar psicològic s’han convertit en un valor fonamental que dóna sentit a la vida, i una de les formes d’aconseguir-ho és a través del consum.

2. En segon lloc, aquesta transformació ha provocat, lentament, un canvi en els valors col·lectius. En la societat d’hiperconsum, les motivacions privades tenen prevalença en gran manera sobre els objectius col·lectius. Els béns materials es converteixen en béns al servei de les persones, de les seves satisfaccions individuals, en un procés dominat per la recerca de la felicitat privada, l’optimització dels recursos corporals i comunicatius, la salut il·limitada i la conquesta d’un espai i un temps personalitzats, més enllà dels projectes col·lectius basats en la lluita i l’esforç que tant caracteritzaven la societat industrial. Una de les conseqüències més importants d’aquest fet és que la cerca del confort material i psicològic vinculat a l’hiperconsum ha substituït altres valors que estructuraven les societats fins fa poques dècades, com els valors religiosos, les utopies, les ideologies, els nacionalismes i les revolucions. Almenys aquesta sembla que és la tendència. Lipovetsky (2007, 38) ho descriu com “la superació de l’era de l’ostentació d’objectius pel regnat de la hipermercaderia desconflictuada i postconformista”.

3. En tercer lloc, l’hiperconsum es basa en la universalització del gust pel canvi constant, la moda i la passió per la renovació inconformista. Aquest fet ha accelerat el procés d’hiperconsum que es fonamenta en la demanda de la renovació constant d’objectes i serveis que es converteixen en experiències efímeres. La cerca de nous productes es converteix en una mar de noves experiències en les quals trobem, o creiem trobar, la nostra identitat.

4. En quart lloc, l’hiperconsum ha suposat també l’homogeneïtzació dels costums, de les pràctiques i de les formes de pensar de les societats. Ha homogeneïtzat en aparença les classes i els grups socials. Mai com ara no ens hem assemblat tant entre les cultures arreu del planeta, i, en part, aquesta semblança es deu al fet que accedim a les mateixes marques, als mateixos productes, als mateixos serveis i símbols.

5. En cinquè lloc, l’hiperconsum es relaciona cada vegada més amb la cerca del benestar psicològic individual. No es pot desvincular l’hiperconsum de l’emergència de nous béns i nous serveis de luxe, oci i diversió com el turisme global, les noves tecnologies o el consum cultural. Lipovetsky (2007) també caracteritza aquesta tercera fase com la fase de la medicalització del consum, de comportaments vinculats a la salut. La societat de l’hiperconsum s’ha convertit en una societat en què la despesa en salut augmenta de forma considerable. Això vol dir que hi ha un procés accelerat de cerca de la salut i la bellesa personals. El benestar físic s’ha estès a tots els àmbits i dominis de la vida, com l’alimentació, el turisme, l’hàbitat, els cosmètics, el temps lliure, la dermoestètica. D’aquesta manera, sembla com si a través del consum busquem un major control sobre la nostra vida mitjançant la tecnologia mèdica, com una forma de control sobre la vida i de lluita contra la mort. En aquest sentit, aquesta tercera edat del consum es relaciona directament amb els valors postmaterialistes que pretenen conservar i perllongar la vida, millorar-ne la qualitat i, sobretot, viure el somni d’evitar l’envelliment, buscant la bellesa i el gaudi de la sexualitat i negant la mort.

6. En sisè lloc, l’hiperconsum genera noves identitats per a molta gent en un moment en què les identitats nacionals, les religioses i les de classe semblen en declivi. El consum permet a les persones adoptar noves identitats i els permet existir. L’hiperconsum genera benestar individual i una nova imatge. Però alhora també suposa transgressió i la necessitat imperant d’accedir a nous productes i noves substàncies per provar constantment noves materialitats.

En l’etapa d’hiperconsum, les motivacions privades són més importants que els objectius i els somnis col·lectius. Volem més objectes per viure que per exhibir la posició social, com succeïa fa unes quantes dècades. En l’actualitat, el que motiva les nostres compres és el fet de satisfer les necessitats o els desitjos individuals, ja siguin emocionals, corporals, sensorials, estètics, comunicatius, sanitaris, lúdics o d’entreteniment. L’hiperconsum es caracteritza per la recerca de la felicitat privada a partir de la individualització de les expectatives, els gustos i els comportaments. L’hiperconsum ha esdevingut un estil de vida, ha deixat de ser un objectiu per convertir-se en una experiència i en una condició. Vivim i experimentem a través del consum, som el que consumim, la nostra felicitat depèn del plaer que comporta consumir. I si ens sentim malament, ho solucionem consumint més, ja sigui productes, serveis, viatges, experiències o jocs.

la transformació del sistema productiu i l’hiperconsum

En el capítol anterior hem afirmat que la societat de consum ha substituït la societat industrial. Tanmateix, això no significa que l’organització del sistema productiu no sigui un element important quan pensem en el model de consum contemporani. Les pràctiques de consum són, en realitat, un reflex de les pràctiques productives, fet que determina que hi hagi una clara relació entre la transformació del sistema productiu i el procés d’hiperconsum (Borràs, 2001).

Els individus consumeixen des de la seva posició en el sistema de producció global, més enllà del fet que pertanyin a classes socials concretes. En aquest sentit, hi ha una clara vinculació entre les necessitats de consum i la posició que les persones ocupen en el si de la divisió del treball. La consciència social de necessitat es construeix a partir de les pràctiques de producció, on influeixen el nivell educatiu, l’origen social i la biografia individual. El consum no és un element independent de la nostra posició en el mercat laboral. Aquesta posició genera diferents necessitats que conformen les nostres pràctiques de consum. El consum ajuda a reproduir les desigualtats laborals i els processos de precarització. Per això és important tenir en compte la posició de les persones en el sistema productiu transnacional per poder entendre les seves pràctiques de consum (Borràs, 2001).

Els canvis que han experimentat els processos de producció en la societat globalitzada, com la transnacionalització de la producció, la integració horitzontal de les empreses, el desenvolupament de cadenes de producció i subcontractació, han tingut efectes fonamentals en l’organització dels sistemes productius que han modificat alhora l’estructura del consum global. La producció en massa flexible, basada en les xarxes de producció i comercialització transnacionals, ha generat una explosió del consumisme globalitzat (Sennet, 2000). El consumisme globalitzat, que es caracteritza per l’emergència de sistemes productius i de mercats laborals més flexibles, ha provocat l’expansió de nous productes de consum d’arreu del planeta i ha trencat els antics hàbits de consum vinculats al context geogràfic i basats en el consum estacional. Ara es poden consumir productes d’altres zones del planeta en totes les èpoques de l’any. Aquesta generalització de la diversitat geogràfica ha amplificat i ha diversificat el consum d’aliments, de roba, de joguines, homogeneïtzant així els tipus de productes que podem trobar arreu del planeta. Malgrat que hi ha hagut un augment de la diversitat dels productes oferts, el sistema productiu postfordista ha fet emergir un nou marc de consum que s’estructura en espais homogenis com són les cadenes de comercialització i els centres comercials (Borràs, 2001).

La taula següent mostra la relació entre el sistema de producció actual i els models de consum globalitzat i flexible.

Taula 1: Relació entre el procés de producció postfordista i el model de consum globalitzat i flexible. Adaptat de Borràs, 2001, 145-146.

En les darreres dècades, el sistema de producció fordista ha deixat pas a un sistema de producció postfordista. El sistema productiu postfordista implica el control i el disseny de les pautes de consum i de les formes de vida a partir de processos de flexibilització i individualització. Seguim Borràs (2001) quan exposem quin és el tipus ideal de consum per a cada procés de producció, establint diferents categoritzacions conceptuals per a cada model de consum a partir del procés productiu. Les principals característiques del consum en el postfordisme són que és no durable, sinó microelectrònic, fluid, flexible i individual, enfront d’un consum que en el fordisme era més durable, més sòlid, més homogeni i col·lectiu.