Carles I sense censura

Primera edició: març del 2020

© Jordi Bilbeny, 2020

© D’aquesta edició:

LIBROOKS BARCELONA, S.L.

Riego, 13

08014 Barcelona

Tel.: +34 930 110 110

info@librooks.es

www.librooks.es

Disseny i maquetació: Quim Gual. Blank Estudi

ISBN: 978-84-949832-6-9

eISBN: 978-84-122297-9-0

Dipòsit legal: DL B 5250-2020

Impressió i enquadernació: Safekat

Tots els drets reservats. Es prohibeix la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, i el lloguer o préstec públic sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, llevat de les excepcions previstes per la llei.

El llibre ha rebut el suport dels mecenes següents:

Josep Abela Montoya, Marc-Vicent Adell, Joan Josep Albinyana i Gil, Isabel Alonso Tost, Jaume Amar Hugueros, Pere Ametller Prats, Josep Manuel Anglada, Joaquim Anmella Valmaña, Josep Aran Viola, Virginia Asís, Salvador Ayala Mayol, Cesc Batlle, Jaume Batlle i Perales, Ignasi Borràs Torra, Lluís Botinas Montell, Montserrat Camps Piró, Miquel Canals Pujol, Josefina Carulla i Porta, Santi Casanovas Saumell, Bernat Castells, Xavi Collboni Sala, Joan Contijoch Amill, Anna Estrada Faig, Joan Manel Ferrandis i Ferran, Albert Ferrer Biosca, Ramon Formiga i Pujol, Anna Maria Fornés Tolrà, Xavier Galícia Ferrer, Joan Garcia Lop, Francesc Garrido Costa, Andreu Garriga Pradas, Lleonard Garcia Solà, Nausica Gibert Messeguer, Jordi Grau Bartomeu, Eugeni Gutiérrez Adrià, Roger Ibars, Albert Iglesias Bedrina, Joan Inglada Roig, Josep Julià Barceló, Josep Lluís Larriba Pey, Pere López Cignoni, Francesc Magrinyà Rull, Carme Mancebo Fernández, Cesc Manzanera, Xavier Martínez i Roig, Valeri Mas Boldú, Lluís Mas Garcia, Isaac Mestres, Josep Moncunill Rafart, Pilar Montoliu, Artemi Nolla, Eduard Pertíñez i Juncosa, Glòria Piera Serra, Assumpta Piqué, Francesc Piulachs Cases, Josep Maria Puig i Puigdomènech, Carles Recoder, Carles Recoder Sànchez, Lídia Riaza Castaño, Sara Ribera Freixes, Lluís Roldan i Pascual, Nicolas Rozès, Josep Maria Saladié Roig, David Sancha i Melià, Josep Segarra Mullerat, Ramon Serrano Gras, Antoni Torà, Ramon Torrent Logroño, Jaume Torres Gorgues, Sergi Turiella Gómez, Ramon Tresens Lladó, Perepau Ximenis i Ors

La recerca i redactat del llibre ha estat possible gràcies al suport de l’Institut Nova Història

Per En Salvador Rovira i la Rosa Peiris,

que em van estimular la lectura des de molt petit

amb els seus regals d’Astèrix.

Per En Josep Bellsolell,

a qui dec la Història de Catalunya il·lustrada, d’En Ferran Soldevila, el meu primer llibre d’història.

Per la mare,

que em va comprar la Història nacional de Catalunya, d’En Rovira i Virgili, on em vaig nodrir de les primeres grans gestes dels catalans a Orient.

Per En Fèlix Cucurull,

per les hores infinites de conversa i per la

seva imponderable Panoràmica del nacionalisme català.

Per la Teresa Clota,

per ser-hi sempre i sempre fer-me costat.

Per En Fidel Soler i Mas,

per haver estat sempre com un segon pare.

Pel pare Lluís de Reus,

per la seva gran bondat i la seva inexhaurible curiositat.

Per la Teresa Baqué,

per haver començat a destapar-ho tot.

Per l’Albert Codinas, En Cesc Batlle, la Pilar Montoliu,

En Josep Maria Orteu i En Jordi Berenguer,

per fer possible l’Institut Nova Història, la meva recerca

i la difusió dels meus estudis i els de tots els qui investiguem,

no pas per tapar el nostre passat, sinó per fer-lo conèixer arreu.

Pel tiet Salvador Graupera,

per la commovedora història de la batalla de l’Ebre.

Per la Gemma Bufias,

pel seu amor, pel seu temps, per la seva tendresa

i per la seva infinita solidaritat.

Pel meu fill Urgell,

perquè no hagi de caminar mai més,

com tants i tants de nosaltres ho hem fet i ho fem,

ignorant la nostra pròpia història.

TAULA DE CONTINGUTS

Quan la història capitula enfront de la veritat

Pep Mayolas

Carles I sense censura o l’escac i mat a la mentida, l’arrogància i el pensament únic.

Jordi Bilbeny

1Les Corts de Montsó del 1528 substituïdes per unes inexistents Corts de Toledo

2A la recerca de les desaparegudes Corts valencianes del 1527

3La presó del rei de França: de Barcelona a València

4Francesc I és conduït de València a Xixona, passant per Alacant

5Un «Tractat de Madrid» negociat i signat a les «Corts de Castella» només per tres plenipotenciaris catalans

6Quan ens volien fer creure que les Corts de Castella funcionaven igual que les Corts de la Nació Catalana

7De l’inexistent Palau Reial val·lisoletà al famós Palau Reial valencià

8Carles I no va arribar a Espanya per Astúries, sinó per València

9L’alçament agermanat i les Corts invisibles del 1520

10Les lluites dels erasmistes i antierasmistes valencians a «Valladolid»

11El paper d’En Francesc de Borja a la cort

12L’emperadriu Isabel deixa de ser invisible

13Moriscos, cortesans, emperadors i virreis valencians vagaregen hipnotitzats per terres de Castella

14Felip, el príncep d’Espanya que no pot néixer, per imperatiu legal, fora de Castella

15El nomenament de l’emperadriu Isabel com a lloctinent i procuradriu general d’Aragó, València i Catalunya

16Catalunya, el centre neuràlgic de la política imperial

17Carles I, rei dels catalans i senyor de les Índies

18L’Emperadriu cau malalta a Barcelona

19El casament d’En Francesc de Borja amb N’Elionor de Castro

20La trobada de l’Emperador i En Cortès a Montserrat

21La presència d’En Cortès a les Corts de Barcelona del 1529

«Si els nostres fonaments no són correctes,

tot allò que fem tampoc no ho serà […]. Els errors i conceptes

falsos en què hem caigut una vegada i una altra són tan

obstinats i evasius que pràcticament mai no ens adonem

que hi són ni ens aturem a qüestionar-los.»

Ringu Tulku Rimpotxé, La transformació de la ment

QUAN LA HISTÒRIA CAPITULA ENFRONT DE LA VERITAT

Cada any, quan arriba el mes d’agost, els polítics se’n van de vacances i els mitjans de comunicació es veuen orfes de la seva font principal de notícies i polèmiques. Les televisions i les capçaleres digitals, sobretot, cerquen amb desesperació algun tema que generi controvèrsia, que proporcioni titulars cridaners i debats encesos a la xarxa. Que aporti clics a la notícia, vaja. I que el xup-xup duri de mitja setmana a deu dies, si no peta re de nou que en dicti la caducitat immediata. Les cadenes televisives senten una atracció cada cop més morbosa per tot allò que genera inquietud o alarma social. La grip A, el virus de l’ebola, el mosquit tigre, els brots de legionel·la, el coronavirus… han permès als telenotícies d’atiar-nos la por amb impudícia, d’aquella manera que deuen trobar tan justa i necessària els fabricants de pesticides, les multinacionals farmacèutiques o les companyies d’assegurances. En canvi les capçaleres digitals i les xarxes socials, que es nodreixen d’un públic diferent del teleespectador, saben per experiència que el debat identitari és una caldera que es pot fer bullir tant com s’hagi de menester, i que la història és un dels talls més agraïts quan cal donar gust al brou de la polèmica.

Cada any a primers d’agost, aleshores, des del 2013 a Crespià i a Montblanc totes les edicions posteriors, l’Institut Nova Història (INH) celebra puntualment la seva Universitat d’Estiu. I cada any resulta més trist de constatar com els mitjans catalans acullen la convocatòria amb un silenci amoïnat i poruc, en agudíssim contrast amb determinats diaris digitals espanyols, que sempre es llancen com llops afamegats sobre la notícia. La difusió gratuïta que s’aconsegueix a través d’aquestes plataformes ultrapassa, certament, les expectatives més ambicioses de la millor campanya possible a la premsa de Catalunya. És impagable. La contrapartida, però, sol ser la utilització de l’INH com una arma llancívola per atacar la Generalitat, el sobiranisme, el Molt Honorable President o TV3. O el conseller Puigneró. O el president de la Cambra de Comerç, si resulta que és independentista. Allò que més convingui.

Resulta molt fàcil de caricaturitzar la feina de l’INH sense aprofundir en les recerques del nostre grup d’investigadors. Només cal acompanyar amb un parell de frases sarcàstiques o despectives un titular que giri al voltant de «Colón, Cervantes, Leonardo y Santa Teresa eran catalanes, según un grupo de pseudohistoriadores». I a partir d’aquí, hom pot anar descabdellant les fal·làcies a discreció: des de notícies de subvencions milionàries per part de la Generalitat fins a un sucós finançament dels documentals de l’INH a càrrec del Canal 33, passant per vinculacions de l’Institut amb el terraplanisme o amb una fantasmagòrica extrema dreta independentista. Falsedats interessades a tort i a dret, és clar, però congruents del tot amb una de les màximes de bona part del periodisme espanyol actual: que la realitat no t’espatlli un bon titular.

L’agost del 2019, a més, presentà una peculiaritat diferencial respecte als estius anteriors: alguns polítics de piulada fàcil s’apuntaren a l’espiral denigradora, fet que fou celebrat per certs historiadors catalans i algun articulista hiperventilat, de manera que l’agitació als mitjans no es dissolgué en una setmana, com solia, sinó que es mantingué força viva fins a finals de mes. La represa del curs polític el setembre, amb la previsible convocatòria d’eleccions espanyoles i el compte enrere per la sentència del Tribunal Suprem contra els polítics i activistes catalans empresonats, va treure finalment l’INH del focus de la immediatesa.

D’aquelles setmanes d’agost, però, ens queden algunes constatacions curioses. D’entrada, que els polítics aviat ho van deixar córrer, perquè devien trobar que el tema no els proporcionava un rèdit significatiu, segurament. No pas com les capçaleres digitals. El debat a les xarxes va continuar encès, i alguns detractors d’En Jordi Bilbeny van poder comprovar com els comentaris i les piulades de suport al mateix Bilbeny i a l’INH eren més nombroses del que s’esperaven. Determinats suports, a més a més, provenien de personatges públics ben respectables i qualificats. La contrarietat i l’acritud que supuraven els articles que es van publicar aquells dies, algun fins i tot amb el títol literal de Contra l’Institut Nova Història (Alberto Velasco, 23 d’agost), van contrastar vivament amb la pausa i l’honestedat d’un intel·lecte lliure que traspuaven les reflexions de l’Imma Tubella (Ho tornarem a fer, 25 d’agost), d’En Josep-Oriol Jorba (En defensa de l’actitud científica de l’Institut Nova Història, 27 d’agost), d’En Miquel Riera (Manipulant la història, 27 d’agost), o de la Montserrat Camps (Sí a la constant revisió del saber, 30 d’agost).

Les columnes despectives als digitals i les escaramusses dialèctiques a twitter no eren cap novetat, però. Mig any abans, la revista Sàpiens havia dedicat una extensa entrevista a tres doctors i un catedràtic (Desmuntem la “Nova Història”, 21 de març del 2019), per tal de denunciar la «metodologia acientífica» i les «pràctiques pseudohistòriques» de l’INH i posar en alerta el públic culturalment inquiet, però indefens davant la pujada «d’adrenalina patriòtica» que provoquen les seductores propostes d’En Jordi Bilbeny i els seus col·laboradors. El més jove i enèrgic d’aquells doctors, En Vicent Baydal, va anunciar per a la tardor del 2019 la publicació d’una obra dedicada a desmuntar «el falsejament de la història», on tenia previst rebatre tant algunes tesis de l’INH com algunes del nacionalisme espanyol més tronat i ranci. En el moment d’escriure aquest pròleg (gener del 2020), la sortida del llibre sembla que s’ha ajornat per al mes de febrer i només tenim noció d’alguns dels seus continguts avançats pel mateix Baydal al seu blog o en alguna entrevista.

Una de les crítiques amb què ens honorarà el doctor Baydal, a tenor d’aquestes informacions preliminars, s’adreça contra el meu llibre València, capital de les Espanyes i seu dels Reis Catòlics (Llibres de l’Índex, 2016), que proposa la ciutat de València com a seu residencial preferent d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó. L’objecció principal, que serveix al doctor Baydal per esbandir d’una bufada tots els arguments del llibre, és que al llarg de la meva obra no apareix ni una sola referència a l’Itinerario de los Reyes Católicos, 1474-1516 (CSIC, 1974), un treball exhaustiu i primmirat de l’Antonio Rumeu de Armas que pretén fixar, a través de la documentació històrica, on eren en cada moment Isabel i Ferran des que ella es proclamà reina de Castella (1474) fins a la mort d’ell (1516), ja vidu i tornat a casar amb Germana de Foix.

Abans de dir res més, deixem ben clar que l’Antonio Rumeu de Armas és un dels millors historiadors espanyols del segle XX. Aquest erudit canari és el que ens proporcionà, en ple franquisme, la certesa documental conforme En Colom fou rebut pels Reis Catòlics a Barcelona a la tornada del viatge de Descoberta (1493), a través de l’estudi Colón en Barcelona (Ed. Católica Española, 1944), en una època en què els historiadors colombins tapaven amb un vel d’ambigüitat l’escenari de la rebuda reial, quan no obviaven directament la capital catalana. Entre moltes altres contribucions valuoses, En Rumeu també és autor d’una Historia de la Censura Literaria Gubernativa en España (M. Aguilar, Editor, 1940), aquesta censura que per als nostres historiadors sembla que no existí o, si existí, no tingué ni un sol efecte ni incidència sobre la documentació històrica. Doncs bé: és precisament per l’absoluta convicció que els papers dels Reis Catòlics estan adulterats per la censura que vaig abstenir-me d’utilitzar l’Itinerario d’En Rumeu de Armas. Allò que es desprèn de les fonts consultades per l’admirable historiador canari és que els Reis Catòlics només estigueren en quatre ocasions a València en 36 anys de regnat (1479, 1481, 1488 i 1507) –i en estades no pas gaire llargues– perquè, en síntesi, Isabel i Ferran eren uns enamorats del senderismo i l’acampada preferentment per l’erm inacabable de Castella, aquell regne que no tenia capital política ni cap palau digne de ser considerat residència de reis, però això sí, gaudia de gèlides temperatures hivernals durant nou mesos i la resta de l’any es coïa en un estiu infernal. Mentre els Reis Catòlics pelegrinaven en romiatge perpetu per aquella Castella de penitència, doncs, tota la noblesa que sol formar part de la cort es concentrava a València i el patriciat es tornava rendista, només pel plaer de deixar diners a aquells reis tan estimats però sempre absents, pobres, perquè eren uns malalts de la itinerància. Això és el que es desprèn dels documents. I això és el que, de manera absolutament acrítica i sense tenir en compte els indicis clamorosos, repeteixen gregàriament els distingits integrants de l’acadèmia. Perquè això és el que diuen els papers del passat. I ja se sap que els papers no conspiren.

Que tot un doctor en Història dediqui el seu temps lliure a rebatre les nostres modestes aportacions, que tres doctors i un catedràtic hi hagin de sortir al pas en una compareixença col·lectiva «per desmuntar la Nova Història», que d’altres historiadors titulats abandonin la seva flegma científica per criticar amb virulència, en articles escrits des del rebuig més visceral, un Jordi Bilbeny que sovint no coneixen personalment, revela fins a quin punt una part del món acadèmic se sent amenaçada per la validesa de les propostes de l’INH. Perquè si les teories d’En Bilbeny i els seus seguidors són unes mentides tan flagrants, són unes falsedats tan òbvies i tan sense cap ni peus, aleshores l’univers científic no se n’hauria de preocupar gens ni mica. El capteniment d’un sistema que domina l’estat d’opinió i que se sent emparat i assistit per tota la comunitat científica s’hauria de caracteritzar per una aristocràtica indiferència. Perquè s’atrapa abans un mentider que un coix. I perquè una mentida i un postulat fals acaben caient tard o d’hora pel seu propi pes, per la seva inconsistència.

Però d’un temps ençà resulta que els nostres esforçats acadèmics –no tots, per sort– es comporten com si fossin ells els qui temen que es desmunti i caigui el seu discurs. Quina és la por si el relat historiogràfic que defensen està avalat per milers de documents, tots científicament autenticats per ells mateixos i els seus predecessors? Quina és l’amenaça? Què podria fer tremolar la narració altament consensuada dels fets històrics? Un grapat d’hipòtesis escabellades? Una teoria conspiranoica? Les fantasies d’una colla de frikies? No. La Història, que és aquell constructe narratiu que solen escriure els vencedors, només tremola i se sent incòmoda enfront de la veritat. I aquesta frase, que ha quedat prou cofoia i efectista, no vol pas dir que totes les hipòtesis de l’INH continguin l’essència de la veritat i que el corresponent relat acadèmic sigui mentida. Això no. Però sí que la desqualificació aïrada i el ressentiment cru amb què els nostres historiadors salten per defensar la seva virtut científica ofesa constitueixen un símptoma, un senyal clar de la magnitud de la tragèdia. De la «seva» tragèdia.

En Jordi Bilbeny va començar sent una nosa emprenyadora –molesta, però inofensiva, d’entrada– arran d’insistir sobre la censura històrica i la catalanitat d’En Colom a finals del segle passat. Amb els anys, però, es va anar convertint en un mal de queixal seriós a mesura que concedia entrevistes a ràdios i televisions; que recorria els Països Catalans fent conferències i participant en debats i trobades culturals; que persistia durant setmanes omplint platea als Cinemes Girona amb els successius documentals sobre En Colom, En Sirvent o En Lleonard; que organitzava, amb pocs mitjans i comptadíssims ajuts, un simposi, uns cicles de conferències i una universitat d’estiu amb una continuïtat tossuda i infal·lible que els han convertit en cites d’èxit anuals; que treia d’impremta obres tan impactants com la Brevíssima relació de la destrucció de la història (El Set-ciències, 1998 / Librooks, 2014), tan sòlides com Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya (Proa, 2006 / Librooks, 2019) o tan inexpugnables a la crítica com Petit Manual de la Descoberta Catalana d’Amèrica (Llibres de l’Índex, 2011) o La data de naixement d’En Colom (Librooks, 2017). I que es feia conegut enllà de la Catalunya estricta des de la pàgina electrònica de l’INH, que en deu anys d’existència ha aconseguit una difusió ben notable de les investigacions i recerques d’aquest Institut.

L’any 2018, però, és el que potser marca un punt d’inflexió definitiu. D’entrada, perquè després d’uns anys de multitudinàries edicions de la Ruta Colombina per la ciutat de Barcelona, unes passejades que van eixamplar de forma empàtica i natural el nombre de seguidors de l’INH, En Bilbeny inicia la Ruta Colombina a Cuba i els viatges a Malta, que el 2019 es van ampliar a Sicília, sempre a la recerca dels vestigis de presència catalana en aquells indrets, tant els més sabuts i evidents com els més impensables i amagats. Però sobretot, hom no pot deixar de tenir la sensació que és la sortida a la llum d’Inquisició i Decadència (Librooks, 2018) la peça definitiva del trencaclosques que devia fer saltar totes les alarmes d’un món historiogràfic que ja les tenia enceses de feia temps. En vint capítols tan fascinants com colpidors, En Jordi Bilbeny exposa els casos d’almenys una dotzena d’autors catalans del segle XVI que es van veure forçats a traduir la seva obra al castellà, o que en van veure desaparèixer les primeres edicions –quan no els manuscrits de tota la seva feina, com en el cas d’En Joan Andreu Estrany–, o que van morir mentre intentaven editar-les, ells o els seus descendents. Les fonts aportades no deixen lloc al dubte, perquè sovint es tracta de confessions dels mateixos autors als pròlegs o dedicatòries de la versió castellana que ens ha arribat. En d’altres, és l’editor qui es queixa que els llibres es tradueixen i hom en canvia el títol i el nom de l’autor, i també hi ha qui denuncia que els clàssics valencians són fets desaparèixer, o bé que la majoria de llibres escrits en territori espanyol estaven redactats en català, i en canvi allò que ha transcendit al món és un Siglo de Oro en castellà.

El valor d’Inquisició i Decadència no rau només en la plasmació i la denúncia del genocidi lingüístic i cultural que es va infligir a la Nació Catalana al segle XVI: conforme va llegint, el lector descobreix que està assistint a una exhibició de contundència argumental referendada amb un ventall de proves irrefutables. Proves que estan a la vista de tothom des de fa segles i que, per tant, també eren i són a l’abast de qualsevol acadèmic. I aquest és el rovell de la qüestió. Perquè hom no pot deixar de pensar: com és que no ho han vist? O, si ho han vist, per què ningú no n’ha dit res, fins ara? Aquests interrogants no tenen una resposta satisfactòria, de moment, però no cal contestar-los per endevinar la naturalesa del profund malestar d’un sector del món acadèmic. Perquè les preguntes que es deriven de la feina d’En Bilbeny revelen o bé la solemne incompetència de tot un gremi –un fet inassumible en qualsevol camp de la ciència–, o bé una pertinença conscient i premeditada a l’engranatge de la perversitat. Sigui quina sigui l’opció, el panorama suscita una tristesa desoladora. Perquè no té bon pronòstic. Mentrestant, acorralada per la veritat, la historiografia espeternega i contraataca amb virulència.

I és en aquest context que En Jordi Bilbeny ens presenta ara Carles I sense censura. Si amb Inquisició i Decadència resta demostrada, amb pèls i senyals i de forma inequívoca, la destrucció de la cultura catalana del Renaixement per convertir-la en la base de la castellana, amb l’obra present es tanca el setge sobre l’adulteració de la història política catalana en relació a l’imperi espanyol del segle XVI. El subtítol del llibre és explícit fins a la transparència: La restauració de la presència esborrada de l’Emperador i la cort imperial als regnes de Catalunya.

La figura de Carles d’Habsburg (1500-1558) i els vastos dominis que s’aplegaren sota la seva jerarquia imperial han generat, al llarg dels darrers cinc segles, un doll innombrable de cròniques decimonòniques, biografies especialitzades, assajos històrics, articles acadèmics i tota mena de treballs divulgatius. L’imperi espanyol ha estat objecte de fascinació tant per historiadors com per profans, i no són pas pocs els hispanistes estrangers que s’han convertit en grans referents acadèmics bo i consagrant la seva activitat professional a l’estudi, exposició i difusió d’allò que avui es pot considerar com el primer imperi global de la història.