- -
- 100%
- +
Si ens en volem adonar, la necessitat de diferenciar-se de l’idioma del Principat dispararia la mala premsa del català, llengua ruda i aspra, i afectaria la imatge dels seus parlants, que per associació passarien a ser considerats gent de condició baixa i feréstega, no aptes per acollir una cort reial i aristocràtica. Per bé que aquest no seria mai un sentir majoritari del poble valencià, creiem que la guerra de la Diputació catalana contra Joan II (1462-1472) va facilitar que es pogués presentar Barcelona com una ciutat rebel, massa pagada dels seus privilegis, i els catalans com a vassalls indòmits, si no directament enemics de la monarquia. Amb els Reis Catòlics ja residint en una València lliurada en cos i ànima als seus sobirans, l’elit cortesana no deixaria mai de fomentar el rebuig a la catalanitat per assegurar la continuïtat de València com a residència reial. És altament probable que les lleis que restringiren l’ús del català al regne de València sorgissin en aquell final de segle XV, i que hom comptés amb l’eficaç col·laboració de l’aparell inquisitorial per intimidar i fer complir les prohibicions. Tot i que no trobarem una llei que prohibeixi explícitament el català, però, sí que en podem llegir un primer rastre o conseqüència, pel març de 1498, en l’ordre de fer recollir i cremar la Bíblia estampada a València en llengua catalana, just en el moment que d’altres països europeus iniciaven les traduccions de la Bíblia a les seves llengües vernacles. En Bilbeny hi dedica un capítol lluminós en la seva obra anterior. La Pragmàtica reial de 8 de juliol del 1502, per la qual cap impressor o llibreter podia publicar sense una autorització prèvia del consell censor, deixa en mans dels vigilants de la fe, dels comissaris polítics i, per tant, dels perseguidors de la llengua, l’accés de qualsevol obra a la impremta. La incidència de la persecució esborrada es percep en l’estadística que va fer famosa En Philippe Berger: entre 1473 i 1493, no s’edita ni un sol llibre en castellà a València. La pràctica totalitat són en català o en llatí. Entre 1520 i 1529, en canvi, ja només s’estampa un 13% dels llibres en català, un 29% en llatí, i un 58% surt en castellà. I gairebé tots els que s’editen en català són de temàtica religiosa. «La literatura, la filosofia, el dret, la història o la medicina desapareixen del tot» en la nostra llengua, conclou En Pep Comajuncosa, que va estudiar aquests símptomes.
Hi va haver un moment, per tant, en què les elits valencianes que es volien allunyar del català no en van tenir prou de llatinitzar el valencià. En Lluís Batlle troba que al segle XVI i tenint la cort a la seva capital, els valencians «serien el poble més adequat per dur a terme el disseny d’una llengua comuna per a la Monarquia». I amb un aplec de referències molt ben escollides, ens va deixant constància de la imposició, i no només a València, «d’un castellà que ha crescut en els últims cent anys», en el període 1511-1611, una llengua que l’Escolano opina que «poco a poco, han venido a ponerla en talle […] y con todos los colores de Retorica que una acabada lengua pueda tener, ha llegado a levantar cabeça, y ser generalmente hablada y entendida no solo en España, pero aun en toda la redondez de la tierra». I acaba recalcant «el concepte d’una “llengua acabada”, com si hagués passat per un reconegut procés de creació».
Els dos últims llibres d’En Jordi Bilbeny, per tant, ens situen en un escenari eminentment valencià molt complex, amb una cancelleria que es podria definir com a catalano-flamenca, però amb una cort imperial que també acolliria una aristocràcia nostàlgica del Rei Catòlic, la qual defensa a ultrança la candidatura de València, no ja només com a seu permanent de la monarquia, sinó com a capital operativa de l’imperi, en una guerra de prestigi contra Barcelona, que domina la cancelleria imperial amb els seus funcionaris catalans. I la defensa valenciana passaria a l’atac a través del desprestigi de la llengua i la condició catalanes, un desprestigi que va créixer fins a la intolerància i s’escampà per tota la península Ibèrica. I, així, les variants del català que es parlaven a tota la Tarraconense anirien sent substituïdes per una llengua en construcció, que bevia indiscriminadament d’altres llengües, que «ha crescut en els últims cent anys», i a la qual s’havien de traduir les obres de referència, les cròniques històriques, els tractats de totes les matèries d’interès i l’alta literatura cortesana. Aquesta tasca restaria confiada, a la mort de Ferran II i per voluntat del mateix monarca, al seu deep state. L’antic aparell del Rei Catòlic, constituït per l’entramat inquisitorial, per l’elit valenciana procastellana i per tota la noblesa frustrada en no haver pogut entronitzar l’infant Ferran en comptes de Carles, configuraria el deep state d’aleshores, un «estat profund» que l’emperador no va tenir prou interès –o prou força– per desballestar.
Els jocs de poder en clau espanyola a mitjan gener del 2020 ens permeten de visualitzar, de forma ben gràfica i alliçonadora, l’antagonisme entre un govern d’Espanya suposadament progressista i l’«estat profund» hispànic, integrat per la monarquia, alguns comandaments militars i de la policia, altes instàncies judicials, els serveis d’intel·ligència i certs empresaris i banquers. Doncs bé, en temps de Carles I, el poder del monarca i la seva cancelleria catalana es veurien contrarestats pel deep state herència del Rei Catòlic, que, a més a més, dominaria les clavegueres de l’Estat, amb la Santa Inquisició i la seva xarxa d’abjectes servidors a primera línia. Unes clavegueres que tindrien, per descomptat, una intervenció decisiva en la guerra de prestigi contra la condició catalana. Amb coaccions i assetjaments personals. Amb segrest d’obres i d’autories. Amb denúncies anònimes i falses acusacions d’heretgia per culminar persecucions polítiques. Amb un ingrés degradant a un món de censures i de prohibicions, en fi, del qual només es podria escapar fent apologia i exaltació de la castellanitat… fins que s’arribà al punt de paroxisme en què la mateixa València fou abandonada per massa catalana, encara, i hom va promoure la instal·lació definitiva de la cort anticatalana a Madrid. I allí continua, amb la intolerància irracional més a flor de pell que mai.
Carles I sense censura ha de ser, per tant, i per tot el que hem dit, una referència ineludible per a tots els estudiosos de l’emperador Carles V i els primers anys del seu regnat. Penso, per posar un exemple concret, en la feina d’En Carles Camp de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya, que de fa temps prepara una aproximació prometedora a la figura del veritable conquistador de Mèxic. En Jordi Bilbeny, que fa trenta anys ja sostenia que rere l’anomenat Hernán Cortés s’hi amagava per força algun noble català, em fa l’honor de recordar el moment en què vaig tenir la sort de trobar un Alonso Cortés que identifica, amb tota probabilitat, l’Alfons Felip d’Aragó-López de Gurrea i Torrelles com el capità que la censura va amagar sota la pell de l’avui famós hidalgo de Medellín. Un «Hernán Cortés» universal que trobem a Barcelona amb l’emperador l’any 1529 i amb el qual comencen i es clouen les pàgines d’aquest llibre extraordinari.
El segle XXI ha sotmès a una prova terrible els doctors catalans en Història Moderna. Perquè les relacions entre Catalunya i l’Espanya una, a data d’avui, pertanyen a una realitat que sembla totalment confabulada amb les tesis de l’Institut Nova Història. Parlem d’una realitat poblada per la perversió actual de les paraules i dels conceptes, en un estat espanyol on la policia estomaca gent pacífica i l’impedeix de votar «en nom de la democràcia»; on es persegueixen políticament persones i institucions; on s’amenacen empreses perquè treguin les seves seus de Catalunya; on es menteix en seu judicial, sense cap vergonya i en sessions televisades al món, davant d’un tribunal d’aires inquisitorials, amb una sentència condemnatòria escrita ja de bell antuvi; amb uns mitjans de comunicació mentint a pleret cada dia i fomentant una atmosfera social i mediàtica en què cada insult a la condició catalana compta com un mèrit d’espanyolitat, i en una espiral de falsejament de la realitat a càrrec del poder espanyol que ja forma part de la vida quotidiana dels catalans.
El món acadèmic de casa nostra s’exigeix un esforç titànic si pretén convèncer el públic interessat en història que la democràtica Espanya castellana d’avui només ens insulta, ens empresona, ens jutja i ens menteix a la cara per una qüestió purament conjuntural –el nostre independentisme–, però que aquest no havia estat mai el comportament històric de Castella envers Catalunya: ni durant el franquisme, ni amb Primo de Rivera, ni amb les bombes d’Espartero, ni en les dècades de repressió després del 1714, ni amb el comte-duc d’Olivares, ni molt menys –on vas a parar– en temps de la Inquisició fanàtica de Felip II, el rei al·lèrgic a les llibertats. Avui potser sí que menteixen sobre Catalunya alguns titulars de diari o algunes tertúlies matinals de la capital d’Espanya, però en temps dels inquisidors i en els documents històrics no: és impossible. Ells no van adulterar mai ni un sol paper. No van gosar. Perquè els arxius no es toquen. I els papers sols no conspiren. I la Història és una ciència.
Més enllà de festejar amb realitats confabulades o de superar elegantment els menyspreus acadèmics amb una autèntica repassada intel·lectual, però, l’aconseguiment més destacable de Carles I sense censura continua sent aquest: demostrar, sense possibilitat d’error ni amb la més benvolent de les lectures, que la història oficial del Renaixement espanyol –i això inclou el català i el castellà– és mentida. És falsa. Mai ningú no ha aconseguit fer tan palès i de manera tan clara que hi ha hagut una substitució mastodòntica per situar Castella a l’epicentre de la història. Pel maneig acurat i minuciós de la informació que ens posa a disposició, pel nombre generós i la diversitat de fonts que fa servir, per la seva raresa i peculiaritat, pel fet que alguns historiadors d’aquests mateixos fets les obvien de manera tan notòria com científicament qüestionable, crec que el discurs argumental que ha aconseguit bastir En Jordi Bilbeny en aquest llibre denuncia, d’una forma permanent i inexorable, en un autèntic escac i mat a la censura, el gran muntatge castellà, insostenible conforme hi acostem la lupa. I posa de relleu, aleshores, el protagonisme inequívoc de la Nació Catalana en aquella primera dècada de govern imperial de Carles I. I és davant d’una feina tan pacient, tan acurada i tan completa que goso afirmar que, en aquesta obra fastuosa i sense parió, la Història ha capitulat enfront de la veritat.
Pep Mayolas
Arenys de Mar, 15 de gener del 2020
CARLES I SENSE CENSURA O L’ESCAC I MAT A LA MENTIDA, L’ARROGÀNCIA I EL PENSAMENT ÚNIC
Fa anys que tinc clara la catalanitat d’En Colom. Però, tot i arribar a la certesa que aquest gran navegant, polític, militar i humanista fos català, això no va fer que m’aturés de llegir i de continuar cercant proves a fi de poder-ho demostrar de forma indiscutible. Així, fruit de les noves dades que anava espigolant, vaig començar a investigar la possibilitat que ell no fos l’únic català que aniria a les seves expedicions transoceàniques. A poc a poc vaig anar documentant a Catalunya tot un seguit de mariners i personalitats que crèiem castellanes. Alguns eren portuguesos, com els Anyes o Iañez; d’altres, napolitans com els Cossa, o castellans com els Bovadilla; però molts d’altres ja eren del tot catalans, com els Torres, els Cases, els Bertran, els Carbó, els Aragó, els Ladron, els Vives, els Ballester, els Coma, els Grau, els Margarit, els Sanxis, els Ponç, els Berard, els Desplà o els Codina.
A mesura, doncs, que ampliava la meva recerca, anaven apareixent més i més rastres de catalanitat entre aquells primers navegants. Però també vaig anar observant que no tot el paper d’aquella gesta havia caigut a mans de Castella, sinó que Catalunya cada cop hi anava cobrant un paper més gran. Així vaig anar veient que les Capitulacions les havia signades un funcionari de la Cancelleria catalana, En Joan de Coloma. Que els diners els va posar En Lluís de Santàngel, tresorer valencià del rei i que, encara, ho va fer amb ducats, moneda llavors inexistent a Castella. Que la lletra famosa que va escriure En Colom a la tornada d’aquell viatge no la va adreçar a cap funcionari castellà, sinó a membres de l’Estat català com eren En Lluís de Santàngel i En Gabriel Sanxis. I em vaig adonar que la còpia més antiga d’aquelles Capitulacions era guardada a l’Arxiu Reial de Barcelona. En Lluís Ulloa, que és dels primers historiadors valents que es va encarar amb el tema colombí, veient alguns dels aspectes que ara us exposo, va pensar que els reis, en una jugada de perversitat política, van fer creure a En Colom que pactava verament amb ells, en tant que monarques de «Castella i Aragó», quan en realitat ho feien com a senyors «exclusivament castellans». La intuïció de l’Ulloa no em va suposar cap trencament, ni intel·lectual ni emocional, perquè, com us dic, ja feia temps que venia treballant en la línia d’una cada vegada major participació catalana en aquells primers viatges, però sí que va venir a sumar-se a les meves conjectures que, potser més que per a «Castella i Aragó», En Colom va fer aquelles expedicions tan sols per a «Catalunya i Aragó». Anava recollint dades que m’ho permetessin capir i, en la mesura dels possibles, exposar. Hi havia, és clar, en aquesta direcció, la tornada d’En Colom a Barcelona i la rebuda triomfal que els reis i els catalans li van dedicar. Però, més que això, encara, hi havia també la preparació íntegra a Barcelona del segon viatge ultraoceànic, durant unes Corts Generals de Catalunya, amb més de cent documents que ho avalaven, tots signats per Ferran i Isabel a la Ciutat Comtal. La bandera catalana que vèiem a la majoria de representacions coetànies de les tres caravel·les i la indumentària dels navegants, amb saravells i barretines, m’ho van acabar de confirmar. Com també m’ho feia creure el fet de constatar que els esmentats Codina, precisament, van ser els cofundadors, al primer terç del segle XVI, de la primera companyia comercial transoceànica, que feia el trajecte a les Antilles, passant per Canàries, just al moment en què la història oficial assegura a tort i a dret que els catalans havíem estat exclosos d’aquelles navegacions i d’aquell comerç. I els Codina no eren, com podeu suposar, cap excepció, ni cap anomalia.
Després de publicar els meus dos primers llibres, Brevíssima relació de la destrucció de la història i La descoberta catalana d’Amèrica, on explicava que hi havia hagut una gran operació d’estat per crear, amb l’ajut de la Inquisició i la censura reial, un nou discurs oficial a fi que totes aquelles gestes nàutiques fossin atribuïdes a Castella, vaig començar a escriure el Petit manual de la descoberta catalana d’Amèrica que recollís totes les evidències que havien anat deixant els escriptors i historiadors al llarg dels segles XV, XVI i XVII. N’hi vaig recollir unes quantes desenes. Però llavors, de cop i volta, se’m va ocórrer mirar una cosa: la presència del nou rei Carles als regnes hispànics. Si, com se’ns deia i repetia fins a l’avorriment, les noves terres d’Amèrica es van incorporar a Castella, mentre els catalans no podien fer res més que mirar-se-les de cua d’ull, hauria estat ben coherent que la primera visita que Carles I fes a Espanya hagués estat majoritàriament, per no dir exclusivament, al regne castellà, i que hagués visitat Sevilla, perquè aquesta ciutat era −segons se’ns afirma a martellades− centre neuràlgic, capital i port d’arribada i sortida de tot el comerç entre Espanya i Amèrica. La meva sorpresa va ser adonar-me que Carles no tan sols no va posar els peus a Sevilla, sinó que va passar la major part del temps celebrant corts a Saragossa i Barcelona, des de les quals ciutats va organitzar i resoldre tots els temes i conflictes derivats de la conquesta i colonització del Nou Món. Això canviava radicalment la visió dels fets i obria un nou paradigma fins ara totalment desconegut: el d’una descoberta, conquesta, colonització i evangelització primigènies absolutament catalanes. Les traces, els documents i els llibres que anava consultant i referenciant ho palesaven de tot en tot. Els primers articles que en vaig escriure, els vaig aplegar en un nou llibre intitulat El Dit d’En Colom. Catalunya, l’Imperi i la primera colonització americana (1492-1520), publicat al 2010, on ja hi dedicava, al capítol XII, un articlet sobre «Carles I, Rei dels catalans i Senyor de les Índies», que venia a ser l’embrió d’aquest llibre. Al pròleg hi deia, així mateix, uns mots que, vista la gran campanya de persecució intel·lectual a què m’han sotmès, ara em sonen més actuals que mai: «La majoria dels historiadors moderns fan com si la censura no hagués existit mai. Com si els textos impresos fossin la vera expressió del cronista, sense intercessió de cap mena. I això els du de ple a la credulitat del text, a repetir sense sentit crític ni rigor intel·lectual el discurs que la censura ha confegit sobre els fets més rellevants de la nostra història. I el que és més greu: els porta a afirmar que els fets no han pogut passar de cap més altra manera. Quedar-se atrapat als paranys de la censura comporta aquestes servituds. Però els qui hem resseguit les lleis censores, els moviments dels censors, els canvis del text i dels gravats d’edició en edició, creiem que la història és un muntatge. Un muntatge perpetrat per tenir-nos bocabadats per sempre més amb unes gestes castellanes virtuals i perduts en el buit del nostre propi passat». I a petja seguida, hi afegia: «La censura ha funcionat com un gran aspirador de consciències toves i desinformades, d’erudits crèduls, més àvids d’informació que no pas d’informació verídica i contrastada acuradament. I això ens ha portat a l’atzucac actual. Això ens ha dut a viure la història com una fe, com un dogma, com una llei divina. Però jo crec, més enllà de tot fonamentalisme i negacionisme, que la història és, per sobre de tot, una ciència. Un espai per a la confrontació de dades. Un discurs on la probitat intel·lectual i el raonament empíric s’imposin a les bombes i a les bales. On les idees guanyin la covardia, l’ego, la poltrona i la nòmina. On la recerca de la veritat sigui l’únic camí i l’únic guiatge possibles. I, ara mateix, la recerca de la veritat passa, de tot en tot, com una exigència ineludible i irrenunciable, per posar en quarantena tot el que ens han explicat sobre En Colom i la descoberta d’Amèrica». Exacte: per posar en quarantena tot el que ens han explicat. Tot el que fa referència a Amèrica i a En Colom, per descomptat, però també tot el que fa referència als catalans a Itàlia i tot el que fa referència al paper polític i militar de Catalunya dins l’imperi espanyol. Un imperi regit, en un dels seus moments més àlgids, per Carles I.
Aquell primer article que vaig publicar a l’entorn del nou rei Carles va anar madurant i creixent, a poc a poc, però de forma constant. Quan tenia 166 notes ja el vam penjar a les xarxes, en una data anterior a l’any 2005, i el vaig fer arribar poc després a l’amic Pep Mayolas, que s’acabava d’integrar al nostre equip de recerca, per si li podia servir de suport en tot el que començava a investigar. Un cop llegit, recordo que la seva reacció va ser d’una mena d’estupor. D’estupor positiu i regenerador, perquè em va dir que ara sí que veia claríssim que «tot passava aquí», als estats de Catalunya. I era ben bé això: tot passava aquí. Content amb el resultat d’aquell petit estudi, el vaig enviar a la revista Sàpiens per si el volien editar complet o en resum. La resposta va ser que no. Que m’ho agraïen, però que era «massa llarg». I ho vaig entendre, perquè vaig deduir que o no devien tenir ningú prou capacitat per resumir-lo, o allò era un pretext com un altre per no haver de publicar res que sortís un mil·límetre dels tòpics alienadors a què ens havia sotmès la historiografia oficial durant el darrer segle.
Volent encara continuar l’ampliació d’aquell treball, no vaig parar de fer-lo créixer amb noves aportacions. I el 30 de desembre del 2014 ja apareixia, amb idèntic títol, publicat al web de l’Institut Nova Història, com un estudi profund i extensíssim, amb 333 referències documentals. És sobre aquest darrer estudi, doncs, que he anat construint el llibre que ara teniu a les mans: reescrivint el text ja redactat, esponjant les afirmacions amb més raons i noves dades, aprofitant articles que havia anat elaborant en paral·lel i que ara incorporava al text principal i, és clar, creant capítols nous, a mesura que em calien per explicar millor el meu propòsit de l’obra i fer de pont entre un capítol i un altre. Des que fa dos anys vaig agafar l’última actualització de l’estudi per convertir-lo en llibre fins que he lliurat el manuscrit final als editors, hi he estat plenament dedicat. Us he de confessar que, pel camí, i quan em pensava que era a punt d’enllestir l’obra, de cop i volta, havia de demanar una pròrroga i una altra als editors per encabir-hi més material que considerava imprescindible. Fins arribar al desembre del 2019, on vaig haver de donar-lo per conclòs, tot i que m’hi faltaven un parell de capítols fonamentals. El primer hauria d’haver exposat que la reina Joana, la mare del rei Carles, no es trobava a Castella, tancada a Tordesillas, sinó en algun lloc del regne de València, molt probablement a Silla. Aquesta és una via de recerca que entre En Lluís Maria Mandado i En Pep Mayolas van suggerir i, més endavant, tant En Manel Capdevila, com En Cesc Garrido i l’Ivan Giménez han treballat amb profusió de dades interessantíssimes i noves raons. Amb tot, he d’admetre que jo, davant la impossibilitat d’afrontar el tema i desenvolupar-lo amb prou rigor i explicitud narrativa, no he tingut altra opció que deixar-lo només indicat. I em fot. Perquè el paper de la reina Joana és capital en tot el que afecta no tan sols les visites que li faria el seu fill Carles, sinó les que també li farien els cabdills del moviment comuner. En el primer dels casos, perquè si Joana era tancada al regne de València, Carles també havia de ser aquí quan la visitava en les múltiples visites que li va fer i que les cròniques adulterades situen a Castella. I, en segon lloc, perquè si no era a Castella, els líders del moviment comuner no podien ser mai dels mais els cabdills castellans, i tal vegada la gran revolta comunera tingui molts aspectes transvasats de València −de la revolta agermanada valenciana− a Valladolid i a la Meseta. O en sigui una calc fraudulent sencer. És aquest, com us deia, un capítol que m’ha quedat pendent, però que us vull exposar almenys aquí, amb l’esperança que, quan sigueu dins de l’obra, el pugueu situar si més no mentalment en el decurs dels esdeveniments, i quan els fets ho reclamin.
Deia que he assenyalat aquest tema almenys a dins el llibre. Però, en canvi, el que no he pogut ni tan sols esmentar és el del retir del monarca a Sant Jeroni de la Murtra, que havia indicat en dinars i tertúlies, des de fa més de quinze anys, però que, com acostuma a passar amb les presses i les peremptorietats de la redacció del llibre, no he tingut temps de poder escriure i donar-li forma de capítol, baldament fos amb un estil abreujat. Nogensmenys, n’hi ha una aportació prou interessant, ja en forma de llibre, on En Daniel Ibáñez explica amb tots els ets i uts, i d’un tenor ben reelaborat, aquella meva idea, si bé sense ni tan sols citar-me ni esmentar l’origen del seu treball. Les llargues converses tingudes; la bibliografia que li vaig fer a mans; les correccions fetes, un i un altre cop, al text; l’empenta perquè escrivís les idees en notes i petits articles; la publicació d’alguns d’aquests articles al nostre web; l’encoratjament, més tard, perquè convertís els articles en llibre i, finalment, quan el llibre ja començava a prendre cos, els suggeriments de capitular-lo i endreçar-lo en un ordre determinat, tot això l’Ibáñez no ho ha volgut reconèixer enlloc. Amb tot, i al marge d’aquesta mena de cop baix, tan comú en el sempre desprotegit ofici d’investigador, he de reconèixer que, ara mateix, el seu llibre, que porta per títol La mort de Carles I a la Murtra, pot esdevenir una gran orientació a tothom que s’hi vulgui humilment aproximar, i hauria de servir per acabar d’arrodonir i contrapuntar tot el que exposa aquesta meva obra que tot just ara comenceu a llegir, almenys pel que fa als darrers moments de la vida de l’Emperador, que tampoc no s’han escapat de la tergiversació documental.