Coneixement posthumà

«Braidotti és un nom conegut pels qui fa temps que s’interessen per la categoria d’humà en un context contemporani que queda travessat pel salt tecnològic, la crisi climàtica i la revolució del gènere. En la seva obra proposa tot un sistema de pensament que permeti superar l’esquema de l’humanisme europeu i adaptar-lo a les transformacions i els reptes d’avui. Aquest sistema de pensament, que ella articula al voltant del concepte de posthumà, es nodreix de la crítica a l’humanisme tradicional, que posava al centre del món l’home blanc occidental i ignorava totes les subjectivitats de gènere i de raça que escapen a aquest paradigma, i també sorgeix de la necessitat, en plena crisi climàtica, d’abandonar la mirada antropocèntrica que menysté la resta de formes de vida no humanes del nostre planeta.» ELISABET GOULA, Ara, setembre del 2020.

ROSI BRAIDOTTI (Latisana, 1954) és catedràtica de Filosofia i directora del Centre per les Humanitats de la Universitat d’Utrecht (Països Baixos). Nascuda a Itàlia, va créixer a Austràlia, on va llicenciar-se a la Universitat Nacional d’Austràlia a Canberra, i va fer els estudis de doctorat en Filosofia a la Sorbona, de París. Des del 1988 ha estat professora a la Universitat d’Utrecht.

Considerada una de les pioneres en els estudis europeus de la dona, la seva carrera ha rebut múltiples reconeixements, com el doctorat honoris causa de la Universitat de Linköping (Suècia, 2013), el de la Universitat d’Hèlsinki (Finlàndia, 2007) i el Premi Erasmus de la Comissió Europea (2010).

Entre les seves obres de referència, bona part de les quals han estat traduïdes al castellà, destaquen Patterns of Dissonance (1991), Nomadic Subjects (1994), Metamorphoses (2002), Transpositions (2006) i la trilogia sobre la condició posthumana The Posthuman (2013), Posthuman Knowledge (2019) i Posthuman Feminism (2020). En català ha publicat Les humanitats a debat (2017).

Rosi Braidotti

Traducció d’Anna Llisterri

Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya

Edició digital: octubre del 2020

Primera edició: setembre del 2020

Títol original: Posthuman Knowledge

© 2019, Rosi Braidotti, pel text

© 2020, Anna Llisterri, per la traducció

© 2020, ATMARCADIA, SL, per aquesta edició

Muntaner, 3 1º 1a

08011 - Barcelona

www.arcadia-editorial.com

Realització de la coberta: Víctor García Tur

Disseny de la coberta: Astrid Stavro / Atlas

Composició: LolaBooks

eISBN: 978-84-122305-6-7

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquesta publicació a través de qualsevol mitjà, en qualsevol llengua, sense permís previ i per escrit dels titulars del copyright. CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) gestiona qualsevol ús secundari d’aquesta publicació: www.conlicencia.com

AGRAÏMENTS

INTRODUCCIÓ POSTHUMANS, MASSA HUMANS

1. LA CONDICIÓ POSTHUMANA

2. ELS SUBJECTES POSTHUMANS

3. LA PRODUCCIÓ DE CONEIXEMENT POSTHUMÀ

4. LES POSTHUMANITATS CRÍTIQUES

5. COM FER PENSAMENT POSTHUMÀ

6. SOBRE L’ÈTICA AFIRMATIVA

7. L’INESGOTABLE

BIBLIOGRAFIA

AGRAÏMENTS

Durant la fase de recerca d’aquest llibre m’he beneficiat molt de l’ambient intel·lectualment estimulant que Tamar Garb i el seu equip han fomentat a l’Institute of Advanced Studies de l’University College de Londres, on vaig ser professora visitant distingida el 2017. També estic agraïda a Henrietta Moore, directora de l’Institute for Global Prosperity de l’University College de Londres, que em va convidar a ser professora visitant honorària activa des del 2017.

Vaig passar dos mesos molt productius com a investigadora visitant a l’Internationales Kolleg für Kulturtechnikforschung und Medienphilosophie (IKKM) de la Universitat Bauhaus de Weimar, a Alemanya. Agraeixo a Lorenz Engell i Bernhard Siegert el seu lideratge en la recerca, i al meu auxiliar de recerca Eduard Kolosoff el seu suport i dedicació.

Part d’aquest material es va presentar per primer cop a les conferències Tanner sobre valors humans que vaig fer a la Universitat de Yale el 2017. Vull donar gràcies a la Tanner Foundation de Utah i el Tanner Lectures Committee de la Universitat de Yale per convidar-me, i especialment al president de la Universitat de Yale Peter Salovey per la seva rebuda càlida i intelligent. Agraeixo sincerament al professor Gary Tomlinson i els seus col·legues i personal del Whitney Centre for the Humanities la seva magnífica hospitalitat. Agraeixo als meus interlocutors Joanna Radin i Rüdiger Campe les seves contribucions perspicaces durant el debat obert, i a molts col·legues i estudiants els seus comentaris formals i informals durant les sessions. També agraeixo a la meva amiga Moira Fradinger la commovedora presentació pública que va fer.

Dono sincerament les gràcies a Genevieve Lloyd pel seu savi guiatge que m’ha il·luminat durant el procés d’esborranys del llibre. Gràcies també a Matthew Fuller i Keith Ansell-Pearson per les seves generoses aportacions, consells teòrics i detalls bibliogràfics. Tinc molt per agrair a l’afectuosa amistat de Marlise Mensink. També voldria donar les gràcies als meus auxiliars de recerca Gry Ulstein, Evelien Geerts i Lauren Hoogen Stoevenbeld per la seva infatigable ajuda d’organització i logística. Estic en deute amb Linda Dement per donar-me a conèixer la fotografia que Jessie Boylan va fer el 2015 de Ngurini, una instal·lació immersiva del Nuclear Futures Arts Program amb la comunitat aborigen de Yalata.

Algunes parts d’aquest llibre s’han publicat en el meu capítol del llibre Conflicting Humanities [Humanitats en conflicte], que vaig coeditar amb Paul Gilroy el 2016, i en la introducció de The Posthuman Glossary [El glossari posthumà], que vaig coeditar amb Maria Hlavajova el 2018. Vull incloure aquí un afectuós reconeixement a tots dos. Un esbós previ del marc teòric de les posthumanitats es va publicar a Theory, Culture & Society el maig de 2018.

Aquest llibre no hauria estat possible sense el suport fidel del meu editor John Thompson; li dono les gràcies sincerament pel seu compromís constant amb el meu projecte posthumà.

Finalment, estic eternament agraïda a la meva companya de vida, Anneke Smelik, pel seu suport intel·lectual, emocional i moral, i perquè viure juntes és molt divertit.

INTRODUCCIÓ

POSTHUMANS, MASSA HUMANS

No és estrany que als usuaris de tota mena de llocs web o serveis digitals se’ls demani que demostrin la seva humanitat dia sí dia també. Les instruccions normalment diuen una cosa com ara: «Abans de fer la subscripció, necessitem verificar que ets humà». I tenen un aspecte semblant a això:

La necessitat de demostrar la pròpia humanitat adopta com a punt de referència central la cultura algorítmica de les xarxes informàtiques, i no l’humà. Aquest exemple quotidià demostra que en la societat contemporània l’humà s’ha convertit en un interrogant. ¿Qui o què compta com a humà, avui?

No és una pregunta senzilla, i la millor manera de contestar-la és en el context dels nostres temps posthumans. Què o qui és l’humà avui només es pot entendre si s’hi incorporen les dimensions posthumana i no-humana. Quan dic posthumana em refereixo tant a un marcador històric de la nostra condició com a una figuració teòrica. El posthumà no és tant una visió distòpica del futur com una característica que defineix el nostre context històric. He definit la condició posthumana com la convergència del posthumanisme, d’una banda, i del postantropocentrisme, de l’altra, dins d’una economia de capitalisme avançat (Braidotti, 2013, 2017). El primer se centra en la crítica de l’ideal humanista de l’«home» com a presumpta mesura universal de totes les coses, mentre que el segon critica la jerarquia de les espècies i l’excepcionalisme antropocèntric. Tot i que se superposen i tendeixen a utilitzar-se de manera intercanviable en debats de caràcter general, són esdeveniments força diferents i separats, tant pel que fa a la genealogia intel·lectual com a les manifestacions socials.

Com a figuració teòrica, el posthumà és un instrument de navegació que ens permet examinar les manifestacions materials i discursives engendrades pel desenvolupament tecnològic avançat (¿soc un robot?), el canvi climàtic (¿sobreviuré?) i el capitalisme (¿això ho puc pagar?). El posthumà és un projecte en marxa. És una hipòtesi de treball sobre la mena de subjectes que nosaltres estem esdevenint. Qui som aquest «nosaltres» i com aquesta col·lectivitat pot continuar sent oberta, múltiple i no-jeràrquica, seran preocupacions constants d’aquest llibre.

Tot i que amb prou feines puc dissimular la meva fascinació pel posthumà, l’habito amb una distància crítica. La condició posthumana implica que «nosaltres» (els habitants humans i no-humans d’aquest planeta en concret) en aquest moment ens trobem entre la quarta revolució industrial i la sisena extinció. Sí, estem junts en això: entre l’espasa algorítmica i la paret d’un oceà acidificat. La quarta revolució industrial implica la convergència de tecnologies avançades com ara la robòtica, la intelligència artificial, la nanotecnologia, la biotecnologia i la internet de les coses. Això vol dir que els límits digitals, físics i biològics es desdibuixen (Schwab, 2015). La sisena extinció fa referència a la desaparició d’espècies durant l’era geològica actual de resultes de l’activitat humana (Kolbert, 2014). Més concretament, aquesta conjunció ens situa entre dues formes d’acceleració paral·leles i en certa manera especulars: les acceleracions sistèmiques del capitalisme avançat i la gran acceleració del canvi climàtic. La necessitat de trobar un equilibri entre aquestes forces en conflicte, per tal de no perdre de vista la imatge general, constitueix el repte posthumà actual.

Al centre del nostre problema –si bé no n’és l’única causa– hi ha el grau d’intervenció tecnològica sense precedents que hem assolit i la intimitat amb els ginys tecnològics que hem desenvolupat. I tanmateix, la condició posthumana no es pot reduir a un simple cas agut de mediació tecnològica. Aquesta convergència, amb la seva característica combinació de transformacions ràpides i desigualtats persistents, és planetària i multiescalar (Banerji i Paranjape, 2016). Afecta tant les ecologies socials i ambientals com la psique individual i els paisatges emocionals compartits. No és un esdeveniment lineal.

El meu argument és que hem d’aprendre a abordar aquestes contradiccions no tan sols des de la perspectiva intel·lectual, sinó també afectiva, i que ho hem de fer d’una manera afirmativa. Aquesta convicció recolza en la norma ètica següent: és important ser dignes dels nostres temps per tal d’actuar-hi millor, de manera crítica i creativa alhora. Per tant, ens hauríem d’acostar a les nostres contradiccions històriques no com si fossin una càrrega que ens molesta, sinó com si fossin les peces amb les quals construir un present sostenible i un futur afirmatiu i esperançat, encara que aquesta aproximació requereixi alguns canvis dràstics en les mentalitats que ens resulten familiars i en el conjunt dels valors establerts.

La descripció de la situació posthumana com una convergència de diverses i contradictòries velocitats de transformació no és, ni de bon tros, una aproximació a les tensions i paradoxes que això genera, ni al dolor i l’angoixa que motiva. En aquest context, ni les idees universalistes de l’«home» ni les afirmacions d’excepcionalitat de l’anthropos són suficients per explicar com se suposa que hem d’assumir aquest repte. Aquestes posicions antiquades no ens ajuden a comprendre com s’està produint i distribuint el coneixement en una era de gran mediació tecnològica i desastre ecològic, també anomenada antropocè.1 Deixant de banda l’hybris humanista, si no s’està còmode amb la complexitat multidimensional, és impossible sentir-se a gust al segle XXI.

A primera vista, al lector li pot semblar que la condició posthumana tendeix a la catàstrofe, però en aquest llibre espero equilibrar aquesta valoració negativa amb una explicació més complexa i aclaridora de la situació. El llibre subratlla el potencial positiu de la convergència posthumana i ofereix eines per afrontar-la de manera afirmativa. La desesperació no és un projecte; l’afirmació, sí. Aquest llibre tracta de les maneres d’entendre’ns a nosaltres mateixos i de les noves formes de coneixement que estan sorgint de la convergència dels enfocaments posthumanista i postantropocèntric. Si bé mantinc la distinció analítica i genealògica entre aquests dos components, defenso que en l’actualitat la seva convergència està provocant un salt quantitatiu cap a noves direccions: la producció del coneixement posthumà. No es tracta d’una sola evolució, sinó d’un conjunt de camins que s’entrecreuen fent ziga-zagues, entre els quals hi ha un ventall de posicions posthumanistes i també una revisió de diverses afirmacions neohumanistes.2 Una visió general completa de les indagacions contemporànies sobre què constitueix la unitat bàsica de referència de l’humà queda fora de l’abast d’aquest estudi; he explorat aquest tema en altres publicacions (Braidotti i Hlavajova, 2018).

En aquest llibre em vull centrar en un doble objectiu: en primer lloc, esbossar les característiques dels subjectes posthumans emergents i, en segon lloc, explorar els nous coneixements especialitzats que s’estan produint en els diferents camps de les (post)humanitats. Presentaré cartografies que detecten diversos principis operatius i metapatrons discursius, i intentaré proporcionar un marc crític per analitzar-los i valorar-los. La convicció subjacent a aquest llibre és que la convergència posthumana no és ni de bon tros una crisi –ni molt menys un indicador d’extinció–, sinó que marca una transició històrica rica i complexa. Tot i estar plena de riscs, també ofereix immenses oportunitats perquè els agents tant humans com no-humans, i també les humanitats, es reinventin a si mateixos. Com totes les transicions, però, requereix una certa visió i energia experimental, a més d’unes dosis de resistència considerables.

Els objectius d’aquest llibre són els següents: fonamentar el posthumà en les condicions de la vida real; detectar les formacions alternatives dels subjectes posthumans; avaluar el creixent volum de coneixement posthumà, i situar els subjectes pensants posthumans i els seus coneixements dins d’una ètica afirmativa.

En el capítol 1, faré un esbós de l’abast de la convergència posthumana tant des del punt de vista teòric com afectiu. El capítol 2 tracta la qüestió de què es considera un subjecte posthumà i ressegueix els patrons emergents de subjectivitat posthumana. El capítol 3 examina els avantatges de la producció de coneixement posthumanista. El capítol 4 es fixa en l’aparició de les posthumanitats crítiques i les situa en els panorames canviants del capitalisme cognitiu. El capítol 5 analitza patrons establerts de pensament posthumà i estudia pràctiques concretes per avaluar-los. El capítol 6 aprofundeix en l’ètica afirmativa i en els canvis d’escala temporal i espacial que requereix. En un capítol final, més breu, torno a tractar el mode afectiu de la convergència posthumana. El llibre acaba parlant del potencial infinit de la resistència posthumana i la qualitat inesgotable de la vida mateixa.

Potser aquí, al final de la introducció, hauria de contestar a la pregunta de si soc un robot. No, jo no, però alguns dels meus millors amics sí! Soc posthumana, molt humana. Això vol dir que estic materialment encarnada i integrada, amb capacitat d’afectar i de ser afectada, vivint en aquests temps posthumans que canvien tan ràpidament. El que tot això comporta s’explicarà en les pàgines següents.

1.El terme antropocè, encunyat el 2002 pel Premi Nobel Paul Crutzen, descriu l’era geològica actual, dominada per un efecte negatiu de l’activitat humana a la Terra, a causa de les intervencions tecnològiques i el consumisme (Crutzen i Stoermer, 2000). Es va debatre al Congrés Internacional de Geologia l’agost del 2016, però el juliol del 2018 la Comissió Internacional d’Estratigrafia el va rebutjar, i va preferir denominar-lo període meghalayà.

2.Aquestes van de l’humanisme clàssic de Martha Nussbaum (1997) a l’humanisme postcolonial (Gilroy, 2016), el queer (Butler, 2004) i el crític (Critchley, 2014), per esmentar-ne només uns quants.