Mort sota zero

Ludmilla Lacueva Canut

Mort sota zero

Per als meus estimats Ramon, Lydia i Christian

© de l’obra: Ludmilla Lacueva Canut

© de l’edició: Apostroph, edicions i propostes culturuals, SLU

© de la il·lustració de coberta: Oriol Hernández

© de la fotografia de contracoberta: Àlex Lara

Edició: Apostroph

Correcció / serveis linguístics: En cursiva

Disseny de coberta: Apostroph

Disseny de tripa: Mariana Eguaras

Maquetació: Apostroph

Primera edició: febrer 2018

Segona edició: febrer 2019

Edició digital: març 2020

ISBN digital: 978-84-122005-5-3

Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU

Mas Postius 5, 08505 Muntanyola (Barcelona)

www.apostroph.cat

apostroph@apostroph.cat

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot fer amb l’autorització dels seus titulars, llevat de l’excepció prevista per la llei. Us podeu adreçar a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer còpies digitals de fragments d’aquesta obra.

Gràcies per llegir aquest llibre. La seva autora, Ludmilla Lacueva Canut, i tots els que hem fet possible que aquest llibre d’Apostroph hagi arribat a les vostres mans esperem que us agradi.

E-mail: apostroph@apostroph.cat

Twitter: @postroph

Facebook: facebook.com/postroph/

1

Londres, 1975

Una guspira, en contacte amb el rascador d’una capsa de mistos de l’hotel, va trencar el silenci que regnava al despatx. La flama creixia potent amb moviments maldestres. Dos dits d’home sostenien la punta del llumí que cremava furiosament.

—Qui la fa la paga! —va cridar amb una veu estrident i nerviosa.

Els dits es van desempegar i el misto, amb una flama ataronjada, va caure giravoltant sobre el rierol de gasolina que havia escampat curosament per terra per evitar l’explosió de gasos. Les flames van prendre cos i es van estendre al voltant d’una taula, d’estil imperi, on un home de corpulència mitjana jeia sobre ella.

Un riure nerviós va embolcallar l’ambient.

—Mira on t’ha portat la teva prepotència i la teva cupiditat! Ja era hora que passéssim comptes...

La frase va quedar a mitges i va fixar-se al cap de la víctima, completament calb i brillant amb una estranya taca de naixement en forma d’ull. Va engolir saliva. Una gota de suor va aparèixer al front per baixar en una caiguda lliure per la galta i el coll fins a seguir l’espinada en una cursa boja. L’ull lluïa més que mai enmig de reflexos de tons rogencs i ataronjats, envoltat de flames. Aquell ull hipnòtic l’atreia.

—Deixa de mirar-me! —va exclamar tremolós—. Tot és culpa teva!

El fum va fer presència. La visió es va tornar un pèl tèrbola però l’ull es feia cada vegada més gran. Per un moment, va creure que l’home es movia i tot el cos se li va garratibar. Aquells ulls glacials, d’àliga desconfiada, que podien arribar a llegir fins al fons de la seva ànima es tornarien a fixar en ell i s’hauria acabat el joc. No s’ho podia permetre.

La tos que li va provocar el fum el va allunyar dels seus pensaments. Les flames cremaven amb avidesa aquell despatx on gairebé tot era de fusta. Havia estat només un moment de pànic. Ell havia guanyat i l’altre jeia a mercè del foc. Va sortir amb fressa. Al llindar, però, va girar-se i amb satisfacció va veure com s’incendiava el retrat en què el seu enemic lluïa un fals posat aristocràtic. Amb un gest ràpid va saludar-lo.

Era més de mitjanit i va baixar uns quants trams de la majestuosa escala de l’hotel tement trobar-se algun client o membre del personal. En un no res, tot l’edifici cremaria. En arribar al tercer replà va prémer un panell i va desaparèixer cap a dins.

2

Soldeu, Andorra, 2017

En Jordi va obrir les cortines de doble fons de color carmesí. La vidriera estava recoberta de baf per les baixes temperatures exteriors i amb la mà va dibuixar un gran cercle. El sol s’anava enlairant tímidament cap a un cel clar i serè. Satisfet, va esplaiar la seva mirada per les pistes d’esquí que hi havia davant l’hotel Esquirol vorejades per boscos frondosos de pins blancs. Tot just era un quart de deu i ja hi havia alguns esquiadors matiners que aprofitaven aquell moment de solitud en el qual et penses que has comprat la pista. Lliscaven de manera elegant i segura, clavant cantells en una neu que es veia compacta alhora que desprenia un polsim a cada nou viratge.

No van trigar a portar-li la safata d’esmorzar que pel seu gust era massa completa per la poca gana que tenia. Assegut a la taula rodona, va engolir un parell de talls de taronja i un croissant acompanyat d’un cafè. Va agafar distretament el diari i va donar una ullada ràpida als titulars. Tot eren desgràcies, una rere l’altra, i el va deixar de seguida. No volia capficar-se. Necessitava encetar una nova etapa de la seva vida lluny dels problemes i va pensar que no hi ha home més feliç que el que viu en la ignorància. Va adonar-se que hi havia un sobre amb el seu nom sota d’un plat, i en va extreure una invitació per a un massatge gratuït, cortesia de la direcció general de l’hotel. No el va sorprendre gens, atès que pensava allotjar-se fins a finals de la temporada d’esquí en aquest racó de món. Va deixar-la sobre la taula, mentre s’aixecava per vestir-se amb el flamant nou equip que havia comprat a Barcelona. Uns pantalons blancs i un anorac, de color taronja, que era potser massa vistós però se sentia amb ganes de ser trencador. Tota la seva vida l’havien fet vestir amb colors clàssics perquè els altres, pensava la seva mare, no eren propis de la seva classe. Que carai! Ja era hora de canvis.

Mentre esperava que l’atenguessin a la recepció, va donar una ullada al voltant, on ja hi havia moviment d’esquiadors. Grandioses columnes de fusta amb motius pirinencs s’alçaven en una mena de pati, ampli i lluminós, que mostrava les portes d’algunes habitacions. Al mig hi havia una taula rodona on destacava un impressionant arranjament floral amb flors seques. El va sorprendre que no fossin naturals, però suposava que així tenia un aire més muntanyenc. Des d’allí, podia veure el saló on algunes persones llegien el diari assegudes en amplis sofàs que feien l’efecte d’ésser còmodes.

La veu de la recepcionista el va allunyar dels seus pensaments.

—Bon dia, senyor Puig de Castellnou. És un plaer tornar-lo a tenir entre nosaltres.

—Aquesta vegada m’hi veureu una mica més de temps! —va contestar content, mentre es passava la mà pel serrell—. Ahir no vaig pensar a demanar-vos el forfet de temporada que vaig encomanar.

La noia va obrir un calaix.

—Efectivament, aquí el tenim —va dir mentre brandia el sobre—. M’ha de signar aquest full.

En Jordi va obrir la cremallera de la mànega esquerra de l’anorac per posar-lo a dins, mentre demanava si el seu equip era al guardaesquís. La recepcionista va contestar afirmativament. Ja havien avisat en Ricard de la seva arribada i l’encerat dels esquís estava fet tal com li agradava. En Jordi li va donar les gràcies i quan ja marxava es va aturar en sec per comentar-li que havia rebut una invitació per un massatge i no sabia si seria possible d’anar-hi havent dinat. La noia, disposta, va agafar el telèfon per concertar cita.

—Està de sort, senyor Puig de Castellnou. Tenen un forat a les 16 hores.

La va regraciar de nou i va marxar cap a l’ascensor per dirigir-se a la planta menys 5, on el responsable del guardaesquís l’esperava. Mentre l’ajudaven a posar-se les botes, va prendre un cafè amb càpsula de marca elitista que tenien a disposició dels clients. En un tres i no res, va sortir a l’exterior on es va calçar els esquís i va lliscar cap al telecadira sentint-se, per primera vegada en molt de temps, lliure.

En Jordi va entrar a la zona de wellness, on es respirava una aroma densa de flors fresques, molt agradable per a molta gent però molesta per als qui tenien al·lèrgia com ell, a qui tota olor floral disgustava. No tenia gaire costum de perdre’s en espais com aquests. A la seva ex sí que li agradava i s’hi havia gastat una bona calderada, a les seves costelles, és clar. En fi, ara no volia pensar en ella i necessitava posar distància. Va presentar-se i la recepcionista va agafar el telèfon per anunciar que havia arribat.

Va aparèixer una noia rossa, amb cua de cavall, i menuda. Si fa no fa devia tenir la seva edat, trenta i escaig o quaranta anys. Les seves faccions, blanques i perfectes sense cap taca, emanaven delicadesa.

—Bona tarda, senyor Puig de Castellnou. Em dic Lavinia Durell. Si em vol acompanyar...

—Tuteja’m, si us plau —va contestar ràpidament—. Tots dos som joves i no cal ser tan protocol·laris!

—Està bé, si ho vols així.

Tenia un somriure fresc i dolç. L’accent semblava anglès. Mentre la seguia pel passadís en Jordi va pensar que era força atractiva. Van entrar a una cabina espaiosa que tenia unes vistes impressionants sobre les pistes d’esquí. En una hora les tancarien i encara hi havia esquiadors que les davallaven com si se’ls acabés la vida.

—No cal que et treguis la roba. Estira’t a la llitera panxa amunt.

—Però, que no em faràs un massatge? —va encertar a dir en Jordi, perplex.

—Relaxa’t —va respondre suaument, mentre se li escapava un somriure—. Ah, i treu-te el rellotge. Ara tanca els ulls i no pensis en res més.

La Lavinia va posicionar-se al cap de la llitera i li va agafar els canells. Suaument, va estirar els braços cap enrere i li va fer petits estiraments i rotacions on la mà s’articula alhora mantenint-los ferms uns segons i relaxant-los després. La segona vegada que ho va fer, en Jordi es va posar tens.

—Respira, Jordi. Deixa la ment en blanc i confia en mi.

Ell va fer una ganyota. Ara ja no li semblava tan bé haver acceptat la invitació. Això semblava una bajanada de moda. La Lavinia va prosseguir i tan aviat posava imants en certes parts del cos, com posava uns fulls sobre el tòrax. De tant en tant, repetia els estiraments i pressionava diverses vegades els mateixos punts. En Jordi va perdre la noció del temps.

La noia va tornar a col·locar amb cura els braços arran del cos i, cada vegada que treia un imant, li passava el tou del dit per l’entrecella. Al cap d’una estona, va posar amb delicadesa la mà sobre el seu braç dret i li va preguntar si es trobava bé. En Jordi va obrir els ulls i va parpellejar per tornar-se a adaptar a la llum natural que ja començava a minvar.

—La veritat és que estic molt relaxat —va dir, pestanyejant encara—. Però què m’has fet, exactament?

—És el que se’n diu cinesiologia holística. Per parlar clar, es tracta d’un test de reflex dels braços. Amb les respostes musculars, connectem amb l’inconscient de l’individu. D’aquesta manera podem esbrinar quin és l’estat físic, mental i emocional de la persona.

—Suposo que deus estar de broma, no? Estàs fent alguna cosa de bruixeria? —va preguntar irònicament, mentre els llavis se li torçaven.

—Gens ni mica —va contestar divertida, negant amb les mans—. No et pensis que m’ofens, perquè ja hi estic acostumada. El reflex dels teus braços em dona informació sobre el teu organisme i el teu sistema neurològic. Aquest porta les dades genètiques dels teus avantpassats i, ho vulguis o no, afecten la teva vida. Perquè m’entenguis, vaig polsant els teus canells per veure com reaccionen els reflexos dels músculs i, amb els bloquejos, obtinc la informació necessària per ajudar que tot flueixi en el teu sistema nerviós i t’alliberis de les càrregues.

En Jordi va reprimir un somriure. En aquest món hi havia gent ben tocada i ell potser n’era un, també, per deixar-se convèncer de participar-hi.

—Si et sembla bé, parlem del que he detectat en tu. T’he de dir que m’ha sobtat el nombre de bloquejos que tens.

A en Jordi se li ocorrien comentaris ben sarcàstics però va callar. Segurament això ho deia a tots els clients. Li va explicar que havia detectat que tenia una gran quantitat de pors i una tensió acumulada molt forta. El seu cos li demanava a crits que ho sanegés! En Jordi es va incorporar a la llitera i va dir que ja en tenia prou. La Lavinia no li va fer cas i li va demanar si havia viscut en els últims mesos alguna situació traumàtica. Molest, li va contestar que no era de la seva incumbència i que no es prestaria a la seva xafarderia.

—Totes les dones sou iguals! Sempre voleu saber què ens passa i què pensem!

La Lavinia premia els llavis mentre en Jordi s’esbravava i li llançava paraules enutjoses. Semblava que tota la ràbia acumulada havia de sortir en tromba en aquell moment. Va intentar tocar-li el braç per calmar-lo, però ell la va rebutjar amb un cop de mà brusc.

—Fes diverses respiracions fondes, sense pressa. Oxigena tot el cos i a poc a poc aniràs trobant la calma.

En Jordi va seguir les instruccions de la Lavinia i ja començava a sentir-se més tranquil. Els batecs del cor van calmar-se.

—Perdona. Tu no tens la culpa del que em passa. No t’hauria d’haver parlat així.

—No t’has d’excusar. És bo de treure els sentiments negatius. Estic acostumada que els pacients descarreguin la seva ira sobre mi.

En Jordi se sentia encara més malament veient la dolçor i comprensió de la Lavinia.

—No hauria de ser així. Les frustracions les hem de guardar no abocar-les.

—T’equivoques. Ho has de treure i només així et sentiràs millor.

Exasperat, en Jordi va explicar-li que la seva dona havia marxat feia uns mesos amb un dels millors clients del seu hotel de Barcelona.

—Et sembla una situació prou traumàtica? —va preguntar de manera sarcàstica mentre la Lavinia arronsava les espatlles alhora que mostrava un somriure d’empatia i li demanava excuses.

S’havia deixat emportar per la passió que sentia per la feina i les ganes d’ajudar els pacients amb problemes. En Jordi va tornar a admetre que potser havia anat massa lluny i també es va excusar pel rampell que havia tingut.

—Si em deixes, en properes sessions t’ajudaré a treure el ressentiment i l’odi que portes dins.

En Jordi es va mossegar la llengua i va incorporar-se a la llitera pensant que no li agradava perdre el temps amb bajanades. La Lavinia va observar la seva cara seriosa mentre es posava el rellotge i va prendre aire. Van estar uns segons en silenci.

—Què et va passar fa vint-i-quatre anys? —va demanar ella com si se li acabés el temps mentre en Jordi li llançava una mirada incrèdula—. Tens registrada alguna cosa molt forta al cervell. Has de pensar que és com un arbre, té memòria, i als anells del seu tronc hi queden marcats, no només l’edat, sinó també la seva evolució segons els factors externs que l’han colpit. El cervell emmagatzema les teves vivències, però fins i tot pot arribar a heretar els records que han estat transcendentals per als teus avantpassats. Has de desbloquejar els nusos de la memòria no solament per alliberar-te dels traumes personals, sinó també dels que t’han estat llegats.

En Jordi va fixar-la desconfiat i es va remoure inquiet mentre arrufava les celles.

—Fa vint-i-quatre anys..., era el 1990... Vaig tenir un accident de moto i vaig estar un mes hospitalitzat. Una mica més i me’n vaig a l’altre barri!

El fet de veure la Lavinia satisfeta va incomodar-lo. Li va explicar que el seu cos ho havia emmagatzemat i en Jordi no s’ho va creure, al·ludint que segurament ho havia llegit en algun diari de l’època, ja que els seus pares eren molt coneguts a Barcelona. La Lavinia no li va fer cas i li va dir que ja li ho havia tret, davant la seva perplexitat.

—Pensa que la cinesiologia és com si buidessis calaixos. Tots tenim tendència a guardar-nos les emocions, sovint negatives, que no ens permeten créixer —va explicar, mentre es treia el passador i deixava caure els cabells—. La meva feina consisteix a ajudar la gent a buidar els calaixos carregats de sofriment i que així puguin obtenir un equilibri emocional i psíquic.

En Jordi va quedar-se sense paraules, pensant que possiblement era una presa de pèl. De fet, l’accident de moto era real i prova d’això eren les cicatrius del cos, però ella no les havia pogut veure perquè anava vestit. Se li va emboirar una mica el cap i va decidir deixar-ho córrer.

—Molt bé. Per avui ja és suficient —va dir, mentre obria la porta de la cabina—. Ah! I la pròxima vegada vine amb roba més còmoda. Serà més fàcil per manipular els braços.

En Jordi la va fitar i va pensar que aquesta era la paraula que buscava des de feia estona: manipulació. Potser anava darrere els seus diners i el volia estafar? Va sacsejar el cap per treure’s aquesta idea de sobre. S’estava tornant un neuròtic i havia fet bé d’agafar-se un descans.

3

Oxford, 1972

La vida somreia al Lorenzo Puig de Castellnou des que era estudiant a Oxford i assaboria l’estil de vida d’universitari anglès. Les jornades eren plàcides, tot i l’estudi. Passejades amb punts1 amb alguna noia bonica, rondes al pub, hores apassionants a la Bodleian Library, escapades a Londres... Fruïa de la llibertat que no tenia a Espanya i sobretot fugia d’aquell país gris i trist. Un ambient que s’enganxava a la pell com un vestit gèlid mancat de vida i d’alegria.

Els companys, la majoria fills d’aristòcrates, el tenien en consideració perquè era el primogènit d’un marquès. En Lorenzo era tot un gentleman i, per les seves arrels angleses per part de l’àvia materna, tenia un estil molt elegant i unes maneres exquisides que feien que tothom l’admirés. Amb el seu somriure generós i perfecte, aconseguia el que volia. Ho tenia tot i se sentia amb ganes de menjar-se el món.

Aquella tarda, en Lorenzo estava estudiant a la seva habitació del college. Era un dia qualsevol de pluja fina i insistent que no donava peu a pensar en el lleure. A les parets de la cambra hi havia tapissos comprats un any abans a l’Índia en un viatge que havia fet amb alguns companys d’Oxford. Els llibres, la gran passió d’en Lorenzo, s’amuntegaven arreu.

Un toc-toc contundent a la porta el va treure de la seva abstracció. El conserge va treure el cap i es va excusar per destorbar-lo. Li va entregar una carta que acabava d’arribar d’Espanya i havia pensat que li agradaria tenir-la de seguida.

—Gràcies, John —va dir, mentre es treia un bitllet de la butxaca—. Tingui, això és per a vostè.

El conserge volia refusar-ho però finalment va acceptar davant la insistència del jove estudiant. En Lorenzo va deixar la carta en un racó de la taula i va capbussar-se de nou en el llibre però ja havia perdut la concentració i va decidir obrir-la.

Estimat Lorenzito,

No sé com començar aquesta carta. M’agradaria tant que estiguessis a casa.

Em fa mal al cor el dolor que et causaré, però vull que sàpigues que mai ha estat la meva intenció. Déu només ens ha beneït amb un fill i has estat sempre el nostre orgull. No oblidis mai que t’estimem.

Recordes en Luis Santos? Mesos enrere em va venir a demanar diners per començar un negoci a Anglaterra. Em va semblar tan engrescador que li vaig dir que jo també hi volia participar. Li vaig donar tot el nostre capital. Em va explicar que en un no res triplicaria l’import, que podia estar ben tranquil. En Santos em va dir que ho posaria tot al seu nom i els beneficis que obtindria els dipositaria en un banc anglès i jo no hauria de justificar-los enlloc. En fi, m’hi vaig llançar de cap sense pensar que la cosa podia anar malament. La cupiditat no ha estat mai bona consellera. En Santos va tenir els tractes amb un individu que ha resultat ser un pocavergonya que s’ha apropiat de tots els diners i ens ha deixat a la ruïna. No tenia cap paper firmat amb ell perquè li feia confiança. Fa una setmana ens vàrem assabentar que Santos s’havia llevat la vida.

Ho hem perdut tot, Lorenzito. Deus pensar que soc un vell xaruc i tens tota la raó. Em veig en l’obligació de vendre la torre de Llavaneres i despatxar el servei que hi teníem. Ai las! La majoria eren amb nosaltres des de tota la vida! No sé com he pogut ser tan irresponsable. Si haguessis estat aquí segurament no hauria tingut aquest moment de bogeria però ara ja és tard. De moment, el palauet de Barcelona el podem conservar però no sé fins quan.

El que més greu em sap és que hauràs de deixar els teus brillants estudis a Oxford en acabar el trimestre, que sortosament ja està pagat. No m’ho perdonaré mai, fill meu! Torna al més aviat possible a Espanya. Et necessitem.

Et trameto la carta que em va enviar en Santos explicant el que havia passat, per si tu poguessis fer-hi alguna cosa. Ho veig difícil, però intenta-ho.

Una abraçada del teu pare que t’estima,

Juan Antonio Puig de Castellnou, marquès de Fenolleda

En Lorenzo, atordit, va deixar anar la carta que va caure per terra. Una fiblada intensa li va amartellar el cap en aixecar-se. Va fer una respiració fonda mentre es dirigia cap a la finestra. La pluja no donava cap treva i el pati estava gairebé desert. La verdor dels arbres destacava amb els maons foscos de l’edifici més que centenari. Va fixar-se en la renglera de gàrgoles que sobresortien de les teulades. Aquelles cares d’espant i fàstic no serien res en comparació amb la que farien els companys quan sabessin la veritat. Es convertiria en un pària. Només li hauria faltat un any més per acabar els estudis. La seva vida estroncada per un lladre que havia entabanat el seu pare, un gran home que estimava per sobre de tot la seva família però havia demostrat ser un pèssim gestor en jugar-se el patrimoni a una sola carta.

En Lorenzo havia tingut tot el trimestre per muntar una història que no el deshonorés. Explicava a tots companys que s’havia de posar a treballar atès que el seu pare li havia tallat els fons perquè es negava a casar-se amb una parenta que tenia molts títols i diners, però que era lletja com un pecat. Ell estava per sobre de tot això, però es veia obligat a abandonar el seu estimat Oxford a un any d’acabar els estudis. Tots estaven indignats i fins i tot els òrgans directius van oferir-se per fer de mitjancers amb el marquès. En Lorenzo els va advertir que el seu pare era del morro fort i que no hi hauria res que el fes canviar d’opinió. Va deixar Oxford com un heroi inflexible, però la realitat era una altra. Va començar a treballar al Harrogate Palace de Londres com a concierge. Els seus amics es posaven les mans al cap, ja que consideraven que no era una feina a l’altura d’un estudiant tan brillant, però en Lorenzo contestava que necessitava diners per viure i que seria transitori. Amb arrogància, no va acceptar cap altra oferta que li fessin els companys.

De fet, va lluir des del primer dia. L’uniforme li esqueia com si l’haguessin fet a mida en alguna sastreria de Saville Road i les seves maneres elegants destacaven al costat d’una clientela que era força exigent i immensament rica. No tenia mai un no per a ningú i s’anticipava als seus desitjos. La seva història era coneguda per tothom i sobretot que era fill de marquès, i això l’ajudava a tenir més propines per part de les aristòcrates que se’l miraven amb bons ulls. Fins i tot els altres col·legues començaven a estar empipats perquè preferien tractar amb ell. En els pocs mesos que feia que treballava, despuntava més que ningú i el propietari de l’hotel, en Henry Windmarch, s’hi va fixar arran dels comentaris elogiosos del més granat de la societat anglesa. Ell, que era rabassut i de maneres artificioses, es mirava de cua d’ull aquest jove que havia esdevingut imprescindible. L’amo era ell i no li agradava que algú altre agafés protagonisme però era un home de negocis i sabia veure que en trauria més profit si el tenia al seu costat. En un temps rècord, Lorenzo va esdevenir el seu adjunt i estava ben satisfet i orgullós d’haver pujat esglaons, tot i que en Henry Windmarch no era de tracte fàcil.

—No et pensis que ets algú perquè t’he nomenat el meu adjunt. Qui mana aquí soc jo. Ho has entès? —va preguntar enutjat—. A aquesta vella classe rància els agrada gent com tu, que sap com llepar-los, però a mi no m’enganyes. Limita’t a acontentar-los.