Mort sota zero

En Lorenzo el considerava barroer i vulgar, però era conscient que l’hauria d’aguantar si volia fer-se una posició.

—No es preocupi, no faré res que el pugui decebre...

—Prou xerrameques. Ah! I amb mi no empris aquest to pompós. Al cap i a la fi ets un aristòcrata vingut a menys —va dir triomfant, mentre en Lorenzo canviava l’expressió de la cara— Què et penses? Que caic de l’arbre, o què? La teva història romàntica que m’han explicat no s’aguanta per enlloc o sigui que no ets ningú i el que et paga aquí soc jo. No ho oblidis mai, si vols conservar la feina.

En Lorenzo va engolir saliva i va acatar el que li deia Windmarch. No tenia cap altra sortida. Va observar amb deteniment el retrat de grans dimensions que havia fet pintar per Lord Tingerbouth. Estava clar que tenia al davant un home ambiciós, provinent d’una família de classe baixa que era capaç de trepitjar a tota persona que se li posés al davant per obtenir els seus propòsits. En Lorenzo va pensar que tanta mala llet i ganes de rebaixar la gent era una manca de seguretat profunda.

1 Punts és el nom que se li dona a unes barques de passeig

habituals al riu Tàmesi.

4

Soldeu, Andorra, 2017

Ja feia algunes hores que esquiava i en Jordi va agafar una pista curta i sense gaire pendent que servia per enllaçar amb un telecadira cap a Soldeu. Lliscava per una zona estreta on d’una banda tenia un mur de neu que el sobrepassava almenys dues vegades i, a l’altra banda, s’obria la vall dels cortals d’Encamp amb una vista esplèndida de cims nevats que s’alçaven majestuosament fins a l’infinit. Empegades a la muntanya, les pilones transportaven les cabines a vessar d’esquiadors des d’Encamp fins a dalt del cim. Només s’aventuraven a trepitjar aquesta vall els qui feien esquí fora pista.

Ja estava una mica cansat i no li venia de gust de posar-se a fer schuss . La neu era compacta i gelada per la qual cosa lliscava amb facilitat. A aquestes altures el vent es movia amb força i el va sorprendre una boira espessa. No s’hi veia un borrall. A en Jordi no li feia gens de gràcia la situació, però valia més no parar, ja que si venia algun esquiador l’enforquillaria. Devia ser a mitja pista i sentia una mica lluny la remor del telecadira d’enllaç o del telecabina, no sabria dir-ho.

No anava gaire ràpid, volia ser prudent. De sobte, va notar el contacte de dues mans a mitja esquena que el van empènyer bruscament cap endavant i van fer que canviés la trajectòria que estava seguint. L’espenta el va fer agafar impuls i va notar com els esquís es corbaven cap a baix. Va cridar com un boig abans de caure al buit. Les fixacions van saltar i va perdre els esquís mentre continuava rodolant. I després, va sobrevenir la foscor.

—Sembla que reacciona!

En Jordi va obrir els ulls que va tornar a tancar quan la claror el va encegar. En un nou intent, va veure quatre homes que l’observaven. Un d’ells li va preguntar si el sentia. Tot li feia mal i estava una mica estabornit. Va tancar de nou els ulls.

—Em roda una mica el cap...

Els homes van emetre un so d’alleugeriment.

—No tanqui els ulls! I miri’m fixament, així li passarà —va dir un d’ells, mentre li somreia—. No pateixi, som de l’equip de rescat de les pistes i ara l’ajudarem a pujar. Sobretot, no intenti treure’s el casc. Deixarem que ho facin a la infermeria per si hi ha algun traumatisme —en Jordi volia assentir, però estava massa rígid per fer cap moviment—. Ha tingut sort de quedar enclotat en aquest banc de neu.

En Jordi va marejar-se i va tornar a perdre el sentit. El van carregar en una llitera lleugera lligada a una corda que sostenien des de dalt amb un enginy. L’accés a la zona era una mica complicat, però van caminar lentament i de manera feixuga per una drecera fins a arribar a dalt de la pista on s’havien congregat nombrosos badocs amb cara de feredat que preguntaven si s’havia matat. No es va despertar fins a la infermeria. El metge de pistes l’estava examinant i li va semblar que no tenia res trencat.

—Nano, sort que portaves casc i granota! —li va etzibar en veure que obria els ulls—. Que sinó ja te n’hauries anat a l’altre barri.

En Jordi el va mirar una mica desorientat mentre el metge continuava amb la seva xarrera. Al costat hi havia dos dels homes que l’havien rescatat. Un d’ells va contestar.

—Podria haver estat molt greu. Quan hem rebut l’avís d’accident ens hem temut el pitjor —va exclamar—. Sort n’hi ha que ha cridat i que un dels pisters l’ha sentit. Sinó, ves a saber quan l’hauríem descobert.

En Jordi va aconseguir articular algunes paraules i va explicar que l’havien empès. Els tres homes es van mirar circumspectes. Les caigudes d’aquest tipus feien que a vegades l’accidentat imaginés coses que no eren i sortosament no hi havia hagut conseqüències tràgiques. Més d’una vegada s’havien trobat que les persones que socorrien, sota l’impacte de la caiguda, perdien una mica el sentit i la realitat es tornava irreal.

—És fàcil que et desorientis amb la boira —va dir el metge, mentre li posava la mà a l’espatlla per tranquil·litzar-lo.

—No estic desvariejant. Algú em va fer caure...

Una infermera els va interrompre per anunciar que l’helicòpter els estava esperant.

—Molt bé, Jordi. Et traslladaran a l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell per fer-te uns escàners i descartar que no hi hagi cap contusió interna —el metge va fer una pausa— però, a priori, jo ho veig bé. Estaràs adolorit uns quants dies, per això.

El van traslladar a una llitera i van sortir cap a fora on un vent gèlid li va glaçar de nou la cara. Allà, en mig del gran aparcament, el van col·locar dins de l’helicòpter que es va enlairar ràpidament en direcció a Escaldes-Engordany.

Estava espantat. No havia estat una caiguda fortuïta i aquella gent no se’l creia.

En Jordi havia reclinat el cap al marc de la porta de sortida de la terrassa amb la mirada perduda. L’hospital l’havia deixat anar sota la seva responsabilitat. Eren prop de les nou del vespre i la llum, dels focus de la façana, quedava esmorteïda pels flocs de neu, espessos, que anaven caient amb una cadència lenta. Més enllà no hi havia visibilitat.

El telenotícies vespre d’Andorra Televisió anunciava que continuarien les precipitacions de neu i aconsellava als automobilistes que no sortissin si no era necessari. A partir d’Escaldes-Engordany eren necessàries les cadenes. S’havia engegat l’alerta groga.

Va seure a la butaca i va agafar el comandament per fer un vol ràpid per tots els canals. Va sospirar i la va tancar de seguida. Estava neguitós. Sabia perfectament que no era una badada i que la boira no l’havia desorientat. Va agafar una revista de cotxes pensant que li canviaria les idees. Ningú sabia res de l’accident, però el director de l’hotel se n’havia assabentat i insistia a convidar-lo a sopar, invitació que en Jordi amablement va declinar amb l’excusa de fer repòs. No tenia ganes de veure ningú.

Un lleuger soroll el va fer posar alerta i els ulls van clavar-se en un paper que traspassava per sota la porta. Va aixecar-se lentament, arrossegant els peus, per agafar el full lila, blegat en dos. Els dits li van començar a tremolar. Va notar la duresa de la mandíbula i va prémer tant les dents que a la templa esquerra va sentir una punxada punyent. Va llegir l’escrit en veu alta.

—Sang de la teva sang va matar i tu en pagaràs les conseqüències.

L’orella li va trametre un senyal d’alarma. Estaven gratant la porta? O era algú que volia obrir-la?

Se li va posar el cos rígid i una suor freda el va paralitzar mentre els seus braços desprenien punxades intermitents com si volguessin traspassar la derma. El cor se li va accelerar i un núvol li va travessar la ment. Estava un pèl marejat. Allà, palplantat, era incapaç de moure’s.

Maleïda porta. No hi havia espiell! Com podia ser que un hotel d’aquesta categoria no en tingués? Podia sentir la presència d’algú i se li va posar la pell de gallina.

Va respirar profundament. Havia de ser forçosament una broma però no podia deixar de pensar que l’accident d’esquí potser no havia estat casual. Tenia el convenciment que no era una empenta fruit d’una topada i que la mala sort havia propiciat la caiguda al precipici. Sort del casc sinó ara ja no podria explicar-ho.

Un toc-toc contundent a la porta de fusta li va provocar una batzegada al cor i la tensió li va recórrer tot el braç fins a la punta dels dits, culminant amb un espurneig. Un segon cop va anar acompanyat d’un:

—Servei de nit!

La porta es va obrir.

Va dormir tota la nit inquiet. Donant voltes i més voltes en aquell llit immens. La seva ment no parava de repetir: «Sang de la teva sang va matar i tu en pagaràs les conseqüències».

Va forçar el despertar, necessitava aquietar els seus pensaments. Estava a Andorra per fugir dels seus problemes, del buit que percebia. Quantes vegades no havia sentit a parlar d’aquest país com a «terra de llibertat». Era això el que volia: alliberar-se del seu malestar, però semblava que algú estava disposat a fer-li la vida més difícil. I si fos la seva ex que el volia turmentar? Ho va descartar de seguida.

El rellotge marcava les set del matí. Va obrir les cortines i no es veia res. Seguia nevant amb intensitat. Tenia les espatlles encarcarades, com un bloc de ciment, les cervicals li feien unes lleugeres punxades i les lumbars estaven adolorides. Massa nervis i tensió no eren bons per al cos. La millor opció seria anar a l’spa i posar l’esquena sota aquella font que brollava amb diversos dolls d’aigua que el deixarien com nou. Va enfilar-se el vestit de bany de manera maldestra i el barnús, que li anava força gran.

Una vegada al passadís, amb el cap enterbolit, va notar moviment cap al final, cosa que li va fer pensar que era increïble que encara hi hagués gent que tingués ganes de gresca, a aquesta hora. Tot i així, la curiositat el va fer apropar-se. Un grup de cinc o sis persones, treballadors de l’hotel, xiuxiuejaven i van girar-se, tensos i amb cares llargues, en veure en Jordi. Una mica incòmode, va preguntar què passava. Van baixar la mirada però cap paraula va sortir de les seves boques. Finalment, la governanta, plorosa i ullerosa, va sospirar i va senyalar l’office que hi havia a la cantonada a tocar de l’escala de sortida de socors. Una cinta policial blanca amb lletres blaves acordonava tota la zona. A la vora, dues noietes ploraven mentre un policia intentava consolar-les.

En Jordi va aproximar-se i va veure la cambrera del servei de nit en posició sedent, recolzada a la prestatgeria i amb senyals d’haver estat assassinada. Eren evidents les marques blavoses al coll i la seva cara pàl·lida, amb un principi de rigor mortis. En Jordi no podia moure’s i va tenir un calfred, ja que la morta tenia encara els ulls oberts. Tres homes, vestits amb granotes de treball blanques amb barret inclòs, ulleres protectores de filtre amb suport de goma, màscara, guants blancs i peücs de plàstic blaus, es movien per l’office. Un d’ells examinava la noia mentre un altre extreia les empremtes del prestatge amb una mena de pols. L’altre no parava de fer fotografies i en aquell moment les estava fent de les mans. En una lleixa superior es podia veure sang. No s’havien adonat que en Jordi els guaitava fins que un d’ells va sortir.

—Som agents de l’IJ —va dir mentre en Jordi el mirava interrogant—. D’Identitat Judicial —va afegir.

—Si us plau, no entorpeixi la inspecció ocular! — li van cridar els altres, mentre li feien gestos amb la mà perquè reculés. El van mirar de cap a peus i en Jordi va sentir-se ridícul amb les mans a la butxaca del barnús, dues talles més gran del que caldria, i les sabatilles de rus amb el logotip de l’hotel.

L’home que havia sortit estava col·locant en un racó unes bosses transparents que contenien objectes que havia extret de l’office. En Jordi va apropar-s’hi discretament. Una mica més enllà havien col·locat una motxilla i una maleta metàl·lica d’on sobresortien peücs, guants, bastonets, uns pots blancs en els quals va poder llegir «reactiu mecànic» i un altre magnètic, marcadors i tantes altres coses. A la motxilla oberta hi va veure un flaix, un objectiu i dos espais buits que va pensar que serien de la càmera i d’un objectiu.

Un altre membre de la Identitat Judicial va sortir de l’office.

—Toni, on has establert la zona bruta?

–Aquí, Pep, al costat de la maleta fins a la paret —va assenyalar, mentre en Toni llençava uns guants tacats i una mascareta—. La zona neta va de la motxilla a la cinta, acordonant la zona.

En Jordi va sentir com algú el picava a l’espatlla i, en girar-se, un policia li va demanar de reunir-se amb el grup de treballadors. Qualsevol protesta hauria estat debades, ja que la cara de l’agent no li’n va deixar la possibilitat.

Va atansar-se al grup de persones quan un home, amb pas decidit i amb un puro a la boca, es dirigia cap a l’office. Passant pel seu costat li va fer una mirada burleta. Un altre que el trobava ridícul! Els agents de policia el van saludar respectuosament. Devia tenir uns vuitanta anys, de mida normal i de constitució forta. Les celles blanques, poblades i esvalotades igual que els seus cabells, feien joc amb l’anorac que també era d’aquest color. Va girar cap a la dreta quan va sentir veus que provenien de l’interior d’una cambra que hi havia davant i que tenia la porta oberta. Diverses persones en van sortir. Tots duien plaques de policia penjades d’un cordó o posades a la cintura.

—Ah! Ves per on, pensava que el comissari Cerni Llop no hi era.

—Nosaltres sempre estem al peu del canó i a punt per la feina —li va contestar fredament un jove d’uns trenta anys, amb ulls verds ametllats. Era alt, prim i tenia unes espatlles amples i musculades. Un noi esportista que no tenia res a veure amb l’home que era al seu davant amb una panxa tan prominent que amb prou feines podia tapar l’anorac.

Els policies es van quadrar de nou en veure aparèixer un noi ros a qui van saludar respectuosament com a senyor batlle . Ràpidament va llançar una mirada gens amigable cap a l’home gran.

—Què hi fas aquí, padrí? No molestis la feina de la Policia —va dir amb un to imperatiu, mentre es treia l’anorac que va deixar al descobert l’etiqueta d’una coneguda marca.

En Climent Masoliver va fingir que no havia sentit el seu net, en David. Va pensar que, com a antic batlle, tenia tots els drets a assistir-hi.

—Doncs vinga, senyor comissari, entrem a dins de l’office.

En Cerni Llop el va esguardar sorprès i es va apressar a dir que els membres de la Identitat Judicial no havien acabat encara. En Climent va fer cas omís i va caminar cap a l’office. En Cerni i en David Masoliver van avançar per tallar-li el pas. En Climent els va llançar a la cara el fum del puro que els dos joves va escampar amb la mà.

—Padrí, si vols estar-hi present, calla, i sinó t’enviarem allà darrere, amb l’home del barnús —va dir, mentre en Climent intentava protestar. En Cerni Llop va amenaçar-lo de detenir-lo si entrava i comprometia les proves. A més, li va demanar d’apagar el puro, ja que no estava permès fumar a l’interior de l’hotel.

—Els joves sempre oblideu de deixar la prepotència a casa. A la meva època ja us hauríeu guardat prou de parlar-me d’aquesta manera —va contestar Climent, de mala gana. No li va agradar gens l’amenaça del comissari, però tenia totes les de perdre si s’encarava amb ell. Va assentir i va demanar que se l’informés del procediment inicial.

En Cerni i en David van intercanviar una mirada d’exasperació. No hi havia cas en què l’antic batlle Masoliver no tragués el nas i això no agradava gens al seu net que sovint tenia la sensació que li treia autoritat. Al comissari Llop tampoc li feia gràcia que li digués el que havia de fer però, a Andorra, tothom considerava en Climent com un savi i el deixaven actuar. Tots els membres de la investigació i de la Identitat Judicial van tornar a la feina amagant un somriure. L’omnipresència de l’antic batlle molestava sobretot els joves que no aguantaven les seves lliçons de moral. Tot i així, tenia una experiència que no podien menystenir, ja que els havia ajudat a esclarir crims que amb les tècniques modernes no havien descobert.

En David Masoliver va obviar els comentaris de protesta del seu padrí i va demanar a en Cerni que li fes un resum de la situació.

—A les 6.36, el Despatx Central de la Policia ha rebut una trucada al 110 de la governanta de l’hotel, Fátima Oliveira, explicant que havien trobat morta la cambrera de nit, Andreia Almeida. Sortosament, estic de guàrdia i he posat en marxa tot l’equip d’investigació criminal de l’àrea de policia judicial. Com de costum, he seguit el protocol establert —va dir, mentre en David assentia a les explicacions—. He contactat el sotsoficial del grup de delicte contra les persones, quatre agents i el grup d’especialistes de l’IJ.

–I el SUM? —va preguntar en Climent, molest.

El comissari Llop començava a molestar-se. Va sacsejar el cap i va contestar-li que, quan es tractava d’un assassinat, trucaven directament al forense. El Servei d’Urgències Mèdiques només es necessitava per certificar morts naturals.

—Veig que té la lliçó ben apresa —va respondre sarcàsticament—. I si sap tan bé el protocol, com és que no m’ha trucat?

En Cerni va apropar-se encara més a en Climent i va abaixar la veu, conscient que s’havia fet silenci i tots els presents, treballadors de l’hotel inclosos, els escoltaven.

—Ja ho sap vostè que el batlle és en David i que a vostè ja fa uns quants anys que l’han retirat. Només tinc obligacions de cara al senyor batlle David Masoliver. A més, la Policia sempre espera que l’IJ procedeixi a la inspecció ocular per tenir més indicis i així no fer perdre el temps a ningú. I com que està clar que a la seva època anaven amb una sabata i una espardenya, li recordaré que es necessiten almenys tres hores per activar la unitat d’investigació.

En David mostrava un somriure mofeta i assaboria aquest moment. En Cerni li estava cantant les quaranta al seu padrí, cosa que ell no podia fer perquè l’home era tossut com una mala cosa i mai no li feia cas.

En Climent va arrufar el front però en Cerni va continuar, no tenia ganes que el trepitgessin. No era gaire usual que hi hagués tibantors entre els dos organismes, de fet en Cerni i en David s’entenien molt bé i tots dos havien fet estudis brillants, però en Climent era de la vella escola i no li agradava que la nova fornada de jovenets li passés al davant, tot i que feia anys que no exercia. L’havien retirat forçosament, però ell era de Cal Palinqueró i fins que es morís continuaria exercint de batlle. El silenci ja es feia pesant.

En Cerni va prosseguir.

—Es tracta d’una persona morta, amb traces de violència...

Tots escoltaven atentament les explicacions del comissari, mentre en Climent anava remenant unes monedes a la butxaca que se sentien ostensiblement i que aviat traurien de polleguera els dos joves.

En Jordi Puig de Castellnou va moure’s cap a una banda per tenir una perspectiva millor del que feien i deien. El comissari assenyalava, sense entrar a l’office, diferents punts del cos de la dona. Els va interrompre un membre de la Identitat Judicial per informar que ja havien acabat la primera inspecció i, per tant, s’establia el passadís per al metge forense.

Una noia prima, d’alçada mitjana, amb cabells castanys i arrissats, va sobresortir del grup i es va encaminar cap a la porta de l’office, on va dipositar una maleta que va obrir per extreure el material i l’abillament que necessitava.

—Un moment! —va cridar de mala manera en Climent, mentre el comissari Cerni Llop i en David se sobresaltaven—. Fora d’aquí, no n’has de fer res!

La noia el va esguardar afinant els ulls i prement els llavis. Van passar uns segons fins que va contestar que era la forense, Maria Sastre. La noia va caminar fins on es trobava en Climent i amb una mà posada al maluc i aixecant la barbeta va parlar.

—Que quedi clar des d’un bon principi. L’escena és de la Policia i la víctima és de la forense i en això, aquí, les ordres les dono jo —va espetegar-li desafiant la Maria, que va fer mitja volta per tornar cap a l’office, des d’on els membres de la Identitat Judicial l’observaven divertits.

En Climent va començar a riure i la va imitar.

—Vaja, quin caràcter! D’on surt, aquesta mossa? —va demanar, mentre en David el comminava a marxar i a deixar-los treballar. Arreu on anava, tothom el respectava i executaven les seves ordres però el seu padrí era com una pedra a la sabata. No se’n sortiria mai.

La Maria va posar-se la granota i les fundes de plàstic als peus. Sense perdre un segon, va procedir a l’examen del cos i el comissari va atansar-se. Va agafar el braç per establir el rigor mortis.

—Comissari Llop, a quina hora varen veure la víctima per última vegada?

En Cerni la va esguardar burleta. Així que era de les que anaven amb facilitats. Sabia que havien trobat el cos passades les sis del matí i si li deia l’hora a la qual va ser vista per última vegada ja tenia la feina feta.

—Ara mateix, no li sabria dir quin és el ventall inicial. No hem procedit encara a interrogar el personal de l’hotel —va mentir—. Pel que fa al cadàver, en Quim, que és el membre més veterà de l’IJ, ja ha procedit a fer les fotografies tot just ha arribat. Està a la seva disposició per a tot el que necessiti.

La Maria el va saludar ràpidament, però amb dolçor.

—Molt diligents, gràcies —va dir, mentre feia senyal al Quim perquè s’apropés més—. Veig que hi ha sang al prestatge, segurament s’ha donat un cop —va continuar, mentre inclinava el cos cap endavant —. Hematomes al cap..., faci, si us plau, la fotografia i també aquesta part de l’esquena... Suposo que aquesta taca d’aquí és sang, però ho haurem de verificar més tard —va observar, mentre esguardava l’uniforme de color bordeus de la noia.

Una vegada acabat, va tornar a recolzar el cos i va mirar els ulls, tirant les parpelles avall i mostrant-los perquè fes la fotografia. Després va passar la mà pel coll.

—Els vasos sanguinis han explotat i la tràquea està fracturada. Sens dubte, aquesta noia ha estat escanyada —va dir, mentre observava les mans—. Sembla que hi ha traces d’ADN sota les ungles.

El comissari es va atansar més i va demanar a en Toni d’acostar-s’hi perquè procedís a fer-ne una primera extracció. Una vegada acabada, van posar-li uns sobres blancs a cada extremitat per conservar la prova. En Cerni va prendre la paraula.

—És possible que li hagin donat una empenta violenta i s’hagi donat un cop contundent al cap amb la prestatgeria que l’ha deixat estabornida. Tot i així, creiem que la víctima va voler defensar-se i el va esgarrapar, però l’assassí va aconseguir escanyar-la.

—Es tracta d’algun crim passional? —va demanar la Maria, prudent, mentre fitava en Cerni. No va estar gaire atenta al que li explicava. Es va fixar en els seus ulls verds ametllats i el somriure seductor. Va pensar que estava ben fibrat. La Maria va sacsejar el cap per escampar aquests pensaments i va indicar al membre de la Identitat Judicial les diverses parts del cos que calia fotografiar. En acabat, en Quim va ensenyar-los les fotografies digitals a la pantalla de la seva màquina i li van donar el vistiplau.

Mentrestant, en Jordi era incapaç de moure’s d’allí ni podia deixar de fitar el grup. No era de natura curiosa ni morbosa però el sol fet d’haver vist la nit abans aquella pobra noia viva li sacsejava l’estómac. No devia passar dels vint anys i es demanava si tindria família. Qui podia ser tan bèstia per matar-la? Els pensaments anaven com una roda de sénia que no podia parar. Se li va posar la pell de gallina en pensar que havia succeït a pocs metres de la seva cambra. Devia tenir relació amb la nota que havia descobert sota la porta? Potser anava dirigida a la noia i s’havien equivocat?

Va tornar a la realitat en moure’s el grup. El fiscal va arribar just quan en Cerni i la Maria sortien de l’office.

—Disculpeu el retard. Bon dia, senyor comissari, senyor batlle.

—Arriba just a temps —va indicar en Cerni—. El senyor batlle ja pot procedir a fer l’aixecament del cadàver.

Els policies van retirar-se un pas enrere i els membres de la Identitat Judicial van posar-se en un racó. Mentrestant, els treballadors i els clients, que ja començaven a ser més nombrosos, s’havien apropat en silenci a en Jordi. El director de l’hotel li va posar la mà sobre l’espatlla i es van saludar silenciosament amb un cop de cap i una mirada compungida.