Els fills de Can Rovira

«El tic-tac et fa venir…», cantusseja l’Eva.

Pel camí, en Jordi li explica que han obert tres restaurants nous que estan força bé i n’hi ha un que a ell li agrada especialment; fan una escudella de blat de moro escairat que està per llepar-se’n els dits. Durant el trajecte, li explica els seus plats preferits dels tres restaurants, fet que la fa desconnectar del monòleg culinari del seu germà, transportant-la anys enrere, quan tot era diferent i millor, i l’encarregada de fer l’escudella de blat de moro era la iaia.

Un cop entaulats, el cambrer els porta les cartes. En Jordi la deixa a un costat de la taula. Té molt clar el que demanarà, una bona escudella i una graellada de carn. L’Eva mira la carta, sense gaire esma, la veritat, perquè li és indiferent, no acaba de trobar cap plat que no sigui excessivament calòric, i sense oposar resistència accepta de bon grat el suggeriment del seu germà: escudella de blat de moro i graellada de carn per a dos.

Els porten unes olives per picar, juntament amb el vi de la casa que ha demanat en Jordi. S’hauria estimat més triar un bon vi de la carta, però el seu germà ha demanat tan de pressa que li ha semblat inoportú portar-li la contrària.

Fa el primer glop, que la fa estremir de com el troba d’avinagrat. Creu que en tota la seva vida no ha begut un vi tan dolent i ho fa saber al seu germà. Ell riu descaradament, com sabent la reacció que tindria, i li treu importància comentant-li que és la classe de vi que necessiten per poder mantenir una conversa èpica.

—He estat pensat en allò que em vas dir dels ulls de la Sara, i tens raó, estaven canviats. T’has adonat que les persones d’aquella estranya rotllana no tenien cara? Primer, vaig pensar que podrien ser els nostres familiars, però la sensació que tenia era una altra. No sé com explicar-ho, no crec que ens volguessin fer mal, però tot en si era una mica sinistre i, la veritat, amb la cançoneta s’han lluït. Què en penses?

—L’únic que sé és que em vaig despertar alarmada i suada. Vaig notar que era molt real, que estava passant i que no només era un somni. Però si em fas dir quin significat té tot plegat, sincerament no sé què dir-te.

La conversa queda tallada quan el cambrer els porta la sopera i la safata amb la carn d’olla. Els ho vol servir, però en Jordi s’estima més fer-ho ell, i molt gentilment en serveix un cullerot a la seva germana i dos per a ell.

L’última vegada que havia menjat escudella l’havia fet la iaia, i d’ençà que va marxar a Barcelona no n’havia tornat a menjar. No té cap mena de dubte, l’ha tastada i ho té claríssim: és la recepta de la iaia.

Tots dos germans assaboreixen cada cullerada que es fiquen a la boca, i fins que no acaben el primer plat no es tornen a dirigir la paraula. Cadascun d’ells és en el seu món: en Jordi, que no és tan complicat, només pensa a omplir el pap i la seva germana gran, novament, s’ha deixat emportar pels records.

Només veure la graellada de carn, li venen ganes de descordar-se el botó dels texans. Feia anys que no menjava tant, i ja no està acostumada a ingerir quantitats industrials de menjar.

—Crec que rebentaré.

—Tu tranquil·la, menja el que puguis i el que no ens puguem acabar, ens ho emportarem a casa.

—Seràs capaç?

—I tant. On et penses que ets? No pateixis quan anem a casa teva, em comportaré com un gentleman. ¡Palabrita del niño Jesús! —diu en to burleta.

—Ets un carrincló. Això és de l’any de la quica! —i rient com una ximple, autoritza el seu germà a endur-se les sobres del dinar.

Són les quatre de la tarda quan els serveixen els cafès, i després de parlar dels antics amics i d’alguna xafarderia que altra, en Jordi inicia de nou una altra conversa. Finalitzat el relat, la cara de l’Eva ho diu tot, i dels seus ulls cauen llàgrimes agredolces per les paraules que acaba d’escoltar.

Se sent més vulnerable que mai i ara només voldria tornar a casa, no a la seva de Barcelona, sinó a la que realment ho ha estat sempre, Can Rovira, la casa d’on va fugir anys enrere. Es disculpa amb el seu germà per no acompanyar-lo a comprar i li demana que la deixi a l’inici del camí que porta a casa. Ha d’airejar les idees i per fer-ho necessita caminar; s’acomiaden, i li assegura que estarà bé.

Es corda l’anorac i amb pas ferm inicia el camí cap a casa, intentant assimilar les paraules que ha sentit. S’ha girat una mica d’aire, cosa que l’obliga a inhalar la natura que l’envolta, i, rodejada de muntanyes vestides de pins, decideix anar al lloc especial de la Sara.

Després d’uns quants metres recorreguts, s’endinsa al bosc i, decidida, busca el pi roig que la seva germana abraçava quan se sentia perduda i necessitava oxigenar-se. La Sara sempre parlava de les propietats vibracionals dels arbres; explicava que eren una font de curació i el nexe d’unió entre el cel i la terra… Ara està decidida a connectar-se amb la seva germana a través de l’arbre que tantes vegades la devia haver nodrit.

Davant de l’Eva, s’alça solemne el pi de la Sara i, com una pecadora que demana clemència, l’abraça desesperada i abatuda. Les llàgrimes no paren de rajar-li i el sangloteig gairebé no la deixa pronunciar les paraules que surten de la seva boca. Com pot, li dona les gràcies per descarregar-la de tota culpa i, absolutament penedida dels seus actes passats, li demana perdó per haver-la traït amb en Lucas i sobretot li ho demana per haver-li causat un dolor tan desesperant i amarg que va provocar que patís un avortament. En Jordi li ha explicat que ni el mateix Lucas ho sabia, ja que la Sara s’ho havia guardat per a ella fins a trobar un moment adient, que de fet no va arribar mai.

Agraïda pel perdó de la seva germana i enfonsada per adonar-se de com va ser de malparida i el mal que va causar, plora desconsolada, sense deixar d’abraçar el pi. Sap que era important ser mare, per a la Sara. Des de ben petita deia que seria una gran esposa i mare. En canvi, ella quan l’escoltava només podia pensar en que patètica que era la seva germana. Tenia infinitat de possibilitats de fer coses més importants a la vida i es limitava a desitjar ser una mestressa de casa. Només escoltar-la es posava molt nerviosa. I ara, abraçant aquell pi, s’adona del dolor inhumà que devia sentir la seva germana, en perdre l’home que estimava i el nadó que creixia en el seu ventre. I tot per culpa seva! Amb els ulls botits de tant plorar i sense forces per continuar abraçant-lo, sucumbeix al dolor i cau a terra sense control, perdent el coneixement.

En Jordi arriba a casa, carregat com una mula. Deixa les bosses sobre l’illa de la cuina, mentre crida a la seva germana, anunciant-li la seva arribada, però l’Eva no li contesta. Recorre totes les habitacions i no la troba enlloc, i amoïnat torna a fer el camí per on ha vingut.

Comença a ploure i en pocs minuts el xàfec es converteix en tempesta, on els trons fan tremolar la terra i els llamps s’encarreguen d’il·luminar de manera sinistra el paisatge. Feia temps que no plovia d’aquella manera; de fet, no recorda haver vist una tempesta d’aquelles dimensions, és com si la terra estigués enfadada. Desesperat per trobar la seva germana, baixa del cotxe i s’aventura cap a on creu que la trobarà. La crida sense descans, però amb el so aterridor dels trons és impossible que el pugui escoltar. Sense deixar d’avançar, plora d’impotència i de por pel que li pugui haver succeït.

L’últim crit eixordador la fa tornar a la consciència, i respon mussitant als crits del seu germà, que no la sent. Xopa, plena de pinassa i de quatre grapes, es desplaça maldestrament pel sotabosc intentant allunyar-se dels pins alts que la rodegen, i alça la veu tant com pot perquè la pugui sentir.

El pare sempre els deia de petits que quan plovia havien de sortir del bosc i córrer cap a casa. I si els era impossible poder arribar-hi, era preferible que es quedessin a camp obert i en zones no elevades.

Continua amb el seu viacrucis particular, desitjant retrobar-se amb el seu germà i odiant-se per sentir-se tan vulnerable, tan petita i tan miserable… El poble sempre la supera. Si la veiessin els seus amics de la ciutat, arrossegant-se per terra, bruta, molla i sense orgull, no s’ho podrien creure. L’Eva del bosc és llastimosa, no té res a veure amb la de la ciutat, i amb ràbia acumulada crida, alçant els braços, com demanant explicacions a un Déu inexistent per a ella. Baixa les mans amb tanta ràbia que s’esquitxa amb una tifa de vaca que hi havia davant seu i que per culpa de la foscor no ha arribat a veure. Ja no sap si riure o plorar, i reacciona fent unes riallades que semblen les d’una persona desequilibrada. Comença a agafar la merda a grapats i la llença en totes direccions mentre blasfema de la mateixa manera que ho feia el pare quan s’enfadava, sense adonar-se de la presència d’en Jordi, que resta immòbil i expectant darrere seu.

Coneix la seva germana i sap que no li agradarà gens que la vegi en aquella situació. Però no li queda cap més remei, l’ha de treure del bosc i portar-la a casa. La crida, i ella es gira de cop, clavant-li una mirada, que està a mig camí entre un «M’has interromput» i un «Odio que em vegis així». Sense donar-li cap oportunitat de reaccionar, l’estreny fort contra ell, fins que aconsegueix calmar-la.

Després d’uns minuts, la separa d’ell molt lentament, buscant-li la mirada, una mirada que ella defuig per la vergonya que sent. Insisteix, l’agafa per la barbeta i, sense dir-li res, esbossa un lleu somriure. En creuar les mirades, troba els ulls verds i amorosos del seu germà. Li retorna el somriure i en Jordi, agafant-la per la cara i amb molta cura, la neteja amb un mocador que duia a la butxaca.

—Amb aquestes mans, tu no te la pots rentar. Deixa que t’ho faci. Serà millor així. —Li ho diu amb un to de veu que fa que se senti estimada i protegida.

L’Eva no diu absolutament res, tanca els ulls i el deixa fer. Gaudeix del moment, de la sensació agradable que sent. Feia temps que no rebia tant d’amor d’una altra persona, sense que hi hagi un interès pel mig. Sucumbeix als sentiments i, sota la pluja, abraça el seu germà.

Bruts i junts surten del bosc. Ell se sent feliç d’haver-la trobat i ella està agraïda de ser trobada. La tempesta, amenitzada pels trons i els llamps, ja no li sembla tan forta al seu costat. No les ha suportades mai, li fan un pànic terrible. Quan era petita i hi havia tempesta, sempre es ficava al llit amb els pares. La mare sempre li deia que no havia de tenir por, que era la manera que la natura tenia de fer neteja.

Els eixugaparabrises no tenen prou potència per apartar l’aigua dels vidres. Però a en Jordi no el preocupa, això, ja l’ha trobada. El camí a casa és curt i se’l coneix tan bé que sap perfetament on són els sotracs i com evitar-los. L’Eva seu al seu costat tranquil·la, sense dir res. Recorda les paraules que deia la seva mare sobre la pluja i la neteja de l’ambient. Pensa que l’aigua haurà fet el seu fet, però ella encara té les mans plenes de merda i no només en sentit literal.

L’aigua calenta fa lliscar la brutícia de les seves mans fins a fer-la desaparèixer pel desguàs. Se les renta com si fos un cirurgià, abans d’una operació, i per molt que ho fa, no les acaba de veure netes del tot. Ara mateix, sent que ni un altre diluvi universal podria endur-se tanta merda. Se sent bruta i, un cop ha deixat neta la pica, decideix dutxar-se i submergir-se sota el curiós capçal de dutxa fix, amb acabats de bronze envellit, que de ben segur va triar la Sara. Mentre li cauen les primeres gotes d’aigua, somriu pensant que segurament també deu tenir un control de la quantitat d’aigua que deixa passar, altrament no l’hauria triat.

Es fa una dutxa ràpida i, decidit, va cap a la cuina a endreçar la compra i preparar el sopar per a tots dos. Sempre ha estat molt bon cuiner, però aquesta nit té poques ganes de fer un gran sopar. Es decideix per una amanida tèbia amb formatge de cabra i una mica de pa amb embotit. És una persona molt tranquil·la, però els nervis de no poder trobar la seva germana l’han estressat fins a tal punt que encara pot notar tensos els músculs de les extremitats. Si la Sara estigués amb ell, s’oferiria per fer-li un massatge i, juntament amb la dolçor de la seva veu, el deixaria com nou. Sempre ha estat la seva germana preferida i la persona a qui més unit s’ha sentit mai. Ha pogut comptar-hi en tots els moments de la seva vida, tant en els bons com en els dolents i gràcies a ella el seu divorci no va ser tan traumàtic com semblava en un principi.

Les passes de l’Eva anuncien la seva arribada. Es gira per rebre-la i se sorprèn gratament de veure-la amb els cabells recollits i sense gens de maquillatge.

—Estàs molt més guapa així. Se’t poden veure les pigues. M’agrades més.

—Gràcies, ets molt amable. —Agafa el seu germà de la mà, per agrair-li el que ha fet per ella.— Sense tu, no hauria sortit del bosc. Realment estava espantada. Ja saps que les tempestes sempre m’han horroritzat. I el sentiment de culpa que tinc tampoc m’ha ajudat gaire…

La interromp, dient-li que no s’ha de sentir culpable. La Sara, encara que no li ho havia pogut dir, l’havia perdonada. Es va treure aquell odi de dins, que la mortificava, volia que els germans tornessin a ser una família i ho volia de veritat. Mentre s’entaulen, en Jordi li explica que també va anar a parlar amb en Lucas.

En escoltar el seu nom, se li posa la pell de gallina. Era una atracció tan animal la que sentia per ell, que la va fer perdre l’oremus. Va tenir sort que els enxampessin i poder-se allunyar d’ell, d’altra manera no hauria pogut desenganxar-se’n. Era el latin lover per excel·lència; amb aquells cabells ondulats, els ulls negres, les faccions marcades i virils, la seva sexualitat… i aquells llavis tan carnosos que la feien estremir de plaer cada cop que la besava. Com si fos ara, el recorda dintre seu, movent-se harmoniosament i amb una potència controlada que la feia desfer de plaer. Només pensar-hi, els mugrons se li posen erectes.

—Eva, que m’escoltes?

—Perdona, era als núvols.

—Amb en Lucas?

—Sí.

—La Sara sempre em deia que n’estava molt enamorada i sobretot que sentia que estava enganxadíssima. El definia com un semental insaciable i alhora tendre com un osset de peluix. Era com si estigués amb dos homes alhora, l’un era romàntic, atent i respectuós, i l’altre era un monstre sexual amb gana constant.

—Uf, i aquestes coses te les explicava?

—Ens ho dèiem tot.

—Vaja! Bé, jo només coneixia el mascle. La nostra relació es basava en trobades sexuals.

—Com et deia, fa uns mesos que la Sara va decidir que ja era hora de tancar el passat i viure plenament en el present. Un dia li va trucar i van quedar per explicar-li com es va sentir i tot el que van perdre pel camí.

—I què va dir? —l’interromp bruscament.

—Em va explicar que es va quedar blanc de cop, i que se li va desencaixar la cara. Va quedar uns minuts en silenci i finalment li va demanar perdó amb llàgrimes als ulls, sense parar d’implorar-li què podia fer per compensar-la? Que no es mereixia tot el que va patir, que era una molt bona persona, amb grans valors, i la dona ideal per poder formar una família. I alguna cosa més…

—No me l’imagino plorant. No el sé veure.

—Només el coneixies del llit!

—Touché!

—Ho sento, no volia dir-ho —respon penedit.

—No pateixis, és com era. Mai ens vam voler involucrar en cap altre aspecte que no fos el sexual. Quedàvem, follàvem i automàticament un dels dos es vestia i marxava. —Mentre ho diu, se sent bruta per haver-ho expressat de manera tan freda i vulgar.

Afamats, comencen a sopar i l’Eva el felicita per l’amanida, perquè la troba boníssima. Orgullós, en Jordi li diu que és una creació pròpia i que a ell personalment li encanta la combinació de la poma caramel·litzada amb el formatge de cabra i la resta d’ingredients, que fan que el nom d’amanida no tingui gaire sentit.

A l’exterior, la tempesta comença a remetre i de mica en mica es converteix en una pluja relaxant i agradable que amenitza la vetllada com a música de fons. Comenta a l’Eva que per a ell no és fàcil explicar-li els fets de la vida de la Sara, però va deixar-li molt clar que si per alguna causa no li ho pogués explicar personalment, ho havia de fer ell. No ha sigut mai tafaner, la vida de la gent i el que pensin de la seva li és del tot indiferent.

El seu cap bull per les preguntes que li vol fer. Mesura les paraules que vol dirigir al seu germà i es disposa a iniciar una conversa, intentant no ferir-lo més del compte. Emet un so que fa que aixequi el cap del plat. Somriu lleument, i amb inseguretat comença el seu discurs. Li costa entendre que no l’hagi avisada abans. Pensa que encara que la relació entre els germans no fos gens propera els últims anys, hi ha coses que superen qualsevol emprenyament.

—Perdona, però no et vull fer patir més o fer-te sentir malament. Potser no tinc dret a demanar-te explicacions. M’ho has explicat per sobre i no sé els detalls de tot plegat. Sé que la Sara va estar a l’UCI, i que fa poc que l’han passat a planta, monitorada fins a l’avorriment. Que va patir un atropellament que li va provocar un politraumatisme… Jordi, necessito saber més, si us plau!

Sense perdre les bones formes, respira profundament i, prenent-se uns segons per explicar-se, que a ella li semblen eterns, comença a parlar. Li diu que la Sara fa un any va fer un testament vital, dirigit a un futur metge responsable, on va plasmar les seves últimes voluntats, que s’havien de complir en cas que a ella no li fos possible fer-ho. En va fer un altre de personal, que va fer signar als seus amics de la infància, a en Pep, en Joan i a ell mateix.

Sense poder continuar, tanca els ulls i les llàgrimes cauen precipitadament per la seva cara. La seva germana li agafa les mans, donant-li suport i mirant-se’l amb pena. Sap perfectament el que està patint, i com és de feble, sense la seva Sara. Sempre ha estat el seu puntal; ara ha de caminar sol i enfrontar-se amb una situació que de ben segur el supera.

Les llàgrimes no paren de rajar-li, i trist com un gos abandonat s’aixeca de la cadira per agenollar-se davant de l’Eva, que l’acarona amorosament i s’uneix als plors del seu germà, vençuda pels sentiments de tristor que l’envaeixen.

Els llums parpellegen al so de les campanades del rellotge de paret i, coincidint amb l’últim so metàl·lic, s’apaguen, deixant-los en la més absoluta foscor. Intenta tranquil·litzar-la, dient-li que és una baixada de tensió elèctrica, a causa de la tempesta, però l’Eva no les té totes i no se separa del costat del seu germà, que inhàbil es dirigeix al rebedor a buscar un lot. Amb el lot a les mans, enfocant en direcció a la sala, veuen una silueta desdibuixada que sembla que balli. Quan l’enfoquen, només poden veure els ulls de la Sara, que els miren fixament, fins que desapareixen molt a poc a poc.

S’encenen els llums i a sobre de la taula es pot veure un munt de fotografies familiars, que de mica en mica es tornen borroses.

—La mare que em va parir! —diu en Jordi amb un to de veu més elevat del que és normal. La seva germana agafa les fotografies i les observa detingudament. De cop fa un xiscle, en veure que les persones retratades es van movent.

—Ho veus?

En el moment que amb el dit li assenyala les imatges, fan una revolada i desapareixen davant dels seus ulls. Esverada, fa preguntes que ningú respon. Li dona un cop de colze, esperant alguna reacció d’ell, però en Jordi no diu res i seu a la primera cadira que troba. Alterada, se’n va cap al moble bar, buscant algun licor que els tranquil·litzi, l’ampolla de whisky és buida i agafa la primera ampolla que troba i dos gots. Serveix el seu germà, que no s’ha fixat gens en la beguda que li abocava, i amb el primer xarrup s’adona que és Barreja de l’última Patum.

L’Eva s’ho beu de cop, colpeja la taula amb el got de vidre i finalment seu a la cadira esperant alguna explicació del seu germà. En Jordi queda mut i serveix una segona ronda de Barreja.

4

—I ja està? Aquí s’acaba tot? —demana la Sara al seu misteriós acompanyant, del qual només coneix la veu.

—No s’ha acabat res! El que has de fer és no tensar el cordó de plata. Deixa que flueixi —i assenyalant-l’hi, la Sara s’adona que un cordó surt d’ella i que va a parar a un altre lloc que no pot distingir entre tanta boira.

—Per què hi ha tanta boira?

—Perquè no vols veure. El que no vol veure, no veurà. Quan estiguis preparada, la boira desapareixerà.

—I què és el que veuré?

—No és el què, és a qui veuràs. Ara, camina i fes el que has de fer.

Envoltada d’estrelles, la Sara avança per una passarel·la transparent que la va desplaçant lentament cap al centre d’una galàxia en espiral. El viatge és agradable i està envoltada de colors que la fan passar per diferents estats emocionals positius. Cada color que apareix nou, li sembla més embriagador i espectacular que l’anterior, i li transmet sensacions molt diverses que la fan percebre que és la millor versió d’ella mateixa.

Les veus que l’envolten es camuflen entre els colors. Algunes les reconeix, d’altres no, però per alguna raó sap que són les veus dels seus avantpassats. Tot el seu llinatge l’observa amb atenció, mentre ella es desplaça etèria i embriagada d’amor.

La passarel·la es deté, i com si fos una cortina les estrelles obren pas a un escenari improvisat on s’emet una pel·lícula muda, i els protagonistes són la iaia i els tres germans. Sempre que parla d’ella, la defineix com una iaia de conte, de tan bona que arribava a ser. Li encantava estar amb ella, anar a caminar al bosc i escoltar les històries que li explicava. Quan arribava el bon temps, la iaia seia en el pedrís i ells berenaven asseguts a terra, escoltant-la captivats.

L’escena que la Sara pot contemplar li resulta entranyable i divertida.

Es tracta d’una d’aquelles tardes on els tres germans, juntament amb la iaia, jugaven al parxís. Cada tarda, quan ho feien, seguien el mateix ritual, revisaven les fitxes i els daus i una vegada estava tot correcte i en Jordi havia escollit el dau, que el pare havia trucat, iniciaven la partida, alhora que obrien les bosses de pipes. Si no hi havia pipes, no hi havia parxís! Riu pensant que exagerats que eren, quan entre ells es mataven i feien tornar la fitxa de l’altre a casa. Allò era tot un espectacle!

Sent la presència de la iaia al seu costat i olora el perfum que feia servir. Li somriu i, sense que li digui res, entén que ha d’avançar. Durant un tros del camí, que considera celestial, l’acompanya amorosament i se sent protegida com quan era petita. Estaven molt unides, i quan va morir va deixar un gran buit dins seu. Durant molt de temps, l’acompanyava en somnis, li deia que no patís, que ella estava molt bé, i en acomiadar-se li feia un petó al front com feia quan era viva.

En silenci, l’una al costat de l’altra, tenen diferents sentiments. La Sara se sent feliç d’estar amb la iaia, i l’altra, temorosa però esperançada, desitja que la seva neta sàpiga trobar el camí. La mare ja li ha dit que no es descamini, però ella encara no se n’adona, que el camí que vol la mare que agafi és un altre. Sembla més atreta per reviure records d’un passat que ara queden massa lluny en el temps. Hauria d’avançar en el temps, que no l’esperarà.

La passarel·la avança més ràpida que abans, i unes imatges esteses com llençols traspassen la Sara, fins a esvair-se com anelles de fum. Com en un trencaclosques, apareixen unes peces de colors, que dansen al voltant de la Sara, fent giravoltes i amb una calma desmesurada, s’agrupen amb delicadesa, fins a formar una esfera que l’embolcalla, separant-la de la seva dolça acompanyant.

Un cop l’esfera s’ha completat, fa un ràpid moviment de rotació que fa desaparèixer tots els colors, i només es percep una llum blanca intensa, que l’enlluerna i l’obliga a protegir-se els ulls. A poc a poc, es va desaccelerant fins a aturar-se del tot, mostrant una imatge que li provoca crits d’horror que fan trontollar la fina estructura esfèrica. Es pot veure a ella mateixa plorant, amb les mans a l’entrecuix, plenes de sang del fill que no naixerà mai. Allarga els braços, com en un intent absurd de consolar la Sara de fa cinc anys. Però és inútil, no hi havia consol de cap mena, aquells dos li van treure el que ella desitjava més en aquesta vida. Volia ser mare, volia formar una gran família, però els luxuriosos d’en Lucas i l’Eva li ho van prendre. Encara els pot veure, nus, suats, amb la mirada plena de vici i mancada d’amor. La van mirar avergonyits, i amb moviments maldestres volien tapar la culpa amb un llençol brut i suat com ells. Els va odiar tant que els desitjava els pitjors dels mals i després es va odiar a ella mateixa per l’odi que va deixar néixer, en el lloc que abans ocupava el seu nadó.