Els fills de Can Rovira

Van ser uns mesos molt difícils, plens de rancúnia, de dolor amarg i de gust de bilis. Ni tan sols abraçar el seu estimat pi la consolava. Durant molt de temps va deixar d’anar-hi, es va desconnectar de tot el que per a ella sempre havia sigut important i es va oblidar de viure. No va voler parlar amb cap dels dos, va desterrar la seva germana de Can Rovira i va cremar tot el que havia compartit amb en Lucas. No era Sant Joan, però ella va fer la seva particular foguera, on va incinerar tots els records compartits amb ell. Creia que destruint-los podria minvar o fer desaparèixer el seu dolor. No va ser així, va ser el temps el que va fer-la no sentir dolor. Oblidar, no ho fa fet mai!

En Jordi intentava entendre el comportament de la seva germana. En certa manera la podia comprendre, però el que no podia assimilar era com s’havia abandonat, com la persona generosa amb la vida, enèrgica, caminava amb una aura tan fosca i sense llum en la seva mirada.

La casa, que sempre havia gaudit d’una lluminositat especial, la va perdre amb l’amargor de la Sara. La llum de totes dues es va apagar, era com estar enterrats en vida. Així ho sentia en Jordi. La Sara, amb la seva negativitat, estava matant tot el que ella més estimava; a ell i Can Rovira.

Els dies passaven lentament, i les estacions semblava que no acabaven d’arribar, ni tampoc de marxar. Va ser un temps estrany, on la paciència d’en Jordi es va posar a prova. Amb la seva calma habitual, esperava, sense presses, que la seva germana tornés. No calia dir-li res més, després del seu temps de dol, havia de trobar sola el camí de tornada. Va ser un dia qualsevol, mentre seia al pedrís, contemplant els últims rajos solars de la tarda, quan la Sara se li va acostar.

L’esfera es desfà com una pintura, a la qual han tirat dissolvent. Regalimant, desapareix la imatge del passat i les últimes restes de dolor, si és que li’n quedava cap. En la immensitat de l’espai, es troba rodejada d’estrelles, d’infinites intensitats i colors molt vius. Li recorden els llums que abans feien servir per decorar la casa per Nadal. Més ràpid del que ni tan sols pot pensar, davant seu es troben els tres germans amb la iaia, resant un parenostre abans d’anar a fer cagar el Tió. Estan molt emocionats, cadascun d’ells té el seu bastó i estan disposats a picar molt fort per aconseguir tots els dolços possibles, que es menjaran durant les festes nadalenques. A casa, tot el que feia cagar el Tió havia de ser compartit, menys quan cagava l’arengada, que entregaven al pare, perquè se la mengés tot sol.

Quan treien la manta al Tió, els germans esperaven trobar els boníssims torrons de xocolata amb arròs inflat i les neules. Les restes de dolços tradicionals, els eren força indiferents, i quan sortia un dolç que no els agradava de seguida el regalaven al primer adult que tenien a la vora. Ara bé, quan trobaven el seu, volien obrir-lo de seguida. La mare els en donava un tros petit i els posava un tovalló a manera de pitet, perquè no s’embrutessin, ja que després havien d’anar a la missa del gall i havia d’arribar tota la família immaculada. Com que el pare gairebé sempre es tacava, la mare procurava que tingués una altra camisa i jaqueta de recanvi. El pare feia la broma que les taques eren medalles. Aquell Nadal en va guanyar tres!

S’ho mira amb enyorança, i no entén com ha pogut passar d’un record tan dolorós a un de tan agradable i tendre. Va a la babalà! No té cap mena de sentit, la mare li ha dit que no es descamini, però no sap per on ha de continuar. És la passarel·la el camí o són els records els que fan el camí? I si és així, quins records l’ajudaran?

Asseguda sobre una mena de núvol, intenta relaxar la ment. No vol pensar en res, de fet creu que tampoc sabria què és el que hauria de pensar. Es distreu, palpant el núvol, de textura molt agradable i esponjosa. De petita, pensava que estaven fets d’un cotó fluix especial, molt flonjo i amb olor de caramel, com els núvols de sucre que compraven quan anaven a fira per la Patum. Té devoció per aquesta festa, de fet no ha canviat gaire el seu ritual en els últims anys. Segueix i totes les celebracions pre-Patum i en gaudeix. Va a la sortida del Tabal, a la Patum del carrer de la Pietat i als Quatre fuets, i finalment el dimecres fa acte de presència a la passada del migdia, on com cada any l’emoció dels primers compassos li fa saltar alguna llàgrima. I finalment arriba el tan esperat dimecres al vespre, on a les vuit es planta a la plaça de Sant Pere, per gaudir de la festa amb intensitat. Mira el rellotge de l’església, esperant que les busques marquin les vuit en punt, i allà al mig de la plaça ja sap que aquella serà una bona Patum.

S’estira sobre el núvol, esperant que passi alguna cosa. Sense adonar-se que tot el que li passa ho provoca ella mateixa. No ha d’esperar res, ha de tornar a través dels últims records. Reviure la infància la fa perdre en el temps, que en una altra dimensió li manca. Fora de la galàxia en espiral, tot pot succeir en mil·lèsimes de segon i pot haver exhaurit tots els minuts d’una vida en un altre pla.

La iaia ja no hi és, la passarel·la ha desaparegut i ella jau en un núvol que flota enmig del no-res. Intenta no pensar en res, però cada vegada que se’n fa el propòsit li venen al cap mil imatges que de seguida es treu, repetint tan de pressa com pot: «Ment en blanc, ment en blanc, ment en blanc…». Com quan de petita la feien resar, agenollada davant del llit, el parenostre i l’avemaria abans d’anar a dormir. Ho recitava tan de pressa que ni tan sols podia entendre el que estava dient, de la velocitat que arribaven a agafar les pregàries.

Obre els ulls i un camp d’herba ple de gallarets s’estén per sobre seu. Està convençuda que no ha pensat en cap moment en gallarets. Si estira els braços gairebé ho pot tocar amb les mans. S’incorpora i la meitat superior del seu cos queda coberta d’herba fresca i gallarets vermells. Voldria submergir-se en el camp, però hi ha alguna cosa que li ho impedeix, mira a veure què és, i ràpid reacciona en veure que és el cordó de plata, que està tens. Aquella veu que l’acompanyava la va avisar que no podia estar-ne. Nerviosa i amb sensació d’ofec, veu que no té gaires opcions; es queda al núvol esperant que el cordó no s’esberli o es llança al buit.

Pensa en el seu germà, de ben segur trobaria una solució eficaç, amb calma i analitzant tots els ets i uts de la situació, i li oferiria una resposta tan evident que, com sempre, se sentiria molt estúpida de no haver vist que la tenia davant dels seus ulls. Sempre li diu que les coses són més simples, que no ha de ser tan rebuscada i que no s’ho ha d’agafar tan a la valenta: «Per dos dies que som aquí, creus que has de perdre el temps amb aquestes ximpleses?». Li responia amb un no, que no li acabava de quedar del tot sincer, i sense estar gaire convençuda, feia cas dels consells savis que li regalava aquell homenàs de metre vuitanta-cinc, que provocava que al seu costat se sentís com una germana de butxaca amb el seu metre seixanta-cinc.

El troba a faltar, faria qualsevol cosa per poder estar al seu costat i gaudir de la seva companyia. Novament, li demanaria perdó pel dolor que li va fer passar quan es va abandonar al patiment i el va apartar del seu costat. No li deia pràcticament res, però les poques vegades que s’atrevia a dir-li alguna cosa de més, les paraules se li clavaven com punyals. Gairebé sempre, quan es diuen les veritats, aquestes són profundament doloroses, sobretot quan l’encerten de ple. En Jordi no és gaire parlador, però quan la clava, no deixa puntada sense fil.

Quan més esplèndid estava, era en els sopars amb els amics de la infància. Feia temps que van pactar que, passés el que passés, es veurien un cop al mes, i així ho han anat fent durant els últims anys. Encara que, per culpa del seu divorci, la llista de comensals es va reduir força. En l’actualitat ja només es reuneixen en Pep i la seva dona, en Joan, la Sara i ell. Són pocs, però molt ben avinguts!

L’últim sopar que van fer va ser a Can Rovira, exactament un mes abans de l’accident de la Sara. En Jordi va cuinar per a tots, com era costum sempre que anaven a casa dels germans. No es pot dir que la seva germana fos una gran cuinera, no se’n sortia del tot malament, però tampoc gaire bé. Així que entre els cinc, entre riures, en un d’aquells sopars, on es van veure obligats a encarregar unes pizzes, van decidir que si havien de menjar pa amb tomàquet i embotit, l’encarregada havia de ser ella, però per a la resta de receptes ho faria en Jordi.

Desitja tant poder veure’l, que en un tancar i obrir d’ulls es troba davant del camí de casa. A la llunyania pot veure Can Rovira, la seva estimada llar. El vent aixeca la pols del camí, que tantes vegades ha recorregut al llarg dels anys, i, immòbil, se sent com el fill pròdig que torna a casa. Amb la vista devora el paisatge, intentant no perdre’s ni un mínim detall. Es troba en una mena d’estat de trànsit, embadalida per tota la natura i els records que l’envolten.

De cop es gira, i sorpresa va a l’encontre dels seus germans, però ells ni tan sols s’adonen que ella és allà. En Jordi està més prim i els ulls no li brillen tant, però està contenta perquè no està sol, ha fet cas del que li va dir i li va deixar per escrit; l’acompanya l’Eva. Sap que està bé i, atreta per un magnetisme especial, dirigeix l’atenció cap a la seva germana gran.

Se la nota que ha estat plorant… Està encuriosida i, en observar-la detingudament, s’adona que no queda cap resta d’odi per ella; el perdó ha estat sincer i real. Els germans s’acomiaden, en Jordi marxa amb el cotxe i l’Eva fa les primeres passes del camí a casa. Comprèn que realment qui fa de fill pròdig és la seva germana i no ella, ja que la Sara pertany a Can Rovira en cos i ànima i sempre serà així. Pot percebre un gran penediment i culpa per part de la seva germana gran, que camina durant una estona amb pas ferm pel camí. S’atura, observa amb atenció l’entorn i després d’uns minuts s’endinsa al bosc, i la Sara la segueix. Sap perfectament cap on es dirigeix la seva germana, i sense que sàpiga de la seva presència, caminen de costat fins a arribar al pi. L’Eva l’abraça, com si es tractés del mur de les lamentacions, i es deixa portar pels sentiments més sincers que ha pogut mostrar mai, al llarg de la seva vida. Abraça el pi, desconsolada i amb els ulls plens de llàgrimes, es lamenta dels fets del passat, desitjant que l’accident l’hagués tingut ella i no la Sara. Sense cap mena de dubte, es canviaria per la seva germana petita.

La Sara, etèria i petrificada, no reconeix la germana que té davant. Mai s’hauria imaginat veure-la d’aquella manera; pot percebre el dolor tan profund que sent i com el seu penediment és sincer.

Esgotada, es desmaia i cau als peus del pi. La Sara resta al seu costat, intentant protegir-la de la tempesta que s’acosta. Sap que des de ben petita que li fan pànic, i no vol deixar-la sola; se sent impotent perquè no sap com fer per despertar-la. Entremig dels trons, la Sara sent la veu d’en Jordi que crida l’Eva, s’uneix al clam del seu germà i a l’uníson repeteixen el nom de la seva germana gran, fins que finalment aconsegueixen que es desperti.

Els llamps l’atreuen per la llum i l’energia que emeten. Alça la mà i es fusiona amb un d’ells, desapareixent del bosc sense deixar cap indici que hi hagi estat mai.

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.